botiga
Establiment en el qual es venen mercaderies a la
menuda.
|
–En el museu
han posat una tenda de records que te coses molt
interessants. –Supose que vols dir una botiga de records
¿no? ¿O és que han posat una tenda de campanya a la porta del
museu? |
En
valencià tenim, a més de botiga, el seu sinònim tenda, ja emprat
pels nostres clàssics. Però hem de tindre en compte que la paraula tenda,
amb aquest significat, havia caigut pràcticament en desús en el valencià parlat
en els carrers dels nostres pobles i ciutats. Darrerament el vocable
tenda ha revifat per influència del seu equivalent castellà,
tienda, en detriment del popular botiga. Faríem ben fet si ens
esforçàrem a emprar cada vegada més botiga i menys
tenda.
El
nostres autors usen i han usat a bondó el substantiu botiga. A tall
d'exemple copie un breu fragment de la novel·la Sense la terra promesa
d'Enric Valor:
|
Vostè, en un país
just, pot anar tranquil i sense recel per on vol, deixar-se la clau al
pany de la seua botiga i no tenir res a témer de ningú, si no és d'un boig
d'aqueixos que no ho semblen. A més, és molt tranquil·litzador saber que
ningú no ens enveja el nostre bon passament, que el nostre benestar no és
exclusiu. |
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 219)
Vaixell i
vaixella
Antoni Llull Martí
No us ha sobtat mai el fet que vaixell i vaixella,
semblant el segon la forma femenina del primer, signifiquin coses tan distintes? És clar que hi ha
casos més extremats, com foc i foca o plom i ploma, si
bé en aquests dos exemples la semblança és
pura coincidència. Però no és aquest el cas de vaixell/vaixella, que
tenen una relació ben directa perquè procedeixen d'un mateix mot llatí.
Com la forma
femenina ha pogut arribar a tenir una significació tan diferent del de la
masculina, és el que intentaré explicar-vos, d'acord amb el que n'opinen
els més prestigiosos etimologistes.
Vaixell prové
del llatí vascellum, diminutiu de vasum, forma derivada de
vas, que
significa ‘vas' o ‘atuell'. Vascellum, en principi, era ‘vas o recipient
petit', però aviat
passà a significar ‘vas' o ‘recipient' en general. La forma catalana d'aquest,
vaixell,
arribà a significar moltes més coses, totes relacionades amb receptacles,
generalment fondos i rodonencs, on guardar-hi vi, oli, gra, etc. Molts
eren de terrissa. Es deien també vaixells als vasos sagrats per al servei
litúrgic, i amb el temps, de ‘recipients petits', passaren a esser, també, ‘recipients
grossos', com bótes
de fusta per al vi, i això ja a partir del segle XI. Una passa més i s'arribà a
l'accepció de ‘gran navili', paral·lelament al que pel mateix temps va
ocórrer en occità, llengua en la qual de vaissel ‘recipient' es passà a
vaissel ‘embarcació', talment com
amb el francès vaisseau, que per devers el segle XII havia arraconat el
fins aleshores usual nef (germà, lingüísticament, de nau),
i amb l'italià vascello (llegiu vaixel·lo), i en castellà s'adoptà la forma bajel
i en portuguès baixel.
Vaixella es formà damunt vascella, plural llatí de vascellum, i ja en el segle XII significava, en català, ‘conjunt d'atuells' (normalment per al servei de taula). Pel seu acabament en -a, la forma es considerà des d'un principi femenina. Quasi al mateix temps aparegué aquesta nova accepció en francès, amb la forma vaisselle, i dins el segle XV es troba usat en castellà el seu corresponent, vajilla, i no sé exactament quan aparegué en portuguès, baixela i en romanès, vesela. Curiosament, cap derivat de vascella entrà a l'italià, llengua en la qual utilitzen al seu lloc stoviglie (llegiu estoville) que malgrat la semblança amb estovalles no hi té res a veure.
Ara que el casar-se va de baixa i per això fadrins i
fadrines tindrien més camp per córrer, ja no hi són a temps: l'únic territori on
continuen gaudint de llur solteria és el cançoner
tradicional.
«Aquest estimadet meu / vuit anys de servici té; / emperò,
si ve de Déu, / fadrina l'esperaré»
(popular mallorquina).
«Els fadrinets
del Raval / tots es perden per distrets: / ballant els cauen les calces / i es
queden en calçotets» (pop. barcelonina).
Iepa-la!
Si fadrí i els
seus derivats sovintegen tant en rondalles i coples populars es deu probablement
a l'extensió del seu camp semàntic. Fadrí deriva de frater, ‘germà', i antigament designava
qualsevol infant, des del naixement fins a l'adolescència. Posteriorment, en
paral·lel al sentit més específic de ‘solter', va prendre també el d'operari
que, un cop après l'ofici, deixa de ser aprenent però encara no ha atès la
condició de mestre.
Adagis
En
aquest apartat presentem uns quants adagis d'entre els que considerem més
específics de la Plana de l'Urgell. Val a remarcar que hem consultat poc els
llibres i que més que res els hem haguts de persones grans, d'abans i d'ara, i
també d'alguna persona no tan gran. N'hauríem pogut escriure molts, però el fet
de constatar que ja eren dits en altres bandes de Catalunya, o que ho eren en
els nostres mitjans de comunicació, ha fet que en suprimíssim molts, car aquests
ja no eren específics de l'Urgell.
Els
adagis són d'un gran interès per allò que expressen la saviesa local. Saviesa
que, en una gran proporció, és obtinguda directament de la mare naturalesa pel
pagès, el qual ho fa d'una manera espontània, sense posar-hi esforç ni prendre
posicions ideològiques, i ho diu a la seva manera, emprant les paraules de la
seva rutina. Per tant, l'adagi és l'expressió del pensament, de la idiosincràsia
i del tarannà de la gent d'un lloc determinat; factors que fan veure la gran
conveniència de recopilar-los i
d'estudiar-los bé. I, per aquesta mateixa raó que són producte de
l'experiència del pagès i de l'home no sofisticat, adagis, dites, proverbis o
refranys parlen per si mateixos i no necessiten cap interpretació. Fan de pont
entre el cor de la naturalesa i la ment del senzill. I encara que el seu sentit
fos una mica críptic, bé val la pena de deixar que el lector hi faci el seu
esforç i en surti amb la interpretació que més s'adigui a la seva experiència i
al seu tarannà. Això, al capdavall, pot redundar en més riquesa ideològica i més
diversitat d'opinions. Consultar els més grans sobre el significat d'un adagi és
una manera molt profitosa de compartir, de conservar el mateix adagi i de
treure'n més suc que no en trauríem nosaltres sols. Podríem aplicar-hi allò
dels clàssics de intelligenti
pauca.
Banyut i pagar el beure.
Bassetes al cel, aigua a la terra.
Bestiar de molts, el llop se'l menja.
Beure aigua clara, que fa la vista clara.
Boigs fan bitlles.
Bon
Sant Joan et do Déu, si no pots menjar, beu.
Bon
vent i barca nova.
Bona pota i bona orella, senyal de bona bèstia.
Botifarra negra i ceba crua, fa aixecar la cua.
Brams d'ase no pugen al cel.
Bromes a la calçada, trons a la matinada.
Botifarra negra i ceba crua, fa aixecar la cua.
Bufar i fer ampolles.
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Predestinacio_0_599340088.html
En el seu sentit teològic, neix de l'aparent incompatibilitat entre l'omnipotència divina i la llibertat humana.
L'explicació d'aquesta paradoxa va donar peu a diverses heretgies i, en l'origen de la Reforma, va enfrontar Erasme amb Luter.
Erasme veia tirànic i cruel que Déu ens castigués per pecats que ens forçava a cometre. I concloïa que, encara que pogués, triava lliurement no interferir en la nostra voluntat.
Luter creia que no som lliures per triar entre el bé i el mal perquè ens domina el pecat. Déu és l'únic que ens pot salvar.
I Calví, seguidor seu, anava més enllà assegurant que Déu ja té triats els que se salvaran, cosa que força els calvinistes a treballar de valent perquè veuen en la prosperitat un signe d'estar entre els elegits.
Això explica, segons Max Weber, que el capitalisme neixi i triomfi en països protestants, i és el que potser ara predestina els PIGS (amb una I que val per a Itàlia i per a Irlanda) a estar entre els condemnats.
I algú dirà: ¿no és més responsable qui creu que la salvació depèn d'ell mateix? No, li contestaria Weber, si viu convençut que obeint l'Església catòlica la té assegurada, fins i tot si només es confessa abans de morir.
Per molt que ara no hi creguem, aquest substrat religiós ens amara culturalment i, sobretot, èticament. Per ser més europeus no cal creure en l'absurda predestinació, només cal que tinguem clar que la salvació -en aquest cas econòmica- no depèn de màgics intermediaris ni de la grossa de Nadal.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
La paraula ve del grec i vol dir inclinació: la inclinació sobre l'horitzó de la imaginària esfera celeste on els mapes astronòmics situen les estrelles. Una inclinació que va variant amb la latitud, que és el principal factor que el determina.
Clima s'oposa a temps com temperament a humor. Pressuposa certa estabilitat dins la incertesa que ha fet possible les civilitzacions.
Afavorint superàvits productius, el clima ens ha proporcionat l'oci imprescindible per al naixement de la ciència, que ha permès dependre'n cada cop menys.
Amb el progrés científic, la civilització s'ha anat desplaçant cap a llocs més freds. L'hostilitat del clima, un cop apaivagada per la tècnica, ha fet les societats més solidàries en territoris on era impossible sobreviure sense pensar en el bé de tots.
Vivint a Barcelona, constato cada estiu que, a partir de certa temperatura, quan el termòmetre puja un grau és com si baixés un grau la civilització. I, per aquesta regla de tres, no puc evitar veure en l'escalfament del planeta una expansió de la barbàrie.
El clima que ens ha suportat estoicament durant milers d'anys sembla que ara diu prou. Amb huracans i tsunamis ens recorda que si encara som aquí és per una intel·ligència que pensava en termes de grup. Un grup que ha passat de ser una tribu a ser el món.
Forçant-nos a arribar a acords a Durban, el clima, novament, ens intenta civilitzar. Però sembla que només l'escoltin els indignats contra qui, de tant en tant, carrega la policia.
ESMOLET DE PARAULES
Hi ha, esclar, el criteri asèptic del DNI, però no és el que té al cap Bono quan demana un líder per al PSOE que pugui cridar ¡Viva España! amb vibrato patriòtic.
El debat sobre què és ser espanyol travessa tràgicament els últims dos segles i crea les dues Espanyes que es maten el 36. I si una cosa té clara la vencedora és que nacióés una essència del passat que perdura i exigeix adhesió als que en volen formar part.
Menéndez Pelayo, partint del mitedel tanto monta monta tanto, veu l'essència en una ortodòxia catòlica que beneïa l'expansió imperial. I considerava antiespanyols els que no la compartien, fossin separatistes, obreristes o anticlericals. Els enemics interns que Franco va empaquetar en la superpintoresca conjuració judeo-maçònica.
És la mateixa espanyolitat que veu Catalunya i el País Basc com càncers en el cos de la nació, i que penetra fins i tot aquells a qui això repugna, com Unamuno, que al costat de l'agònic "Venceréis, pero no convenceréis"deixa anar un africà i energumènic "¡Que inventen ellos!"
Aquesta espanyolitat tradicionalment de dretes està avui sòlidament instal·lada dins el PSOE. I la pregunta clau és: ¿pot ser d'esquerres i integradora una ideologia que es comença preguntant quina essència defineix ser espanyol?
Fer de l'espanyolitat un projecte que construeix el present a través del consens i no exigeix adhesions, és el pas previ per no sentir rebuig davant un "¡Viva España!"
I això mateix diria, mutatis mutandi, de la catalanitat.
ESMOLET DE PARAULES
El verb llatí speculor vol dir vigilar des de l'altura. Més concretament, espiar l'enemic des d'una torre de guaita o specula. En sentit originari, no significa, doncs, imaginar sense fonaments sinó més aviat escrutar atentament.
Però aquesta visió general i allunyada de l'objecte l'ha fet sinònima de teoria tal com l'entenem quan diem: "En teoria era fantàstic, però..." I darrere el però hi ha la dura realitat que toca de peus a terra.
Els filòsofs moderns, com Bacon, l'han vist com l'activitat de la raó nodrint-se de la seva pròpia substància, com quan l'aranya fa una teranyina, mentre que per Hegel és la consciència de la idea i l'únic camí per superar les contradiccions inherents al pensament.
Avui, però, se'n parla més en sentit econòmic. És el que li dóna Pere Calders en el conte que obre Antaviana: "Especulant amb coses tan innòcues com el sucre o la sal, em vaig fer amo de mig milió de la moneda més alta".
Especular és, doncs, també obtenir beneficis amb la fluctuació dels preus. És una especulació que no ha parat de sofisticar-se fins a mutar en els derivats, que algú que ho sap tan bé com Warren Buffet compara amb armes de destrucció massiva.
Si l'especulació filosòfica et pot fer savi, l'econòmica et pot fer ric. Això sí: a costa d'efectes tan devastadors com apujar el preu d'aliments bàsics a milions de persones. No cal especular gaire per entendre que negar-se a regular-la en benefici de tots és un dels grans escàndols dels nostres dies.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Albert Pla Nualart
Ve del llatí promiscere, que significa barreja de manera indiscriminada. Si en el sentit etimològic, provoca caos i desordre; en el sexual, si no es vigila molt, facilita l'expansió de pandèmies com la sida.
Aquest últim sentit, que és el primer que ve al cap, és prou modern perquè ni el Fabra ni l'Alcover-Moll no el recullin. Sí que recullen, en canvi, promiscuar, que vol dir menjar carn i peix en un mateix àpat en dies d'abstinència.
El pecat de la carn, doncs, en un sentit ampli, hi està molt associat, com ho estan els judicis morals d'una societat que entén com a sexe ideal les relacions amb compromís.
La seva diferent valoració, segons la practiqui l'home o la dona, és un tret persistent del masclisme i arrela en creences vinculades al culte als morts que exigien saber qui era el pare de la criatura.
I la millor prova és que, a les enquestes, els homes diuen haver tingut més parelles sexuals que les dones, amb una excepció: Nova Zelanda, on les dones afirmen tenir-ne 20 de mitjana i els homes 17.
Des del Maig Francès s'associa a alliberament i aplicada amb mesura ha permès anar a viure amb algú sabent millor qui és i evita repressions patològiques. Però, igual que les drogues, el seu ús sistemàtic pot crear addicció.
Clarament situada en la intersecció entre biologia i cultura, com a animals millora l'espècie, però com a persones propicia una ruptura del vincle sexe-amor que, portada fins a les últimes conseqüències, és socialment corrosiva.
----------------
RETRATS QUE PARLEN
Un hieratisme gairebé d'autòmat el situa als antípodes del famós salero andalús. Molt marejat per les maragallades i les caigudes en picat havia d'estar el PSC per fer d'un senyor tan gris el seu candidat a president dels catalans.
En un partit d'il·luminats, era el discret apparàtxik que sumava consensos enfilat en el mal menor. Saber callar quan calia va fer de l'oficinista que aguanta estoicament les bronques l'únic possible punt d'intersecció dels egos desbordats.
Apàtic i apagat, sempre sembla que estigui al caire de la depressió o d'un estat catatònic. Més que la calma és la seva absoluta falta de sang i entusiasme la que ataca els nervis dels entrevistadors per més satisfets que estiguin sexualment.
Evita la mirada directa i sembla que tiri de rotllo que s'ha gravat al cervell. Fa la impressió que s'esforça constantment per sobreposar-se a un drama íntim. Els seus ulls tímids i tristos de bona persona són els d'algú que té un dol a mig tancar.
Va fer un mutis elegant tot i marxar amb el regust agredolç de viure en un país prou obert i integrador per fer-lo president però també prou classista i etnocèntric per mirar-lo de dalt a baix i no parar de fer burla dels seus millorables esforços per parlar bé el català.
La seva entrada al Senat serà seguida amb encuriosida malfiança. T'hi posis com t'hi posis no el veus dinamitzant un cementiri d'elefants.
----------------
Publicat en el diari ARA diumenge 4 de desembre del 2011
RETRATS QUE PARLEN
El seu encant discret beu del privilegi de ser el més petit d'una càlida i culta família nombrosa. Una sobredosi d'afecte incondicional -la seva mare no el va deixar anar a escola fins als 7 anys- fa que la seva visió agredolça de la vida no sigui mai cínica.
Ni apocalíptic ni integrat, processa els desenganys amb una intel·ligència romàntica que fa tendres les arestes. Set germans més grans li han obert tant el ventall de la curiositat que pot relligar Josep Pla amb Fernando Fernán Gómez.
L'ancoren valors prou profunds perquè no l'arrossegui cap moda. Coneixent de sobres els secrets de l'èxit, ha apostat tossudament pel que tenia a dintre amb un talent lent i escrupolós que defuig els efectismes.
Sentir-lo relaxa. Finalment hi ha un progre que no culpa de tot el sistema ni llança la ira contra els polítics. Sense excitar-se gens, diu coses tan impertinents com que ens buidem de valors per les petites decisions de consum quotidianes.
Autocrític fins al moll de l'os, encarna el miracle d'un espanyol no nacionalista i n'hi afegeix un altre d'encara més impactant: sent madrileny de naixement i residència, no li importa sacrificar fluïdesa i brillantor per parlar en català amb els mitjans d'aquí.
¿És sempre així d'agradable o hi pesa que estigui de promoció? Costa saber-ho. Però sembla convençut, i et convenç, que el futur del món depèn del to i la tria de cada paraula.
9)
Saber dir les coses
correctament
Aleshores, parlar correctament pressuposa: saber bé la nostra llengua,
la qual cosa vol dir haver-la estudiada, haver-hi jugat,
relacionarnos-hi,
escriure-hi i llegir-hi; fer-la servir del matí al vespre. Altrament,
hom detecta a l'acte que no la fas servir habitualment, que no la
domines, que
no l'estimes prou, i el discurs o la relació
s'esbotifarra.
El
sol fet de parlar correctament ja fa ser senyor, i, a part, tal correcció
revesteix d'autoritat. Però, és clar, si hom no mama contínuament la
llengua, resulta que quan vol expressar-se bé perquè es troba amb un
compromís, fa el ridícul estrepitosament i li sura la incompetència. I,
lògicament, no sols es tracta de correcció lingüística sinó també de
bona dicció. Exercitem-nos a pronunciar bé, a manera d'exercici, ni que sigui
pronunciant ben exageradament, paraules en què la dicció ens
falla.
Comunicació escrita: la claredat
Joan Tudela
La claredat és una virtut? Si contestem que sí, que
efectivament la claredat és una virtut, malament rai. Vol dir que hem oblidat el
que hem dit i repetit sobre la comunicació presencial i sobre la comunicació
escrita: que el més important de tot és aconseguir el nostre objectiu. I a la
vida hi ha casos –siguem realistes– que requereixen, precisament, que ens
expressem sense claredat. Són pocs, aquests casos, és cert, però n'hi ha. Per
tant, la claredat en un escrit no sempre és una virtut. Ara bé. La falta de
claredat involuntària és sempre un defecte. I greu. Una cosa és que,
excepcionalment, decidim escriure sense claredat perquè ens convé i una altra de
ben diferent és que, habitualment, redactem sense claredat perquè no hem
treballat prou el text. Aquesta segona falta de claredat, que és la més
freqüent, és un entrebanc a la posterior lectura del text i, per tant, és una
desconsideració cap al lector. Generalment, ens convé ser clars i volem ser
clars. Com més treballem tot el procés de l'escriptura, més clarament ho
aconseguirem. A l'hora de treballar
la claredat d'un text, en la reescriptura, hem de dedicar una atenció especial a
la sintaxi: el bon ordre de les paraules dins de cada frase facilita la
claredat, és a dir, la comprensió ràpida i diàfana del contingut que volem
transmetre.
Del llibre Llengua i
comunicació.