Hi ha, en podríem dir, catalanoparlants de llengua i catalanoparlants de cor; i doncs, ciutadans que encara no parlen la nostra llengua, o mai no la parlaran (o tal vegada a mitges) però que fan o poden fer molt per la llengua catalana. Perquè parlar català implica, segons els casos, un entorn, una voluntat i a voltes, si les circumstàncies no són prou propícies, un esforç. Però parlar-lo de cor és només una predisposició, un acte d'eficàcia instantània, en què ja des de bon començament és té una força les conseqüències de la qual són impressionants. La més evident és que un dia es pot arribar a parlar català. Però, fins i tot en el cas que no s'arribés en aquest punt, les conseqüències positives per la nostra llengua poden ser importantíssimes. Massa sovint s'ha criticat el paper d'aquella immigració dels seixanta i setanta que encara avui no parlen català. No analitzarem ara les circumstàncies ni el context; però tanmateix, hem oblidat que molts d'ells són catalanoparlants de cor, que estan orgullosos que els seus néts tinguin el català com a llengua vehicular a l'escola i l'aprenguin amb una facilitat que a ells se'ls va negar, que tenen una percepció positiva en la presència del català en la publicitat, etiquetatge, retolació i mitjans de comunicació i siguin els primers en fer un ús actiu d'aquests productes en català, que de manera assertiva en les converses amb catalanoparlants (de llengua) hi introdueixin un moltes gràcies o un bon dia en actitud de suport a un interlocutor que els parla en català, esperonant-lo perquè que no l'abandoni tot i que ells no el parlin o que els faci vergonya parlar-lo. Aquesta vergonya mateixa ja els delata una voluntat frustrada, però una voluntat, un ser catalanoparlants de cor.

Potser certes actituds s'han fixat més en criticar persones en el poc ús del català en relacions més íntimes, tot menyspreant el paper en pro de la llengua que poden fer aquestes mateixes persones en el conjunt de la societat. Sort en tenim dels pares catalanoparlants de cor que no parlen català, potser ni tan sols als fills, però els han dut a l'escola Bressola, a l'escola en línia en valencià o a l'escola catalana. Sort en tenim també de les parelles que entre ells no parlen català i s'han llençat a parlar-lo als fills, o potser als fills no, però als néts sí, o encara que sigui a mitges els han apuntat al club Súper3 o els compren rondalles i cançons en català. Sort en tenim dels que trepitgen el català, el destrossen, el fan malbé, tenen un fort accent d'una altra llengua, però hi insisteixen, s'hi llancen i àdhuc aguanten el xàfec de mirades desagradables de certs catalanoparlants (no pas de cor, de ben segur). Fins i tot sort en tenim dels que en aquest rebuig i estranyesa es fan enrere i tornen al castellà, però que ho han provat i en tenien ganes. Sort en tenim dels que encara no han gosat, que ho tenen pendent, però pel que sigui no fan el pas. Aquesta ja és una primera actitud favorable. Sort en tenim dels que estimen la seva llengua, la materna: el castellà, l'àrab, l'urdú o el wòlof, i estan orgullosos del patrimoni cultural que és i no s'estan de dir-ho i de fer-la servir, al mateix temps que també fan seva la catalana, i l'estimen, i lluiten pel seu ús, defugint aquells que volen contraposar una actitud a l'altra.

En aquest país, per fer créixer el català, cal que hi siguem tots, i per descomptat, també els que són catalanoparlants de cor.