De fil de vint
Eugeni S. Reig
De
fil de vint és una expressió alcoiana que significa «molt bo, molt ben fet, de primera categoria, de la
màxima qualitat, sense el més mínim defecte, excel·lent.» i també «molt mudat, molt ben vestit,
impecable.»
La
denominació fil de vint (del núm. 20)
correspon a la numeració emprada en la indústria tèxtil per a la llana cardada,
segons la qual el número d'un fil és el pes
en grams d'una madeixa de
Caldria afegir que Alcoi tenia un sistema de numeració propi per als
fils de llana regenerada, segons el qual un fil de triturat té tants punts com
madeixes de
Els
alcoians no pronunciem ‘fil de vint' sinó ‘fil d'a vint', igual que la major
part dels valencians no diem ‘pa de quart' ni ‘llit de cos i mig' ni ‘és de
xavo' sinó ‘pa d'a quart', ‘llit d'a cos i mig' i ‘és d'a xavo'. Però com que
segons la normativa no és correcte d'apostrofar la preposició de davant d'una vocal tota sola i a més
a més es recomana de procurar evitar la coincidència de dues preposicions que no
formen preposició composta, l'única manera d'escriure l'expressió alcoiana que
estudiem sense violentar la norma és de
fil de vint. De tota manera, he de dir que en l'obra literària d'Enric Valor
he trobat escrit d'a en diverses ocasions.
De
fil de vint és
el títol triat per l'escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó per a la seua columna
periodística del diari Avui. Gràcies a ella milers de lectors catalanoparlants
dels llocs més diversos de la nostra àrea idiomàtica han llegit moltíssimes
voltes aquesta expressió tan nostra.
Des del
sud
Des del rovellet de l'ou
d'Elx
Joan-Carles Martí i
Casanova
Voliana Edicions, juliol de
2011
Endinsar-nos en el rovellet de l'ou d'Elx de la mà de Joan-Carles Martí i
Casanova, un dels grans coneixedors de la realitat sociolingüística de l'extrem
sud del país, és possiblement la millor manera de descobrir la vitalitat de la
llengua en les comarques més meridionals del País Valencià. El llibre,
magníficament escrit, és un recorregut per unes terres que massa sovint són del
tot desconegudes, ja no només a Catalunya o a les Illes, sinó també per molts
valencians, que les classifiquen indestriablement sota la denominació
d'alacantines. Precisament, evidenciar la forta personalitat cultural i
lingüística del Camp d'Elx, marcant certa distància amb la capital provincial que Espanya es tragué
de la màniga l'any 1833, és un dels punts centrals del llibre, perquè les reticències a dir-nos
alacantins han estat sempre molt
fortes als espais amb una vitalitat més alta del català havent eixit de
l'Alacantí.
D'entre
les moltes reflexions de l'autor, llicenciat en traducció i interpretació, és
especialment interessant la que fa en el capítol Traduccions per a catalans i traduccions per
a valencians: denominacions i unitat, en el qual denuncia l'actitud de la
Generalitat Valenciana d'arraconar qualsevol forma que pugui sonar massa catalana –llegiu-hi catalana del Principat–, encara que
algunes d'aquestes formes siguin també genuïnament valencianes. I és que, tal
com explica, som davant d'un
secessionisme tou de baixa volada que fa crida als usos més particularitzats i
agònics alhora que apel·la a uns usos dialectals que siguen d'unes comarques centrals molt
clares. És a dir, la dialectalització i l'establiment de modalitats
regionals tancades. Com a resposta, l'autor proposa l'estàndard català central
fort, que permet als traductors viure no
tan sols en català sinó del català. És del tot factible mantenir la
denominació valencià, emprada des de
fa segles, amb el reconeixement mundial d'un únic nom per a la llengua. I ho
rebla afirmant que a qui no li semble
neutra la denominació catalana (...)
té un problema psicològic greu. Un problema que no tenen els que diuen
anglesa malgrat no viure a
Anglaterra. De nou la psicologia ens pot ajudar a entendre una mica més la
nostra comunitat lingüística.
Des del rovellet de l'ou
d'Elx és, doncs, un
passeig apassionant per a qualsevol català que vulgui conèixer la situació de la
llengua al sud dels Països Catalans, molt especialment per als valencians i els
catalans del Principat. Per als primers, per entendre com és el país que hi ha
sota la línia Biar-Busot; per als segons, per adonar-se que a l'altra banda del
Sénia la llengua no és quelcom residual i font de conflictes, ans l'expressió
viva de la continuïtat d'un mateix poble que malda per fer-se veure i assolir,
així, la normalitat.
David Vila i Ros
Tuts?
En segons quins camps, anem tan a remolc del castellà que fins i tot quan volem ser creatius és la nostra font d'inspiració. Quan els correctors trobem un gir, una expressió, un sentit figurat que ens grinyola, de seguida sabem d'on ve. Però falta el més difícil: trobar una alternativa genuïna convincent. És una responsabilitat que si els autors fossin de debò professionals només hauríem d'assumir excepcionalment.
Ara, sempre que un pilot queda primer, puja al calaix més alt del podi (5.000 resultats a Google). O al caixó (2.000). Dues traduccions del castellà cajón (72.000). No sabem d'on parteix la metàfora, però tant és. Tots tenim el referent cajón i no hi ha cap problema. No pensem pas en el podi ni en la forma dels graons ni en si s'assemblen més a una caixa petita o a una calaixera amb els calaixos a mig obrir.
Si hi aprofundim, veiem que no podem fer el símil amb una caixa petita, perquè un cajón, en principi, no pot ser un caixó. En català el sufix -ó només té valor diminutiu. En canvi, en castellà té valors que apunten en la direcció contrària, la d'augmentar. Un cajón, doncs, té una mida considerable. I a l'Amèrica Llatina fins i tot és sinònim de taüt.
Ara bé, si el nostre -ó només empetiteix, què passa amb els casos de tassó o cabró? I si el seu -ón engrandeix, què passa amb ratón o anadón? Doncs passa que històricament aquests sufixos també tenien el sentit contrari a l'actual. Però quan avui fem paraules noves, el sufix -ó només hauria d'empetitir, tot i que la pressió del castellà el torna a empènyer cap a l'engrandiment. Fins i tot el diccionari valencià del Salt recull caixó com a caixa gran (al costat de caixa petita).
Però ¿és viable que un estàndard doni al mateix sufix dos sentits oposats? És evident que no. És evident que caixó no pot ser alhora una caixa petita i una caixa gran.
Mides a banda, el problema de fons persisteix: semblem incapaços de crear llenguatge partint del català. Tan difícil és? En el cas de la part més alta del podi podríem dir al capdamunt, al cim o, simplement, a dalt de tot.
No estic dient que hàgim de rebutjar tot el que ve del castellà, però sí que hem de valorar si en podem prescindir abans d'optar pel mimetisme.
Sense moure'ns del cajón, trobo que ser de calaix (frase feta que ja recull el diccionari de M. Teresa Espinal tot i que sembla clar que és un calc del castellà) té un color i una expressivitat que no tenen ser lògic o ser evident. En canvi, no sé veure què hi perdo dient que Pedrosa ha pujat al capdamunt del podi en lloc de dir que ha pujat al calaix més alt.
El nou president de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), Ramón Ferrer ha tornat hui a estendre la mà a les entitats secessionistes. Ho va fer en el moment de la seua elecció i ho ha repetit en el seu discurs de presa de possessió del càrrec davant el president de la Generalitat, Alberto Fabra.
Primer, Ferrer ha ressaltat que per a l'AVL resulta “indispensable mantindre un esperit de col·laboració amb altres institucions acadèmiques i normatives de fora de la Comunitat Valenciana” i n'ha posat com a exemples activitats desenvolupades amb la Universitat de Barcelona, l'Institut Ramon Llull i la Xarxa Universitària Lluís Vives, la Universitat de les Illes Balears i la Biblioteca de Catalunya.
A continuació ha matisat que “igualment” l'AVL manté “aquest esperit de concòrdia” amb altres acadèmies del País Valencià, “perquè tots els valencians especialment sensibilitzats per la nostra llengua hem de treballar en la mateixa direcció”. “A tal fi, considerem prioritari tindre relacions d'extrema cordialitat amb les històriques entitats valencianistes Lo Rat Penat i la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana", ha afegit.
La col·laboració amb aquestes entitats s'ha manifestat ja, com ha recordat Ferrer, en la participació de Lo Rat Penat en l'exposició de l'AVL sobre Llorente i en la intervenció del degà de la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana en el congrés de l'AVL sobre la figura de Jaume I.
Al final del seu discurs, Ferrer ha recalcat que “sobren les discussions estèrils i els enfrontaments banals”. “Pel contrari, mantenint el rigor intel·lectual en el si de l'Acadèmia, tenim l'obligació de dotar el valencià de tots els instruments possibles perquè la nostra societat use la llengua sense cap impediment”, ha conclós.
Per la seua part, el president Fabra, ha volgut destacar “la importància de continuar trobant consensos entorn del valencià”. “Hem de continuar treballant junts recuperant l'esperit d'unitat de les Normes de Castelló”, ha manifestat.
Heribert Barrera
Polític i científic
