bollisnar
Ploure lleugerament i a
gotes molt xicotetes.
|
Ahir va estar tot el sant dia
bollisnant. |
Aquest
verb el conec de ma mare i dels meus avis materns, alcoians de la ruralia. Molt
probablement és una metàtesi de 'llobisnar', valencianització de 'llobiznar',
que és com es pronuncia en castellà el verb lloviznar que té exactament
el mateix significat.
A
Alcoi hi ha també la variant formal mullisnar. Josep Tormo Colomina, en
un article sobre l'alcoià “Pep Guixa”, escriu:
|
Un malaurat dia d'hivern, el seu xiquet, que aleshores tenia cinc
anys, es va perdre en el camp, perquè el mosso de la vaqueria, que deuria
estar tocat de l'ala, al començar a mullisnar, se'n va anar corrent
cap a casa i se'l va deixar a soles per on pasturaven les
vaques. |
La
variant mullisnar s'explica fàcilment pels motius
següents:
1) Per
la influència de mullar i derivats.
2) El
canvi de la /b/ inicial en /m/ no és gens estrany al valencià: boniato >
moniato, bandúrria > mandúrria.
3) El
tancament de la /o/ de la primera síl·laba en /u/ és degut a la presència d'una
/i/ en la síl·laba següent (com en el cas de cosir o tossir pronunciats en
alguns parlars valencians [ku'zir] i [tu'sir]).
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 215)
Seguim amb les marques de
cotxes
Antoni Llull Martí
Reprenent el tema de la setmana passada, el de cognoms esdevinguts
marques de
cotxes. Opel. Adam Opel fabricava màquines de cosir per devers l'any
1863, i cotxes a partir del 1899. Atenció especial mereix el cas de
Mercedes-Benz. Gottlieb Daimler començà fabricant cotxes pel seu compte l'any 1890, i
Karl Friedrich Benz, l'any 1885 ja havia construït un tricicle a motor, i
cotxes de quatre rodes
a partir de 1893. L'any 1926 es constituí la societat Daimler-Benz, que
posà al mercat un tipus de cotxe que abans havia sortit amb el nom de
Daimler al
qual va rebatejar amb el nom de Mercedes, que amb el temps reemplaçà en
la societat el nom de Daimler. Un altre cas notable és el de la
marca Tata, un cognom hindi
no gaire freqüent, el del magnat Jamsetji Tata, que dins la segona meitat del segle XIX fundà a Bombai una fàbrica de teixits, i que
impulsà molts de
negocis industrials, com el dels cotxes a partir del 1991. Sembla que és el
principal grup d'empreses de l'Índia.
Hi ha
unes quantes marques que estan basades, o inspirades, en el cognom dels
seus fundadors o propietaris, però notablement canviades. El cas d'Audi,
per exemple. August Horch començà a fabricar-lo a partir de 1909 amb el
seu cognom, però després el canvià pel seu equivalent llatí (horch és
l'arrel del verb horchen ‘escoltar', com audi ho és del verb llatí audire).
Toyota és el nom d'una empresa d'origen familiar el cognom de la qual és Toyoda, compost amb
els mots
toyo ‘abundant', i da ‘arrossal' (camp sembrat d'arròs), que també
es pot dir
ta. Resulta que per escriure Toyoda, en japonès, es necessiten deu traços
de ploma
o pinzell, mentre que per escriure Toyota es fa amb vuit, i per esser el
vuit un nombre de bon auguri, feren en la marca comercial aquest petit
canvi. Mazda
fou
fundada per Matsuda Jujiro l'any 1931. Matsuda és un cognom format per
matsu ‘pi' i da, que ja he comentat. Potser perquè era un cognom
tan corrent, preferí utilitzar per a la seva marca Mazda, que s'hi
sembla, i que correspon al
nom del déu de la religió iraniana anomenada
mazdeisme.
M'agradaria parlar encara d'alguns altres, però l'espai disponible se m'acaba. Potser torni a reprendre aquest tema un altre dia.
«Car, filla fosca del matí, / si en aquest món fas via, / d'altres encar
faràs morir / i no hi valdrà metgia: / tu que per l'esma de trair / jures vint cops al dia!» (Josep Carner, La inútil ofrena,
1924).
«Però ara sóc al carrer, a la dura ciutat, sol entre la multitud que
d'esma va dient paraules allunyades d'una promesa pau, i jo escolto i miro i
cerco, i no hi ha pau enlloc» (Salvador Espriu, Les cançons d'Ariadna II,
1973).
Locucions i frases fetes
Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d'aquest recull.
Xano-xano. Xino-xano.
Anant xano-xano, hi arribareu en una hora.
Xerrar pel colzes. Ésser un xarlatà.
Aquest xerra pels colzes i no fa res.
«Joan Solà. L'última
lliçó»
Autor: Joan
Solà
Editorial: Empúries
Pàgines: 158
PVP: 17 euros
Últimes intervencions de Joan Solà
en forma de parlaments i articles.
És el volum testamentari del
filòleg més notable i influent de les últimes dècades. El llibre recull també,
amb el vistiplau de la família Solà, l'últim article que va publicar al diari Avui el 21 d'octubre de
2010.
Joan Solà va morir el 27 d'octubre de 2010, una setmana després que els seus companys de la Universitat de Barcelona li oferissin una obra excel·lent: Joan Solà. 10 textos d'homenatge. Ha passat un any i ja ha sortit l'últim llibre de Solà, no pas “sobre Solà” (d'aquests n'aniran sortint amb tota probabilitat perquè l'empremta del gramàtic de Bell-lloc d'Urgell és extraordinària). Es titula L'última lliçó i conté, efectivament, l'útima lliçó de la seva vida acadèmica a propòsit de la sintaxi normativa. És una delícia en l'exposició dels temes, dels criteris, dels exemples: hi destaca un Solà acadèmic, rigorós i savi. El llibre conté també una dotzena de textos més, la majoria dels quals són seus: el discurs del 2009 a la Universitat de Lleida amb motiu de la investidura com a doctor honoris causa; el parlament del Palau de la Música Catalana, també el 2009, amb motiu del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes; una conferència entorn de la segona traducció de L'Odissea, de Carles Riba, i, sobretot, el discurs valent, enèrgic, de l'1 de juliol de 2009 al Parlament de Catalunya, en què un immens Solà adverteix als representants del país que “la llengua catalana no està bé de salut: ni de salut política ni de salut social ni de salut filològica”. La força d'aquest text va fer que es divulgués amb rapidesa per internet i que es publiqués també en diferents revistes. “La llengua catalana no pot ni vol sentir-se ni un minut més inferior a cap altra”, deia Solà. També el llibre recull un dels seus últims articles publicats al suplement “Cultura” de l'Avui, el 8 de juliol de 2010, dos dies abans de la gran manifestació de protesta contra la sentència del Tribunal Constitucional que retallava l'Estatut de Catalunya. Val la pena conservar un text com aquest, clar i contundent, amb un títol inequívoc: “Miserables!”.
«Quinze lliçons sobre el
llenguatge (i algunes sortides de to)»
Autor: Jesús
Tuson
Editorial: Ara
Llibres
Pàgines: 200
PVP: 18 euros
Explicacions transparents i
exemples agraïts en quinze lliçons sobre el llenguatge.
Tuson és autor d'assajos divulgatius de gran èxit, com El luxe del llenguatge, Mal de llengües o Una imatge no val més que mil paraules. El seu últim llibre elogia el llenguatge i combat prejudicis contra les llengües.
Elogi del llenguatge
L'autor adverteix d'entrada que, tot i el títol, aquest llibre no és cap lliçó sinó un assaig obert a la discussió. Diguem que és un assaig format per tres parts (la comunicació, l'arquitectura del llenguatge i les relacions entre llenguatge, cultura i societat), amb quinze capítols en conjunt. Cada capítol és una peça molt ben travada en continguts i en forma. Tuson no estalvia la informació docta i mesurada, sobre els esglaons del coneixement, sobre els tipus de signes, sobre la potència creativa del llenguatge al mateix temps que desplega un ampli ventall de recursos per enganxar el lector, i a fe que ho aconsegueix. Sempre amb un to selecte, Tuson compara, explica, detalla i fa amens els segles reculadíssims en què presenta l'homo sapiens; ironitza sobre algunes divises de la saviesa; cerca la intel·ligibilitat “com els avions que inicien amb suavitat l'operació de descens uns quants quilòmetres abans”. En això, aquest exprofessor de lingüística, prou conegut i estimat per deixebles i pels qui no ho hem estat directament, és un mestre, un crac que dirien els més joves. Amb la funció de recordatori però també d'invitar a fer camí, al final de cada capítol s'inclouen textos, materials i referències específiques. Hi ha il·lustracions, quadres, fotos, remissions a la viquipèdia, etc. Em perdonarà el mestre si el contradic: aquest llibre són quinze lliçons encobertes d'assaig, no per llegir-les en veu alta ni tampoc per recitar-les a un professor sinó per assaborir-les ben asseguts i ben conscients de la idea central que recorre tot el llibre: la facultat del llenguatge és una dotació natural exclusiva de l'espècie humana. La lliçó sobre l'origen del llenguatge és genial; també la lliçó sobre la responsabilitat lingüística. M'haurà de tornar a perdonar el mestre: jo no hi trobo les sortides de to que anuncia el títol. Tot té un mateix to magistral.
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Tecnocracia_0_590940901.html
La tecnocràcia és una forma de govern en què els experts prenen les decisions. Posa al davant de cada ministeri l'eminència en aquell camp. Processos burocràtics seleccionen el més idoni al marge del que opinin uns ciutadans que són massa llecs per dir-hi la seva.
És en moments de crisi, quan, cansats de retòrica buida i promeses incomplertes, molts deixen de votar, que s'encén de sobte la bombeta: "I si poséssim a manar els tecnòcrates?" Però aquest impuls, que sembla culte i racional, amaga la mandra d'agafar les regnes de la pròpia vida i és, en el fons, por a la llibertat.
El mite que ser bo en el que fas et fa millor persona travessa la cultura occidental: des dels filòsofs reis de La República de Plató als ministres de l'Opus del franquisme. Som on som, en gran mesura, per haver deixat fer i desfer als gurus econòmics. Itàlia és on és per haver-se posat en mans d'un "genial empresari".
L'únic que impedeix a qui mana ser arrossegat per les seves passions o els huracans d'interessos particulars que bufen a les altures, és el control democràtic. Renunciar a intervenir en el que ens afectarà ens fa perpetus immadurs perquè no ens deixa aprendre dels errors.
Cap tècnica no permet gestionar una societat i els seus conflictes ètics. El mal menor són ideologies que, reconeixent-se parcials i esbiaixades, estiguin sempre sotmeses al debat públic.
Els tecnòcrates que exigeixen als ciutadans que callin i no els distreguin serveixen interessos que no es diuen bé comú.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
En un monòleg de Joan Capri, la venedora d'una parada l'amenaça d'apujar-li el preu allà mateix. Així ho feien als súpers argentins no fa tants anys anunciant-ho pels altaveus. I val més no parlar de l'Alemanya de 1923, quan un llonguet valia maletes de bitllets.
La inflació descontrolada genera caos i subverteix valors. Castiga el que treballa i estalvia, i recompensa l'especulador. Humilia la decència i enfonsa la moral. No hi ha res que expliqui millor l'ascens de Hitler al poder que les noies de classe mitjana prostituint-se per menjar.
Aquest trauma del passat i altres interessos econòmics d'estats poderosos fan que avui el Banc Europeu sigui molt reticent a fabricar bitllets, i això deixa la UE sense una de les poques armes que li queden per defensar-se dels despòtics mercats. ¿Hi ha cap més camí perquè la política es tregui de sobre el jou especulador?
La inflació torna a ser el gran tema.I molts es pregunten si no valdria més una inflació controlada que, empobrint-nos a tots, impedís el trencament de la cohesió social; si no seria l'única manera de traspassar riquesa de les mans privades a les públiques perquè, redistribuïda, salvés l'estat del benestar. ¿Hi ha millor estratègia quan molts deuen molt a molt pocs?
L'Europa del Tractat de Versalles, dominada per interessos estatals, va provocar tal inflació en els perdedors de la Gran Guerra que al cap de vint anys va venir la Segona.
Però ara ens hem de plantejar si la fòbia a la inflació no destruirà el projecte d'Unió Europea que havia d'evitar la Tercera.
ESMOLET DE PARAULES
Locaut és la catalanització del verb anglès lock out, que vol dir tancar a fora. Més concretament, deixar els treballadors tancats fora de l'empresa. Seria com una vaga al revés: és l'empresari qui no deixa treballar per forçar un acord en un conflicte laboral.
El primer que sobta és que estigui catalanitzat. Sorprèn que nosaltres l'hàgim adaptat i el castellà en digui cierre patronal o lockout. Justament el contrari del que passa amb knockout, el cop que en boxa deixa fora de combat, que només ells poden escriure nocaut.
Si locaut ja surt al vell Fabra, és perquè és inseparable de la Revolució Industrial i uns moviments anarcosindicalistes que van sorgir aquí i no tenen paral·lel a la resta de l'Estat. En la dècada de 1880, hi va haver molts locauts en indústries tèxtils de Mataró i Manresa i alguns duraven 13 setmanes.
El dret de locaut, a diferència del de vaga, no el recullen gaires Constitucions europees i a Espanya només s'admet excepcionalment. Als anys 20, la patronal el va fer servir per provocar una radicalització del moviment obrer que justifiqués la intervenció militar i el tancament de certs sindicats.
El terme torna a l'actualitat en un context que té poc a veure amb treballadors en situació de semiesclavatge i empresaris que recorren al pistolerisme. Ara afecta uns esclaus que discuteixen si el seu salari anual pot superar els 50 milions de dòlars. Però tot i així té unes ressonàncies que, tal com va tot, resulten inquietants.
ESMOLET DE PARAULES
En l'arrel d'aquesta crisi hi ha un dèficit democràtic que permet que els interessos d'uns pocs s'imposin als de tots. Si ara els mercats manen tant és perquè abans, per deixadesa i mandra, hem deixat que els partits acumulessin poder i impunitat.
La partitocràcia deforma la democràcia de dues maneres. D'una banda,fa que cada partit sigui impel·lit a atacar sistemàticament els altres i converteix la política en una avorrida i irritant picabaralla entre nens malcriats que no paren de dir: "Jo no he sigut! Ha sigut ell!"
De l'altra, fa que la sobirania passi dels electors a les oligarquies dels partits: els seus famosos aparells. Pot degenerar en un bipartidisme que ignora les minories i fa de l'accés al poder una qüestió de paciència o -potser encara pitjor- en una aliançaestable entre partits que permet a alguns no perdre mai la poltrona.
En lloc de votar persones votem petites sectes. Els nostres Parlaments no els formen diputats amb mandat lliure que representen qui els ha votat sinó grups d'empleats que obeeixen robòticament decisionspreses, en despatxos lluny de càmeres i micròfons, pels que els van posar a les llistes.
Primer ens van convèncer que sense partits no hi ha democràcia; després ens han fet creure que les llistes tancades eviten el caos. Però el ciutadà al final té la impressió que el que fa por a certs partits és la mateixa democràcia, perquè el sistema polític inventat a Atenes de cap manera havia previst aquests prepotents intermediaris.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Albert Pla Nualart
Una missa en sufragi és una missa de difunts. Durant segles aquest país ha cregut que resant podia escurçar el temps de purgatori dels parents traspassats. I els rics deixaven fortunes per obtenir a l'altra vida els beneficis de les misses terrenals.
Aquesta fe, gairebé morta, sobreviu en la creença que sumar opinió favorable darrere d'algú el fa bo, li dóna virtut. Sembla que a l'antiga Roma, on hi havia dura lex però no vidre irrompible, votaven amb fragments de vaixella de ceràmica, i en deien sufraggium.
Però és una creença bastant irracional. Les opinions de la majoria només serien més assenyades que les d'uns quants si no existissin els prejudicis ni els demagogs, i el cos social no perdés el nord, igual que ho fa una persona, quan passa un tràngol.
En el sentit del vot, com en les audiències de la tele, hi ha més víscera que raó. Donar la cara en un debat públic ens empeny a ser ciutadans responsables. Ficar la papereta al sobre vigilant que ningú miri ens assimila a una massa que es mou per passions. El sufragi jivaritza la nostra dimensió política fent-ne un capritx que no exigeix compromís.
Limitar la democràcia al sufragi suposa creure que podem deixar la política en mans d'uns professionals. Però esperar que uns altres, sense que ens hi hàgim d'implicar ni estar-hi a sobre, vetllaran pels nostres interessos perquè (si ens vaga) posem un vot en una urna un cop cada quatre anys, és viure una fantasia que té un amarg despertar: aquest.
----------------
RETRATS QUE PARLEN
Té l'ambigüitat dels xòumans de cabaret del Berlín decadent que exhauria les últimes hores d'orgia pressentint el rítmic repic de tacons dels nazis. En algun moment va poder ser àngel, però el costat fosc l'ha anat engolint davant nostre sense que tingués cap retrat tancat a l'àtic amb pany i clau que entomés les arrugues del seu somriure sinistre.
No abandona mai la veu impostada dels radiofonistes clàssics i enmig dels aldarulls, els insults i els crits, manté una mel·líflua ponderació i segueix pronunciant bé cada síl·laba.
Diu que titllar d'indecent la teleporqueria que presenta insulta els milions que se la miren. Com si l'ètica fos qüestió de quantitat i el progrés moral no el marqués, justament, trobar degradants certs espectacles de masses.
No fa ni dos segles el gran reality show de Barcelona eren processons que duien reus a la forca. La gent es matava, literalment, per veure-les. Pel camí els arrencaven trossos de carn amb tenalles i va caldre una llei que garantís que arribaven vius al cadafal per no aigualir la festa a la massa que s'hi apinyava.
És la massa que ell respecta tant. La respecta si seu calladeta al sofà, perquè si una santa indignació la transforma en ciutadans que es mobilitzen a través de les xarxes socials, hi veu una turba que l'està linxant. El gran paladí de la llibertat d'expressió troba intolerable que la massa piuli.
----------------
Publicat en el diari ARA diumenge 20 de novembre del 2011
RETRATS QUE PARLEN
Un nucli incombustible de candor el fa resistent al cinisme. Recicla en proximitat càlida les més fredes abstraccions. Manté viu el foc d'una conversa que crepita dins la ràdio tirant-li branquillons de sorpresa, escàndol, dolenteria i un riure desballestat.
És el xicot de barri que coneixem de tota la vida. Podria ser el fill de l'adroguer o de la cansaladeria. Si despatxés a plaça, sempre tindria cua. La seva veu té un ampli ventall d'inflexions tonals i es recrea en els registres exclamatius de l'ono- matopeia.
Parla tal com raja i es mostra tal com és: entremaliat, xafarder i una mica badoc. Sua, es despentina i perd els papers, però mai deixa de comunicar. Veient que no dissimula cap imperfecció tothom el deixa entrar a casa amb el llit per fer.
A diferència del Puyal, no pretén estirar l'audiència cap amunt, sinó que es posa al seu costat i parla com un oient. Fa companyia, entreté i informa, però no sap ni vol espantar una audiència jove esprement tot el suc formatiu a la ràdio, encara que això l'obligui a flirtejar amb els tòpics.
Sempre s'ha mogut en l'espai de diversió i col·leguisme que va de l'aprovat al notable. Gasta la llengua descordada de la gent que no mira prim. I el que pensin els noucentistes se li'n refot. Les dades d'audiència canten clar que és la suma de Bassas i Basté la que fa normal a la ràdio una llengua que no ho és al carrer.
Pronunciar bé les
paraules
Allò que importa és la bona dicció, anar fent algunes pauses (sobretot
al final d'un raonament, no trencant frases), saber fer bé inflexions de
veu, emfatitzar certes paraules o pensaments, anar repetint informació
que ens sembla important, mirar sempre la gent que ens escolta, com si
en aquells moments fos l'única existent al món per a nosaltres. Parlant
clar, els conceptes entren molt més i desprenem cultura, cosa que
convida als aplaudiments i fa tenir seguidors.
Comunicació escrita: el
lèxic
Joan Tudela
La riquesa i la precisió del nostre lèxic és, naturalment,
important. Escriure és triar paraules. Per poder-les triar, abans que res les
hem de conèixer, hi hem d'estar familiaritzats. No hi ha ningú que tingui tot el
diccionari sencer al cap. No cal. Hem d'establir una relació de familiaritat
només amb aquelles paraules que formen part de l'àmbit al qual pertanyem o
aspirem a pertànyer. En la fase de la reescriptura del text, les paraules que
més hem de revisar no són aquelles que es limiten a exercir una funció
gramatical, com ara els articles o les preposicions, sinó aquelles altres que
tenen un significat propi, com ara els substantius, els adjectius, els adverbis
i els verbs. Quan hem escrit l'esborrany, hem fet una primera tria de paraules.
A l'hora de reescriure el text, ens toca fer la tria definitiva. Un bon text, en
definitiva, és un conjunt de paraules ben triades.
Del llibre Llengua i
comunicació.