Una de les pitjors seqüeles de la inseguretat és la
ultracorrecció. Què ens empeny a dir “Després d’un àpat ben complert s’ha de
descansar” o “Amb ella em sentia complerta, i ja no recordava què era sentir-se
complert”? La primera frase és d’un article del diari que no s’ha arribat a
publicar. La segona, d’una obra de teatre que vaig anar a veure fa poc.
Potser el desig inconscient de diferenciar-nos del castellà ens
juga una mala passada i ens fa col·locar aquesta erra. Però en castellà no és el
mateix completo (complet) que cumplido
(complert). Amb tot, les ultracorreccions no són el pitjor. És
més, sovint s’acaben acceptant i al cap d’un temps ni ens en recordem. Si ja
fem cops d’ull com aquell qui res, quant trigarem a fer cops
de mà?
El problema és que sovint les ultracorreccions van acompanyades
de les interferències més flagrants. “M’he caigut del món”, deia una altra de
les protagonistes de l’obra en qüestió. Si l’haguessin situat a la Barcelona
actual, errors com aquest haurien contribuït sens dubte al realisme, però no es
deia en cap moment. Al contrari, pretenia estar situada en un no-lloc i en un
no-temps, en una mena de conte.
I la cosa va continuar. “No t’escolto”,
li diu una noia a una altra parant l’orella en una discoteca. Continuen la
conversa com poden i veiem que n’hi ha una que vol lligar però l’altra li dóna
carabasses. “Això no és el que volia escoltar”, li contesta la primera. “Doncs
em sap greu que no fos el que volies escoltar, però…” “Doncs no, no ho volia
escoltar”. Ni fet expressament per accelerar les pulsacions de la pobra
lingüista mestretites que hi ha entre el públic.
Hem hagut d’aprendre a explicar la diferència entre
escoltar i sentir perquè cada cop queda menys gent que en faci
un bon ús de manera espontània. Escoltar és una acció voluntària,
implica fer atenció; sentir només vol dir percebre. Podem escoltar un
discurs però no un soroll. Si algú parla fluix no el sentirem; només no
l’escoltarem si no ens interessa el que diu. Per no sentir-hi ens hem de tapar
les orelles.
¿És només la lingüista de torn la que s’enrabia cada cop que
algú es cau d’un lloc o diu que no escolta quan no hi sent? Deu ser així, perquè
els castellanismes d’aquest estil són cada cop més freqüents en l’ús públic de
la llengua. La nostra sensibilitat es va atrofiant i posts com aquest
acaben semblant repel·lents
6)
Guanyador del 13é Premi Bernat Capó, de difusió de la Cultura
popular
Francesc Gisbert guanya el premi
Bernat
Capó
Amb l'obra A què juguem?
Els nostres jocs i joguets tradicionals .
El 2007 ja el va guanyar amb Màgia per a un
poble.
El divendres 25 de novembre es celebra a Dénia el lliurament del Premi
Bernat Capó
de difusió de la cultura popular. Enguany compleix 13 edicions però, lluny de
ser un signe de malastrugança, la vetllada convida a l'optimisme.
Encara que només siga per no afegir més negre al fosc panorama que ens
envolta, els parlaments d'Antoni
Joan
Bertomeu Vallés (President de la MACMA), Joan Seguí, (Director del
Museu Valencià d'Etnologia de la
Diputació de València), Núria
Sendra (Editora d'Edicions del Bullent), Pepa Font (Regidora de Cultura de Dénia)
i Bernat Capó
han defugit la tristor.
El premi i l'acte
d'entrega són organitzats per
Edicions del Bullent, el Museu Valencià d'Etnologia, l'Ajuntament de Dénia i la Mancomunitat de Municipis
de la Marina
Alta, que aporta el grup de música que amenitza la vetlada,
la Jove
Orquestra de la Marina
Alta.
Francesc Gisbert i Muñoz és un primera espasa de la nostra literatura i ja va guanyar el 2007
aquest premi amb Màgia per a un poble, un treball sobre l'imaginari fantàstic dels valencians, ben allunyat
del tema que li ha donat el premi enguany. Nascut a Alcoi el 1976, és llicenciat
en Filologia i professor a l'IES
Mutxamel (L'Alacantí). És autor de
més de vint obres infantils i juvenils, com també de novel·les per adults. En
destaquem El fantasma de la torre, Una llegenda per a Draco,
Misteris S.L, Les cares de la integració… Ha rebut nombrosos
premis (Enric
Valor, Carmesina, Bancaixa, Laurèdia, Folch i Torres de
Barcelona, de la Crítica, Ciutat de Torrent, Ciutat de Borriana, etc). També ha
elaborat materials didàctics i llibres de text.
A què juguem? Els nostres jocs i joguets
tradicionals és un estudi de caràcter divulgatiu dividit en dos parts. En la primera,
es fa una catalogació i anàlisi de quins són els jocs tradicionals valencians a
què jugaven els nostres avis i pares. Més d'un centenar de jocs com ara les tabes, el sambori,
l'escampilla, les birles, els
cartons… són descrits i comentats. En la segona part, es recorden quins són els
joguets tradicionals, des dels instruments fabricats amb canyes (flautes,
xiulets, mussoleres…) fins als elaborats amb els materials més diversos i
econòmics. L'obra es tanca amb un
recull dels jocs més propis de zones urbanes i de zones rurals, així com una
mostra d'enigmes i jocs verbals.
L'estudi pretén ser un
material didàctic, útil per a les escoles, però també un llibre divulgatiu per a
les famílies i els curiosos, amb un estil clar i amé
Com diu l'autor a la mateixa
obra: “Els jocs no moren, tan sols, passen de moda, resten adormits, oblidats.
La majoria poden tornar, despertar, recordar-se, això sí, evolucionats i
diferents de com els jugàvem abans. L'objectiu del treball no és oferir una col·lecció de mots i costums per als museus
d'arqueologia. Sinó recuperar la idea
bàsica dels jocs, perquè reviscolen i tornen a la vida. I com torna un joc a la vida,
una vegada ha estat oblidat? Només hi ha una manera: a jugar, s'aprén jugant. El nostre llibre va adreçat als
xiquets, però passant primer per famílies, mestres i
educadors.”
Declaracions de l'autor:
L'autor ha declarat: “A què
juguem? és un llibre especial en la meua trajectòria. Arreplega tot el tresor de
jocs populars que van protagonitzar la infantesa de tantes i tantes generacions.
Unes formes de diversió hui dia, a punt de desaparéixer, pels canvis en la forma
de vida”.
“Es tracta d'un llibre no
sols per a ser llegit, sinó per a ser “jugat” i “practicat”. Un manual de
recursos per a famílies, educadors i curiosos, a fi de preservar de
l'oblit els nostres jocs i joguets
populars”.
Valoració de l'obra per part
del jurat: El jurat ha estat format per José V. Aguilar (Conservador del Museu
Valencià d'Etnologia),
José Antonio López
Mira (Conselleria de Cultura. Direcció General de Patrimoni),
Francesc
Tamarit (Conservador del Museu Valencià d'Etnologia), Antoni Prats (Secretari de
l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta) i Pablo Vidal (Instituto de
Antropología de la UCV). El jurat ha valorat de l'obra l'amplitud geogràfica del tema que abasta i
l'oportunitat del treball per ser,
indubtablement, una obra de difusió de la cultura popular en un àmbit tan
necessari com són els jocs infantils. A més, es tracta d'un treball molt complet, ben escrit, amb un
llenguatge fluid i amè.
7)
Publicat a VilaWeb dissabte 26
de novembre del 2011
Laia Noguera obté el Premi Ausiàs
March de Poesia
En el marc dels Premis Literaris de
Gandia, ahir es va celebrar al Palau Ducal de Gandia l'acte de lliurament
del Premi de Narrativa Joanot Martorell, que ha estat per a l'escriptor i
periodista Xavier
Aliaga, amb la novel·la 'Vides desafinades'; i el Premi Ausiàs March de
Poesia, que ha guanyat Laia Noguera amb
'Caure'. Publicarà les obres Edicions 62. L'editora
Pilar Beltran destacava que es tracta d'autors joves, que han escrit obres de
qualitat, modernes i que aporten sensibilitats actuals.
Es van presentar 28 originals al Joanot
Martorell i 54 a l'Ausiàs March. Pilar Beltran valorava de manera molt
gratificant la col·laboració d'Edicions 62 amb l'Ajuntament de Gandia per
publicar aquests premis, que l'any vinent celebraran la cinquantena edició. Es
van crear per primera vegada el 1959 i ja llavors l'editor Josep Maria Castellet
hi va fer de jurat i encara n'ha estat enguany. 'És un premi històric i
emblemàtic que a nosaltres ens permet sovint descobrir autors que són coneguts i
llegits al País Valencià, però que a Catalunya encara no es coneixen prou. És el
cas del Xavier Aliaga', explicava Beltran.
Aliaga ha escrit una novel·la
contemporània, amb el teló de fons de la crisi econòmica: dues noies a la
trentena intenten salvar del naufragi el seu modest segell discogràfic amb el
llançament d'un nou grup. Segons Pilar Beltran, 'és una novel·la que pot
connectar bé amb la sensibilitat actual, i que lectors entre els vint-i-cinc i
els quaranta-cinc anys s'hi podran sentir identificats, sobretot lectors de
València i de Barcelona. És una novel·la urbana que se situa a València amb un
protagonista barceloní.'
Xavier Aliaga (bloc i facebook) va néixer a
Madrid el 1970, però des de la seva infantesa ha viscut a Xàtiva. Actualment es
dedica al periodisme cultural i també ha estat guionista de televisió. Té dues
novel·les publicades: 'Si no ho dic rebente' (Moll, 2005, Premi Vila Lloseta) i
'Els neons de Sodoma' (Tres i Quatre, 2008, Premi Andròmina de narrativa).
El jurat del Premi Joanot Martorell l'han format Ignasi Mora, Pilar
Beltran, Miquel de Palol, Adolf Beltran i Josep Maria
Castellet.
Laia Noguera, poemes essencials
El
jurat del Premi Ausiàs Mach va premiar per unanimitat el llibre de poemes de
Laia Noguera, 'Caure', 'uns poemes breus, deia la nota del jurat, concisos,
despullats, essencials i presentats amb la voluntat que dialoguin els uns amb
els altres'. Van formar el jurat l'editor Jordi Cornudella, Jaume Pont, Maria
Josep Escrivà, Anna Maria Moix i Marc Granell.
Laia Noguera i Clofent
(Calella, 1983) és ben jove però ja porta tota una carrera literària a
l'esquena. Ha publicat els llibres de poesia L’oscultor
(premi Amadeu Oller 2002, ex-aequo, publicat per Galerada el 2002), Fuga
evasió (premi Recvll 2003, publicat per Pagès Editors el 2004), Incendi
(Cafè Central, 2005), No
et puc dir res (premi Martí Dot 2006, publicat per Viena el 2007), Els
llops (La Garúa, 2009; escrit a sis mans amb Esteve Plantada i Joan
Duran), Triomf
(premi Miquel de Palol 2009, publicat per Columna), L’U
(Arola Editors, 2010; amb fotografies de Fiona Morrison) i Parets
(Edicions 96, 2011). També ha publicat l’adaptació teatral (feta juntament amb
Albert Mestres) de la Disputa
de l’ase, d’Anselm Turmeda (ReMa 12, 2009). Ha traduït del basc Kirmen
Uribe, Leire
Bilbao i Itxaro
Borda; de l’italià, Teresa di Cosimo i
Luigi Manzi; del
gallec, Xavier
Rodríguez Baixeras, i de l’occità, Aurélia
Lassaque. Ha traduït, juntament amb Jon Elordi, Bitartean heldu eskutik
(Mentrestant
agafa’m la mà), de Kirmen Uribe, publicat per Proa el 2010.
8)
Publicat a tribuna.cat dilluns 21 de novembre del
2011
El director del diari Ara, Carles Capdevila,
ha avançat una novetat en la distribució del rotatiu: el proper mes de febrer
l'Ara es podrà comprar també als quioscos del País
Valencià.
A
un article publicat al mateix
diari, Capdevila ha avançat que la direcció del diari està
"treballant per fer possible una notícia: arribar al País Valencià", una
realitat que pot esdevenir-se a partir del febrer de 2012.
El nou
rotatiu, que d'aquí una setmana celebra el seu primer aniversari, també ha
adquirit presència a les Illes Balears a través d'
un acord de col·laboració entre l'Ara i el
diari mallorquí dBalears.
Des d'aquest passat 20 de novembre,
les dues capçaleres es presenten de manera conjunta als quioscos de les Illes,
una unió que ha permès a l'
Ara tenir presència més enllà del Principat,
i que ha facilitat a
dBalears deixar de dependre de les agències de
notícies estatals per informar de tot el què passa més enllà del seu àmbit
estricte.
9)
Publicat a tribuna.cat dimarts 22 de novembre del
2011
"Els territoris tenen llengua. Però, en
el nostre cas, discutim quina ha de ser la llengua d'aquest territori. La
compartida. I aquest és un debat que es juga en la
política".
L'escriptor Vicenç Villatoro ha opinat sobre la frase
llargament sentida que diu que Els territoris no tenen llengua. Els qui en
tenen són els individus. "Aquesta frase [...] apareix d'una manera
cíclica en el nostre debat polític i cultural. Tendeix a sortir quan es parla de
considerar el català llengua pròpia o quan es discuteix sobre la necessitat que
tenir tothom un bon coneixement de català sigui una obligació
jurídica".
A l'article Llengua i territori, publicat al
setmanari El Temps, Vicenç Villatoro ha indicat que "contra
aquestes idees" s'alça la frase que pretén "lligar la llengua
amb l'individu i a través d'ell amb els drets individuals": "La
llengua seria una cosa dels individus i per tant cada individu tindria dret a
expressar-se i a ser atès en la seva llengua pròpia. [...]Com que els territoris
no tenen llengua, no existiria la possibilitat de fer polítiques
lingüístiques".
L'autor de l'article, però, ha denunciat que "en
moltes ocasions l'ús d'aquest argument és poc sincer i poc convençut",
i ha sentenciat que la prova que ratifica aquesta afirmació és que "no
és un argument utilitzat de manera igual per a totes les llengües, sinó que es
fa servir selectivament": "Es fa servir respecte al català a
Catalunya o a tot l'àmbit lingüístic. No es fa servir respecte al castellà.
L'obligatorietat referida al català és pecaminosa. Referida al castellà és
imperceptible".
Finalment, Villatoro ha conclòs que és
precisament perquè en un territori "hi ha comunitats que funcionen
internament amb llengües diverses" que "cal que hi hagi una
llengua compartida, una llengua de coneixement general obligatori, que permeti
de funcionar a totes aquestes comunitats juntes, que els permeti de compartir
territori en convivència, que vertebri els territoris i eviti que esdevinguin
confederacions de bombolles impermeables o
confrontades".
"Ha d'haver-hi llengües del
territori ─ha conclòs─, que actuïn de llengua franca de tothom,
[...]. Els territoris tenen llengua. Més que mai. Però de fet, malgrat que
aquesta sigui la frase, no és això que discutim. Discutim, en el nostre cas,
quina ha de ser la llengua d'aquest territori. La compartida. I aquest és un
debat que es juga en la política. És a dir, un debat de poder".
10)
Publicat a
Andreu Bosch i Rodoreda
A Presència núm. 2060, del 19 al 25
d'agost, llegíem el dossier d'Andreu Mas De la xocolata a la consola, un
reportatge sobre la passió pel col·leccionisme de cromos i l'evolució “des que
[els cromos] els regalaven les empreses xocolateres fins ara”. Esmentava els
àlbums de cromos educatius de Chocolates Torras, com ara Cosmorama de
África, certament educatius, si bé jo recordava especialment Panorama
zoológico (1975-1978), àlbum amb el qual vaig descobrir Linné (Linneo, al
cromo) i una pila d'animals... Quantes rajoles havíem de comprar per enllestir
la col·lecció! La llàstima era que, naturalment, eren àlbums en castellà,
malgrat que l'empresa era de Banyoles i Cornellà del Terri... Potser el meu
article queda absorbit per l'enrenou de la sentència del TSJC sobre la immersió
lingüística, molt més seriós i preocupant. Però hi ve a tomb. Serem un país
normal, també, quan els infants puguin col·leccionar cromos en català.
L'únic àlbum en català que recordo de
quan era jovenet (no pas infant) és West. L'Oest, la veritable
història dels indis, de l'empresa italiana Panini i Cromo Crom, de Torroella
de Montgrí (relació comercial que l'article d'Andreu Mas explica a bastament).
Eren 400 cromos adhesius que repassaven de manera molt enriquidora les tribus
nord-americanes i les guerres provocades pels europeus occidentals... Recordo
haver acabat la col·lecció el 1983 i també haver felicitat el director de
l'empresa pel fet d'afavorir la normalització del català en aquest àmbit. De
fet, en l'àlbum hi col·laborava la direcció general de Política Lingüística, i
en el pròleg Miquel Strubell i Trueta, aleshores cap del Servei de Normalització
de l'Ús Oficial de la Llengua Catalana, deia: “El català ha de ser emprat per a
tota mena de temes i en tota mena d'àmbits, des del sistema educatiu fins a les
activitats comercials.” Llàstima que, malgrat que Strubell anticipava que
“perquè el món dels infants catalans ha d'ésser objecte d'una acció preferent,
la iniciativa de l'empresa Cromo Crom S.A. d'iniciar el que tots esperem que
serà una sèrie d'àlbums en llengua catalana és doblement digna d'elogi”, una
flor no fa estiu i la cosa no va tenir continuïtat en l'empresa catalana,
absorbida definitivament per Panini el 1986. Panini ni tan sols va pensar, 25
anys després, a editar en català l'àlbum de Ratatouille (2007), de
Disney-Pixar, i això que la pel·lícula, que fou un èxit, es va doblar al català,
amb el suport de la Generalitat de Catalunya.
D'ençà d'aleshores, al marge dels àlbums
per a adults de l'Avui dels anys vuitanta, conservo encara l'àlbum pòster dels
personatges de la Història de Catalunya explicada per en Dragui de TV3,
una col·lecció de 24 cromos adhesius que sortien fa gairebé 25 anys als
pastissets Phoskitos, en català! Després, haurem d'esperar fins al 2005 per
col·leccionar un àlbum ben curiós, impulsat per Llet Nostra, sobre la Cow
Parade a Barcelona el 2005, amb els cromos d'una campanya solidària a través
d'una exposició urbana de vaques de mida real, decorades i pintades per artistes
de tot el món (també de catalans, com la vaca d'en Ferran Adrià), un àlbum que
va coincidir amb la campanya promocional del Cacaullet d'aquesta agrupació de
cooperatives catalanes de la llet.
En el món de l'esport, els cromos de la
Liga, també editats per Panini, constitueixen un altre monopoli del
castellà. En català disposem de l'excepció futbolística de Catalunya, porta
del mundial 82, del diari Avui, amb el suport de la direcció general de
l'Esport i amb salutació del president Pujol. Va ser el primer d'una sèrie
d'onze àlbums, amb el suport de diversos departaments de la Generalitat de
Catalunya. Després van venir Catalunya. Paisatge, flora i vegetació
(1983), Catalunya, el teu país. Història i cultura (1984), Catalunya,
història de la pintura. Occident, I (1984) i II (1985), El món
animal. Fauna, I: invertebrats (1985) –que va tenir el suport de la
Diputació de Barcelona– i Fauna II: vertebrats (1986), El món forestal
(1989), El Modernisme a Barcelona (1990) –patrocinat per l'Ajuntament
de Barcelona, amb salutació de Pasqual Maragall–, Els aliments. Origen,
manipulació i consum (1992) i Els bolets (1993). I no vull oblidar
l'àlbum Arbres de Barcelona (1983), editat pel Servei Municipal de Parcs
i Jardins de l'Ajuntament de Barcelona, amb cromos de les 60 espècies diferents
d'arbres dels carrers de Barcelona, amb dibuixos de Joma.
Tot plegat un panorama força escàs. En el
món dels cromos, més encara que en el del cinema infantil en català, som
certament a les beceroles... Ara que tenim tanta premsa nacional en català (El
Punt Avui, Ara, El Periódico, La Vanguardia...), i, per fi, també esportiva, amb
El 9 Esportiu, ens caldria un esforç per recuperar l'art del lleure del
tengui i el falti en català.
11)
