boles
al forat
Diners a la butxaca.
|
A mi em ve molt bé la faeneta eixa de guia
turístic que faig els diumenges, són boles al
forat. |
Aquesta expressió
és pròpia del parlar d'Alcoi.
En valencià també es diu: diners a la butxaca
La llengua estàndard sol
emprar: diners a la butxaca
En castellà es diu:
dinero al
bote
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 214)
Cognoms esdevinguts marques de
cotxes
Antoni Llull Martí
Les
darreres setmanes he parlat de l'origen del mot carro i també
cotxe, i avui
us parlaré dels noms de marques de cotxes. Moltes corresponen als llinatges
dels seus primers fabricants. Aniré citant-los per ordre alfabètic, amb
el nom
del fundador de l'empresa i l'any del començament de
l'activitat.
Austin (Herbert Austin, 1905). Austin és una forma acurçada d'Augustin
‘Agustí'. Chevrolet (Louis Chevrolet, 1911). Correspon a un
diminutiu de chevreuil ‘cabirol', com si diguéssim ‘cabirolet'. Chrysler (Walter P.
Chrysler, 1924). El cognom sembla una adaptació gràfica a l'anglès de l'alemany
Krist(al)ler, patronímic d'un
diminutiu del nom propi Kristian. Citroën (André August Citroën,
1919). Citroën és el cognom neerlandès Citroen modificat a
França amb els dos punts
damunt la e per adaptar-lo, fins a un cert punt, a la pronunciació
francesa, i
significa ‘productor (o venedor) de llimones'. Ferrari (Enzo Ferrari,
1939). Llinatge italià que també tenim a Mallorca, i que significa ‘ferrer'.
Ford (Henry Ford,
1896). Correspon al nostre Gual. Honda (Soichiro Honda, pels anys
quaranta, no he
pogut aclarir exactament quan). Honda, en japonès, és un compost
del mot hon, ‘principal' i da ‘arrossar' (camp plantat
d'arròs). Lancia (Vincenzo Lancia, 1906), llinatge que significa ‘llança'. Morris (William
Morris, 1913). És una
forma anglesa del nom propi Maurici. Peugeot (Armand Peugeot, 1894).
Peugeot significa ‘fabricant o venedor de pega'. Porsche
(Ferdinand Porsche, 1947)
Aquest cognom alemany sembla que és una variant de l'eslau Borschke,
derivat del nom propi Borís. Renault (Louis Renault, 1998).
Correspon al llinatge català Reinal o Reinalt, procedent d'un antic nom germànic,
Raginalt. Rolls-Royce
(Charles Stewart Rolls i Henry F. Royce, 1904). Rolls és derivat del nom
germànic Rolf (Rodolf), i Royce és una variant de forma de
Royse, potser derivat del
llatí Rosa o d'un antic nom germànic. Skoda (Emil von Skoda, que
començà amb
maquinària agrícola l'any 1869). Skoda sembla que en txec significa
‘perill' o
‘pèrdua', nom no gaire apropiat per a una marca comercial. Suzuki (Michio
Suzuki, 1955), és un llinatge japonès molt corrent, sembla que format
amb els
mots
suzu ‘campana' i ki ‘arbre'.
Continuarem parlant-ne la setmana que ve, si Déu ho vol.
«Descalç sobre el
trespol, amb mosques que mai dormen, juraria que he vist cavalls als canelobres.
D'ajagut juraria que els llençols són el vent, que la cambra és la tomba on pens
el que no dic, tan avesat a escriure quan l'escriguera és molta sentint
dormir els fills, i que demà és divendres» (Damià Huguet, Guarets a l'alba,
1987).
Locucions i frases fetes
Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d'aquest recull.
Valer més el suc que el bacallà. Ésser més cars els mitjans que l'objectiu.
Para compte amb aquesta
feina, que t'hi pot valer més el
suc que el bacallà.
Vatua el món dolent! Dit a un infant per una fotesa.
Has fet malbé la joguina? Vatua el món
dolent!
Vatua l'olla! Admiració de caire més aviat benigne.
Tens una gana com un bou? Vatua
l'olla!
Vell porcater. Vell sorneguer, astut, verd, imprevisible.
Aquest vell porcater sap més que no li cap al
cos.
Venir de l'hort. Ser ignorant del fet palès. Ser un albat.
Li deien de les corribandes del fill i ell venia de
l'hort.
Vent de Carboneres. Vent del sud-est.
El vent de Carboneres acostuma a
ser escalfadet.
Vermell com un perdigot. Enrojolar-se d'esforç, o de vergonya.
Li treien els drapets al sol i es
posà vermell com un perdigot.
Ves, que... Alertant, advertint.
Ves, que el nen plora. Ves que no
t'ensarronin.
Ves, quin... Rellevant, generalment, una mala qualitat.
Ves quin lladre! Ves quin saboc!
Molts ara diuen: "Vaia un lladre!", totalment
inadmissible.
Vés-te'n a empaitar llagostos! Vés-te'n a passeig, vés-te'n a pondre.
Dixa d'amoïnar-me, vés-te'n d'una
vegada a empaitar llagostos!
Vetllar pels descuidats. Dit dels lladres, o quan hi ha un robatori.
Para compte amb lo teu hort que
sempre n'hi ha que vetllen pels descuidats
Vet-ho aquí! Aquí ho tens! Raó final i contundent.
T'han ensarronat, saboc, vet-ho aquí!
Veure's les orelles. Haver d'espavilar-se, de moure's.
Noi, aquet ha deixat la feina i
ara ha de veure's les orelles.
Vianda del temps. Menjar de l'estació.
La millor cuina és la que es fa de
la vianda del temps.
Vi escaldat. Vi que agreja.
Digos al teu home que em ven lo vi
escaldat.
Virar en rodo. Girar en rodó (més en sentit figurat).
S'ha girat la truita i ha hagut de
virar en rodó.
Viure al dia. Ser pobre i anar fent cada dia.
Cal ajudar-los, perquè viuen al
dia.
Viure al primer pis, baixant del cel. Viure al ras.
Els gitanos viuen al primer pis,
baixant del cel.
Voler fer entrar el clau per la cabota. Voler fer coses impossibles.
Ui, sí, correu-hi tots, que ell farà entrar el clau per la cabota!
Voltar el xero. Passejar sense rumb fix.
El veuràs sempre voltant el xero, i ell no vagi
pitof.
Voltar més que el gos de cal Barrera. Anar d'ací d'allà.
Aquet viatja a tot arreu; volta més que el gos de cal Barrera.
La prosa poètica de LES HORES de Josep Pla
Josep Lluís Bronchal
NOTES
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Transicio_0_586741354.html
La transició és el canvi gradual d'un estat a un altre i, en política, el procés no violent pel qual una comunitat canvia la seva manera de governar-se. Al contrari de la ruptura o la revolució, permet, en teoria, un canvi profund i substancial sense fer trencadissa.
És un concepte recobert de connotacions positives. La lentitud i reflexió que s'hi associa porta implícita la idea de millora. No es té constància escrita de cap transició de la democràcia a la dictadura, que sol entrar amb la fúria del cavall de l'Espartero.
Pretén posar fi a l'espiral d'odis a l'altíssim cost de cobrir d'impunitat els botxins i donar a les víctimes un rajolí de justícia. Viu de la il·lusió de fer truites sense trencar ous. I ningú pot dir fins a quin punt la seva clemència és covardia.
Si mirada en retrospectiva ja és enganyosa -¿qui, si no, permet als que ens governaran d'aquí dos dies anar pel món amb la cara alta?-, quan ens la venen com a programa polític té la consistència vaporosa de la música celestial.
En l'estret horitzó de quatre anys, és la perfecta coartada per legitimar totes les renúncies i fer passar per hàbils marrades flagrants desviacions del camí marcat. Dóna tants allargs a les promeses que quan tocaria complir-les han caducat com els iogurts.
D'aquesta gran troballa del màrqueting polític podem esperar que ens dugui a l'objectiu desitjat a la velocitat meteòrica amb què els fulls de ruta posen fi a certs conflictes internacionals.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
L'associem a accions èpiques d'herois que es juguen la vida per salvar les víctimes innocents de la cega naturalesa o la perversitat dels humans. Negar-se a dur-lo a terme o veure'l de manera crítica és propi de covards, mesquins i pobres d'esperit.
Com a traducció del terme anglès bailout, és un exemple més de com algunes paraules que fem servir per influència dels mitjans, lluny de ser neutrals, contribueixen a legitimar el que, posant-hi una altra etiqueta -què us semblaria regal?-, faria de més mal pair.
El bailout o rescat financer consisteix a donar diners o crèdits públics a una economia que, altrament, s'ensorraria: sigui un negoci privat, un banc o un país sencer. Atempta clarament contra el lliure mercat i respon a un principi tan injust com pragmàtic: si deus poc, tens un greu problema, però si deus una immensa fortuna, el problema és de tots.
Només hi ha una manera efectiva de prevenir-lo: posar sota un rigorós control democràtic tot allò que, si fes fallida, l'anomenat sistema no tindria més remei que rescatar. No fer-ho dóna a alguns l'escandalós avantatge d'embutxacar-se tots els beneficis i socialitzar les pèrdues.
Aquesta indecència la tapa la semàntica de rescat, que converteix el responsable en víctima. No és el cas de bailout, ja que bail vol dir fiança, és a dir, la quantitat que es paga perquè l'acusat d'un delicte no hagi d'ingressar a la presó o en pugui sortir.
ESMOLET DE PARAULES
Alguns dels seus sinònims són parany, emboscada, perfídia, traïció. Darrere la insídia hi ha voluntat de fer mal de manera prou hàbil i astuta perquè el que el fa no en sembli el causant ni en rebi cap conseqüència.
Ve del verb llatí insidere, que en sentit literal vol dir seure en un lloc, i en sentit figurat, estar a l'aguait.
En lloc de donar la cara, l'insidiós bèl·lic para una trampa, i el dialèctic crea les condicions, planteja les qüestions i sembra els dubtes perquè el seu adversari s'enredi en les pròpies contradiccions.
Aplicat a un procés o canvi, la idea clau d'insidiós és que s'estengui prou lentament perquè no n'arribem a percebre el perill. Quan en veiem els estralls, ja és massa tard.
I si parlem de malalties, són les que es presenten amb una benignitat que no fa altra cosa que emmascarar la seva gravetat.
La insídia va minant el que vol destruir com un riu subterrani, però l'observador no pot apreciar el dany que fa perquè no altera l'aparença externa fins al final, quan de sobte tot s'ensorra.
Aposta per la insídia qui sap que en camp obert té totes les de perdre. Quan abans-d'ahir Rajoy va acusar Rubalcaba d'insídies, definia també l'actitud d'uns polítics que, com ell mateix, esperen emboscats el millor moment per assaltar el poder.
Però mentre ells esperen, la crisi, insidiosament, els ha anat despullant tant de crèdit que l'únic que ara veiem en les seves campanyes és l'escenografia d'una democràcia de cartró pedra.
ESMOLET DE PARAULES
El concepte funcionari arrossega, entre nosaltres, la merescuda mala fama de 40 anys de dictadura. I potser per això vivim convençuts que en sobren i que la meitat no fan res, malgrat l'evidència que països més avançats i eficients en tenen molts més.
En una manera de veure la vida molt d'aquí: oposem emprenedor -l'eufemisme guai d'empresari- a funcionari; com qui oposa el que crea riquesa, s'exposa i sua sang al paràsit que tira de la rifeta d'un simulacre de feina per assegurar-se el plat a taula.
Però aquesta caricatura també es pot capgirar dient que l'empresari té l'obsessió d'arribar a ser milionari explotant els altres; i el funcionari dedica la vida a un servei públic per un sou modest. És difícil negar que és molt més productiu el mestre que forma ciutadans que el promotor que va encatifar el paisatge de casetes.
Al país, per avançar en cohesió -l'únic que ens salva de la barbàrie-, li calen més empresaris... i també més funcionaris, i tan important és evitar que els segons s'hi arrepengin com que els primers defraudin. Tan aberrant és no poder despatxar el funcionari nefast com resignar-se a acceptar que una gran fortuna trobi mil maneres de no tributar.
Deia Gregorio Luri ahir que el 70% del joves volen ser funcionaris, i hi veia por al futur. Però els que aposten pel futur, tenint fills, ¿no és lògic que aspirin a horaris racionals i estabilitat? Ser competitius també exigeix xuclar recursos del frau fiscal per convertir-los en places públiques de llars d'infants ateses per funcionaris.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Albert Pla Nualart
De les subprime a les primes de risc, passant per les que han cobrat alts directius després de deixar bancs en fallida, poques paraules estan tan lligades a l'actual crisi. Totes tres són filles de la cobdícia i han portat milions a la misèria.
Les primeres, les subprime, eren hipoteques que encolomaven als desgraciats. Com que el banc sabia que eren insolvents, en lletra petita fixava interessos altíssims que es disparaven al cap d'un temps. Per tant, si pagaven, ganga i, si no, es quedaven una casa que ja valia més.
Per no arriscar tant, ho van escampar per tot el món empaquetat en atractius hedge funds que agències de ràting subornades guarnien amb llacets.
Les segones primes han permès que uns delinqüents, aprofitant la salvatge desregulació de l'economia, es fessin multimilionaris després d'haver-nos empobrit a tots obligant els estats a omplir l'esvoranc que ells van obrir.
Les terceres, les de risc, són la recompensa que exigeix l'inversor per assumir un risc addicional i posen l'euro contra les cordes fent insostenible el deute de Grècia o Itàlia.
Igual que les altres, responen a la lògica implacablement insolidària del mercat: al ric li deixa els diners gairebé regalats; al pobre li apuja els interessos fins a arruïnar-lo.
Però són, sobretot, la millor prova que l'última paraula no la té el poble ni els seus representants. El més humiliant per als italians no és haver votat tants anys Berlusconi: és que ni tan sols l'han pogut fer fora. El fa fora la prima.
----------------
RETRATS QUE PARLEN
Ha sigut tan baquetejat per la política que si la campanya fos un combat de boxa, seria el púgil que, esgotat i tenint coll avall la victòria per punts, no para d'abraçar-se al contrincant.
Quan parla parpelleja, encreua els dits i diu amic al rival dialèctic. Defensa amb tanta moderació uns arguments saturats d'ideologia que al final t'acabes preguntant si no ets tu l'extremista.
Les seves bèsties negres han sigut perifèrics que, havent d'exhibir el seu espanyolisme, l'han fet passar per tou. Amb el temps ha comprès que ell és un figurant de la política que ha de fer mutis quan arriba la vedet.
Més eloqüent i astut que el seu germà petit, torna de Madrid amb menys reflexos i un precari catanyol.
Les pitjors punyalades les ha rebut al PP, però l'ombra vampiresca de Vidal-Quadras -que ahir semblava que l'hagués posseït- fa que ressalti,per contrast, la seva bonhomiosa silueta de pare de la família Ulisses.
Va dir que havia fumat porros amb un sí tan impassible que crec que els confonia amb els de menjar. Més que caragolant cigarrets el veig resant en una asèptica capella.
Ara és més madur i savi que fa 15 anys, quan feia de tertulià amb el Bassas i tothom li deia Jordi, però també més apàtic i desenganyat. Sense l'enèrgica Alícia fent d'àngel de la guarda, al final d'un dels seus mítings algú es podria confondre i donar-li el condol.
----------------
Publicat en el diari ARA diumenge 13 de novembre del 2011
RETRATS QUE PARLEN
Amb cara de predicador del Far West i nom que se t'enganxa, no para de recordar que "lo pitjor no ha arribat". Haver publicat el que altres veien però callaven en part per seny i en part per covardia, ara li dóna carta blanca per abocar negres especulacions als mitjans. L'acusen de Cassandra, però el seu do profètic, lluny de ser una font de frustració, li dóna sucosos beneficis.
Barreja de neocon i astròleg, un dogmàtic determinisme fa que no vegi culpes enlloc. Poc podem fer, pobres de nosaltres, si estem ficats en un cicle que, cada X anys, esgota un model i n'enceta un altre.
Sobta i repugna que sigui al·lèrgic al més petit raig d'esperança. La seva fòbia a la llum només és comparable a la que sent per la política.
Ell gestionaria un país com la General Motors. Entreveu un paradís dominat per tècnics que optimitzant la producció deixaran les masses desvagades i malvivint de subsidis.
És el missatge desmoralitzador que nega que siguem amos del nostre destí. El que fa inútil l'esforç i obre la porta al plaer morbós d'esperar, de braços plegats, la catàstrofe que ens iguala en la misèria.
Encara que tingués raó, em nego a pensar com pensa, perquè no ajuda a viure ni empeny a la noblesa, perquè paralitza en un malson hostil i fred. Només ens farem millors somiant futurs més humans. Si el meu destí és anar a l'infern vull saber-ho quan hi entri.
9)
Mesurem el volum de la
veu
A
vegades convé de parlar alt, a vegades, de parlar fluix. És molt empipador
que una persona et parli massa alt (i, per postres, que se t'acosti
en excés), però encara és pitjor veure que una persona et parla i,
malgrat parar
bé l'orella, constatar que no la sents (o que no l'entens); segur que
us hi haureu trobat més d'una vegada. Hi ha persones que en comptes de
parlar sembla que masteguin xiclet. És clar que pot ser que tinguin un
defecte a la boca, però el noranta per cent de vegades es tracta de
casos solucionables si s'hi posa interès, voluntat, amor, i un mínim de sentit
comunicatiu. En situacions d'aquestes qui escolta no s'hauria d'estar de
dir: «Més alt!», «Més fluix!»
Per
exemple, parlant per telèfon, ¿no us heu trobat mai d'haver de separar
dos pams l'auricular de l'orella perquè qui us parla de l'altra banda
us eixorda? O, ¿no heu hagut d'anar repetint mai: «Si us plau, més alt
que no us
sento»?, o «Torni-ho a repetir, que no ho he entès!»?
D'altra banda, s'ha de tenir present la mena de local on ens trobem, la
qualitat (o presència) de la megafonia, la quantitat de persones i la
manera com
estan distribuïdes... Saber trobar, doncs, el punt dolç amb el qual hem
de ser sentits és molt important. De fet, per a assegurar-nos que els
altres ens senten bé, sempre és recomanable d'alçar el to de veu una
mica més
del que ens semblaria normal.
Incomprensiblement, molta gent passa per alt aquests
detalls.