Butlletí número 559 (dimecres 23/11/2011) - Continguts triats i enviats
per Eugeni S. Reig
12) 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú
1)
Publicat en el diari ARA dilluns 14 de
novembre del 2011
Xavier
Marcé
Fa algunes setmanes varem poder assistir a un
debat interessant al voltant de les declaracions que Gerard Quintana li va fer a
l'Albert Om al seu programa El convidat. El Gerard Quintana deia amb
perfecta normalitat que a casa seva sovint es parlava en castellà, cosa que fem
molts si l'hem fixat com a llengua relacional, amb un amic o fins i tot amb la
parella, de bon començament, i deia, també, que a casa es parlava castellà amb
el seu fill. El cert és que molt probablement el Gerard Quintana parla
indistintament català i castellà amb la seva família, la qual cosa, a més a més
ens hauria d'importar ben poc.
El problema no és en quina llengua parla el
Gerard o amb quina parlo jo, sinó el valor que se li ha volgut donar a tota
expressió cultural que es realitza a Catalunya en llengua catalana. Hi ha un
imaginari estès al país que pressuposa a tota persona que s'expressa
artísticament en català una militància radical en el catalanisme lingüístic i
sovint en el polític.
Confesso que mai ho entès del tot i que he estat
víctima d'aquesta variant del pensament únic tan estesa a Catalunya. Hi ha gent
que canta, escriu o fa cine en català perquè és la seva llengua emotiva,
intel·lectual o simplement materna i després articula la seva vida personal amb
criteris força diferents adaptats a circumstàncies puntuals. No es plantegen cap
militància, ni cap voluntat transcendent; és simplement un fet normal.
La preeminència del català en el sistema
educatiu català sols és defensable des del punt de vista de la cohesió social. I
des del meu punt de vista és un argument de tant de pes que val la pena
apuntar-s'hi sense discussió. Jo estic absolutament a favor de la immersió
lingüística a l'escola, de la mateixa manera que estic a favor de la llibertat
lingüística en la vida personal i professional de cadascú.
Ara bé, convé assenyalar algunes dades
interessants. La defensa de la immersió lingüística té sentit en l'àmbit de las
polítiques educatives i socials perquè ha estat un fantàstic vehicle per
millorar la igualtat d'oportunitats de tots els catalans. El problema apareix
quan aquest argumentari tan simple com el que ens remet a defensar una sanitat
pública o una educació universal esdevé un instrument ideològic que dóna suport
a una determinada concepció del país i de la societat catalana. Aleshores els
principis d'equanimitat, diàleg i tolerància trontollen. A Catalunya hi ha
immersió lingüística en totes les escoles menys en algunes d'alta gamma en què
el català és una assignatura més: escoles privades, escoles estrangeres, etc. en
què rarament s'hi matriculen fills de treballadors als quals convingui i
beneficiï una major igualtat d'oportunitats. Són les escoles de les elits del
país, no poques vegades intransigents quan es qüestiona l'hegemonia social del
català. Virtuts públiques i vicis privats. No és res estrany a tota societat
mínimament articulada i Catalunya evidentment ho és. El problema no és que passi
això; el problema és que es moralitzi sobre la llibertat de cada ciutadà per
triar, quan uns la poden pagar i altres no.
No pocs opinadors mediàtics de la catalanitat
més radical han assenyalat amb èmfasi que faltaria més qüestionar el dret del
Gerard Quintana a parlar el que vulgui i on vulgui. No seran pas ells qui posin
en qüestió les llibertats individuals. Alguns no diuen el mateix en qualsevol
cas o davant de qualsevol altra persona. És propi de mirades estretes i
fanatismes polítics i culturals defensar els drets individuals quan el
protagonista és famós, ric, poderós o nostrat o remetre'l a la grisor de
les obligacions col·lectives quan és una veu anònima, o simplement no és tan
nostrat.
La defensa del català ens obliga a tots, perquè
és l'arrel sobre la qual creix la cultura catalana i l'únic element diferencial
respecte a la resta de països, però parlar-lo amb exclusivitat no ens fa millors
catalans. Quelcom tan evident ho tenen clar els danesos, els finlandesos o els
suecs, països en els quals ens emmirallem i que desenvolupen una considerable
part de la seva vida social, artística o intel·lectual en anglès.
A Catalunya hem viscut autèntiques croades sobre
aquesta confusió, la darrera a la Fira de Frankfurt quan vàrem ser el país
convidat. No hi havia cap diferència, cap conflicte real entre les posicions
polítiques dels diferents partits catalans, tret del PP, i es va crear una
polèmica monumental. Com en tantes altres coses alguns varen utilitzar la
llengua per raons partidistes i ideològiques.
Personalment em sembla perfectament lògic que hi
hagi qui demani l'opcionalitat educativa, una altra cosa és que jo la defensi.
El problema és que si existís no pocs dels que ara l'esbronquen probablement
s'hi apuntarien. Qüestió d'eficàcia, es justificarien.
Les tesis dels igualitaristes lingüístics
haurien d'esperar que passi una generació. Quan el català estigui tan fortament
arrelat que no trontolli al carrer, educar-se de manera bilingüe o fins i tot
optar per un altre idioma no sols serà recomanable sinó enriquidor.
Publicat en el blog EL DO DE LA PARAULA
diumenge 6 de novembre de 2011
Publicat a L'Espira, suplement cultural
del Diari de Balears, a la secció “La llengua a
l'abast”.
Jaume Corbera Pou
En català, dins la categoria dels quantificadors n'hi
ha dos que comparteixen la significació (o el valor semàntic) i, en canvi, són
usats condicionats per la qualitat del substantiu que especifiquen. Tots dos
signifiquen “absència total” (0) d'allò que significa el substantiu que els
segueix, però no són intercanviables, perquè un s'usa amb susbtantius que
signifiquen qualque cosa comptable per unitats (cap) mentre que l'altre
s'usa amb substantius que signifiquen qualque cosa mesurable (gens de).
Pens que és clar per a tothom que direm “no em queda cap moneda” o “no ha deixat
cap gra d'arròs”, perquè les monedes i els grans d'arròs són elements comptables
un a un; en canvi, direm també “no em queden gens de diners” o “no ha deixat
gens d'arròs”, perquè comptam tant els diners com l'arròs per volum, no per
unitats. Aquesta distinció entre els dos quantificadors –que, no sé per què, els
gramàtics classifiquen en dues categories diferents: indefinit (cap) i
quantitatiu (gens de)–, ha estat constant en la història lingüística
catalana fins que, modernament i, evidentment, per interferència del sistema
castellà (que sols té un quantificador equivalent: ningún), cap ha
pres el lloc a gens de en el parlar de molta de gent: “lo colp de la
lança no ·t farà gens de mal” (segle XV, Memorial del pecador
remut), “Mas en l' altre món, pus que de aquesta vida sies passat, no hauràs
gens de misericòrdia” (segle XV, Sermons de Sant Vicent
Ferrer), “Altres, són axí molls en los béns de la ànima, que no han gens
de paciència en les tribulacions” (segle XV, Tractat de Confessió),
“no ha en tu gens de perfecció espiritual!” (ídem), “de mos
adolorits clams no té ell gens de sentiment” (segle XV, Tirant lo
Blanch), “És magnànim e noble de cor, sens gens de malícia ni de iniquitat”
(segle XVI, Spill de la vida religiosa). Fixau-vos que són substantius
que, en el seu sentit general, no tenen plural, perquè el seu significat és
mesurable, però no pluralitzable: hom pot tenir una mica de/bastant
de/molt(a) de/moltíssim(a)
mal/misericòrdia/paciència/perfecció/sentiment/malícia/iniquitat... o no
tenir-ne gens, però no és possible tenir *dos mals (sí en sentit
restringit, equivalent a “lesió” o “malaltia”), *tres misericòrdies,
*quatre paciències, *cinc perfeccions, etc. ni no tenir-ne
*cap (mal/misericòrdia/paciència/perfecció/sentiment...). Gana és
un d'aquests substantius de sentit general mesurable que, però, ha produït un
plural amb el mateix significat del singular, potser perquè el singular, per
l'ús molt freqüent dins el context “gana de menjar”, ha quedat restringit a
aquesta significació, de manera que “tenir gana” és simplement “tenir gana de
menjar”. El quantificador que l'acompanya és sempre un indefinit mesurador:
un poc de gana, molta de gana, gens de gana. En plural, en
canvi, “ganes” és sinònim de “desig”, de manera que és possible una frase com
“tenc gana, però no tenc ganes de menjar” (perquè em trob malament, perquè tenc
mal de ventre, etc). En qualsevol cas, ganes és morfològicament plural i
exigeix un quantificador en plural o invariable: moltes de ganes,
poques ganes, gens de ganes, i és impossible, absolutament
agramatical, una frase com “no tenc *cap ganes d'anar-hi”, i ho és per
dues raons: perquè cap només pot quantificar un substantiu de significat
comptable (i les ganes no es poden comptar amb numerals) i perquè ganes
és plural i cap és singular. Absurda, doncs, la construcció “no tinc *cap
ganes de...” que sovint podem sentir als serials de TV3 o als doblatges
catalans. I encara que siguin en forma singular, també són absolutament
inadmissibles les construccions “*cap pressa”, “*cap importància”, “*cap
gràcia”, “*cap por”, “*cap pena”, etc. amb substantius de significat
incomptable, amb els quals únicament és possible “gens de”. La llàstima és que,
com en tantes d'ocasions, en aquesta qüestió també pareix que té més autoritat
TV3 que l'IEC i qualsevol gramàtic reconegut. El portal lingüístic de la CCMA,
“És a dir”, accepta explícitament aquestes construccions agramaticals amb
aquesta observació: “al costat de
No em fa cap gràcia / cap por, s'ha de tenir present també
No em fa gens.
3)
Article d'opinió publicat en elSingulardigital.cat dilluns 14 de novembre del
2011
"No conec si en Messi té limitacions
intellectuals greus que l'hagin impedit mai d'aprendre una segona llengua
romànica; per això dono per fet que no les té. I per això, per més cara de bon
nano que faci, em pregunto si en Messi no serà un anticatalanista radical
militant"
Carles Palau
Tallers per la Llengua
Considero que només hi ha dos grans grups de raons per què una persona
que fa anys que viu als Països Catalans no parli en català. D'una banda, hi ha
les limitacions de tipus intellectual, ja siguin per manca de desenvolupament
cerebral o per manca d'estimulació en la creixença. I, d'altra banda, una
actitud de no voler-lo parlar, ja sigui perquè l'entorn no ho fa necessari o
perquè res ni ningú en fa despertar l'interès, o ja sigui per conclusió pròpia:
no una manca de voluntat, sinó per una voluntat expressa de no parlar-lo. És a
dir, si no saps parlar aquesta llengua, o si no saps parlar, o si no saps, és
perquè ets neci o perquè vols ser-ho. El diccionari de l'IEC defineix
neci com algú “que no sap el que podria o deuria saber; ximple”. En aquest
article vull referir-me a algú que ja fa anys de sobres que viu als Països
Catalans per haver après a parlar el català.
I considero que aquesta
neciesa és molt més greu si es tracta d'una persona jove, que va arribar a
Catalunya en el moment del seu màxim potencial intellectual per a aprendre
llengües. Imaginem-nos el cas, per exemple, d'un xicot que ve des d'un país de
l'altra banda del món però de llengua romànica. Que arriba als 13 anys per a
aprendre un ofici totalment becat per un organisme català (un organisme que, a
més, exerceix de bandera de catalanitat). I imaginem-nos que aquest xicot
assoleix l'edat de 24 anys, en un moment de ple reconeixement professional,
sense encara no parlar en català. Sembla impossible. Però tot això és possible;
i en tenim un exemple concret: Messi.
No tindré pietat (i, com que no sóc
futboler, no em tremolarà la veu): em sembla absolutament aberrant que en Messi
no parli en català. De la mateix manera que hi ha un ampli consens en l'opinió
en defensa del català que si algú que treballa de cara al públic no sap usar el
català ha de ser apartat de les seves funcions (un professor d'universitat, un
comercial, un cambrer), potser també caldria que algú li fes un ultimàtum a en
Messi o l'apartés del seu càrrec. Entenc que un immigrant de condició humil pot
no tenir a l'abast cap referent que el motivi per aprendre el català, però si al
cap d'11 anys encara no hi ha caigut, ja em costa una mica d'entendre-ho (però
puc), i si resulta que està en la jet set farcit de calés, ja em costa
més, i si és el cas d'algú que cada cop exerceix el seu ofici és ungit per
centenars de senyeres estelades, ja m'he d'aguantar el riure.
Opino que
cal ser un anticatalanista radical militant per a viure 11 anys a Catalunya i no
parlar el català si es tracta d'un jove amb tots els mitjans a l'abast. No conec
si en Messi té limitacions intellectuals greus que l'hagin impedit mai
d'aprendre una segona llengua romànica; per això dono per fet que no les té. I
per això, per més cara de bon nano que faci, em pregunto si en Messi no serà un
anticatalanista radical militant. Em sap greu si, dient això, estic esglaiant
els que (a diferència de mi) sí que sabeu apreciar les seves espectaculars
habilitats professionals. És el mateix que penso de qualsevol jove ric que hagi
viscut 11 anys a Catalunya i no parli el català. Probablement la majoria de
persones que compleixin aquest perfil no hauran arribat per elles mateixes a
aquesta opció, sinó que seran el fruit d'un entorn connivent o anticatalanista,
però també estic segur que tots els racistes que conec ho són perquè algú altre
els ha inflat el cap, i això no els treu de ser, en efecte, racistes.
Podem
pensar, així, que no és pas que Messi triï ser neci, sinó que aquesta mancança
és responsabilitat dels que l'han pujat dins del Futbol Club Barcelona. Doncs
entesos: aleshores trobo allucinant i intolerable que dins d'aquesta empresa es
pugui formar una persona durant més d'11 anys, des que era un adolescent, i no
ser capaços de garantir que pugui parlar en català i que així ho faci en públic.
Per mi, això converteix aquesta empresa en objecte de protesta lingüística com
ho són Danone o Nestlé, o les majors del cinema. Oimés en relació amb una
qüestió de tanta actualitat: que no s'aplica la immersió lingüística a la
Masia?! I, si s'aplica, s'aplica amb tanta desídia que no dóna cap resultat quan
els joves arriben a adults? També seria interessant saber quantes persones
s'adrecen en català a en Messi.
Però em nego a eximir en Leo Messi de
tota responsabilitat sobre el seu perfil lingüístic: és un adult en possessió de
les seves facultats i amb els mateixos drets i deures que qualsevol ciutadà. No
està en una altra galàxia: és un jove ric que viu i treballa a Barcelona. No cal
ser gaire analista per endevinar que allò que el deu haver conduit a aquest
perfil lingüístic és el fet que en l'empresa on treballa ningú no li ha fet
veure cap necessitat de parlar en català. Però igualment em costa molt
d'imaginar que, amb tots aquests anys, ell no hagi fet cap connexió neuronal
entre l'ús de la llengua catalana (que ha d'haver estudiat a l'escola) i el tip
de banderes catalanes que onegen al camp quan ell fa un
gol.
Personalment, em sembla un menyspreu a la nostra llengua i al país
que l'ha convertit en milionari als 24 anys (ell s'ho ha guanyat, però algú li
ho ha de pagar). Tanmateix, honestament he de dir que, per més que em desagradi,
opino que en Lionel Messi té el dret de no parlar en català, i la precària
situació d'aquesta llengua li dóna la llibertat per a no fer-ho. Per això el meu
principal interès escrivint això no és incidir en els hàbits lingüístics d'en
Messi en concret. Cal tenir en compte, a més, que aquesta superestrella deixarà
d'existir d'aquí alguns anys, i ja no es faran mones de Pasqua amb la seva cara,
tal com ja no se'n fan d'en Ronaldinho. L'he triat a ell per a illustrar una
anormalitat, però no em reconec cap autoritat moral per a exigir-li res. El meu
principal interès és que es transformi la política lingüística del FCB.
Als Països Catalans estem força mancats de grans referents mediàtics que
puguin contrarestar la influència lingüística de l'espanyol en els hàbits de la
gent, i potser el Barça és l'únic gran fenomen mediàtic que és realment de
masses i que és pròpiament català. És una llàstima que, a mesura que anem veient
passar la Història, les lligues i les superestrelles, s'estigui desaprofitant
tot el potencial que el Barça tindria per a modelar els hàbits lingüístics en
favor de l'ús social del català. Aquesta reflexió ja ha estat feta diverses
vegades anteriorment, i m'hi afegeixo. Entre uns nois catalanoparlants d'origen
que demanen perdó per escriure en català, i uns nois immigrats que van passant
els anys sense parlar en català (o com a molt, com l'Iniesta, diuen que faran
l'esforç d'intentar-ho, però segueixen sense fer-ho), el modelatge lingüístic
del Barça és en favor de l'espanyol. I, des del meu punt de vista, això posa
molt en entredit totes les funcions nacionals que se li atribueixen a aquest
equip català.
El Barça fa una important funció de cohesió social i també
de projecció internacional de Catalunya. Però em preocupa que tinguem
l'autoestima tan baixa per tolerar que molts dels nostres ambaixadors
menystinguin tant la nostra llengua. Si ho volem resoldre, tindrem mala peça al
teler mentre seguim considerant-los superiors i mentre ens seguim comportant com
qui encara creu que el català no és una llengua per als beats.
Acabaré
essent constructiu: proposo que tots els que els pagueu el sou, més o menys
indirectament, ja sigui com a socis del FCB, via les televisions de pagament, o
via tota la publicitat que accepteu rebre quan mireu un partit, feu una campanya
de protesta reclamant que tots els jugadors adoptin urgentment el català com a
llengua vehicular al seu lloc de treball. Ens podríem plantejar un boicot de
consum responsable al Barça?
-----
P.D: Aquest
article el vaig escriure molt abans que Andrés Iniesta parlés en català en una
entrevista a Rac1 la setmana passada. Aquest fet penso que s'ha de celebrar com
un pas concret, positiu i important. Ara bé, no com un fet extraordinari, sinó
com un avenç per a superar una anormalitat. Confiem que no sigui un fet aïllat i
que s'expandeixi. I que, ara encara amb més raó, tots els catalanoparlants se li
adrecin en català. Ara li toca a Lionel Messi de fer el pas de parlar en
català.
4)
Publicat en el blog Can Mitrofan dimarts 8
de novembre del 2011
Joan-Daniel Bezsonoff
Des del
rovellet de l'ou d'Elx
Joan-Carles
Martí i Casanova
Voliana
edicions
Argentona,
2011
Joan-Carles Martí i Casanova és un personatge
estrany. Fill d'elxans establerts a França, va viure tota la seua joventut a
Austràlia i Marsella. Ell escriu Marselha, per coqueteria occitanista com hauria
pogut adoptar la grafia Marsilha o la felibrenca Marsiho. Amb un entusiasme
comunicatiu, ens confia el seu meravellament davant el català parlat a Elx. Com
molts enamorats pot semblar càndid a voltes...Jordi Solé i Camardons té raó quan
subratlla la poesia que es despren de certs passatges. ' Cap al tard m'arriba
l'oratget d'una mar que duu el salobre de les platges del Pinet i del Tamarit;
allà on ens agrada caminar descalços els matins d'estiu damunt l'arena banyada.
' ( p 24) Aquest llibre no entra en cap categoria. Retira a un recull
d'articles, però és molt més que això. Hi veig com una miscel·lània lírica amb
tots els avantatges i els inconvenients del gènere. Les consideracions
ultralocals que poden agradar a la gent de la comarca no m'han interessat. En
canvi, quan ix d'Elx, Joan-Carles Martí es transforma en ' brillant
causeur. ' Sovint el llibre segueix una voluntat didàctica d'explicar la
realitat valenciana als catalans d'altres terres amb observacions elementals,
però necessàries malaraudament. ' No es veuen rètols al País Valencià que no
estiguen en grafia fabriana: tot un avenç i un senyal de normalitat. ' ( p 53)
Les informacions que dóna l'autor són segures malgrat unes quantes
aproximacions. Quan es queixa que ningú no pot llegir Victor Gelú a Marsella és
fàcil retorquir-li que el poeta marsellès emprava el vocabulari tècnics d'oficis
desapareguts i l'argot del port el 1830, una
llengua ' pas facile' segons Robert Lafont, el gran escriptor
provençal, a la seua Nouvelle histoire de la littératura occitane. ( p
545, volum II)
Crec que el millor moment del llibre és quan l'autor cita la carta que li
envia des de Quilhan el conegut occitanista Terric Lauza. ' Uèi lo dia, los
que possedisson la lenga d'un biais actiu son los ancians de més de 75 ans qu'an
viscut dins los vilatges e que son retirats a la vilòta. N'i a benlèu un
centenat. ' (p 178) Uns retrats claferts d'humor amenitzen el text com '
aquest professor tan groguilló, dessucat i afable ' ( p 79) que s'enutja perquè
una padrina empra paraules ' massa ' catalanes. ' això vostè no ho ha dit mai. '
(ibid)
Uns quants articles m'han apassionat com l'estudi sobre l'ús de la nostra
llengua a Facebook. D'altres, en canvi, rebaixen el nivell com el sonet en la
mort de Joan Solà. Un dístic com ' La lluna és plena de verb català / hi
vola l'home bo plorem sa mort ' no revolucionaran el
Parnàs... ' On ne fait pas de la bonne littérature avec de bons
sentiments. ' deia André Gide en una fórmula que no s'ha pas envellit.
Aquesta obra simpàtica m'apareix com un riu puixant on s'aiguabarregen
l'autobiografia, el tractat de dialectologia, el compendi de sociolingüística,
versots comarcals i el relat de viatge. Potser l'autor hauria de conrear
exclusivament la via de l'autobiografia lingüística per ajudar-nos a entendre
millor i estimar encara més aquest trosset del nostre país on parlen un deliciós
catalanesc tropical.
5)
Publicat en el diari ARA dimecres 16 de
novembre del 2011
El català ha aconseguit pintar de verd el país en un
mapa que recull les llengües en què es tuiteja arreu del món. És l'única llengua
sense estat que apareix com a dominant en el seu territori.
Un informàtic i un cartògraf dels EUA han elaborat un mapa amb
els 64 idiomes més usats a Twitter: el català és l'únic que, sense tenir estat
propi, domina al seu territori. Així, Catalunya es distingeix pintada de verd en
contraposició al vermell -corresponent al castellà- que impera a la resta de
l'Estat. El mapa ha estat elaborat pel cartògraf Eric Fischer amb l'aportació
tecnològica de Michael McCandless, que va fer possible localitzar i detectar la
llengua dels tuits gràcies a una aplicació inclosa al Google Chrome. L'èuscar no
apareix al mapa, ja que les estadístiques tenen caràcter mundial i els tuits en
aquesta llengua no van aconseguir suficient representació. Sí que hi surt el
gallec, tot i que la seva presència queda diluïda pel color del castellà.
Els tuitaires catalans, molt actius
"El pes d'una llengua a una xarxa social no vol dir
necessàriament que hi hagi molts més parlants", indica Josep Lluís Micó,
codirector del Digilab de la Facultat de Comunicació Blanquerna. Del mapa -que
plasma la intensitat i l'idioma dels tuits amb la informació generada entre el
maig i l'octubre- se'n dedueix que els tuitaires catalans "són fanàtics de la
tecnologia i mantenen una activitat intensa". L'última onada del Baròmetre
corrobora la tesi. Malgrat tot, el castellà continua sent majoritari a les
xarxes socials en general amb 1.382.000 persones que el fan servir enfront de
les 908.000 del català.
6)
Publicat en el diari digital VilaWeb
dijous 17 de novembre del 2011
7)
Núria Puyuelo
S'ha engegat la campanya electoral i
durant els pròxims dies els candidats parlaran molt, o més ben dit, predicaran,
dissertaran, s'embarbollaran i piularan –no només al Twitter–. Ara bé, segur que
algun d'ells també desguitarrarà (“parlar dient disbarats”), desbarrarà o pixarà
fora de test, i donarà un bon titular als periodistes. El dia que debatin entre
ells, el més probable és que els polítics acabin desbotant (“deixar anar
bruscament, descarregar, allò que es porta dins”) més que parlant o
descantellant (“dir coses que seria millor, més prudent, de callar”).
En català tenim un munt de verbs que fan
referència a l'acció de parlar, deu ser que ens agrada fer-la petar. Si ens
entrebanquem, ens enfarfollem. Si parlem de manera poc clara, balbucegem,
balbucitem, llaviegem o ens embarbussem. Si parlem entre dents, masteguem i
barbotegem o barboteguem. I quan xerrem fluixet, mussitem i xiuxiuegem. Si no
sabem parlar del tot bé una llengua, la xampurregem (no la xapurregem,
perquè és un barbarisme) o la parlem de manera enxampurrada. Pel que fa als
defectes de la parla, hi ha qui papissoteja, fa sopes o és xafallós, perquè no
saben pronunciar el so s i z, i qui balbeja, perquè té un defecte
als òrgans bucals.
En tot cas, tant si prediquen,
emfasitzen, paraulegen o frasegen, segur que els candidats faran una campanya
amb una grandiloqüència, o no.
Publicat en el blog El nét del tio Pipo
dissabte 12 de novembre del 2011
Àngel Cano
La Santíssima Trinitat, lluny de dogmes bíblics, la formen un homenot de
Sueca, un homenot de Burjassot i un homenot de València. A més, el que els dóna
les regles és de Castalla. Aquest 2011 s'han celebrat els centenaris de Manuel
Sanchis Guarner i d'Enric Valor, homes crucials en la nostra història viva com a
país. L'any que ve, però, no ens quedarem curts. L'AVL ha
declarat Vicent Andrés Estellés com l'escriptor de l'any 2012. Molt bona
iniciativa, considerant que encara no està suficientment reconegut com a
encoratjador de la consciència nacional. Durant els últims anys, sense ajudes
institucionals, gent que estima la seua llengua i la seua literatura ha recordat
el poeta del poble per mitjà de diferents activitats: xarrades, recitals
poètics, homenatges a la xarxa i altres etcèteres. Gràcies a aquestos
esdeveniments, molta gent ha conegut qui fou Estellés -gent que encara no el
coneixia, vull dir. Altres ens hem esborronat escoltant els versos pronunciats
per diferents veus o gaudint d'espectacles teatrals amb la seua vida. El que
pretenc explicar amb açò és que, en certa manera, l'autor del Llibre de les
Meravelles està present d'una forma o altra entre nosaltres
Però,
què hi ha de Joan Fuster? Què hi ha de l'home que ens posà un espill perquè ens
miràrem, nosaltres, els valencians? Què hi ha del millor assagista del nostre
país i -sense ànim d'exagerar- possiblement dels millors d'Europa? Què hi ha del
mestre dels aforismes? Cada dia, en algun article, alguna xarrada, alguna
classe, algun bloc, hi ha una referència a ell. La qual cosa demostra que no som
un país tan desmemoriat. Però pocs saben que l'any vinent es compliran 50 anys
(que es diu de pressa) de la seua obra mítica, Nosaltres, els
valencians. O que farà 20 anys que se'n va anar de vacances. O que faria 90
anys que va nàixer a Sueca. És per això que, com que amb total seguretat, des de
les institucions no hi haurà cap tipus de suport ni d'ajuda, propose una idea:
a partir de l'1 de gener, per mitjà de qualsevol xarxa social o bloc,
estaria bé que hi anàrem escrivint un aforisme, un fragment o un text sencer del
suecà -diàriament, setmanalment o mensualment.
Tot això fins el 31 de desembre de 2012. Sé que encara queden gairebé
dos mesos per acabar el 2011, però només és una proposta humil perquè recordem
un homenot com aquest. Ja, per demanar, seria perfecte que, amb una frase de
Fuster, també hi adjuntàrem un vers d'Estellés. Què vos pareix la idea?
Afegiu-n'hi més!
9)
Publicat en el diari digital
VilaWeb divendres 18 de novembre del 2011
Roger Cassany
VilaWeb reconstrueix les últimes hores d'Iborra,
assassinat el 29 de setembre a Barcelona
Publicat en el blog ELS
PRIMERS GESTOS DEL VERD de Mercè Climent dijous 17 de novembre del
2011
11)
Publicat en el diari Levante-EMV dijous 17 de
novembre del 2011
La institución advierte al ayuntamiento de que ha
incumplido la Llei d'Ús en las nuevas señales
comerciales
El Síndic de Greuges también le ha dado un tirón de orejas al
Ayuntamiento de Dénia por "olvidarse" del valenciano en las nuevas señales
turísticas y comerciales. En una reciente resolución, esta institución insta al
consistorio a que en la rotulación viaria utilice el valenciano "con carácter
preferente".
"La normativa vigente sobre el uso del valenciano, contenida en
la Constitución Española, l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana y la
LUEV (Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià), es clara y terminante y no deja
lugar a interpretaciones. La administración pública valenciana, tanto la
autonómica como la local, está obligada a garantizar la normalización
lingüística, otorgar especial respeto y protección al valenciano y promover su
uso en todos los ámbitos", indica el Síndic de Greuges, José Cholbi.
También
reprocha al ayuntamiento que contestara a esta queja en castellano pese a
quienes la presentaron lo hicieron en valenciano y todo el expediente se
instruyó en esta última lengua. El Síndic de Greuges recuerda el "deber legal"
de "respetar los derechos lingüísticos de los administrados" y responderles en
la lengua que ellos elijan.
Además, el ayuntamiento en la respuesta que
trasladó al síndic por esta queja se fue por las ramas. Alegó que en los nombres
de las calles "no encontramos error alguno y se ajustan en su totalidad al
callejero de nuestro municipio". Sin embargo, las normativas lingüísticas, como
subraya el síndic, obligan a utilizar los nombres valencianos y los topónimos
tradicionales.
El gobierno de Dénia (PP y Centre Unificat) se ha tomado muy
mal las críticas por el menosprecio al valenciano que ha demuestrado en las
nuevas señales comerciales y turísticas, que básicamente están en castellano,
contienen faltas de ortografía y no utilizan los topónimos correctos y
tradicionales. A instancias de la alcaldesa, la popular Ana Kringe, incluso se
ha abierto un expediente disciplinario al técnico de Normalització Lingüística
por emitir un informe en el que advertía de que esos rótulos incumplen la Llei
d'Ús i Ensenyament del Valencià. No obstante, la razón oficial que se esgrime
para ese expediente es que al técnico municipal el informe se lo pidió el edil
del Bloc, Josep Crespo, sin solicitarlo antes a la alcaldía.
Publicat en el llibre 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg.
22).
31. Sóc un cuiner nascut a
Togo. La meva cuina és afrocatalana, perquè hi afegeixo ingredients de totes
bandes. A la meva vida, he mirat d'afegir-hi moltes llengües. Des de petit parlo
amina i ewe i més endavant he après francès, anglès i castellà i entenc el
wòlof, el bàmbara i l'àrab; ara començo a parlar català i això em fa sentir que
visc aquí. La llengua em serveix per entendre la manera de viure, de pensar de
les persones que la parlen; és la manera més senzilla i natural per
integrar-te.
Ayao (Campanya “Si us plau, parla'm en
català!”)
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us preguem encaridament que feu arribar
aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí
InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones
interessades en la llengua catalana.
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací