InfoMigjorn Cap de
Setmana
Butlletí número 62 (divendres 18/11/2011) - Continguts
triats i enviats per Eugeni S. Reig
1) Eugeni S. Reig -
betgetjo
2) Albert Jané - Duplicacions pronominals
3) Antoni Llull Martí - Camions,
autocars, autobusos
5) Pere Ortís - La parla de l'Urgell
(Locucions i frases fetes. Lletra U)
6) Pere Ortís - Correccions
lingüístiques
7) Ramon Sangles i Moles - Compendi
de Normes d'Estil
8) Articles d'Albert Pla
Nualart
9) Josep Ruaix i Vinyet
- Pleonasmes en les oracions de relatiu
10) Blog de Bartomeu Mestre i Sureda,
Balutxo
11) Ramon Sangles i Moles - Tenir poder d'adaptabilitat
12) Joan Tudela - Comunicació escrita: la mecanografia
1)
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i
de hui d'Eugeni S. Reig
betgetjo
Molt gros,
exageradament gros en relació a la seua altura.
|
¿Te'n recordes del germà d'Elena, tan primet que era de jove? Este
matí l'he vist i està fet un betgetjo i tot pelat. Si no arriba a dir-me
ell qui és, no l'haguera
conegut. |
La
paraula betgetjo la conec de la meua família. Sovint usem l'afèresi getjo. No l'arreplega cap
diccionari.
En valencià
també es diu: botjonjo, getjo
La llengua
estàndard sol emprar: boterut, rodanxó, rabassut
En castellà es diu: gordinflón,
orondo, rechoncho, rollizo
Article publicat en el núm. 26 de la revista
Llengua Nacional (I trimestre del
1999)
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES
PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma,
2009, pàg. 213)
Camions, autocars,
autobusos
Antoni Llull Martí
Fa algunes setmanes que vaig
parlar-vos de carros, cotxes i altres carruatges antics. Avui us parlaré
d'uns altres de més moderns, els camions, els autocars i els
autobusos.
Del camió, tan
imprescindible en el transport de mercaderies i tota casta d'objectes feixucs, l'únic
que és nou és la motorització. A França ja tenien un carruatge de transport de
quatre rodes i sense bandes, anomenat camion, en el segle XIV, i quan es
motoritzaren els primers els donaren el nom de auto-camion, però la paraula resultava
massa llarga i aviat els tornaren a dir el mateix que quan eren estirats per
bísties: camion, nom que fou adoptat en castellà amb la forma camión; , en
portuguès camião; en italià, càmion (notau la particularitat de
l'accentuació
sobre la primera síl·laba; en romanès, autocamion; en turc,
kamyon, i en la nostra llengua li digueren en principi camion, com en
castellà, però la forma normalitzada és camió. D'aquest mot en sortiren derivats
com a camionnette en francès, i camioneta
en castellà i en català, però a Mallorca en férem, a més, un derivat que no tenc
notícia que s'usi a les altres terres de parla
catalana
ni en castellà:
camiona, referint-nos a un camió modificat per al transport
de persones, substituït, molt d'anys després, per l'autocar, al qual
encara hi ha gent que diu camiona. El mot autocar ens arribà també de
França, potser després d'haver passat per Castella, format
amb el primer element d'automòbil i el mot anglès car ‘cotxe',
nom que es donà a un vehicle dissenyat des del principi per al transport de passatgers,
que passà al portuguès amb la forma autocarro, que també existeix en italià,
però referit a un camió.
En el segle XVIII s'establí
a París el primer transport urbà de passatgers amb un vehicle de tracció
animal, de quatre rodes, proveït de seients, però fou un fracàs. Dins el segle
següent, L'any 1828, es reprengué el servei, aquest pic amb èxit suficient, i ja no ha
tornat interrompre's, i en pocs anys serveis similars es posaren en marxa a la
majoria de ciutats importants de França i d'altres països. A aqueix carruatge li
posaren el nom d'òmnibus, mot llatí que significa ‘per a tots', i quan arribà la
motorització, com en el cas de camion, l'anomenaren autoómnibus,
tornant aviat a
la denominació primera. L'autobús és terme més modern i usat en moltes llengües,
compost amb els mots auto i bus, que és com els anglesos havien arribat a
reduir el mot ómnibus, abreviació màxima que ha estat imitada arreu del
món.
4)
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ
(100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries,
Barcelona, 2005, pàg. 63)
La canalla i els micos aprenen per imitació; els micos no
passen d'aquí i la canalla, en principi, sí. Alguns, però, de grandets retornen
a l'etapa d'iniciació i es fan imitadors, que és ofici modern de gran fortuna.
La gran acceptació popular d'aquesta figura s'explica perquè fa riure, però en
realitat el que ens fa riure no és la imitació (la gràcia de jerseis i rellotges
d'imitació rau en el preu, no en la simpatia) sinó l'escarni. La burla, la befa
cruel. Amb la qual cosa es tanca el cercle cronològic: els imitadors ens fan
tornar infants a nosaltres, perquè res és tan cruel com la infantesa ni res tan
divertit com escarnir (els altres).
«Jo sé que molts
posen oberta orella a vents de blasmes, humanals malediccions i altres oradures,
proclamant que la negra porta vida damnada, i que el Ster fa volenters el
consentit cornell. I tot perquè l'han vista amb els domèstics de la reina fent
algun joc dubtós, perquè aquests són molt malandrins. Però us puc assegurar que,
per part d'ella, sempre hi ha més intenció d'escarnir que d'altra cosa»
(Josep Lozano, Crim de germania,
1980).
Iepa-la!
Encara més paradoxal la condició de l'altre imitador, el
clàssic: mimar no té res a veure amb
mainada, car és imitar (mimesi), però vet aquí que el mim, que
porta la imitació en el nom, no es dedica a imitar ans a
crear.
5)
La parla de l'Urgell
Pere
Ortís
Locucions i frases
fetes
Les locucions i frases fetes són expressions
consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que
expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la
llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan
camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau
de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la
forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys,
frases i mots d'aquest recull.
U
Ui, correu-hi tots! Fument-se de qui fa gestes de si mateix o anuncia desgràcies
bèsties.
–Farà una pedregada
que trencarà totes les teules! –Ui, correu-hi
tots!
Ulleres de llarga vista. Binocles.
Pren les ulleres de llarga vista, que hi ha uns paisatges
esplèndids.
Un altre dia, germà. Dit a un pobre que demana almoina.
–Una caritat, per
amor de Déu. –Un altre dia,
germà.
Un bon no re.
Poc, misèria.
Per ser que és el pòndol d'aquella
casa, li paguen un bon no re.
Un cas com un cabàs. Un cas fora de sèrie.
–Aquell lladre ha
restituït allò que ha robat.
–Noi, un cas com un
cabàs!
Un cop de puny al ventre. De folga o amb sarcasme.
–Què t'ha tocat d'herència?
–A mi? Un cop de puny al
ventre!
–Què hi ha per darreries? –Un copdepuny al ventre!
Una cosa de no dir. En gran manera.
La música li agrada una cosa de no dir.
Un gall fer. Ocell gros del Pirineu en perill d'extinció.
Cal protegir el gall fer dels
caçadors irresponsables.
Un gat fer. Un gat mesquer.
Un gat fer s'ha menjat un
conill.
Un porc fer. Un porc senglar.
Els porcs fers arriben als afores de
Barcelona.
Un orgue de gats. Ser un desordre detonant.
No hi ha ningú que s'entengui,
allò és un orgue de gats.
Un tot i no re. Sense valor.
Aquet escarransit t'ha regalat un
tot i no re, amb aquesta quincalla.
Un ull de vellut. L'ull amb un morat, d'un cop rebut.
Li clavà cop de puny i li féu un ull de
vellut.
Una olla de grills. Ser un desordre, un batibull.
Aquella casa és una olla de
grills.
6)
Correccions
lingüístiques
Pere Ortís
Les revistes en català
proliferen com bolets al nostre
territori i és un fet que ens alegra força. Factor que parla d'un amor a casa i
a la llengua, d'una constància, d'un esforç, d'una disciplina. I perquè les
estimem aquestes revistes, els som puntimirats, en especial pel que fa a la
llengua, que l'hi volem neta, senzilla i elegant.
Heus ací, doncs, que
en un exemplar de recent aparició, hi trobem la pàgina que conté una agenda
adreçada a la dona, que dalt diu: “Dona informa't”. Si això es referís a la
colla de coneixements que brinda l'univers a la dona, estaria ben dit; però
referint-se a què la dona s'informi concretament de l'agenda que li despleguen a
la vista, cal que hi digui: Dona, informa-te'N.
En en escrit sobre
una residència assistida, hom diu referent a un torneig de bitllets que hi
organitzaren: “Han participat onze residents..” i cal que hi digui: HI han participat onze
residents...
Ai, aquests pobres
adverbis pronominals, EN i Hi, que els tenim en perill
d'extinció!
En aquell editorial
surt tres vegades l'expressió més o menys, la qual evidentment porta l'empenta
del castellà “más o menos”. Hem relegat a l'oblit l'ancestral, i tan bonica, si fa no fa. On diu, per exemple, ...de
tractors n'hi havia “més o menys” com l'any passat, podria dir-hi: ... de
tractors, n'hi havia si fa no fa com
l'any passat.
El “menos” castellà ha
fet destrosses, en el català actual.
I com que alguns
lectors m'han comentat escrits com aquest sobre correcció lingüística en
positiu, transcric, un poc escurçada, aquesta carta que he enviat a la senyora
Mònica Sorribes, Directora dels nostres mitjans de comunicació:
Després de la parafernàlia de salut i
d'expressar satisfacció pels nostres mitjans, li dic:
El dia 24 d'octubre, a dos quarts de nou
del matí, un noi que parla a una velocitat que fa que se li perdin conceptes, en
el programa El matí, de Manuel
Fuentes, a “Catalunya Ràdio”, va dir: “... farem la tertúlia, en Tal, en Tal i
en Tal, i tots els oients que vulguin participar...” I calia que digués: I
tots els oients (jo hi diria oïdors)
que vulguin participar-HI.
D'això en vaig avisar l'emissora, trucant al 012, de la Generalitat, i em va
respondre una noia molt bonica, sí, molt amable, però en demanar-li jo el telèfon dels
responsables de la llengua ben parlada a “Catalunya Ràdio”, em digué: “Ells,
telèfon no tenen”, (“ellos teléfono
no tienen”), i calia que em digués: Ells, DE telèfon, no EN tenen.
A la mateixa emissora,
sentim de tant en tant la veu d'una noia
que diu: “Catalunya Ràdio... ningú et donarà més”, (nadie te dará más”),
i cal que digui: Ningú no te'N
donarà més. On EN fa referència
a tot allò que dóna una emissora.
Perdoneu si us dic
amablement que molts dels vostres locutors suprimeixen aquests adverbis
pronominals, EN i Hi, i que així mutilen lletjament la
llengua catalana. I només ens faltava això, puix que tot el jovent català els ha
perdut o va pel camí de perdre'ls. Com també els grans els han perdut, en
especial a l'àrea de Barcelona. I una llengua catalana sense aquests pronoms ja
no val la pena, més val parlar d'una vegada en castellà.
També us vull dir que
el senyor Tomàs Molina, a Espai Terra,
a dos quarts de nou del vespre, tot sovint diu “anem a veure” (“vamos a
ver”), i no es mou de lloc. Si no hi ha trasllat físic, no pot ser dit així, en
català. Cal dir: A veure. Vegem. Mirem a veure què hi ha, etc. També diu
“empañar” i en català és enllorar,o
entelar.
La
Cori Melero pronuncia el grup plosiva més ela,
com en castellà: “moble, poble, amable” i no com toca en català, que dobla la
plosiva davant la líquida ela: Pobble,
amabble, nobble, cobbla. És fals que a la Terra ferma abans ho féssim com en
castellà. Tinc molts anys i sóc testimoni que abans a tot Lleida ho dèiem
bé.
Al programa de
sardanes de dissabtes i diumenges al mati, una noia també pronuncia com en
castellà “cobla”, per cobbla.
Els locutors i
comentaristes de futbol diuen ben sovint: “I Valdés atrapa”, (“y Valdés
atrapa”). Cal que diguin: I Valdés bloca
la pilota. I no és que m'inventi la sopa d'all, que així ho dèiem quan érem
petits, pugeu-hi de peus. El català no ho fa això de deixar verbs penjats, sense
el seu complement de nom o de pronom. Mireu el verb blocar al diccionari de la llengua. Li
dóna exactament aquests significat, entre d'altres
accepcions
Bé, espero que em
sereu benigna i m'ho rebreu amb la mateixa bona voluntat que us ho dic, per amor
a la llengua tan bonica que tenim els catalans i que tant
embrutem.
Afectuosament
Pere Ortís
Ramon Sangles i
Moles
Text complet en format pdf de la quinta edició del llibre
Compendi de Normes d'Estil. Manual per a redactors i
correctors de Ramon Sangles i Moles
Articles d'Albert Pla
Nualart
(Setmana del 31 d'octubre al 6 de novembre del
2011)
----------------
Publicat en el diari ARA dilluns 31
d'octubre del 2011
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Eufemisme_0_582541789.html
ESMOLET DE PARAULES
Albert Pla Nualart
El fem servir per no afrontar idees que ens neguitegen o ens fan por, per
suavitzar el que pot ofendre i per fer que sembli acceptable el que no ho
és.
El primer va molt lligat al mot tabú. Encara que ens vantem d'haver deixat de
creure en el poder màgic -potencialment malèfic- de certes paraules, diem coses
tan curioses com mal lleig o llarga malaltia per no dir
càncer.
El segon posa guant de seda al cop de puny i arriba a forçar tant la llengua
que genera confusió. La RAE, per exemple, admet que incierto vulgui dir
alhora fals i poc clar, legitimant així que al Congrés es puguin
acusar de dir mentides sense desprestigiar-se tant. És el mateix cas de no
ser de rebut, bàrbar castellanisme que els nostres polítics adopten per no
dir és inadmissible.
Un exemple del tercer és dir foc amic al que causa morts i ferits en
el propi bàndol. I no és gens casual que l'inventés l'exèrcit dels Estats Units.
L'eufemisme popular és un reflex de com som, però quan té un autor concret és
sovint una forma de propaganda que els mitjans no haurien de vehicular cegament
si pretenen informar.
Intervenció humanitària és l'ús de la força militar d'un estat o
estats contra un altre per evitar que s'hi segueixin violant drets humans. Però
és tan difícil determinar si el que la motiva són els interessos dels estats
agressors o de la població civil del país agredit, que quan passem de
militar a humanitària podem estar contribuint a propagar un
eufemisme de la pitjor mena.
----------------
Publicat en el diari ARA dimarts 1 de
novembre del 2011
És el tram de vida que va de la fi de la infantesa a l'inici de la vida
adulta. El progrés l'ha allargat i ara mateix ningú sap ben bé quan s'acaba.
Segons l'ONU i el Banc Mundial, va dels 15 als 24 anys, però a Dinamarca ja
l'allarguen fins als 34.
Demogràficament, el món viu un pic de joventut, però ser jove avui pot ser
molt frustrant perquè t'amorra a un aparador ple de coses desitjables que queden
fora del teu abast.
L'actual sistema econòmic, per ser viable, necessita dues coses de la
joventut: que es cregui que només pot ser feliç consumint i que treballi per
sous de misèria. Li crea grans expectatives alhora que li impedeix fer-les
realitat amb una feina honrada. Recorda molt el sistema d'estímuls
contradictoris que feia tornar bojos els gossos de Pàvlov.
I per acabar-la d'enfonsar hi ha el mite que associa joventut a felicitat.
Molts joves es demanen què poden esperar de la vida si ara, quan se suposa que
haurien de ser tan feliços, se senten buits i desenganyats.
Els pot ajudar saber que per als que toquen de peus a terra, com ara Josep
Pla, la joventut és potser l'etapa més trista i depriment de la vida, perquè el
jove no ha après a concretar, no sap posar-se límits. I divagar aïlla i és
sempre dolorós.
L'únic que fa estimulant la joventut és entendre-la com l'edat d'aprenentatge
que ha de fer possible, si ens esforcem al màxim, que quan arribi la maduresa i
sapiguem més bé qui som, puguem començar a viure d'una manera
interessant.
---------------------------
Publicat en el diari ARA dimecres 2
de novembre del 2011
ESMOLET DE PARAULES
Tarannà
Albert Pla Nualart
És la paraula que per molts sintetitza la presidència espanyola que ara
s'acaba. L'única herència indiscutible de l'últim inquilí de la Moncloa. I
encara que avui ja sigui molt difícil deixar d'identificar tarannà amb
talante -un abús semàntic que els mitjans han practicat
entusiàsticament-, deixeu-me que ho intenti.
L'efecte Zapatero és tan fort que a mi m'han arribat a dir "Has de tenir més
tarannà", com si fos sinònim de diàleg, tolerància i bon rotllo. Però en català
vol dir només la manera de ser i fer d'algú i no té, per tant, cap valor positiu
intrínsec.
Passa el mateix amb talante, que és, segons el filòsof Aranguren, la
manera subjectiva d'enfrontar-se emocionalment a la realitat. Un estat d'ànim
primari de base biològica que no depèn de nosaltres sinó que ens hi trobem.
Entès així, el talanteés com una primera matèria del caràcter. A
diferència del caràcter, el talante el patim i és absurd elogiar-lo
perquè no té ètica ni virtut. Per contra, el tarannà suma a la manera de
ser emocional i biològica la racional i voluntària. Així ho veu l'Alcover-Moll,
que el fa equivalent de carácter i no pas de talante.
En el gran malentès que ha sigut Zapatero hi ha aquesta confusió entre
talante i tarannà. Té una gran predisposició biològica a quedar bé
amb tothom i dir que sí a l'últim que passa, però poc caràcter per ser fidel a
unes idees. Tot el que li sobra de talante li falta de tarannà.
Però això en política, lluny de ser un handicap, és un
trumfo.
----------------
Publicat en el diari ARA dijous 3 de
novembre del 2011
ESMOLET DE PARAULES
Sobirania
Albert Pla
Nualart
En sentit etimològic, vol dir "el que està per sobre de tot", però a efectes
pràctics ha donat nom al poder que permet a un estat poder manar internament com
a instància suprema sent alhora independent dels altres estats.
De Rousseau ençà admetem que la sobirania la té el poble, que a través del
sufragi universal expressa una voluntat general a la qual s'obliga a obeir
perquè està formada per dosis sobiranes idèntiques de cada ciutadà.
Tots aquests principis Europa els haurà d'ignorar si vol que l'euro
sobrevisqui. Com que ha arribat a la moneda única sense haver deixat de ser un
club d'estats, ara no pot deixar que un estat mani a casa seva ni que la
voluntat general decideixi res.
Les conseqüències d'haver unit econòmicament el que no sabem convertir en
unió política -de posar el carro davant dels bous- és que les decisions que ens
sotraguejaran la vida les acabaran prenent polítics a qui no podem votar.
A escala mundial, passa el mateix: hem fet global l'economia mantenint com a
hipotètic govern del món una patètica pantomima.
L'estúpida obediència al dogma neoliberal que ens prometia que ens faria rics
si deixàvem fer i desfer a la cobdícia, és aquest amarg despertar: votem
persones sotmeses a un monstre que ningú vota, els mercats.
El que avui desprestigia la política és aquesta desaparició en combat de la
sobirania. ¿A qui voleu que engresqui un programa electoral quan algú que, en el
millor dels casos, voten altres, te'l pot reescriure de dalt a baix?
----------------
Publicat en el diari ARA divendres 4 de
novembre del 2011
ESMOLET DE PARAULES
Albert Pla Nualart
Contra el que molts afirmarien, un drama pot acabar bé. En grec clàssic volia
dir acció i algunes llengües, com l'anglès, el fan sinònim de
teatre. Per a nosaltres, com a terme literari, té un sentit més
restrictiu: el de gènere ple de conflictes psicològics i socials a mig camí
entre la tragèdia i la comèdia.
En llenguatge col·loquial, i si ens atenim al que diuen els diccionaris, és
dramàtic un esdeveniment de la vida real que ens interessa i commou vivament.
Usant-lo en sentit recte, doncs, hauríem de poder dir que un segrest té un
desenllaç dramàtic si genera fortes emocions, incloent-hi un final feliç.
En la pràctica, però, i potser perquè només ens commouen les desgràcies,
dramàtic ha esdevingut sinònim de tràgic i el lliscament, de
retruc, ha convertit en fals amic l'adjectiu anglès dramatic, que només
vol dir sobtat i impactant. "La informació accessible augmenta
dramàticament" no expressa desig latent de censura: és una mala traducció.
El drama grec, i ara em refereixo a l'actual, també té molts números per
acabar en tragèdia. S'hi donen tots els elements clàssics: un heroi, l'euro,
mogut per l'hybris de guanyar territori a qualsevol preu, i uns déus que,
servint-se dels mercats, estan a punt de provocar la seva caiguda.
Ens encantaria fer d'espectadors plens de pietat i por davant un tràgic
desenllaç que ens purificaria. Però som, per desgràcia, a dalt de l'escenari, i
la nostra hybris té la forma d'una desolada urbanització nova de trinca.
Aquest és el drama o, més ben dit, la tragèdia.
----------------
Publicat en el diari ARA
dissabte 5 de novembre del 2011
RETRATS QUE PARLEN
Albert Pla
Nualart
La sobrietat quasi eremita de maratonià xuclat de galtes troba el seu punt de
fuga en la muntura moderniqui de les ulleres. Aquest xava de la
Barceloneta que es deixa un munt de pronoms febles i no sap "callar-se",
transmet amb els ulls la serena bondat del que creu que és fidel a una gran
causa.
Quan un fill únic d'obrers industrials arriba a professor d'Esade, l'exaltat
discurs sindicalista s'encalma en uns meandres que permeten apreciar tot el
rigor teòric del torrent de justa indignació que els alimenta.
Sense fer sang i fetge, dius coses tan fàcils d'entendre com que la causa
profunda de la crisi és un brutal desequilibri entre el poder desbocat de
l'economia i el cada cop més minso de les institucions democràtiques.
Assegura que els neoliberals són ultraintervencionistes que després de
predicar que era aberrant econòmicament redistribuir els guanys, fan terribles
esgarips si no redistribuïm les immenses pèrdues que han generat
enriquint-se.
El Coscu no crida mai. Creu prou amb la raó per exposar-la amb un parlar
pausat, gairebé monòton, molt en la línia de la retòrica no tan sorprenentment
jesuítica d'ICV.
S'ha posat com a repte de campanya reciclar el cabreig i convertir-lo en
compromís cívic. Ara cal que demostri que el seu motor dièsel de corredor de
fons pot tenir aquell punt de mala llet que permet aguantar un llarg
esprint.
----------------
Publicat en el diari ARA
diumenge 6 de novembre del 2011
Cap de brot de moviments cívics, dels Jocs a la consulta popular, la crisi
d'un partit l'ha empès a fer de polític. I ell ens ho ven com si ens prestés
durant un temps la seva força d'animal de tir i es proclama als quatre vents el
nostre humil servidor.
Té la mirada del talp que ha sortit de la penombra per fets excepcionals, com
un Salman Rushdie, i la compensa amb un to de veu tan sostingudament enèrgic que
els seus discursos semblen arengues militars.
Diu que entra en política pels fills i que el poder no el fa trempar, i actua
com si no fos dins un partit: passant d'estratègies i caps de premsa que només
desinflarien un messianisme inspirat en Luther King i Mandela.
Ens injecta autoestima repetint que som tan bons que, per poc que ens hi
posem, ens en sortirem. Ser tan a tocar de la glòria inflama el seu discurs
d'èpica i crea la il·lusió que s'adreça a les masses des d'un balcó.
Ha viatjat pels cinc continents i fabricat llibres amb més alegria que
criteri. Té formació i facilitat per fer moltes coses bé, però un neguit intern
que no el fa fàcil de tracte transmet la inquietant sensació que li costa
creure's el seu personatge.
A Madrid hi pot fer un gran paper, però no farà que semblem més simpàtics.
Esclar que això a ell l'amoïna ben poc: assolida la independència, es tancarà a
la biblioteca i n'escriurà una gran crònica per a la posteritat.
Article publicat en el núm. 73 de la revista
Llengua Nacional (IV trimestre del
2010)
Josep Ruaix i
Vinyet
La qüestió dels pleonasmes en
les oracions de relatiu és una qüestió poc o mal coneguda des del punt de vista
teòric i sovint mal resolta des del punt de vista pràctic. Per això creiem
oportú de reprendre, ampliant-ho, el que en diem en el nostre manual Català
complet / 2, 2ª edició (Ed. Claret, Barcelona 2007), pp.
136-137.
La llengua espontània tendeix a fer pleonasmes en les oracions de
relatiu, és a dir, a inserir-hi un pronom feble que representa per segona vegada
l'antecedent del pronom relatiu. La sintaxi normativa no admet, en general, tals
pleonasmes. Exemples (primer, entre cometes, la forma incorrecta, amb pleonasme,
i després, en cursiva, la forma correcta, sense
pleonasme):
1) «una lliçó que ja la sé de memòria» / una lliçó
que ja sé de memòria
2) «aquesta joventut, a la qual li toca d'aixecar el nostre poble»
/ aquesta joventut, a la qual toca d'aixecar el nostre
poble
3) «el principi del qual en provenen tots els mals» / el
principi del qual provenen tots els mals
4) «unes coses de les quals ja en parlarem més endavant» /
unes coses de les quals ja parlarem més
endavant
5) «Ha tornat el mestre, de qui tothom n'estava content» /
Ha tornat el mestre, de qui tothom estava
content.
6) «la casa on hi viuen els teus cosins» / la casa
on viuen els teus cosins
7) «la nostra conducta, en la qual tots hi podeu veure...»
/ la nostra conducta, en la qual tots podeu
veure...
8) «una reunió en què hi participen diverses persones» /
una reunió en què participen diverses
persones
És veritat que alguns autors contemporanis toleren aquests tipus de
pleonasmes (anomenant-los, per tal d'evitar el terme pleonasme,
«duplicacions pronominals»). Però, ben mirat, cal
distingir:
a) El pleonasme després del relatiu àton que sí que té una certa
justificació: el relatiu adquireix un to de conjunció consecutiva, amb la qual
cosa sembla que demana un pronom feble (vegeu el primer dels exemples
anteriors). Tanmateix, en un estil culte és sens dubte millor de no fer-hi el
pleonasme.
b) Els pleonasmes després dels relatius compostos (el qual, la
qual...), del relatiu personal (qui), del relatiu tònic (què)
i del relatiu adverbial (on) no es justifiquen, llevat de les excepcions
que veurem més avall, ans són una interferència del relatiu col·loquial (1)
–justificat, perquè la forma àtona que no indica la funció sintàctica del
pronom relatiu, i per això necessita un pronom específic– en els altres
relatius. Essent, doncs, una barreja d'estructures i d'estils, han de ser
fermament desaconsellats, aquests pleonasmes (o aquestes «duplicacions
pronominals»), per la normativa gramatical (2).
Per altra banda, és clar que no hi ha pleonasmes en aquelles frases
complexes en què el pronom feble referit a l'antecedent no forma part de
l'oració de relatiu, sinó d'una altra subordinada. Exemples
comentats:
1) Una falta que, tot adonant-vos-en, no heu volgut
esmenar. Notem que les partícules que i en tenen el mateix
antecedent (falta), però formen part d'oracions distintes (la primera,
una oració de relatiu; la segona, una oració de
gerundi).
2) Aquest mot, que apareix en el text d'on crèieu
haver-lo tret... Notem que les partícules que i lo
tenen el mateix antecedent (mot), però formen part d'oracions distintes
(la primera, una oració de relatiu; la segona, una altra oració de relatiu,
introduïda per d'on).
Finalment, observem que pot donar-se, en una oració de relatiu, una
tematització a l'esquerra (3). Si en aquesta tematització a l'esquerra hi ha
implicat el pronom feble en amb valor partitiu (4), el pleonasme no sols
és justificat sinó obligatori. També és justificat i obligatori quan hi ha
implicat el pronom feble hi. A més, observem que pot donar-se una
tematització a l'esquerra d'una oració de relatiu. Exemples
comentats:
1) Els vuit primers contractes, dels quals ja se n'han
assignat dos, seran per a companyies estrangeres. Notem que l'ordre lògic
(és a dir, sense tematització) seria dos dels quals ja s'han assignat;
però, de fet, ens interessa de tematitzar el relatiu col·locant-lo a
l'esquerra i deixar el numeral per al lloc del rema. Això, doncs, ens obliga a
fer-hi el pleonasme, és a dir, a indicar el mateix terme, contractes,
mitjançant el relatiu, dels quals, i mitjançant el pronom feble, n'.
Notem també que aquest pronom feble té valor partitiu, perquè es refereix a
un numeral (dos).
2) ... assedegats,
requerim la font d'aigua viva, de la qual els qui en beuen ja mai
no tindran set ... Frase amb tematització a l'esquerra i pleonasme que
equival a aquesta altra (sense tematització ni pleonasme i, en aquest cas,
potser més clara i, per tant, preferible): ... assedegats, requerim la font
d'aigua viva, els qui beuen de la qual ja mai no tindran set ...
Notem que el pronom feble (en) té també valor partitiu, perquè es
refereix a un complement directe indeterminat (aigua
viva).
3) Un bosc on qui hi entra no en surt. Frase també
amb tematització a l'esquerra i pleonasme que equival a aquesta altra (sense
tematització ni pleonasme): Un bosc qui entra en el qual no en surt.
Notem que, en la variant sense tematització ni pleonasme, hi hem hagut de
canviar el relatiu on per la variant en el
qual.
4) Per consegüent, sense el do del talent no podríem estimar d'una
manera plena, ja que on manca el talent hi abunden i regnen la
tenebra i la mediocritat, dos exponents d'absència del talent arrelat en l'amor.
En aquest cas, pròpiament, és tota l'oració de relatiu (on manca el
talent) la que es tematitza a l'esquerra i és represa, en l'oració de la
seva dreta, pel pronom feble hi. En efecte, l'ordre lògic (del fragment
que ens interessa) seria: ja que la tenebra i la mediocritat abunden on manca
el talent.
Més exemples (comentats breument):
1) De manera que el futur de la política continuarà anant per aquí:
continuarà essent una lluita entre els qui tenen i els qui no tenen. I
continuarà havent-hi, en aquesta lluita, diversos tipus d'intermediacions, de
les quals en destacaria dues: la dels qui tenen però els sap greu que molts
no tinguin i miren de fer algunes coses per arreglar-ho, i la dels qui, tant si
tenen com si no, es posen com a objectiu prioritari lluitar contra la
desigualtat. Ordre lògic (sense tematització ni pleonasme): dues de les
quals destacaria. Noteu el valor partitiu de en (referent al numeral
dues).
2) Hi ha set intel·ligències distintes, de les quals cada
persona en sol tenir dues o tres desenvolupades i gens o molt poc les
altres. Ordre lògic: Hi ha set intel·ligències distintes, dues o tres de
les quals cada persona sol tenir desenvolupades ... Noteu el valor partitiu
de en (referent al numeral dues o tres).
3) Llull usa moltíssim tals adverbis, dels quals em
limitaré a anotar-ne alguns que per la forma o pel significat difereixen
de ... (5). Ordre lògic: alguns dels quals ... em limitaré a anotar.
Ara bé, aquesta construcció sonaria estranya (potser per raons semàntiques)
i més aviat es diria: només alguns dels quals ... anotaré. Noteu el valor
partitiu de -ne (referent a l'indefinit
alguns).
4) El nostre treball és un curtmetratge d'animació amb plastilina,
en el qual els personatges que hi intervenen són dos fongs, o més
aviat dos bolets, pertanyents a la família de les amanites muscàries. Ordre
lògic: els personatges que intervenen en el qual.
5) «En el lèxic lul·lià apareixen sovint aquests vocables, dels quals
citaré només alguns» (6). Cas d'ultracorrecció (és a dir, hom vol evitar un
pleonasme... justificat). Hauria de dir: dels quals en citaré només
alguns.
6) «Els tractats de Ciceró foren objecte de traduccions catalanes,
de les quals resten una del “De officiis” i dues de les
“Paradoxes”» (7). Un altre cas d'ultracorrecció. Hauria de dir: de les quals
en resten una ... i dues ...
7) «La seva producció poètica es redueix a quatre composicions, de les
quals hem traduït dues, la segona fragmentàriament» (AA. VV., Poemes
hebraics de jueus catalans (segles XI-XV), Barcelona 1976, p. 117). Nou cas
d'ultracorrecció. Hauria de dir: de les quals n'hem traduïdes
dues.
8) ... aquesta poesia, de la qual hem traduït,
aproximadament, una tercera part (Ib.). En aquest cas no cal pas dir «de la
qual n'hem traduït», perquè el pronom feble en (en la seva forma elidida,
n') no hi tindria pròpiament valor partitiu, sinó que representaria un
complement determinatiu del sintagma nominal una tercera part (és a dir,
una tercera part del llibre).
NOTES
(1) Sobre el relatiu col·loquial, vegeu Català complet / 2, pp.
129-130.
(2) Un cas concret d'aquest pleonasme és la combinació «on hi diu», que
alguns admeten perquè consideren que el pronom hi integra el verb. En
realitat, el verb és dir (no dir-hi) i s'hi sobreentén un subjecte
com el text. Així, una frase com «On hi diu A hi ha de dir B» s'ha
d'esmenar per On diu A ha de dir B. Aquesta darrera forma (sense
pleonasme) és la pròpia de la nostra tradició literària i continua ben viva,
almenys en el català central (i l'altra s'ha de considerar, si de cas,
dialectal). Per a més detalls, vegeu el nostre manual Observacions crítiques
i pràctiques sobre el català d'avui / 1, Moià 1994, pp. 67-68, on es podria
afegir un exemple del català antic com ara aquest: «E per ço allí on diu
“quorum remiseritis peccata, remituntur et eis”, no diu remitentur,
mas remituntur» (Sant Vicent Ferrer, Sermons, vol. V,
Barcelona 1984, p. 231).
(3) Sobre les tematitzacions a l'esquerra, vegeu Català complet / 2,
pp. 24-25.
(4) Sobre el pronom en partitiu, vegeu Català complet / 2,
pp. 117-118.
(5) Frase de Fr. de B. Moll citada per J. Solà dins Sintaxi normativa:
estat de la qüestió, Barcelona 1994², p. 256.
(6) Frase de Fr. de B. Moll citada per J. Solà
ibídem.
(7) Frase de M. de Riquer citada per J. Solà
ibídem.
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART
de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg.
70)
Tenir poder
d'adaptabilitat
Ramon Sangles i Moles
Hem
parlat de ser coherents, de preparar bé el discurs... Però, ¿i si ens
trobem davant un públic totalment inesperat i que no té res a veure amb
el que ens havíem imaginat? Si som intel·ligents no ens caurà pas el
món a sobre, i tot seguit sabrem adaptar-nos a la nova situació.
Deixarem per
complet de banda la matèria pensada i mirant i escoltant qui ens envolta, adonant-nos del diferent nivell d'edat o d'interessos
personals, planificarem un altre discurs, el qual, si bé no serà tan perfectament
ben muntat, serà molt més eficaç en adaptar-nos a la situació present. O,
d'altra banda, si, per exemple, hem començat un discurs pensant que seria
adequat al públic i que captivaria, i, en canvi, veiem endormiscament o
manca d'atenció, hem de donar mitja volta al que argumentem i dir: «De
fet, on vull anar a parar és en aquell altre punt...», i així anar a
parar en una
altra cosa que atregui més.
És
molt important d'implicar els qui ens escolten en el que diem, fer que
se sentin part activa del que desenvolupem. Si tenim pagesos al voltant,
parlem-los del bestiar, de les granges, de la clonació, dels
veterinaris, de
com adobar els camps, de la qualitat i diversitat dels cereals, de les
fonts, del bosc, de la cacera, del bon temps i del mal temps, de les
èpoques de l'any, dels recursos tecnològics que poden utilitzar, de la
importància en
l'alimentació planetària, de la venda dels seus productes.
Sobretot, no mostrem mai incomoditat davant qui ens escolta ni estiguem
massa pendents de la formalitat que hem de mantenir. Valguemnos,
per a la distensió, de tenir alguna cosa entre mans (que no distregui
gaire), d'acompanyar les paraules amb gesticulació (no exagerada) de
mans i braços; no adoptem posats ni massa rígids ni massa
relaxats.
Comunicació escrita: la mecanografia
Joan Tudela
Parlem de mecanografia perquè el teclat de l'ordinador és
si fa no fa el mateix que el de l'antiga màquina d'escriure. Sabem per
experiència que l'ordinador és una màquina que fa allò que li diem que faci i no
pas allò que volem que faci. També sabem per experiència que, de vegades, falla
l'entesa entre els nostres dits i les tecles de l'ordinador. Ras i curt:
teclegem la lletra que no toca. El nostre cap sap perfectament, sense cap mena
de dubte, que determinada paraula s'escriu de determinada manera, però vet aquí
que, a l'hora de transmetre amb les mans les nostres instruccions a l'ordinador,
hi ha un malentès. Solució? Dues: d'una banda, el corrector informàtic, que és
especialment útil a l'hora de detectar els errors mecanogràfics; d'altra banda,
la relectura atenta del primer redactat del text que hem escrit. De fet, la
relectura atenta de l'esborrany –feta no pas una, sinó diverses vegades– és
bàsica en tota la fase de la reescriptura.
Del llibre Llengua i
comunicació.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
-
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net