Explica David Downing al seu llibre Silesian Station, que quan l'exèrcit alemany va ocupar Txèquia, les autoritats nazis anunciaren que divuit paraules (concretament divuit, ni una més ni una menys) eren intraduïbles de l'alemany al txec. Entre aquest mots, hi havia Führer (ja suposem que els txecs se'n podien passar sense), però també Bohmen i Mahren, els noms alemanys de les regions de Bohèmia i Moràvia. Així, els txecs no estaven autoritzats a referir-se al seu propi país, en la seua llengua. Ho havien de fer en la llengua dels invasors.
Cosa de nazis?
A l'estació de trens de Massalfassar es pot sentir clarament com la veu que anuncia els trens en valencià diu, per exemple: “Rodalia amb destí (sic) Castellón, efectuarà la seua eixida...”. Fins i tot quan la locució és en la llengua pròpia tot i que es tracta d'una traducció grollera, maldestra i calcada de la versió castellana el topònim és dit en l'idioma de l'exèrcit d'ocupació (Ai, las! volia dir 'en l'altra llengua oficial'). És una manera ben documentada d'humiliar els vençuts i recordar-los a cada moment qui mana.
I per les carreteres ens trobem Peñíscola, malgrat que el nostre alfabet no conté la lletra ñ, i ens trobem Villanueva de Castellón, i Alicante/Alacant. I ara vol la batlessa de Maó que la ciutat es diga Mahón/Mahó, malgrat que la hac és muda i no hi aporta res, si no és confusionisme. I la cosa arriba al ridiculisme extrem del bilingüisme imbècil quan els rètols ens anuncien la proximitat d'Alcoi/Alcoy. (Com pronuncien els castellans la paraula Alcoi? Què llegiria una pobre criatura castellana si es trobara davant d'un cartell que li anuncia senzillament 'Alcoi' sense la inestimable ajuda a la comprensió de l'aclaridor 'Alcoy'? Potser es pensaria que està arribant a Sebastopol o a Kuala Lumpur?).
Alterar la toponímia no és una maniobra banal. És atemptar contra la identitat; un concepte que la caverna mediàtica espanyola considera diabòlic, excepte quan fa referència a la seua identitat, l'espanyola. Per quins set sous els pobles castellans tenen només un nom, el seu, i els valencians en tenen dos? Per què Siete Aguas no és també Set Aigües i en canvi Sagunt sí que és Sagunto? Doncs perquè ells saben que és una bona manera de minar la moral i de diluir la identitat.
Els nazis ho sabien perfectament. Els franquistes ho sabien perfectament. Ho sap el PP i ho sap la RENFE. Quan RENFE enregistra les locucions que han de sonar en totes les estacions, no deixa a la voluntat de la locutora la manera de pronunciar els noms de pobles i ciutats. Li indiquen clarament com ha de fer-ho. I li diuen que els ha de pronunciar a la manera castellana. No siga que els súbdits de províncies (del llatí 'terra vençuda') ens arribem a creure que som algú, que tenim drets i que els podem fer efectius. Només faltaria!
Ja sé que em diran que no és ben bé el mateix la RENFE, els nazis i el PP. I tanmateix jo, en aquest terreny de la política lingüística que perpetren, no hi sé veure la diferència. Voleu dir que n'hi ha?
La tendència, quan es vol defugir el moll de l'os d'un tema tan espinós com aquest, és recórrer a una frase feta irrebatible: "A casa seva tothom té dret a parlar com vulgui". Com si això ho posés en dubte algú. Però la qüestió no és aquesta. En absolut. La qüestió és el conflicte secular entre una llengua dominant, l'espanyol, i una llengua dominada, el català. És a dir, el conflicte entre una llengua assedegada d'expansió i una llengua amenaçada de mort, entre una llengua que s'imposa a Catalunya en tots els ordres de la vida i una llengua que recula per moments a l'àmbit domèstic o merament institucional i que fins i tot s'està veient desposseïda de la seva condició de llengua vehicular a les escoles. El català, en definitiva, és la llengua invisible que molta gent estima de la mateixa manera que els senyors d'una casa estimen aquella minyona que ha estat amb ells tota la vida. De tant en tant, fins i tot, la deixen rondinar, però quan hi ha visites els senyors són els senyors i la minyona és la minyona.
En el programa esmentat, Quintana explica que és fill de pare navarrès i mare catalana i que la llengua de comunicació entre ells era l'espanyol amb el primer i és el català amb la segona. Cosa ben normal. De fet, la majoria de parelles mixtes fan el mateix arreu del món i la competència lingüística dels seus fills en ambdós idiomes és total. Quan vaig fer el llibre Nosaltres, els catalans, amb una mostra de vint persones dels cinc continents que viuen als Països Catalans però que no hi han nascut, vaig poder veure la naturalitat amb què empraven la seva llengua materna amb els seus fills i feien el mateix que faria jo amb els meus si visqués a Dinamarca, a Portugal o al Japó. La violoncel·lista australiana Gabrielle Deakin i el seu marit parlen en anglès i en català, respectivament, amb els seus fills, i el professor alemany de Ciència Política Klaus-Jürgen Nagel i la seva esposa fan el mateix en alemany i en català. Això no treu, però, que Deakin i el seu home parlin en anglès i que Nagel i la seva dona ho facin en alemany. Nagel, fins i tot, m'explicava que quan vivien a Alemanya parlaven en català, perquè allà era la llengua feble, i que aquí ho fan en alemany perquè el català és més fort.
En el cas de Gerard Quintana, que té un comportament diferent als esmentats, la cosa s'embolica a partir del moment que respon a la defensiva amb agressivitat i desqualificacions la decepció de molts telespectadors. En certa manera ja ho feia una mica en el decurs del programa amb aquesta frase: "Diuen que ser coherent al cent per cent és ser un fanàtic". Era la frase d'una persona que necessita justificar-se encara que ningú no li hagi dit res. Però és una justificació poc reflexionada, ja que allò que ens fa créixer com a persones no és pas vantar-nos de les nostres contradiccions, sinó l'esforç per vèncer-les. A mi personalment em sobta molt que Gerard Quintana, que em sembla una persona intel·ligent i que transmet pensaments molt positius quan enraona, s'aixoplugui sota un cobert tan inconsistent com aquest. Però dos dies després, en una entrevista a RAC1, hi afegeix: "La meva llengua d'expressió i sentiment és el català, però no sóc un talibà i no penso imposar-la a la gent que m'estimo". Són paraules curioses, francament. Sobretot venint d'un català que diu estar a favor de la independència del país. D'una banda, perquè si hi ha una llengua que s'imposa a Catalunya en tots els ordres de la vida és l'espanyol. I el més lògic seria que algú, com és el cas de Gerard Quintana, que té el privilegi de la fama i la possibilitat d'enfortir referencialment l'autoestima dels catalans, adopti en el seu espai més íntim i sobirà, just aquell en què Espanya no hi té jurisdicció, la mateixa actitud que els qui malden per veure'ns desaparèixer. És impossible que un observador de la vida com ell no sigui conscient que la llengua catalana, sense els atributs propis d'un Estat, camina inexorablement cap a la desaparició. I encara ho és més que, sabent-ho, no s'hi senti empès a ajudar-la transmetent-la justament a aquells que més estima.
També sobta que, per justificar-se, Quintana digui que "les llengües no han de ser cap arma" quan justament ha estat l'arma que han utilitzat tots els colonitzadors al llarg de la història per imposar la seva identitat. L'espanyol, sense anar més lluny, és l'arma que empra Espanya des de fa molts anys per anorrear la llengua catalana, i una de les maneres d'aconseguir-ho és introduint en els catalans la idea que el català és una llengua política i d'imposició mentre que l'espanyol és una llengua neutra i de normalitat. I en el cas concret d'en Quintana sembla que Espanya ha reeixit, ja que entén el fet de transmetre el català als seus fills com una imposició. Ell diu: "Espero que els meus fills parlin quatre idiomes". També en podria haver dit sis o vuit. Però, paradoxalment, resulta que ha decidit que la llengua familiar només en sigui una. Per això, quan l'Albert Om pregunta al nen "Quants anys tens?", el nen respon: "Siete".
Ves per on, ha estat exactament així, per mitjà de la substitució lingüística, com el català ha anat desapareixent de la Catalunya del Nord. França ja fa temps que va aconseguir que els nord-catalans interioritzessin que parlar català amb els fills era una imposició pròpia de talibans, de provincians, de gent de la ceba enemiga de la diversitat mentre que parlar-los en francès era propi d'assenyats, de cosmopolites, de gent normal. I, és clar, com que no hi havia ningú que volgués semblar poc assenyat, poc cosmopolita i poc normal, els pares i mares nord-catalans van deixar de parlar en català als seus fills i van passar a fer-ho en francès. Per això ara, allà, molt poca gent parla català. Però hi han guanyat molt, moltíssim, i són immensament feliços perquè han substituït el provincianisme pel cosmopolitisme i això es veu que no té preu. I com que la cosa ha anat tan bé, ara ens toca a nosaltres fer el mateix. En nom de la llibertat, naturalment. Ara ens toca als catalans de més avall parlar en espanyol als nostres fills per poder ser tan assenyats, cosmopolites i normals com els espanyols i els francesos. El compromís amb el país i amb la llengua, ja se sap, queda per als radicals, els provincians i els anormals.
Al final, tot es redueix al grau de compromís de l'artista amb el seu temps, amb el seu poble i amb la seva llengua. L'artista no té dret a fugir d'estudi i tard o d'hora ha de triar entre la comoditat i el compromís. Del fill de nació oprimida, tanmateix, no se n'espera cap altra opció que el compromís.
www.victoralexandre.cat
Twitter: @valex_cat
WORKSHOP a
Barcelona
EL CATALÀ LLENGUA
MITJANA
Challenges for
medium-sized language communities in the global era:
a juridical perspective
Coordinador: Antoni Milian (Universitat Autònoma de
Barcelona)
(http://www.ub.edu/cusc/llenguesmitjanes/)
Se celebrarà a
18 de novembre de 2011
En l'era de la mundialització, el català és una llengua
mitjana amenaçada per les llengües internacionals: el castellà i l'anglès,
particularment. En aquesta jornada volem saber quines són les amenaces que
pateixen altres llengües mitjanes (o en posició de llengua mitjana: el cas del
francès al Canadà) davant de la mundialització, com també volem saber quines són
les mesures que s'adopten per salvaguardar-les.
-Programa-
9.30h |
|
Presentació de la jornada: Antoni Milian |
10h |
|
El cas del francès al Quebec.
Amenaces i reptes interns- Andre Bräen, Université d'Ottawa
(Universitat d'Otawa) |
11h |
|
El cas del francès al Quebec.
Amenaces i reptes de la mundialització (ALCA/NAFTA,
OMC)- José
Woehrling, Université de
Montreal (Universitat de Montreal) |
12h |
|
Pausa-
cafè |
12.30h |
|
El cas de l'estonià a Estònia.
Amenaces i reptes davant l'anglès i la minoria
russòfona-
Mart Rannut, Tallin Ülikool
(Universitat de Tallin) |
13.30h |
|
Les llengües mitjanes en els
mitjans de comunicació. Protecció enfront de l'anglès i altres llengües
internacionals- Iñigo Urrutia, Universidad del País
Vasco/ Euskal Herriko
Unibertsitatea |
Data:
Divendres,18 de novembre de 2011
Lloc: Sala de Graus, Facultat de Filologia
(UB)
Contacte: Vanessa Bretxa
(vanessa.bretxa@ub.edu)
26. I quan jo m'imagín
Francina Armengol
Presidenta del Consell de
Mallorca