L'alcaldessa de Maó, la popular Àgueda Reynés, ha anunciat que l'Ajuntament convocarà una consulta popular per canviar l'actual topònim del municipi menorquí. La consulta, que no tindrà lloc fins l'any 2012, ha generat dos pols de debat. El primer és el dels que segueixen la línia d'Iniciativa Cívica Mahonesa (ICM) –que lluita des de fa temps perquè s'introdueixi la hac– i l'altra és la del consistori, que vol que adopti una denominació bilingüe i passi a dir-se Mahón-Mahó o bé Mahón-Maó. Molts són partidaris de no modificar el topònim i mantenir-lo en català i sense hac.
En qualsevol cas, però, els populars no inclouran aquesta última possibilitat en la consulta que volen tirar endavant i només contemplen les dues bilingües. Per posar en marxa la iniciativa, hauran de modificar primer la llei de normalització lingüística de Balears, que diu que els topònims de les illes tenen com a única forma oficial la catalana.
La modificació, però, sembla que no serà un obstacle, ja que l'executiu del també popular José Ramón Bauzá, ho té en ment des de fa temps. Una de les primeres mesures preses per Bauzá va ser eliminar la direcció general de política lingüística, emparant-se en la necessitat de reduir càrrecs i estructura de l'administració per culpa de la crisi econòmica.
Revolta al Twitter
Davant les crítiques, Reynés va recordar que quan el PSOE, el PSM i EM-EU van canviar la denominació del municipi ningú no els ho va preguntar.
Aquests dies Twitter s'ha mobilitzat contra la intenció de castellanitzar el nom de la ciutat i ho ha fet amb l'etiqueta #ésMaó, impulsada pel cantant menorquí Cris Juanico.
Divendres vaig agafar un taxi de l'aeroport de Maó a Ciutadella. El taxista era d'aquella mena xerraire i vam travessar l'illa comentant l'actualitat: la famosa presó, el domini del PP i les amenaces de Bauzá contra el català. El xofer, que em va semblar poc partidari del PP, em va voler rebaixar la inquietud sobre la llengua. “Aquí ratllem català amb tota normalitat i no crec que ningú pens a canviar això”, m'explicava. Però patapam: a les poques hores es va saber que l'Ajuntament de Maó pretén ni més ni menys que canviar el topònim de la ciutat i imposar el vell nom franquista de Mahón.
La batllessa actual de la ciutat, del PP, fins i tot planteja celebrar una mena de referèndum amb diverses alternatives, cadascuna més estúpida que l'altra, però sense deixar que la ciutadania puga votar pel nom que sempre ha estat el de la ciutat: Maó. A internet la indignació ha estat expressada de forma espectacular per Twitter, on l'etiqueta #ésMaó l'han fet circular desenes de milers de persones en poques hores. La pregunta, però, és quin tipus de personal és aquest del PP? Perquè el nom d'una ciutat és un consens bàsic, elemental. I no respecten ni això.
L'única explicació de tot plegat és que l'estirabot d'ara respon al supremacisme lingüístic d'aquesta gent. Ho van fer a Elx, on la primera cosa que va fer el nou batlle va ser canviar al castellà el nom del teatre municipal. Ho han fet durant dècades a Castelló de la Ribera, que mai no ha pogut recuperar el seu nom. Ho van intentar a València inventant-se una polèmica absurda sobre la direcció de l'accent. I ara ho fan a Maó. El PP s'atreviria a qüestionar un consens tan bàsic en un territori de parla espanyola? És clar que no. Amb els fets demostren què per a ells hi ha dues classes d'idiomes. Els importants i seriosos, que no es discuteixen i es respecten en la seua integritat i els patois d'anar per casa on consideren que qualsevol afeccionat pot fer de filòleg defensant teories surrealistes. És en aquest context que la defensa del topònim Maó no és cap anècdota sinó una qüestió pura i dura de dignitat. Perquè el català no és un patois prescindible amb el qual una analfabeta pot jugar. Maó és Maó. O si voleu #ésMaó.
El més admirable és que aquesta senyora anunciï sense que se li escapi el riure que la consulta es farà entre dues opcions: Mahón-Maó i Mahón-Mahó. Fantàstic! Genial! Ningú, ni els franquistes més passats de voltes, havia arribat tan lluny. L'esport ha posat de moda la disjuntiva sí o sí, que és el que vol dur a les urnes l'alcaldessa de Maó (és Maó, sí senyor). La seva és una idea extraordinària per fer callar d'una vegada la murga de l'autodeterminació. L'Ajuntament de Maó (és Maó, sí senyor) ha obert la via constitucional a un referèndum de la independència amb paperetes com aquestes: “1) Jo sóc i vull ser espanyol. 2) Jo sóc i vull ser d'Espanya.” Que la gent triï lliurement. I, si es vol matisar més, es pot redactar d'una manera més fina: “Com s'estima més menjar-se Espanya? 1) Amb patates. 2) Amb oli de ricí.”
El 1975 vaig fer el servei militar a Villacarlos, a Menorca, però ningú, tret dels militars més engalonats, en deia Villacarlos. Tothom en deia Es Castell. Al costat hi havia Maó. Als rètols era Mahón, però no vaig sentir mai ningú, tret dels engalonats, que no en digués Maó. En realitat els naturals pronunciaven Mo, com d'Alaior, llavors Alayor, en deien Aló. Va venir la democràcia, vaig tornar a Menorca i vaig comprovar que Villacarlos era oficialment Es Castell; Alayor, Alaior; Ciudadela, Ciutadella i Mahón, Maó. Tot en perfecte estat de revista.
Ara l'Ajuntament de Maó vol fer conviure Maó amb Mahón, a imitació d'Alacant/Alicante. En el cas d'Alacant hi batega el motiu comercial: el torró. A Espanya volen torró de Alicante, no d'Alacant. És dur, però és així. I a Maó? Potser tenen por de no vendre formatges. O ginebra. O bijuteria. O les sabates de Ferreries/Ferrerías. No tenen por també que hi hagi peninsulars que no se sàpiguen banyar a cala En Porter, si no es diu cala Don Portero? Jo m'ho pensaria.
Mahón no és una denominació només espanyola. Els anglesos i els francesos, quan van ser senyors successius de l'illa, van usar aquest nom amb profusió, i a París hi ha el carrer Port Mahon en record de la conquesta d'un dels ports més importants llavors de la Mediterrània. Per honorar la gesta es veu que el cuiner de la cort parisenca va donar el nom de mayonnaise a una salsa de la seva creació que nosaltres anomenem maionesa i que en castellà en diuen mayonesa però també mahonesa. Fixin-se com el castellà ha conservat la h de Mahón mentre nosaltres, en lloc de dir-ne maonesa, hi hem posat una i derivada de la y francesa. El castellà, amatent, i nosaltres, badant i afrancesats. L'Ajuntament de Maó vol Mahón perquè se sàpiga d'on ve la mahonesa.
És com el nom de la moneda pesseta. En origen era peceta, diminutiu català de peça. Va passar al castellà com a peseta i ens va retornar amb la forma pesseta. Sempre perdem alguna cosa pel camí i sempre acabem parlant de la pela, que és del que parlem des de fa una estona, a més de parlar d'enemics del català i d'escorrialles de militars engalonats.
La senyora batlessa de Maó, del PP, ha tingut la pensada d'esborrar del mapa el topònim català d'aquesta ciutat menorquina. Això ha provocat un enrenou considerable, especialment a les xarxes socials, que bullen amb imprecacions, estirades de cabells col·lectives i campanyes contra de la barbaritat anunciada per l'excel·lentíssima doña. La majoria del soroll prové del Principat, el reducte més nombrós de catalanoparlants i catalanopensants de tot el planeta, i que sigui per molts anys.
Naturalment, no tinc cap mena de dubte que el nom d'aquesta ciutat hauria de ser Maó, i no pas Mahón, ni tan sols Mahón-Maó. I a dir pestes del PP, sóc el primer que s'hi apunta. Però, és clar, arriba un moment que això de defensar el personal contra la seva pròpia voluntat resulta carregós. No ens enganyem: no és pas el PP qui vol castellanitzar res. És l'autoritat municipal escollida democràticament pels maonesos i les maoneses. Potser no figurava en el programa, això de la nomenclatura. Potser no ho va prometre ni tan sols en cap míting, la candidata. Però si avui dia hi ha algú que encara no té clar que la sigla PP és una amenaça genèrica contra el català o el catalanisme, que s'ho faci mirar. Ja sé que passaré per aixafaguitarres, però als catalans ens convindrien menys campanyes solidàries amb qui no les reclama i més concentrar-nos en la feina que toca, evitar que el PP sigui, el 20-N, la primera força a Catalunya. Si a Maó no volien canviar de nom, que haguessin votat amb una mica més de criteri. Però no. Ja veureu, ja, que mentre nosaltres clamem per Maó, ells aclamaran Rajoy i la seva majoria absoluta.
El filòleg Gabriel Bibiloni va elaborar un dictamen a petició del Consell Insular sobre la qüestió cinc anys enrere
I la conclusió de Bibiloni no deixa lloc per a
dubtes: 'L'única forma oficial del topònim ha de ser Maó'.
El filòleg
recorda que la legislació balear estableix 'clarament' que l'única forma oficial
dels topònims és la catalana 'per la qual cosa no hi ha cap possibilitat
d'utilització d'una forma no catalana en els usos indicats'.
Tant l'Institut d'Estudis Catalans com la Universitat de les Illes, les dues institucions oficials encarregades, l'una, de determinar la forma correcta dels topònims, i l'altra, d'assessorar sobre qualsevol aspecte de la llengua, 'han manifestat de manera inequívoca que Maó és l'única forma correcta en llengua catalana del topònim corresponent a la ciutat i municipi de Maó'.
Bibiloni també explica que un dels punts de la reforma ortogràfica de 1913, quan es publicaren les Normes Ortogràfiques del IEC, 'fou l'eliminació sistemàtica de la h intervocàlica no etimològica'. En el dictamen, repassa 69 cartes nàutiques dels segles XIV, XV i XVI: 60 registren el topònim sense h, i 6, amb h. I afirma: 'Tots els casos que es puguin aportar de documentació del topònim amb h anteriors a la regularització ortogràfica de 1913, o tots els casos posteriors que apareixen escrits sense respectar el criteri establert en aquell moment, no tenen valor a l'hora de determinar la forma correcta, perquè aquesta només es pot establir a partir de les normes ortogràfiques ara vigents.'
Plataforma per La Llengua (Arenys de Mar) i CCG Edicions
es complauen a convidar-vos a la presentació del
llibre
de David Pagès i Cassú
500 raons per parlar català
L'acte tindrà
lloc el proper divendres 11 de
novembre, a les 19.30, a la Sala
Noble del Centre Cultural Calisay d'Arenys de
Mar.
Hi intervindran:
Joan Ferrer i Costa, professor de Filologia Catalana a la UdG; Degà de
la Facultat de Lletres, i antic col·laborador i secretari de Joan Coromines i
David Pagès i Cassú, autor del
llibre.
23. L'acció política
cultural no solucionarà el futur de la llengua ni de la literatura catalanes,
però la inhibició política, l'acceptació tàctica que ja hem arribat al final del
camí i que estem en un paradís multicultural, en una convivència modèlica de
llengües, va en contra del més dèbil. Més que discriminació positiva, el que cal
és autoconvenciment que el català és el ciment natural que ha de cohesionar la
nostra societat i que és el que ens fa singulars al món. És una qüestió d'Estat
per a una cultura que no en té,
d'Estat.
Ignasi Aragay
Periodista