Continuant el repte que van suposar les seves versions dels Evangelis de la Divina Comèdia de Dante Alighieri, el narrador, assagista, antropòleg i professor de grec i de cultura clàssica Joan Francesc Mira (València, 1939) presenta ara l'Odissea, que al costat de l'Ilíada, representa el naixement de la cultura moderna occidental. Mira ha mantingut l'estructura en vers, dotze mil versos en hexàmetres. El retorn cap a Ítaca té ara una versió renovada i solvent després de la clàssica de Carles Riba.
Quants anys fa que treballa en aquesta versió de l'Odissea?
Per parlar en números rodons, he de dir que ha estat un any de preparació i dos de traducció.
Sessions maratonianes?
Bé, continuades. Al matí em dedico a collonades com llegir la premsa, escriure articles i preparar conferències. Hi dedicava unes cinc hores diàries, és a dir, unes tres mil hores.
Quina necessitat té un novel·lista d'èxit, un articulista i professor de prestigi de ficar-se en embolics d'aquesta magnitud?
La primera és passar-ho bé, disfrutar com ningú i, a més, fer un servei públic al país. Quan algú em pregunti què he fet en la vida, li respondré que he posat a l'abast de milers de persones la Divina Comèdia, els Evangelis i l'Odissea.
Amb aquesta tríada un lector ja té la base de la cultura...
Són les tres potes de la cultura occidental. Si en treus una, la cadira cau. Li'n pots posar quatre, cinc o les que vulguis, però amb aquestes tres ja s'aguanta.
Totes les cultures estables fan relectures generació rere generació dels clàssics. Ha estat aquesta una de les funcions de les seves versions?
Evidentment. Una cultura que pretén ser normal ha de fer les relectures. Canvia la concepció, canvia la visió, la manera d'enforcar-ho, el llenguatge literari... Un llenguatge literari, que fa cinquanta o seixanta anys podia semblar normal, necessita una revisió. Actualitzar implica revisitar. La lectura dels clàssics, la manera de llegir-los també canvia.
El fet que la seva versió de l'Odissea sigui en versos i en hexàmetres, ha estat un repte?
Aquesta era una condició sine qua non. En cas contrari, hauria estat una altra cosa, un altre ofici. S'havia de fer en hexàmetres. A més, l'idioma nostre ho permet. En francès, per exemple, algunes de les traduccions clàssiques són en alexandrins. Per tant, qui ho llegeix li sembla que està llegint Corneille o Racine. En francès ho tenen pelut i en anglès ho han d'adaptar perquè la distància ho fa molt difícil, per no dir impossible. En català, per exemple, m'ha resultat més factible, de la mateixa manera que em va passar amb els hendecasíl·labs de Dante, que els vaig passar als decasíl·labs perquè el català és una màquina de decasíl·labs.
Un procés enrevessat?
De bon començament vaig patir una mica, però a partir dels mil dos-cents o mil cinc-cents versos em vaig adonar que el procés funcionava. L'hexàmetre va deixar de ser un obstacle. No m'havia de plantejar com havia de continuar sinó que fluïa de manera natural. De fet, com en el cas dels decasíl·labs, el ritme em funcionava. Vaig acabar parlant en hexàmetres amb naturalitat [riu mentre marca amb els dits les síl·labes]. Els meus hexàmetres intenten ajustar-se a la mesura i al ritme que els defineixen, sis peus formats per una part forta i una feble.
Automàticament?
Arriba un punt en què el cervell i les neurones et guien.
Va buscar les sensacions que li van provocar la primera lectura de l'Odissea.
I quin va ser el dia D?
Més o menys va ser fa quatre anys, després d'escriure la novel·la El professor d'història, que es va publicar el 2008. Tenia clar que no volia escriure una altra novel·la i em va venir al cap l'Odissea.
I una novel·la nova?
No! Estic pensant en una altra cosa, però no ho diré per mantenir el secret. Em costa rumiar-me les coses. Estic rellegint material del que estic maquinant fer i ja ho veurem.
Ha definit l'Odissea com una novel·la d'aventures.
Sí, però també és una novel·la d'idees, ètica i psicològica, les reaccions dels sentiments, les emocions, els odis, els amors... Té episodis violents, però és una obra refinada. Per exemple, la relació del fill, Telèmac, amb la mare, Penèlope, és d'una finor i d'una complexitat psicològica sensacional. Haurien d'inventar una paraula com completud pel fet que és una cosa sencera, completa, tancada. La recreació de l'experiència de viure és un dels cims de la bellesa i de la complexitat de la vida, dins una obra d'art inigualable.
A l'Odissea li aniria bé una versió cinematogràfica com la que va tenir l'Ilíada amb Brad Pitt?
[Riu] Per l'amor de Déu, no! Cal dir que la Troia aquella del Brad Pitt era una cosa bastant ben feta, sobretot en el vestuari [riu] dels grecs, perquè el dels troians no l'encertaven. Algunes de les escenes dels combats estaven ben fetes, i punt. Fora d'això, Brad Pitt no té res a veure amb l'Aquil·les de l'Ilíada, però quan fan aquestes adaptacions cinematogràfiques solen ser un desastre tan gran com les sèries de televisió. Convertir aquests llibres en cinema no és difícil en relació amb determinades escenes, però sí en el conjunt. Transmetre el valor del conjunt de l'Odissea o de l'Ilíada és tan complicat com intentar fer el llibre sencer. Precisament, el tram final de l'Odissea és el més fluix. Hi ha alguna teoria des de l'època dels dramàtics alexandrins que deien que l'Odissea s'acabava abans. Molts dels filòlegs d'avui afirmen que la versió actual és la bona.
És inevitable parlar de la versió de Carles Riba.
Si jo hagués estat contemporani de Riba i de la
mateixa edat, segurament també l'hauria feta diferent. No vol dir que sigui més
o menys bona, sinó diferent. Si Riba hagués traduït l'Odissea ara, estic
segur que l'hauria traduïda d'una altra manera, diferent de mi, afortunadament.
Vull insistir en què un traductor dels clàssics ha de saber què vol. Tractant-se
de textos remots en idioma, visió cultural, context i en el tractament de les
metàfores, hi ha d'haver un punt en què tu has d'arribar-lo a dominar des de
dins, des del mateix cor, mai com una cosa distant i allunyada sinó pròxima.
Saber el que vols implica saber el que vols transmetre als lectors. Has de fer
de transportista, no per lluir-te ni demostrar res, sinó per aproximar-la
intervenint-hi
al mínim possible.
En català, aquest clàssic, que Mira considera el pare i la mare
de la literatura occidental, ha quedat marcat per les versions que va fer el
poeta Carles
Riba (la primera al 1919 i la versió definitiva el 1948), una traducció
culta, plena d'excel·lència, un tresor. Però alhora, aquesta versió ha
dificultat l'arribada de l''Odissea' a una majoria de lectors. Contràriament a
Riba, Mira vol arribar al màxim nombre de lectors, per això la seva versió la
voluntat de viure l''Odissea' com una gran novel·la en vers. Mira ha volgut
trencar fronteres i fer accessible el text als lectors habituals de literatura.
En el text introductori, Mira deixa ben clars els principis de la seva
traducció: 'No llevar res ni afegir res, no alterar, no inventar. No 'embellir'
el text, ni intentar 'millorar-lo', ni pretendre fer-lo més 'poètic' i més
'elevat'. Mantindre el to i el flux narratiu del poema…'. També recorda, pensant
amb els filòlegs, que no és una traducció feta des de l'òptica de la filologia
clàssica sinó que és una traducció literària.
—Quin efecte li fa
tenir el llibre a les mans, després de tres anys de viure empeltat en aquest
clàssic?
—Et diria que un cert efecte de
felicitat.
—Només 'un cert efecte'?
—(ha, ha, ha) No
sóc gaire hiperbòlic. Però sí, l''Odissea' és tan extraordinària, tan gran, que
és un privilegi haver pogut viure tot aquest temps dins l''Odissea' de manera
quotidiana, sentir el text per dins, llegit en la llengua original. L'aventura
de traduir-lo a una altra llengua i en un altre moment històric t'obliga a
fer-lo part de la teva vida. La potència de l''Odissea' és tan excepcional, que
et sents un privilegiat per poder passar per aquesta
experiència.
—Són pocs al món els privilegiats,
doncs.
—Sí, és poca la gent que ha pogut viure aquesta experiència,
ens hem autoadjudicat aquest privilegi. Però més enllà d'això, tinc l'esperança
i la convicció que he fet un servei públic. No sé quina resposta tindrà el
llibre, és clar, però quan va aparèixer la 'Divina comèdia' ni l'editor i jo ni
ningú s'imaginava la gran acceptació i èxit que ha tingut (cinc edicions en tapa
dura i dos en butxaca). Aquest és el major reconeixement.
—No
creu que traduir Homer és una comesa d'alt risc? Per una banda, pot posar en
evidència les seves mancances, per l'altra, els ribians se li poden tirar al
damunt.
—Per eliminar les mancances pròpies en la traducció dels
clàssics, a banda de tenir un control de la llengua pròpia, també es necessiten
molts anys de familiaritat amb el text. Quan vaig traduir la 'Divina comèdia',
la coneixia molt, l'havia llegit des que tenia vint anys, i en els cas dels
'Evangelis', n'estava familiaritzat des de petit. En el cas de l''Odissea', a
part de conèixer-la d'anys, també he ensenyat durant molts anys grec i Homer…
També he de dir que fa tan de respecte traduir l''Odissea' que em vaig passar un
any preparant la traducció. En la versió que proposo hi ha moltes opcions meves,
però el risc l'he reduït al màxim.
—I els ribians, com creu que
es prendran la seva traducció?
—Han d'entendre que són dues
perspectives diferents. Riba va traduir l''Odissea' cap als anys cinquanta, em
sembla. Jo crec que els grans clàssics requereixen revisar-los cada dues
generacions.
—La traducció de Carles Riba ha marcat
substancialment 'L'Odissea'. Però vostè no hi fa cap referència en el text
introductori. Per què?
—Sóc molt prudent.
—La versió
catalana de Carles Riba va convertir 'L'Odissea' en un llibre intocable i
inabastable durant dècades. La seva versió pretén trencar
fronteres?
—La manera de traduir de Carles Riba és extraordinària,
però també crea molts obstacles per a un lector normal de literatura. Aquest és
un fet objectiu i constatable. I com dic, al llibre, proposo llegir Homer com un
text pròxim, sense entrebancs, diàfan i directe.
—I en quin
aspecte creu que s'ha distanciat més de la versió de Riba?
—Més
enllà de les dificultats objectives, sobretot en la seva dimensió narrativa. En
la meva versió de l''Odissea' he volgut recuperar aquesta dimensió narrativa,
perquè més enllà del vers, l''Odissea' s'ha de llegir com una novel·la. És una
novel·la en vers, per això l'he traduït en hexàmetres.
—Hi ha una
al·lusió velada a Riba que denota una certa crítica, quan diu al text
introductori: 'En català l'hexàmetre clàssic no és de cap manera estrany als
ritmes de la llengua, i no cal forçar la sintaxi ni el lèxic per encabir els
versos homèrics en els motles moderns.'
—És una al·lusió feta a
consciència, perquè això crec que és necessari dir-ho. I en poso un exemple.
Allò important és no entrebancar-se perquè aleshores no pots fer bé la
lectura.
—Què representa per a vostè 'L'Odissea' en la cultura i
la literatura universal?
—És la mare i el pare de la literatura
occidental.
—L'editor i especialista Jordi Cornudella diu en la
introducció que suposa el naixement de la literatura i dels mecanismes de la
ficció.
—Oi tant! Perquè com deia, l''Odissea' no és només un poema,
és una novel·la que té una tècnica narrativa molt moderna, més que la literatura
del XIX i molta del XX. Com es van trobant totes les històries que hi ha,
d'Ulisses, de Penèlope, Telèmac, anant endavant i endarrera, és prodigiós. Mira,
Joyce la va entendre molt bé i va escriure la novel·la més important del segle
XX, a la qual va posar 'Ulises'!
Google incorpora el català al seu servidor mentre milers d'usuaris esperen que l'empresa propietària de Twitter faci el mateix amb la xarxa social. Dick Costolo, conseller delegat de l'empresa, es va comprometre al febrer, durant el Mobile World Congress de Barcelona, a fer-ho.
El poder de TV3 fa respecte. TV3 i el grup públic de ràdio i televisió de la Generalitat de Catalunya han aconseguit una posició central en el marc de referències culturals, lingüístiques, audiovisuals i polítiques de Catalunya. Amb totes les fragilitats que se li vulguin atribuir, la veritat és que TV3 navega com a nau capitana del catalanisme del segle XXI i, fins a un cert punt, també com a emblema del moviment d'alliberament nacional català.
Per això, des de la creació del grup públic el 1983, els poders de l'Estat, secundats pels nostàlgics de la unitat de destí i per la sagrada unitat del mercat espanyol, no han deixat de posar barricades per evitar-ne el desplegament. Amb regularitat i insistència, i més quan vénen eleccions, TV3 i el model nacional de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) són posats a la picota per un estol d'interessats molt diversos, però que s'uneixen amb l'afany d'erosionar Televisió de Catalunya (TVC).
Des de fa una temporada i aprofitant ara l'excusa de la crisi econòmica, grups privats, alguns partits i grups de pressió s'han aliat per atiar dubtes sobre la legitimitat de TVC o el seu model institucional o l'abast de tot plegat i especialment de TV3. Els arguments a vegades són sibil·lins (“cal aprimar TVC”), a vegades demagògics (“primer la sanitat i l'educació: la televisió ja s'ho farà”) i a vegades brutals (“per què pagar una televisió nacionalista que només representa una part de Catalunya?”).
Ha estat i és l'èxit del model de TV3 allò que cou i dol. Un èxit altrament molt relatiu i amb fluctuacions al llarg d'aquests anys. Perquè per exemple, si bé TV3 ha estat líder d'audiències durant la majoria de mesos d'aquest any, la suma de les audiències dels canals espanyols i en espanyol a Catalunya es manté en l'ordre del 80 per cent. Cal recordar-ho un cop més per denunciar la magnitud de la tragèdia que la “immersió” televisiva espanyola a Catalunya (i més encara als altres països de parla catalana) representa per a la llengua i la cultura catalanes després de trenta-cinc anys de la mort de Franco. I malgrat tot, l'èxit del model de TVC és un valor reconegut per amics i enemics. Per això aquests segons la voldrien tancar o enfonsar. Per això els primers la defensem: sí, per simple supervivència nacional. No és que vulguem beneir tot el que fa o deixa de fer TVC. Les discrepàncies respecte de les seves polítiques de producció, de programació, d'inversió o de doblatge no sols són legítimes i necessàries, sinó àmpliament vehiculades a través dels múltiples òrgans de control a què està sotmesa. Per cert, hi ha alguna televisió a tot l'Estat, pública o privada, tan controlada com la TVC?
El recent article (TV3, volem un mirall trencat?) de Mònica Terribas, directora de TVC, situà la batalla actual en els termes oportuns. Darrere la campanya de descrèdit contra TVC hi ha les televisions privades espanyoles, a les quals s'afegeix ara la privada 8TV, del grup Godó. Les reaccions a aquell article han dibuixat un escenari de tàctiques destructives no del tot previsible. Sobtà el silenci total de dos diaris, La Vanguardia i El País, i per contra la publicació en diaris com l'ABC o El Mundo, portaveus de la reacció espanyola més addicta als postulats del PP. El govern de la Generalitat parlà per boca del secretari Francesc Homs: digué que signava aquell article de dalt a baix. Segur que una majoria de la societat catalana el signaria igualment. Davant els dies difícils que s'atansen –per conjuntura política i per dèficit econòmic–, el model d'èxit de TVC ha de continuar sent innegociable. Com deia Jordi Pujol, hi ha tres línies vermelles: la immersió a l'escola, el català a l'administració i el català als mitjans públics. Si s'enfonsa TV3, el català és llengua morta a la petita pantalla i l'horitzó de futur de la nació catalana resta sense visibilitat pública.
Èxit per a la I Jornada de reflexió per la transformació dels hàbits lingüístics
Encara puc afegir al titular: un berber, un xinès, una suïssa, un francès... De totes aquestes nacionalitats puc aportar exemples, en positiu, del seu grau d'implicació en aquest país que els acull, perquè han vingut a treballar o a estudiar i fan esforços per parlar valencià de manera digna i fins i tot notable. I són de les seues pròpies experiències i observacions que vull escriure aquesta columna dominical.
La primera cosa que em diuen és que els costa trobar ningú que els parle en valencià, perquè tothom els parla en castellà en quant veuen la careta que tenen i, per tant, han de ser ells qui forcen la situació si volen que els indígenes els parlem en valencià. Constaten que això sols els passa al País Valencià, perquè enlloc s'han trobat que ningú no els parle en la llengua del país, sinó ací. Ho comentem i finalment entenen que aquesta és una prova més del complex d'inferioritat dels valencians. Algú els explica que no és difícil trobar situacions similars entre els mateixos indígenes i així, un senyor de Massarojos, per exemple, és pot dirigir a un desconegut veí d'Albuixec en castellà, de manera instintiva i acomplexada.
Parlem de més coses, però algú apuja el to quan és pregunta que si la Constitució, si l'Estatut d'Autonomia, si la Llei d'ús i ensenyament del valencià, si la Llei de creació de la radiotelevisió valenciana, senyalen l'obligatorietat de les administracions de conèixer, protegir, usar i potenciar el valencià, com és possible que les autoritats valencianes siguen les primeres infractores? Per què no saben i empren el valencià els alcaldes i alcaldesses de València, d'Alacant, de Castelló...? Per què hi ha consellers i el mateix president Fabra que no empren el valencià sempre i preferentment? I, quants diputats de les Corts valencianes parlen valencià? I, els xiquets i xiquetes valencians, quan acaben la seua escolarització, coneixen les dues llengües per igual, com ordena la llei? Què fa la conselleria per a garantir-ho i complir la llei?...
El debat es fa llarg, perquè el memorial ho és, de llarg. Coincidim que les autoritats valencianes conculquen la llei, impunement, cosa que no passa en les societats civilitzades. Què els passa a les “nostres autoritats”? Quin problema tenen amb el valencià, que és la llengua pròpia, com diu l'Estatut d'Autonomia, i per això mateix és oficial, mentre que el castellà també és oficial, però perquè ho és de l'Estat? És a dir, per què el castellà, que hauria de ser com la segona llengua, les autoritats la consideren preferent, en detriment del valencià, diu el francès, que reconeix que això també passa a França? És que Espanya és com una escopinyada de França, li dic.
El cas de la televisió valenciana ocupa bona part de la discussió. La creació de la televisió autonòmica era, entre altres coses, per a fomentar i incentivar el valencià, perquè els legisladors entengueren, en el seu moment, que era la més menystinguda i que estava en perill, i que s'havia de protegir. Allò fou paper mullat, des del primer dia, perquè s'ha fet tot el contrari. Ara mateix el seu director, un tal Xarava, replica al mateix Síndic de Greuges, que se li ha queixat, que encara fan massa coses en valencià i que a València hi ha gent castellanoparlant, que també tenen els seus drets...
Evidentment, explique als contertulians, les autoritats valencianes fan i diuen tot el que fan i diuen, perquè la societat valenciana els ho permetem. Tot comença quan majoritàriament votem els partits enemics, o poc amics, de la llengua, sobre tot el PP, però també el PSOE. A continuació, amb la vara amb la mà i amb la majoria parlamentària de què disposen, abans uns i ara els altres, poden prendre decisions tèbies, contradictòries, lesives, fins i tot il·legals contra la llengua, perquè els ho permetem. Així ho entenen perfectament els nostres estudiants estrangers, perquè d'altra manera no s'explicarien el que està passant. Algú compara la situació valenciana amb la catalana i, evidentment, no hi ha comparació.
El respecte a les llengües, que es essencial a Suïssa, on les quatre llengües oficials tenen reconegudes la condició de llengües territorials, oficials cadascuna al seu territori, no és el cas valencià, ja es veu. Tampoc ho és, com a Suïssa, a la resta de l'estat espanyol, on sols per la complicitat i la implicació dels respectius governs autonòmics, i les respectives societats, les llengües estan millor tractades. En realitat, diu l'estudiant polonès, el que veig és que l'Estat no té cap interès per les llengües altres que el castellà, i que són les societats respectives i llurs governs autonòmics que poden, depenent del seu grau d'interès, potenciar o despotenciar les respectives llengües. Pel que estem dient, ni la societat valenciana, ni els seus governs autonòmics, han demostrat massa estima per la llengua...
La sessió ha estat profitosa i, acompanyada d'algunes cerveses, encara ho ha estat més. La iniciativa d'organitzar aquesta sessió, i altres, ha estat del polonès. Aquest grup és mixt, a parts iguals, d'indígenes i d'estrangers. Un altre grup el formen indígenes valencianoparlants i castellanoparlants, que han debatut l'error “legal” de deixar en mans dels respectius pares que els xiquets de les comarques de l'interior estudien o no valencià a l'escola. Una jove de Requena, que forma part del grup, explica que cursà valencià quan hi anava i ara controla perfectament les dues llengües, més l'anglès.
En definitiva, concloem que estem en mans del dimoni i confiant que els valencians i valencianes, els indígenes, afinem més la punteria a l'hora de votar els “nostres” governants. El dia 20 de novembre és la propera cita, i “heu d'aconseguir que els candidats que defenen la llengua i el dret dels valencians arriben a Madrid”, diu la suïssa. En efecte, hauríem d'aconseguir-ho perquè seran les úniques veus valencianes a les Corts, que defensaran els nostres drets. La resta, ja ho hem vist en tants anys de democràcia, estan ben instal·lats i ofrenant noves glòries a Espanya... i, o passen o ataquen.
Dissabte 22 d'octubre, entre Torrelavit i Sant Pere de Riudebitlles, m'endinso en un caminoi entre vinyes de l'Alt Penedès que em porta a la finca can Comas fins al celler Pardas, coordenades 41º 26' 97” N. 1º 42' 96” E. ¿Què s'hi fan? Uns vins del Penedès que no tenen res a envejar als de Rioja, però a més una I Jornada de reflexió per la transformació dels hàbits lingüístics, organitzat per l'entitat Tallers per la Llengua. Reflexionem per transformar els hàbits lingüístics. Per tant, això vol dir que volem transformar els mals hàbits, aquells que perjudiquen l'ús social del català. I aquesta reflexió no podia ser a cap altre lloc que no fos al celler Pardas, envoltat de bótes i cisternes de vi que es flairaven al llarg del matí i de la tarda, una olor que perfumava l'ambient mentre espeternegaven els branquillons a la llar de foc que teníem al fons els assistents.
En una de les meves intervencions deia al Ferran Suay, president de Tallers per la Llengua, que a primera hora del matí ell em va seduir, és a dir, em va seduir quan em va explicar que preferien fer la jornada en un celler que no pas a la seu d'Òmnium Cultural a Barcelona. Per què? Doncs simplement perquè si volem guanyar prestigi social, ens calen actes com aquest, ens calen dosis de sentiments, que és el que ens fa llevar cada dia. Sense actes d'amor per la llengua, per la terra, pel país, per la gent, no podem tenir capacitat de seducció, ni podem transformar certs hàbits lingüístics. Vet aquí la qüestió.
Relatem una mica aquesta jornada. Després de les presentacions protocol·làries, es van plantejar una sèrie de temes, prejudicis, arguments, models i politització. A la tarda, després d'un dinar d'efectes socialitzadors, es va fer una dinàmica de grups i, a més de les conclusions, un final molt atractiu com és la invitació a visitar aquesta catedral vinícola del Penedès. Parlem dels prejudicis: com ho podem fer, perquè el català sedueixi? Una resposta prou convincent és que ens hem de fer sentir, no pas per imposar, sinó perquè també se'ns respecti. I ho aconseguirem si gaudim d'una gran autoestima. Per exemple: no podem seduir en una sala de festes si no ens hem dutxat, hem triat una roba sexi i hem assajat uns balls insinuants, és a dir, mostrem, i per mostrar ens cal que ens creguem que paga la pena arreglar-nos. Passa exactament el mateix en un procés de socialització. Però, a més, la seducció lingüística va també molt lligada al poder institucional, al coixí normatiu protector d'una llengua, i, per tant, al prestigi social.
Des del govern s'ha de donar suport a la llengua com a referent no exclusiu d'aquest prestigi social, i la societat civil i tots els sectors professionals hi han de reaccionar favorablement. I no cal dir que els mitjans de comunicació hi tenen també un paper fonamental. Imagineu-vos que en una entrevista, un periodista de TV3 fes les preguntes en castellà perquè l'entrevistat contesta en castellà. Si, en canvi, ho fa en català, aquest fet en el dia a dia ja genera un excel·lent efecte multiplicador per a uns bons hàbits lingüístics.
Totes aquestes reflexions, i moltes més, però, tenen un gran motor que les impulsa, i són els sentiments, sense els quals qualsevol empresa està condemnada al fracàs més estrepitós. Un cor apassionat i un cap intel·ligent per consolidar la normalitat de la llengua catalana, que és viure-la amb dignitat, respectar altres cultures i compartir nous reptes de futur.
Tintín i el secret de l’Unicorn s'ha estrenat aquest cap de setmana en català · El llibre 'Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp', publicat per Acontravent, aplega 800 renecs que es poden trobar a les aventures de Tintín
Un dels èxits de Les aventures de Tintín al català són els renecs que propina a tort i a dret l'entranyable capità Haddock. L'editorial Acontravent ha publicat enguany 'Llamp de llamp de rellamp de contra-rellamp!', el recull dels 800 renecs que el traductor de Tintín al català, Joaquim Ventalló, va adaptar i inventar. Renecs bonics, simpàtics, elegants, genuïns, mai grollers, que s'han convertit en patrimoni literari. L'arribada als cinemes de la pel·lícula Tintín i el secret de l’Unicorn de Steven Spielberg ens ofereix la possibilitat d'anar a comprovar com sonen alguns d'aquests renecs.
El llibre presenta els renecs ordenats
alfebèticament. A més, inclou un pòrtic de la filla de Joaquim Ventalló, un
article de Salvador Garcia-Arbós, un epígleg d'August Rafanell i un apunt
biogràfic sobre Ventalló de Pau Vinyes.
Eulàlia Ventalló recorda: 'El meu
pare va voler usar un llenguatge acurat i alhora enriquidor, però no acadèmic ni
pedant, que hauria quedat allunyat de la parla dels lectors. Això sí, meticulós
en la seva manera de treballar, sempre buscà la paraula precisa i entenadora.' I
també: 'A casa no havíem sentit mai cap renec ni cap paraula malsonant. En
canvi, les circumstàncies el portaren a inventariar un ventall quasi exhaustiu
d'exhabruptes i d'insults que el vell Capità Haddock engegava a tort i a dret.
Els seus insults no són mai grollers.'
I per August Rafanell, aquest
llibre és important. Diu que 'els insults de Ventalló, de tan bonics, deixen de
ser insults. Són uns insults que no ha proferit mai ningú. Són pura literatura,
i de la d'abans de la guerra.'
22. Ens ha sorprès molt
favorablement la llengua pròpia, el català, que té molta més força del que ens
imaginàvem.
Pascal Apolloni i Natalie Wyss
Estiuejants de Berna (Suïssa) a
Barcelona