Butlletí número 549 (dilluns 07/11/2011) - Continguts triats i enviats
per Eugeni S. Reig
1) Pau Vidal
- Per salvar-vos els molls
4) Taller de cultura occitana:
Iniciació a la literatura occitana
13) XXIII Premis J.M Batista i
Roca
14) 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú
1)
Per salvar-vos els
molls
Pau Vidal
A casa hi havia una habitació grossa que es va dir, correlativament,
quarto dels mals endreços, del ping-pong i biblioteca. Ara els pares no sé com
en diuen, però segurament biblioteca ja no, perquè quan em vaig emancipar (això
que ara es diu, de manera una mica grandiloqüent, independitzar-se) me’n vaig
endur la meitat. Uns quants exemplars em tocaven per dret de compra, altres d’ús
(només els havia llegits jo) i altres de llegat. Llegat sense testament, això
sí, perquè els pobres no en fan. D’ençà que m’havia capbussat en el primer
recull de patufets que conservava l’àvia, ja no en vaig sortir mai més, i des
d’aleshores sempre he viscut ensumant paper.
El cas és que una de les capses que em vaig endur era la
del tresor. Una quinzena de volumets ni prims ni gruixats, cadascun d’un color
diferent, amb un dibuix a la coberta i el títol, ben gros, al capdamunt:
Rondaies mallorquines. Per a un marrec que no havia sortit de Gràcia, l’exotisme
d’aquell mot deformat, rondaies, es multiplicava fins a
l’infinit en llegir unes històries tan desbordants de fantasia com aquelles, i
potser és per això que no he sabut mai quina cara fer quan ensopego un d’aquells
viatgers de guia turística que tornen de Mallorca i et diuen: “És que als
mallorquins no se’ls entén de re”.
No recordava, o potser ni tan sols ho havia mirat, de qui
eren editades. No ha estat fins avui que, en saber que l’Editorial Moll també
està patint les atzagaiades de la crisi (i, encara pitjor, les dels enemics que
ara manen a les Balears), els he visitats (
www.editorialmoll.cat/) i he descobert que eren
seves. I més coses, he sabut: que se’n va fer un enregistrament en casset i
després en cedé (tots dos disponibles), que fins i tot n’existeix una versió en
còmic, que hi ha un fum de bona novel·la negra mallorquina… De passada, he
retrobat les traces d’alguns dels meus ídols de joventut: el filòleg Joan Veny i
el seu supervendes Els parlars catalans, o infinitat d’obres i obretes
de Francesc de B. Moll (fundador de l’editorial) i de mossèn Alcover
(l’inspirador). No en va l’obra magna d’aquesta editorial, el buc insígnia de la
casa, continua essent el Diccionari català-valencià-balear engegat per
l’altre i enllestit per l’un. Aquells deu totxets vermells tan llaminers que
també es poden consultar, i es consulten molt, per internet.
Servidor, ni que sigui per agrair a can Moll
els milers de cerques que he fet i faig a la versió electrònica, m’he afanyat a
passar una primera comanda: els cedés de les rondaies. Ara ja sabré què
contestar als viatgers de pa sucat amb oli.
Publicat en EL PUNT dimarts 25 d'octubre
del 2011
Quan faig referència a l'idioma, en dic
'espanyol'. I a vegades també en dic 'castellà'. Perquè aquesta —com moltes
altres llengües— té més d'un nom. Quan algú diu que parla andalús, s'està
referint al mateix idioma. I en alguns lloc de l'Amèrica central li diuen
'castilla'. I ningú no s'enganya; tothom sap de quina llengua parla, tant amb un
nom com amb un altre.
I jo li dic espanyol perquè és com li
diuen els espanyols, fins i tot, en la seua constitució que —de moment— ens
afecta i molt. I si ells volen dir-li espanyol, qui sóc jo per negar-m'hi?
L'espanyol és la llengua dels castellans igual com Espanya és la nació dels
castellans. I —tot i que no els conec tots, i no voldria ser massa prejudiciós—
diria que en conjunt, és l'únic idioma que els espanyols volen i que són capaços
de reconéixer com a propi.
I ja sé que —per terra, mar i aire— ens
diuen que tots som espanyols: ells, que ho són netament per origen i vocació, i
també nosaltres —els que tenim unes altres llengües— que ho hem de ser per
vocació libèrrima, derivada —això sí— del just dret de conquesta. No diré que no
vulguen que siguem espanyols. Sí que ho volen, però només en la mesura en què
renunciem a ser qui som i ens avinguem a ser uns castellans de segona divisió.
No oblidem que ells són el poble que ha encunyat conceptes com el de 'puresa de
sang', o el d''hidalgo' que significa 'hijo de algo', suggerint que tots
els altres, els que no són castellans vells no són fills de res que puga
meréixer un nom propi.
És ben evident com organitzen ells les
seues divisions de ciutadans. N'hi ha de primera, com —per exemple— les tres
famílies que —a Catalunya— exigeixen l'opció els seus fills s'escolaritzen en la
seua llengua materna: l'espanyol. El sistema judicial espanyol (que és el que
—de moment— és vigent) els dóna la raó. I n'hi ha de segona, com —també per
exemple— els milers de famílies valencianes que demanen l'escola en valencià per
als seus fills. El sistema polític i judicial espanyol se'ls pixa damunt. I se'n
riu. I —si voleu— proveu de queixar-vos-en al Síndic de Greuges. Milers de
famílies valencianes són un zero a l'esquerra al costat de tres famílies
d'espanyols de veritat; dels que parlen espanyol.
Algú necessita més proves que no ens
consideren tan espanyols com ells mateixos? Si el que volen dir és que volen els
nostres diners, que els necessiten per a poder seguir jugant a ser rics i
moderns, que ens volen súbdits i no conciutadans, doncs que ho diguen així. El
que ens imposen és un sistema ben conegut al llarg de la història. Se'n diu
colonialisme. I —tal com ells ho expliquen quan no necessiten ser políticament
correctes— es basa en el dret de conquesta.
Així que sí, jo li dic espanyol o
castellà, a l'idioma. I en dic —amb absolut respecte— espanyols d'aquells que,
tant si es proclamen “no-nacionalistes” com si no ho fan, identifiquen Espanya
com la seua nació. I tant em fa com en diguen ells del meu idioma o del meu
país, o si consideren que jo sóc un nacionalista, un idealista o un optimista
consagrat. Només aspire a viure en un sistema polític i judicial que no em
tracte com a escòria de segona categoria. Que no es burle cada dia de mi, de la
meua gent, del meu poble i de la meua cultura, a través de funcionaris i
polítics generosament pagats amb els nostres diners. I em sembla que això, en
Espanya, és perfectament impossible.
3)
Publicat a
Isabel-Clara Simó
De vegades la mort embelleix, i tendim a
veure només qualitats en la persona traspassada. Però de vegades la mort porta
un silenci implacable que cau sobre persones l'obra de les quals havíem celebrat
tant en vida. A casa nostra el fenomen és freqüent i per això hom diu que tenim
mala memòria històrica.
Una vegada vaig conèixer un savi. Era
Manuel Sanchis Guarner, que, amb la seva erudició i la seva immensa bonhomia ens
ensenyava fora de les aules de la universitat el valor de la llengua, la seva
història, les seves intricades variacions, la seva gramàtica, el seu lèxic. Per
això celebro que les universitats de València, Castelló, Alacant i Palma de
Mallorca dediquin sengles jornades a glossar la personalitat proteica del
filòleg valencià, en el seu centenari.
El franquisme li va fer tot el mal que
podia, per exemple, empresonar-lo o negar-li un càrrec que semblava dissenyat
per a ell: cronista de la ciutat de València.
No cal dir que el llibre, en diversos
volums, que devoràvem amb fruïció era La llengua dels valencians, gràcies
al qual vam aprendre les bases d'una llengua que, arraconada a l'oralitat,
menystinguda pels mateixos parlants i colonitzada fins al paroxisme,
ressuscitava a l'harmònic claustre de l'antiga Universitat de València.
De clauer, portava, penjant de la seva
generosa panxa, un peix articulat, d'un metall argentí, i caminava a poc a poc,
aturant-se en tots els grups on veia alguna espurna d'intel·ligència, entre la
desconcertada i exaltada massa estudiantil del moment (ai! els anys seixanta!).
Un dia ens va agafar un grapat –dotze, crec– i ens va fer escriure uns versos en
valencià. A mi em van haver d'ajudar: era analfabeta. Universitària i analfabeta
en la meva pròpia llengua. El llibre es diu Poetes universitaris
valencians, avui pura arqueologia, però fruit dels esforços d'un home
bondadós. L'any 1975 van assaltar el seu domicili i el 78 hom hi va perpetrar un
atemptat amb bomba frustrat. Els autors avui parlen de democràcia. Impunes i
ocupant cadafals.
El meu record emocionat a aquell savi
generós i plàcid, sense el qual els valencians ja no tindríem identitat. Seríem,
definitivament, una colònia, conquerida per les armes des d'Almansa.
4)
Taller de cultura occitana:
Iniciació a la literatura
occitana
Un tast de descoberta d’alguns dels seus autors
Pensat tant per a persones que no
coneixen la llengua d'oc com per a aquelles que ja en tenen coneixements, el
taller vol ser una porta d'entrada a aquesta rica literatura, i fer una
pinzellada d'alguns dels principals autors i la seva obra. No és un taller per a
especialistes sinó per a tothom.
Es llegiran i comentaran textos en occità i també algunes
traduccions catalanes, amb l'aportació de dades que ens ajudaran a comprendre i
situar les obres. També es treballarà sobre poesia musicada o textos llegits
pels mateixos autors.
Més
informació i inscripcions:
SESSIÓ 1:
Dijous, 10 de novembre 2011
18h30 - 20h00
Dels trobadors al segle XVIII:
Veurem la lírica trobadoresca, hegemònica a Europa durant dos
segles, i el renaixement de la literatura occitana durant el segle
XVI.
SESSIÓ 2:
Dijous, 17 de novembre 2011
18h30 - 20h00
Mistral, el felibrisme i la seva
època:
Al segle XIX Frederic Mistral i algun dels seus seguidors renoven
la literatura occitana i la insereixen dins els corrents
europeus.
SESSIÓ 3:
Dijous, 01 de desembre 2011
18h30 - 20h00
Narrativa contemporània:
Una nova narrativa occitana que neix a partir de 1930 ens parla
dels problemes de la societat i la cultura occitana.
SESSIÓ 4:
Dijous, 15 de desembre 2011
18h30 - 20h00
Poesia i cançó:
Com a Catalunya, els poetes occitans més moderns són
musicats pels artistes de la Nòva Cançon per arribar a un públic més
ampli.
-------------------------
Lloc: Providència,
42 (Hotel d’Entitats de Gràcia. Barcelona)
Import del taller:
25 euros
Professor:
Joaquim Beseran
Assistència:
cal que feu una prèvia inscripció al taller
*
El curs es desenvoluparà amb un mínim d’inscrits (10 persones)
** Fer l’ingrés a La Caixa al c/c
2100-1006-57-0200061117
-------------------------
Més informació i inscripcions:
CERCLE D'AGERMANAMENT OCCITANO-CATALÀ (CAOC)
Hotel
Entitats. Providència, 42. 08024 BARCELONA
Tel : 93 284 36 34 // e-mail:
caoc@caoc.cat // web: www.caoc.cat
5)
Publicat a
Manuel Cuyàs
Va sortir en Gerard Quintana al programa El convidat de TV3
parlant en castellà amb les filles, i alguns seguidors del cantant, com és
natural, van quedar decebuts. Dic que és natural perquè ho és, si tenim en
compte que aquests seguidors consideren Quintana un referent del nacionalisme
català que ells practiquen. Doncs bé, això que és natural i comprensible ha
estat titllat d'intolerant tant per part d'opinadors nacionalistes com pels que
no sent-ho de cap manera han aprofitat per dir que si una hipotètica Catalunya
independent ha d'estar habitada per intransigents com els decebuts d'en
Quintana, no comptem amb ells a l'hora de lluitar per la sobirania. És bo saber
que hi podíem comptar, com és una pena que els hàgim perdut per un programa de
televisió.
Els que han deixat els decebuts com un drap brut diuen que a casa i en la
intimitat tothom pot fer el que vulgui. Sí, és clar, només que la gràcia del
programa de què parlem és entrar a la intimitat de les cases. Per tant, així que
l'amfitrió obre la porta al convidat, o sigui a l'hàbil Albert Om, s'exposa a
veure comentada i jutjada la casa i la intimitat per sagrades que siguin.
Afigurem-nos que la monja Teresa Forcades hagués celebrat misses negres a la
cel·la o que el científic Eduard Punset es dediqués a l'alquímia al garatge de
casa seva. Hauríem callat tots com morts per mor de la intimitat? Jo encara no
m'he refet del dia que vaig veure que Joan Miró seia a casa seva en un tresillo
i que Tàpies, el de Núvol i cadira i els matalassos crucificats, va
descartar que Le Corbusier li construís la casa, la llar, la intimitat, per por
que li fes “una cosa rara”.
Després de Quintana, el convidat ha estat el ginecòleg Santiago Dexeus. També
parla en castellà amb els fills. D'aquests en sabíem la existència. Santiago
Rusiñol ja els va retratar als anys deu del segle passat en el sainet Gente
bien. Va fer malament, Rusiñol, ficant-se en la intimitat dels catalans que
parlen castellà perquè fa fer fi? Entre aquests i els que hi parlen perquè fa
hippy i obert de mires i encara troben defensors que no ens pensàvem, jo
em manifesto i dic que estem ben atrapats.
6)
Article publicat en elSingulardigital.cat divendres 14 d'octubre del
2011
"Mai com ara han calgut
les polítiques de discriminació positiva envers la llengua
catalana"
Mentre, en matèria lingüística,
la premsa espanyola es dedica a difondre insídies i calúmnies contra les
polítiques de la Generalitat, una visita a Barcelona és suficient per esvair
qualsevol dels malentesos escampats pels virtuosos, “no-nacionalistes”,
cosmopolites i, sovint, monolingües prohoms madrilenys. Mai com ara han calgut
les polítiques de discriminació positiva envers la llengua
catalana.
Malauradament, durant la meva darrera visita a Barcelona, vaig
experimentar el lamentable estat de la llengua catalana a la capital del País.
Més enllà dels resultats idíl·lics obtinguts en les enquestes d’usos lingüístics
de la població catalana, la veritat és que el català és ignorat per una part
significativa de la població barcelonina. Més encara, amb totes les honroses
excepcions que vulguin, el català parlat per molts barcelonins suposadament
“bilingües” –producte, en part, de la precària immersió lingüística– està
esdevenint un catanyol horrorós, mancat de qualsevol genuïnitat. Tanmateix, és
en l’àmbit turístic en què, sovint, és impossible ser atès, fins i tot, en el
malastruc catanyol. Els en donaré tres exemples, mostra del surrealisme patètic
patit pels visitants catalanoparlants a BCN:
1) Registre a l’hotel
Murmuri, al bell mig de l’Eixample. Mentre esperava el meu torn, vaig sentir com
el viatger precedent finalitzava els tràmits d’ingrés tot comunicant-se en
francès amb el recepcionista. En arribar el moment d’adreçar-me a l’empleat,
vaig observar com la fesomia se li transformà en una ganyota irreverent,
accentuada per les seves gruixudes ulleres de disseny. “No hablo catalán” és la
resposta que vaig rebre, pronunciada amb una condescendència insultant, pròpia
de qui sent una demanda en arameu arcaic. Malgrat haver demanat l’assistència
d’un recepcionista alternatiu capaç d’entendre el català, vaig decidir completar
el registre en francès.
2) Restaurant Tragaluz, entre el Passeig de
Gràcia i la Rambla Catalunya. Després d’haver fet la comanda dels plats
principals en un català ben vocalitzat (rebent la resposta del servei en
castellà), vaig demanar un “cafè amb llet” per acompanyar les postres, ja que
prefereixo la combinació igualitària entre ambdós components. Després d’un
retard de 20 minuts, em portaren un cafè amb gel. Davant l’evident confusió del
cambrer, vaig haver d’aclarir la meva particular preferència pel “cafè amb llet”
després dels àpats. Com a resposta inesperada, el cambrer –incapaç fins llavors
d’articular un mot en català– pretengué alliçonar-me tot dient que “cafè amb
yèt” (sic) sonava igual que “cafè amb yel” (sic) i que, si pretenia fer servir
“el catalán”, li havia d’haver demanat “un tayat” (sic). Malgrat sentir-me
emprenyat com una mona, vaig contenir-me, donant el cas per perdut tot evitant
explicar-li que els tallats contenen menys llet que cafè i són servits en un got
petit. Certament, caldria copiar el sistema de propines per bon servei existent
a Nord-Amèrica.
3) Vestíbul de l’hotel W, al costat de la Barceloneta.
Mentre esperava l’hora de sopar, se’m va acudir sortir a la terrassa de l’hotel
per fer un cop d’ull al mutant paisatge litoral. De sobte, un empleat de
l’establiment Starwood se m’acostà per demanar-me, en castellà, que li fes
mostra de la clau de l’habitació per poder accedir al recinte. En respondre-li
que “tot plegat estava passant l’estona abans de fer l’àpat”, l’empleat em va
obsequiar amb una llambregada confusa, pròpia de qui acaba de sentir la
recitació d’un haiku en japonès. Veient la seva confusió després de reiterar la
frase catalana amb precisió logopèdica, li vaig haver de repetir el missatge en
anglès, tot rebent una càlida demostració d’aprovació.
La llengua
catalana no és presa seriosament i encara no s’ha recuperat de les dècades de
prohibició i posterior marginació imposades per la dictadura “no-nacionalista”
del General Franco. Malgrat l’exigència teòrica de proveir els serveis, com a
mínim, en català, hi ha massa situacions quotidianes que impedeixen aquesta
pràctica. Així doncs, donat l’activisme de la jerarquia judicial
ultra-espanyolista i la passivitat d’una part de l’empresariat català, el foment
real del multilingüisme i la possibilitat de viure plenament en català només
seran possibles quan l’única llengua oficial sigui la catalana; òbviament, en un
estat propi.
7)
Publicat a
Pere Bosch i Cuenca
Fa uns dies, el Departament de Cultura i
Llengua va presentar un acord amb el Gremi d'Empresaris del Cinema i Fedicine
amb l'objectiu d'impulsar el cinema en català i arribar a una quota de mercat
(segons les projeccions que l'acompanyen) del 7% per al 2012. L'acord utilitza
el procés de concertació previst per la llei de cinema, impulsada pel conseller
Joan Manuel Tresserras durant l'anterior legislatura, i representa, si ens
atenem a la tradicional precarietat del cinema en català (amb un 3% de llindar
infranquejable) i a la situació de bloqueig imposada per les anomenades
majors per la llei del cinema, un avenç indubtable. Però, al mateix
temps, planteja alguns dubtes preocupants: ¿Quantes còpies circularan de la
mateixa pel·lícula en ambdues llengües (sabem les que hi haurà en català, però
no el seu pes en el global)? ¿Quina proporció es donarà en el territori, en cada
complex de cinema? ¿Resultava impossible garantir la paritat total
català-castellà en algunes temàtiques (com ara les pel·lícules infantils) i
comprovar, d'aquesta manera, quina és la reacció del públic davant un escenari
d'igualtat absoluta? ¿Quines garanties tenim per arribar a la paritat l'any
2017, tal com preveu la llei del cinema? I, finalment, ¿era realment impossible
aconseguir que les anomenades majors fessin un gest i assumissin el cost
econòmic d'aquest acord, igualment com fan al Quebec, a Espanya i a l'Índia, on
doblen a més de 100 llengües sense necessitar cap llei ni cap acord?
Aquests dubtes serien menors si no fos
que l'acord es presenta (i voldria remarca-ho especialment, perquè em sembla un
element fonamental) com un test que totes dues parts es fan per demostrar o
comprovar (segons des de quin costat es miri) si hi ha un mercat per al català
al cinema. En definitiva, passem de la garantia de les quotes a la incertesa de
les projeccions. A partir d'aquest axioma, l'acord es presenta conjuntament amb
una sèrie de suposicions més o menys optimistes sobre el públic que assistirà a
les projeccions de cinema en català, que haurien de permetre arribar a una quota
de mercat del 7% el 2012, i fins i tot s'aventura a apuntar-ne una altra del 35%
el 2017. I no dubto que existeixi aquest públic o que hi hagi un milió i mig
d'espectadors disposats a veure cinema en català, però és evident que no podem
demanar als ciutadans que cada vegada que van al cinema iniciïn una autèntica
gimcana per trobar una projecció en català en una sala perduda en el desert, en
un horari intempestiu i enmig d'una oferta abassegadora en l'altra llengua. Allò
que ens cal és que la geni visqui el cinema en català com un acte de normalitat
i no exclusivament com un gest de patriotisme. En els darrers anys, alguns
mitjans de comunicació escrits (precisament les dues capçaleres més llegides al
país) han posat en evidència què vol dir exactament la paritat: vol dir oferir
els mateixos continguts, a la mateixa hora i al mateix lloc. Quan es fa així, la
gent respon.
En qualsevol cas, més enllà dels dubtes
raonables sobre el contingut de l'acord, allò que ens interessa, sobretot, és
comprovar fins a quin punt a través d'aquesta via que s'ha encetat (la de
l'acord escrit) podrem arribar, d'aquí a cinc (o set) anys, a la paritat
absoluta que estableix la llei del cinema i a la qual ens vam comprometre el 90%
de les forces polítiques representades al Parlament de Catalunya (ERC, el PSC,
ICV-EUiA i també CiU). Només amb informació transparent sobre aquest procés i
amb un pla que no només englobi el període d'un any, serem capaços de valorar si
aquest acord representa un veritable avenç (que ens condueixi a la normalització
del català al cinema) o ens situa, novament, en el camí de la frustració.
Esperem, pel bé del país, que es tracti del primer
supòsit.
8)
Editorial publicada en VilaWeb divendres
14 d'octubre del 2011
Vicent Partal
L'Obra Cultural Balear crida a formar assemblees per la
llengua als pobles de Mallorca i als barris de Ciutat. És la reacció a una
situació d'extrema duresa. El president Bauzá ha eliminat en pocs mesos tots els
departaments i serveis del govern que afavorien el català i ha retirat tota
ajuda a la llengua. En vist d'aquest atac desfermat, no podem pas deixar sols
els mallorquins ni els ciutadans de la resta de les illes.
Els governs
del PP no s'han estat de res, en cap institució de l'illa. En cosa de setmanes
han fet desaparèixer les direccions generals de política lingüística, han tancat
la Ràdio Televisió de Mallorca, han eliminat els lingüistes d'IB3, han retirat
totes les subvencions, fins i tot les que ja eren atorgades, a institucions o
mitjans que s'expressen en català, han anunciat un avantprojecte de llei de la
Funció Pública en què la llengua del país és simplement inexistent i han deixat
en no res els doblers destinats a ensenyar català als nouvinguts. Un programa
tan clar i contundent com radical.
Tot això, ho han fet des de la
legitimitat que els dóna haver guanyat les eleccions, és clar. Però guanyar unes
eleccions no legitima qualsevol política. I el PP ha actuat sol, violant tot
consens o entesa, i posant contra la paret una part de la societat que
circumstancialment pot ser minoritària, com minoritaris eren ells, també
circumstancialment, fa un any.
Contra tot això cal dreçar una resposta
també clara. I la proposta de l'Obra Cultural
Balear de mobilitzar l'illa sencera barri a barri i població a població és
un primer intent que ha de rebre el suport de tothom, de les Illes i de la resta
del país. De les Illes perquè ja en pateixen i de la resta perquè el programa
Bauzá és el que el PP té reservat també per als ciutadans valencians... o de
Badalona.
director@vilaweb.cat
Publicat en indirecte.cat dimecres 19
d'octubre del 2011
Joan Lladonet
La idea no és meva, però la compartesc; és de Joan-Lluís Lluís, que va
publicar un excel·lent article a la revista Presència del 9 al 15 de
setembre, titulat De les fidelitats incompatibles. Tot d’una que el
vaig haver llegit vaig pensar que m’agradaria escriure i divulgar la idea
central que desenvolupava en el títol de l’escrit. No sé si me’n sortiré, però
ho vull intentar. També sé que aquesta idea la tenen clara moltes persones,
especialment totes les que han arribat, per aquest motiu i altres, a la
conclusió que l’única sortida que tenim és la independència. És una llàstima
també el fet que només sigui molt significatiu el nombre de persones amb
pensament independentista al Principat. Aquest escrit compliria un gran objectiu
només que fos capaç de fer entendre a uns quants la necessitat de la
independència.
Crec que som multitud els que sabem que el Govern de les
Illes Balears, els dirigents del Partit Popular i molts d’afiliats han optat per
anteposar la fidelitat a Espanya per damunt de la fidelitat a la llengua
catalana, sense cap remordiment ni temença. Tenen clar que si Espanya els demana
que sacrifiquin la llengua, ho faran com Isaac ho volia fer amb el seu fill,
segons conta la llegenda. De fet, ja fa estona que Espanya els ho ha demanat i
és per això que no li adjudiquen cap valor; alguns fins i tot la menyspreen i
altres l’odien fins a tal punt, que l’aniquilarien a l’instant.
És per
totes aquestes raons que quan han arribat al poder un conjunt de persones que no
estimen la llengua, en lloc de posar-se a governar i prendre mesures contra
l’atur i la crisi (també s’han dedicat a augmentar el nombre d’aturats fins que
han arribat a batre el rècord), s’han posat a desfer tot el que s’havia fet fins
ara per la llengua catalana; era molt però no era suficient, i ara la volen fer
retrocedir a la velocitat d’hora per llegua. Són fidels totalment a la llengua
espanyola, fet que implica ser fidels a l’Espanya de la unitat de destí dins
l’univers, i la seva infidelitat a la llengua catalana i als qui la parlen és
tan gran que no quedarà més remei que demanar-los el divorci.
El delicte
comès contra nosaltres, indígenes catalanoparlants, és un dels pitjors que es
poden perpetrar perquè ens priven dels nostres drets lingüístics; és un fet tan
greu que mai no els ho podrem perdonar. Però, a més, hem d’impedir d’una manera
democràtica que facin desaparèixer la llengua catalana, cosa que pretenen; per
això serà necessari descavalcar-los del poder. No queda més remei que convèncer
milers dels seus votants, perquè siguin capaços de canviar el vot. L’han de
modificar aquells que creuen que poden ser fidels a la llengua catalana i a
Espanya al mateix temps, fet impossible. Com pot ser que hi hagi votants i
dirigents del PP que diguin que estimen la llengua catalana i la política
lingüística genocida del PP? Doncs, Joan Lluís Lluís diu que quan no es vol
triar entre llengua catalana o Espanya, quan es creu que les dues fidelitats són
compatibles, actuen amb mentalitat infantil, com un infant que encara no ha
après que en aquesta vida no es pot tenir tot. Ha quedat demostrat centenars i
milers de vegades que Espanya no vol la llengua catalana. Per tant, és necessari
que molta gent es convenci que l’únic camí que tenim és aconseguir atorgar a
l’Estat espanyol l’estatus de país veí. Des del mateix moment que assolíssim la
independència, Espanya començaria a respectar la nostra llengua
pròpia.
Publicat en elSingulardigital.cat dilluns 24 d'octubre del
2011
Forcen Obiols i
Vidal-Quadras a votar sobre l'oficialitat del català a tres dies del
20-N
Els eurodiputats de CiU, Ramon Tremosa, d'ERC, Oriol
Junqueras, i d'ICV, Raül Romeva, s'han unit per
presentar una esmena conjunta per reclamar l'oficialitat del català a la Unió
Europea (UE) aprofitant la revisió dels tractats a causa de la pròxima adhesió
de Croàcia.
Segons un comunicat de CDC, l'ingrés de Croàcia, previst per
a l'1 de juliol de 2013, comportarà l'entrada del croat com a llengua oficial
d'Europa, la número 24, de les quals només la meitat tenen més parlants que el
català.
La moció demana que aprofitant la modificació, "els Estats
membres acceptin incloure com a llengua oficial de la UE el català, que és la
tretzena llengua més parlada a nivell europeu, amb més de 10 milions de
parlants".
Els únics representants catalans a la comissió d'afers
exteriors són Raimon Obiols (PSC) i Alejo Vidal-Quadras (PPC). En aquest sentit,
els eurodiputats de CiU, ERC i ICV forcen els dos representants socialista i
popular a donar una opinió sobre l'esmena del català a tres dies del
20-N
Per aquesta raó, han emplaçat el PSC i el PP a demanar a la resta
dels seus companys de partit europeus que donin suport a l'esmena "per demostrar
el seu compromís amb la llengua catalana".
També han reclamat a l'Estat
que actuï per aconseguir l'oficialitat del català a Europa perquè, segons la
seva opinió, si no ho fan "més catalans tindran incentius racionals creixents
per demanar un Estat propi". Al juny els eurodiputats van signar un manifest instant a
l'Estat espanyol a demanar l'oficialitat del català.
11)
Butlletí de la
Secretaria de Política Lingüística
Número 80, 2 de novembre del
2011
(divendres 4 de novembre del 2011)
XXIII Premis J.M Batista i
Roca
|
Divendres 11 de novembre del
2011
Guardó de reconeixement a la tasca que duen a terme els
catalans i catalanòfils de fora per mantenir i projectar la cultura
catalana a l'exterior.
L'acte de
lliurament dels XXIII Premis Josep Maria Batista i Roca a 10
catalans i catalanòfils d’Europa i Amèrica, tindrà lloc el divendres 11 de novembre del 2011
a les 6 de la tarda al Saló de Cròniques de l'Ajuntament de Barcelona
(Plaça de Sant Jaume). Degut a l'aforament limitat de la sala, per
assistir-hi és imprescindible demanar la reserva a l'IPECC amb antelació,
subjecte a confirmació. Només s'hi podrà accedir amb invitació.
Seguidament, a les
9 del vespre, tindrà lloc un sopar en honor dels premiats a l'hotel
Catalonia Plaça Catalunya (Ex Ducs de Bergara, carrer Bergara 11) de
Barcelona, obert a tots aquells que hi vulguin participar. El preu del
sopar és de 40 euros per persona i cal fer la reserva a l'IPECC i
ingressar l'import abans del 09/11/11 indicant-nos els noms complets en el
mateix ingrés.
C/C IPECC a la Caixa d'Estalvis i
Pensions: 2100-1006-50-0200066059
Els guardonats d'enguany:
John Dagenais
Resident a Culver City (Califòrnia, EUA)
Joan
Dorandeu
Resident
a París
(França)
Stephan Koppelberg
Resident a Bonn (Alemanya)
Pasqual Mellai
Resident a
l’Alguer
(Sardenya, estat italià)
Charles
Merrill
Resident
a Roma (Estat italià)
Patricia
Petherbridge
Resident a
Culver City (Califòrnia, EUA)
Patrizio Rigobon
Resident a
Venècia (Estat italià)
Anna Sawicka
Resident a
Cracòvia
(Polònia)
Tomàs Soler
Pereyra
Resident a
Madrid (Estat espanyol)
Marià Suana
Resident a Wettingen (Suïssa)
Assistiran a l'acte diverses personalitats.
Cal que els interessats per assistir al sopar i a l’acte
s’inscriguin ràpidament per telèfon (93 213 76 48) o bé per e-mail (ipecc@ipecc.cat).
Podeu consultar el programa: http://www.ipecc.cat |
Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana -
Providència,42 2a - 08024 Barcelona - Telèfon: 932137648
Publicat en el llibre 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg.
18).
21. Els qui parlam català
podem estar espargits en diversos estats, en diverses autonomies. La nostra
llengua podrà esser oficial en uns indrets i marginada en altres. Podem viure al
continent o a les Illes, però som
una sola família i sentim una profunda solidaritat entre tots nosaltres. La
pluralitat i la diversitat, constant al llarg de la nostra història, ens uneix i
ens fa més forts. Recordant l’exemple de Ramon Muntaner, un infant pot rompre un
jonc. Però ni l’home més fort podrà mai rompre un feix de joncs. Cada un dels
pobles de llengua catalana és un jonc fràgil. Tots junts som un feix
indestructible.
Francesc Antich
President del Govern de les
Illes Balears
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us preguem encaridament que feu arribar
aquest missatge als vostres coneguts a fi que l’existència del butlletí
InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones
interessades en la llengua catalana.
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací