benigembla
Persona ingènua, crèdula, sense espenta, sense malícia, dèbil de caràcter, mancada d'esperit, sense voluntat pròpia,
excessivament condescendent per badoqueria o per beneiteria, que sempre fa allò que li diuen que faça i de la qual els altres solen
abusar.
¿Ah, t'han enganyat? ¡Ben fet! Si no t'ho cregueres tot i et
fiares de tot lo món no t'enganyarien com t'enganyen, benigembla, que eres
un benigembla. |
Aquesta paraula
l'usa Enric Valor en la seua prosa literària. Així en la rondalla El rei
Astoret podem llegir:
–Ca, ni pensar-ho! ¡No l'hem sentida anomenar mai en el poble
d'Agullent! –Mil gràcies –feia el
beigembla. |
En el
glossari que hi ha al final del volum 4 de les Rondalles Valencianes
(Edicions del Bullent) trobem: «benigembla. Infeliç,
beneitot.»
EL
Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l'AVL és l'únic
que arreplega la paraula.
En valencià també es diu:
albercoc, alficòs, bacora, bajoca,
balòstia, balou,
bambau,
becza, bergerol, bifoi, fava, javaloies, macoca
La llengua estàndard sol
emprar: babau, bàmbol, beneit, beneitó, carallot, tanoca,
ximple
En castellà es diu:
babieca, bobo,
lila, lilón, mentecato, panoli,
papanatas, tonto
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 211)
La diligència, un transport
diligent
Antoni Llull Martí
La
setmana passada us parlava de l'origen del mot cotxe i del coaching i
avui desig
parlar-vos del d'un tipus de cotxe molt especial: la diligència, un
carruatge de
fusta amb quatre rodes amb llanta de ferro increïblement resistent a la marxa per camins
farcits de reclaus i sobams o, com en el cas de les llegendàries diligències que recorrien
les grans planures de l'oest nord-americà,
sense
ni tan sols camins.
El mot
diligència prové del llatí diligentia que significava ‘activitat
atent i perseverant en l'acompliment d'un treball', mot derivat de
diligens, que volia dir ‘atent, escrupolós i
actiu'. En el
transcurs del temps se n'amplià el significat i avui en dia el trobam
referit a
diverses accions: ‘cosa a fer que requereix anar a algun lloc distint d'allà
on hom es
troba'; ‘execució d'una decisió judicial o administrativa, i el document
en el qual es
fa constar aquesta decisió'; i al nom del carruatge esmentat. Com s'arribà a denominar-lo
d'aquesta manera, que en principi no hi sembla
gaire
adient? Miraré d'explicar-vos-ho.
Un tipus de carruatge gran amb seients per al transport de viatgers començà a construir-se cap a finals del segle XVII. Al principi els eixos que l'aguantaven damunt les rodes no disposaven de cap element esmorteïdor dels cops i sotragades produïdes per la marxa damunt pedres i clots sens fi, però dins el segle XVIII foren dotats de molles i així el trajecte es podia fer amb menys incomoditat, i es podia fer més via sense que els passatgers acabassin copejats per tot el cos. D'aquesta manera el servei es podia fer amb més diligència, i a França començaren a anomenar aquest carruatge voiture de diligence, que ben aviat s'acurçà quedant només en diligence. Aviat s'establiren per tota Europa serveis regulars de passatgers entre la capital i les principals ciutats, o entre ciutats i poblacions importants, i als països llatins copiaren del francès el nom del servei i del vehicle: diligència en català, diligencia en castellà, diligência en portuguès, diligènza en italià, i diligenta( en romanès. A Anglaterra, però, i a Amèrica del Nord, li donaren un nom completament distint: stagecoach, mot compost amb stage, que vol dir ‘etapa' o ‘jornada' (potser per ‘trajecte') i coach, ‘cotxe'. Stagecoach és el títol d'una de les més famoses pel·lícules de l'oest, filmada l'any 1939.
“Patufet, on ets? A la panxa del bou, que no hi neva ni hi
plou”. Si en Patufet s'arrecerava de la rufa en tan inaudit racó és perquè era
un vailet molt entenimentat. O era molt assenyat? Poques vegades es donen casos
de sinònims tan intercanviables: seny
i enteniment comparteixen
pràcticament tota la fraseologia (‘posar seny/enteniment', ‘perdre el
seny/l'enteniment', ‘beure's el seny/l'enteniment'...), i tanmateix la fortuna
els ha reservat destins ben dispars. Mentre l'enteniment ha quedat pràcticament fora
de joc, el seny ha esdevingut una
mena de logo de la catalanitat. Com és, això? Mandra de les paraules llargues?
Amor perequartesc pels monosíl·labs i les tirallongues? La meva hipòtesi és que,
en aquesta òptica de reivindicació glòssica, el seny és preferible a
l'enteniment perquè atorga una mena de patent de cors nacional a qui és capaç de
pronunciar-lo correctament (una mena de setze jutges en versió condensada). La
hipòtesi potser és agosarada, però el que és cert és que hi ha poquíssimes
llengües al món prou temeràries per col·locar un fonema tan sofisticat a final
de paraula. Busqueu, busqueu...
«Doncs bé, acabat el
partit vaig queixar-me i un senyor molt entenimentat em digué que
l'entrada donava lloc a l'accés al camp. Hom podia amb ella disfrutar de llums,
per dir-ho en termes de servituds. Però si es volia disfrutar de vistes, era
precís efectuar l'accés no en el moment de començar, sinó un parell d'hores
abans. Una entrada general amb llum i vistes són moltes
pretensions» (Alfons Romeu i
Sabater, Memòries i divagacions d'un
futbolista discret, 1959).
Locucions i frases fetes
Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d'aquest recull.
Saber de cor. Saber-ho de memòria.
Aquest nen se sap de cor el crecenundéu.
Saber... haver-ho fet. Congratular-se'n.
Si no sé portar aquest
jersei, m'hauria mort de fred.
Saber què és bo. Tastar el pes del càstig.
Fes que vingo sum pare i sabràs que és
bo.
Saber-la llarga.
Tenir molt de vent a la flauta.
Para compte amb aquest murri, que la sap molt llarga.
Sabran com em dic! Veuran qui sóc!
S'han rigut de mi, però sabran com
em dic!
Sant cristià! Exclamació benigna, en un percaç lleu.
Has fet una tastorrada? Sant
cristià!
Sant remei! Dit, amb satisfacció, quan la solució sí que ha
treballat.
–Li he parlat bé del seu xicot, i aleshores m'ha fet cas.
–Sant Remei!
S'ha acabat el bròquil!
Vol dir que una situació favorable, o bèstia, és ben
acabada.
Banquetejaven molt, però s'ha acabat el
bròquil!
Sec
com una ascla. Molt prim.
El pobre Ton és un escarràs i està
sec com una ascla.
Semblar l'obra de
La torre del Mingot sembla l'obra
de
Semblar un campanar de bajoques. Només aparences, parafernàlia i no re.
Aquets de la banda semblen un
campanar de bajoques.
Sempre escombrar cap a casa. Sempre portar l'aigua al teu molí.
Lo Simó ja s'ho ha emportat tot, ell sempre escombra
cap a casa.
Sense anar més lluny. Tenir prop la comparació, la solució.
–Qui t'ho va dir que ho fessis així? –Sense anar més lluny, ton pare.
Sense dir ase ni bèstia. Ignorar, no saludar, actuar sense donar
explicació.
M'ha vist assegut i no m'ha dit ni
ase ni bèstia.
Sense més ni més. De cop i volta. Tot d'un plegat. Sense com ve i com
va.
Sense més ni més li clava
mastegot.
Sense mirar com ve ni com va. De cop i volta, sense prestar-hi atenció.
Sense com ve ni com va li ha dit
que allí hi sobrava.
Sense res de més avant.
Sense que en resulti res, sense
conseqüències.
Hi haurà molta
concentració de bromes i vents molt forts, però sense res de més
avant.
Sense solta ni volta.
Sense gràcia ni venint-hi a tomb.
S'ha posat a xerrar sense solta ni volta.
Sense suc ni bruc. Sense interès, sense gràcia.
La seva novel·la no té suc ni
bruc.
Sentir fogots. Tenir calor, sentir sufocació.
Sento fogots, aquí dins.
Si
ara fos a fer. Ho faria d'una altra manera. Ho esmenaríem. Altres galls
cantarien.
Si ara fos a fer, repartiria
l'herència d'una altra manera.
Sol expressar un desig fútil, tardà; excusatio non
petita...
Si
Déu vol! Dit esperançadament i, de vegades, categòricament.
–Què, faràs bona collita? –Si Déu vol!
–Que et sembla que el tancaran a la presó? –Carat, si Déu vol!
Si
jo fos de tu. Jo
de tu.
Si jo fos de tu, aquest auto el vendria.
Sí
que és... +
qualificatiu. Ponderant-ho.
Sí que és petit el teu bloc d'apunts!
Si
que la farem bona! Dit davant una perspectiva adversa, que hom creia
favorable.
–Diu que en tot el mes no
plourà. –Si que la farem bona!
Sí,
ves si no! Nega una negació.
–Jo no n'estic enamorat, de
Sí,
vés-t'ho pensant! Creu-t'ho!
Que jo rentaré els plats? Sí,
vés-t'ho pensant!
Sol
com un mussol. Sense cap companyia.
M'hi estic sol com un
mussol.
Sort n'hi ha. Tempera un mal.
Li han suspès la filla, però sort n'hi ha que han aprovat el
noi.
Alguns diuen: "menos mal que", o "menys mal que", totes dues
inadmissibles, l'una per
castellana i l'altra per servil.
Sortida de marrà boig. Acudit de ciri trencat. Comentari sense solta ni
volta.
Mira que una reunió tan seriosa i
les teues sortides de marrà boig!
Sortir amb una pota de gall. Sortir amb un estirabot.
Tu sempre sortint amb potes de
gall.
Sortir bé (a la foto).
Mira que bé que he sortit,
jo!
Sortir sang. Sagnar.
El nen s'ha fet un tall i li'n
surt sang.
Sota la capa del cel.
En tot el món.
És el més ruc que hi ha sota la capa del
cel.
Suar la cansalada.
Suar molt.
El teatre no té aire condicionat i hom hi sua la cansalada.
Dissabte 24 de setembre ens ajuntàrem a ca l'abuela de Xàtiva una llarga
colla de llenguaters desficiosos d'arreu dels països cassolans amb dos objectius
fonamentals: menjar arròs al forn i lloar l'arròs al forn. Si en voleu saber
més: http://1en2.blogspot.com/2011/09/cassola-literaria-reportatge-al.html
La
meua col·laboració va ser en forma de romanç.
7)
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Nacio_0_574142587.html
El concepte nació ens fa ballar el cap: ens hem fet farts de cridar que ho som, però som dins un estat que també assegura que ho és. I no falta qui afirma que és nació de nacions.
L'origen de l'embolic és que nació té dos sentits. D'una banda, és el grup humà que sense ser estat té una cultura, una història i sovint una llengua comunes. De l'altra, el grup o grups que, tenint una o diferents cultures, forma part d'un mateix es tat o està sota un mateix govern.
Trobo els dos sentits als diccionaris espanyols, francesos i anglesos, però el segon no apareix en cap dels dos principals diccionaris catalans: el DIEC2 i el de l'Enciclopèdia.
En canvi, sí que el recollia el vell Fabra i el recull el D62. I només en diccionaris catalans trobo dins de la definició la voluntat d'autogovern.
¿És lícit que la ideologia entri al diccionari i elimini un dels sentits d'una paraula? Ho pot ser si ens ha amarat tant la consciència que en la pràctica, i de manera intuïtiva, ja ningú l'entén en aquell sentit.
Però hi ha un petit problema: al diccionari castellà-català i al cervell de la majoria de catalans l'equivalent de nación segueix sent nació , i això crea un malentès que llasta tots els debats al voltant d'aquest concepte.
Els catalans diem sovint que no ens entenen, i ens hem de plantejar si en la base d'aquesta incomprensió no hi ha paraules que definim de manera diferent de com ho fan altres grans llengües de cultura. Fent que nació només signifiqui el que voldríem que signifiqués, ens estem fent trampes al solitari?
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Passar de la beneficència a la so lidaritat suposa adonar-se que l'ajuda no és generositat graciosa sinó que repara la injustícia que situant-nos en els privilegis ens per judica a tots, fins al punt que, en un cert sentit, està més en falta qui dóna que qui rep.
El benèfic s'atribueix mèrit perquè creu que si no donés es quedaria igual; el solidari, en canvi, sent que no do nant es fa mal a ell mateix. I és per això que tampoc s'ha de confondre amb l'altruista, mogut pel desinterès d'una mena de caritat laica.
Sociòlegs i filòsofs eminents n'han fet asèptiques definicions, però em quedo amb l'apassionada de la poeta porto-riquenya Aurora Levins Morales: "És la incapacitat de tolerar el greuge que suposa per a la nostra integritat la col·laboració activa o passiva en l'opressió dels altres".
En la base de la solidaritat hi ha el sentiment d'interdependència que va fer dir a John Donne que quan les campanes toquen a morts sempre toquen per nosaltres.
I és per això que qui remena el contenidor o dorm al caixer només deixa de ser cosa nostra quan se'ns ha mort allò que ens fa més humans.
Els nostres polítics han tingut la barra i el cinisme de dir-ne solidaritat del fet que ens prenguin uns diners que si fóssim lliures no donaríem.
Afirmar que l'espoli de què som víctimes ens fa solidaris disfressa la impotència de virtut i devalua un concepte que caldrà que entenguem en el sen tit més profund si no volem que ara que la pobresa ens entra per la porta, la convivència surti per la finestra.
ESMOLET DE PARAULES
Els lingüistes, amb Jesús Tuson al capdavant, han fet esforços notables per desnegativitzar el terme dialecte . El fan sinònim de varietat i afirmen que una llengua només la podem parlar a través d'un dialecte, perquè no és res més que la suma de les seves varietats.
Però l'ús popular l'associa a una manera de parlar que no arriba a llengua i que estigmatitza socialment els que el fan servir. I és tan cert que res que sigui lingüístic el fa inferior, com que, històricament, parlar certs dialectes ha tancat portes.
Desafiant tots aquests prejudicis, avui joves catalans procedents de les varietats més allunyades del central, mantenen (quan ja fa anys que viuen a Barcelona) els seus trets dialectals, tot i que també són capaços de parlar i escriure l'estàndard força millor que molts barcelonins.
Mantenir amb orgull el dialecte és profundament coherent amb la lluita per salvar el català. En altres paraules, la defensa del català només crearà complicitats si el món entén que és la nostra manera de defensar la diversitat lingüística. I per fer-ho creïble, primer hem de respectar la diversitat interna de les llengües.
És just el contrari del que va fer l'altre dia el nostre president quan va dir que a alguns nens andalusos quan parlen castellà no se'ls entén.
Jo li diria dues coses. Primer, que a casa seva ningú té cap problema per entendre'ls. I segon, que perquè Mas entengui perfectament els nens andalusos i gallecs cal una lluita aferrissada contra la diversitat lingüística que crec que als catalans no ens toca abanderar.
ESMOLET DE PARAULES
Aquesta terrible malaltia de la de mocràcia resulta tan difícil d'evitar que alguns pensadors, com Plató, opten per rebutjar el que avui gairebé tothom admet: que la democràcia, malgrat tot, és el sistema menys dolent.
La demagògia apel·la a totes les emocions que ens fan fer el que serens i guiats per la raó no faríem mai. I no és cert que qui la practica hagi de ser cínic: hi ha hagut demagogs, com Hitler, que probablement creien de debò en el que predicaven.
És un virus oportunista que s'apodera del poder quan la realitat s'ha fet tan dura i desconcertant que el ciutadà dei xa de tenir el coratge de pensar per ell mateix i es dilueix en la massa que obeeix cegament el líder que encarna les seves passions.
De demagogs n'hi ha sempre però només triomfen quan la vida de la majoria està tan buida d'il·lusions i esperances que s'ha d'omplir amb obsessions malaltisses. Només fan mal quan la frustració col·lectiva és tan intensa que per suportar-la cal inventar un enemic.
Quan el cos social ha emmalaltit fins a aquest punt, ja és massa tard perquè els que conserven el seny es puguin fer escoltar. S'entra en una espiral d'irracionalitat que només esgota la seva força destructiva damunt la runa de la derrota.
L'única cura efectiva és preventiva: és un model de societat que integri en un projecte i permeti creure que si t'esforces la teva vida tendirà a ser millor. Només així som capaços de mantenir el sentit de l'humor que veu en el demagog un impostor grotesc.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Albert Pla Nualart
És la satisfacció que dóna fer un mal a algú en resposta al que ens va infligir. I encara que la trobem gravada en pedra en antiquíssims codis, desprèn l'aroma d'una justícia perversa i infantil.
Els gurmets ens diuen que s'ha de servir freda, però pocs tenen prou paciència per esperar-se tant. En el primer tast és dolça i allibera, però lentament va destil·lant el verí que transforma la víctima en botxí.
La revenja, contra el que pretén, no restableix l'harmonia sinó que desferma una escalada de violència, perquè per molt que vulgui causar un dany idèntic al que ens han fet, la immediatesa del seu impacte fa que sempre sembli pitjor.
Tots els intents de justificar-la parteixen de la falsa presumpció que estem en condicions de mesurar la maldat dels altres. La veritat és que ignorem si havent viscut tot el que han viscut ells, no faríem el mateix. Ningú sap fins a quin punt ha sigut víctima el que apareix com a botxí.
És lògic que siguem implacables per protegir-nos dels que ens volen destruir. I absurd parar l'altra galta. Però no fem altra cosa que alimentar el seu odi si el que mou la màquina de la jus tícia és l'esperit de revenja.
La revenja, que té tota l'aparença de justícia, sembra odi. En canvi, la clemència, com diu Shakesperare, cau com pluja fina que fertilitza els camps.
L'alegria esbojarrada dels trets a l'ai re per la mort de Gaddafi i la calma serena que acull el comunicat d'ETA són camins divergents.
I és el d'Euskadi el que té tot l'aire de dur cap a la pau.
----------------
RETRATS QUE PARLEN
Sentir-lo és la prova fefaent que la manera de parlar no sempre és un bon termòmetre del nivell cultural. Per poc català que sàpigues quedes astorat davant la radical desconstrucció a què sotmet la matèria primera amb què treballava Verdaguer.
Com a comunicador falla en tot: s'atropella, tria la paraula que no toca, té una pronúncia erràtica, xucla quan toca espirar i subratlla, gesticulant, enigmàtics embarbussaments. I, malgrat tot, hi posa una passió tan honesta i franca que convenç.
En el seu català no sobreviu cap de les estructures que marquen territori amb l'espanyol. Si d'algú és pot dir que parla catanyol, és de l'home que els gurus gastronòmics aclamen com a millor xef del planeta i forma amb el Barça de Messi la punta de llança que posa Catalunya al món.
La mateixa genètica que el fa rei dels fogons li ha fet impossible aprendre aquesta segona llengua que anomenemestàndard. En castellà ja ho dissimula poc, però en català és una flagrant evidència que l'exposa a les ires del purisme. Sempre pot dir en defensa seva que aplica a la llengua el lema que el guia a la cuina: "La creativitat és no copiar".
Adrià fa patent fins a quin punt pot ser injust jutjar les persones per la manera com s'expressen. Però ens equivocaríem concloent que no importa com parlem. Importa tant que fins i tot a ell, que és un geni, li deu haver passat factura a preu de Bulli.
----------------
Publicat en el diari ARA diumenge 23 d'octubre del 2011
RETRATS QUE PARLEN
Amb la veu una mica nasal i un cert esbatanament als ulls, parla amb l'histrionisme didàctic d'aquells il·luminats que van fer renéixer el país al final del franquisme. S'ha fet escriptor des del dur aprenentatge de mantenir l'interès d'una aula i d'una audiència, però sobretot des de la radical honestedat d'escriure només allò que necessitava dir.
Ignorant els cants de sirena del mercat, no abandona un llibre fins que n'està raonablement content. Cou les novel·les a foc tan lent que deuen ser el producte menys prefabricat de la indústria del país. I el que més omple d'esperança és que trobin tants milers de catalans que dediquen hores de solitud al plaer creatiu i complex de llegir-les.
Els crítics divins de Barcelona el menystenen repetint que l'èxit comercial no és cap aval artístic. Asseguren que és només un guionista amb ofici que coneix les tècniques per seduir les masses. I ha calgut que mig milió d'alemanys llegissin Les veus del Pamano perquè els comenci a fer vergonya dir que s'alimenta d'un lector folquitorresc.
L'encerten de ple quan parlen d'ofici. I també quan afirmen que treballa amb el lector al cap. A diferència d'ells, escriu per ser entès: per causar la mateixa commoció que a ell com a lector el va obligar a preguntar-se què tenen les lletres impreses en un full que, després de passar-hi els ulls, t'han convertit en una altra persona.
Algú –no recorde qui– va dir una cosa així com que el nacionalisme és una malaltia que es cura viatjant.
Aquesta sentència, a part de reduccionista, sempre m'ha semblat una mica falsa; o si més no, caldria matisar-la i fer-la ben explicada.
Per començar diré que entre les meues amistats hi ha molta gent, de totes les edats, nacionalista; jo mateix ho sóc. També he conegut i conec nacionalistes de diferents llocs geogràfics com les Illes, el Principat, el País Valencià, Catalunya Nord, Euskadi, Galícia, Occitània, etc. I tots ells, a banda de ser si fa no fa d'esquerres, tenen essencialment un punt en comú: a tots, absolutament tots, els agrada viatjar; i de fet, viatgen molt.
Aquesta constatació sembla convertir en una fal·làcia la sentència que he esmentat al principi d'aquest text. Ací, però, caldria fer referència a la matisació o explicació que també he mencionat adés.
Considere que existeixen, en realitat, dues classes de nacionalismes tan radicalment oposats que mereixerien tindre noms diferents si no fóra perquè un és conseqüència o reacció directa de l'altre; o si més no, en bona mesura.
Per una banda tenim el nacionalisme que s'expandeix més enllà de les seues fronteres, diguem-ne naturals o originals, i tracta d'imposar la seua llengua, cultura, religió o concepció de la vida a altres territoris o nacionalitats. Això quan no elimina directament els habitants d'aquests llocs dissortats.
El podríem anomenar també imperialisme invasor, centralisme jacobí o amb qualsevol altra denominació que a moltes orelles ens poden sonar ben negativament, ja que en la seua essència sempre hi trobem la imposició per la força o la mentida, la immoralitat i l'extermini d'altres pobles.
Per l'altra banda tenim el nacionalisme que naix, precisament, com a reacció i rebuig de l'altre nacionalisme. És a dir, del sentiment i moviment que intenta defensar-se d'una agressió exterior.
Entre els primers –és ben fàcil de veure– tenim, per exemple, el britànic o anglosaxó, que fou anglés en el seu origen i que, després d'estendre's cap al País de Gal·les, Escòcia i Irlanda, va travessar els oceans fins Amèrica, Oceania i la resta del món. Com a conseqüència d'açò, veurem que no trobarem enlloc actualment cap persona més pagada i orgullosa de la seua cultura i llengua i més cega i sorda per a les dels altres, que el típic ciutadà anglés que fa turisme per a conèixer terres, però no gent. Per descomptat que sempre n'hi ha excepcions.
El nacionalisme nord-americà seria, en certa mesura, un fill gran, privilegiat i una mica bèstia de l'anterior. USA ha agafat el relleu de la seua mare europea i després ha imposat la seua llengua i cultura (o American Way of Life) sobre indígenes, afroamericans i mexicans, i ha repetit la gran proesa dels seus avantpassats britànics sobre el planeta sencer. El terrorisme islàmic es podria considerar, si més no en part, com una resposta nacionalista contra el domini expansionista d'Estats Units.
Un altre exemple ben escaient ací seria el del nacionalisme francés, tan insuportable i perillosament voraç, que ha donat paraules al nostre diccionari com xovinisme, xovinista i jacobí. La voracitat francesa, no sols ha acabat (o gairebé) amb cultures i llengües com l'occitana, la bretona, la basca, la catalana, l'alsaciana o la corsa, sinó que com l'anglesa, ha anat més enllà dels mars i ha intentat el mateix a Amèrica, Àfrica i la resta dels continents.
I com a darrer exemple hi posarem el del nacionalisme espanyol, una de les màximes del qual és, curiosament, negar la seua existència. La seua terra d'origen, com bé sabem, és Castella, que amb el temps s'imposà a bascos, lleonesos i gallecs, per a més tard annexionar-se (o reconquistar, segons la terminologia oficial) els territoris de religió musulmana del sud de la península. Després ja vindria l'intent de dominar i castellanitzar (o espanyolitzar) els petits estats que integraven la corona d'Aragó o Confederació Catalano-Aragonesa, entre els quals, el Principat de Catalunya, les illes Balears i el regne de València.
Com els anglesos i els francesos (però també holandesos i portuguesos), els castellans també participaren en la seua particular expansió i explotació d'Amèrica (o Descobriment, segons la terminologia oficial) i d'altres parts del món.
A hores d'ara, doncs, els ciutadans espanyols, perdudes fa temps, les colònies ultramarines, no tenen més remei que fixar-se exclusivament en les seues reduïdes fronteres europees i és ara on naix un altre conflicte. Dins de la seua Espanya també hi ha gent que pretén ser diferent. Intolerable, no?
Siga com siga, i per acabar ja aquesta reflexió que volia ser breu, diré que allò que uneix espanyols, francesos o anglesos és precisament el seu passat colonial i l'actual ineptitud dels seus ciutadans per a viatjar amb els ulls oberts i la ment sense els prejudicis de la curiositat i la necessitat de conèixer altres pobles i persones.
Cosa, aquesta, que ens diferencia radicalment de nosaltres, ciutadans de petits pobles que ens considerem nacionalistes i que viatgem per amor a la nostra terra, a la nostra llengua, però també a la dels pobles veïns. Nosaltres, quan viatgem, sempre intentem aprendre els idiomes i els costums de les terres que visitem i ells, en canvi, els ignoren. No en volen saber res, perquè els molesta la diferència i la pluralitat humana.
Aquesta és la matisació que volia fer respecte a la
sentència que ha iniciat aquest text.
Sico
Fons
11)
Coherència
El cor de les persones sols es toca si hi ha coherència entre el que
diem i el que vivim. No costa gaire de veure's el llautó quan una cosa
es fa sols per quedar bé o per pura obligació.
Lògicament, si parlem d'un tema que tenim assumit, d'un ideal que
volem dur a terme amb convenciment, d'un compromís que ens hem proposat,
no ho podem fer d'una manera apàtica o desmenjada, ans hi hem
de posar energia, entusiasme, emoció. Sempre hem de pretendre despertar
l'interès del públic i fer que aquest s'impliqui en el nostre
missatge.
Cal expressar la nostra autenticitat, la qual cosa no vol pas dir
expressar allò que en aquell moment donat sentim (perquè tots som persones
dèbils i no sempre amb un òptim estat d'ànim), sinó oferir el missatge
proposat, el que ens dóna raó de viure. Per tant, més que els sentiments
d'un moment donat, allò que ha de venir a fora és la coherència de la
projecció que hem donat a la vida; i, si volem dur una vida alegre, no podem
pas oferir tristesa, per més que aquesta en un moment donat ens tenalli.
Moltes vegades, per coherència, haurem de representar un paper
teatral,
on no poden faltar emocions ni molt menys
credibilitat.
La gent està tipa de predicadors fent sermons ben muntats i de contingut
intel·lectualoide. Darrere un missatge no hi pot haver únicament
tècnica i raonaments lúcids. S'hi ha de veure concordança entre el dir
i el fer, i, a més amés, mai no hi pot mancar l'harmonia: anar ben
vestits, saber mirar als ulls, bona disposició dels objectes que ens envolten,
bon funcionament dels aparells que utilitzem... Per tant, parlar bé ens
compromet a ser amos i senyors del món que ens circumda i que volem
harmònic i millor en tots
sentits.
Comunicació escrita:
escriure
Joan Tudela
I arriba el moment de l'escriptura pròpiament dita. Si hem
fet els deures de la preescriptura, no patirem cap atac del famós pànic davant
la pantalla en blanc de l'ordinador. Si realment vivim tota l'escriptura com un
procés, el fet d'escriure les primeres paraules serà un pas més i prou. De tota
manera, no ens enganyem: no podem negar que l'esborrany o primer redactat és la
part més difícil de tot el procés de l'escriptura. Que consti que no és la part
que ens ocuparà més temps, però sí la que ens demanarà més concentració i més
esforç. Val a dir que no podem comptar amb cap recepta màgica: només podem
comptar amb la feina feta en la fase de la preescriptura i amb la nostra traça
acumulada en la pràctica de l'art de redactar. Així i tot, sí que existeix un
criteri que ens ajudarà força a l'hora d'escriure el primer redactat del text
que hem de fer. És aquest: mentre escrivim l'esborrany, fixem-nos sobretot en el
contingut i deixem per a més endavant –per a la fase de la reescriptura– totes
les coses relatives a la correcció de la forma. Per exemple, quan estem
escrivint la primera redacció d'un text, ben concentrats en el contingut que
volem transmetre, si ens assalta un
dubte ortogràfic, el que no hem de fer és aixecar-nos a consultar el diccionari,
perquè ja tindrem ocasió de fer-ho després i, més que res, perquè –fatalment–
perdrem el fil del que estàvem escrivint. Un altre criteri útil, sobretot en el
cas d'escrits d'una certa extensió, és, si se'ns acaba la corda, tornar al
començament del que hem escrit i rellegir el text fins al punt on ens hem
encallat i, d'aquesta manera, amb una mica de sort, retrobarem la inspiració. En
qualsevol cas, un cop hem completat l'esborrany, podem dir amb la cara ben alta
que ja hem fet el cim, dins del procés de l'escriptura; per tant, el que vindrà
després ja farà baixada.
Del llibre Llengua i
comunicació.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -