Butlletí número 548 (dijous 03/11/2011) - Continguts triats i enviats per
Eugeni S. Reig
1) Eugeni S. Reig - El
lèxic popular en la llengua culta
5) XXIXè PREMI DE POESIA
MANUEL RODRÍGUEZ MARTÍNEZ - CIUTAT
D'ALCOI
11) L'institut Ramon Llull al món: El
paper de la institució dins i fora de les nostres
fronteres
12) 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú
13) Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
1)
Article publicat en EL PUNT
dilluns 24 d'octubre del 2011
El lèxic popular en la llengua
culta
Eugeni S. Reig
Els valencians ens hem transmés de pares a fills,
durant quasi 800 anys, un conjunt de mots, expressions, girs, modismes, frases
fetes, refranys, que són els que s'adiuen amb la nostra idiosincràsia, i que són
els que ens permeten expressar més bé la nostra manera de veure el món. Hi ha
una quantitat immensa de paraules genuïnament valencianes –algunes de les quals
són d'origen àrab, mossàrab o aragonés– que hem emprat quotidianament des de
temps immemorials i que ara els nostres jóvens estan perdent perquè la llengua
normativa que usen l'escola i els mitjans de comunicació margina bona part
d'aquest lèxic tradicional valencià. Els valencians, per exemple, no hem dit mai
aviat, hem dit sempre prompte o enjorn, no hem usat mai endavant ni endarrere sinó avant i arrere, no hem dit mai feina, feiner ni
malfeiner, hem dit sempre i continuem dient faena, faener i malfaener, no diem matalàs ni
matalasser, sempre hem dit i continuem dient matalaf (en molts
llocs pronunciat 'matalap') i matalafer. Recordem la dita valenciana
la faena del matalafer, fer i desfer en la qual trobem de manera ben
clara les paraules faena i matalafer, que rima amb fer i
amb desfer. La immensa majoria de valencians usem la paraula renyó
–i també renyonada, renyonera, desrenyonat,
desrenyonar-se, etc.– i no la variant ronyó i derivats. Recordem
la dita, conegudíssima, fer-se (algú) el renyó d'or. Els
valencians hem utilitzat ininterrompudament des de l'edat mitjana fins al dia
d'avui el verb eixir per a expressar
la idea d'anar de dins a fora i no usem ni hem usat mai el verb sortir amb eixe significat. Aquest verb
ja s'usava a l'edat mitjana, però amb els sentits de ‘sorgir', ‘aparéixer',
‘saltar bruscament' o ‘brollar amb força', significats amb els quals encara el
conservem els valencians, però tan sols de manera residual. L'aigua que brolla
amb força d'una mànega de regar podem dir amb propietat que surt. Recorde que, en una certa ocasió,
vaig oir a uns jóvens valencians com deien que havien vist sortir un pas de processó d'una
església. ¿Som capaços d'imaginar-nos com devia d'eixir el pas de l'església per
a poder dir que sortia? I quelcom de
semblant podríem dir de paraules tan nostres com aüixar, granera, arreüssar, algeps, llavar,
torcar, parabales, rabosa, menfot, pigota, acatxar, llevar, pallola o quemenjar, o de locucions com a estall, més aïna, de gaidó, anar en cama
crua, de rapafuig, de raspalló o de
repica'm el colze, o d'exclamacions com ara ¡repalleta!, ¡voto a Déu!, ¡s'ha acabat el
cafetí!, ¡a osades, mare! o ¡a
osades, vida! Quan parlem castellà, si volem ponderar la magnitud o el
caràcter sorprenent d'alguna cosa, usem exclamacions com ara ¡vaya tela! o ¡tela marinera! Açò, tots els nostres
jóvens ho saben molt bé i ho usen a bondó. I supose que la majoria saben que
l'exclamació ¡Déu n'hi do! té el
mateix significat, però estic segur que molt pocs saben que ¡a osades, mare! i ¡a osades, vida! volen dir exactament la
mateixa cosa i que és com ho hem dit sempre els valencians i encara continuem
dient-ho molts de nosaltres.
La llengua normativa que s'ensenya a l'escola no ajuda precisament a la
supervivència del nostre lèxic tradicional: al contrari, a manca d'un estudi
seriós i exhaustiu del lèxic valencià, els ensenyants dubten de la seua
correcció i no s'atrevixen a emprar-lo en els registres formals, encara que el
coneguen i, fins i tot, l'usen habitualment en l'àmbit col·loquial. Nosaltres,
els valencians que vivim a la primeria del segle xxi, tenim la responsabilitat de
salvar-lo i, per a aconseguir-ho, hem d'estudiar-lo de manera seriosa i
conscienciosa i hem de transmetre'l als nostres descendents. I, evidentment, hem
de dignificar-lo, emprant-lo en els nostres escrits i usant-lo en els mitjans de
comunicació, en l'escola i en la universitat; hem de procurar que el lèxic tradicional
valencià siga normatiu i, per tant, hem d'aconseguir que l'arrepleguen els
diccionaris normatius. La immensa majoria de les nostres paraules i locucions
tradicionals són normativitzables i normalitzables i, per tant, poden i deuen
formar part de la llengua culta. Si no usem en la llengua culta el nostre lèxic
tradicional valencià perquè no l'arrepleguen els diccionaris normatius i, de
retruc, els dits diccionaris no el recullen perquè els valencians no l'usem mai
en els registres formals, ens trobem atrapats en un cercle viciós que, si no ens
decidim d'una vegada a trencar-lo, ens farà perdre irremissiblement un tresor
meravellós que ens hem transmés de generació en generació des de fa un grapat de
segles.
Podríem preguntar-nos: «¿I no cabria la possibilitat que, d'ací a uns
quants anys, els valencians parlàrem una llengua col·loquial en la qual les
paraules i locucions tradicionals hagueren estat substituïdes per unes altres
equivalents apreses en l'escola i en els mitjans de comunicació?» Jo,
sincerament, crec que això no passarà mai perquè les circumstàncies
sociològiques – i, fins i tot, m'atreviria a afegir psicològiques – no són
favorables a eixa substitució. L'única substitució lingüística que està
disposada a dur a terme la societat valenciana és la del valencià tradicional
pel castellà, però no la del valencià viu que es parla en els carrers i les
places dels nostres pobles i ciutats per un valencià llibresc amb un lèxic que
ens és alié. Avui en dia no queda cap valencianoparlant unilingüe.
Aproximadament la meitat dels valencians parlem valencià, però tots els
valencianoparlants parlem també castellà, tots som bilingües. Amb un bilingüisme
més o menys diglòssic, però bilingües. L'altra meitat de valencians són
monolingües en castellà i, majoritàriament, entenen el valencià, però no el
parlen mai, encara que alguns serien capaços de fer-ho amb més o menys fluïdesa.
Qualsevol valencià pot parlar en castellà amb un altre valencià i sentir-se
còmode. Si un xiquet vol parlar en valencià amb altres persones
valencianoparlants i vol, per exemple, referir-se a l'anella d'una cadena,
hauria d'usar, lògicament, la paraula esclavó que és la que els
valencians emprem des de temps immemorials per a denominar l'objecte citat i que
qualsevol pot entendre. Si al xiquet no li han ensenyat en l'escola eixa paraula
valenciana i li han explicat que l'objecte en qüestió s'anomena baula,
emprarà el vocable que li han ensenyat, i la conseqüència serà que no
l'entendran o se li burlaran. Aleshores el xiquet es posarà a la defensiva
utilitzant el mot eslabó que és, simplement, la valencianització de la
paraula castellana equivalent. Si el mateix problema se li presenta amb un bon
grapat de vocables alhora, el xiquet se'n passarà al castellà i així es sentirà
segur, ja que tots l'entendran i no se li burlarà ningú. Per voler-li ensenyar
un valencià culte massa llibresc i excessivament allunyat de la llengua del
carrer, hem perdut un valencianoparlant. I, per eixe camí, en perdem a grapats
cada dia. Podem estar ben segurs que, si no som capaços d'aconseguir que la
llengua normativa incorpore el nostre lèxic tradicional, els valencians del
futur, per desgràcia nostra, parlaran tots en castellà i s'haurà perdut per a
sempre allò que més ens caracteritza com a poble diferenciat: la llengua pròpia.
Si els valencians no encarem de manera enèrgica i decidida el problema de la
degeneració de la nostra llengua, si no aturem la degradació fonètica galopant
que ens envaïx, si no parem l'empobriment sintàctic que augmenta dia a dia i si
continuem perdent el nostre lèxic tradicional i substituint-lo per vocables que
ens són aliens, la nostra llengua, que ha arribat quasi intacta al segle xxi, no arribarà de cap manera al segle
xxii, podem estar ben
segurs.
Publicat en el diari digital laMalla.cat dimarts 4
d'octubre del
2011
(Publicat al Diari de Barcelona el 20 de febrer del 1992)
Les eleccions són el moment central de la vida democràtica, en el qual el
debat sobre les idees i els projectes no és només un dret sinó una obligació. La
frase anterior la faig meva, però no és meva. És de Jordi Font Cardona,
secretari de Cultura del PSC. Apareix en un dels escrits aplegats al llibre
Papers de política cultural, que acaba de publicar Edicions 62. És una
obra excepcional, perquè l'autor és un polític professional que escriu tan bé
com un professional de l'escriptura. És, a més, una obra important, perquè Jordi
Font Cardona pertany al rovell de l'ou de l'obiolisme i, per tant, és
representatiu de tot el socialisme català. El llibre té un sol defecte,
inevitable en un home de partit, i és el partidisme: el PSC no s'equivoca mai,
CiU no n'encerta ni una i els altres partits no existeixen. Fora d'això, és un
llibre molt interessant, més que res perquè és sincer. Parla sobretot de
política cultural, àrea que l'autor va dirigir a l'Ajuntament de l'Hospitalet de
Llobregat ("la ciutat de l'Hospitalet és feta per no existir, trossejada per
dins i desdibuixada per fora") i que ara coordina a la Diputació de
Barcelona.
Aquests textos de combat, que van des del 1979 fins al 1991, també parlen de
llengua. Els primers anys la prioritat és: que la llengua no ens divideixi, som
un sol poble, hem de ser una sola comunitat nacional. Els últims anys, ja
assolit el primer objectiu, la prioritat és fer avançar la normalització, perquè
el català sigui de veritat la llengua pròpia de Catalunya. Són dues idees que
compartim tots els catalanistes, en el sentit idiomàtic del terme. Per tant,
hauríem de donar la raó a la portada de l'últim número de Debat
Nacionalista, ocupada per una fotografia de Jordi Font, i que diu: "El PSC,
un partit nacional".
Però parlem-ne una mica més. Contrastem la teoria amb la pràctica. No hem
d'exigir a cap partit -ni a cap persona- una coherència absoluta, perquè, tal
com ha dit H.M. Enzensberger, la coherència total du al fanatisme. Però sí que
hem de demanar un grau suficient de coherència, per sota del qual una de dues: o
el discurs perd credibilitat o la pràctica perd legitimitat. I em temo que
aquest és el problema nacional i lingüístic del PSC; que és un partit molt
cohesionat, però poc coherent.
I no em refereixo ara a la relació del PSC amb el PSOE i el Govern de
l'Estat, tan fecunda i alhora tan fàcil de criticar, sinó al que fa el PSC aquí.
D'una banda, els papers obiolistes de Jordi Font ("la integració de tots en una
mateixa comunitat nacional el 1991 és ja del tot irreversible"); d'altra banda,
Raimon Obiols, diumenge passat, demanant el vot dels immigrats, dels
castellanoparlants, que es veu que formen una comunitat definida. D'una banda,
la revista La Municipal, editada íntegrament en català per l'Ajuntament
de Barcelona; de l'altra, la revista La rosa de Barcelona, publicada
pel PSC de Barcelona, més de la meitat en castellà. El portaveu de l'equip de
govern municipal, Antonio Santiburcio, és alhora el primer secretari de la
Federació de Barcelona del PSC: va de catalanista a l'Ajuntament i de
castellanista al partit.
Tot plegat fa mal efecte. Potser el PSC vol que els ciutadans de Catalunya
visquem juntos pero no revueltos? Potser el PSC, pel que fa a la
llengua, té una doble personalitat, com el Dr. Jekill i Mr. Hide?
Només hi ha una cosa millor que llegir i és rellegir. Aquest
aforisme, des que el vaig escriure, encapçala aquest bloc: 150 articles
reeditats ja i tres anys de vida, la setmana que ve. Anys d'aprenentatge.
3)
Article publicat en el Levante-EMV
divendres 21 d'octubre del 2011
La meua filla, d'11 anys, em pregunta per què els vocables "diürètic",
"ensaïmada", "fluïdesa", "suïcidi", "traïdor/traïdoria", i algun més d'eixa
índole, porten dièresi. Al llarg de molts anys i moltes classes de valencià,
eixa pregunta (o pareguda) l'he sentida moltes vegades, i mai he sabut
contestar-la satisfactòriament. Entén la xiqueta, i altres preguntadors/ores,
que la dièresi fa que sone la "u" en paraules com "conseqüència" o "ungüent" i
que marque la "i" i la "u" en síl·laba forta o tònica, quan es desfà un diftong
(i no procedix l'accent), com en "veïna", "països", "llaüt" o "Raül", però no en
veu cap necessitat en les paraules esmentades. Jo tampoc. Una indiscutible
autoritat lin-güística, com era Joan Solà, opinava que caldria "simplificar l'ús
de la dièresi". També el professor Abelard Saragossà, en la seua magnífica
Gramàtica valenciana raonada i popular, ha apuntat una
proposta alternativa a eixe maldecap. L'explicació filològica de la dièresi en
eixos casos és que no hi ha diftong, sinó hiat, i per això cal la dièresi. Molt
bé. També s'hi considera que fem hiat en vocables com Màrius, òmnium, etc., i no
porten dièresi. I amb molt bon criteri tampoc en duen "agrair", "agrairé",
"agraint" i "agrairia". Ni "coincident", "reincidència", "altruisme", "egoista",
etc. L'accent i la dièresi eviten pronúncies errònies en la lectura i canvis de
sentit; per exemple, "canviàrem" és un passat, mentres que "canviarem" és un
futur. I en "ungüent" llegim totes les vocals i en "unguent" la segona "u" seria
muda, però "diürètic", "ensaïmada", "fluïdesa", "suïcidi", "traïdor", etc., es
lligen igual que es llegirien sense dièresi, com "diumenge",
"fluida/fluidament", "traiguera", etc. L'AVL i l'IEC haurien de plantejar-se si
és bo o perjudicial, per a l'ús normalitzat del valencià, mantindre unes
prescripcions inassimilables (eixes i altres), que espanten l'usuari/ària
corrent, perquè li creen una gran inseguretat. L'AVL ja ha transitat pel camí de
fer el valencià més assimilable, però eixa via deu fer-se més àmplia i plana,
sense entrebancs ni dogmes paralitzants, si no volem contribuir, des de la
mateixa normativa, que continue la diàspora idiomàtica cap al camí més fàcil i
segur.
4)
Publicat en el blog
PUNYETERA LLENGUA divendres 2 de setembre del
2011
Maria R. Mariné
Què us semblaria veure a la portada del diari un titular com el
del títol? Segurament s'entendria més si en lloc d'inicials hi hagués paraules
senceres. Però és que el veritable motiu per escriure-ho així no és facilitar la
lectura, sinó poder dir més amb menys espai. La tirania de l'espai (i sovint del
disseny) obliga a encongir al màxim les paraules. I després d'haver-se trobat
10-J, DSK, NYT, NoW i mil abreviacions més, al lector ja no el sorprèn res.
Deixant de banda criteris estètics discutibles, el perill d'anar engreixant la
llengua de reduccions és que s'acabi convertint en un jeroglífic.
Però una cosa és l'abús d'abreviacions i l'altra com en fem el
plural. En això últim sovint s'apel·la a la tradició. Però encara que sembli que
expressar el plural duplicant les lletres ens ve del castellà (CCAA, RRHH, AAVV,
BBDD, etc.), de fet ja ho feia el llatí clàssic. Per això, tant el plural de les
abreviatures d'una sola lletra com el dels tractaments protocol·laris els podem
fer a la manera clàssica: p. 27 i pp. 27-30, SS.MM. (ses majestats). Per aquesta
regla de tres també podríem escriure JJ.OO. (Jocs Olímpics) o CC.AA. Ara bé, la
tendència és considerar els punts poc estètics i anar-los traient. És el que ha
passat amb les sigles, un tipus d'abreviació formada per les inicials de noms
propis o termes especialitzats. I el dubte ve quan ens plantegem com hem de fer
els plurals de les sigles. Hi ha tres opcions: a) no fer-lo, deixar-les
invariables, b) duplicar cada lletra, c) adjuntar-hi una s minúscula i
d) convertir-les en paraules i fer un plural regular.
La primera opció és viable sempre
que la sigla vagi acompanyada d'un determinant que ja marca el plural: les ONG.
Però en el món dels titulars de vegades cal prescindir-ne i fa estrany que sigui
només la forma verbal la que marqui el plural: “ONG de tot el món discrepen de
les multinacionals”. En aquest cas tampoc és viable duplicar les lletres, perquè
aquesta estratègia està restringida a les sigles de només dues lletres i, a més,
hi plana l'ombra d'un excessiu mimetisme del castellà. D'altra banda, això només
passa en uns casos molt concrets. Queden les altres dues opcions: ONGs i
oenagés. I jo diria que, per raons de coherència i claredat, ONGs és la
preferible.
¿Això vol dir que mai podem escriure una sigla duplicant les
lletres? Jo crec que no. De fet, en els pocs casos en què ho fem gairebé mai la
sigla té versió singular. Diem CCAA però no CA, PPCC però no PC (què voldria dir
país català?). I és que no són tant el plural d'una sigla com una sigla
que només té plural.
En casos així, el que les fa viables és que siguin funcionals i
àmpliament conegudes. Duplicar lletres, ja ho hem vist, és una tradició d'arrels
clàssiques. Per tant, si recórrer a aquesta estratègia estalvia espai i no crea
problemes de comprensió, és poc sostenible que l'hàgim de prohibir.
Segons el projecte de gramàtica de l'IEC, la duplicació
d'inicials s'accepta només en casos “consagrats per l'ús” perquè si se'n
simplifiquessin les lletres repetides “podrien esdevenir confusionaris”.
N'esmenta dos: PPCC i CCOO. Així doncs, no tanca la porta a la possible
consagració d'altres casos.
Conclusió: l'únic motiu
raonable per rebutjar CCAA (comunitats autònomes) és la poca implantació i, per
tant, intel·ligibilitat de la convenció. En la mesura que l'ús la consolidi, no
hi ha raons de pes per no acceptar-la. De fet, els diaris anglesos i francesos
estan molt més plens de sigles que els nostres, i tot fa pensar que és una
tendència imparable perquè, ja ho hem dit, ajuden a dir més amb
menys.
5)
XXIXè PREMI DE POESIA MANUEL RODRÍGUEZ MARTÍNEZ - CIUTAT
D'ALCOI
Bases
1. Hi podran concórrer treballs poètics, en qualssevol
modalitats, escrits en llengua catalana.
2. L'extensió de les obres, que hauran de ser originals i
inèdites, no serà menor de 400 versos ni inferior, en d'altres casos, a la d'un
volum normal de poesia. No hi podran concursar obres guardonades en d'altres
certàmens.
3. Els originals, per quintuplicat i en òptimes condicions de
lectura, faran constar nom, adreça postal, correu electrònic i telèfon de
l'autor/a. L'ús de pseudònims es regirà per l'habitual sistema de plica, a
l'interior de la qual hom consignarà les dades completes de la persona
interessada.
4. Els treballs hauran de ser tramesos, abans del 31 de
desembre de 2011, a AMICS DE JOAN VALLS, Pintor Salvador Abril 11, 11ª, 46005
València. Els manuscrits de les obres no guardonades podran ser recuperats dins
el termini de dos mesos a comptar des del lliurament del premi sol·licitant-ne
la devolució contra reemborsament. Passat aquest termini els originals seran
destruïts per a la seua conversió en paper reciclat.
5. S'hi estableix un únic premi, indivisible, de 1.500 euros.
El premi, tanmateix, podrà ser declarat desert si les obres presentades no
reuneixen, a parer del jurat, mèrits suficients o no s'ajusten a les condicions
de la convocatòria. El jurat podrà fer mencions honorífiques de l'obra o obres
finalistes.
6. El treball que en resultés guanyador serà publicat dins la
col·lecció Edicions de la Guerra de l'Editorial Denes.
7. El jurat serà integrat per Manuel Bellver, Olga Gargallo,
Begonya Mezquita, Josep Mir i Manel Rodríguez-Castelló.
8. L'acte públic d'adjudicació del premi tindrà lloc a la
ciutat d'Alcoi en març de 2012, en el transcurs d'un acte públic on es lliuraran
també els XVIII Premis Joan Valls i Jordà Per l'Ús i Promoció del
Català.
A la ciutat d'Alcoi, 22 d'octubre de
2011
amicsjoanvalls@gmail.com
http://amicsdejoanvalls.blogspot.com
6)
Publicat a
Jordi Camps i Linnell
Joan-Lluís Lluís fa un elogi a la diversitat lingüística
a ‘A cremallengua'
Joan-Lluís Lluís (Perpinyà, 1963) es declara “amant platònic de les
llengües”. “Parlar de llengües em permet parlar de moltes altres coses,
connectades amb més o menys intensitat, com la política, l'ecologia, la religió
o el sexe”, remarca.
És fruit d'aquesta passió que des de la tardor de l'any 2008 es
va dedicar a escriure, setmana rere setmana, a les pàgines de la revista
Presència sobre la diversitat lingüística com a leitmotiv. El
resultat són desenes d'articles molt amens i accessibles al lector no
especialitzat amb els quals setmanalment mostra, entre altres coses, l'enorme
valor de la riquesa de les llengües del món, i alhora dóna veu a les llengües en
perill d'extinció que els intents d'uniformització lingüística volen relegar al
silenci. Ara una selecció d'aquestes “cròniques breus” ha estat recollida en un
llibre, A cremallengua. Elogi de la diversitat lingüística (Viena
Edicions), que ja es troba a les llibreries.
Lúcidament, al pròleg, Matthew Tree compara el llibre amb un
“viatge”, en el qual es convida el lector a fer un trajecte “ple d'aventures”
des dels orígens de les llengües fins a la mort d'algunes. Així, des del primer
article o capítol, que tracta sobre l'origen de les llengües amb l'hebreu i
l'episodi de la diversitat lingüística de la torre de Babel, fins a descobrir en
el darrer que Batman també parla català, el lector s'endinsa en un recorregut
apassionant en què es fa ressò de molts casos lingüístics “que o bé coneixem o
bé no coneixem prou”, en paraules de Tree. Pel que fa al català, que és tractat
en el terç final del llibre, Joan-Lluís Lluís és prou eloqüent recordant com és
de fàcil fer desaparèixer una llengua (una defunció cada dues setmanes, segons
els lingüistes). Apunta que, a diferència de les societats autàrquiques, els
estats moderns (a excepció de Suïssa i l'Índia) potencien la seva llengua
predominant i les xifres no fan més que augmentar aquests temors: només entre el
2% i el 3% de la població mundial parla el 90% de les llengües petites.
A la pregunta de si s'ha de témer per un enterrament proper del
català, Joan-Lluís Lluís declara que sí, “a mitjà termini”. I no s'escapen els
mateixos catalans d'aquesta situació, com deixa clar en el volum. “Els catalans,
per sort, encara podem decidir quin serà el futur de la nostra llengua.” Però,
amenaça, si deixem que els altres decideixin per nosaltres la profecia es farà
realitat.
7)
Publicat en el diari ARA dimarts 25 d'octubre
del 2011
Els populars diferencien les tres suposades
llengües però l'eslògan és exactament el mateix
El Partit Popular ha presentat avui l'eslògan de la campanya electoral
pel 20 de novembre, que comença la setmana que ve. El lema és "Súmate al cambio"
i els populars faran tanques i banderoles amb les diferents llengües cooficials
de l'Estat espanyol. En el cas de Catalunya, les Illes i el País Valencià és
"Suma't al canvi"; és a dir, exactament el mateix. Ara bé, en els materials
repartits als periodistes asseguren que es tracta de l'eslògan en "català,
balear i valencià".
Com ja va avançar l'Ara.cat, la
direcció del PP estatal té clar que la llengua que es parla al País Valencià és
la mateixa que es parla al Principat i a les Illes. Els màxims dirigents del
partit, entre els que hi ha el coordinador de Presidència, el català Jorge
Moragas, ho admeten en privat. Ara bé, per no molestar el partit a València
mantenen la diferenciació entre idiomes. El programa electoral que s'aprovarà
dilluns que ve a Santiago de Compostel·la es podrà consultar sota la bandereta
de cadascuna de les comunitats amb llengua pròpia però fonts del partit van
assegurar que, pràcticament, seria la mateixa versió.
La campanya del PP se centra
exclusivament en l'economia i l'ocupació i oblida temes polèmics com el model
d'estat, la nova situació a Euskadi o l'ofensiva contra la immersió lingüística
a Catalunya.
8)
Publicat en el blog Amb la llengua fora
dimarts 25 d'octubre del 2011
Josep M.
Escolano
9)
Publicat en el blog Quadern del turó
dissabte 15 d'octubre del 2011
Publicat en EL PUNT divendres 21 d'octubre
del 2011
En la primera reunió del
Comitè Consultiu pel Català creat per l'Ajuntament es va decidit també l'adopció
del domini .cat per al web municipal
Alà Baylac-Ferrer ha estat
encarregat de redactar el pla que adoptarà el ple
municipal
“No podem, des de l'Ajuntament, canviar ni la llei ni la
constitució franceses” afirma Jaume Roure, el regidor municipal encarregat dels
afers catalans a Perpinyà, que va ser elegit dimecres president del Comitè
Consultiu pel Català de la capital nord-catalana. Com a vicepresidents hi haurà
Brice Lafontaine, secretari general del partit Unitat Catalana i Aminda Queralt
tinent d'alcalde de la ciutat.
En la primera reunió
d'aquest comitè format per onze regidors de l'ajuntament i onze representants
d'associacions culturals i cíviques, es van examinar les conclusions de la
jornada Perpinyà la catalana... més que mai! que es va celebrar el 24 de
setembre.
Política lingüística i
.cat
La primera mesura que es farà
efectiva els propers dies serà, segons Roure “l'adopció del domini .cat per al
web de Perpinyà”. El professor i activista cultural Alà Baylac-Ferrer, membre
del comitè, ha estat encarregat d'elaborar “un pla de política lingüística
municipal” segons el vicepresident Lafontaine. Un cop adoptat pel comitè aquest
pla serà presentat al ple municipal. Lafontaine explica que el pla “ha de ser,
com a mínim, vigent fins les properes eleccions el 2014”.
Roure aclareix que “només
tractarem els temes que siguin competència de l'ajuntament, però podem ser
pioners en àmbits com l'ensenyament del català i ampliar les dues mil hores que
actualment ja oferim a les escoles”.
L'institut Ramon Llull al
món
El paper de la institució dins i fora de les nostres fronteres
Conferència de Vicenç Villatoro
Divendres, 4 de novembre, a les 19 hores
Sala d'actes AITEX-CEEI. Edifici
Bambú
Plaça Emili Sala, 1 -
ALCOI
Vicenç Villatoro Lamolla (Terrassa, 1957 )
Vicenç Villatorio és escriptor i periodista.
Llicenciat en Ciències de la Informació, actualment és Director de l'Institut
Ramon Llull.
Com a escriptor ha publicat diverses obres en
l'àmbit de la narrativa, la poesia, la memorialística i l'assaig polític. Ha
obtingut els principals premis de la literatura catalana: Sant Jordi, Sant Joan,
Ciutat de Barcelona, Ciutat de Palma, etc. La seua última obra és "Moon River"
(2011).
Com a periodista ha treballat al Diari de
Terrassa, El Correo Catalán, Avui i TV3. Va ser director de l'Avui entre 1993 i
1996, director adjunt entre el 1991 i el 1993 i cap de la secció de cultura de
TV3.
En l'àmbit polític, ha estat director general de
Promoció Cultural de la Generalitat de Catalunya entre 1997 i 2000 i Diputat al
Parlament de Catalunya per CiU entre 1999 i 2002.
En aquest encontre ens parlarà del paper que
exerceix l'Institut Ramon Llull dins i fora de les nostres fronteres per a
promoure la projecció de la llengua catalana i de la cultura en totes les seves
modalitats, matèries i mitjans d'expressió.
Publicat en el llibre 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg.
18).
20. (
) car no hi ha sal per guardar les paraules, sinó els llavis
dels fills i els vostres versos.
Maria Àngels Anglada
Escriptora
13)
Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
Sumari
1) Eugeni S. Reig -
benigembla
2) Albert Jané - La
història de Lilith
3) Antoni Llull Martí - La diligència, un
transport diligent
4) Pau Vidal -
Entenimentat
5) Pere Ortís - La parla de l'Urgell
(Locucions i frases fetes. Lletra S)
6) Joan Olivares - Cassoles i
cassoles
7) Francesc Viadel: L'anticatalanisme ha estat la gran victòria de
la dreta i el gran fracàs de la democràcia
8) Articles d'Albert Pla
Nualart
9) Fes que l'ordinador treballe per a
tu
10) Sico Fons - Nacionalismes versus
nacionalismes
11) Ramon Sangles i Moles - Coherència
12) Joan Tudela - Comunicació escrita:
escriure
Si voleu rebre cada
divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de
manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a
l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça
electrònica on voleu rebre'l.
El preu de la subscripció al
butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any
2011 és de 25 euros.
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els
butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn
Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us preguem encaridament que feu arribar
aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí
InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones
interessades en la llengua catalana.
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací