Butlletí número 546 (dimarts 01/11/2011) - Continguts triats i enviats
per Eugeni S. Reig
5) Ramon Sangles i Moles
- El signe d'interrogació
7) La IV Mòstra de Cinèma Occitan Llanterna Digital 2011
arriba a Barcelona amb 6 creacions
cinematogràfiques
9) Mes de les Lletres i Taula de les Lletres i dels
Menjars
10) XIII Edició PREMI de TEATRE
BREU en VALENCIÀ Evarist
Garcia
12) 500 raons per parlar català, de
David Pagès i Cassú
1)
Publicat en el blog EL DO DE LA PARAULA
diumenge 10 de juliol del 2011
La interferència d'una llengua damunt una altra no sempre es
manifesta diguem "en positiu", sinó que també ho fa "en negatiu". És a dir, no
sempre la interferència consisteix a afegir a la llengua interferida qualque
element propi de la llengua interferent, o a remodelar l'estructura interferida
d'acord amb l'estructura interferent, o a calcar qualque ús o significat de la
llengua interferent en la llengua interferida; moltes de vegades la
interferència es manifesta en el fet de ser rebutjat qualque element ben genuí
de la llengua interferida només perquè tal element existeix també en la llengua
interferidora. Per exemple, hi ha qui rebutja tirar amb el sentit de
"desfer-se d'una cosa inservible" ("si està espanyat, el pots tirar") només
perquè també existeix en castellà, i prefereix "llençar". Qui així actua ho fa,
naturalment, sota la interferència del castellà, perquè si no hi estigués sotmès
no rebutjaria aquest ús ben genuí d'aquest verb tan antic com la llengua
mateixa. La llengua catalana ha de ser considerada independentment de les seves
coincidències i dissidències amb totes les altres llengües veïnes, i una forma,
una construcció o una grafia ha de ser analitzada com a bona o dolenta,
convenient o inconvenient, per al català, en referència al seu sistema propi i
als seus elements genuïns ja existents, però no necessàriament excloents. Són
rebutjables tots aquells elements forans que no tan sols no aporten cap sentit o
matís nou al sistema català, sinó que, ben al contrari fan que aquest sigui més
pobre (com quan reduïm la diferenciació entre tastar / assajar / provar a
aquest darrer) o en canvien el caràcter tradicional, en transformen la
personalitat original, sense aportar-hi cap classe d'enriquiment (com quan
substituïm padrí per abuelo o cambra per cuarto). No
són però rebutjables (excepte per a aquells que rebutgen tot allò que és
d'origen extern pel sol fet de ser-ho, els xenòfobs) aquells elements que ens
poden aportar qualque matís, significat o ús nou i útil. Per exemple, en
mallorquí distingim clarament xupar (un caramel·lo, per exemple) de
xuclar (una orxata amb una canyeta, per exemple), són per a nosaltres
dues accions ben diferents, i per això em sembla molt bé que el primer verb,
independentment del seu origen possible castellà (possible, però no segur),
sigui acceptat dins el nostre patrimoni lèxic, la qual cosa fins ara no ha fet
la normativa catalana.
Anem més concretament al tema que avui vull exposar: la qüestió
dels punts d'interrogació i d'exclamació, aquests signes que s'usen en
l'escriptura per a indicar al lector que la frase que llegeix és una
interrogació o una exclamació o admiració. El senyal d'interrogació (?) no
existeix en llatí clàssic, en el qual la interrogació és marcada per partícules
a posta situades a l'inici de la frase, o per pronoms interrogatius; va
aparèixer en el llatí escrit a finals del segle VIII a l'imperi de Carlemany,
com un punt amb una ziga-zaga superior, segurament insinuant el moviment
ascendent de la veu. Feia part d'un sistema de signes (positurae) que
marcaven les inflexions melòdiques i les pauses oratòries de la veu als texts
destinats a ser llegits a la litúrgia o la declamació, i, segons pareix, va
inspirar alguns neumes (signes primerencs de notació musical). El punt
d'admiració (!) és encara més modern que el d'interrogació: devers el 1360
apareix en un Ars punctuandi ('Art de la puntuació') de l'italià Iacopo
Alpoleio da Urbisaglia, i inicialment eren dos punts inclinats cap a la dreta
amb una barra igualment inclinada a damunt. Tant el senyal d'interrogació com el
d'admiració tengueren una gran difusió immediata, primer per tot el món romànic,
però després també per altres àmbits culturals, i arribaren a sistemes
d'escriptura molt diferents, com el xinès, l'àrab i l'hindi.
Un i altre, el punt d'interrogació i el d'admiració, són
originalment només situats al final de la frase, i és
així que encara ara són utilitzats en quasi totes les llengües, però el 1754 la
Real Academia Española de la Lengua va recomanar que el punt d'interrogació
girat (¿) s'usàs també en castellà a l'inici de la frase. En parlarem, d'aquest
nou senyal, en el pròxim article.
2)
Publicat en el blog EL DO DE LA PARAULA
diumenge 11 de setembre del 2011
A
l'article anterior vàrem veure que els punts d'interrogació i exclamació
nasqueren a l'Edat Mitjana, primer el d'interrogació i després el d'exclamació,
i que es posaren només al final de les frases, ús que continua sent el
majoritari avui en dia, però que l'Acadèmia Espanyola el 1754 va recomanar l'ús
també en castellà del punt d'interrogació girat (¿) a l'inici de la frase.
Aquesta recomanació durant molts d'anys, encara dins bona part del segle XIX, no
va ser més que això, una recomanació vacil·lant, que ni la mateixa Acadèmia
seguia sempre. A l'Ortografía
de la Lengua Castellana, arreglada á la última de la Real Academia
Española,
impresa a Girona el 1823, només es prescriuen els punts finals: “si la proposicion es
interrogativa, se pone en el fin esta señal (?) llamada punto interrogante ó
interrogacion; y si es admirativa, se cierra con esta (!) que se llama
admiracion” (pàgina 92). En canvi, al Prontuario de ortografía de la
lengua castellana, dispuesto de real órden para el uso de las escuelas
públicas (Madrid, RAE, 1857), la norma és: “La interrogación se pone al fin
de una cláusula en que se hace alguna pregunta, v. gr. ¿Dón-de vas? – A qué
vienes? – Te veré mañana? Cuando el período interrogatorio es largo, ó pasa
de un renglon á otro, debe ponerse al principio la nota ó signo de interrogacion
en orden inverso (¿), lo cual se hace a fin de que el lector tome desde luego la
entonacion conveniente á la pregunta; v. gr. ¿Serán perdidos tantos
ejemplares y escarmientos como presenciamos cada dia, para persuadirte á mudar
de vida y entrar en la senda del honor y de la virtud?” Vet aquí el perquè
d'aquesta recomanació: en una llengua com la castellana (i com quasi totes les
romàniques) no hi ha a la frase cap element inicial que la senyali com a
interrogativa, només ho sabem pel punt d'interrogació inicial; si aquest signe
no hi és, tendirem a llegir la frase com a afirmativa, fins que arribant al
final ens temerem que és interrogativa i l'haurem de rellegir. Això no passa en
les llengües germàniques, en què el subjecte sempre va darrere el verb en les
interrogacions (i en anglès sol aparèixer l'auxiliar do), ni en francès,
en què la frase interrogativa o bé és com en germànic (Es-tu dejà allé en
Suïsse?) o comença per Est-ce que...? (si no és introduïda per
pronoms o adverbis interrogatius). Si ara escric “Demà vendràs amb mi a pescar i
anirem en aquella penya on fa uns mesos, aquell dia que venien els teus cosins,
vàrem trobar tant de peix?” sé cert que la interrogació final us ha sorprès, que
heu començat llegint una frase afirmativa; en canvi, si començam la frase amb
“¿Demà...” és ben segur que ja des del començament sabeu que li heu de donar
l'entonació interrogativa. És que no hi ha res que distingeixi aquests dos tipus
de frases més que el signe inicial escrit. El fet és que els espanyols
proposaren aquesta innovació que ells mateixos no consolidaren fins el segle XX,
i no només per a les frases curtes, sinó per a totes. En català hi ha hagut la
mateixa vacil·lació que en castellà, amb la diferència que la nostra no ha estat
més que un reflex de l'espanyola, perquè els catalans començaren a posar punt
d'interrogació i d'admiració inicials també dins el segle XIX, seguint la
recomanació de l'Acadèmia. És per això, segurament, que l'ús d'aquests signes és
vist com una concessió més a l'espanyol i que des d'una posició ideològica
catalanista es rebutja aquesta opció, però la realitat és que el punt
d'interrogació inicial (¿) (no tant el d'exclamació) és ben útil en l'escriptura
catalana i facilita molt al lector la identificació de la frase interrogativa.
Pompeu Fabra, a qui no es pot qualificar d'“espanyolista”, acceptava aquest
signe en les frases llargues, però el trobava innecessari en les curtes i els
monosíl·labs interrogatius: qui? què? on? El problema a l'hora de
distingir frases curtes i llargues és que en això ningú té el mateix criteri i,
per tant, no pot servir de norma. En continuarem parlant.
3)
Publicat en el blog EL DO DE LA PARAULA
diumenge 16 d'octubre del 2011
En la
tradició gramatical catalana la qüestió dels punts d'interrogació i d'admiració
pareix una qüestió absolutament secundària, de la qual parlen ben pocs tractats.
Així i tot, al llarg del segle XX es va anar mig imposant una praxi molt
peculiar, ja esmentada a l'article anterior, espècie d'arranjament entre la
proposta definitiva castellana (¿...?, ¡...!) i la més general (...? ...!):
posar els dos punts quan la frase és llarga i només posar-ne un quan la frase és
curta, especialment en les frases interrogatives. Així ho explicava el 1962
Badia i Margarit, a la Gramática Catalana de l'editorial Gredos (II, p.
133), i així ho recollien la majoria de gramàtiques i tractats de llengua
d'aquells anys i dels posteriors. Els anys 70, però, hi hagué com a mínim dos
estudiosos que es plantejaren la qüestió amb la intenció de posar-hi orde: Joan
Solà (malauradament desaparegut el 2010) i Josep Ruaix. Tots dos n'analitzaren
l'ús històric, hi reflexionaren i en proposaren una norma, diferent en cada cas,
però coincident en una cosa: la utililitat (almanco en alguns contexts
determinats) del punt d'interrogació inicial. És impossible en aquestes línies
resumir els arguments de cada un, per això em cenyiré a donar-ne la recomanació
final. De Solà: “Si no volem caure en l'anarquia de la casuística i hi volem
guanyar indiscutiblement en claredat, el millor que podem fer és usar els signes
d'interrogació i admiració al començament i al final de qualsevol fragment
interrogatiu o admiratiu. I que no es cregui ningú que això és un castellanisme.
Respon, senzillament, a les característiques internes del català...” De Ruaix:
“posar l'interrogant inicial només quan la frase interrogativa és d'entonació
complexa i no comença amb cap partícula interrogativa... recomanar per al català
l'ús exclusiu del signe d'admiració o exclamació al final de la frase o
expressió que volem marcar com a admirativa o exclamativa.” Com veim, tant un
com l'altre accepten el punt interrogant inicial, però el segon només de manera
restringida a unes estructures molt concretes. L'argumentació de Josep Ruaix per
a aquest ús és molt coherent, però topa amb un realitat: la impossibilitat per a
la gran majoria d'usuaris, no experts en gramàtica, de discernir quan han de
posar els dos signes o quan només n'han de posar un. Allò que Ruaix veu tan
clar, l'escrivent normal difícilment ho percep. En canvi, la norma de Solà és
claríssima: sempre s'han de posar els dos signes, i no cal fer anàlisis
gramaticals. En el punt d'admiració, però, les dues propostes són diferents.
Finalment, el 1995 la Secció Filològica de l'IEC es decidí a dir-hi la seva i va
aconsellar [sic] “amb finalitat simplificadora” només posar els punts finals,
tant d'interrogació com d'admiració, consell que ja anava precedit per la
recomanació de Badia, a la seva nova gramàtica de 1994, “d'abstenir-se d'usar
aquest signe” [¿]. ¿Què hem de fer, doncs, amb els punts d'interrogació i
d'admiració? Per a començar, fixem-nos que la Secció Filològica només
“aconsella”, no “imposa” normativament, l'ús exclusiu dels punts finals; per
tant, usar el punt inicial no va contra cap norma de l'IEC; just no fa cas d'un
consell. Jo crec que podem diferenciar el cas de les frases interrogatives de
les admiratives. Aquestes darreres solen ser introduïdes per qualque mot que
n'indica l'entonació exclamativa i, a més, solen ser relativament curtes. Per
tant, en aquestes frases l'ús del punt final és suficient, i ometent-lo a
l'inici feim la lectura menys carregada de signes. En el cas de les
interrogatives, però, crec que, per les raons ja indicades, la proposta de Ruaix
és complicada i, per això, inconvenient. En canvi, la proposta de Solà em pareix
la millor, la més clara i més fàcil, i per això la més convenient: posar sempre
els dos signes, independentment de la llargària, sempre subjectiva. En qualsevol
cas, podem tenir present que una obra tan important com la Gramàtica del
català contemporani (2002), fa servir sempre els signes d'interrogació i
d'admiració al començament i al final de la frase, per curta que sigui. És clar
que la va dirigir el malaguanyat mestre Joan
Solà.
4)
Publicat en el blog de Ferran Alexandri
diumenge 11 de setembre del 2011
Tediosa és ja la pregunta si cal o no cal posar els signes
d'interrogació i admiració a l'inici de la frase, però el cas és que aquesta
qüestió continua sent controvertida i encara és causa de polèmica i de llargues
discussions i explicacions per part dels que ens dediquem a l'ofici de la
llengua. És per això que m'agradaria deixar clar d'una vegada quin és l'estat de
la qüestió.
La majoria de gramàtiques que circulen en l'àmbit escolar no
fan cap referència a l'ús d'aquests signes, si no és que diuen que en català
només s'usen en posició final, com aconsella la normativa. Em fa l'efecte que és
l'obra de Joan Abril Español, Diccionari pràctic de qüestions gramaticals
(Edicions 62, "El Cangur Diccionaris", 249) publicat l'any 1997, la que exposa
una explicació contundent d'aquest assumpte (pàg 211-213). Vegem a continuació
les propostes diverses.
Proposta de l'Institut d'Estudis
Catalans
"La Secció Filològica (Acord d'11 de juny de 1993
sobre l'ús dels signes d'interrogació i d'admiració) aconsella amb
finalitat simplificadora, d'usar aquest signes exclusivament al final de
l'oració, la qual cosa es pot entendre en el sentit que no té un caràcter
estrictament prescriptiu i, per tant, permet triar altres opcions possibles, com
ara la solució de Pompeu Frabra o la de Joan Solà."
"L'Acord de la Secció
Filològica, que faria renunciar als signes inicials, té relació amb el fet que
només el castellà els fa servir, a més de justificar, a part, el criteri de
simplificació. Aquesta recomanació no té en compte que moltes oracions
interrogatives i exclamatives no presenten cap tret que les identifiqui com a
tals fins al signe d'interrogació i exclamació de tancament. Si marquem només al
final les clàusules interrogatives i exclamatives pot obligar el lector a
rellegir la clàusula sencera (en el cas de les clàusules
llargues)."
La
solució de Pompeu Fabra
"En l'època de Fabra i en l'anterior a
la normativa fixada pel mateix filòleg, l'aplicació dels signes d'interrogació i
exclamació ha estat un desgavell, provocat sobretot pels criteris que guiaven la
pràctica. És a dir, s'havia d'usar el signe inicial només quan la frase fos molt
llarga i/o si no cabia tota sencera en una línia impresa."
La proposta de Joan
Solà
"Davant d'aquest embolic, Joan Solà va proposar el 1975
d'adherir-se al sistema castellà. Aquesta és la proposta més coherent i
funcional, ja que no presenta la dificultat d'haver de decidir cada vegada si la
clàusula és prou llarga per posar-hi el signe inicial o no i elimina qualsevol
problema de comprensió, fins i tot encara que s'hagi de posar els signes
inicials en clàusules curtes o encapçalades per pronoms interrogatius (què,
qui, per què...). Aquesta proposta avui dia és seguida per algunes
editorials, alguns mitjans de premsa o per algun escriptor de prestigi com ara
Quim Monzó."
EXEMPLES
[1] Renegar de la
pròpia classe per defensar els interessos dels qui, al capdavall volien
destruir-la, ¿anava més enllà d'una entremaliadura de nens capriciosos o –com
afirmaven alguns obertament– era una manera d'assegurar-se un peu a cada banda
per trobar-se a recer bufés d'on bufés el vent? (Jesús Moncada. Camí de
sirga).
Si només emprem el signe de tancament, hem de llegir la frase
dues vegades.
[2] Quan em veuen arribar em miren amb cara
estranyada, com si em preguntessin "Aquest ¿qui és?", o "¿Què hi ve a
fer, ara, aquí?". Jo em pregunto: "¿Què fan aquests, aquí, d'on surten,
què fan al meu pis? (Quim Monzó. Mil cretins).
Tot i
l'evidència dels pronoms interrogatius en aquestes frases, tampoc no passa res
si emprem el signe d'interrogació inicial.
[3] Llavors Príam, bé
que ja és veia envoltat de prop per la mort, no es pogué, però, refrenar ni
retenir la veu o la ira: ¡'Ah, per aquest forfet!', crida, '¡per aquesta
gosadia, vulguin els déus, si n'hi ha al cel un de pietós que té cura de
venjar-nos, pagar-te amb guardó escaient i concedir-te el premi que mereixes, tu
que m'has fet veure amb els meus ulls l'assassinat del fill i has sollat amb el
seu cadàver l'esguard del pare! (Virgili. Eneida II, trad. Miquel
Dolç).
Fixem-nos també en aquests cas: si només posem el signe
d'admiració al final (que és el que feia el text original; fins i tot estalviava
el de tancament de la primera exclamació), segurament no només haurem de llegir
la frase dues vegades, sinó que tal vegada no sabrem on comença veritablement
l'exclamació.
[4] *No!!! No ho facis!!!
És
totalment incorrecte, cursi i infantil repetir el signe d'admiració al final per
augmentar l'èmfasi.
[5] ¿La Roser, vindrà?
[6] La Roser,
¿vindrà?
Els exemples [5] i [6] són especialment interessants en
la utilitat d'usar el signe d'obertura: en el cas 5 es fa una pregunta que
expressa sorpresa pel fet que ens han confirmat que vindrà la Roser; en
canvi, en l'exemple 6 només es demana si la Roser vindrà o no
vindrà.
5)
Publicat en el llibre COMPENDI DE NORMES
D'ESTIL (3a edició) de Ramon Sangles (Editat per Llengua
Nacional, Barcelona, 2009, pàg. 72)
El signe
d'interrogació
Ramon Sangles i
Moles
L'interrogant és un signe ortogràfic que simbolitza
l'entonació d'una frase interrogativa directa. Segons
l'autoritat acadèmica, en català l'interrogant solament s'ha
de posar a final de frase. Tanmateix, seguint altres autoritats, aconsellem de
posar-lo també a començament de frase quan aquesta és
d'entonació complexa (contenint alguna coma entremig) i no
comença amb partícula interrogativa. Exs.:
Què vols? / Vols ballar? / T'ha agradat la
pel·lícula? Podries ajudar-me? (entonació
simple i sense comes; per tant, interrogant sols al
final)
D'on ho treu, doncs, ell, tot això? (amb
partícula interrogativa al començament; per tant,
interrogant sols al final, tot i haver-hi comes)
¿Creieu que ho puc fer, això? (entonació
complexa, sense partícula interrogativa al
començament i una coma; per tant, interrogant al
començament)
Aquell noi
que va venir l'altre dia a casa és una mica especial, oi que
sí?
Puntuació de les frases
interrogatives
Com que el to interrogatiu té una durada limitada,
convé separar amb una coma la part no interrogativa
d'aquella que pròpiament ho és. Exs.:
En aquest cas, hi aniríeu?
I el personal, que hi voldrà
col·laborar?
Si la interrogació correspon sols a una part de
l'oració, però no és fàcilment detectable on comença,
aleshores recomanem de posar també el signe d'obertura al
lloc on cal. Ex.:
Així que
estàs decidit a canviar de pis, però ¿ja t'ho has pensat
bé?
De vegades una pregunta pot precedir-ne una altra.
Llavors, el punt interrogatiu es posa sols en la pregunta
final. Exs.:
On vols anar de vacances, a la platja o a la
muntanya?
Què vols prendre, cafè?
Què penses, que és massa
tard?
Notes
La presència o no de la coma aporta alguns matisos.
Exs.:
Aquesta frase, s'ha d'analitzar? (to interrogatiu
«neutre»)
Aquesta frase s'ha d'analitzar? (to de sorpresa,
estranyesa o queixa)
Que ha vingut l'avi? (No esperàvem pas la seva
vinguda.)
¿Que ha vingut, l'avi? (És l'hora en què sol
venir cada dia.)
Puntuació
Els punts suspensius s'escriuen davant el signe
d'interrogació (o d'admiració):
Que no ho saps...? / Vés-te'n
a...!
No s'ha d'escriure mai punt darrere un signe
d'interrogació o d'admiració:
Quants exemplars es publiquen? Pocs, una vintena.
/ Vés-hi, Maria! T'hi esperen.
Sempre hem pensat el mateix (realment pensem?).
No canviarem [...]
En general, no s'ha d'escriure més d'un signe
d'interrogació o d'admiració, si no és que ens vulguem
expressar d'una manera exagerada:
Dius que ja han arribat tots???
Caram!!!
Jo ho faig sovint!!!, vós, no?????
6)
Publicat en el diari
ARA dilluns 20 de desembre del
2010
Albert Pla
Nualart
Si poseu la frase del títol davant els ulls de molts catalans,
simplement us diran: "En català el signe interrogatiu no es posa al davant". Què
hi diuen els experts? Fabra aconsella posar el signe d'obertura quan la llargada
i l'estructura de la frase indueixen a una errònia lectura enunciativa. Ruaix és
del mateix parer. I Solà, per evitar la vacil·lació en l'ús, abona que s'hi posi
sempre. Pocs lingüistes de prestigi han defensat que el signe d'obertura no s'hi
posi mai.
I què hi diu la normativa? Si entenem per normativa l'actual
doctrina de l'IEC, i per doctrina de l'IEC l'esborrany de gramàtica normativa
penjat a la seva web, diu (amb una concisió digna de millor causa): "El signe
d'interrogació (?) i el signe d'admiració (!) s'escriuen al final del període
d'entonació interrogativa, l'un, i exclamativa, l'altre". I el mateix diu la
fitxa de l'Optimot (el portal lingüístic de la Generalitat) dedicada al
tema.
El pobre ¿ no és cap malfactor. És, només, un humil signe
d'interrogació: un signe auxiliar tipogràfic que ajuda a la lectura.
No posar-lo mai indueix a errors. Barrejar el seu ús amb
qüestions d'identitat és haver perdut el nord. Si fóssim pescadors i el poble
veí descobrís un sistema de pesca millor, no copiar-lo argüint motius de
tradició i identitat seria, literalment, estúpid. No totes les tradicions són
dignes de conservar. Una llengua que s'ancora es condemna a perdre
vitalitat.
La IV Mòstra de Cinèma Occitan
Llanterna Digital 2011 arriba a Barcelona amb 6 creacions
cinematogràfiques
El dia 3 de novembre se'n farà la presentació, que
presidiran la directora general de Política Lingüística, Yvonne Griley, i el
vicesíndic primer d'Aran, Luís Carlos Medina
La Mòstra de Cinèma Occitan Llanterna Digital es
presenta a Barcelona després d'un circuit d'exhibició que va començar a Lleida
el mes de juny i que ha continuat per diferents localitats catalanes i
occitanes, tant en territoris sota administració francesa com italiana. En
concret, s'ha projectat a Lleida, la Seu d'Urgell, Vielha, Ostana, Tolosa i
Montalban. La Mòstra, que consistirà en tres sessions a l'Ateneu Barcelonès,
acollirà la projecció de tres llargmetratges i tres curtmetratges en occità,
subtitulats en francès i en català.
El dia 3 de novembre, a les 19 hores, tindrà lloc la
presentació a la mateixa seu de l'Ateneu. Serà presidida per la directora
general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya, Yvonne Griley, i
el vicesíndic primer d'Aran, Luís Carlos Medina, i comptarà amb l'assistència
del director del llargmetratge programat per a la sessió, Stéphane Valentin, i
la responsable de la idea original i protagonista, Sophie Jacques. Les
projeccions encarregades d'inaugurar aquesta primera sessió a Barcelona seran el
curtmetratge Bufola e lo lop
blanc, faula rural basada en un conte popular occità, del
realitzador Francis Forcou, i el llargmetratge documental Bodega. Buf de vida!, sobre la
recuperació de la bodega, instrument tradicional gairebé desaparegut i ara ben
representatiu de la música occitana. La vetllada es clourà amb una mostra
musical de l'instrument bodega, a càrrec de Sophie
Jacques.
La Mòstra vol contribuir a la difusió de la llengua i de
la realitat occitanes a través de les creacions cinematogràfiques que s'hi
produeixen i aspira a esdevenir una plataforma de promoció de la creació
audiovisual en occità, tant a Catalunya com a
Occitània.
La Mòstra de Cinèma Occitan Llanterna Digital és una
iniciativa de la Coordinadora de Serveis Lingüístics de Lleida, que està
integrada per representants de la Direcció General de Política Lingüística; del
Consorci per a la Normalització Lingüística, CNL de Lleida; dels
serveis territorials d'Ensenyament, de Salut i de Justícia de la Generalitat de
Catalunya; del Servei Lingüístic de la Universitat de Lleida; de l'Escola
Oficial d'Idiomes de Lleida, i del Servei Lingüístic de Comissions Obreres, i
compta amb la col·laboració d'una vintena d'entitats i associacions públiques i
privades, tant catalanes com occitanes.
Publicat en VilaWeb dimecres 26 d'octubre del
2011
Els consellers català i balear de Cultura no descarten
de fer-hi retallades
Els presidents del govern
balear, José Ramón Bauzá, i de la Generalitat de Catalunya, Artur
Mas, han presidit avui la reunió de la junta rectora de l'Institut Ramon Llull (IRL),
tinguda a Palma. 'Ara som en un punt en què refermem l'aposta per la presència
comuna en l'Institut Ramon Llull, que vol situar llengua i la cultura comuna i
compartida a tants països com puguem', ha dit Mas. I Bauzá: 'L'Institut Ramon
Llull ens permetrà de definir la col·laboració futura en què defensarem els
nostres interessos des de la identitat pròpia de Catalunya i de les
Balears'.
A la reunió d'avui, hi han participat el conseller d'Educació,
Cultura i Universitats balear, Rafael Bosch, el conseller de Cultura català,
Ferran Mascarell, i el director de l'IRL, Vicenç Villatoro.
Un dels aspectes importants de la reunió de la junta rectora és
el de l'aplicació dels plans d'austeritat dels governs balear i català a
l'Institut. Cal tenir en compte que ni el conseller d'Educació, Cultura i
Universitats balear, Rafael Bosch, ni el conseller de Cultura de la Generalitat,
Ferran Mascarell, no han descartat que s'haguessin d'aplicar retallades a la
institució, com en tota l'administració.
Tot i amb això, pel conseller Bosch és un 'motiu de satisfacció
poder obrir un futur profitós i uns projectes engrescadors de l'Institut per a
les dues entitats que hi donem tot el suport'.
Mes de les Lletres i Taula
de les Lletres i dels Menjars
El 2 de novembre, en el Col·legi Sant Andreu,
comença el XIII Mes de les Lletres, 13 anys promocionant "El plaer de
llegir, el gust d'escriure". Activitat que pretén acostar l'escriptor al lector.
A més enguany, amb motiu del centenari del naixement d'Enric Valor, Dani Miquel
el recordarà amb "Els barrets de Valor". A més com el grup Al Tall compleix 35
anys, presentarem el divendres 4, en la Casa de la Cultura, el llibre de Víctor
Mansanet "Al Tall. Música per a un poble", i el divendres 18 concert "Al Tall,
35 anys".
I per rematar el mes, el divendres 25 pararem la Taula de
les Lletres i dels Menjars a l'escriptor Alfons Llorenç.
Ricard
Avellan
Coordinador del Mes de les Lletres
Bloc de Progrés Jaume I
Sant Jaume,
31
46250 L'ALCÚDIA
--------------------------
www.blocjaume.com------------------------------
blocjaume@mesvilaweb.cat----------------------------------------
Adreça Postal: Bloc de
Progrés Jaume I
Apartat de Correus 111
46250
L'ALCÚDIA
-----------------------------------------------------------
Telèfon
del BLOC: 660519774
--------------------------------------------
Els
dijous, de 8 a 9 de la nit, es reunix la junta al
Casal
XIII Edició PREMI de TEATRE BREU en VALENCIÀ Evarist
Garcia
Representació de l'obra guanyadora
TANTES
HISTÒRIES, LA MATEIXA HISTÒRIA de Josep Lluís Roig
Sala.
Dijous,
3 de novembre del 2011
a les 20.00 hores.
TEATRE
ARNICHES
Avinguda d'Aguilera, 1
ALACANT
Publicat en EL PUNT dijous 27 d'octubre del
2011
La periodista Gemma
Aguilera descobreix Pedro Urraca, un agent triple al servei del franquisme, la
Gestapo i el règim de Vichy
Daniel O'Hara aconsegueix
el guardó de narrativa amb un melodrama social i sexual
El llarg poema narratiu de
Jordi Llavina es fa amb el premi Vicent Andrés Estellés
El Principat ha fet ple en la 40 edició dels Premis Octubre, donats a
conèixer aquest matí a València. I el món del periodisme ha demostrat una ocasió
més que la literatura és un bon refugi quan l'actualitat sembla estar sobrada
dels seus professionals.
La investigació de la periodista Gemma Aguilera sobre Pedro Urraca, el
policia que havia detingut el president Companys li ha servit per aconseguir el
premi Joan Fuster d'assaig, dotat amb 6.000 euros. Aguilera ha dedicat un any a
la recerca.
La periodista catalana es va trobar amb un personatge més complexe del que
havia pogut imaginar en un principi. A Agent 447, l'assagista ens
descobreix un agent triple va treballar per al règim franquista, el govern de
Vichy i la Gestapo, un oportunista que va passar de ser un repressor de
republicans, jueus i comunistes a perseguir presumptes membres d'ETA durant la
Transició.
“Era un home amb moltes ànsies de poder, que va saber adaptar-se a les
circumstàncies del poder i, que va bolcar en la seua funció repressora el repudi
que li havia mostrat la seua família”, ha explicat Aguilera.
12)
Publicat en el llibre 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg.
18).
18. La llengua permet
donar el millor de cadascú i contribueix a la igualtat de drets i
deures.
Oriol Amorós
Secretari per a la Immigració
(2006-2010)
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us preguem encaridament que feu arribar
aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí
InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones
interessades en la llengua catalana.
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací