barxeta
Bossa
petita feta de palma, espart o cànem, amb tapadora, que s'usa per a dur el
recapte al camp.
La paraula barxeta és (o ha sigut) d'ús
habitual en el parlar d'Alcoi, especialment en el de la zona rural. L'escriptor
alcoià Jordi Valor i Serra l'empra en la seua prosa literària. En la narració
Claudina va a estisorar podem llegir:
|
Estic ja decidida i sols espere que la teua bona mare extreme les
seues bondats envers mi fins a preparar-me tots els dies la barxeta amb el
recapte per a menjar fora de casa al
migjorn. |
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 210)
El cotxe, el coach i el
coaching
Antoni Llull Martí
Els mots d'origen hongarès
que s'han introduït dins la nostra llengua són molt pocs i ens han arribat
a través d'altres llengües intermediàries, normalment el francès o l'anglès.
Hússar, sabre, vampir i poques més, però n'hi ha una,
que si ho és,
cosa que està en discussió, però que sembla que sí, resulta que és de les més usades i una de
les que són objecte de més discussions: cotxe. Al castellà i al català ens degué
arribar a través del francès coche, i diuen que prové del nom del poble hongarès de
Kocs (pronunciat, aproximadament, kotx), ja famós en el segle XIV per la
fabricació de carruatges. Entre els segles XV i XVI desenvoluparen un tipus de carruatge
lleuger, de luxe, per al transport de persones, que a Hongria li donaren el nom
de kocsi szekér ‘carruatge de Kocs', el qual aviat tingué gran demanda a les corts
europees. Els vienesos anomenaren aquest modern, aleshores, mitjà de
transport, Kutsche (podeu llegir-ho kútxe, però la
u
possiblement es pronunciava més oberta que la nostra; per tant, quasi
kotxe), imitant el nom del poble d'on provenia. Els francesos li digueren
coche, els anglesos coach (llegiu koutx), els castellans i
portuguesos coche i els catalanoparlants cotxo i
cotxe.
Però vet aquí que dins el segle XIX els anglesos trobaren al mot coach una nova aplicació: la de tutor particular per a un estudiant de casa rica. La idea, possiblement, que va dur a aquest nom, fou que la tutoria facilitava el trajecte en el curs dels estudis, com si fos un cotxe. En una de les nostres rondaies, la titulada una al·lota deixondida, el protagonista, el rei disfressat de persona normal, anant a peu de Ciutat a Manacor, es topa amb un home manacorí que feia el mateix camí que ell, i li diu «si voleu venir amb mi vos deixaré colcar». L'home no va entendre això, li semblà un desbarat, posat que tots dos anaven a peu, però la seva filla, l'al·lota deixondida, li explicà que allò que li havia volgut dir era que donant-li conversa li ajudaria a passar el camí, perquè «conversant conversant, un no se'n tem des camí, casi bé com si el deixaven colcar dins un carro». Avui en dia s'ha internacionalitzant el mot coach per ‘entrenador' en alguns esports, i en el món empresarial com a ‘mestre' o ‘tutor' que supervisa i aconsella aquell qui fa una feina, perquè la faci millor, sobre tot en la formació de directius. A això se li diu coaching.
«El verb sortir, que en Catalunya i Balears ha pres el
significat d'eixir, conserva encara
el sentit que tenia en la llengua antiga de ‘brollar, eixir amb impetuositat'.
Així una emoció pot ‘sortir del
cor' o una espurna pot ‘sortir del foc'; fins i tot un esglai o sobresalt pot anomenar-se
un sortit o un surt. Per als altres significats del
castellà salir la nostra llengua
posseeix la forma venerable eixir, perduda, en aqueix sentit, en quasi
tota la Romània» (Germa Colon, Castelló i
la seua llengua, 1952).
Locucions i frases fetes
Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d'aquest recull.
Aquet conco és una rata de
sagristia.
Records sense cistella. Sense regal , tan sols donar records.
El teu padrí, tan ric que és,
t'envia records sense cistella!
Remenar les cireres. Ser el factòtum.
És ella qui remena les cireres en aquella
casa.
Rentar-se la cara com un gat. Malament, sense mullar-se-la gaire.
Aquet llord es renta la cara com
un gat.
Res més? Alguna cosa més?
A la tenda: Què voleu res més? Res més?
Ara gairebé tothom diu: "Algo més?". Totalment
inadmissible.
Rient, rient. Haver-ho fet, sense adonar-se'n, joiosament.
Veieu?, rient, rient hem dit la lliçó.
Riure pels descosits. Trencar-se de riure.
Amb aquell paio dient bestieses,
rèiem pels descosits.
Riure per sota el nas. Riure dissimuladament, generalment fument-se'n.
Mentre ell li feia la proposta, ella reia per sota el nas.
Roba a terra! En tornant a ser a casa, roba de mudar fora i posar-se la
vella.
S'ha acabat la festa, nois, ara
roba a terra!
Rodar el cap. Tenir vertigen.
No miro cap baix perquè em roda el cap. N'hi deien tantes alhora que
li rodava el cap.
Ros de mal pèl. Dit a un ros, per a empudegar-lo.
Ets un ros de mal pèl,
embarboller!
Rosegar-se els punys. D'enveja, de ràbia, de despit.
Davant l'èxit de la cantant, ells es rosegaven els punys.
Romanços de
–Diuen
que no els agrada la festa. –Romanços
de
Rucaina. Ruc (benigne).
No ploris per això, rucaina.
Per la seva polisèmia, la paraula castellana polvo té mala adaptació al català. No hi ha cap problema amb la pols del camí ni amb la de la brutícia ni amb la llet en pols. Però la cosa es complica amb el maquillatge, perquè la traducció directa polvo>pólvores no acaba d'arrelar, i per això el parlant, que se sap espavilar tot sol, acut a altres paraules, com el pot o les potingues. La pols catalana tampoc no serveix per “estar hecho polvo” (estar rebentat), “hacer polvo” amb el sentit de vèncer (fer miques) o “hacerse polvo” (fer-se malbé).
Tampoc en l'acte sexual, on “echar un polvo” és “fotre un clau”. Amb “limpio de polvo i paja” es perd l'expressió: ben net. I encara “morder el polvo”, frase imprescindible en una pel·lícula de l'oest, per a la qual el diccionari de l'Enciclopèdia proposa “arrossegar-se per terra”, solució que no sempre és simètrica.
Perquè aquí rau l'entrellat: per pròximes que siguin, les llengües no són bidireccionals al cent per cent, tot i que en casos com el castellà i el català –filles de la mateixa mare–, el percentatge és força més elevat que, per exemple, entre el català i el rus, nétes de l'avi indoeuropeu.
De tot plegat, però, i tornant a l'asimetria de les llengües, en aquest anar i venir del català al castellà i a l'inrevés que La Vanguardia practica des del maig, passen coses curioses: hi ha dites arrelades en una llengua que tenen equivalents expressius en l'altra. Quan un redactor pregunta com es pot dir en català “de aquellos polvos, estos lodos”, la resposta és “d'aquelles noces, aquests confits”. I quan demanen “qui no vulgui pols que no vagi a l'era”, la solució és “quien no quiera ver lástimas que no vaya a la guerra”.
El redactor acostuma a rebre les propostes amb un punt de fascinació. Tot i així, cal anar amb compte i refer algunes frases, per tal que el diari en català no s'ompli de confits ni en castellà de lástimas, perquè és evident que la freqüència d'ús de les traduccions esmentades és molt més baixa que la dels originals.
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Obsce_0_569943018.html
En sentit restrictiu i una mica obsolet, és obscè tot el que presenta la sexualitat al marge de la moral, l'art i els sentiments, però ho podem dir de tot el que ofèn greument la moralitat prevalent. Inicialment provoca un xoc seguit d'un sentiment de repulsió. És, doncs, altament subjectiu i molt perillós en mans d'un jutge.
La censura s'hi ha escudat per condemnar escriptors i artistes argüint que corrompien, però això no només és difícil de provar sinó que sovint amaga la por d'un jutge purità als seus propis instints. És ell, i no els que viuen el sexe sense tants tabús, qui pot fer mal quan certs estímuls foraden un dic de repressió que no s'hauria d'haver aixecat mai.
L'adjectiu guanya interès si ens oblidem del sexe i l'apliquem a uns guanys. És estúpid parlar d'incompetència quan ens referim a certs responsables de caixes i bancs que ara són més que rics.
No hi ha res d'incompetent en qui donava hipoteques a qui no les podia pagar abocant la seva empresa a la fallida, els seus clients a l'eterna insolvència i tot el país a la misèria. Res d'incompetent si l'objectiu era anar-se'n a casa amb les butxaques plenes sense que ningú pogués dir res.
Res d'incompetent però molt d'obscè, perquè quan el sexe ja no és cap tabú només és obscè tot el que repugnant profundament a la decència manté una total impunitat. Aquesta obscenitat no corromp, desmoralitza, i genera una ràbia que només evitarem que faci mal si se li avança alguna forma de justícia.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Era un ingredient mític del còctel antifranquista. Enmig de l'assemblea alçava la mà un noiet d'ulleres rodones, "Una cuestión, compañero" , i el teu veí xiuxiuejava: "Aquest és trotskista".
També hi havia el POUM, l'Homenatge a Catalunya d'Orwell, la mort d'Andreu Nin i, per postres, el cop de piolet mortal d'un català a Trotski.
Pel marxisme clàssic l'ordre era aquest: 1) la revolució burgesa derroca el feudalisme, 2) el capitalisme es desenvolupa del tot i 3) la revolta proletària instaura el socialisme. Per Trotski, en canvi, era factible passar de la Rússia feudal dels tsars a un estat obrer.
Però això en feia un experiment que només seria viable si la revolta s'escampava a tot el món. Fins a la mort de Lenin el 1924, el marxisme té com a rival, sigui allà on sigui, el capitalisme: la revolució ha de ser permanent. Llavors sorgeix Stalin amb una idea que era inconcebible: la del socialisme en un sol país.
El trotskisme admetia a contracor el centralisme. Hi veia un mal menor necessari per internacionalitzar la revolta. Quan Stalin renuncia a fer-la, el deixa sense excusa i passa a ser només un flagrant atemptat contra la democràcia.
Pel trotskisme, l'URSS stalinista va acabar sent un règim autoritari que traïa la Revolució d'Octubre perquè es va aïllar. Hi ha, però, moltes raons per creure que els ous del Gulag ja els havia post el bolxevisme que Trotski va contribuir a crear, tot i que n'acabés sent una mena de màrtir per la implacable crueltat de Ióssif Stalin.
ESMOLET DE PARAULES
Ve de l'anglès snob , un terme que volia dir aprenent de sabater i que l'argot universitari de Cambridge va fer servir per referir-se als que no eren estudiants.
Potser perquè no estudiar on ho fa gairebé tothom crea un cert complex, snob es va anar tenyint amb el sentit pejoratiu que té ara: el d'algú que sen se ser distingit ni culte fa el que pot per semblar-ho imitant els gustos i opinions dels que ell creu que ho són, i mirant de dalt a baix els que es mantenen vulgars.
L'esnob es deleix per les novetats i, en aquest sentit, té una part molt positiva que l'eixampla mentalment. Certs gustos -com ara apreciar un whisky o una simfonia de Mahler- no es poden adquirir sense una iniciació que demana una dosi d'esnobisme: esforçar-se perquè t'agradi el que d'entrada no et diu res.
Que n'hagi parlat molt bé algú que admirem ens porta a considerar, de manera as senyada, que no ens els hauríem de perdre. L'esnobisme és el llindar inevitable de l'alta cultura. Hi ha moltes coses excel·lents que comencen no agradant.
Però l'esnob autèntic fa vida al llindar. El que té de bo perseverar a ulls clucs per gaudir del que demana ser més sensible i complex, esdevé cretinisme quan passat un temps prudencial, i encara sense sentir res, en parlem posant els ulls en blanc.
Una part de l'art contemporani viu d'aquesta moma. Una absència t otal d'esnobisme ens en deixa a l'escapça, però una dosi excessiva ens converteix en aquell públic que de tant aplaudir el que no comprèn s'acaba aplaudint a la cara.
ESMOLET DE PARAULES
Ser racista és creure que trets in herents fan menys humans certs grups racials i, per tant, legitimen que els discriminem. Ens sembla anacrònic, gairebé pintoresc, però no és fins fa quatre dies, i molt pre càriament, que hem deixat de ser-ho... o ens ho pensem.
No ser racista, contra el que se sol dir, no té res de natural: la intuïció ens diu que és diferent qui ho sembla. Ni indis ni conquistadors es veien d'entrada com a iguals. Van caldre anys de mestissatge i civilització per fer arrelar la idea que res essencial del que ens fa persones els separava.
Però potser l'antídot més efectiu és l'estret contacte. Per molt que la ciència avali la igualtat biològica de l' Homo sapiens , res que sigui només intel·lectual ens salva del racisme.
Ens en salva el procés emocional que fa que, superant les creences i la pressió social, ens reconeguem en qui tot ens fa pensar que és diferent. El nen Huckleberry Finn continua sent intel·lectualment racista quan està disposat a anar a l'infern per ajudar l'esclau Jim a fugir.
Ens hi aboca, en canvi, una pèrdua de l'autoestima. Quan ens sentim hu miliats, pensar que som superiors a un altre grup humà ens torna a fer creure que som algú. I si en traiem profits, no sol faltar una església que ho beneeix.
El racisme costa molt de superar i s'hi recau en un instant. Part del que ens fa qui som és una burgesia ca talana que el 1870 encara era esclavista. Ens convé recordar-ho quan, des del victimisme, trobem tan aliè el Día de la Raza que ahir els nostres veïns van celebrar.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Albert Pla Nualart
Ahir parlàvem de raça i avui parlem d'ètnia: un lligam menys obvi, independent de la genètica, però que marca tant o més la identitat. Formen una ètnia tots els que s'identifiquen amb un patrimoni cultural comú que inclou normalment una llengua i una religió.
Però amb això no n'hi sol haver prou: cal que una ideologia relligui el col·lectiu emfatitzant un ori gen comú, en part mític, i una pàtria real o desitjada. El que és bàsic és que els seus membres siguin conscients que hi pertanyen i que altres grups els identifiquin, amb els greus perills que això comporta.
I encara cal més. En el sentit més restrictiu, ètnic s'oposa a nacional per designar aquells grups que, perquè han emigrat o els han conquerit, formen part d'un estat que aspira a ser nació ignorant-los i basant-se únicament en l'ètnia dominant.
En aquest sentit, bascos, catalans, kurds o gitanos som ètnies, però no ho són ni espanyols ni francesos.
I per què ètnic passa a nacional quan té estat? La resposta és reveladora: una ètnia, amb algunes excepcions, té estat quan s'ha imposat a d'altres que vol diluir, però en la mesura que ho fa ella mateixa s'esvaeix.
Si jo i Otegi som espanyols, com diu el nostre DNI, ser espanyol deixa automàticament de significar el que entenem per ètnia.
Ètnic pressuposa una adhesió tan lliure que els catalans som una ètnia dins de Catalunya que pot acabar sent minoritària.
De nacional , en canvi, se n'és si us plau per força i per això no és fàcil endevinar què hi ha al darrere.
----------------
RETRATS QUE PARLEN
A mig camí entre una infanta i una menina, té la fixesa en la mirada de qui ha crescut en l'ambient encarcarat d'una cort.
El pes institucional l'hi dóna una doble sobredimensió: la d'Unió dins CiU, que fa terç d'una desena part, i la de convergent al gineceu de Duran, que permet al partit gran premiar el petit tocant-li, ensems, el voraviu.
L'accés poc agressiu al poder ha fet que es mantingui afable. Sempre que ha sigut nus de cables d'alta tensió n'ha intentat fer un circuit mirant de no socarrimar-se. Besnéta de beata, ser ara tan àvia l'ha fet prou lloca per posar pau al corral quan s'esvalota.
Si l'escoltes distret sembla de ponent, però quan t'hi fixes gairebé no sents sonores. Venir d'una burgesia tan alta l'ha obligat a aterrar de nou en la seva llengua. I és tan legítim que presideixi els diputats parlant així com era hipòcrita i classista fer tants escarafalls amb el català montillesc.
Tot el que té de jurista competent li falta de 2.0. En aquest punt està tan lluny de Benach que, entre ella i la crisi, el Parlament corre el perill de tornar al segle XX.
No és progre ni feminista i riu més amb la Camacho que amb l'Hereu, però ha legalitzat les parelles de fet i combatria la prostitució multant el client. Quan la vida l'ha posat a prova, ha demostrat un gran coratge sense exhibir-lo.
Sap riure's prou d'ella mateixa per disfressar-se de fada i acabar acceptant que ho és... per falta de sal.
----------------
Publicat en el diari ARA diumenge 16 d'octubre del 2011
RETRATS QUE PARLEN
Seriós, elegant i tímid, és un se nyor de Barcelona que para l'orella, sense que es noti, per què cada dia li expliqui un secret. Ar mat de realisme social i Chanson, capta en detalls ínfims la dimensió li terària del món i troba l'estímul que, associant les idees, et permet humanitzar l'espectacle de la vida.
La seva narrativa és un esforç per reprendre el fil d'una cultura que va quedar a mig fer. Lluny de l'artista que voldria espaterrar, va aprendre a es criure com si fos un ofici en què la redacció de Destino era el taller, Pla el mes tre, Cela un germà gran i Luján l'aplicat company de pupitre.
De la claredat n'ha fet un estil, perquè troba que fer-se entendre ja és prou ambiciós per calgui afegir-hi retòrica. Pocs autors fan tan viva la sensació que el llibre t'està parlant en el to càlid d'una amistat que sap callar abans de ser indiscreta.
El seu hàbitat, tot i haver fet ficció, és una introspecció cívica que, en la línia de Montaigne, examina racons de la consciència en què solem fer-nos trampes. Però la seva intimitat no té cap morbo perquè manté sempre la distància que fa que un foraster no si gui intrús.
Ell, però, no és pas el jo que escriu, i té prou ego per portar malament que no se'l valori prou. I el més irònic és que ha sigut el seu bon gust i un immens sentit del ridícul els que ens han induït a creure que una obra que el temps revelarà clàssica és de to menor.
«Ficció i realitat a l'Espill»
Autor: Josep Guia i
Marín
Editorial: Universitat de
València
Pàgines: 260
PVP: 18 euros
Josep Guia fa una aportació crítica a l'Espill o Llibre de les dones, una obra en vers
del segle xv.
Aquest llibre prové, sobretot, d'una part de la tesi doctoral de Josep Guia, dedicada a l'anàlisi fraseològica de l'Espill. Les informacions que s'hi donen ajuden a interpretar el text i el context d'un clàssic en llengua catalana.
Entorn
femení
11)
Fem-nos
agradables
Vulguem-nos distingir per ser persones educades, gentils i amables. En això hi intervé el to de veu, les paraules afables i els principis de l'ètica i de l'honradesa. També les atencions envers els altres, servir-los, explicar-los bé les coses, acompanyar-los, cedir el pas o el seient... I, no cal dir-ho, també deixar-nos ajudar, servir, estimar, permetre (i gaudir-ne i tot) que es riguin de nosaltres...
En el fons es tracta de comportar-nos amb la màxima senzillesa i naturalitat, sense voler agafar postures estranyes, rígides i, encara menys, sense mirar els altres com si fossin una puça sota el nostre nas: el maleït orgull!, la nefasta prepotència! Tots hauríem de tenir –o ja tenim– el nostre estil de fer i de viure, i aquest és el que ens ha de fer agradables als altres i el que ens ha de fer anar segurs per la vida.
Presentem-nos, doncs, davant els altres sempre tal com som, tant si ens trobem a casa com si fem un discurs davant dues mil persones.
És
clar que sempre hem de millorar en mil coses i ens hem de fixar uns
objectius professionals i culturals elevats; sempre ens hem de voler
superar, però sense perdre mai la naturalitat. I, en la naturalitat,
serem un
descans i un do per als altres.
Comunicació escrita: fer una pluja d'idees i un
esquema inicial
Joan Tudela
Una molt bona manera de completar la preescriptura és fer
una pluja d'idees i un esquema inicial de l'escrit que hem de redactar. La pluja
d'idees és una cosa que, generalment, es fa en grup, però que també funciona en
solitari. L'actitud personal a tenir en una pluja d'idees és la desinhibició
intel·lectual més completa, perquè si reprimim les burrades, reprimirem alhora
les genialitats. Ara, un cop hem anotat totes les presumptes bones idees, hem de
seleccionar assenyadament només aquelles que és bo que incorporem a l'escrit.
També ens pot anar molt bé de fer un esquema inicial de l'escrit que hem de
redactar, sobretot si es tracta d'un escrit d'aquells que no tenen cap
estructura estàndard. En el ben entès, però, que ha de ser un esquema
efectivament inicial i no pas un guió de ferro que hàgim de seguir
obligatòriament.
Del llibre Llengua i
comunicació.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -