barrejat
Barreja al
cinquanta per cent d’aiguardent o absenta i mistela que es servix en un gotet
xicotet i es pren d’un sol glop.
Jo tots els matins em faig un barrejat per a matar el
cuquet. |
En el
DVal, l’entrada barrejat remet a barreja 2 i en aquesta
diu: «Beguda consistent en una mescla d’aiguardent i de vi». En canvi, en el
diccionari del SALT3 l’entrada barreja remet a barrejat que
definix com: «Beguda que s’elabora mesclant cassalla i
mistela».
Les
definicions que donen els diccionaris cal matisar-les molt. En primer lloc cal
aclarir que un barrejat és sempre una mescla a parts iguals d’una beguda seca de
forta graduació alcohòlica amb una altra beguda dolça i de baixa graduació. És
important especificar que les begudes es barregen a parts iguals. La beguda de
forta graduació alcohòlica pot ser aiguardent o absenta i, si és aiguardent, pot
ser cassalla o no, depén del costum de cada lloc. El barrejat que definix el
diccionari del SALT3 –cassalla i mistela– és el de l’Horta de València. La
cassalla és una classe d’aiguardent que es destil·la en la població sevillana de
Cazalla de la Sierra i que fa gust de guinda. La beguda dolça de baixa graduació
sempre és mistela, mai vi. La definició del DVal és incorrecta. Cal
aclarir que la mistela no és pròpiament un vi, és un preparat que es fa amb most
de raïm moscatell que, quan comença a fermentar, se li afig alcohol etílic i es
talla la fermentació. L’alcohol que té el vi és conseqüència de la fermentació
de la glucosa del raïm mentres que l’alcohol que té la mistela és
afegit.
La representació pronominal del complement del nom
Albert Jané
Carro i els seus
derivats
Antoni Llull Martí
Els carros són
molt antics, si bé a la nostra illa fins al segle XIX eren quasi desconeguts perquè eren molt
costosos i perquè hi havia pocs camins apropiats per a circular-hi vehicles
amb rodes, i la seva utilitat era molt limitada, per la qual cosa quasi tot el
transport es feia a esquena de bístia.
El mot
carro, que es diu així en català, en castellà, en italià i en portuguès,
prové del llatí
carrus, que al seu torn havia estat pres d’un mot d’origen gal. Una
mica variat,
pel que fa a la forma, es troba també en francès, char, en alemany,
Karren
(però és
més corrent Wagen), i en anglès cart, mot del que prové el nom
d’ofici i
llinatge Carter. Carro ha produït un munt de derivats, però només
em referiré a
alguns que poca gent pensaria que hi estan relacionats.
Primerament, carregar, que en principi era ‘posar dins un carro’,
i que després se n’amplià el significat amb el sentit de ‘posar dins una nau’, o
‘posar damunt
una persona o una bístia’, i, en sentit figurat, el de ‘imposar una obligació’
(d’un servei o
d’un estipendi). Encarregar degué esser, al principi, ‘detallar
les coses que
s’havien de posar dins el carro o altre mitjà de transport’,
i
amb el
temps, ‘comanar mercaderies o un servei’. Encarregat era aquell a qui
han imposat una
responsabilitat o obligació’, i càrrec, la càrrega d’aqueixa
responsabilitat.
Carrera era un ‘camí per a carros’, que més envant, en sentit figurat, és
digué del
camí fet per una persona en els seus estudis o negocis, i després a una
competició de
provar-se a córrer (potser perquè es corria a una carrera). El mot
carretera, amb el qual coincideix en el significat bàsic, sembla que va esser
format damunt
carreta. I derivat també de carro és
carrer.
Un altre derivat interessant és carril. Sembla que el seu primer significat fou el de ‘solc que fan les rodes d’un carro en passar repetidament per un camí’. Quan s’instal·laren les primeres vies fèrries, es donà el nom de carril als rails que formaven la via, i d’aquí sortí el nou terme ferrocarril, en català i en castellà, nom que serví també per al tren que hi circulava per damunt. I dins la segona meitat del segle XIX, a Palma es donava el nom de carril a un cotxe estirat per cavalls o mules que transportava gent des del centre de la ciutat a barriades com el Terreno, es Molinar o Establiments.
Ensumar
Els gossos, que són els veritables entesos de l’assumpte, no oloren les
preses ans les ensumen. Perquè olorar, mira, però per ensumar cal posar-hi
ganes, una mica d’empenta. Per això qui és capaç de proferir que les flors oloren ha de ser com a mínim un...
desganat? Jo m’ensumo que alguna cosa pitjor.
«Al final, s’ha comprovat, els camells arriben a passar pel subtil cós
d’una agulla. Han batut el repte que els féu Crist amb una sorprenent facilitat.
Crist no es va fixar amb la gran perícia dels camells. I el més trist és que
solament ells troben tota la salvació i la trustifiquen i ningú pus... Els
camells, un cop passat el cos de l’agulla, s’estiren, s’espolsen, es fan netejar
les potes, peten de mans, demanen la premsa, el cafè, la copa, el puro de la
redempció, la colometa de la pau i l’amnistia per tothom [...] N’hi ha de
camells segurs que, tirats de frac, ens somriuen, ens deixen ensumar la flor que duen al trau, ens donen feina i ens gratifiquen per Nadal.
Els camells insegurs, en canvi, fan mala cara, tiren potades i duen el gep
excitat. És cosa sabuda que entre ells no es miren amb massa bona cara» (Miquel
Bauçà, Una bella història,
1962).
Iepa-la!
De la mateixa manera que ensumar i olorar en alguns contextos semblen intercanviables, olor i flaire són falsos sinònims: la flaire sempre és bona (algú ha sentit parlar mai de la ‘flaire de socarrim’?), mentre que l’olor sovint és sospitosa (‘això fa olor d’enganyifa’, per exemple). Una altra prova: endevineu de quina arrel prové fragància?
Locucions i frases fetes
Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d’aquest recull.
Que
alça. Molt fort.
Tinc una ràbia que
m’alça!
Qualsevol diria! Contra una exageració.
No cridos tant, home, qualsevol
diria que et maten!
Quan era mort el combregaven. Ja massa tard; arribar a misses dites.
El metge li aplicà el seu remei,
però quan era mort el combregaven.
Què
dius ara!
Sorprenent-se'n.
─Ja han atrapat el brètol! ─Què dius ara!
Avui molts diuen: "No em diguis", castellà "no medigas!",
inadmissible.
Que
en portarà pocs de capellans a l'enterrament! Per
pobre.
─El Pau és malcarat i pobre. ─Que en portarà pocs de capellans
a l'enterrament!
Que
fet d’encàrrec. Que donat a fer.
Aquest paio és més ruc que fet
d’encàrrec. Un producte més dolent que fet
d’encàrrec.
Que
gira, que tomba.
Al×ludint raons llargues, supèrflues.
Tots dos jornalers que gira que tomba, i la feina per
fer.
Què
hi ha? o
amb (!) Quan algú ens cerca raons i molesta, (per comptes de l’”exclusiu”
què passa, o què et passa?). Quan et volen fer violència.
Què hi ha! Per què m’amoïnes?
Que
ho ha d'anar a fer! No
ho farà pas.
─Vols dir que ho farà? ─Què ho ha d'anar a fer,
home!
Que
no sigui re. Comentant un mal.
─El noi s'ha fet mal. ─Que no sigui
re.
Que
no te’n dic res. Ponderant, en bon sentit.
Porta un vestit que no te’n dic res.
Que... que és! Èmfasi en una qualitat.
Que petit que és!
(Ara molts diuen: "El bonica que és!", pres del castellà "¡Lo bonita que
es!", construcció que cal evitar. Molts autors diuen: Com és
bonica!, manera de dir que, si més no a l'Urgell, abans no coneixíem.
La trobem un recurs pobre, per a substituir allò que hom desconeix).
Què
t’agafa? Què
tens? (Per comptes de l’”exclusiu” què et passa?)
I
ara què t’agafa?
Què
tens? Què
t’agafa? Què hi ha? Dit en un rampell de l’altre. (Per comptes
de l’”exclusiu” què et passa?).
Què tens? I ara!
Què
va? Demanant, no negant. Oi
que?
Què va que et vas perdre?
(No el “¡Que va!” (cast.), denegant. Aquest, en català: I ara! O Ca! O Ca barret!)
Quedar fet una sopa. Resultar masegat de vestit, de cos, suat.
Va caure de l’arbre i va quedar
fet una sopa.
Quedar-se per vestir sants. Una noia, no casar-se.
Aquesta, si continua badant, es
quedarà per vestir sants.
Qui
tingués la pasterada tan llarga! Qui disposés dels béns que tens tu!
Fuig, home, fuig, qui tingués la
pasterada tan llarga com tu!
Qui
vol peix, que es mulli el cul. Qui
ho vol, que s’ho afanyi.
Diu que també vol regalèssia, estant-se a casa? Doncs que es mulli el
cul com nosaltres
!
Quin censal! Quina despesa més grossa!
Quin censal, aquell ruc del
Bóta!
Quin dia som, avui? Demanant el dia de la setmana o del mes.
─Quin dia som avui? ─Som
dilluns.
Quin un! Ponderant un individu, en bé o en mal.
Quin un, aquet
elet!
(Ara molts diuen: “Vaya un!”, castellà “¡vaya uno!, totalment
inadmissible).
Quina cosota! Dit
d'un nen entremaliat.
Quina cosota, només mira quina la'n pot fer,
això!
Quina planxa! Quina llauna! Quina pasterada! Quina atzagaiada!
Quina planxa, deia que no en
portava ni cinc i li ha caigut un bitllet de vint!
Quina que fóra!
o Quina que en fóra! Expressant el desig d'una possible cosa
bona.
─Diu que plourà. ─Quina
que fóra!
Quins acudits!
Refusant l'acció o l'opinió d'algú, no afortunades.
Quins acudits que tens!
Qui-sap-lo. Ponderatiu, molt.
N’hi havia qui-sap-los, de rucs
pasturant al sembrat!
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Enveja_0_565743464.html
És l'emoció negativa que ens provoquen les qualitats, possessions o èxits dels altres. Negativa perquè, en lloc d'impulsar-nos cap amunt, desitgem que ells vagin cap avall, ja que hem perdut l'esperança d'arribar a la seva altura. Pocs sentiments fan tan infeliç i són tan persistents un cop s'apoderen de nosaltres.
L'envejós viu en la il·lusió que el mal de l'altre el redimeix del seu patiment. I és cert que si arriba, durant un temps se li calma, però el més petit triomf d'algú proper el fa rebrotar amb la mateixa força.
Envegem, sobretot, aquells amb qui ens comparem. Creure que ens han donat les mateixes cartes fa que el seu èxit ens mini l'autoestima, però és una creença sense base: qui menys et penses té dos comodins.
De l'enveja només ens en cura tenir clar que l'únic que n'és digne no és material: és la boira inatrapable que anomenem felicitat . I si bé és cert que hi ha feliços i desgraciats, la distància que els separa és més petita del que sembla.
Sovint la felicitat que tant envegem en el veí és el seu intent desesperat de vantar-se del que no té. Més pervers que sentir enveja és voler-la provocar en els altres. El que és una mica feliç més aviat ho dissimula.
Una felicitat sòlida en una persona adulta és sempre fruit d'un esforç. No hi ha feliços malvats. I per aconseguir-la no cal que arribem on és l'altre, només l'hem d'imitar en l'esforç, perquè és l'esforç per ser millors i no el grau d'excel·lència el que ens fa sentir bé.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Etimològicament, és una llei privada, entenent que és privat el que s'oposa a comú. Emana del poder i atorga a algú o alguns un tracte de favor. Fa que no tothom sigui igual davant la llei.
En un sentit més ampli: és tot allò que, sense ser mèrit teu, et fa més fàcil viure que al del costat.
El millor termòmetre de la mala salut democràtica és la quantitat i intensitat dels privilegis d'una societat.
Un dels propòsits dels esmolets és mostrar com l'embolcall de certs conceptes amaga o dissimula el que contenen. Parlem dels privilegis amb orgull, i no -com tocaria- amb vergonya, perquè un ús ben poc innocent els ha recobert de connotacions positives.
"Tinc el privilegi de tenir 5 anys més d'esperança de vida que la mitjana de catalans", podran dir aviat els fills de casa bona apuntats pels pares en mútues privades. I no és criticable que els hi apuntin ni que visquin més, però ho és no entendre que quan trobem normal tenir privilegis i ens hi encastellem, acabem sent objecte d'un comprensible ressentiment.
Més perillós encara és fer-nos la trampa de confondre'ls amb drets, alimentant un malestar que tard o d'hora esclatarà en violència. I quan ho faci i ens esquitxi, proclamarem tan convençuts com enganyats que en som només víctimes innocents.
Quan un decideix mantenir els privilegis, el millor que pot fer és for tifi car la casa. Hi ha una altra opció: lluitar-hi en contra. I els que diuen que ser d'esquerres ja no vol dir res haurien d'explicar com se n'ha de dir d'això.
ESMOLET DE PARAULES
Corre la brama, ho dèiem ahir, que això d'esquerres i dretes és una convenció que ja no té sentit. El paradigma socioeconòmic hauria canviat massa per aplicar-hi esquemes del segle XIX.
Per alguns un dictador sàdic com Stalin era d'esquerres i, en general, hi ha desconcert sobre on és, ara i aquí, la línia divisòria.
Històricament, dretes i esquerres han pres diverses formes de fracàs i tot apunta que, d'acord amb Marx, és difícil superar el capitalisme sense passar-hi. I, per tant, més que una aberració, potser és l'etapa necessària per anar més enllà.
Però, en un pla més teòric, un tret comú a tota la dreta és no haver fet mai una aposta radical per la democràcia i negar-se a renunciar a tots els privilegis. Sembla creure que hi ha una desigualtat de base (genètica, ètnica o cultural) que fa raonable un cert grau de desigualtat social. I que només podrem anar bé si certes elits, retenint poder, tutelen la massa d'un poble que mai s'acaba de fer gran.
Alguna dreta en fa bandera però la majoria sap que, si ho admet, deixa a l'esquerra el monopoli d'una ètica que, encara que li sembla ingènua, no és prou cínica per negar. Per això s'estima més eliminar les dues etiquetes i crear un totum revolutum .
Parlar de dretes i esquerres so vint és injust i difumina matisos, pe rò abans de prescindir-ne necessitem nous termes que ho diguin millor. Convertir en terra de ningú aquest crucial eix ideològic només beneficia qui voldria passar pel que no és.
ESMOLET DE PARAULES
Si, com ja hem dit, l'essència de l'esquerra és eliminar privilegis i garantir que en la ratlla de sortida de la vida tots estiguem alineats, per ser del tot coherent hauria d'estar en contra de la propietat hereditària i -no cal ni dir-ho- de la monarquia.
La crisi de l'esquerra recorda la de Moisès: els béns de consum són com el vedell d'or. Enlluernant-nos amb l'últim model, seduint-nos amb el plaer morbós de tenir més que el veí, la publicitat -l'actual catecisme- anuncia la bona nova que l'antic Cel el formen coses que podem comprar, incloent-hi l'eterna joventut.
Però si fa a miques el vedell d'or, l'esquerra té un gran problema: com farà que ens esforcem? Com pot ser motor la solidaritat quan fem servir de benzina valors incompatibles? Fins i tot fent-ne servir una altra, quan a l'URSS demanaves taula en un restaurant buit t'asseguraven que estava ple. El portaven funcionaris que tenien un sou fix.
Davant d'això molts conclouen que som així: que, obviant quatre místics, ens mou el desig de tenir més i l'únic progrés polític és millorar els mecanismes perquè no ens devorem.
Ser d'esquerres passa per creure que, en el fons del fons, ens omple més ser solidaris que tenir més.
El repte polític, immens, és fer-ne una força productiva. Si ho és sovint dins la família, què cal fer perquè ho sigui socialment?
Deu caldre, i ho deixo aquí, fer de la societat alguna cosa més semblant a una família.
La crisi que se'ns tira a sobre revelarà, amb tota la cruesa, fins a quin punt s'hi assembla això nostre.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Albert Pla Nualart
El mite respon als misteris que ens angoixen amb històries fabuloses. Dóna calidesa a la idea abstracta fent que parli, pequi i estimi. En la infància de la raó, ens ha salvat de tornar-nos bojos i encara ara orienta moltes vides.
Veiem els d'altres cultures com farses inversemblants, però som com nens davant els nostres, i ens emocionem si un arqueòleg diu que ha trobat l'Arca de l'Aliança.
Rere booms com El codi Da Vinci hi ha el candor que barreja realitat i mite. Qui es creu ateu et diu un dia amb ulls brillants: "¿T'imagines que Jesús i Maria Magdalena haguessin tingut fills?" Com si en un punt el pla històric i el mític interseccionessin.
El Che o l'Steve Jobs són homes reals que tenen una dimensió mítica. La seva vida ens la desentranyarà la història; el mite l'alimenta el desig de fer-los més que humans perquè ens guiïn i ens il·luminin.
El mite relata el que hauria passat si la realitat fos el que ens expliquem per donar-li sentit. Prescindir-ne ens deixa en la intempèrie. Creure-hi legitima el dogma que el poder pot brandar per mantenir-nos submisos i espantats.
Ja som prou grans per saber que si un Jesús històric anava en barca, el que camina sobre l'aigua és el mite; i si al de carn i ossos el van crucificar, només el mite ressuscita.
Saber-ho, però, no obsta perquè mites com aquest, recreats durant segles per la fe, tinguin un grau de veritat en la mesura que ajuden a viure. Tots els que creient-hi s'han fet millors són un testimoni del seu valor intrínsec.
----------------
RETRATS QUE PARLEN
Té en la mirada aquella violència freda feta de ressentiment estratificat que truca de matinada quan esclata la convivència. És rebel·lia de barriada, crit dels que sempre callen, somnis de grandesa entre vies de tren suburbial.
El mateix que l'ha empès a no resignar-se a un destí gris, el que l'ha allunyat del covard "no t'hi emboliquis" i l'ha ficat al mig de les baralles, també li fa insuportable el segon pla. Diu que es reinventa però fa la impressió de xuclar d'allà on pot perquè no se l'empassi l'anonimat.
Assegura que no és xulo sinó seriós però, com diu Buenafuente, el que de debò el caracteritza és una absoluta falta de sentit de l'humor. Només algú que es pren tan seriosament com ho fa ell pot anar amb aquell tupè passats els cinquanta.
El seu esperit quasi anarquista s'ofegava en l'opressiu nacionalisme perifèric. Tot se li va fer tan irrespirable que no va tenir més remei que exiliar-se i ara omple els pulmons d'aire pur als estudis on l'entrevisten liberals tan inqüestionables com César Vidal o Jiménez Losantos.
Sempre ha vist incompatible esquerra i nacionalisme i, fugint d'aquest monstre dretà, no em sorprendria que es veiés obligat a buscar refugi en la FAES. En un tímid primer pas, canta poemes d'un exsecretari d'estat del PP i flamant membre de la Real Academia de la Historia, famosa a tot el món pel seu radical no-nacionalisme.
----------------
Publicat en el diari ARA diumenge 9 d'octubre del 2011
RETRATS QUE PARLEN
Sense facilitat per a res, ho va haver d'aprendre tot amb obstinació. En cada traç s'hi posava tot ell per no fer la recta corba. Aquells primers dibuixos amb sentit que tots hem enterrat en la boira de la infantesa, ell els va fer de gran i amb prou esforç perquè el seu cervell salvés gairebé intacta la mirada del nen.
Tothom qui s'ha sentit profundament inútil, hi troba l'exemple que res no entrega el seu misteri si no ha sigut obstacle. L'inspira la imperfecció perquè té la vida del que vol ser més. L'objecte més menyspreat és art quan sabem mirar-lo. Res no és el que sembla: el món és màgic i l'artista és un mèdium que seguint un ritual sagrat ens retorna la capacitat de meravellar-nos fent la realitat més estimulant que qualsevol droga.
L'autoritat paterna el va dur a les portes de la mort i el va fer tràgic i taciturn imposant-li inferns com a model de vida. Però, en lloc de matar el pare, va assassinar la pintura. Odiava el classicisme perquè hi veia una dictadura que posant l'art en un pedestal ens pren la llibertat de veure les coses amb els nostres propis ulls.
Treballava lluitant contra un malestar que només calma fer tornar viva la matèria. Veia el taller com un hort i les obres com plantes que creixien i ell anava esporgant. En començava moltes i les deixava madurar el temps necessari perquè li revelessin què volien ser de grans.
11)
Com tractar temes
polèmics?
Comunicació escrita: pensar-hi
Joan Tudela