La conducta humana és sorprenent. Fa pocs dies vaig veure pel carrer una dona que arrossegava un ós de peluix lligat amb una corretja com si es tractés d'un gos. Costa d'entendre-ho, però és una dèria ben inofensiva. Costa més d'esbrinar què empeny una persona a posar el dit a l'ull d'una altra venint pel darrere i sense avís previ. És la primera vegada que ho fa? Amb quin propòsit? És una agressió, un missatge encriptat, un desfogament sexual? Pateix algun trastorn de personalitat? Té el costum d'abordar les persones posant-los per sorpresa el dit a l'ull, al nas, a l'orella o a d'altres orificis?
Els ulls són una de les parts més essencials i més sensibles del cos. Per això tenim grapats de dites i refranys referits als ulls, a la vista, a la manera de mirada. Víctor Pàmies n'ha aplegat set-centes al llibre Amb cara i ulls que va publicar aquesta primavera. Hi busco delerosament alguna explicació que m'ajudi a entendre l'episodi del dit a l'ull. Hi trobo mal d'ull (malefici que es creu exercit mitjançant l'esguard), posar-li el dit a l'ull (fer-lo objecte de vigilància malintencionada), tapar-li els ulls (subornar-lo, fer que dissimuli i faci els ulls grossos), però no fan al cas. En canvi el refrany valencià tant te vull, que et trac un ull s'acosta més al perfil d'un psicòpata social.
Busco més clarícies en expressions portugueses, algunes de les quals són clavades a les nostres (custar os olhos da cara, entrar pelos olhos, ter olho vivo, olhar alguém com o rabo do olho). Descobreixo girs fraseològics interessants, com chorar por um olho azeite e por outro vinagre (lamentar fingidament) i ter peneiras nos olhos (tenir sedassos als ulls, és a dir, veure clarament una cosa). Finalment, trobo allò que buscava: meter os dedos pelos olhos, que significa voler enganyar. Això ho explica tot, es tractava de dir “tu no m'enganyes” en portuguès i en llenguatge de signes per culpa de l'enrenou.
La substitució d'una llengua per una altra forma part del dret de conquesta de tots els pobles. El mètode consisteix a imposar la nova llengua des dels poders i, sobretot, per mitjà del repoblament.
Imposar el castellà a Catalunya ha estat, de temps ha, el propòsit de monarques i governs, democràcia inclosa. És clar que amb dosis diferents d'intensitat i, sobretot, amb estratègies més o menys subtils.
Amb la derrota de Catalunya i el Decret de Nova Planta que la segueix, la corona borbònica concretarà explícitament la imposició del castellà.
Els decrets del GenerAL Franco i els seus acòlits reprenen la tasca fallida de l'antic decret: el castellà ha de ser “la llengua”, com ho era ja –i només–, a la “part alta” de Barcelona i en un reduït grup del sector instal·lat al barri vell.
Menystenint el prestigi internacional de l'escola catalana del primer terç del segle XX, la gran tasca de l'Escola de Bibliotecàries, el reconeixement científic del català com a llengua romànica viva, la important literatura modernista, noucentista, les avantguardes, els costumismes i el poema que el nen recita per Nadal, el Generalísimo manifesta: “La unidad nacional la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano y una sola personalidad, la española.”
Com al veí país de França, i amb la consciència de la dificultat d'esborrar una llengua arrelada, el projecte exigeix reduir el català a ser llengua B, la del nivell col·loquial.
La llengua alta, l'única llengua de l'ensenyament, la cultura, l'administració, el coneixement, els decrets i les condemnes, serà la llengua castellana, amb l'obligació implícita i explícita de ser utilitzada en els plens municipals, en les relacions entre funcionaris, en l'escriptura. En la literatura.
Convençuts que el català, relegat a ser la llengua del poble amb tot el costumari popular, es deterioraria per sempre més, no van veure l'escletxa que deixaven oberta.
Com que, segurament, de la nostra història i societat no en tenien ni un sol bocí d'informació, no preveien que ballar sardanes, escoltar les caramelles, fer cagar el tió, passejar gegants i capgrossos, cantar El gegant del pi, A la vora de la mar i Rosor era per als catalans seguir existint. No preveien que amb la cultura popular –absolutament culta!– s'introduïa en l'imaginari dels nens de la postguerra una mena d'amor intens a la llengua de casa, la dels seus jocs i dels seus cants. Amb les cançons dels cors d'en Clavé, el salze que acollia una nina era el salze dels jocs d'infant als marges de les nostres rieres, els xaiets eren els dels nostres ramats –part essencial dels pessebres, amb les masies i la serralada pirinenca al capdamunt de tot–. Estaven perduts. Van permetre que el català entrés en els catalans per la via dels sentiments.
I encara la van acabar de vessar en fer ulls grossos a les reedicions dels contes d'en Folch i Torres, dels poemes d'en Maragall, de les dolces paraules de mossèn Cinto. Ignoraven que l'obra d'en Folch i Torres era un cant a la terra, que Maragall descobria els nostres mites i ens feia anomenar amb una llengua alta (la que els feia por) el nostre món circumdant, la mort i la vida, les flors, les herbes, els arbres, el Pirineu, el mar. Que Verdaguer tenia un poema amb una tonada que tota la gent de la guerra duia a la memòria: “Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, quan de tu s'allunya d'enyorança es mor.”
Havien fracassat.
Més cap aquí, el mètode eficaç fluiria. Espontàniament (?). S'anomena “repoblament des del poble ras”.
La recent interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en relació amb les llengües vehiculars de l'ensenyament, ha generat en les darreres setmanes tot un seguit de reaccions que han posat de manifest un consens molt ampli en la comunitat educativa. Ha estat un clam a favor de la preservació del model d'immersió lingüística que en els darrers trenta anys s'està aplicant a les escoles de Catalunya.
Aquest consens, i la fermesa demostrada en la seva defensa, és conseqüència d'haver constatat en la pràctica la bondat del model aplicat. Tot és millorable, però, en línies generals, la immersió en català es mesura pels resultats que obtenen els escolars catalans en competència lingüística quan finalitzen l'educació obligatòria, en què el domini de les dues llengües oficials és força semblant.
Per què doncs remoure una vegada i una altra un tema que no comporta cap problema important en la convivència diària dels centres i que, per tant, no es troba en l'agenda de les preocupacions dels nostres docents ni de la majoria de la població? La resposta l'haurem de buscar en els grups o sectors ideològics que pretenen obtenir en els tribunals allò que no poden obtenir en el Parlament democràtic. Desestabilitzar i tensar innecessàriament el sistema educatiu català a còpia de generar falses polèmiques és d'una gran irresponsabilitat.
Tanmateix, el model d'immersió lingüística, com qualsevol altre, també ha d'evolucionar atenent les circumstàncies canviants de la societat. En el marc de la llei d'educació de Catalunya, i de la normativa que se'n deriva, el sistema educatiu ha d'apostar per dotar els centres d'autonomia pedagògica, de gestió i d'organització. En aquest escenari –on els projectes educatius han de singularitzar-se per respondre eficaçment a l'entorn immediat de cada centre– és lògic que el projecte lingüístic reflecteixi la concreta realitat sociolingüística de la població escolar que atén i s'hi adapti. I Catalunya és un país molt plural i divers des del punt de vista sociolingüístic, sobretot després de l'augment de la població nouvinguda. En escenaris plurilingües cada escola ha de poder plantejar projectes lingüístics que garanteixin el coneixement i ple domini de les llengües oficials, així com l'ús pràctic d'una, dues o més llengües estrangeres. Ara bé, la situació sociolingüística de Catalunya en general, i en relació amb la llengua pròpia del país, és la que tots coneixem. El català encara es troba en una situació de clar desavantatge en l'àmbit social respecte al castellà. D'aquí ve que l'opció pel català com a llengua vehicular a l'escola hagi de continuar mantenint-se amb total fermesa si no volem esberlar el principal tresor de què disposem: una sola comunitat escolar no escindida per raons de llengua.
Preservar aquesta premissa bàsica no vol dir que, en el marc dels projectes lingüístics de cada centre, no es puguin introduir –de forma gradual– altres llengües diferents del català per impartir algunes assignatures d'àrees no lingüístiques. La principal finalitat d'aquests projectes seria garantir un major domini de les llengües que no poden comptar amb l'entorn social immediat per a la seva estimulació i pràctica. Per tant, si hem d'introduir de manera progressiva altres llengües en algunes matèries aquestes han de ser l'anglès, el francès i qui sap si en un futur proper el xinès, el rus, etc.
Aspirem a un model d'excel·lència educativa que se sustenti en un bon coneixement de la llengua pròpia del país com a base per poder dominar, després, com més llengües millor. Ja tenim prou problemes per solucionar; no en generem de falsos.
El BOIB publica la cancel·lació de les ajudes tant a la premsa com als dinamitzadors lingüístics
L'últim Butlletí Oficial Illes Balears (BOIB) ja ha publicat la cancel·lació de les ajudes a la premsa en català a les Illes i als programes de dinamització lingüística, anunciada al mes d'agost. A partir d'avui queda sense efecte 'la convocatòria pública d'ajuts destinats a la premsa escrita íntegrament en català' (pdf de resolució) i també 'la convocatòria pública d'ajuts per a actuacions de dinamització lingüística, integració de nouvinguts i mediació per a l'any 2011' (pdf de la resolució). En el mateix BOIB el govern ho justifica, en ambdós casos, així: 'l'administració està obligada més que mai a garantir els recursos suficients per atendre les necessitats bàsiques dels col·lectius més desfavorits'.
Les ajudes cancel·lades sumen uns tres-cents mil euros. El govern ja va anunciar el mes d'agost que seria un informe jurídic l'encarregat de determinar el futur d'aquestes subvencions. L'escrit es va fer realitat el 12 de setembre i el resultat s'ha consumat avui.
10. El català té una
musicalitat preciosa.
Escriptor i traductor de l’àrab