barraquer
Gos que no és de
raça.
|
A mi els gossos de races exòtiques no m’interessen. Els que
m’agraden són els barraquers, que tenen careta de
gosset. |
L’adjectiu barraquer, en l’accepció definida, és d’ús habitual en
el parlar d’Alcoi però no l’arreplega cap diccionari.
En valencià també es diu:
bord, bordet, creuat, mestís
La llengua estàndard sol
emprar: creuat, mestís
En castellà es diu:
mestizo
Els solsticis i el verb
estar
Antoni Llull Martí
Fa tres mesos, amb motiu de l’equinocci de primavera, vaig parlar, de passada, dels solsticis. Posat que dins aquesta setmana, el dia 21, hi té lloc el d’estiu, tornaré a parlar-ne, aprofundint una mica més en el tema. Vaig dir que el llatí solstitium era format amb el mot sol i una forma verbal derivada de stare ‘aturar-se’ o ‘estar aturat’, i formaren aquest mot per designar el moment en què el sol, havent arribat al punt més alt, aparentment, de la seva carrera anual «s’aturava» de pujar i començava a davallar fins a arribar, cap al 23 de desembre, al punt màxim de baixada, i en aquest punt, «s’aturava» d’anar cap avall i tornava a prendre cap amunt. En alemany, al solstici li diuen Sonnenwende ‘volta (gir) del sol’.
En llatí el verb stare no tan sols significava ‘aturar-se’ sinó ‘romandre aturat’, ‘no moure’s’, i també ‘estar dret’ (no assegut o ajagut), i referint-se a un vaixell, ‘estar ancorat o fondejat’, i parlant d’altres coses, ‘estar immòbil’, i amb relació a una activitat, ‘aguantar, resistir’, i, finalment, a ‘estar’ en general. Amb el sentit d’’aturat’, ‘quiet’, tenim els derivats estable (i el seu contrari inestable), i estàtic. I també provenen de stare els mots estança, estada i estadà.
El verb estar, un dels més usats en la nostra llengua, contràriament al que solen indicar els verbs, que és acció, és intrínsecament passiu en la majoria de les seves accepcions. Per això el contraposam a esser en frases com en Toni és a Barcelona i en Toni està a Barcelona. Amb la primera indicam que es troba a la ciutat esmentada per poc temps, per fer-hi algunes feines o de passeig o qualsevol altra activitat, mentre que amb la segona volem dir que hi és amb caràcter permanent, que hi resideix o hi habita, o per un temps considerable. Dir, quan anam a visitar qualcú a casa seva i no l’hi trobam, «que no hi està» volent dir «que no hi és», és un castellanisme inadmissible, si no és que volem dir que s’ha mudat de casa.
Quina llàstima que un verb tan ben trobat s’hagi precipitat en un desús
tan vertiginós! És una renúncia ben poc enraonada.
«La art per la qual aquell qui parla sap dir paraules
belles e ordonades e enraonades»
(Ramon Llull, Llibre de contemplació, 1274).
«...dels
tres pensadors de l’època d’En Vives que eren ell, En Budeu i l’Erasme, ell
representava la raó, Budeu l’enginy i Erasme la literatura, se’n pot deduir que
si En Vives era enraonat
i realista, tenia la qualitat més catalana que es pot tenir, que és la unió de
la raó i la realitat i si no haguéssim vist que les tenia totes perquè al costat
d’aquesta condició hi té les altres que són molt diferentes de la catalana...»
(Francesc Pujols, Concepte general de la
ciència catalana, 1918).
«En
Peret té un bon company que és el seu gos. Aquest gos es diu Tom. En Tom és un
gos tan enraonat
que En Peret li confia totes les seves coses» (Lola Anglada, En Peret,
1928).
Locucions i frases fetes
Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d’aquest recull.
Pa
d’àngel. Retalls de quan es tallen les hòsties.
Els escolans es cruspeixen el pa
d’àngel.
Padrí, cagarrós, do’m un sucre! La canalla ho cantàvem davant un capficat que prenia cafè, amb
cantarella.
─Goita el jaio com xurrupa el seu
cafè! ─Padrí, cagarrós, do’m un
sucre!
Bé que no sé quin és
l’origen de la cosa. Qui més en sàpiga, que més hi digui.
Pagar a preu de patacons. Comprar molt barat.
Avui els conills anaven a preu de
patacons, al mercat.
Pagar el sastre. Fer de cos.
Perdoneu, he d’anar a pagar el
sastre.
Parar compte. Anar amb compte. Vigilar.
Para compte, nen, que això rellisca
molt.
Parar-li els peus. Deturar-lo, amb autoritat.
Volia sobrepassar-se amb la noia, i son pare
li parà els peus.
Parells o escarsers?
Dit pels nens quan volen treure sorts
en el joc i projectant, dos rivals, alguns dits de la
mà.
Va, fem-nos-ho a parells o escarsers!
Partir peres.
Barallar-se. No anar més junts.
Els dos germans han partit peres.
Passa de. Més
de.
Li ha pagat passa del milió, per aquest
auto.
Passar el canet. Passar estretors econòmiques.
Ja s’ha acabat, a casa meua, allò
de passar el canet!
Passar el pelegrí.
Ser vexat. Passar-les crespes.
Amb aquella sogra, passa el pelegrí, la
pobra.
Passar la negra. Passar una mala tongada.
Et ben juro que allavorens vam
passar la negra!
Passar la plateta. A missa, fer la col·lecta. Passar bacina.
L’escolà que passa la plateta no es mou si
no l’hi tires res.
Passar per casa.
Un fet tenir conseqüències greus, a casa.
Aquesta et passarà per
casa!
Passar la mà per la cara.
Ser més competent que algú.
El teu germà és fort, però el meu li passa la mà per la
cara.
Passar més gana que el gos del Pomes. Ser
pobre.
Fa bona planta, però passa més gana que el gos del
Pomes.
Passar més gana que un mestre d'escola. Ser
pobre.
El manescal, en aquest poble, passa més gana que un mestre
d'escola.
Passar per la rahola. Passar per l’adreçador.
Aquet pinxo ha de passar per la
rahola com tothom.
Pastat a.
Igualet a.
Ha sortit pastat a son pare.
Patir més que un trencat. Patir molt.
El padrí, amb la cama enguixada, pateix més que un
trencat.
Pedra de reble. Per
a omplir el mur.
Aquell munt de cervell de gat és pedra de
reble.
Pell de llop. Bromada prima, bruna, que sembla que amenaci molt i de pluja no en fa
cap.
─Que plourà o què? ─Ca! Això és
pell de llop, home, sense res de més avant.
Pels volts de Nadal.
Al voltant de Nadal.
Anirem a veure els padrins pels volts de
Nadal.
...
per altre. Cada dos.
Ens reunim dia per altre. Anem a
mercat dimarts per altre.
Per
ambaixò. Per aquesta raó.
No mos fan bona cara, i per
ambaixò no vindrem.
Per
aquí o per la porta. O faixa o caixa.
Feia el ronsa, no acceptava les
condicions i li vaig dir per aquí o per la
porta!
Per
ara i tant.
Ara per ara. Ara com ara.
Per ara i tant en tenim prou amb deu, de
cistelles.
Per
bona composta.
Per a acabar d'adobar-ho; inconvenient.
Hem fet pana i per bona composta plou.
Per
comptes de. En
comptes de. En lloc de.
Per comptes de coca m'han donat pa.
Per
demanar, que no es perdi. No t’estiguis de demanar.
Digues-ho al pare, que per demanar
no es perdi.
Per
pebrots. Per força, no n’hi ha d’altra.
És que hi ha d’anar per pebrots,
si és un home!
Perdre bou i esquella. No hi volia perdre i ho perd tot.
Per massa garrepa ha perdut bou i
esquella
Perdre el pa del morral. Perdre allò més urgent i que hom tenia a mà..
Para compte amb los teus somnis
que no perdos el pa del morral.
Perdre la clau.
Fer-se caca al cos.
Tan gran i ha perdut la clau!
Perdre l’oremus. Confondre’s, perdre el nord.
Havia perdut l’oremus i tan sols
deia rucades.
Per
endemés. A més a més. A sobre.
Venia plorós i, per endemés,
brut.
Per
falta d'un.
Celebrant allò obtingut o desitjant-ne més.
─Quantes entrades t'han donat? ─Tres, per falta
d'una!
Per
fas o per nefas. D’una manera o altra, sigui com vulgui.
Sortiré amb la meva per fas o per
nefas.
Per un romanço o
altre.
Per fas o per nefas sempre m’hai
d’estar d’anar al ball.
Per
força els pengen. Para compte amb la força.
─No ho faré ni per força! ─Oh, per força els
pengen!
Per
la mà de radere. Vol dir el contrari d’allò que hom afirma.
Sí que t’ajudaré, sí, per la mà de
darrere.
Perquè sí.
En gran manera.
És bonica perquè sí!
Endebades, debades.
Venir de tan lluny i perquè sí!
Per +
infinitiu. Que encara no s'ha relitzat.
Tot està per fer. Tant xerrar, i tot està per
netejar.
Per
més menester. Per a quan calgui més.
No gastis, ara; guarda-ho per més
menester.
Per
vendre. Venem. Es ven.
Casa per
vendre.
(Ara tothom escriu: En
venda, que també està bé, però és força imposat pel castellà “en venta”. Abans a l’Urgell ─i potser que a
tot Catalunya─ sempre escrivíem: Per vendre.
“En lloguer” és un servilisme inacceptable de “En alquiler”. Cal dir, o
escriure: Per llogar o
Lloguem ).
Però molt. En gran manera.
Estem però molt
agraïts!
Però no et pensis, no! Quan hom vol fer ponderar una cosa.
Però no et pensis, no, mira que
extensa que és aquesta vinya!
Pesar figues. Fer
capcinades, bo i dormint assegut.
Uiteu el padrí com pesa figues!
Pesar més que un ruc mort. Fer un gran pes.
Déu mos en guard, fas un pes de
ruc mort, per portar-te.
Picar de peus a terra. Mostrar un disgust, una inconforfmitat.
El Roger ha dit a sa mare que
festejava amb
Picat d’agre. El vi començar a
agrejar.
Quina barra, vendre aquet vi picat
d’agre.
Pixar fora de padellàs.
Pixar fora de test, desbarrar.
Vés viu, tu, que sempre pixes fora de
padellàs.
Pixar-se de riure. Riure molt.
Lo bestiota mos feia pixar de
riure.
Plantar cara. Confrontar, desafiar un fort.
Caganiu, caganiu, però ha plantat
cara a aquest eixerit.
Ploure a bots i barrals. Fer un gran xàfec.
No vam sortir perquè plovia a bots
i barrals.
Plegar la mona. El fillol anar a recollir la mona del padrí, el dilluns de
Pasqua.
Noi, vés a plegar la mona, que sé
que el padrí enguany te la té ben grossa.
Ploure sobre mullat. Diners sobre diners.
─Uita, tan ric i li ha tocat la
rifa! ─Tira, que ja se sap, sempre
plou sobre mullat!
Poca latxa. Poca-solta, poc senderi, irresponsable.
No li confios aquets diners,
homes, que és un poca latxa.
Pocs i mal avinguts. Dit quan hi ha dissenció entre els qui haurien d’anar
alhora.
A casa nostra, pocs i mal
avinguts.
Pom
de flors.
Toia. Ram de flors.
El pom de flors de la núvia.
Pondre-li totes. Anar-li tot molt bé.
Té sort, el lladre, totes li
ponen.
Porc d'estaca.
Porc en gran manera.
Llenceu
això que ha portat aquest porc d'estaca!
Porró garberer. Porró d'uns quatre litres que es feia anar a l'era, durant el
batre.
Bona feina i bones xerricades amb el porró
garberer.
Portar a coll canxarró. A collibè.
Portava el noi ferit a coll
canxarró.
Portar a fi de bé.
Fer reeixir. Dur a bon terme.
No sé si seràs capaç de portar-ho a fi de bé,
això.
Portar els papers mullats. No saber-ho bé, no ser competent en l’explicació.
Noi, quins papers més mullats,
estàs peix de la lliçó, avui!
Portar la tova. Portar un cagarada als pantalons.
Mama, el nen pota la tova.
Portar-ne una de cap.
Tenir una intenció amagada.
Ha marxat tot pensarós: en porta una de cap.
Portar tard.
Anar estret de temps.
No et puc escoltar, ara noi, que
porto tard!
Portar verdet. Portar mala intenció, un afer ser perillós.
Compte, que aquest murri, amb això, porta
verdet.
Posar a la rifa. Comprar loteria.
Acabo de posar a la grossa de
Nadal.
Posar el cul com un lliri. Posar el cull vermell, per pegar-lo.
Si tornes a pegar a la nena, et
posaré el cul com un lliri!
Posar-se a la gola del llop. Col·locar-se en gran risc.
Amb aquesta
declaració t’has posat a la gola
del llop.
Posar-se de peus a la galleda. Delatar-se rucament, comprometre’s beneitament.
Els ha dit on desava el gra i s’ha
posat de peus a la galleda, el ruc.
Posar-se pedres al fetge. Fer més gros un problema, amoïnar-s’hi massa.
No te’n posis una pedra al fetge,
ara, que no val la pena.
Posar-hi el coll.
Fer-hi força, ajudar en un cas costós.
Fins que el pare hi posà el coll, el noi no sortí del seu
atzucac.
Posar-hi sarpada. Intervenir-hi de manera grollera.
L’afer es descabdellava prou b,é
fins que tu hi vas posar sarpada.
Prendre mal.
En un accident, en un fortuït seriós.
Se’ls ha ensorrat el solà i han
pres mal els dos nois.
Normal, una
caiguda, un cop: Que t’has fet
mal?
Prendre-s’ho a la valenta. Prendre’s una cosa amb excés de reacció o amb
enuig.
T’has pres l’acudit massa a la valenta,
home!
Presa de xocolata.
Una de les peces en què es divideix la rajola de xocolata.
Per berenar dues llesques de pa i una presa de
xocolata..
Prometre la moma. Prometre allò que no es pot donar.
No n’hi facis cas, que aquet
sempre promet la moma.
Prou pots. Vol dir que l’interlocutor té bons atots per
fer-ho.
Has anat a vacances,, lladre, prou
pots!
Prou prou!
Reconeixent, generalment, el fer d'un brètol.
─El Jaume s'ha menjat tot el pastís. ─Prou
prou!
Pudor de socarrim.
Olor de cremat. També emprat en sentit figurat.
Això fa pudor de socarrim!
Puja aquí dalt i balla (l'índex enlaire, movent la darrer falange). Burlant-se d'una proposició.
Que
m'apunti en aquesta animalada? Puja aquí dalt i balla!
Pujar (a
algú) la mosca al nas. Empipar-se per moments.
Cop d'insistir i ja em pujava la mosca al nas,
eh?
En conseqüència, no es pot afirmar que ningú tinga obligació de respondre en castellà quan et parlen en castellà, això no es diu en cap lloc, tot i que és veritat que hi ha gent del monolingüísme espanyolista que pensa així com a projecció mental natural indeguda (a causa de les inèrcies imperials de domini “por justo derecho de conquista”; però que nosaltres -els catalanoparlants, bascoparlants o gallegoparlants- ho pensem està fora de lloc perquè és anar més enllà (i més en contra nostra) del que el text constitucional de la “seua” Constitució (i “nostra” perquè ens afecta a desgrat i no podem substraure’ns del tot al seus efectes) proclama. El que no podem és corroborar una interpretació constitucional espanyolista parcial, esbiaixada i contrària a la pervivènvia de le altres llengües que la Constitució, -evidentment “espanyola” i sense cap perspectiva federal o confederal que propicie el dret a decidir o l’exercici del dret a l’autodeterminació-, del 1978 no afirma amb aquesta explicitació interpretativa, tot i que ho suggereix i potser indueix que “avancem” en aquesta drecera “errònia” que cerca l’assimilació i l’extermini de les altres llengües, com s’ha pogut comprovar posteriorment, sobretot ara mateix quan des del TC a partir de la reforma de l’Estatut de Catalunya, s’aprofita per a prioritzar el castellà a l’ensenyament de Catalunya en contra del sistema d’immersió que venia aplicant-se des de fa trenta anys i que garanteix l’aprenentatge del català i també del castellà per sobre de l’alumnat de les comunitats monolingües de la resta de l’estat. Tanmateix, del que es tracta no és que l’alumnat de les zones catalanoparlants aprenga el castellà tant o més que l’alumnat de les zones monolingües, com passa ara, del que es tracta, -simbòlica i realment- d’acord amb els presupòsits del TC i de la interpretació espanyolista d’una Constitució farcida d’ultranacionalisme espanyol, és que el castellà siga prioritari i el català, l’euscara o el gallec, estiguen subordinats sempre al castellà, inclús allà on la llengua pròpia i oficial siga aquella específica de la nació corresponent; perquè la “cooficialitat” del català, euscara o gallec es pretén interpretar com a subordinació al castellà que seria la llengua a prioritzar a tot arreu. No obstant, el reconeixement dels drets humans i lingüístics (alguns dels quals signants per l’estat espanyol), la necessitat de garantir la supervivència de la pròpia llengua d’un territori concret, la llibertat d’expressió, etc. impedeixen que qualsevol interprete l’actual text constitucional de manera que inste a respondre en castellà quan a un li parlen en aqueixa llengua; dir el contrari és, al meu parer, un disbarat que no es correspon amb el text constitucional, inclús tal com el redactaren el 1978, ni en la lletra ni en l’esperit; i si és així, i estic errat, que ho aclarisquen i expliciten que hem de respondre el castellà quan ens parlen en castellà, com si estiguerem encara en la dictadura franquista, perquè nosaltres seguirem insistint que volem un model plurilingüe respectuós amb la diversitat i el reconeixement igualitari de les distintes llengües de l’estat espanyol; totes iguals sense jerarquitzacions repugnants i discriminatòries; i actuarem en conseqüència en la pràctica perquè cap llengua és superior a cap altra i totes tenen la mateixa dignitat (o l’haurien de tenir), altra interpretació és humiliant i plenament indigna perquè vulnera els nostres drets lingüístics.
Un altra qüestió, a banda, més complexa és com encabir el dret individual que ha reconegut el TSC a la reclamació de tres famílies que habiten a Catalunya i volen que els seus fills estudien prioritàriament en castellà; això modifica tot el sistema educatiu d’immersió que és exitós i està reconegut com a molt vàlid a tots els organismes internacionals? Si tres famílies que habiten a la Comunitat de Madrid (o inclús a València, posem per cas) exigiren que els seus fills no només se’ls ensenyara el català-valencià-balear (euscara o gallec), sinó que s’equiparara o es prioritzara una d’aquestes llengües per sobre del castellà, hi hauria algún Tribunal Superior de Madrid (o de València) que dictara sentència a favor del respecte al dret individual d’aquestes famílies per sobre de les lleis territorials autonòmiques o en contra d’elles? Valen més tres famílies a Catalunya que aconsegueixen que els tribunals fallen al seu favor perquè se’ls eduque en castellà que els 150.000 alumnes del País Valencià que han demanat poder estudiar en valencià i no ho aconsegueixen ni cap tribunal els reconeix aquest “dret”? Hi ha contradicció entre les normes autonòmiques per a garantir l’aprenentatge del català i les lleis estatals o es possible una interpretació per “superposició” o de “consens entrecreuat” a lo John Rawls o Charles Taylor que harmonitze ens interessos en conflicte i s’adeque a la diversitat, des del respecte a la pluralitat i a la convivència, però també i sobretot a la pervivència del català, l’euscara o el gallec i a la profundització de la cultura democrática?
Per últim. si la interpretació i aplicació d’aquestes sentències del TSC favorables a tres famílies afecta a tot el sistema educatiu català i l’obliga a remodelar-se perquè es respecte “el desig” dels tres pares a prioritzar l’aprenentatge en castellà dels seus fills (retallant-los l’aprenentatge de llengües) en contra del que disposen les lleis autonòmiques, no será possible trobar encara que siga a tres famílies valencianoparlants al País Valencià dins dels 150.000 alumnes que presenten un recurs als tribunals perquè es prioritze l’aprenentatge del català de València per sobre del castellà, per tal de garantir el dret individual de l’alumnat no només del que reclame aquest dret sinó de tot l’alumnat del sistema educatiu valencià perquè s’aprenga realment i efectivament en valencià-català-balear i no s’accentue la ignorància, el desconeixement i la burreria sociolingüística? No será que uns, -els espanyols monolingües-, tenen tots els drets i els altres -(els galeuscos)- només parcialment i de manera deficient i incompleta per no tenir estat propi o un estat que realment defense la nostra llengua de les permanents hostilitats que propicia l’estat que segons la llei ens hauria de defendre?
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Esmolet_0_548945107.html
Etimològicament, és algú agitat interiorment i per extensió un posseït pel dimoni. Modernament, però, ho diem de qui es comporta sense contenció, imposant als altres una presència tan indiscreta que fa la convivència exasperant.
L'energumen té el sentiment que si no se'l sent, si no molesta, passa a ser insignificant. Una infància d'enrenou constant li va robar la vida interior. I per això fuig del silenci com els vampirs de la llum. Sense fer soroll, no està segur d'existir.
En la foscor d'un cine no para de rosegar crispetes; al cotxe, manté la música a tot volum; i no surt de casa sense uns auriculars que li impedeixin sentir-se els pensaments.
Aquest dimoni te l'han d'exorcitzar quan ets petit: escoltant-te, fent-te callar i racionant-te els estímuls externs que ofeguen la conversa amb tu mateix.
Al parvulari Montessori, poc abans que ens vinguessin a recollir, ens feien estar en absolut silenci: el cap sobre el pupitre, els ulls tancats. "Hem d'aconseguir que quan arribin els pares es pensin que no hi sou". Però jo pensava: "Així qualsevol fa de mestre". Ara sé que m'estaven vacunant contra l'energumenisme.
El fracàs escolar neix de la impossibilitat de fer créixer amb tedi i silenci la curiositat creativa. És el caos d'una aula on quan un parla ningú calla. I això no demana diners, demana mestres que liderin i famílies estructurades. Les víctimes d'aquest fracàs demà seran energúmens que bramaran sota els nostres balcons a les 3 de la matinada.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Els diccionaris estan d'acord que la ideologia configura i mediatitza la nostra percepció intel·lectual. La realitat és massa complexa i misteriosa per abordar-la sense prejudicis. La ideologia ens esbiaixa la mirada però, alhora, impedeix que la perplexitat ens paralitzi.
Entre la ciència, que se cenyeix al que és objectiu, i la religió, que desvela el misteri des d'un cert dogma, la ideologia és una manera d'instal·lar-se en la vida i donar-li sentit. De vegades per adherir-se al pensament dominant; d'altres, per qüestionar-lo i instar a la revolta. I, normalment, sense teories explícites i conscients, com un núvol d'idees i creences que orienta les decisions.
Els marxistes hi veuen la legitimació del sistema econòmic per part de la classe dominant. I és innegable que algunes ideologies emmascaren interessos i, en darrer terme, fan una interpretació del món que permet mantenir privilegis sense mala consciència.
Dels anys 60 ençà alguns n'han anunciat la mort a mans de la tècnica amb l'inconfessable desig de tenir-ne el monopoli. Però cap saber científic pot prescindir de la ideologia, que és al final qui decideix quin ús es fa de l'energia nuclear o l'enginyeria genètica.
La ideologia és un feix de llum que tant il·lumina com deforma. Quan mirem d'entendre qui pensa diferent el fem només una mica més ample.
Creure que tenim una mirada neta ens manté infantils intel·lectualment. Saber que una ideologia ens limita és el primer pas per no ser-ne esclaus.
ESMOLET DE PARAULES
La crisi l'ha fet ressorgir de les cendres com l'ocell fènix. Va ser un lloable intent (bàsic en tota forma de progrés) de no acceptar com a fatalitat un mal endèmic: l'interminable cicle que porta vaques magres després de les grasses.
Quan la Gran Depressió va tornar a demostrar que la lliure competència no té la mà invisible que, segons Adam Smith, corregeix les contradiccions que genera, Keynes va saber entendre que aquest cop de mà només el podia donar l'estat.
I l'havia de donar, contrariant la intuïció, endeutant-se per trencar el cercle viciós en què entrem quan el mateix impuls que ens fa invertir pensant en el propi interès, ens porta a acumular estalvis en un racó.
Keynes va demostrar que la suma d'egoismes no sempre reverteix en bé comú i que aleshores cal que la política, pensant en tots, ens tregui del pou. La seva economia, per ser efectiva, demana que per sobre del mercat hi hagi un govern que, com una gran presa, reguli crescudes i sequeres i garanteixi un cabal mínim.
Dels anys 70 ençà, el liberalisme extrem no ha parat de dinamitar dics per crear un gran riu mundial que baixa feréstec. I ara, si l'administració Obama fa segons quines inversions per reactivar l'economia, potser en lloc de crear teixit productiu als EUA l'està creant a la Xina.
Menyspreant el Keynes aplaudit a Bretton Woods, ens hem tornat a posar en mans dels especuladors que es fan milionaris -ahir mateix un se'n vantava- causant la inestabilitat que enfonsa milions en la misèria.
ESMOLET DE PARAULES
El terme humanisme neix per designar l'engrescada mirada al passat que comença a ser possible en les vitalistes i bigarrades ciutats estat del Renaixement.
L'humanista, a diferència de l'escolàstic, no venera ni mistifica la cultura clàssica grega i llatina. La mira de tu a tu, veient-hi homes prou semblants a ell per prendre'ls de model.
En un sentit més genèric, és l'ampli corrent filosòfic que posa l'home al centre com ho fa Sòcrates quan, desviant-se radicalment dels pioners del logos , salta de la pregunta objectiva "Quina és l'essència de la matèria?" a la subjectiva "Com hem de viure?"
Parteix de l'antropocentrisme que ens fa reis de la natura afirmant que som els únics éssers vius lliures.
I la llibertat li planteja un problema moral, "Quin ús en fem?", i un de polític, crear el sistema que permeti exercir-la al màxim.
Ens dóna com a missió primordial ser més humans, i afirma que el llibre d'instruccions el tenim a dins.
Allunyant-se del pensament que veu adoctrinament interessat rere els judicis morals, l'humanista creu que saber què està bé i malament és una dotació innata i universal que cada cultura concreta només pauta.
És una fe que, prescindint de líders i mitologies, fonamenta el consens en un nucli compartit que supera i acull creences i religions.
Té l'optimisme antropològic que sap que cada nen que neix, i és estimat, té el full de ruta que, enmig d'un gran desconcert adult, apunta en la incerta direcció que dóna sentit a la vi da.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Albert Pla Nualart
En sentit polític, és la capacitat de prendre decisions que alteren la vida d'altres sense que aquests altres hi puguin fer res. I sempre és il·legítim quan no és ac cidental, quan qui l'exerceix té la voluntat de diluir o eliminar les limitacions que imposa tenir en compte l'opinió d'adults re sponsables que en resulten afectats.
Entès en aquest últim sentit, és desastrós per insensible i arbitrari, perquè comet errors garrafals. És humiliant perquè crea ciutadans de primera i de segona. Però és pervers -i d'això no en som mai prou conscients- perquè per arribar-hi cal imposar-se en una cursa d'obstacles que, inevitablement, deshumanitza a qui els supera.
Les oposicions al poder van suspenent els candidats més persones, perquè tenir el més petit escrúpol resta punts. Poder i corrupció són sinònims perquè qui és honest no es pot sentir còmode en la impunitat.
Ningú mereix arribar al poder però menys que ningú el que ho donaria tot per tenir-lo.
L'enemic del poder il·legítim és la democràcia. I si la volem no és només per una qüestió de justícia o equitat. També perquè és l'única manera de tenir persones sanes en llocs de responsabilitat. Si avui els psicòpates arriben a caps d'estat és perquè el seu càrrec està ple de poder il·legítim.
Cada inhibició enforteix el poder. Ca da implicació l'afebleix. Quan re nunciem a influir en afers que ens concerneixen, deixem un espai buit que ocuparan, lluitant amb ungles i dents, els que no pateixen gens pel nostre bé.
----------------
RETRATS QUE PARLEN
Hi ha en ell una desmesura més gran que la vida. Ho té tot per ser l'ogre malvat, pe rò la mirada de murri li dóna la cordialitat vehement i acollidora d'un Falstaff amb tragèdia íntima.
Si el veieu per l'Eixample parlant sol, no us espanteu: quan aprèn papers no sap on para. Però la nata el torna boig i, si es fica a Petritxol, planta el rei Lear i s'entaula a la primera granja.
De jove era prou desmanegat perquè, saltant-se els galants fleumes, anés directe als dolents interessants. Els anys i els quilos l'han fet protagonista i li han donat la sòlida empatia que permet a l'inspector Maigret ficar-se al cap dels criminals.
Hacer conquistat Barcelona des de Madrid el manté a prop de la faràndula d'una villa y corte on se sent massa valorat per trobar just que la mirem amb prepotència displicent.
El seu català relaxat no passaria el nivell D i el barreja amb castellà. Però tot ho recolza en un bon text i és, sobretot, la veu que el sap llegir.
A casa ningú l'espera, viu pel teatre i el seu criteri ens alimenta. Èxits on sembla que no hi té art ni part, ens els ha triat amb una anglòfila sen sibilitat de lector compulsiu.
Els crítics li poden fer mal però pensa sempre en el públic. I s'hi fa ric quan sent que li encomana emocions que marquen. Haver sigut tan exigent, l'obliga a superar un llistó que diu: "Si és del Pou, segur que val la pena".
----------------
Publicat en el diari ARA diumenge 2 d'octubre del 2011
RETRATS QUE PARLEN
Aparenta la grisor del funcionari d'estat que ha sacrificat la joventut empollant codis de sintaxi impossible. L'arquitectura cranial i la clenxa tenen estètica de llibres de FEN. Però quan n'esperaries giragonses per dir obvietats, et sorprèn amb una claredat incompatible amb la política.
Sempre fa la impressió que s'acaba de barallar a crits. Manté ad infinitum aquell punt d'entresuor de quan perds els estreps. I els ulls li brillen amb flames d'una guerra interior que només porta bé si l'encomana i es converteix en l'enemic públic número u.
Té un discurs tan apassionat, potent i autònom que pots baixar un moment a l'estanc mentre parla. És imbatible en la dialèctica que obliga a estar sempre emprenyat, però té la gràcia fallera que, espigolant anècdotes i xafarderies, posa prou salsa en el ressentiment per fer-lo atractiu.
En un clima de tolerància, té una deriva cap al friqui pintoresc. Però si la crispació es fes prou general per posar sota zero el sentit de l'humor, el que alguns ara qualifiquen de brams d' outsider podrien passar a ser consignes electritzants de líder carismàtic.
Fa bo el tòpic que diu que el valencià, quan és catalanista, defensa la causa amb la xuleria d'un nacionalista espanyol. Però el que té prou sentit del ridícul per no deixar-se inflamar pel foc patrioter, sap també que l'enemic t'ha vençut quan t'ha fet igual que ell.
11)
No vulguem
discutir
Comunicació escrita: visualitzar l’estructura
Joan Tudela
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -