InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 56 (divendres 07/10/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - barracó
 
2) Albert Jané - El pronom en fent de subjecte
 
3) Francesc Viadel - Premsa, poder i anticatalanisme: la vigència de Las Provincias
 
4) Antoni Llull Martí - L’equinocci de primavera
 
5) Pau Vidal - Enguany
 
6) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Locucions i frases fetes. Lletra O)
 
7) Joan F. Mira - Una llengua nacional
 
8) Articles d'Albert Pla Nualart
 
9) David Paloma - Les converses fixades
 
10) David Vila i Ros - Deu bones raons per defensar la immersió lingüística
 
11) Ramon Sangles i Moles - Saber atraure l’atenció
 
12) Joan Tudela - Comunicació escrita: inspirar-se en la lectura d'un escrit similar
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

barracó

Construcció de fusta o d’altres materials efímers, de dimensions reduïdes, que es fa en determinats llocs, com ara les platges, per a vendre refrescs, cerveses i altres begudes, així com entrepans, llaminadures i altres coses de quemenjar.

La paraula barracó (diminutiu de barraca) és el vocable genuí que els valencians hem usat sempre per a aquest concepte. El vocable chiringuito, que cada volta s’utilitza més, és una paraula castellana completament innecessària en la nostra llengua, l’ús de la qual hem de combatre enèrgicament.

La paraula guingueta que apareix en els diccionaris normatius és un galicisme innecessari.

¿Recordes aquelles clòtxines que ens feen en els barracons de la platja quan érem menuts? ¡Allò era glòria!

Conec la paraula del parlar de la ciutat de València a on s’ha usat moltíssim i, de fet, encara s’usa.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: guingueta
En castellà es diu: chiringuito
 
 
2)
 
Article publicat en el núm. 20 de la revista Llengua Nacional (setembre del 1997)

El pronom en fent de subjecte

Albert Jané

 

3)

 

Article publicat en el número 23 de la revista Arxius de Sociologia (desembre de 2010), número especial dedicat a la sociologia dels media al País Valencià coordinart per l'investigador Rafael Xambó.
 
 
La dreta valenciana, majoritàriament representada pel Partit Popular (PP), ha fet de l’anticatalanisme valencià o blaverisme un dels eixos del seu discurs polític. L’anticatalanisme, això és l’aversió a una idea de nació catalana, a la mateixa llengua i cultura catalanes, ha servit perquè el PP, alineat amb el nacionalisme espanyol, es presente com l’únic partit garant tant dels interessos com de la identitat dels valencians. El silenci dels sectors afectats i el de la majoria de la societat fan pensar que el blaverisme, malgrat el seu caràcter xenòfob i sovint violent, siga percebut per amplis sectors de la societat com a legítim. En l’èxit d’aquesta situació ha estat decisiva la intervenció de Las Provincias.
 
 
Premsa, poder i anticatalanisme: la vigència de Las Provincias
 
 
Francesc Viadel, periodista, professor de la Facultat de Comunicació Blanquerna, Universitat Ramon Llull, Barcelona.
 
  
 
         El 31 de novembre de 2009, els carrers de València foren l’escenari d’una multitudinària manifestació en protesta per la corrupció que des de fa temps afecta el govern del conservador Francisco Camps1. La iniciativa havia estat promoguda des d’un grup de Facebook al que es varen adherir 6.707 internautes. Cal notar que l’èxit obtingut posava en relleu el fet que els convocants s’hagueren imposat a la discreció d’una premsa regional molt dependent de l’erari públic i, per tant, poc entusiasta amb resistències de cap mena. Altrament, suposà una contestació rotunda a l’escepticisme dels partits tradicionals de l’esquerra, penosament llastats per les seues pròpies dinàmiques internes i càlculs estratègics.
 
El PP va respondre al desafiament dels seus adversaris ràpidament i en l’estil habitual emprat des dels anys de la Transició, això és, amb una barreja de menyspreu per l’adversari i violència verbal de caire anticatalanista2. L’endemà mateix, amb algunes portades de diaris obrint amb la imatge d’una plaça de la Verge de gom a gom de manifestants, el conseller Juan Cotino3, es lamentava del suport –d’altra banda incert- del PSPV-PSOE a l’acte alhora que l’acusava d’haver-s’hi radicalitzat per tal com alguns dels seus dirigents –cal dir que comptats- “se habían mostrado junto a las banderas catalanistas, de radicales extremos y todo lo que està en contra de la Comunitat”.  Des d’Alacant, el vicepresident econòmic Gerardo Camps admetia no preocupar-li l’èxit d’una convocatòria a la qual, segons el seu parer, havien assistit “pocos valencianos, pocos alicantinos”. La intenció d’aquella afirmació no podia ser cap altra que la d’estrangeritzar davant l’opinió pública els manifestants, negant-los qualsevol legitimitat. En la mateixa línia es pronuncià la Secretaria de Comunicació del PP, Sagrario Sánchez,  que va asseverar que la manifestació havia estat encoratjada per l’extrema esquerra. Per a Sánchez la cosa era ben òbvia. Només calia adonar-se’n que els participants duien “pegatinas de EUPV y Bloc además de enarborar la cuatribarrada de la que hacen uso los independentistas para violar nuestras señas de identidad valencianas y pancartas con los colores republicanos”.  Així, doncs, la dirigent criminalitzava dos partits de trajectòria democràtica irreprotxable i una ensenya històrica valenciana estimada i compartida amb catalans, aragonesos i balears. Per a la portaveu, tant la bandera, com les formacions polítiques al·ludides representaven dues ideologies diabòliques i, ben mirat, paradoxalment, incompatibles entre si mateixes com són l’independentisme català i el republicanisme espanyol4. Cal recordar, però, que la protesta ciutadana no responia a cap crida per la independència ni per la proclamació d’una república, sinó a la voluntat de denunciar la corrupció provada del govern. D’ací, doncs, l’intencionat equívoc de Sànchez.
 
El 7 de novembre durant el transcurs d’un acte amb alcaldes i portaveus del PP celebrat a Sueca, el president Camps va reblar el clau a l’assegurar que “no hay partido más valenciano y no hay partido que trabaje en defensa de los intereses de Alicante, Valencia y Castellón como el PP, un partido que vertebra el territorio, un partido que tiene identidad y un partido que se siente orgulloso de ser valenciano”. Segons el dirigent, els socialistes estarien “acomplejados de ser valencianos, nunca hablan de Comunitat Valenciana, nunca enarbolan la Señera y jamás dicen que hablamos valenciano”5.  Tot d’una el PP colpejava els seus principals adversaris polítics, els socialistes, amb el garrot eficaç de l’anticatalanisme alhora que deslegitimava tota la resta de l’espectre polític de l’esquerra i encara, i independentment de filiacions partidistes, qualsevol ciutadà dissident. Crec que és important recordar que aquests discursos es produïen unes setmanes després de l’apallissament d’un blogger valencianista per part d’activistes de l’extrema dreta i tan sols un parell d’anys més tard dels atemptats amb bombes de fabricació casolana contra les seus dels partits nacionalistes, Bloc i d’Esquerra Republicana a València6.
 
         Exposats així els fets, resulta força sorprenent que a hores d’ara un esclat de descontentament civil, correctament i pacíficament endegat, puga tenir una resposta tant agressiva per part d’uns governants que sovint s’alineen ideològicament amb els protagonistes anònims de la incessant violència política que pateix el país des dels anys setanta7. Malauradament, aquest no és, però, el relat d’una polèmica que s’ha descontrolat, d’uns incidents aïllats en un context de relacions polítiques on, per descomptat, hauria de predominar el respecte a l’adversari, el reconeixement de la pluralitat, el rebuig categòric a actituds com la de la xenofòbia o contra l’ús indiscriminat de la propaganda contra la informació. Al País Valencià, des de fa quasi més de trenta anys, molts ciutadans, partits, tenen ben complicat defensar en igualtat de condicions les seues idees, punts de vista sobre el propi país, a dissentir de la ideologia dominant o simplement a usar amb normalitat la seua llengua. L’anticatalanisme, hàbilment usat pel bloc conservador, ha resultat d’una gran eficàcia alhora de mantenir a ratlla totes les opcions que advocaven per una modernització efectiva del país així com per una recuperació plena de la seua pròpia cultura més enllà dels límits d’un regionalismo bien entendido.
 
És evident que en aquest cas els objectius d’una violència i de l’altra, la de les bombes i la dels discursos, té com a finalitat darrera estrangeritzar una part de la població crítica, criminalitzar els dissidents, marcar una distància social entre uns valencians ungits com a legítims des del poder i uns altres als quals, tot i que ho són de ple dret, se’ls nega fins tot el gentilici en virtut d’unes fòbies, d’uns interessos polítics concrets. L’operació, amb tots els matisos que calguen, guarda un paral·lelisme inquietant amb la mentalitat i els mètodes dels nazis alemanys8. Amb tot i això, malgrat la gravetat de la maniobra, la impressió final és que els principals afectats d’aquesta violència l’encaixen, ara i adés, amb una certa naturalitat, resignació.  I no només ells, ciutadans activament enfrontats al que cada dia s’assembla més a un quasi-règim9, sinó també la majoria de la societat, això és, els neutrals, els manifestament desinformats, el farmacèutic del barri o el notable de torn. L’anticatalanisme estretament unit, consubstancial a una visió de la identitat espanyola predemocràtica pròpia del nacionalisme espanyol, ha anat impregnant tots els àmbits amb les seues conviccions i prejudicis. Inclús pot fer la impressió que el mateix blaverisme s’haja acabat confonent per part d’una bona part dels valencians com un element gairebé constitutiu de la pròpia identitat. Si més no, també, com un argument legítim d’autodefensa d’una col·lectivitat, que els dirigents del PP -per raons d’estratègia-, volen permanentment amenaçada, des de dins i des de fora, per l’existència aterridora d’uns enemics entre els quals semblen comptar-s’hi, entre molts altres, els intel·lectuals, els professors de valencià, els ecologistes o els catalans10. No cal insistir massa en la idea que la passivitat civil enfront d’aquest fenomen que ja dura dècades no ajudarà gens ni mica a que el país supere l’actual situació de deteriorament democràtic11. 
 
        Naturalment no s’ha arribat ací de manera casual. Ha intervingut, certament, la passivitat d’un dels bàndols -si se’ns permet recórrer a un odiós símil bel·licista-, el dels progressistes. Però, bàsicament, ha estat decisòria l’acció constant i persistent provinent del bloc conservador que ha tingut, des dels inicis del conflicte, amb uns recursos poderosos, a més de gaudir d’una gran legitimitat en el context d’una societat que eixia de la dictadura desorientada. D’una societat que, encara ara, pateix dèficits democràtics importants com un sistema de comunicació públic gens plural o unes quotes de participació ciutadana en la vida pública per dessota de les que serien acceptables.  Determinada premsa escrita, fins despús-ahir hegemònica en relació al ventall d’instruments de conformació d’una opinió pública, ha contribuït definitivament  en la conformació d’aquest clima social del tot anòmal12. Concretament, la manipulació i la mentida, el bombardeig propagandístic anticatalanista d’un diari com Las Provincias contra tot aguait de modernització o de revalencianització ha estat constant des de les acaballes del règim de Franco. En un ràpid procés de conversió liderat per Maria Consuelo Reyna13 i en part inspirat per Manuel Broseta Pont14, el diari mudà el seu valencianisme conservador, però no illetrat, per un d’estretament vinculat al blaverisme inculte i es va convertir en el seu instrument principal d’agitació i propaganda. Sense la intervenció del diari, socialment molt influent, la construcció social del blaverisme hauria ensopegat amb grans dificultats. Ben mirat, altres diaris com Diario de Valencia15 en la seua segona etapa, Valencia Hui16 o el Mini Diario no han passat de ser experiments empresarials de vida efímera amb una influència restringida a sectors molt fanatitzats. 
 
         La intensitat d’aquesta ofensiva s’ha modulat sempre en funció de la conjuntura política, de les conveniències concretes de la dreta valenciana i sota el pretext sacralitzat que s’estaven defensant a ultrança els interessos del “pueblo valenciano”17.   La cosa ve de molt lluny. El sociolingüista Lluís Vicent Aracil, en un article publicat el 1966 a la revista Serra d’Or18 a propòsit de la celebració del primer centenari de Las Provincias, suggeria la conveniència que a la història d’aquells cent anys de diari i d’història del país s’aplicara l’esquema de classes. Ho feia en plena dictadura i només quatre anys després de la constatació pública de l’existència d’un valencianisme modern que suposa la publicació de Nosaltres els valencians de Joan Fuster.
 
Recordava Aracil que darrere del naixement d’aquella influent capçalera fundada per Teodoro Llorente19 planava la classe que formà part de l’aliança oligàrquica que promogué i mantingué la Restauració (1874-1931). Un grup que va sobreviure i que encarnava en el moment de l’aparició de l’article –i encara ara- el paper de classe dominant al país. “Obra seua”, escrivia Aracil, “va ésser la Renaixença felibre, així com també l’encunyació i la difusió de tots aquells estereotips que han definit contemporàniament el País: la paella, la barraca i l’Himno regional, per no anar més lluny. El fet que aqueixos clixés, tot i la inconsistència, se sostinguen prodigiosament, tant a dins com a fora del País Valencià ens fa pensar que l’empremta cultural i ideològica d’aqueixa classe ha estat realment enorme”. Al seu parer, “una anàlisi sistemàtica del comportament d’aquesta classe en els diversos plans –econòmic, estètic, polític, social i cultural– ens portaria a conclusions enormement aclaridores. Almenys ens posaria en la pista per a explicar bastants fenòmens”. “(...) No hi ha cap dubte”, continuava, “que la cristal·lització d’un ‘valencianisme’ vagament regional, sucursalment centrípet i intoxicat per una rústica méfiance anticatalane, ha estat primordialment obra d’aquesta classe i reflecteix bastant bé les seues incoherències. També han estat, sens dubte, obra d’aquesta classe el deficient desenvolupament econòmic del País i la formidable immobilització històrica en què sembla que estem encallats. Aquesta època ha estat tan llisa i uniforme, que costa d’establir una perspectiva, a falta de punts destacats de referència. Llorente, Blasco, Sorolla i el mestre Serrano semblen ahir mateix. De fet, no estan superats i és com estiguessen vius encara”. Aracil considerava, per tant, que aquell clima explicava clarament el fet que Joan Fuster20 s’hagués vist contestat per uns patricis que s’haurien considerat directament ofesos “en el punt més susceptible”. “La descarada campanya anti-Fuster de l’any 63 i l’ostracisme dictat contra ell”, afegia, “ens demostren ben clarament que aqueixes fuerzas vivas solament són capaces de prendre consciència d’una manera defensiva aferrant-se a les velles mistificacions que tan útils els han estat fins ara. Però qui sembra ambigüitats recull contradiccions, i és això el que ja passa ara. El colossal immobilisme imposat a la vida del País pesa irritantment damunt les noves generacions. L’agressivitat d’aquestes naix de la sensació de veure’s agafades en una trampa que les paralitza. Els anacronismes no fan sinó exacerbar una intolerable consciència d’estagnació que, com és natural, estimula la còlera protestatària. I és lògic que la classe dominant esdevinga el focus d’invectives i reprotxes. Els membres de l’estament en qüestió reaccionen indignadament i acusen els crítics de traïdors, nihilistes, antisocials o antipatriòtics. Però el més pedestre sociòleg del coneixement desxifraria aqueix llenguatge sublimat, denunciant una substitució sistemàtica de termes que es basa en la identificació de la classe amb el País. Aqueixa reacció solemne i obcecada és contraproduent. Impedint o destruint l’entusiasme crític, la classe dominant dóna entenent que es proposa de seguir gravitant com un llast damunt el cos viu del País, de tal manera que confirma les imputacions de què és objecte. D’altra banda, la susceptibilitat exagerada i l’obstrucció irracional són altres tantes proves de mala consciència”. Així mateix constatava l’autor que en aquells anys seixanta es perfilava al país, “una clara polarització de la ideologia patriòtica”. En aquesta polarització quedaria d’un costat el cada vegada més anacrònic “patriotisme quietista i voluptuós” i de l’altre un patriotisme “crític i reformista”. Resulta evident que el primer dels dos patriotismes encara perdura ara amb un excel·lent estat de salut. Tot plegat aquell “periódico de orden” que reivindicava el seu director José Ombuena21 uns mesos abans de l’escrit d’Aracil manté a ratlla qualsevol indici de crítica i reforma. Ahir, des d’un sano regionalismo. Més tard des d’un blaverisme ferotge. Avui des d’un anticatalanisme ja institucionalitzat. 
 
Las Provincias ha estat durant llargues dècades el garrot blaver contra qualsevol valencianisme progressista o indici de modernitat i, per tant, també la trona pública, legitimadora, de personatges vinculats a la violenta extrema dreta anticatalanista.
 
Amb la seua influència social esdevingué un autèntic malson consentit i finançat primerament pels governs socialistes i, posteriorment, per un Consell de signe dretà ansiós per controlar el diari i treure’n tot el rèdit polític del seu valencianismo fanàtic. No cal repassar ací les institucions, entitats o personatges que d’una manera o altra varen ser o han estat víctimes del seu linxament sistemàtic durant els anys que van de l’acabament de la dictadura fins als nostres dies. En realitat la víctima principal fou –i ha estat- el conjunt d’una societat a la que es va explicar, amb un ús indiscriminat de la manipulació, que en la Universitat niava la traïció; que els partits polítics progressistes treballaven a sou d’una Catalunya controlada per un nacionalisme de caire imperialista que cercava la destrucció dels valencians; que els seus fills eren adoctrinats a les escoles per professors que no eren gens de fiar. Una societat, a la qual i des d’aquelles planes, es va mentir, i es menteix encara, sobre la seua pròpia història o sobre la seua cultura.
 
Cal sospitar que aquest imaginari en bona part construït pel diari, sense el contrapès d’una societat més lletrada, d’uns mitjans de comunicació públics veritablement democràtics, serà de vida molt llarga. D’altra banda, resulta prou evident que mentre l’anticatalanisme supose per a la dreta sucosos rèdits electorals, el diari degà, i el mateix val per a la resta de premsa afí, continuarà sense moure’s ni poc ni massa de les mateixes coordenades. La prova més evident és que la destitució de Reyna -defensora d’un blaverisme ortodox- amb la posterior redefinició empresarial de la casa,  no ha fet variar substancialment ni la ideologia ni les estratègies de la capçalera. Des de llavors, Las Provincias ha acusat els partits de l’esquerra del país de fer la política hídrica d’un criminalitzat govern de Catalunya i contra els interessos mateixos del poble valencià; s’ha divulgat un presumptiu favoritisme per part de l’executiu central socialista envers Catalunya i contra el País Valencià; s’han llançat diatribes contra la Fira de Frankfurt i, sobretot, contra la participació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua i d’ajuntaments socialistes en aquesta mostra internacional de la cultura catalana22. Hi ha hagut agres titulars contra l’abat de Poblet per impedir l’exhumació de les suposades restes de Jaume I a un equip d’investigadors23 o contra hipotètics socis de govern del PSPV-PSOE pel seu republicanisme24. Han estat objecte també d’informacions tendencioses reunions com la dels governs de l’antiga Corona d’Aragó en Poblet el 2008 amb motiu d’un homenatge a Jaume I amb presència de representació valenciana o els tira i arronsa per la reciprocitat en la recepció de les televisions autonòmiques valenciana i catalana25. S’han reforçat també les campanyes engegades pel PP contra una valencianidad dubtosa dels dirigents socialistes De la Vega, Bernat Soria, Pedro Solbes o de Leire Pajín. La discussió ignorava, però, l’origen territorial de la majoria del grup popular de les Corts Valencianes26. 
 
El contingut i estil d’aquests tipus d’informacions pràcticament no ha variat des dels  setanta. En el relat de Las Provincias, Catalunya sempre ix beneficiada a costa dels valencians. Ara això passa gràcies a l’acció d’un govern central en mans socialistes que és presentat com un ostatge d’una Generalitat catalana d’esquerres -en un sentit pejoratiu- i independentista. En aquest cas, la versió del diari òbvia qualsevol enfocament objectiu i cerca impactar emocionalment el lector. Deliberadament s’ignoren fets com les variables poblacionals d’un territori i d’un altre o els històrics de les xifres d’inversions procedents de Madrid. Sovint, aquesta suposada i greu desigualtat en el tracte, es trasllada a qüestions socialment molt sensibles com la de la seguretat al mateix temps que s’exageren informativament casos puntuals de violència27. La comparació, feta en aquests termes, resulta incendiària. Així, doncs,  i a causa de la feblesa de l’Estat enfront de Catalunya, s’estarien autoritzant, per exemple, trameses d’immigrants il·legals des de Barcelona fins a València. El diari afirma també que les institucions catalanes mai no respecten els valencians com a poble singular. La demostració d’aquest greuge és la consideració per part d’aquestes institucions del valencià com una varietat del català. No importa que estiguem al davant d’una evidència filològica. D’una evidència, per cert, que fou políticament sancionada pel propi PP, amb les lloes i el suport de Las Provincias, mitjançant la constitució de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua el 23 de juliol de 200128. 
 
Tot plegat, per al diari, els partits de l’esquerra, sense excepció, obeeixen les ordres del seus correligionaris catalans amb els quals comparteixen, entre d’altres objectius, el trencament de la indissoluble Espanya o la desaparició del poble valencià a força d’atacar els seus signes d’identitat recollits en l’Estatut29. El diari només serà amable amb Catalunya quan les relacions entre aquest territori i el país siguen iniciativa del PP o bé dels sectors empresarials que li són afins. També en aquest cas, però, plana la idea que cal combatre el govern socialista de Madrid30.
 
Per dir-ho a la manera de Pierre Bourdieu, la dreta valenciana ha trobat en el blaverisme un del seus instruments indispensables per tal d’assegurar-se el monopoli de la manipulació legítima del discurs i l’acció política. La maniobra ha tingut el suport militant d’un diari tan influent com el de Las Provincias. El seu anticatalanisme de fet va lligat a les necessitats i interessos del bloc sociopolític que representa. En l’actual situació, amb un PP encalçat per la corrupció o amb contenciosos polítics tan greus com el de l’encaix de Catalunya en Espanya, res no fa preveure que hi haurà canvis en la seua orientació, ans al contrari.
 
Mentre tant no sabem si els sectors socials contraris al blaverisme, amb tot el que aquest representa, sabran no tan sols esquivar l’aïllament social al qual se’ls sotmet des d’opinió pública blava, sinó fer-ho, a més, sense haver de comprometre les seues pròpies conviccions democràtiques.
 

 

1 El 12 de febrer de 2009, el jutge de l’Audiència Nacional Baltasar Garzón dictà una interlocutòria on es descrivia els detalls d’una trama amb estructura nacional i internacional que durant una dècada hauria dut a terme operacions per a captar negocis de manera il·legal a Madrid i el País Valencià. Garzón considera que els implicats en el conegut com cas Gürtel, poden ser autors dels delictes de suborn, tràfic d’influències, frau fiscal, associació il·lícita, blanqueig de capitals i falsedat documental. El cas afecta de ple al PP. Les filials empresarials valencianes de la trama haurien facturat fins a 8 milions d’euros mitjançant la seua relació amb la Generalitat. La televisió autonòmica i la municipal de la capital també s’han vist relacionades amb l’escàndol. El mateix Camps és sospitós d’haver rebut dels encausats vestits per valor de varis milers de euros. No és l’únic cas de corrupció que afecta els conservadors. La justícia investiga també el seu principal dirigent a la província de Castelló, Carlos Fabra, per no poder demostrar l’origen de 6 milions d’euros ingressats entre 1999 i 2004 en els seus nombrosos comptes bancaris. Desenes de governs municipals de tot el territori, la majoria dirigits pel PP, s’han vist implicats en greus casos de corrupció gairebé sempre relacionats amb la gestió de l’urbanisme. L’estratègia del PP ha estat fins ara negar les acusacions, usar  la seua majoria a les institucions a fi de bloquejar qualsevol acció per a determinar la transparència de la seua gestió i, fins i tot, adduir com a argument exculpador l’existència d’una conspiració. (Vegeu entre d’altres articles els publicats en El País per Miguel Olivares, “El PP para una investigación sobre la trama corrupta”, 1 d’abril de 2009 i “El PP cierra filas para mantener la opacidad del Consell, 15 de maig de 2009”; de Miquel Alberola, “El PP plantea el “caso Camps” como un ataque a los valencianos”; de Joaquim Ferrandis, “Camps se apunta a la teoria de la conspiración y se escuda en el PP” de 20 de febrer de 2009 i “El Consell no alimentarà el “circo de la trama corrupta” de 28 de febrer de 2009. Veuge també l’opinió del director del diari Las Provincias, Pedro Ortiz, “Camps, como Josef K” de 22 de març de 2009).   Això no obstant, la societat a penes s’ha mobilitzat en contra mentre que el PP ve obtenint majories electorals molt còmodes. Alguns sociòlegs com Rafa Xambó atribueixen aquesta hegemonia política en un clima de desmobilització, a una opinió pública molt precària com a l’arrelament social d’un antiintel·lectualisme que estaria molt relacionat amb les campanyes de l’anticatalanisme impulsades durant la transició espanyola (vegeu, “Comodidad Valenciana:Un pueblo desmovilizado”, Levante, 1 de novembre de 2009) 

2 Més enllà de la definició de l’anticatalanisme com a l’aversió a l’existència d’una nació catalana o a la mateixa llengua i cultura catalana, els darrers anys s’han afegit alguns matisos, bàsicament en relació a les característiques que aquest adopta entre valencians. Així, Vicent Bello l’ha definit com un feixisme local (vegeu de Bello, La Pesta blava (1988). Francesc Viadel l’ha radiografiat com un moviment reaccionari que ha simbolitzat el triomf de l’hispanovalencianisme autoritari del PP sobre les esquerres i que fa el mateix paper que l’antisemitisme o l’odi als jesuïtes al segle XIX (Vegeu de Viadel, No mos fareu catalans (2009). L’historiador Xavier Casals s’inclina per la visió aportada per l’antropòleg Joan Francesc Mira segons la qual el blaverisme s’adscriu a un populisme autoctonista que combina entre d’altres elements la necessitat d’autosatisfacció i identificació d’un enemic exterior. (Vegeu de Xavier Casals, El oasis catalán (2010) i de Joan Francesc Mira, Sobre la nació dels valencians (1997)).  

3 Juan Cotino Ferrer (Xirivella, 1950) és un dels polítics més influents del PP i una persona molt vinculada als sectors més conservadors del catolicisme. De fet, és membre de l’Opus Dei. El 1991 fou tinent d’alcalde de València. El 1996, el ministre de l’Interior,  Mayor Oreja, el nomenà Director de la Policia. Des del 2002 fins el 2004 fou delegat del Govern al País Valencià, càrrec que deixà per formar part del Govern del president Camps on ha estat des de llavors una peça clau. La seua família és propietària del grup constructor i de serveis Sedesa. L’empresa està participada en quasi un 40% en Gerocentros del Mediterráneo, adjudicatària del Pla del conseller Rafael Blasco (PP) de construcció de 9.000 places residencials per a majors. Així mateix, el PP ha adjudicat a Sedesa projectes del Pla Eòlic Valencià, la construcció de 2.200 habitatges en les Salines de Calp, la construcció d’un camp de golf i 2.006 xalets a Llíria. Participa també com a soci en Cabanyal 2010, societat mixta que executarà l’obertura de València al mar amb la consegüent destrucció del barri mariner, en l’ampliació del port de València i en part de les obres de la Ciutat de les Arts i les Ciències entre moltíssimes altres. (Vegeu, “Los negocios de la familia Cotino”, Levante, 31 d’agost de 2009 i “Rèprobe Cotino”, El Temps, 25 de març del 2008 de Violeta Tena.)

4 Reflexionant detingudament sobre el fons d’aquestes declaracions és quasi inevitable pensar en una advertència vetlada per part de la dirigent sobre el caràcter conspiracionista de la manifestació. El lector trobarà elements d’anàlisi sobre aquesta mentalitat en La casualidad diabólica. Ensayo sobre el origen de las persecuciones, de León Poliakov (1982).

5 Totes les declaracions referenciades foren exactament recollides per les agències de notícies EFE i Europa Press i abastament difoses per la premsa escrita valenciana.

6 El local del Bloc fou atacat el 9 d’octubre del 2007 i el d’ERC, el 29 de novembre del mateix any. En tots dos casos, s’utilitzaren artefactes explosius de fabricació casolana. Fins a la data, i com en la immensa majoria dels actes d’aquesta naturalesa, no s’ha detingut ningú. Des de fa dècades, són atacades amb impunitat les seus d’altres partits com el PSPV-PSOE, Esquerra Unida del País Valencià o d’entitats com la Universitat, Acció Cultural del País Valencià, Sindicat de Treballadors de l’Ensenyament o llibreries... Les declaracions institucionals de condemna són escasses i normalment venen impulsades des dels partits progressistes. Cal notar que en aquest sentit es varen manifestar per unanimitat les Corts valencianes en juny de 2008 i l’abril de 2009.

7 Sobre els nombrosos actes de violència anticatalanista mai no s’ha fet una relació exhaustiva tot i que trobareu aproximacions en nombrosos treballs de caire periodístic. Entre aquests vegeu de Jordi Sebastià, “Un atac subvencionat” (1994) i “Sense proves” (1996) números 515 i 608 del setmanari El Temps.  

Sobta comprovar el poc interès que aquesta qüestió ha suscitat entre sociòlegs o politòlegs no tan sols valencians, sinó de la resta de l’Estat espanyol.   

8 Vegeu el subcapítol “Producción social de la distancia” en Modernidad y Holocausto de Zygmunt Bauman (2006). El sociòleg polonès fa una lectura comprensiva i, alhora, reivindicadora del treball del psicòleg nordamericà Stanley Milgram sobre l’Holocaust. Milgram fou durament criticat per la comunitat científica perquè va defensar que el genocidi jueu havia estat comès per persones normals que actuaven per obediència. El psicòleg mantenia la tesi que un genocidi similar era possible de nou si de cas es donaven unes condicions determinades.

9 Al País Valencià s’han donat des de l’arribada al poder autonòmic del PP el 1995, algunes de les condicions típiques dels règims autoritaris com ara el domini d’un partit sobre l’esfera de les relacions polítiques i socials; el suport d’aquest partit a grups d’interès afins en aquest cas lobbys empresarials amb els seus propis grups de comunicació o sectors oficials de l’Església; respecte sols formal dels mecanismes democràtics de control de l’executiu; gestió pública opaca; control ferreny dels mitjans de comunicació públics etc... Tot i que durant els darrers anys sociòlegs, politòlegs o periodistes han anat apuntant la sospita d’una configuració política com l’esmentada ( vegeu Rafa Xambó, Toni Mollà, Francesc Viadel, Gil Manuel Hernández, Josep Vicent Marquès, Joan Francesc Mira, Adolf Beltrán, Gustau Muñoz, Martí Domínguez, Emili Piera, Joan Josep Pérez Benlloch, Josep Torrent i altres), manquem encara d’una radiografia exhaustiva, empírica, que la confirme més enllà de les evidències. 

10 Vull recordar ací un episodi recent ni que siga de passada en relació a aquesta visualització activa que d’aquests enemics es fa quotidianament al País Valencià per part dels dirigents del PP. El 25 d’abril de 2009, en un míting el president de la Diputació de València, alcalde de Xàtiva i president provincial del PP, Alfonso Rus, insultava i amenaçava els professors de valencià. Rus va titllar-los de “gilipollas” per emprar un valencià correcte i va amenaçar en “rematarlos” si de cas mantenien una actitud crítica contra el seu partit. La seua invectiva es dirigia pel que sembla contra tres professors que s’haurien manifestat davant del Palau de la Generalitat contra la política de Camps. L’entitat Escola Valenciana i el Sindicat de Treballadors del País Valencià (STEPV) varen presentar denuncia davant la fiscalia. Al cap d’uns mesos la justícia declarava innocent Rus. Els insults  i les pressions polítiques al col·lectiu de mestres de valencià han estat una constant durant els darrers anys. Las Provincias encapçalà en nombroses ocasions aquesta croada anticatalanista contra el professorat de valencià. Alguns articles resulten antològics com el de Maria Consuelo Reyna en la secció La Gota, “Sectarios y mentirosos”, publicat el 23 de febrer de 1998. La directora del diari titllava els mestres de valencià d’”iluminados y sectarios”.

11 Ja he assenyalat abans el raonament del sociòleg Rafael Xambó segons el qual l’actual situació de desmobilització social enfront de la corrupció i les pràctiques antidemocràtiques té molt  a veure amb una opinió pública valenciana molt precària. La qüestió ens fa pensar immediatament també amb Elisabeth Noelle-Neuman i el seu assaig,  La espiral del silencio. Opinión Pública: nuestra piel social (1991). Pensar amb el silenci com a mostra de conformitat social sobre unes qüestions determinades. Amb la por a l’aïllament com a inductora principal d’aquest silenci.  

12 Per tenir una panoràmica completa de la història de la premsa valenciana durant les darrers dècades recomane la lectura de tres llibres. Al cierre. El periodismo tal como lo he vivido. Memorias (El Tábano-L’Eixam edicions, 2005), de Joan Josep Pérez Benlloch; Dies de premsa. La comunicació al País Valencià des de la transició política (L’Eixam, 1995) i Comunicació, política i societat. El cas valencià (Tres i Quatre, 2001), tots dos del sociòleg Rafael Xambó.

13 La destitució de Reyna el 14 de setembre de 1999 ordida des de Presidència de la Generalitat i per la pròpia família de la periodista després d’uns anys de radicalització del diari i de mala gestió econòmica, fou rebuda jubilosament entre els sectors progressistes convençuts com estaven que la destitució obria una nova etapa en l’orientació ideològica del diari. Les formes, en efecte, s’assuaviren en comparació a l’època immediatament anterior, però al poc es comprovà que aquell viratge cap a un cert moderantisme havia estat molt moderat. 

14 El dirigent del partit Unió de Centre Democràtic (UCD) –assassinat per l’organització terrorista ETA el 1992- tingué un paper clau en l’articulació del blaverisme social i polític. El desaparegut dirigent socialista i historiador Alfons Cucó, protagonista polític de la Transició, el responsabilitzà directament del decantament de Las Provincias cap a posicions anticatalanistes. Escriví Cucó en Roig i Blau. La transició democràtica valenciana. (2002): “La seua influència decisiva sobre Las Provincias decantaria aquest diari a convertir-se en el màxim impulsor d’un regionalisme regionaloide i xenòfob, al qual no han mancat nombrosos ingredients filofeixistes, per a la potenciació del qual es va prescindir de qualsevol sentit de deontologia professional. El resultat final d’aquesta acció fou l’intent de crear una noció de ‘poble valencià’ que havia de coincidir al mateix temps amb els interessos de la UCD i amb els interessos del diari, fent absoluta abstracció de la voluntat popular expressada a les urnes”. El mateix Brosseta el 1991, amb motiu dels 125 anys del naixement del diari, reivindicaria en un llarg article el triomf del blaverisme en la coneguda com Batalla de València.   

15 Després de la seua destitució de Las Provincias, Maria Consuelo Reyna i la seua parella, Jesús Sánchez Carrascosa, adquiriren la capçalera del Diario de Valencia desaparegut durant la transició. El diari tornà als quioscos durant els primers mesos del 2000. El ressuscitat mitjà mantingué una actitud del tot agressiva contra Las Provincias com a part de la seua estratègia empresarial. Altrament, inicià la seua nova singladura amb el repartiment del llibre Breu historia de Valencia. Didactica elemental per amar i defendre a Valencia, escrit pel líder ultra Juan García Sentandreu amb pròleg de Reyna mateixa. Per a l’ocasió Reyna reconegué els lligams que mantenia amb l’assenyalat activista anticatalà procedent de les files de Falange alhora que assegurava coincidir amb ell en què “jamás teniamos que bajar la guardia porque, a poca rendija que se dejara, el catalanismo político e ‘intelectual’ trataría de colarse. Como las termitas. Como lo que son. Termitas destructoras.” L’experiència empresarial finançada des de l’ombra del que quedava de zaplanisme contra Camps acabà el 26 de juny de 2007 poc després de la seua abassegadora victòria electoral.   

16 Valencia Hui. El diari del nostre regne, nasqué a l’ombra de l’empresari i militant anticatalanista, Juan Lladró. L’acte de presentació, amb una nodrida presència tant de líders del PP com de cares conegudes del socialisme local, tingué lloc a l’Hemisfèric de la Ciutat de les Arts i les Ciències el 28 de novembre de 2006. La direcció recaigué sobre el periodista Baltasar Bueno, un dels ideòlegs més importants del blaverisme. La capçalera tancà el 24 de setembre de 2008 sense que mai hagués arribat als 2000 exemplars i després d’uns mesos intentant sobreviuré en la xarxa. 

17 Des de sempre l’anticatalanisme ha justificat la seua pròpia existència en defensa del poble valencià. Els notables del bloc conservador han justificat no poques de les seues actuacions contra enemics de tota mena invocant a la defensa i el servei d’aquest poble. El poble ha resultat ser finalment una coartada de ferro. El 9 de novembre de 2009 El País publicava la transcripció de part de l’interrogatori al qual va ser sotmès el 20 de maig del mateix any el president Camps atesa la seua relació amb alguns membres de la trama Gürtel. En un moment donat el jutge José Flors li va preguntar que què li devia a l’imputat Àlvaro Pérez conegut amb l’àlies d’El Bigots. La resposta del president fou taxativa: “Todos los valencianos me deben mucho porqué he sacado adelante a la Comunidad Valenciana. Los valencianos me gritan “presidente, presidente” cuando me ven por la calle.” El jutge insistí. Camps llavors respongué: “Todos reconocen mi empuje como presidente”.

18 Notes sobre un segle de vida valenciana, Lluís Vicent Aracil, Serra d’Or, número 6, Barcelona 1966.

19 Teodoro Llorente i Olivares (València, 1836-1911). Aquest burgés fou l’iniciador de la Renaixença valenciana. El 1866 fundà Las Provincias. Sobre el seu paper en la cultura catalana vegeu Lluís Guarner i el seu llibre, La Renaixença valenciana i Teodor Llorente (1985). D’aparició més recent és Escrits polítics (1866-1908) (2001) recopilació comentada d’articles de l’escriptor a cura de Rafael Roca Ricart.

20 Joan Fuster i Ortells (Sueca, Ribera Baixa, 1922-1992). L’assagista  està considerat el pare del nacionalisme modern valencià. Les seues idees li valgueren en vida una acarnissada persecució per part de l’anticatalanisme. El 1963, després de la publicació d’alguns dels seus llibres entre d’altres Nosaltres els valencians, fou cremat en efígie per algunes Falles de la ciutat. L’11 de setembre de 1981 patí un atemptat amb bomba en el seu domicili de Sueca del que eixí sa i estalvi. El filòleg Manuel Sanchis Guarner, contra qui també es va perpetrar un intent d’assassinat amb bomba el 1978 o els escriptors Vicent Andrés Estellés o Enric Valor també han estat motiu de l’odi anticatalanista. (Vegeu La pesta Blava (1988) de Vicent Bello; No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme (2009) de Francesc Viadel; Papers públics (1983) d’Alfons Cucó; Manuel Sanchis Guarner 1911-1981. Una vida per al diàleg (2002), de Santi Cortés. )

21 Em referesc a l’article “Un periódico para todos los valencianos”, publicat el 30 de gener de 1966 per Ombuena en l’edició especial amb motiu del centenari de la capçalera. He inclòs un fragment d’aquest text al capítol Las Provincias o la croada contra el catalanisme del llibre No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme (Universitat de València, 2009). (València, 1915-1992). José Ombuena Antiñolo s’inicià en el periodisme el 1931. El 1934 s’incorporà com a redactor a Las Provincias. El 1939 fou redactor d’Avance i posteriorment de Levante, on dos anys després fou redactor en cap. El 1959 fou nomenat director de Las Provincias. Exercí una gran influència sobre la futura directora, María Consuelo Reyna. 

22 Vegeu Las Provincias del 11 d’octubre de 2007, “Carod-Rovira y Antich apoyan en Fráncfort integrar la cultura valenciana en la catalana”; del 15 d’octubre de 2007, “Gandia, Sueca y Morella patrocinan la Feria de Fráncfort que presenta las Fallas y la paella como catalanas”; del 16 d’octubre de 2007, “L’Academia Valenciana de la Llengua ensalza la Feria de Fráncfort que ha promocionado la cultura catalana”.

23 Vegeu Las Provincias del 23 de novembre de 2008, “Con Poblet hemos topado”.

24 Vegeu Las Provincias del 17 de febrer de 2007, “Los futuros socios del PSPV insisten en la tercera república”.

25 Vegeu Las Provincias del 31 de març de 2007, “El acto de Poblet de homenaje a Jaume I sirve para reivindicar la lengua catalana”.

26 Els principals episodis d’aquesta estratègia es varen donar durant la precampanya electoral de les legislatives del 2007. Un dels incidents més greus el protagonitzà el secretari general del PP, Ricard Costa Climent quan, durant un míting celebrat a Castelló el 10 de novembre de 2007, fingí sentir-se sorprès pel fet que “un andaluz que habla catalàn” ocupara el primer lloc per la província d’Alacant en la llista dels socialistes. Es referia al ministre Bernat Sòria, científic de reconegut prestigi internacional. Es dóna el cas que Sòria, nat en 1951 a la població valenciana de Carlet, ha estat vinculat a organitzacions com Acció Cultural del País Valencià (ACPV). La seua relació amb Andalusia ha estat estrictament professional. L’estiu de 2005, el científic deixà la Universitat Miguel Hernández d’Elx després dels impediments posats pel Consell a les seues investigacions. Aleshores acceptà l’oferta de la Junta d’Andalusia per a dirigir un centre mixt d’investigació molecular i medicina regenerativa. Costa també atacà la vicepresidenta Maria Teresa Fernández De la Vega per haver signat la derogació del transvasament de l’Ebre i inclús –tot i que ell mateix no parla valencià– féu mofa dels noms valencians del llavors dirigent socialista, Joan Ignasi Pla. Pocs dies després el seu company de files, Esteban González Pons, dubtà públicament també de la valencianidad de la socialista, cap de llista per València, nascuda a Xàtiva. Vegeu l’article publicat a Levante, “Zaplana, Trillo y el 50 % de la lista no han nacido en Valencia” del 14 de novembre de 2007 detallant l’origen dels candidats del PP i el de Francesc Viadel, publicat al mateix diari dos dies després, titulat “El senador X es un chicano”, en què reprova l’actitud xenòfoba del dirigent del PP.

27 Vegeu Las Provincias del 4 de gener de 2008, “Catalunya recibe 524 millones del Gobierno para financiar a los Mossos de Esquadra. La Comunitat Valenciana no obtendrá ayuda económica del ejecutivo de Zapatero para desarrollar la policia autonómica”.

28 Una de les teories nuclears de l’anticatalanisme és la negació del valencià com a varietat del català. Els blavers defensen una llengua valenciana que perd els seus orígens en l’iber, posteriorment assimilada pels mossàrabs, això és, cristians de ritus visigòtic que haurien mantingut la seua llengua romanç o neollatina durant l’ocupació musulmana de la península. Aquest mossàrab, del que a penes se’n sap res, s’hauria enriquit amb els parlars dels repobladors que arribaren al segle XIV amb Jaume I. Sense negar les influències catalanes mai no admetran, però, la preponderància lingüística de Catalunya en la conformació de l’antic regne medieval valencià. El PP ha defensat aquestes teories amb major o menor convicció, segons el moment, contradient-se amb la pròpia legislació de la que és garant. La defensa d’aquestes teories sol anar vinculada a un bilingüisme asimètric, decantat per l’ús prioritari del castellà. La bibliografia sobre el tema és extensa, aixó no obstant, recomane la lectura de Conflicte lingüístic valencià (2002) de Rafael Lluís Ninyoles; Dir la Realitat (1983) de Lluís Vicent Aracil; La llengua catalana al tombant del milenni (1999), diversos autors, edició de Miquel Àngel Pradilla. 

29 Vegeu l’editorial de Las Provincias del 31 de març de 2008, Respeto al Estatuto valenciano.

30 Vegeu de Francesc Viadel, “Catalunya/País Valencià, relacions enverinades en País Valencià, segle XXI Vint-i-una reflexions critiques” (2009).

 

 

4)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 203)
 
 

L’equinocci de primavera

 

Antoni Llull Martí

 

La setmana que ve, concretament el dia 20, s’esdevindrà l’equinocci de primavera, i hi escau parlar d’aquests dos mots, si us sembla bé. L’equinocci, denominació procedent del llatí æquinoctium, és composta amb els mots æquus ‘igual’ i nox ‘nit’, significant que la nit és igual de llarga que el temps de claror, 12 hores justes per a cada una de les parts de les que es compon el dia. Cada un dels equinoccis, el de primavera i el de tardor, dóna pas a una de les quatre estacions de l’any (les altres dues entren en els solsticis, el d’hivern i el d’estiu, dies en què el sol «es detén» i deixa d’anar cap avall i torna a prendre cap amunt o havent arribat al punt màxim d’altura en el seu camí, comença a emprendre la davallada, tot això aparentment, com se suposa.

 

El mot primavera prové del llatí ver, ‘primavera’, mot que amb el temps s’aplicà també a l’estiu i del que en sortí el castellà verano, i per això designaren a l’estació que entrava en el dia de l’equinocci primum ver, per diferenciar-la de la que anomenaren æstas o æstivum tempus, ‘estiu’, que també ha donat lloc al castellà estío, al francès été, i a l’italià estate. Per devers el segle XVI a Castella es considerava que l’any tenia cinc estacions: invierno, primavera, verano, estío i otoño. Sovint es considerava que primavera i verano significaven la mateixa cosa. A Mallorca sembla que en temps antic no tenien molt clar això de la primavera, i interpretaven aquest mot com si designàs un període transició entre l’hivern i l’estiu o entre aquest i l’hivern, i per això parlaven de «primavera d’estiu» i «primavera d’hivern» referint-se aquesta última a la tardor.

 

Un proverbi llatí diu que unus flos non facit ver, del que n’han sortit versions en diverses llengües modernes: un fior non fa primavera en italià; unu fiore non faghet beranu en sard; en castellà he vist alguns pics una flor no hace primavera (o verano) però no és gaire corrent. La dita popular en aquesta llengua és una golondrina no hace verano, i en català deim que una flor no fa estiu. Una variant d’aquest refrany usual en distintes llengües, i que no record haver-la vista mai en la nostra, és la que diu que una flor no fa garlanda.

 

 

5)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 52)
 
Enguany
 
Pau Vidal
 
El principi de l’economia lingüística no cotitza en borsa però és universal, i diu més o menys així: en cas de dues o més solucions per expressar la mateixa idea, el parlant tendeix de manera natural a preferir la més breu (tant si parlem d’oracions com de lèxic). Sabut això, quin deu ser el poderós principi que fa que per designar l’any en curs prevalgui la forma extensa ‘aquest any’ en lloc de la sintètica ‘enguany’? (“Antany morí es mul i enguany li put es cul”, es diu a Mallorca per rebatre una queixa massa tardana).

 

«Pat: Ay Chiscos! Ja no puc pus, ja no puc passar de enguany que si arrib al any qui ve será a forsa de trabais. Tu hem podrías fer dichosa, no hem prometerás ses mans?» (Tomàs Aguiló, Mes pert l’avariciós que l’abondos, 1851)

 

Iepa-la!

 

Cosí germà d’enguany és endemà, encara més inexplicablement arraconat. Dic més inexplicablement perquè ‘l’endemà’ (que segons les contrades pren formes tan pintoresques com ‘el sendemà’, ‘el soldemà’ o fins i tot una de tan ambiciosa com ‘l’anydemà’) no es pot traslladar al catanyol sense fer esmussar les dents, de dues maneres tan esgarrifosa l’una com l’altra: el dia següent/el dia després. Brrrr!

 

 

6)
La parla de l'Urgell
Pere Ortís

Locucions i frases fetes

Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d’aquest recull.

O

 

Obrir, tancar el llum. Encendre, apagar el llum.

        Obre el llum; tanca'l.

Ofegar-se en un got d’aigua. No tenir solució en una bagatel·la.

         És que tu t’ofegues en un got d’aigua, manoi!

O faixa, o caixa. Per aquesta o coll a terra.

          Ha vist que o faixa o caixa i s’ha rendit.

Oi tal!  Té raó! Recordant quelcom d'interessant.

         Encara tenim l'escopeta.  ─Oi tal!

Oli de morques. Oli de segona premsada.

        Si no ens tens prou per comprar-lo extra verge, compra oli de morques, que també és  bo.

Oli en un llum! Bona solució. De primera.

         Hi he tirat un rajolinet de petroli, i oli en un llum!

... o què. Decisió alternativa.

         Ha de decidir si fa això, o què.

         Molts diuen "o algo", totalment inadmissible.

On s'és vist això! Renyant, amb escàndol.

        -Aquest murri ha pegat al nen.  ─On s'és vist això!

On vas a parar! Dissentint d'una exageració.

         N'has portat cent? On vas a parar!

 
7)
 
Publicat en el Quadern [CV], núm. 558, diari EL PAÍS, dijous 16 de juny del 2011
http://www.joanfmira.info/articles/index.php?id=287
 
Una llengua nacional
 
Joan F. Mira
 
Les llengües, i ben especialment a Europa, no tenen solament un valor funcional, d’instrument o vehicle de comunicació, tal com afirmen alguns ben interessadament: amb aquest valor, les llengües més “reduïdes” serien fàcilment renunciables, en favor de les més grosses… i això és el que realment volen dir. No parle de les llengües en general, sinó de cada llengua particular (i sobretot de les anomenades “petites”: del grec al suec, de l’eslové al noruec, i així prop d’una vintena, incloent-hi la nostra, que no és de les menors), que quan és vista com a culta i oficial, reconeguda com a pròpia i nacional, esdevé en certa manera símbol d’ella mateixa: llengua institucional vol dir valor i dignitat igual que les altres llengües. Certament, la percepció d’aquesta “dignitat” és essencial per a la percepció eficaç de la dignitat pròpia del país o societat que la parla, i essencial per tal que actuen els mecanismes de cohesió i d’adhesió: no és fàcil adherir-se o ser fidel a allò —país o idioma— que és vist com a inferior i de menys valor. “Valor” i dignitat signifiquen prestigi eficaç, ús preferent, en tant que llengua pròpia, en tots els espais de la vida social i política, en la cultura i en l’educació. Perquè el poble i país propi, el grup d’identitat bàsica del qual hom forma part, no pot ser vist com a indigne de ser assumit i reconegut com a igual, sota pena d’alguna de les múltiples formes d’alienació o d’esquizofrènia col·lectiva, o d’algun dels múltiples símptomes de desaparició per dissolució. La llengua pròpia tampoc no pot ser vista com a inferior, indigna del mateix tracte que les altres… sota pena de ser abandonada a la primera ocasió o coacció. Com afirmava Antoine Meillet, un dels pares fundadors de la lingüística moderna, “une langue ne subsiste que misérablement là où elle n’est pas soutenue par un sentiment national”. I aquesta és també la història moderna d’Europa, d’Estònia a Eslovènia i de Grècia a Finlàndia. Per això, en aquest País Valencià, allò que es defensa o ataca en matèria de llengua (inclosa en primer lloc la matèria escolar) és, en últim extrem, si som o no som un país digne de ser-ho. Massa polítics nostres, evidentment, pensen que no.
 
 
8)
 
Articles d'Albert Pla Nualart
 
(Setmana del 19 al 25 de setembre del 2011)

 
----------------

Publicat en el diari ARA dilluns 19 de setembre del 2011

http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Disciplina_0_557344261.html

ESMOLET DE PARAULES

Disciplina

Albert Pla Nualart

Ja és un tòpic afirmar que el seu desprestigi és un greu error de l'escola progre. Associar-la a militar i a obediència cega l'ha ficat al sac de l'autoritarisme. Té massa càrrega negativa perquè es pugui reivindicar sense passar-la per la mola del sentit crític.

L'etimologia la vincula a les regles que un mestre imposa al deixeble. Són regles que no el fan creatiu ni original sinó que li inculquen de manera poc plaent sabers inqüestionables.

D'això què en podem salvar? Potser que aprendre no és sempre divertit, que tot el que val la pena demana esforç i que qui sap més que tu i intenta ensenyar-t'ho mereix, d'entrada, respecte.

El descrèdit de la disciplina va de bracet d'una ingènua idealització de la naturalesa humana. Educar és posar límits i qui no en troba creix salvatge.

Hi ha una disciplina hostil al plaer i a la vida, però no cal ser purità per entendre que el que ve de gust sovint no convé. Fins que madurem, algú ens ha de fer la violència necessària perquè no llisquem pel tobogan del mínim esforç.

Si aquest algú ens estima, els límits no seran arbitraris. Seran una aposta, honesta i incerta, d'equipar-nos per a la felicitat. Qui cregui que educar un fill no exigeix, de vegades, forçar-lo a fer el que no li surt de dins, puja un desgraciat.

Si la disciplina primer no ve de fora, després no ve de dins. I és aquesta la important: el difícil intent de manar en tu mateix. No tenir-ne ens fa anar per camins que el nostre jo més autèntic mai no hauria agafat.

----------------

 
Publicat en el diari ARA dimarts 20 de setembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Procrastinació

Albert Pla Nualart

Avui, en lloc d'esmolar una paraula vella, en presento una de nova que bateja un mal del nostre temps. No la invento, esclar, ve del llatí procrastinare , que vol dir deixar per l'endemà . L'anglès la té des del segle XVI i és als diccionaris francesos i espanyols. En català, de moment, només la recull la Viquipèdia però segur que li acabarem obrint la porta.

Donar nom a un concepte enriqueix la llengua perquè permet pensar el que era boira. Si, a més, és un mal, no hi ha millor primer pas per combatre'l.

La procrastinació és el trastorn de la conducta que ens fa fer coses irrellevants en lloc de les prioritàries: posar-se a ordenar llibres la nit abans de l'examen, trobar mil excuses per posposar la trucada que ens trauria un pes de sobre.

Qui procrastina no entén per què ho fa. És negatiu en tots els sentits: fa de l'obstacle una muntanya i del petit esforç una espiral de neguit. Quants negocis enfonsa? Quantes relacions trenca? Quanta mala vida ens dóna?

Enganyant-se amb un "Tranquil, ja ho faré", es va posant una pressió que fa més difícil fer-ho i intensifica, doncs, el desig d'ajornar-ho.

Tots la patim més o menys i és l'antònim de disciplina: l'exemple més clar de no manar en tu mateix. Causes? Un munt. Però hi ha una constant: treballar va contra el principi de plaer, i vol compensacions. Qui en té molt poques fa un "No" infantil que vol castigar els pares per no estimar-lo prou. Però com que és adult i es fa de pare, es castiga a ell mateix.

---------------------------
 
Publicat en el diari ARA dimecres 21 de setembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Democràcia

Albert Pla Nualart

Sentim sovint "Estem en democràcia", una afirmació desmoralitzant, perquè si, en efecte, hi estem, hi ha raons de pes per dubtar d'un sistema que du al poder personatges tan execrables com Bush i Berlusconi.

La democràcia es va crear per a un hàbitat molt concret: la ciutat estat, una societat prou petita i cohesionada perquè ser ciutadà dugués de manera directa i obligada a fer política.

En moltes coses hem superat l'antiga democràcia grega: perseguim l'esclavitud i aspirem a la igualtat de sexes. Però partim d'un greu error: el subjecte de la democràcia no és una massa anònima aïllada en petites cel·les de consum alienant i oci escapista, sinó uns ciutadans que debaten a l'àgora cada setmana.

L'actual globalització crea concentracions de poder impermeables a la democràcia. Bona part del nostre dia a dia ens el resolen ignorant-nos. Votar cada quatre anys és democràcia de cartró pedra.

Per mandra i comoditat, hem tolerat que els partits ens buidin de dimensió política. Però ara és el mercat insaciable el que els està buidant a ells. Ho veiem cada dia: les decisions d'uns pocs sotraguegen la vida de molts sense que hi puguin fer res.

La falta de democràcia ha portat aquesta crisi econòmica, moral i ecològica. I no en sortirem criticant els polítics des del sofà sinó reclamant i complint el nostre dret i deure de ser polítics des de la base. Només quan la societat civil sigui tan viva, pròxima i autònoma com la d'una ciutat estat, podrem començar a dir "Estem en democràcia".

----------------

Publicat en el diari ARA dijous 22 de setembre del 2011

ESMOLET DE PARAULES

Nacionalisme

Albert Pla Nualart

L'ús del terme nacionalisme juga amb foc. ¿És dels nostres o enemic? ¿Ens hi adherim o és la llufa que ens pengen? Sense acord sobre què vol dir, en lloc de fer llum fa fum.

Veure bo el nostre i dolent el d'altres només té sentit si són diferents. Però ¿algú ho té clar? ¿Com ens entendran si li donem un significat que no té per a qui escolta? Ficat en el nostre discurs pot acabar fent de quintacolumnista.

Sapiguem, d'entrada, que nacionalista és una mala targeta de presentació en l'Europa convulsionada pel segle XX, i per això molts que ho són ho dissimulen.

A què s'associa? A guerres, xenofòbia, neteja ètnica. I el titllen d'estratègia de la dreta perquè els més pobres vegin líders en els més rics. Fer enemiga una altra nació és el millor dissolvent de la lluita de classes.

Com a totes les ideologies, l'hegemonia el fa transparent. I fins i tot l'ARA cau en el parany de dir nacionalistes a certs partits catalans i bascos, de parlar amb la llengua de qui ens vol mal. Tant, que ja oposa nacionalistes a demòcrates.

Que no ens enganyin: voler seguir sent el que som, resistir-nos a la uniformització, no només no és nacionalisme sinó que li planta cara.

Però serà nacionalisme si ens aferrem a la identitat com si fos un tresor a preservar i no un projecte, obert a tothom, que cada segon de present transforma. Ningú es creurà que som les víctimes d'un nacionalisme que va d'incògnit si ser català no és un pal de paller sinó un club amb llista d'espera.

----------------

Publicat en el diari ARA divendres 23 de setembre del 2011
 
 

ESMOLET DE PARAULES

Liberal

 

Albert Pla Nualart

 
 
Té sentits tan dispars que embolica els fils dels debats. Defensa una llibertat que crea pobres i rics i ningú té clar si és de dretes o esquerres.
 
L'il·lustrat, del XVIII, va derrotar l'absolutisme amb un estat centralista i burocràtic. Però el liberal clàssic del XIX el volia diminut, ja que, segons ell, només havia de servir perquè sent tan lliures no ens agredíssim. Negava una protecció social que "cria ganduls" i era abanderat d'un mercat sense traves malgrat la gran desigualtat que generava.
 
Al segle XX es va fer light mirant d'harmonitzar el bé comú amb la llibertat de cadascú. Amb ell l'estat es feia càrrec de l'educació i la sanitat perquè entenia que per ser lliure cal un mínim benestar que un govern ha de garantir.
 
El neoliberal, més clàssic que light , ha pres al polític el control de l'economia i l'ha donat a qui fa els negocis per fer-la més eficient. El resultat és aquest desastre, amb l'inri afegit que qui l'ha provocat n'ha sortit estalvi i encara mana.
 
El pinyol liberal és creure que la suma d'individus moguts pel propi interès són un motor més efectiu per crear benestar que els sentiments solidaris d'una comunitat. És un motor que ha creat molta riquesa, però ha depredat el planeta sense eradicar la fam i va sent insostenible tenir-lo engegat.
 
Afirmar que és el sistema millor i definitiu perquè som com som, nega una evidència: estem a mig fer i la cultura, humanitzant-nos, ens transforma fins a fer possible el que tothom veia utòpic.
 
----------------

Publicat en el diari ARA dissabte 24 de setembre del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Joan Tardà: amb el que cal per dir-ho

Albert Pla Nualart

L'espanyolisme ranci hi veu un boig deixat anar. Però qui el tracta sap que és un tros de pa. No pot parlar sense que la passió aflori. I encara que s'entrebanqui, l'emoció que hi posa tenyeix tot el que diu d'autenticitat.

Amb un castellà de "lo más caliente està en l'aigüera" etziba el que molts pensen i callen per no semblar friquis. Sabent que serà blanc dels insults de la Brunete, sembra el Congrés de veritats tan incorrectes políticament com imprescindibles per a la salut democràtica.

Té la noblesa vulnerable d'un nen gran i l'afecta molt que se'l presenti com un home de les cavernes. El que ell aboca pel broc gros està més ben travat que les brillants sinuositats de certs oradors. Raonar amb el cor a la mà li dóna una coherència que poden exhibir molt pocs polítics.

Deu ser el càrrec d'ERC que sent més intensament les dues primeres lletres de la sigla. Provinent del PSUC, no entén què fa impossible una coalició catalanista d'esquerra amb ICV i EUiA. Les profundes arrels republicanes i obreristes del Baix Llobregat el fan més proper al castrisme que al nacionalisme del pinyol de CiU.

Lleial al partit com la pinya que puja castells, la seva bona fe ha ajudat l'Esquerra de Junqueras a superar el primer repte sense recaure en caïnismes. Tornar-lo a tenir de dos a Madrid dóna la tranquil·litat de saber que algú les cantarà clares a l'hegemonia del PP.

----------------

Publicat en el diari ARA diumenge 25 de setembre del 2011

RETRATS QUE PARLEN

Felip Puig: Sobiranisme de llei i ordre

Albert Pla Nualart

Càlid i planer en el tu a tu, guarda la ironia àcida per a les càmeres. Com a conseller no està per bromes i li agraden les missions impossibles. Campió del màxim ordre dins la democràcia, si no es controlés podria arribar a dir: "Deixeu-me sol que el carrer és meu".

Educat en una privada de Sarrià d'inspiració Rosa Sensat, és el vèrtex sobiranista de la polièdrica CiU. Als 18 anys, quan hi va entrar, era un vèrtex excèntric però el temps l'ha anat fent eix. Ara no és pinyol però s'ha fet imprescindible sent-hi sempre i guardant tants secrets com una vella calaixera.

Un bon joc de celles el fa ric en registres de severitat. Té la dignitat lleument ressentida del que s'esforça sense que ningú li reconegui. I es fa tan bé la víctima de greuges immerescuts que si l'ataques et sents culpable d'afegir llenya al foc.

Parla un barceloní prou relaxat per estar "al front" d'una policia que no fa "deixació de responsabilitat" si cal "deixar expèdit un entorn obstruccionat". Però es posa "un punt de mal humor" quan sent Montilla "destrossar la nostra llengua".

És el polític de raça que no fa res sense plantejar-se com ho vendrà, que calcula cada gest pensant en el votant. Però fora dels focus mediàtics és més dúctil i moderat del que aparenta. Manté les càmeres a les comissaries i, encara que sembli fan dels Mossos, busca discretament qui i amb què s'ha equivocat.

 
9)
 
Ressenya feta per David Paloma sobre el setè volum de l'Obra Completa de Pompeu Fabra, publicada en el núm. 359 de la revista Presència (del 12 al 18 d'agost de 2011)
 

 

«Pompeu Fabra. Obres completes. Volum 7»

Autor: Jordi Mir, Joan Solà (directors)

Editorial: Enciclopèdia Catalana-Proa, Edicions 62, Edicions 3i4, Editorial Moll

Pàgines: 1.004

PVP: 45 euros

El setè volum de les obres completes de Pompeu Fabra recull totes les converses filològiques.

Aquest és el primer volum que apareix després de la mort de Joan Solà, codirector amb Jordi Mir d’un projecte extraordinari per a la llengua catalana: l’edició de l’obra fabriana completa.

 

 

Les converses fixades
 
 
 
Jordi Mir i Joan Solà, els directors de l’obra completa de Pompeu Fabra, encapçalen aquest volum dient que “les Converses filològiques són un dels conjunts científicament i socialment més perfectes i més influents de Fabra”. Les Converses són pròpiament 840 articles de Fabra que el diari La Publicitat va publicar entre els anys 1919 i 1928. Aquestes converses apareixen numerades i ordenades cronològicament i formen el cos principal del volum. Ara bé: aquest setè volum recull 75 articles més, de caràcter miscel·lani, alguns dels quals són anteriors i d’altres són posteriors a les Converses filològiques. Són textos apareguts en publicacions com El Poble Català (1913), Mirador (1930) o La Humanitat (1945-1947), i també s’hi han afegit les esmenes de Fabra a quatre ponències del Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana (publicades el 1908). La fixació definitiva de totes les “converses” es troba, doncs, en un sol volum, per primera vegada, amb uns índexs exclusius i independents, a banda de l’índex general. Antoni Tobella, l’autor, ha fet una feina utilíssima: un índex de mots que recull tots els mots a què Fabra fa referència explícita a totes les converses; un índex de conceptes gramaticals, estilístics o sociolingüístics, i un índex de noms propis, és a dir, noms d’autors, obres, persones, publicacions, entitats o llocs que cita Fabra de manera explícita. Joan A. Argenter i Joaquim Rafel introdueixen el volum amb dos estudis genials, d’un mestratge de primer ordre. El primer analitza la significació i el contingut de les Converses en el context de codificació del català literari. Rafel se centra en el contingut i els criteris d’edició. Josep Murgades i Maria Toldrà s’han encarregat de “restituir al text la carnalitat del context històric en què aquell va gestar-se” amb anotacions diverses.
 
David Paloma
 

 

10)
 

Publicat al bloc Malgrat la boira, davidvilairos.blogspot.com, 12/9/11

 

 

Deu bones raons per defensar la immersió lingüística

 

  La immersió lingüística és un instrument de cohesió social que té com a objectiu aconseguir que no ningú no pugui ser discriminat socialment o professionalment per raó de llengua, ja que garanteix el coneixement del català (i de l’espanyol) independentment de quina sigui la llengua inicial.

–  Els grans beneficiats són els alumnes que no tenen el català com a llengua inicial, ja que els permet aprendre’l al mateix nivell que els catalanoparlants d’origen.

–  Fou aprovada per unanimitat pel Parlament, forces espanyolistes incloses.

–  La seva vàlua ha estat reconeguda internacionalment i és considerat un model a seguir per països amb llengües en situació de minoració.

  Tots els estudis indiquen que el nivell d’espanyol que assoleixen els alumnes del Principat és superior a la mitjana de l’estat espanyol.

   Aquests estudis també evidencien que les competències lingüístiques en català i espanyol són pràcticament idèntiques.

   Hom observa que el nombre d’estudiants catalans que són incapaços d’expressar-se fluidament en català és molt superior al d’alumnes que no ho saben fer en espanyol.

    A la resta de territoris dels Països Catalans on no hi ha immersió lingüística, els alumnes que no estudien en una línia en català (si n’hi ha) no aconsegueixen dominar el català, mentre que els que estudien en català sí que dominen l’espanyol.

    L’ús social del català continua sent inferior al de l’espanyol i no hi ha mostres de progrés en aquest sentit, de manera que cal incidir en el procés de normalització.

   I per cert, el català és la llengua pròpia del país!

 

David Vila i Ros

 
 

11)

 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 66)
 

Saber atraure l’atenció

 
Ramon Sangles i Moles
 
Quan ens emboliquem massa, volent explicar la nostra vida o narrant històries llargues de vora el foc, atipem i avorrim. En canvi, si en les converses sabem explicar, d’una manera breu, graciosa i viva una historieta, una experiència viscuda amb un amic, és a dir, si expliquem un fet real (o imaginat), o una cosa apresa en el diari, o en un llibre, o en una pel·lícula... ben segur que llavors ens farem atractius i mantindrem l’atenció de qui ens escolta.
 
Però, sigui el que sigui allò que expliquem, fem-ho, si us plau, anant segurs i d’una manera amena. A vegades ens pot passar que, per a salvar la nostra inseguretat, en cada moment anem dient: oi?, oi que sí?, com si ens anés mancant l’aprovació d’allò que diem, i d’aquesta manera embafem i se’ns veu el llautó.
 
En canvi, és tota una altra cosa, per exemple, fer parades volgudes, curtetes, mentre es parla, procurant, però, de no anar fent uhmmm. Lògicament, a vegades costa de trobar l’expressió o la paraula adequades per a allò que es vol dir. Bé, doncs, sapiguem que breus silencis poden ser positius i fins i tot necessaris durant la nostra comunicació.
 
Si, però, es tractés d’un buit de memòria (de perdre el fil i de quedar in albis), llavors hem de ser astuts per a saber mantenir la calma i per a donar una volta a l’explicació, dient, per exemple: «Bé, allò que realment vull dir és que...» i continuar per un altre cantó. Més tard ja ens vindrà a la memòria allò que volíem dir.
 
 
12)
 
Comunicació escrita: inspirar-se en la lectura d'un escrit similar
 

Joan Tudela

 

 

La ganduleria és un defecte, però la productivitat personal és una virtut. En aquest sentit, inspirar-se en la lectura d’un escrit similar al que volem redactar és un exercici que facilita –i molt– el pas de la preescriptura a l’escriptura. Si, per exemple, hem d’escriure una carta, farem bé de rellegir abans una altra carta que ens pugui servir de model. Aquest criteri val per a tota mena d’escrits, des dels més senzills i funcionals fins als més extensos i elaborats.

 

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net