barracó
Construcció de fusta o
d’altres materials efímers, de dimensions reduïdes, que es fa en determinats
llocs, com ara les platges, per a vendre refrescs, cerveses i altres begudes,
així com entrepans, llaminadures i altres coses de
quemenjar.
La paraula
barracó (diminutiu de barraca) és el vocable genuí que els
valencians hem usat sempre per a aquest concepte. El vocable
chiringuito, que cada
volta s’utilitza més, és una paraula castellana completament innecessària en la
nostra llengua, l’ús de la qual hem de combatre
enèrgicament.
La paraula
guingueta que apareix en els diccionaris normatius és un galicisme
innecessari.
¿Recordes aquelles clòtxines que ens feen en els barracons de la
platja quan érem menuts? ¡Allò era glòria! |
Conec
la paraula del parlar de la ciutat de València a on s’ha usat moltíssim i, de
fet, encara s’usa.
2 Més enllà de la definició de l’anticatalanisme com a
l’aversió a l’existència d’una nació catalana o a la mateixa llengua i cultura
catalana, els darrers anys s’han afegit alguns matisos, bàsicament en relació a
les característiques que aquest adopta entre valencians. Així, Vicent Bello l’ha
definit com un feixisme local (vegeu de Bello,
3 Juan Cotino Ferrer (Xirivella, 1950) és un dels polítics més
influents del PP i una persona molt vinculada als sectors més conservadors del
catolicisme. De fet, és membre de l’Opus Dei. El 1991 fou tinent d’alcalde de
València. El 1996, el ministre de l’Interior, Mayor Oreja, el nomenà Director de
4 Reflexionant detingudament sobre el fons d’aquestes declaracions és quasi inevitable pensar en una advertència vetlada per part de la dirigent sobre el caràcter conspiracionista de la manifestació. El lector trobarà elements d’anàlisi sobre aquesta mentalitat en La casualidad diabólica. Ensayo sobre el origen de las persecuciones, de León Poliakov (1982).
5 Totes les declaracions referenciades foren exactament recollides per les agències de notícies EFE i Europa Press i abastament difoses per la premsa escrita valenciana.
6 El local del Bloc fou atacat el 9 d’octubre del 2007 i el d’ERC, el
29 de novembre del mateix any. En tots dos casos, s’utilitzaren artefactes
explosius de fabricació casolana. Fins a la data, i com en la immensa majoria
dels actes d’aquesta naturalesa, no s’ha detingut ningú. Des de fa dècades, són
atacades amb impunitat les seus d’altres partits com el PSPV-PSOE, Esquerra
Unida del País Valencià o d’entitats com
7 Sobre els nombrosos actes de violència anticatalanista mai no s’ha fet una relació exhaustiva tot i que trobareu aproximacions en nombrosos treballs de caire periodístic. Entre aquests vegeu de Jordi Sebastià, “Un atac subvencionat” (1994) i “Sense proves” (1996) números 515 i 608 del setmanari El Temps.
Sobta comprovar el poc interès que aquesta qüestió ha suscitat entre sociòlegs o politòlegs no tan sols valencians, sinó de la resta de l’Estat espanyol.
8 Vegeu el subcapítol “Producción social de la distancia” en Modernidad y Holocausto de Zygmunt Bauman (2006). El sociòleg polonès fa una lectura comprensiva i, alhora, reivindicadora del treball del psicòleg nordamericà Stanley Milgram sobre l’Holocaust. Milgram fou durament criticat per la comunitat científica perquè va defensar que el genocidi jueu havia estat comès per persones normals que actuaven per obediència. El psicòleg mantenia la tesi que un genocidi similar era possible de nou si de cas es donaven unes condicions determinades.
9 Al País Valencià s’han donat des de l’arribada al poder autonòmic del PP el 1995, algunes de les condicions típiques dels règims autoritaris com ara el domini d’un partit sobre l’esfera de les relacions polítiques i socials; el suport d’aquest partit a grups d’interès afins en aquest cas lobbys empresarials amb els seus propis grups de comunicació o sectors oficials de l’Església; respecte sols formal dels mecanismes democràtics de control de l’executiu; gestió pública opaca; control ferreny dels mitjans de comunicació públics etc... Tot i que durant els darrers anys sociòlegs, politòlegs o periodistes han anat apuntant la sospita d’una configuració política com l’esmentada ( vegeu Rafa Xambó, Toni Mollà, Francesc Viadel, Gil Manuel Hernández, Josep Vicent Marquès, Joan Francesc Mira, Adolf Beltrán, Gustau Muñoz, Martí Domínguez, Emili Piera, Joan Josep Pérez Benlloch, Josep Torrent i altres), manquem encara d’una radiografia exhaustiva, empírica, que la confirme més enllà de les evidències.
10 Vull recordar ací un episodi recent ni que siga de passada en
relació a aquesta visualització activa que d’aquests enemics es fa
quotidianament al País Valencià per part dels dirigents del PP. El 25 d’abril de
2009, en un míting el president de
11 Ja he assenyalat abans el raonament del sociòleg Rafael Xambó segons el qual l’actual situació de desmobilització social enfront de la corrupció i les pràctiques antidemocràtiques té molt a veure amb una opinió pública valenciana molt precària. La qüestió ens fa pensar immediatament també amb Elisabeth Noelle-Neuman i el seu assaig, La espiral del silencio. Opinión Pública: nuestra piel social (1991). Pensar amb el silenci com a mostra de conformitat social sobre unes qüestions determinades. Amb la por a l’aïllament com a inductora principal d’aquest silenci.
12 Per tenir una panoràmica completa de la història de la
premsa valenciana durant les darrers dècades recomane la lectura de tres
llibres. Al cierre. El periodismo tal
como lo he vivido. Memorias (El Tábano-L’Eixam edicions, 2005), de Joan
Josep Pérez Benlloch; Dies de premsa. La
comunicació al País Valencià des de la transició política (L’Eixam, 1995) i
Comunicació, política i societat. El cas
valencià (Tres i Quatre, 2001), tots dos del sociòleg Rafael Xambó.
13 La destitució de Reyna el 14 de setembre de 1999 ordida
des de Presidència de
14 El dirigent del partit Unió de Centre Democràtic (UCD)
–assassinat per l’organització terrorista ETA el 1992- tingué un paper clau en
l’articulació del blaverisme social i
polític. El desaparegut dirigent socialista i historiador Alfons Cucó,
protagonista polític de
15 Després de la seua destitució de Las Provincias, Maria Consuelo Reyna i la seua parella, Jesús Sánchez Carrascosa, adquiriren la capçalera del Diario de Valencia desaparegut durant la transició. El diari tornà als quioscos durant els primers mesos del 2000. El ressuscitat mitjà mantingué una actitud del tot agressiva contra Las Provincias com a part de la seua estratègia empresarial. Altrament, inicià la seua nova singladura amb el repartiment del llibre Breu historia de Valencia. Didactica elemental per amar i defendre a Valencia, escrit pel líder ultra Juan García Sentandreu amb pròleg de Reyna mateixa. Per a l’ocasió Reyna reconegué els lligams que mantenia amb l’assenyalat activista anticatalà procedent de les files de Falange alhora que assegurava coincidir amb ell en què “jamás teniamos que bajar la guardia porque, a poca rendija que se dejara, el catalanismo político e ‘intelectual’ trataría de colarse. Como las termitas. Como lo que son. Termitas destructoras.” L’experiència empresarial finançada des de l’ombra del que quedava de zaplanisme contra Camps acabà el 26 de juny de 2007 poc després de la seua abassegadora victòria electoral.
16 Valencia Hui. El
diari del nostre regne, nasqué a l’ombra de l’empresari i militant
anticatalanista, Juan Lladró. L’acte de presentació, amb una nodrida presència
tant de líders del PP com de cares conegudes del socialisme local, tingué lloc a
l’Hemisfèric de
17 Des de sempre l’anticatalanisme ha justificat la seua
pròpia existència en defensa del poble
valencià. Els notables del bloc conservador han justificat no poques de les
seues actuacions contra enemics de tota mena invocant a la defensa i el servei
d’aquest poble. El poble ha resultat
ser finalment una coartada de ferro. El 9 de novembre de 2009 El País publicava la transcripció de
part de l’interrogatori al qual va ser sotmès el 20 de maig del mateix any el
president Camps atesa la seua relació amb alguns membres de la trama Gürtel. En
un moment donat el jutge José Flors li va preguntar que què li devia a l’imputat
Àlvaro Pérez conegut amb l’àlies d’El Bigots. La resposta del president fou
taxativa: “Todos los valencianos me deben
mucho porqué he sacado adelante a
18 Notes sobre un
segle de vida valenciana, Lluís Vicent Aracil, Serra d’Or, número 6, Barcelona 1966.
19 Teodoro Llorente i Olivares (València, 1836-1911). Aquest
burgés fou l’iniciador de
20 Joan Fuster i Ortells (Sueca, Ribera Baixa, 1922-1992). L’assagista està considerat el pare del nacionalisme modern valencià. Les seues idees li valgueren en vida una acarnissada persecució per part de l’anticatalanisme. El 1963, després de la publicació d’alguns dels seus llibres entre d’altres Nosaltres els valencians, fou cremat en efígie per algunes Falles de la ciutat. L’11 de setembre de 1981 patí un atemptat amb bomba en el seu domicili de Sueca del que eixí sa i estalvi. El filòleg Manuel Sanchis Guarner, contra qui també es va perpetrar un intent d’assassinat amb bomba el 1978 o els escriptors Vicent Andrés Estellés o Enric Valor també han estat motiu de l’odi anticatalanista. (Vegeu La pesta Blava (1988) de Vicent Bello; No mos fareu catalans. Història inacabada del blaverisme (2009) de Francesc Viadel; Papers públics (1983) d’Alfons Cucó; Manuel Sanchis Guarner 1911-1981. Una vida per al diàleg (2002), de Santi Cortés. )
21 Em referesc a l’article “Un periódico para todos los
valencianos”, publicat el 30 de gener de 1966 per Ombuena en l’edició especial
amb motiu del centenari de la capçalera. He inclòs un fragment d’aquest text al
capítol Las Provincias o la croada
contra el catalanisme del llibre No mos
fareu catalans. Història inacabada del blaverisme (Universitat de València,
2009). (València, 1915-1992). José Ombuena Antiñolo s’inicià en el periodisme el
1931. El 1934 s’incorporà com a redactor a Las Provincias. El 1939 fou redactor
d’Avance i posteriorment de Levante, on dos anys després fou
redactor en cap. El 1959 fou nomenat director de Las Provincias. Exercí una gran
influència sobre la futura directora, María Consuelo Reyna.
22 Vegeu Las
Provincias del 11 d’octubre de 2007, “Carod-Rovira y Antich apoyan en
Fráncfort integrar la cultura valenciana en la catalana”; del 15 d’octubre de
2007, “Gandia, Sueca y Morella patrocinan
23 Vegeu Las Provincias del 23 de novembre de 2008, “Con Poblet hemos topado”.
24 Vegeu Las Provincias del 17 de febrer de 2007, “Los futuros socios del PSPV insisten en la tercera república”.
25 Vegeu Las Provincias del 31 de març de 2007, “El acto de Poblet de homenaje a Jaume I sirve para reivindicar la lengua catalana”.
26 Els principals episodis d’aquesta estratègia es varen donar
durant la precampanya electoral de les legislatives del 2007. Un dels incidents més greus el protagonitzà el secretari
general del PP, Ricard Costa Climent quan, durant un míting celebrat a Castelló
el 10 de novembre de 2007, fingí sentir-se sorprès pel fet que “un andaluz que habla catalàn” ocupara
el primer lloc per la província d’Alacant en la llista dels socialistes. Es
referia al ministre Bernat Sòria, científic de reconegut prestigi internacional.
Es dóna el cas que Sòria, nat en
27 Vegeu Las
Provincias del 4 de gener de 2008, “Catalunya recibe 524 millones del
Gobierno para financiar a los Mossos de Esquadra.
28 Una de les teories nuclears de l’anticatalanisme és la
negació del valencià com a varietat del català. Els blavers defensen una llengua valenciana
que perd els seus orígens en l’iber, posteriorment assimilada pels mossàrabs,
això és, cristians de ritus visigòtic que haurien mantingut la seua llengua
romanç o neollatina durant l’ocupació musulmana de la península. Aquest
mossàrab, del que a penes se’n sap res, s’hauria enriquit amb els parlars dels
repobladors que arribaren al segle XIV amb Jaume I. Sense negar les influències
catalanes mai no admetran, però, la preponderància lingüística de Catalunya en
la conformació de l’antic regne medieval valencià. El PP ha defensat aquestes
teories amb major o menor convicció, segons el moment, contradient-se amb la
pròpia legislació de la que és garant. La defensa d’aquestes teories sol anar
vinculada a un bilingüisme asimètric, decantat per l’ús prioritari del castellà.
La bibliografia sobre el tema és extensa, aixó no obstant, recomane la lectura
de Conflicte lingüístic valencià
(2002) de Rafael Lluís Ninyoles; Dir
29 Vegeu
l’editorial de Las Provincias del 31
de març de 2008, Respeto al Estatuto valenciano.
30 Vegeu de
Francesc Viadel, “Catalunya/País Valencià, relacions enverinades en País
Valencià, segle XXI Vint-i-una reflexions critiques”
(2009).
L’equinocci de
primavera
Antoni Llull Martí
La setmana que ve, concretament el dia 20, s’esdevindrà l’equinocci de primavera, i hi escau parlar d’aquests dos mots, si us sembla bé. L’equinocci, denominació procedent del llatí æquinoctium, és composta amb els mots æquus ‘igual’ i nox ‘nit’, significant que la nit és igual de llarga que el temps de claror, 12 hores justes per a cada una de les parts de les que es compon el dia. Cada un dels equinoccis, el de primavera i el de tardor, dóna pas a una de les quatre estacions de l’any (les altres dues entren en els solsticis, el d’hivern i el d’estiu, dies en què el sol «es detén» i deixa d’anar cap avall i torna a prendre cap amunt o havent arribat al punt màxim d’altura en el seu camí, comença a emprendre la davallada, tot això aparentment, com se suposa.
El mot primavera prové del llatí ver, ‘primavera’, mot que amb el temps s’aplicà també a l’estiu i del que en sortí el castellà verano, i per això designaren a l’estació que entrava en el dia de l’equinocci primum ver, per diferenciar-la de la que anomenaren æstas o æstivum tempus, ‘estiu’, que també ha donat lloc al castellà estío, al francès été, i a l’italià estate. Per devers el segle XVI a Castella es considerava que l’any tenia cinc estacions: invierno, primavera, verano, estío i otoño. Sovint es considerava que primavera i verano significaven la mateixa cosa. A Mallorca sembla que en temps antic no tenien molt clar això de la primavera, i interpretaven aquest mot com si designàs un període transició entre l’hivern i l’estiu o entre aquest i l’hivern, i per això parlaven de «primavera d’estiu» i «primavera d’hivern» referint-se aquesta última a la tardor.
Un
proverbi llatí diu que unus flos non facit ver, del que n’han sortit
versions en
diverses llengües modernes: un fior non fa primavera en italià; unu
fiore non faghet beranu en
sard; en castellà he vist alguns pics una flor no hace primavera (o
verano) però
no és gaire corrent. La dita popular en aquesta llengua és una golondrina
no
hace verano, i
en català deim que una flor no fa estiu. Una variant d’aquest
refrany usual en distintes llengües, i que no record haver-la vista mai
en la nostra, és la
que diu que una flor no fa garlanda.
«Pat: Ay Chiscos! Ja no puc pus, ja no puc passar de enguany que si arrib al any qui ve será
a forsa de trabais. Tu hem podrías fer dichosa, no hem prometerás ses mans?»
(Tomàs Aguiló, Mes pert l’avariciós que
l’abondos, 1851)
Iepa-la!
Cosí
germà d’enguany és endemà, encara més inexplicablement
arraconat. Dic més inexplicablement perquè ‘l’endemà’ (que segons les contrades
pren formes tan pintoresques com ‘el sendemà’, ‘el soldemà’ o fins i tot una de
tan ambiciosa com ‘l’anydemà’) no es pot traslladar al catanyol sense fer
esmussar les dents, de dues maneres tan esgarrifosa l’una com l’altra: el dia següent/el dia després.
Brrrr!
Locucions i frases fetes
Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d’aquest recull.
Obrir, tancar el llum.
Encendre, apagar el llum.
Obre el llum; tanca'l.
Ofegar-se en un got d’aigua. No tenir solució en una bagatel·la.
És que tu t’ofegues en un got
d’aigua, manoi!
O
faixa, o caixa. Per aquesta o coll a terra.
Ha vist que o faixa o caixa i s’ha
rendit.
Oi
tal! Té
raó! Recordant quelcom d'interessant.
─Encara tenim l'escopeta.
─Oi tal!
Oli
de morques. Oli de segona premsada.
Si no ens tens prou per comprar-lo extra
verge, compra oli de morques, que també és
bo.
Oli
en un llum!
Bona solució. De primera.
Hi he tirat un rajolinet de petroli, i oli en un
llum!
...
o què. Decisió alternativa.
Ha de decidir si fa això, o què.
Molts diuen "o algo", totalment inadmissible.
On
s'és vist això!
Renyant, amb escàndol.
─-Aquest murri ha pegat al nen.
─On s'és vist això!
On
vas a parar!
Dissentint d'una exageració.
N'has portat cent? On vas a
parar!
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Disciplina_0_557344261.html
Ja és un tòpic afirmar que el seu desprestigi és un greu error de l'escola progre. Associar-la a militar i a obediència cega l'ha ficat al sac de l'autoritarisme. Té massa càrrega negativa perquè es pugui reivindicar sense passar-la per la mola del sentit crític.
L'etimologia la vincula a les regles que un mestre imposa al deixeble. Són regles que no el fan creatiu ni original sinó que li inculquen de manera poc plaent sabers inqüestionables.
D'això què en podem salvar? Potser que aprendre no és sempre divertit, que tot el que val la pena demana esforç i que qui sap més que tu i intenta ensenyar-t'ho mereix, d'entrada, respecte.
El descrèdit de la disciplina va de bracet d'una ingènua idealització de la naturalesa humana. Educar és posar límits i qui no en troba creix salvatge.
Hi ha una disciplina hostil al plaer i a la vida, però no cal ser purità per entendre que el que ve de gust sovint no convé. Fins que madurem, algú ens ha de fer la violència necessària perquè no llisquem pel tobogan del mínim esforç.
Si aquest algú ens estima, els límits no seran arbitraris. Seran una aposta, honesta i incerta, d'equipar-nos per a la felicitat. Qui cregui que educar un fill no exigeix, de vegades, forçar-lo a fer el que no li surt de dins, puja un desgraciat.
Si la disciplina primer no ve de fora, després no ve de dins. I és aquesta la important: el difícil intent de manar en tu mateix. No tenir-ne ens fa anar per camins que el nostre jo més autèntic mai no hauria agafat.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Avui, en lloc d'esmolar una paraula vella, en presento una de nova que bateja un mal del nostre temps. No la invento, esclar, ve del llatí procrastinare , que vol dir deixar per l'endemà . L'anglès la té des del segle XVI i és als diccionaris francesos i espanyols. En català, de moment, només la recull la Viquipèdia però segur que li acabarem obrint la porta.
Donar nom a un concepte enriqueix la llengua perquè permet pensar el que era boira. Si, a més, és un mal, no hi ha millor primer pas per combatre'l.
La procrastinació és el trastorn de la conducta que ens fa fer coses irrellevants en lloc de les prioritàries: posar-se a ordenar llibres la nit abans de l'examen, trobar mil excuses per posposar la trucada que ens trauria un pes de sobre.
Qui procrastina no entén per què ho fa. És negatiu en tots els sentits: fa de l'obstacle una muntanya i del petit esforç una espiral de neguit. Quants negocis enfonsa? Quantes relacions trenca? Quanta mala vida ens dóna?
Enganyant-se amb un "Tranquil, ja ho faré", es va posant una pressió que fa més difícil fer-ho i intensifica, doncs, el desig d'ajornar-ho.
Tots la patim més o menys i és l'antònim de disciplina: l'exemple més clar de no manar en tu mateix. Causes? Un munt. Però hi ha una constant: treballar va contra el principi de plaer, i vol compensacions. Qui en té molt poques fa un "No" infantil que vol castigar els pares per no estimar-lo prou. Però com que és adult i es fa de pare, es castiga a ell mateix.
ESMOLET DE PARAULES
Sentim sovint "Estem en democràcia", una afirmació desmoralitzant, perquè si, en efecte, hi estem, hi ha raons de pes per dubtar d'un sistema que du al poder personatges tan execrables com Bush i Berlusconi.
La democràcia es va crear per a un hàbitat molt concret: la ciutat estat, una societat prou petita i cohesionada perquè ser ciutadà dugués de manera directa i obligada a fer política.
En moltes coses hem superat l'antiga democràcia grega: perseguim l'esclavitud i aspirem a la igualtat de sexes. Però partim d'un greu error: el subjecte de la democràcia no és una massa anònima aïllada en petites cel·les de consum alienant i oci escapista, sinó uns ciutadans que debaten a l'àgora cada setmana.
L'actual globalització crea concentracions de poder impermeables a la democràcia. Bona part del nostre dia a dia ens el resolen ignorant-nos. Votar cada quatre anys és democràcia de cartró pedra.
Per mandra i comoditat, hem tolerat que els partits ens buidin de dimensió política. Però ara és el mercat insaciable el que els està buidant a ells. Ho veiem cada dia: les decisions d'uns pocs sotraguegen la vida de molts sense que hi puguin fer res.
La falta de democràcia ha portat aquesta crisi econòmica, moral i ecològica. I no en sortirem criticant els polítics des del sofà sinó reclamant i complint el nostre dret i deure de ser polítics des de la base. Només quan la societat civil sigui tan viva, pròxima i autònoma com la d'una ciutat estat, podrem començar a dir "Estem en democràcia".
ESMOLET DE PARAULES
L'ús del terme nacionalisme juga amb foc. ¿És dels nostres o enemic? ¿Ens hi adherim o és la llufa que ens pengen? Sense acord sobre què vol dir, en lloc de fer llum fa fum.
Veure bo el nostre i dolent el d'altres només té sentit si són diferents. Però ¿algú ho té clar? ¿Com ens entendran si li donem un significat que no té per a qui escolta? Ficat en el nostre discurs pot acabar fent de quintacolumnista.
Sapiguem, d'entrada, que nacionalista és una mala targeta de presentació en l'Europa convulsionada pel segle XX, i per això molts que ho són ho dissimulen.
A què s'associa? A guerres, xenofòbia, neteja ètnica. I el titllen d'estratègia de la dreta perquè els més pobres vegin líders en els més rics. Fer enemiga una altra nació és el millor dissolvent de la lluita de classes.
Com a totes les ideologies, l'hegemonia el fa transparent. I fins i tot l'ARA cau en el parany de dir nacionalistes a certs partits catalans i bascos, de parlar amb la llengua de qui ens vol mal. Tant, que ja oposa nacionalistes a demòcrates.
Que no ens enganyin: voler seguir sent el que som, resistir-nos a la uniformització, no només no és nacionalisme sinó que li planta cara.
Però serà nacionalisme si ens aferrem a la identitat com si fos un tresor a preservar i no un projecte, obert a tothom, que cada segon de present transforma. Ningú es creurà que som les víctimes d'un nacionalisme que va d'incògnit si ser català no és un pal de paller sinó un club amb llista d'espera.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Albert Pla Nualart
RETRATS QUE PARLEN
L'espanyolisme ranci hi veu un boig deixat anar. Però qui el tracta sap que és un tros de pa. No pot parlar sense que la passió aflori. I encara que s'entrebanqui, l'emoció que hi posa tenyeix tot el que diu d'autenticitat.
Amb un castellà de "lo más caliente està en l'aigüera" etziba el que molts pensen i callen per no semblar friquis. Sabent que serà blanc dels insults de la Brunete, sembra el Congrés de veritats tan incorrectes políticament com imprescindibles per a la salut democràtica.
Té la noblesa vulnerable d'un nen gran i l'afecta molt que se'l presenti com un home de les cavernes. El que ell aboca pel broc gros està més ben travat que les brillants sinuositats de certs oradors. Raonar amb el cor a la mà li dóna una coherència que poden exhibir molt pocs polítics.
Deu ser el càrrec d'ERC que sent més intensament les dues primeres lletres de la sigla. Provinent del PSUC, no entén què fa impossible una coalició catalanista d'esquerra amb ICV i EUiA. Les profundes arrels republicanes i obreristes del Baix Llobregat el fan més proper al castrisme que al nacionalisme del pinyol de CiU.
Lleial al partit com la pinya que puja castells, la seva bona fe ha ajudat l'Esquerra de Junqueras a superar el primer repte sense recaure en caïnismes. Tornar-lo a tenir de dos a Madrid dóna la tranquil·litat de saber que algú les cantarà clares a l'hegemonia del PP.
----------------
Publicat en el diari ARA diumenge 25 de setembre del 2011
RETRATS QUE PARLEN
Càlid i planer en el tu a tu, guarda la ironia àcida per a les càmeres. Com a conseller no està per bromes i li agraden les missions impossibles. Campió del màxim ordre dins la democràcia, si no es controlés podria arribar a dir: "Deixeu-me sol que el carrer és meu".
Educat en una privada de Sarrià d'inspiració Rosa Sensat, és el vèrtex sobiranista de la polièdrica CiU. Als 18 anys, quan hi va entrar, era un vèrtex excèntric però el temps l'ha anat fent eix. Ara no és pinyol però s'ha fet imprescindible sent-hi sempre i guardant tants secrets com una vella calaixera.
Un bon joc de celles el fa ric en registres de severitat. Té la dignitat lleument ressentida del que s'esforça sense que ningú li reconegui. I es fa tan bé la víctima de greuges immerescuts que si l'ataques et sents culpable d'afegir llenya al foc.
Parla un barceloní prou relaxat per estar "al front" d'una policia que no fa "deixació de responsabilitat" si cal "deixar expèdit un entorn obstruccionat". Però es posa "un punt de mal humor" quan sent Montilla "destrossar la nostra llengua".
És el polític de raça que no fa res sense plantejar-se com ho vendrà, que calcula cada gest pensant en el votant. Però fora dels focus mediàtics és més dúctil i moderat del que aparenta. Manté les càmeres a les comissaries i, encara que sembli fan dels Mossos, busca discretament qui i amb què s'ha equivocat.
«Pompeu Fabra. Obres completes.
Volum 7»
Autor: Jordi Mir, Joan Solà
(directors)
Editorial: Enciclopèdia Catalana-Proa, Edicions 62,
Edicions 3i4, Editorial Moll
Pàgines: 1.004
PVP: 45 euros
El setè volum de les obres completes de Pompeu Fabra recull totes les
converses filològiques.
Aquest és el primer volum que apareix després de la mort de Joan Solà, codirector amb Jordi Mir d’un projecte extraordinari per a la llengua catalana: l’edició de l’obra fabriana completa.
Publicat al bloc Malgrat la boira, davidvilairos.blogspot.com, 12/9/11
Deu bones raons per defensar la
immersió lingüística
– La immersió lingüística és un instrument
de cohesió social que té com a objectiu aconseguir que no ningú no pugui ser
discriminat socialment o professionalment per raó de llengua, ja que garanteix
el coneixement del català (i de l’espanyol) independentment de quina sigui la
llengua inicial.
–
Els grans beneficiats són els alumnes que no tenen el català com a
llengua inicial, ja que els permet aprendre’l al mateix nivell que els
catalanoparlants d’origen.
–
Fou aprovada per unanimitat pel Parlament, forces espanyolistes
incloses.
–
La seva vàlua ha estat reconeguda internacionalment i és considerat un
model a seguir per països amb llengües en situació de
minoració.
– Tots els estudis indiquen que el nivell
d’espanyol que assoleixen els alumnes del Principat és superior a la mitjana de
l’estat espanyol.
– Aquests estudis també evidencien que les
competències lingüístiques en català i espanyol són pràcticament
idèntiques.
– Hom observa que el nombre d’estudiants
catalans que són incapaços d’expressar-se fluidament en català és molt superior
al d’alumnes que no ho saben fer en
espanyol.
– A la resta de territoris dels Països
Catalans on no hi ha immersió lingüística, els alumnes que no estudien en una
línia en català (si n’hi ha) no aconsegueixen dominar el català, mentre que els
que estudien en català sí que dominen
l’espanyol.
– L’ús social del català continua sent
inferior al de l’espanyol i no hi ha mostres de progrés en aquest sentit, de
manera que cal incidir en el procés de
normalització.
– I per cert, el català és la llengua pròpia del país!
David Vila i
Ros
11)
Saber atraure
l’atenció
Joan Tudela
Del llibre Llengua i
comunicació.