Butlletí número 532 (dijous 06/10/2011) - Continguts triats i enviats per
Eugeni S. Reig
1) Eugeni S. Reig - Agre
com un ferro
11) 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú
12) Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
1)
Article publicat en EL PUNT
dilluns 26 de setembre del 2011
AGRE COM UN
FERRO
Eugeni S. Reig
El modisme comparatiu d’igualtat agre com un ferro
significa:
1) En sentit real: molt agre. Es diu, especialment, de les coses de
menjar.
2) En sentit figurat: de molt mal caràcter.
També s’usen, amb el mateix significat, la variant agre com el ferro i els modismes
comparatius de superioritat més agre que un ferro i més agre que el
ferro.
El mot
ferro que apareix en aquests modismes
comparatius que utilitzem quan volem expressar que alguna cosa és molt agra,
deriva, igual que ferratge, del llatí
vulgar ferrago. S’usa (o s’usava)
per a denominar l’agràs, és a dir el gra de raïm que encara no està madur.
Posteriorment se li va afegir el sufix -ús, que li dóna un cert matís
pejoratiu, i es va formar la paraula ferrús que s’usa (o s’usava) amb el
mateix significat. Jo recorde de la meua infància la paraula ferrús amb el significat especificat,
perquè l’emprava el meu avi matern. En el llibre El valencià de la Marina Baixa de Jordi
Colomina podem trobar: «ferrús
‘fruto en agraz, no maduro todavía, aunque lo parezca’ (Llorens, 71)
"Està verd com un ferrús" (Altea, l’Alfàs)». La definició
de Llorens, recollida per Jordi Colomina, és més àmplia que la que jo recorde de
la meua infància, ja que no es refereix només al raïm sinó a qualsevol
fruit.
Per
tant, el ferro de l’expressió agre com un ferro no té res a veure amb
el metall del mateix nom. El metall anomenat ferro no és gens agre, en canvi el
ferro, ferrús o agràs és molt agre.
En Reconstrucció d’Antoni Espí Cardona
trobem:
«Com un rot agre
–pudent i agre com un ferro–
que regolfa
esòfag amunt fins a la gola;
com la flamarada
ascendent que inunda
instantàniament
el crani
o com l’impuls
nerviós
del membre
amputat,
alguns
records
plens de
verí
i de
pus
infecte
retornen.»
L’escriptor i gramàtic Enric Valor i Vives empra aquest modisme
comparatiu en la seua obra literària. En la novel·la Temps de batuda, segona
del cicle de Cassana, trobem:
«–No, Ermínia...
Veurà, mamà: és que he trobat allà dalt, en un pla de vinya que hi ha, un home
que intentava menjar-se un raïm.
»–Quina
beneitura! –comentà la mare–. ¡Si deu ser agre com el
ferro!»
Marisol Gonzàlez Felip, en el seu
llibre Frases fetes al nord de la llengua arreplega l’expressió
tindre
el ventre agre com un ferro que definix de la
manera següent: «Tindre acidesa
d’estómac. Ex.: La funció no em va fer profit perquè tenia ell ventre agre com
un ferro i només volia anar-me’n a casa a prendre’m bicarbonat.»
Un
exemple del modisme comparatiu de superioritat més agre que el ferro el trobem en la en
la novel·la
Ribera de
Josep Lozano. Diu:
«I si li
pujava la mosca: una haca mossegadora, més agra que el ferro.»
En
aquest cas, l’autor de la novel·la empra el
modisme en sentit figurat, per a expressar que la persona a la qual es referix
tenia molt mal caràcter.
2)
Publicat en el diari digital laMalla.cat dilluns 8
d'agost del
2011
(Publicat al Diari de Barcelona el 19 de desembre del 1991)
Algunes coses no podem mesurar-les. Imaginem-nos que
inventem un aparell per avaluar la felicitat. En diríem alegròmetre, o
tristòmetre, depèn. Ens indicaria exactament la temperatura de l'ànima. És una
possibilitat de l'existència que fa riure i fa por alhora; o sigui, és kafkiana,
és a dir, inversemblant i alhora possible, còmica i alhora terrible. Algunes
coses no hem de voler mesurar-les.
En canvi, les coses econòmiques sí que les mesurem, i ben
fet que fem. Un pot dir una frase inspirada com ara aquesta: avui dia,
referir-se als ingressos bruts anuals és l'única manera seriosa de parlar del
que guanya una persona, i tothom dirà: sí senyor. Una informació pot explicar
que els governants valoren positivament l'IPC mentre que els sindicalistes
afirmen que s'ha descontrolat, i tothom pensarà: sempre fan igual. Parlant (amb
xifres) les persones s'entenen.
La llengua, a quina categoria pertany? A la de les coses
mesurables o a la de les intangibles? La situació idiomàtica hauria de ser
mesurable, perquè la normalització lingüística s'alimenta de dues ciències que
s'assemblen més a l'economia que no pas a la filosofia (que ens permet de
construir un pensament sobre la felicitat, com va fer Bertrand Russell). Són la
política (que des de
Maquiavel és una ciència) i la
sociolingüística.
Però com hem d'avaluar l'estat de la nostra llengua? Vet
aquí un problema i no pas recent. L'any 1985, vaig publicar a El Món
vint entrevistes amb la intenció de compondre una radiografia sociolingüística,
però el diagnòstic va ser contradictori. Josep M. Nadal i Modest Prats deien:
"Des d'un punt de vista històric, la llengua catalana pitjor que ara no ho havia
estat mai." Francesc Vallverdú, en canvi, deia: "A la nostra àrea idiomàtica
anem avançant cap a la plenitud sociolingüística de la nostra llengua." Com pot
ser que homes que viuen al mateix país i en la mateixa època, que tenen la
mateixa honestedat intel·lectual i la mateixa formació, es contradiguin
així?
Més. Si estudiem el padró de Barcelona veurem que cada
cop més gent entén, sap llegir, sap parlar i sap escriure el català, o sigui,
que el progrés de la normalització és imparable. Però si agafem el metro i parem
l'orella i anotem la llengua de les converses, constatarem que Barcelona viu més
que res en castellà. En què quedem?
I és que no disposem d'uns indicadors lingüístics clars,
i ens fan molta falta. En aquest sentit, té un gran mèrit que a la segona
trobada de sociolingüistes, els dies 2 i 3 de desembre a Tortosa, dos ponents
abordessin el problema. Josep M. Aymà va fer una distinció molt útil entre
mesurar (obtenir dades objectives) i avaluar (fer-ne una interpretació) i va fer
un esbós del que podria ser l'índex de la normalització lingüística, equivalent
a l'índex de preus al consum. Joan Solé Camardons va presentar la metodologia
del que podríem anomenar auditoria lingüística d'una organització, capaç de
mesurar i avaluar tant l'ús idiomàtic com la qualitat de la llengua
emprada.
Potser ha arribat l'hora de potenciar l'Institut de
Sociolingüística Catalana, que ara és ben bé com la ventafocs: pobra i
prometedora. Hauria de poder fer auditories lingüístiques a empreses,
administracions i entitats, i hauria de fer públic cada any l'índex de la
normalització. Així, quan parléssim de la salut del català, sabríem de què
parlem.
Han passat molt anys des que vaig publicar
aquest article al Diari de Barcelona i, en matèria d'indicadors lingüístics, la
feina feta ha estat força, però no ha estat prou. La feina pendent és encara
molta. De les coses que ens falten en diré només una. Si algú vol saber la
difusió d'un diari digital -laMalla, sense anar més lluny- clica a internet OJD
Interactiva i feina enllestida. En canvi, si el que ens interessa de saber és la
qualitat lingüística d'un diari en català, no existeix cap indicador equivalent,
renovat mes a mes, que ens ho digui.
3)
Article publicat en el diari Levante-EMV
divendres 23 de setembre del 2011
J. Leonardo Giménez
Un professor de Batxillerat intentava explicar i precisar la diferència
de significat entre "llavar" i "rentar", quan un alumne se li aürtà (en sentit
figurat), disconforme amb una explicació que considerava banal, ja que "rentar"
ja arreplegava els sentits que el professor volia distribuir en els dos verbs
mencionats. L'alumne acabà la seua diatriba dient: "Jo em rente i prou". El
docent, sorneguer i irònic, li contestà: "Més val això que res", davant de la
possibilitat que el xicon, a més de no llavar-se, tampoc es rentara.El xaval
devia tindre un empatx de valencià de llibre i una notable influència dels
valedors de l'estàndard únic, que marginen la forma "llavar" prioritzant
"rentar", i inclouen en este verb tot el significat que, per als valencians, té
el verb "llavar".
En valencià tradicional, "llavar" significa "netejar amb
aigua, sabó i altres productes líquids", mentres que "rentar" és "aclarir amb
aigua allò que prèviament s'ha ensabonat, fregat o llavat". En el Curs de
valencià (45 unitats) de la Conselleria de Cultura (1995), dirigit per Josep
Lacreu, i publicat en Levante-EMV, unitat 32, es destria amb precisió el
significat dels dos verbs, en l'apartat "Saber-la llarga", dedicat, precisament,
als aclariments lingüístics i a combatre les interferències i l'empobriment
terminològic. El DG de Ferrer Pastor també en feia la diferenciació, com Enric
Valor en les Rondalles i en el DF, i com Vicent Pascual en el Tabarca. Els
diccionaris del SALT, per descomptat, també ho fan, igual que el DV (GV, IIFV,
Bromera, Lacreu). En canvi, en el DIEC 2, "llavar" remet a "rentar", sense cap
aclariment de l'ús valencià dels dos verbs, i per això deu produir-se la
marginació de "llavar" en el model de llibre. I fa també que alguns lletraferits
només es renten. Però diga el que diga algun diccionari, continuarem llavant (i
llavant-nos) la roba, la casa, el cotxe, el monyo, les mans, els peus i tot el
cos. I a continuació ho rentarem, perquè, si sols rentem, la brutícia no ens la
llevarem de damunt. I fa ja uns quants segles, Ramon Llull, Ramon Muntaner i
Bernat Metge, ja feien llavar-se els seus personatges, com apunta el DCVB.
4)
Publicat en el blog
PUNYETERA LLENGUA dilluns 27 de juny del
2011
Maria R.
Mariné
“Com hem d’escriure tomàquet
cherry?” Va deixar anar una companya de secció a pocs minuts de tancar
el diari. Fent una visita d’urgència al Termcat vam descobrir que en català en podem
dir cirerol. El redactor, que estava molt al cas, no se’n va poder
estar: “Ostres, si n’hem de dir cirerol val més que no en parli!”
En casos així és complicat decidir si és millor deixar
l’estrangerisme que tothom coneix o canviar-lo per una paraula catalana força
desconeguda. Si fas això segon, et quedes amb la recança que el lector potser no
l’entendrà i, quan tens poc temps de reacció, no te la jugues. L’endemà, amb
calma, una consulta a l’Alcover-Moll em va convèncer de la proposta
del Termcat: cirerol (o cirerola) és com se’n deia
tradicionalment, a Girona i l’Empordà, de qualsevol tomàquet petit i rodó.
Un cirerol no era un tomàquet cherry, esclar, perquè
aquesta espècie es va internacionalitzar cap als anys setanta. Per tant, en
aquest cas, l’estratègia del Termcat ha sigut incorporar una paraula dialectal a
l’estàndard donant-li un sentit que no tenia. D’aquesta manera ens estalviem
l’anglicisme i enriquim la llengua. Imitem els anglesos i els francesos
equiparant el tomàquet a una cirera per les semblances més que evidents
(cherry tomato / tomate cerise), però nosaltres en
tenim prou amb una paraula. Alguns en diuen tomàquet cirera traduint literalment
l’anglicisme, ¿però no és millor aprofitar una paraula que ja existeix i que
s’ha format per un procés més natural en català?
És evident que en podem dir tomàquet cherry, o fins i
tot tomàquet xerri. Però si en lloc d’haver deixat en aquell
article “tomàquet cherry” haguéssim escrit “cirerol (tomàquet
cherry)”, hauríem contribuït a difondre el nou mot. Són decisions com
aquestes les que permeten al corrector posar el seu particular cirerol al
pastís.
5)
Publicat a VilaWeb dimecres 21 de setembre
del 2011
Roger Cassany
Quim Monzó retreu a Albert Om a 'El convidat' que fes
servir l'expressió 'fer sexe', i això ha mogut debat a Twitter · En parlem amb
Màrius Serra, Marta Rojals i Joan Olivares · Us animem a dir-hi la vostra:
expliqueu-nos per Facebook i Twitter com en dieu, de
cardar
Hòstia! Com es diu 'fer sexe' o 'tenir sexe' en
català correcte? (cardar és massa barroer). Estic influenciat per l'anglès...'
Amb aquesta
piulada l'economista Xavier Sala-i-Martín demanava a Quim Monzó
l’expressió correcta en català de l'acció de cardar. '@XSalaimartin La forma
habitual és cardar o follar. Avui dia ja no sobten tant com abans. Però, si la
persona que ha d'expressar aquesta idea considera que aquests verbs són massa
grollers, doncs aleshores hi ha fornicar, copular... Un munt. Però mai 'fer
sexe' o 'tenir sexe', que són traduccions googleres de 'to have sex'', va respondre Quim
Monzó pocs minuts després. Sala-i-Martín li va
agrair l'aclariment.
La polèmica va venir del programa 'El convidat' de TV3 d'ahir
(íntegre), en què,
Albert Om, en una conversa sobre matalassos, va dir que, al llit, a més de
dormir, hi feia sexe. 'Tu ets dels que fas sexe? Ho sento, ja hem acabat! Jo
faig la migdiada, però mai no faig sexe!', va replicar-li Quim Monzó. A la gent
que diu 'fer sexe' o 'tenir sexe', va dir, els arrencaria la pell a tires 'fins
que es quedessin en carn viva.'
'Fer sexe', en català, no té gens de sentit. Per l'escriptor
Màrius Serra, 'és un anglicisme dels últims vint anys i segurament que té
l'origen en males traduccions de l'anglès, sovint filtrades pel castellà, de
films i de revistes americanes'. Serra aplaudeix el gest de Monzó i, en unes
declaracions a VilaWeb, el felicita i advoca per convèncer les noves generacions
de 'tornar a cardar, com s'ha fet sempre, i a deixar-se d'històries'. 'Com i de
quina manera hem de cardar els catalans és un debat que tard o d'hora calia
recuperar', diu, sobretot tenint en compte que en la nostra llengua hi ha una
oferta amplíssima per a referir-se a tota mena d'actes sexuals.
'Només de sentir això de 'fer sexe' ja et passen les ganes de
fer cap cosa', s'exclama l'escriptor valencià Joan Olivares, que ha escrit
algunes novel·les eròtiques i que apunta algunes fórmules equivalents més
populars i valencianes: 'pegar-ne un', 'llaurar el bancalet' o, simplement,
'fer-ho', una expressió que, per una altra banda, revela el valor universal de
l'acte.
'To have sex' ('tenir sexe', en una traducció literal de
l'anglès), podria ser l'origen d'aquesta deformació de la llengua. Però Serra
n'hi afegeix una altra: 'fer sexe també pot ser una mala evolució del 'fer
l'amor', empesa per un atac de carrinclonisme'. Per l'escriptora Marta Rojals,
que diu que mai fins ara no havia sentit dir 'fer sexe' o 'tenir sexe', el que
s'ha de dir és 'cucar', recuperant el consell d'una amiga segarrenca. 'És la
manera més bonica, fina, i agradable que he sentit per a referir-s'hi; mira si
és maca que és el que fan les cuques i el jovent ho ha incorporat de manera
natural al llenguatge popular'. És força habitual sentir dir que 'els matrimonis
fan l'amor i les parelles follen', diu Rojals, que considera que l'ambientació
pretesament romàntica implícita en l'expressió 'fer l'amor', avui és lluny de
tot joc sexual que tingui res de murri o des descarat.
'Fer l'amor és una expressió que ha passat a ser massa tova per
a parlar de sexe per a qui vulgui ser més asèptic', diu Serra. De fet, explica,
en textos i poemes de català antic, 'fer l'amor era equiparable a tot el procés
de festeig que, segons l'èxit, podia culminar o no en l'acció de
fornicar'.
De sinònims, n'hi ha per a donar i vendre. Serra n'aporta uns
quants més: 'a Hostalric rostollen, i, a Vilanova, pitgen; allà, els qui més
carden, són els pitjaires, els qui es passen la nit pitjant; i, a ponent, tots,
joves i grans, catxen; tot això, a banda 'fotre un clau', que és la fórmula
popular més explícita de totes.'
'Follar', trepitjar raïm
Tots tres escriptors admeten, això sí, que la fórmula més
estesa és la de 'follar'. Ara, 'follar', en català vol dir trepitjar el raïm, i,
com recorda Serra, 'és un castellanisme si el que volem és referir-nos a l'acció
de cardar.' El mateix president Mas va sorprendre tothom quan, en un programa
radiofònic de RAC1, fa uns quants mesos, admetia amb elegància no haver follat
mai, d'acord amb l'autèntic significat de la paraula.
Ara, el fet és que, follant (el raïm), com diu Serra, el cos
executa un moviment que podria recordar l'acte sexual, de la mateixa manera que
cardar la llana no deixa de ser una manera de recórrer amb les mans una
superfície densa i peluda amb el propòsit d'extreure'n la part realment
valuosa.
'L'horticultura dóna molt de si'
Amb permís de les Illes, on, entre més coses, 'xerriquen' a
tort i a dret, el territori del país amb més oferta lingüística en aquest àmbit
és el País Valencià. La llista seria molt llarga i, com explica Olivares, 'en
una sola novel·la puc usar quaranta fórmules diferents per a parlar tant de
l'òrgan sexual masculí, com del femení'.
Les preferides? El 'perpal', una peça metàl·lica allargada, que
fa funció de palanca, i que prement-ne la punta, s'alça de cop talment com un
gran penis erecte. O, si el membre no té la mida esperada, se sol dir: 'Xiquet,
xiquet, això que tens és una bajoqueta!' 'Ací, l'horticultura dóna molt de si',
explica Olivares, recordant que seria difícil de trobar una fruita o una verdura
que no formés part, en alguna comarca, de l'ampli ventall d'expressions populars
amb reminiscències sexuals. De sexe, per tant, n'hi ha molt, però 'se'n fa poc'.
I els pebrots, que no ens els toquin.
6)
Publicat a
Lluís-Anton Baulenas
Aquest diari es feia ressò diumenge
passat de la situació de la llengua catalana a la justícia. Es constatava que on
la situació havia empitjorat més era en l'àmbit de la magistratura, en què el
volum de sentències redactades en català no para de baixar des de l'any 2007.
Estem d'acord que la situació és absurda, però no pas increïble tenint en compte
que som a Espanya, on l'organització del sistema judicial és unitària. Així, un
jutge, invocant la igualtat davant la llei, pot no acceptar el català com a
requisit i tolerar-lo tan sols com a mèrit. És ben tristament conegut que
l'augment del català a la justícia només es va donar quan la Generalitat, un cop
més, va decidir pagar. És a dir, oferir una retribució extra per la bona
voluntat. Quan això es va acabar, la situació del català va tornar a caure a
plom.
No hi ha solució, doncs, si no es canvia
estructuralment Espanya. Tanmateix, hi ha molts altres punts on la batalla no
està perduda. D'entrada, tots tenim dret a la sentència en català. Per defecte,
te la fan en castellà. Però si demanéssim –almenys els catalanoparlants– les
sentències en la nostra llengua, la cosa canviaria. Però no ho fem. Per què? Per
desconeixement? Per desídia? Per por?
Després hi ha els advocats. La carrera de
dret, a Catalunya, és de les menys sensibles a la realitat nacional i
lingüística catalana. Cada any surten fornades i fornades de nous llicenciats en
dret sense el més mínim interès per la qüestió. Aquesta actitud es trasllada
directament a la judicatura en el moment en què comencen a exercir la professió.
Encara n'hi ha, a hores d'ara, que fins i tot et recomanen de declarar en
castellà perquè si ho fas en català el jutge tal s'hi posarà en contra. Ells,
evidentment, gairebé sempre fan la seva feina en castellà. No són culpables
només els jutges, doncs.
I finalment, hi ha els milers de
funcionaris, tips de tot –sovint amb raó–, que són qui fa funcionar de debò els
jutjats. Catalans o no, molts d'ells espanyolitzats fins al moll dels ossos, no
veuen cap raó per deixar de treballar tal com ho han estat fent els darrers deu,
vint, trenta o cent anys. I que et diuen que prou problemes tenen com per, a més
a més, començar a preocupar-se pel català. La qüestió, doncs, és complexa i,
sobretot, insoluble, si no canvien dues coses: l'organització de la carrera
judicial a Espanya i l'actitud dels catalanoparlants respecte als seus
drets.
7)
Publicat a
Miquel Riera
Ahir tot eren felicitacions per l'acord entre les
grans companyies del cinema i la Generalitat pel doblatge al català de les
pel·lícules. El conseller Mascarell sembla que ha aconseguit doblegar les
reticències de les majors, però s'haurà de veure si el que els ha
convençut ha estat l'aportació monetària que farà el govern. Potser és que
finalment han entès la qüestió, Vist, però, el que hem vist des de fa anys, en
tenim seriosos dubtes. En tot cas, benvingut com sempre un acord –de mínims– que
permetrà augmentar sensiblement el nombre de films en català a les sales
catalanes. És evident, però, que pel que fa a l'ús social del català, no som al
cap del carrer. Ni en cinema, ni en televisió i, ni de bon tros, en la justícia
o en l'etiquetatge. És cert que avancem. Donant tombs i sovint fent marxa
enrere. Però no n'hi ha prou. La llengua i el país es mereixen molt més. La
incògnita és saber quan agafarem la drecera per aconseguir-ho.
Publicat en EL PUNT dimecres 28 de
setembre del 2011
L'associació cultural es troba
preocupada per la deriva que pot fer aquest departament
municipal
Diversos membres de la Junta
Directiva d'El Tempir s'han reunit amb el regidor de Cultura de l'Ajuntament,
Pablo Ruz, per tal de veure quines seran les noves línies d'actuació de la
Regidoria de Cultura en matèria lingüística i cultural.
La reunió, que s'ha
desenvolupat en un to cordial entre els assistents, ha servit perquè El Tempir
exposara la necessitat que hi haja un tractament equitatiu entre el valencià i
el castellà per part de la Regidoria ja que s'han constatat campanyes
publicitàries o correus externs només en castellà. A més, El Tempir també ha
plantejat la necessitat d'una programació trimestral estable en valencià i de
qualitat per a tota mena de públic, el manteniment de la programació de cinema
en valencià adreçat a escoles i instituts entre setmana i al públic en general
els caps de setmana, consolidació del pressupost actual del Gabinet de
Normalització Lingüística perquè continue desenvolupant les campanyes de
promoció social de l'ús del valencià que s'han estat realitzat fins ara i la
continuïtat del programa del “Voluntariat pel Valencià”.
A les propostes realitzades,
el regidor s'hi ha mostrat favorable i, per tant, s'ha compromés a
traslladar-les a les pròximes programacions de la Regidoria de Cultura i a
aplicar un estricte bilingüisme en totes les actuacions. Amb tot, però, Pablo
Ruz ha defensat sempre la llibertat lingüística individual, és a dir, la
necessitat que les persones puguen triar sempre entre el castellà i el valencià,
a la qual cosa El Tempir ha mantingut que, perquè hi haja llibertat en la tria,
cal una autèntica i escrupolosa equitat en el tractament de les dues llengües i
l'aplicació d'un criteri d'acció positiva envers el valencià per la situació
sociolingüística en què es troba.
Publicat en la web d'EL TEMPIR diumenge 2
d'octubre del 2011
---------------------
Publicat en VilaWeb dilluns 3 d'octubre
del 2011
Publicat en el llibre 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg.
14).
4.
Cap nació pot dir-se pobra
si per les lletres reneix.
Poble que sa llengua
cobra
es recobra a si
mateix.
Marian Aguiló
Fuster
Escriptor
12)
Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
Sumari
1) Eugeni S. Reig -
barracó
2) Albert Jané - El pronom
en fent de subjecte
3) Francesc Viadel -
Premsa, poder i anticatalanisme: la vigència de Las
Provincias
4) Antoni Llull Martí - L’equinocci de
primavera
5) Pau Vidal - Enguany
6) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Locucions i
frases fetes. Lletra O)
7) Joan F. Mira -
Una llengua nacional
8) Articles d'Albert Pla
Nualart
9) David Paloma - Les
converses fixades
10) David Vila i Ros -
Deu bones raons per defensar la immersió
lingüística
11) Ramon Sangles i Moles - Saber atraure l’atenció
12) Joan Tudela - Comunicació escrita: inspirar-se en la lectura d'un escrit
similar
Si voleu rebre cada
divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de
manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d’enviar a
l’adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l’adreça
electrònica on voleu rebre’l.
El preu de la subscripció al
butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any
2011 és de 25 euros.
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els
butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn
Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us preguem encaridament que feu arribar
aquest missatge als vostres coneguts a fi que l’existència del butlletí
InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones
interessades en la llengua catalana.
PROTECCIÓ DE DADES. En
virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem
que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu
facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a
sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades,
incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb
nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací