A aquests rondinaires, sempre emparats per l'aplanadora de l'Estat, els molesta tot el que no sigui uniformitzador i, en nom de la comunicació i del pensament únic, volen anihilar l'univers social, cultural i històric que hi ha en les llengües no estatals, siguin pobres en parlants o milionàries. Són aquells rondinaires que, amb el ronyó lingüístic propi ben cobert –a prova d'estats i d'unions europees–, somien en “una religió, una llei, una llengua”.
El professor Tuson els anomena rondinaires perquè, tot i tenir
la paella pel mànec, sempre en volen més, fins al punt que són capaços de
capgirar els arguments i presentar-se com a víctimes dels sistemes que les
llengües minoritzades estableixen per poder sobreviure en bona companyia amb el
germà gran i totpoderós. Davant de pseudoarguments com “esteu fent com en la
dictadura, però al revés”, Tuson argumenta: “Doncs, sí: estem fent exactament a
l'inrevés. Si abans es feien esforços per anihilar la llengua, ara els estem
fent per fer-la viure, redreçar-la, transmetrela en bones condicions (...) sense
que calgui anul·lar cap altra llengua”.
Tot això ho explica el professor en el seu últim llibre: Quinze lliçons sobre el llenguatge (i algunes sortides de to) (Ara Llibres). Jubilat de fa tres anys, Jesús Tuson presenta aquesta mena de memòries professionals de quaranta anys de docència. Ja té més llibres al cap: sobre els orígens del llenguatge o el llenguatge políticament correcte... Amb el present volum, vol passar a una altra època menys acadèmica. Per això, en aquest llibre de transició, ja es permet elucubrar sobre una humanitat sense llenguatge o sobre com seria el món amb una sola llengua: unes “sortides de to” de lectura apassionant.
L'actual onada d'atacs a la immersió lingüística troba
reflexions com aquesta: si hi ha dos centenars d'estats i a cada estat li hagués
de correspondre una sola llengua, els lingüicides serien feliços: en sobrarien
5.800 de les més de sis mil llengües que hi ha al món. Una fotesa, equivalent a
perdre el 96,6% de la biodiversitat del planeta.
Si ens hem de creure els informes i les conclusions del conseller de Cultura, Ferran Mascarell, el principal problema que té actualment la llengua catalana es diu Estat espanyol. Sense subterfugis ni eufemismes: és Espanya. Aquesta Espanya única i homogènia que finalment s'ha acabat imposant en la mentalitat dels nostres veïns d'una manera generalitzada. Els atacs contra la nostra llengua (que, curiosament, per a ells també hauria de ser seva tot i que la maltracten) tenen una explicació històrica cada cop més clara.
Abans del franquisme, a Catalunya el català era la llengua que, amb diferència, tenia més parlants. En moltes zones el nombre de catalanoparlants d'origen s'acostava al 100 per cent i els monolingües en aquesta parla no eren pas, encara, una espècie extingida.
Va arribar el franquisme i, gràcies a la combinació d'una immigració massiva i una política de genocidi lingüístic que va permetre arrelar als immigrants exigint que els locals els parléssim la lengua del imperio, una vuitantena d'anys després la salut del català és crítica, i si no ho és més és perquè molts d'aquests nouvinguts d'origen espanyol han volgut i sabut entendre'ns. Tanmateix, les mateixes dades aportades per Mascarell revelen que entre la gent més jove s'està equilibrant la relació amb el castellà, la qual cosa demostra un cert èxit de la immersió. Està clar, doncs, que la lluita de l'Estat espanyol, de la senyora Alícia Sánchez Camacho i de tota la tropa d'opositors a la immersió, no fa altra cosa que voler preservar no pas el castellà, que té una salut de ferro, sinó l'herència genocida del franquisme.
El sindicat USO denunciava que l'exigència del coneixement del català trencava 'el principi constitucional d'igualtat'. En aquest sentit, la sentència recorda que el català és la llengua pròpia de les Illes, de tots els ciutadans i entitats i que, per tant, 'és plenament constitucional que se n'exigeixi el coneixement per accedir i promocionar l'àmbit de la funció pública de la comunitat'.
Convé recordar que segons l'esborrany de la modificació de la Llei de funció pública que prepara el govern de José Ramon Bauzá, el coneixement de la llengua pròpia passa de ser un 'requisit' a ser només un 'mèrit', de manera que quan la llei entri en vigor ja no caldrà acreditar coneixements de català per poder ser funcionari. L'única excepció serà per als docents, que sí que hauran de saber la llengua.
Hauríem de reflexionar sobre aquests testimonis, perquè, per paradoxal que sembli, som els autòctons el principal escull amb què es troben a l'hora d'aprendre català. Som nosaltres els qui, amb la tendència a parlar-los en espanyol, els convertim en immigrants permanents. Immigrants que no tindran problemes de convivència, però que mai no seran vistos com a catalans. Parlem-los en català. Un nouvingut no és un disminuït psíquic. No ofenguem la seva intel·ligència, respectem la seva dignitat.
www.victoralexandre.cat
Twitter: @valex_cat
Té raó Ferran Mascarell quan diu que l'acord que ha signat amb les majors és un pas endavant. La llei del cinema, és cert, preveia una quota obligatòria del 50% del català a les sales de cinema, però això era molt complicat de tirar endavant si es feia amb l'oposició de les grans productores de cinema i, sobretot, dels exhibidors. El tripartit –govern, majors i exhibidors– ha signat un acord que preveu un 25% de pel·lícules en català fins al 2014 i un increment fins al 35% fins al 2017. És molt difícil estar-hi en contra. Perquè venim del no-res. El mèrit de Mascarell és haver sabut desbloquejar la situació. Però no ho fa per llei i això té els perills que té, per allò bo i per allò dolent. Tindrem més català al cinema. Segur. Però continuarem lluny de les xifres que serien normals en un país normal.
Vicent Partal
Exhibidors i majors van fer un tour de force amb l'anterior Govern en una lluita de la qual ningú va sortir guanyador. L'únic perdedor va ser, llavors, el públic, el país. Ara, davant els fets consumats de la llei, davant l'evolució del mercat i davant l'existència d'un nou interlocutor governamental, han mogut peça perquè finalment han cregut que hi tenien més a guanyar que a perdre. Al capdavall, l'assistència a les sales no deixa de baixar i el català, més que un problema, pot ser una oportunitat de recuperar terreny perdut, de connectar millor amb una societat que és plural i que no fa de l'idioma un problema.
Com va dir ahir el president Artur Mas, l'acord és un primer pas per avançar en el compliment ple d'una llei que aspira a una oferta igualitària en el terreny idiomàtic. Un primer pas que, si funciona, haurà d'acabar en la normalitat de veure com el doblatge ja no va a càrrec del Govern. Un primer pas que en cap cas no ha de diluir-se en el temps, com ha passat històricament amb altres acords similars. I un primer pas que ha de comptar amb una resposta favorable del públic.
Les 'majors' veuen negoci en el català
La llei del cinema heretada del tripartit havia de ser una de les patates calentes d'aquesta legislatura. Els exhibidors s'havien oposat radicalment a la llei i els distribuïdors de Hollywood havien interromput el doblatge al català en senyal de protesta. Els ànims, doncs, estaven calents. Què ha canviat perquè ahir tot fossin flors i violes? Aquestes són les claus d'un acord, segons Ferran Mascarell, "sense guanyadors ni perdedors".
Què hi guanya el públic?
Cinema de Hollywood en
català: un mínim de 25 pel·lícules a l'any
L'acord que es va signar dilluns, a banda de refredar els ànims, reactiva la presència del català als cinemes. De les 5 pel·lícules de Hollywood estrenades el 2010 es passa ara a 25 títols. Del 3% de quota de mercat de l'any passat per al cinema en català s'espera arribar el 2012 a un 11%, amb l'objectiu d'assolir el 35% de quota de mercat el 2017. Cinquanta cinemes de tot Catalunya s'adhereixen a la proposta i, en resum, augmenta l'oferta i l'accés del ciutadà al cinema català. Més cinema en català, a més sales, i els exhibidors asseguren que en els horaris i espais adequats.
Què hi guanya Hollywood?
Evita les sancions, millora
la imatge i obre una via de negoci
Hollywood no té cap interès d'augmentar el doblatge als territoris estrangers. Abans d'arribar a l'acord, els distribuïdors van amenaçar d'estrenar totes les còpies en versió original i, fins i tot, fer boicot a Catalunya. L'acord actual evita als distribuïdors nord-americans, de moment, les sancions que determina la llei del cinema -tot i que continuen vigents i obliguen a obtenir resultats d'aquí set anys- i neteja la imatge de Hollywood davant del públic. Però el que ha provocat el canvi de xip és, sobretot, el convenciment argumentat a partir d'exemples d'altres sectors culturals (premsa, llibres, teatre) que el català és un negoci. La llengua deixa de ser una imposició política per convertir-se en una necessitat del mercat. Les distribuïdores, llavors, no fan cap obra de caritat, sinó una aposta de futur.
Què hi guanyen els cines?
Allunyen la possibilitat
del boicot de les 'majors' i atreuen nou públic
El conseller Mascarell va agrair fins a tres vegades dilluns al representant del Gremi d'Empresaris de Cinemes, Camilo Tarrazón, la incorporació dels exhibidors a l'acord subscrit amb els distribuïdors. Els cinemes sempre han defensat amb xifres i arguments que les pel·lícules en català suposen un llast i pèrdues per a les sales que les programen. En temps de crisi, afegien, la imposició del català escanyava del tot un sector endeutat fins a les celles. L'acord no estableix cap compensació per a les sales: la conselleria paga les còpies i el doblatge a les distribuïdores, però els exhibidors no en veuen ni un cèntim. Què hi guanyen, doncs? D'entrada, s'evita el boicot de les majors , que podria haver tingut conseqüències catastròfiques per al sector, el cop de gràcia definitiu. A banda d'això, la conselleria ha convençut els exhibidors que l'augment de l'oferta incrementarà la demanda, i que les xifres que manegen no són representatives, perquè l'oferta era abans molt minsa. S'ha girat la truita de l'argument de la crisi: en un moment com l'actual, ningú es pot permetre menysprear l'oportunitat d'atreure nous espectadors als cinemes.
Què hi guanya el conseller?
Pacta un acord escrit i
comença el desplegament de la llei
Mascarell ha començat el desplegament de la llei per la via de l'acord, cosa que no semblava possible fa un any. Del pacte entre cavallers del 99 es passa a un contracte escrit i signat amb Fedicine, entitat que representa el 80% de la facturació del sector a Catalunya. El context, a més, és favorable: en dos anys es preveu que la digitalització de les sales elimini el cost de les còpies i faciliti que el català i el castellà siguin compatibles en una mateixa pantalla, per exemple programats a hores alternes. L'únic dubte, ara mateix, és la reacció del públic. El conseller Mascarell, però, no imagina l'opció del fracàs.
L'autor de 'Jo confesso' explica en una entrevista a
l'ARA que la independència permetria als catalans, "com a poble, estalviar-se el
psiquiatre i ser feliços". Sobre l'èxit literari, diu: "Jo escric i prou. Cada
elogi m'obliga a fer-ho millor"
Passats els primers vint dies de la publicació de 'Jo confesso', Jaume Cabré es confessa amb el director de l'ARA, Carles Capdevila. "Jo escric i prou. Cada elogi m'obliga a fer-ho millor", assegura en resposta a les preguntes sobre el seu èxit internacional. L'autor recupera una frase del pintor Isidre Nonell, "jo pinto i prou". En trobar-se en la voràgine actual, Cabré es diu: "Nano, t'ha tocat i has de continuar treballant també pel col·lectiu".
I les reflexions sobre la vida col·lectiva dels catalans també són matèria de la conversa. "M'empipa respondre preguntes sobre la llengua perquè no ho tenim resolt. És un argument més a favor de la independència, per estalviar-nos el psiquiatre, com a poble, i poder ser feliços", explica.
Superats els vint primers dies amb Jo confesso al carrer, com ho porta?
Estic eufòric i cansat. Eufòric per una recepció tan agradable; cansat perquè, per desgràcia, les preguntes que m'han de fer són referides a la situació de la llengua i a la mania espanyola d'intentar escanyar tot el que té a veure amb el fet de ser normals i no haver de parlar sempre de la llengua. M'empipa perquè no ho tenim resolt. És un argument més a favor de la independència, per estalviar-nos el psiquiatre, com a poble, i poder ser feliços.
Veig que s'ha hagut de justificar molt.
Sí, i estar a la defensiva. Els que ataquen la immersió es posen noms pacífics, de convivències i de llibertats, però van a carregar-se la línia de flotació. No sé quina és la raó, perquè al castellà no li pot anar més bé, no sé quin és aquest odi.
El fatiga la promoció?
L'editorial ha llançat la casa per la finestra i he de correspondre a una gent que hi ha cregut molt, s'hi ha arremangat i ha aconseguit que a la roda de premsa hi hagués 50 periodistes. Cansa però és l'hòstia.
El màxim alliberament és quan dóna la novel·la a l'editor?
Sí, el moment en què dius: avui no vaig a la feina, avui llegiré tot el dia i no passa res!
Quan Jo confesso va anar a la impremta, quanta gent havia llegit la novel·la?
Fa anys que compto amb vuit o nou persones generoses, entre les quals ara també hi ha els meus fills, que em fan un examen. No sempre els faig cas, però m'ajuden moltíssim.
Del que li estan dient els primers que han acabat les mil pàgines, què el satisfà més?
El que diu que hi ha quedat enganxat, el que avisa a casa: "No em passa res, és que estic llegint Jo confesso , perdoneu però anirem de pizzes quinze dies". Que hi practiquen el que també en po dríem dir immersió.
És un desafiament publicar mil pàgines ara que estem avesats als 140 caràcters del Twitter?
La novel·la passa del milió de caràcters! No decideixo les pàgines, però sí que la idea és apujar el llistó. Saps que pots perdre algun lector, però també en guanyes. Abans sabia una cosa, que el lector és intel·ligent; ara en sé dues, el lector, a més, és curiós i té moltes raons per girar cada full si hi has posat elements que el conviden a fer-ho. Ell fa un esforç i tu mires de compensar-l'hi.
Li pesa molt que el país estigui tan orgullós del seu èxit a Alemanya, la responsabilitat de dignificar la nostra llengua i literatura al món, els elogis i els premis?
Em sembla que parlen d'un altre, em fa aquest efecte, penso que estan exagerant i no em dono per al·ludit. He de mirar de no espatllar-ho, perquè és agradable quan et diuen coses positives, però sobretot he de continuar treballant.
Però assumeix la responsabilitat social de l'escriptor...
Aquí citaria el Nonell; ell deia: "Jo pinto i prou". Jo dic: jo escric i prou, i cada elogi m'obliga a escriure més i millor. T'has de dir: nano, t'ha tocat i has de conti nuar treballant també pel col·lectiu.
Estar vuit anys fent una novel·la vol dir ser molt exigent i perfeccionista.
Pots dir-ne obsessiu. L'exigència ve quan has rellegit una obra teva i te n'has avergonyit, has pensat que t'havies precipitat. Aquesta idea em persegueix com un malson, abans d'anar a impremta he d'haver fet la feina al taller.
Guardiola, perfeccionista, exigent i obsessiu, va dir que el seu ofici tenia moments acollonants, per exemple quan descobria com guanyar el rival. Quins són els seus?
Hi ha moments en què dius això funciona, quan trobes elements d'estil o de construcció, en la línia aquella d'apujar llistons, d'aconseguir que es faci llegir de manera més dinàmica. Ho fas sabent que no pots demanar impossibles al lector: si el convides a fer un salt ha de confiar que hi ha xarxa, que el recolliràs.
Europa té més passat que futur?
Té futur, m'agrada imaginar una Europa repensada en què els estats no siguin una llosa. No sé si això és molt idealista...
Es considera idealista?
A mi em sembla que sí, potser perquè m'agrada somiar, tenir un horitzó que hi ha allà i et fa caminar, al marge de si hi arribaràs.
És optimista sobre el progrés global?
Això surt a la novel·la. ¿Hi ha d'haver poesia després d'Auschwitz? Sí, perquè és la manera d'explicar-nos-ho, però el plantejament optimista que diu "després de l'Holocaust aquest horror no es repetirà mai més", cagada pastoreta, perquè tens la neteja ètnica a la guerra dels Balcans, el tracte amb els kurds, el genocidi a Armènia i dius: ostres, quin camí que hi ha per córrer, avancem però costa un colló i mig!
Què li dóna la música?
Tot. És l'art que té més avantatges perquè entra en l'individu sense demanar permís, i quan et quedes amb la boca oberta i no penses en res més que en allò és un moment màgic, un regal. L'art aconsegueix que t'agenollis davant d'obres o fins i tot davant de persones quan tu només t'agenolles si t'ha caigut una cosa, per agafar-la. Però té aquest poder, i m'agrada no poder-me'l explicar sinó viure'l. És acostar-se a la felicitat. Amb la literatura també: quan llegeixo un llibre que s'apodera de mi estic molt content.
No li fa ràbia no haver-lo escrit vostè?
Sí, m'ha passat molts cops, però aquesta ràbia m'agrada.
Em pot descriure la seva jornada laboral quan està escrivint?
M'hi poso a quarts de deu fins a l'hora de dinar, i el dia ideal plego a les sis per llegir un parell d'hores. Fa molt temps vaig decidir que no podia treballar de nit perquè després no dormia.
Des que és avi és més feliç?
Oooh... i tant! Estic molt impa cient perquè el meu nét té un any i encara no li puc explicar contes, tot just comença a veure que els llibres es poden obrir. Com a pare vaig implicar-m'hi molt, però escriure volia dir passar moltes hores tancat. Sí que era a casa, però no hi era.
Què és millor com a escriptor, ser estimat o ser admirat? Què gratifica més?
No ho sé, no hi reflexiono perquè em fa certa angúnia. Percebo afecte, certa admiració, potser sí... I agraïment! Molta gent em dóna les gràcies.
I a qui admira?
Schubert em sembla que me l'estimaria molt, però potser després de viure quatre dies amb ell, vés a saber. Sé que amb alguns d'a quests a qui admiro tant seria impossible passar-hi ni una tarda perquè eren gent insuportable, i no perquè fossin malvats, sinó per les manies. Thomas Mann mantenia unes distàncies. Admiro la gent més permeable al que l'envolta, que sap estimar els seus, que sap respectar.
És ambiciós literàriament, admet que li va la vida quan escriu i a més és perfeccionista. Costa pensar que una persona així pugui ser feliç.
Al contrari, estàs fent una feina que t'apassiona i et sents bé, i gran part de la felicitat és sentir-se bé. Hem començat la conversa parlant de quina llàstima que estiguem fatigats per una situació política que no ens agrada. Aquest tram de felicitat no el tinc cobert, i treballo perquè això no em converteixi en un amargat. La mare de l'Adrià, protagonista de la novel·la, li diu: "Ei, que no hem vingut a la vida a ser feliços", però és una dona molt especial. Jo crec que sí, que hem vingut a la vida a mirar de ser feliços i a quedar-nos amb el tros de felicitat que ens ha tocat, i tampoc ambicionar-ne gaire més, perquè deixaríem de ser feliços.