Els multimilionaris mobilitzen els seus titelles, ben situats als governs, per tal que no prospere cap reforma que faça pagar més contribucions aquells que tenen més riqueses. Només faltaria! És molt millor retallar els sous als funcionaris, desballestar l'educació o la sanitat públiques, o retirar subvencions a les persones dependents que com l'adjectiu indica en depenen per a subsistir.
Els mateixos imperialistes lingüístics que fa més de tres segles que intenten acabar amb el català (i amb l'èuscar i amb el gallec), es queixen amargament de persecució, a poc que la presència de l'espanyol baixa del 100% en tots els àmbits. I tres famílies que demanen que els seus fills puguen ser uns ignorants de per vida, desconeixedors de la llengua del lloc on viuen, tenen més audiència que desenes de milers de criatures valencianes, que no poden escolaritzar-se en la seua llengua, perquè la Generalitat (potser caldria dir-ne 'Generalitat castellana', per tal de parlar amb propietat) elimina línies en valencià, i boicoteja les que n'hi ha, enviant-hi discapacitats lingüístics a fer de mestres.
I l'entrenador de l'equip de futbol més car del món, com no podria ser de cap altra manera, sempre perd per culpa d'algú que no és ell mateix. Si no és l'àrbitre són els rivals, que es dopen o que fan trampes. I si no, el culpable serà la UEFA, el calendari esportiu, el sorteig o el sumsum corda. Tant se val! Serà per manca de culpables? El cas és que si no es deixen guanyar, és una injustícia intolerable, per la qual algú haurà de respondre.
En tots els casos, la dinàmica és la mateixa. Un abusador que, quan no aconsegueix els seus objectius impositius amb completa impunitat i èxit llampant (convenientment aplaudit pels llepa-culs de torn, de dins i de fora), eleva el crit al cel. Aprofita que els seus altaveus són més potents que els dels altres per a queixar-se amargament de persecució i discriminació. I per això mateix, per la potència dels altaveus, sempre hi ha algú que l'escolta i s'ho creu.
El món ideal dels abusadors és aquell en què les víctimes callen, es resignen mansament a patir i a pagar. I millor encara si es mostren contentes i els fan el gara-gara sempre que hi ha l'ocasió. Potser és per això que històricament han cercat i trobat l'empara de les religions, sempre tan amatents a justificar els abusos i alinear-se decididament al costat dels poderosos. A canvi, ells seguiran abusant i gaudint dels beneficis de ser més rics, més poderosos i més famosos.
Aquest és el món que ells volen. Ens toca a nosaltres dir que no; que nosaltres no som d'eixe món. I que poden estacar-se el seu victimisme fariseu per allà on els càpiga.
Publicat en el diari ARA diumenge 24 de juliol del 2011
El català ha nascut aquí i ha configurat el país. Rius i muntanyes, pobles i valls, porten noms catalans. El país està íntimament intricat amb la llengua. Llengua i país s'han format alhora i dir que el català és la llengua natural de Catalunya no em sembla cap disbarat: és innegable perquè és obvi, de la mateixa manera que jo sóc natural de Girona. Ningú no ho pot negar. La llengua catalana ha donat forma al pensament dels homes i les dones d'aquí i aquesta forma ens distingeix dels que han estat pastats en una altra llengua. Jo crec que el fet de ser la llengua natural del país li confereix d'entrada uns privilegis que no pot tenir cap altra llengua que es parli a Catalunya.
De llengua oficial en pot ser qualsevol; de natural, no. Suposo que per això tothom es va posar fet una fera ferotge. Tots els que parlen en espanyol, escriuen en espanyol i pensen en espanyol es van sentir discriminats. Ja ho entenc, però tampoc no els era tan difícil acceptar una evidència i reconèixer aquesta condició de la llengua catalana. Tampoc no els hauria de ser tan difícil aprendre-la. Tal com jo he après l'espanyola i no m'ha pas passat res.
Ara veig que la senyora Alícia Sánchez-Camacho demana que el seu fill pugui anar a classe en espanyol. No sé per què té por de la immersió catalana del seu rebroll, potser pensa que això li pot impedir ser un Torrente Ballester del futur. Que no pateixi. Jo vaig fer immersió espanyola i això no m'ha privat de ser l'escriptor català que sóc. No, el català necessita ser protegit, té dret a ser la llengua vehicular de l'escola, de tot l'ensenyament i de tot el país. És un dret de naixement. I és un deure de respecte i de pietat per part dels parlants de la llengua totpoderosa acceptar-ho. Matar el català, que és el que estan fent a València, a Mallorca i que volen fer a Catalunya, és un genocidi cultural.
De fet, sempre m'he preguntat què en treuen. Què hi guanyen, els espanyols, amb la mort del català? Res de res. Llavors per què? Per què aquesta insídia constant, per què aquest odi a una llengua que, de fet, els enriquiria? Qualsevol llengua és un enriquiment mental, és una visió del món. És que els espanyols creuen que ja en tenen prou amb la seva, de visió del món? Deu ser això.
Publicat en el diari ARA diumenge 24 de juliol del 2011
En les primers jornades, Josep Ferrater Mora afirmava que no existeix una "cultura universal" com no existeix un "home universal": existeixen molts homes singulars i moltes cultures singulars, entre les quals la catalana, que té en la llengua un dels seus principals trets distintius. Albert Sánchez-Piñol ha dit en alguna ocasió que no és que Catalunya tingui un problema amb la llengua, sinó que és la llengua la que té un problema amb Catalunya: el problema és que no hi ha país, que és invisible en termes polítics. El problema, doncs, no és exactament la cultura.
La cultura, tot i els seus problemes, que en té, sobretot és part de la solució. Més que pensar-se a si mateixa, ha de pensar el món: interpretar-lo, criticar-lo, ficcionar-lo. Un paisatge el creen els pintors i escriptors. Un país també. Qui som, què fem, què pensem, com actuem... Tot això ens ho respon més una bona novel·la o una bona pel·lícula que cap tractat sociopolític. El nou regidor de Cultura de Barcelona, Jaume Ciurana, em deia divendres que "la creativitat és el petroli del segle XXI i ha de ser la marca de Barcelona i Catalunya". Doncs això: creativitat, ficció, país.
Ara fa un any vaig assistir a un sopar de l'aleshores candidat a la presidència de la Generalitat Artur Mas, amb un reduït grup d'importants empresaris catalans. Encara es parlava poc de retallades, i un dels temes que més semblava importar era el de la llengua.
Algun empresari era manifestament contrari a la política de promoció del català i algun n'era manifestament simpatitzant. Tanmateix, tots semblaven preocupats per un o altre dels següents problemes:
a) El professional desplaçat. Era general la preocupació per l'efecte dissuasori que sobre els professionals que es plantegen desplaçar-se a Catalunya té que l'escolarització dels seus fills s'hagi de fer en català. D'acord amb ells, aquesta reticència constituiria un fre al desenvolupament econòmic.
b) La minyona. Un empresari -el més hostil a la promoció del català- va plantejar que era ridícul que la seva minyona filipina rebés comunicacions escrites de la Generalitat en català, que ells li havien de traduir.
c) Els nebots. Un empresari -el més catalanista- va plantejar la seva incomoditat amb els excessos de la immersió. D'acord amb ell, uns nebots seus tindrien dificultat per expressar-se en castellà sense que fos notori el seu origen català.
És sabut que en període electoral els polítics tendeixen a l'ambigüitat, i, per tant, no em va sorprendre que les diverses inquietuds quedessin sense una resposta clara. Crec que és important que la tinguin, i que la millor manera de construir-la és observar com les enfoquen els països petits, independents i pròspers: Holanda, Suècia, Israel...
a) El professional desplaçat. Tendim a confondre el professional desplaçat amb l'expatriat. Un expatriat és un professional que treballa en una empresa multinacional i a qui s'envia a un altre país durant un període limitat amb una missió concreta. Molt rarament un expatriat a Holanda decidirà escolaritzar els seus fills en holandès: preferirà o bé l'anglès o bé la llengua nativa, és a dir, una escola "internacional". Encara que aquestes estiguin subvencionades per l'estat holandès, l'opció és costosa per qui la fa, i per això és habitual que l'empresa es faci càrrec dels costos de l'escolarització dels fills dels expatriats.
Un cas completament diferent és el del professional de Saragossa o de Liverpool que decideix acceptar una feina a Barcelona. Ara ja no estem parlant d'un expatriat, sinó d'una persona que decideix establir-se a Catalunya amb la seva família. Què passa en aquests casos a Holanda, a Suècia o a Israel? Que li apliquen la norma general: l'escolarització en el sistema educatiu del país, en la llengua del país. ¿Resulta això dissuasori? Sens dubte. Però no sembla que aquests països estiguin en el camí de l'empobriment.
En definitiva, quan es parla de l'impacte de la política d'immersió lingüística sobre el professional desplaçat, en realitat s'està fent referència al fet que els professionals no catalans preferirien poder establir-se a Catalunya sense que els seus fills haguessin d'aprendre el català. Es tracta d'una pretensió comprensible, però que cap dels països a qui voldríem assemblar-nos considera acceptable.
b) La minyona. ¿En quina llengua es comunica l'estat suec amb una treballadora filipina amb permís de treball en regla i que probablement es comunica en anglès amb la família que li dóna feina? En suec, perquè és una manera de dir-li que, des del moment que ha decidit establir-se a Suècia, espera d'ella que l'aprengui.
c) Els nebots. ¿Constitueix un problema econòmic que un català no pugui expressar-se en castellà com un natiu? Fa unes dècades, la resposta era: sí, perquè aquesta persona difícilment tindria opció a moltes feines fora de Catalunya. Avui la resposta és no, perquè el mercat laboral -salvant molt poques excepcions- ja no exigeix la perfecció dels natius.
Poc després del sopar en qüestió vaig visitar Trujillo, a les profunditats dels dominis lingüístics castellans. El guia turístic de l'Ajuntament va dirigir la visita a la ciutat en castellà amb l'habitual barreja d'erudició i xafarderia. Tothom va semblar quedar-ne satisfet. El cas és que es tractava d'una belga que s'expressava amb tal dificultat que les paraules "Pizarro" o "Trujillo" resultaven difícilment comprensibles. Una de les conseqüències de la globalització és que ja no és important expressar-se com un natiu per exercir la major part de les professions. Ni tan sols la de guia turístic. La immersió no planteja problemes econòmics significatius i als empresaris que els crea neguit farien bé de plantejar el tema que sí que és important per al nostre futur: per què els nostres escolars tenen un nivell mitjà tan baix en totes les matèries.
L'entitat alerta que enguany per primera vegada en la història ha disminuït el percentatge de matriculació a causa de la denegació d'obertura noves línies
Escola Valenciana denuncia amb un comunicat que l'ensenyament en valencià pateix el blocatge de la conselleria d'Educació que ha fet que enguany per primera vegada en la història disminueixi el nombre d'estudiants en valencià. En opinió de l'entitat, el 28% d'alumnes matriculats en valencià contrasta amb el manteniment de la demanda i respon a 'una estratègia impulsada els últims anys basada en l'eliminació i denegació d'obertura de noves línies, la supressió de la figura d'assessor de valencià, l'eliminació de les reunions informatives als pares i mares i la suspensió de la campanya de difusió'. Escola Valenciana denuncia que només un 41% dels centres ofereixen la possibilitat d'estudiar en valencià.
'Mentre es parla públicament de plurilingüisme per darrere
s'ofeguen els programes que millors resultats donen en coneixement de llengües,
que són els que tenen el valencià com a llengua vehicular', afirma l'entitat en
el comunicat.
Escola Valenciana assegura que la conselleria d'Educació
'imposa l'ensenyament vehicular en castellà en quasi el 60% de centres
valencians'. L'entitat ha fet públic avui que el curs 2011-12 és el primer des
de l'aprovació de la Llei d'ús i ensenyament del valencià de l'any 1983 en que
el percentatge de la matrícula d'ensenyament en valencià no ha crescut, passant
del 29% al 28%. L'ensenyament en valencià havia crescut en els darrers 28 anys
entre el 3% i el 15% anual.
La xifra d'alumnes matriculats (infantil,
primària, secundària) és de 784.191 alumnes, dels quals 222.907 estudien en
valencià, un 28% del total. El curs passat la xifra d'alumnes matriculats en
valencià era d'un 29%, 222.236 de 764.972 en total. Tot i que ha augmentat la
xifra total d'alumnes en valencià el percentatge és menor per primera
vegada.
Segons l'estudi que Escola Valenciana va realitzar el curs
2009-10, en 270 centres educatius de poblacions de més de 40.000 habitants, allà
on es pot triar valencià o castellà més del 50% de famílies trien l'opció de
valencià. Però el fet és que només el 41,8% de centres, 1.081, oferten
ensenyament en valencià.
'Exigim que es deixen de boicotejar els
processos d'obertura de noves línies en valencià i que es recupere el procés
informatiu dirigit als pares. No es cobreix la demanda de matriculació en
valencià i l'administració ha de donar resposta enlloc de perpetuar la
discriminació', reclama Escola Valenciana.
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 13).
1.
Trobo que és importantíssim que la gent s'adoni que nosaltres som catalans perquè parlem català, i el nostre senyal d'identitat és el català.Montserrat
Abelló
Poeta i traductora. Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2008