barraco
Dent que ix per
damunt d’una altra. Es diu, especialment, dels claus.
|
Té una careta molt boniqueta però els dos barracos eixos que té
fan molt lleig. |
La
paraula barraco, d’ús habitual en el parlar tradicional d’Alcoi, es
pronuncia fent caure la força de la pronúncia sobre la segona síl·laba, és a
dir, és una paraula plana. Podem trobar-la en el Diccionario general valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea que el definix com «Diente ó muela que nace encima de otra». En el Diccionari
Català-Valencià-Balear d’Alcover-Moll trobem com a tercera accepció del mot barracó (amb accent damunt la o): «Dent que creix damunt una altra (Val.);
cast. sobrediente». És, evidentment, una errada del DCVB. En el Diccionari Ortogràfic Valencià-Castellà Castellà-Valencià
de la RACV es repetix exactament el mateix error del DCVB perquè, sense cap mena de dubte, s’han limitat a copiar l’entrada de
l’Alcover-Moll sense fer cap tipus d’investigació.
El palíndrom “català a l'atac” de Màrius Serra es converteix en 'trending topic' a Twitter i portada d''El Mundo'
-----------------------
Article publicat en el diari
INFORMACIÓN d'Alacant i en el diari LEVANTE-EMV
de València dilluns 22 d'agost del 2011
http://www.diarioinformacion.com/opinion/2011/08/22/homenatge-permanent-fundacio-enric/1160334.html
http://www.levante-emv.com/cultura/2011/08/22/homenatge-permanent-fundacio-enric/833634.html
Un homenatge permanent: la Fundació
Enric Valor
Josep Daniel Climent [1]
[1] Autor del llibre Enric Valor. Estudi i compromís per la llengua (AVL, 2011)
Publicat en el
Quadern d’El País
(núm 563) dijous 8 de setembre del
2011
Reduccions
98/99
Editorial
Eumo
324
pags.
Portada Rafael
Armengol
Estellés, un
poeta de talla universal
Quasi vint anys després de la mort de Vicent Andrés Estellés la impressió és que la seua popularitat, lluny de decréixer, és cada vegada més notòria. Curiosament, el fet també ha tocat la figura d’un altre personatge no menys estellesià que el de Burjassot com és Ovidi Montllor. Aquest renovellat interès i estimació per la seua obra, tant des d’un punt de vista popular com acadèmic, caldria potser interpretar-lo amb totes les precaucions que es vulguen com un esperançador indici de vitalitat cultural.
La revista Reduccions s’ha sumat ara a aquesta oportuna i rigorosa revisitació. Lluís Roda ha estat l’encarregat de coordinar un monogràfic que s’enceta amb una suggerent coberta de Rafael Armengol, precisament un dels principals traductors en el llenguatge pictòric de l’univers d’Estellés. Nou poetes, entres els quals es compten Enric Cassasses o el mallorquí fa poc desaparegut Bertomeu Fiol, obren un especial que compta també amb un aplec d’articles d’especialistes com Jaume Pérez Montaner, Vicent Salvador, Dominic Keown, Francesc Parcerisas o Ernest Farrés, entre d’altres. La intenció no pot ser altra que resituar d’alguna manera el coneixement d’un poeta de talla universal, segons el parer de Roda, rotundament convençut que ara, per primera vegada, “és possible dur a terme una lectura total i crítica no condicionada per factors extraliteraris”. Lectura minuciosa i diversa de poetes i especialistes de distintes generacions, tots d’una enorme solvència, d’una obra que és “serralada dins d’un altiplà” i que calia posar en relleu després de tants anys d’interpretacions esbiaixades. No en va, Roda, es lamenta que haja circulat la impressió d’Estellés “com un poeta d’una irregularitat caòtica, amanida amb components bròfecs i frívols, en paral·lel a un compromís polític seu de conjuntura immediata i local”. Lluny d’aquest tòpic un punt odiós, Roda reivindica un autor universal on fins ara només s’havia vist al poeta valencià més important des d’Ausiàs March, amb una trajectòria literària d’una solidesa extraordinària, un poeta que innova partint, però, des de la base d’uns coneixements previs, senzill i alhora profund, d’un “treballador de la paraula”, generós, amb un corpus poètic no suficientment escodrinyat pels especialistes i, per tant, amb zones d’ombra.
En definitiva, un
monogràfic estimulant, únic, amb la missió de descobrir i incitar que arriba
just quan membres de la societat civil de desenes de pobles i ciutats
valencianes i catalanes, amatents a la crida de l’escriptor Josep
Lozano, es disposen a celebrar la segona festa dedicada a Estellés, una
commemoració a la manera de la que els escocesos celebren per a recordar el
poeta Robert Burns.
Francesc
Viadel
Pasqua, temps de
pas
Antoni Llull Martí
El mot Pasqua, nom de la festa més antiga en el món cristià, prové del llatí vulgar Pascua, que al seu torn és una modificació del llatí clàssic Pascha (llegiu páska), mot corresponent al grec Paska procedent de l’hebreu pesah ‘pas, trànsit’, nom de la celebració amb la qual els jueus commemoraven la seva sortida d’Egipte. En català antic es troba escrit Pascua, Pasca, Pascha i Paschua (ch sonant-hi com a k) i a Mallorca li deim Pasco. En les altres llengües romàniques el nom d’aquesta festa té la mateixa procedència, i en molts de casos una total coincidència gràfica: Pasqua és la forma corresponent al català, a l’italià i al portuguès, quasi igual al castellà, Pascua, i una mica més diferenciades són les formes corresponents al francès Pâques i a l’occità Pascos. Per cert que en aquesta llengua tenen una dita molt semblant a una de les nostres, i amb el mateix significat: fè Pascos abans les Rams.
El
nom de
Els
articles satírics, sobre tot de caire polític, anomenats pasquins, es
diuen així
perquè antigament a Roma els penjaven d’una estàtua que representava un
gladiador a qui la gent havia posat el nom de Pasquino, potser
relacionat amb Pasqua.
Avui en dia el mot pasquino ja no s’usa en italià, reemplaçat per
pasquinata. Una
accepció curiosa de pasquí, no recollida en el diccionari d’Alcover i
Moll, és la de ‘programa de mà, il·lustrat, d’una pel·lícula’, usual a
Manacor (no sé si
també a altres pobles), pels anys quaranta del segle
passat.
«Sóc tan sovint com
una corda fluixa i vençuda que vibra malament! Amb un ritme feixuc,
engavanyat
i lent àtona, corrompuda, corda desafinada, la meva ànima ment. Quants cops
l’hauria volgut muda per no sentir la música falsa del seu accent!» (Màrius
Torres, Poesies,
1947)
«Vull dir que no cal
que la ‘imatge’ actuï com una comparació tàcita: pot fer el seu paper per altres
camins. Per caricaturitzar la tímida inseguretat d’un vell home famós, Josep Pla
el descriu engavanyat
mentre, a peu dret, es posa els pantalons, i no se li acut d’asseure’s» (Maurici
Serrahima, La crisi de la ficció,
1965).
Locucions i frases fetes
Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d’aquest recull.
Nas
cagat. Brut de mocs secs, de taps.
Au, fuig d’aquí, tu, nas
cagat!
Navegar entre dues aigües. Moure’s en la incertesa.
No ho veu clar, això de la clínica o de
l’hospital, navega entre dues aigües.
Néixer amb la flor al cul. Ser
un afortunat.
Aquest paio va néixer amb la flor al cul; totes li
ponen.
Néixer de cara a la paret.
Néixer de mal estel.
A mi sempre m’ha tocat el rebre,
ves; vai néixer de cara a la paret.
Ni
cinc. Ni cinc cèntims de
pesseta.
Una feina tan bona que li he fet i no me n’ha donat ni
cinc.
Ni
en pampa ni en pols. Ni
en forat ni en finestra. No mostrar-se algú que hom esperava veure.
No l'hem vist ni en pampa ni en pols.
Ni
mai. Tant se me'n fum d'una cosa, d'un favor.
─No t'hi vol, a tu. ─Ni mai!
Ni
menys. Poc.
Amb la poca claror ni menys s'adonà que el
seguien.
Ni
mica ni molla. Gens.
D’aquestes promeses no me’n fio ni
mica ni gota.
Ni
xerric, ni merric. Gens ni mica.
Escolta, d’allò que deies a la
meva filla, ni xerric, ni merric, eh?
No
agradar molla. No agradar gens.
A mi, el caqui, no m’agrada
molla.
No
anar a l'hora.
No funcionar bé. No lligar bé.
Aquest microones no va alhora.
El Jaume i l'Amàlia no van alhora.
No
cabre a la pell. Està molt cofoi.
─Està content del resultat? ─No
cap a la pell!
No
cal patir-hi. No
val la pena d’amoïnar-s’hi.
─Estic molt amoïnat per la progressiva degradació de la
llengua.
─Bah, no cal patir-hi!
No
cauen totes les peres per Sant Joan. No tots els mal vénen al mateix dia.
─Ara només cal que em s’inflo
l’altre peu!
─Home, no totes les peres cauen per Sant
Joan.
No
caure-hi. No donar-hi.
Ell no va caure en
l’acudit.
No
créixer ni méixer.
No fer-se, un cos vivent.
Aquest arbre no creix ni meix.
No
creure. No
obeir.
Aquest murri no creu mai.
No
deixar ni astes vives. Assolar-ho tot.
Un tifó a les Filipines que no ha deixat ni
astes vives.
No
dir ni piu.
No dir res.
El vellet es desmaià sense dir ni piu.
No
donar-hi.
No caure-hi. No capir-ho.
Quina endevinalla! No hi dónes?
No
donar-ne ni cinc. No
confiar-hi, no inspirar solvència.
D'aquest escaldavins, no en dono ni cinc.
No
em fumbràs pas! No m’ensarronaràs.
Que salti la capterrera? No em
fumbràs pas!
No
es mereixen. Educadament, quan et diuen gràcies.
─Gràcies. ─No es mereixen.
No
es pot parlar d’un ruc, que no tregui les orelles.
Parlaven del bèstia del Pep Ribot i vet aquí que el ruc treu les
orelles.
No
ésser bo ni per treure un ruc del sembrat. No
ser bo per a
res.
És tan tòtil que no és bo ni per a treure un ruc del
sembrat.
No
ésser-hi tot. No tenir el seny complet. Alienat.
El pobre repapieja, és vell i no
hi és tot.
No
estar de brocs. No estar per jocs. No anar de romanços. No estar per
camàndules.
Al Pere no li vagis amb ruqueries
que no està de brocs.
No
estar-se de res.
Donar-se tots els gustos.
Aquesta gent viuen a l'ample, no s'estan de
res.
No
et dic re! Donant-ho per ben obvi.
─Amb la joguina, el nen se n’anà
ben torrat. ─No et dic
re!
No
fer-ne, o
dir-ne, d'altra. Tan sols
fer aquella cosa.
─Vols dir que tots diuen anar al "cole"? ─No en diuen
d'altra!
No
fer-se. No
enraonar-se.
No
fiar-se de barques de canyes. Ser sempre prudent.
T’invita a participar en el seu
negoci? No et fïos de barques de canyes, creu-me.
No
ficar en sac foradat. No oblidar un greuge, per a esperar
rescabalar-se’n.
Mira com t’ha tractat de lladre;
no ho fiquis en sac foradat.
No
filar.
No simpatitzar, no avenir-se, no fer-se.
El rus i l'alemany no filaven.
No
gastar embuts. Parlar pel dret, dir les coses clares, pel seu
nom.
Mira, jo no gasto embuts, les
coses pel dret i endavant!
No
gosar dir que l’ànima és meva. Restar callat, per apocament.
És tan babau que no gosa dir
l’ànima és meva.
No
haver començat que... s’esdevé el fet.
No hagué començat el discurs, que
el mataven.
No
haver-hi un pa a la post. Pobresa extrema.
Què menjarem avui, fill, si no hi
ha un pa a la post?
No
haver-ne de fer res.
No importar a algú, una cosa. No ser de la seva
incumbència.
─Amb qui festeges? ─No
n'has de fer res!
No
hi farà res. No hi farà nosa, hi serà més aviat bo.
No hi farà res que tornis a
regar-lo, aquest arbre.
No
ho era, allò de...
(plural). No ser allò que semblava.
No ho era, allò, de patates fregides, era
macarrons.
No
ho volia fer. Excusa sincera, d’infant, per a quan ha fet un mal o una
malesa.
–Et castigaré perquè has fet mal al nen! –No o volia
fer!
No
lluir-li el pèl. No veure-se’l aumon.
Tant que deia que vindria i no li
lluu el pèl aumon.
No
mirar prim.
No patir-hi gaire.
Me'n deus vint d'exactes? No cal que miris tan prim!
No
moriràs de brou de polla. No
tinguis tantes manies.
No t'amoïnis tant pel menjar, que no moriràs de brou de polla.
No
n'hauràs. Bo
i avisant que no aconseguirà quelcom.
Hi ha uns albercocs boníssims; si no calles, no
n'hauràs.
No
passar quimera. No
preocupar-se'n. No amoïnar-s'hi.
─No el puc trobar! ─-No passeu quimera!
No
plànyer. No
compadir.
T'ha pegat la mestra? Jo no et planyo.
No
plànyer-hi. No
estalviar-hi.
No els planyis l'aigua, a aquestes
tomateres.
No poder anar. Una cosa, no poder continuar malament com
va.
No poden anar, les classes
d’aquest mestre.
No
poder avenir-se'n.
Una cosa no caber a la barretina.
No me'n puc
avenir, que hagi mort.
No
poder sofrir.
No poder suportar.
Mira, no el puc sofrir, aquest falsari.
No
poder veure algú. Odiar-lo.
El Pep no pot veure el Ramon
perquè les hi canta clares.
No
saber on es té la mà dreta.
Ser ignorant,. Ser un pobre de mi.
─Han nomenat cap de personal lo
Ton del Guipa.
─Aquet? Si el pobre no sap on té la mà dreta!
No
saber per on tirar vores. Estar desorientat, no saber on anar.
La pèrdua del plet la deixat que
ara no sap per on tirar vores
No
saber-se aguantar un pet. Ser bocafluix, no poder aguantar un secret..
Ja ho has hagut de xerrar, no et
saps aguantar un pet!
No
sé on arribarem a parar! Dit davant unes actituds o una situació, deteriorades, que hom
fustiga o escarneix amb benignitat.
No t’han volgut creure? No sé on arribarem a
parar!
No
ser cuca ni moixó. No ser ni carn ni peix.
Aquet paio es creu una gran cosa i
no és cuca ni moixó.
No
ser-hi tot. Faltar un bull, estar tocat del bolet.
Aquet nen no hi és tot, no faria
allò que fa.
No
s’ho val. Educadament, quan et diuen gràcies.
–Gràcies. –No s’ho val.
No
t'amoïnis.
Invitant a no passar quimera.
No t'amoïnis, que ja els posarem a rotllo.
Ara diuen molt:
"No et preocupis", "No es preocupi", que són calc del castellà "No se preocupe". Val més usar el típic
nostrat.
No
tenir cap ni peus. No estar ben fet, no tenir estructura bona.
La seva novel∙la no té cap ni
peus.
No
tenir-hi part ni quart. No tenir res a veure, en absolut.
Jo no hi tinc part ni quart, en
aquest merder!
No
tenir-les totes.
Tenir por, poc control de si mateix.
Va veure els focs follets i no les tenia
totes.
No
tenir ni so ni arri. Sense solta ni volta.
La teva opinió no té ni so ni
arri.
No
tenir padrina.
Dit a qui s’auto enalteix amb poc fonament.
─De llatí, sóc el més bo de la classe. ─Noi, que no tens padrina?
No
tenir pesquis ni mesquis.
Una persona no tenir seny, o gràcia; una cosa no tenir suc ni bruc.
Aquest ruc no té pesquis ni mesquis.
No
tenir peu. Una nuvolada no tocar els horitzons.
No plourà, que aquesta bromada no
té peu.
No
tenir res a pelar (en
alguna cosa). No tenir-hi acció.
Tu, en això, no hi tens res a pelar.
No
tenir res de més avant. No tenir conseqüències, no tenir importància.
El seu refús no té res de més
avant.
No
tenir res més que la creu del front. Ésser molt pobre.
No pot donar educació als fills perquè no té res més que la creu del
front.
No
tenir solta ni volta. No tenir cap gràcia.
Una sortida que no té solta ni
volta.
No
tenir virtut. No
tenir empenta, no tenir buf, tremp.
Aquest esquifit no té virtut.
No
tenir-ne ni per a ensalivar. No tenir-ne per a res, ni per a començar.
On vas amb aquesta marranadeta de
guix, no ho veus que no en tinc ni per a ensalivar?
No
tocar el mall ni l’enclusa. Anar errat d’osques.
Amb la seva resposta, el
conferenciant no ha tocat el mall ni l’enclusa.
No
tocar quarts ni hores. Estar alienat, no tocar-hi.
D’ençà que ha perdut el marit, la
pobra no toca quarts ni hores.
No
totes han de caure a la borrassa. No
tot ha d'anar sempre tan bé.
Has perdut una assignatura? Tampoc no totes han de caure a la
borrassa.
No
treure’s la feina dels dits. Ser ronser en la feina, no acabar-la ràpid.
Aquesta has llogat? No es treu mai
la feina dels dits!
No
trobar-se bé. No sentir-se bé.
No em trobo gens de bé: tinc molt
mal de ventre!
No
val a badar! Cal vigilar, parar compte.
─M’ha clavat carxot! ─No val a
badar, noi!
No
valdre una pepa de deu. No
valdre res.
Aquesta criada no val una pepa de deu.
No
valdre un futre de poll.
No valer res.
No t'amoïnis pel que diu, que no val un futre de
poll.
No
venir d'aquí.
Ésser poca cosa, no importar.
Has perdut un vis? No ve d'aquí, home!
No
venir d'un, de dos, d’un pam.. No
fer-hi gran cosa.
─També volen venir el Jaume i
No ve de mitja hora.
No
veure-hi a tret de carxot. En boira, no es veu gens lluny.
S’ha aclatat una boira que no s’hi
veu a tret de carxot.
No
veure-hi de cap ull. Estar cec.
Sembla que no hi vegis de cap ull,
no t’adones de res.
No
veure-hi més enllà del nas. Tenir poc ull, poca visió.
Li ha dit que sí? No hi veu més
enllà del nas!
No
voler estar a la pell d’un altre. No voler compartir la sort d’un altre.
Lo Tarot ha pres la dona al
Pubill, però jo no voldria estar a la seva pell!
No
voler-ne més, d'aquest color.
No voler el tenor de la conversa.
Prou, no en vull més, d'acudits d'aquest
color!
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Idiota_0_553144685.html
La paraula idiota té una història més llarga i sucosa del que ens imaginem. Tal com explica l'últim Sàpiens , en la polis grega eren idiotes els ciutadans que no podien compaginar la feina amb la política.
Hi havia els polites , els ciutadans políticament actius, i els idiotes , que es limitaven a ocupar-se dels seus afers privats. No tinc la intenció d'ofendre ningú, però ja veieu que si de vegades ens hem sentit una mica idiotes no és perquè sí.
En sentit etimològic, és idiota el que no coneix cap ofici i, com a conseqüència, fa una feina prou alienant i marginal perquè quedi fora de l'es fera pública.
El llatí el fa sinònim d' ignorant . I a finals del XIX, quan la psiquiatria era políticament incorrecta i l'eugenèsia encara no s'associava al nazis, l'idiota va passar a ser el retardat que tenia una edat mental de menys de tres anys. El grau inferior a l'imbècil.
Ens passem el dia criticant polites però tenim una empedreïda vocació d' idiotes , de no-ciutadans.
La democràcia grega patia unes enormes mancances però si alguna cosa tenia clara és que al ciutadà se li ha d'exigir l'activitat política.
Molts de nosaltres, fins i tot quan ens toca per sorteig ser presidents d'escala o busquen gent per al comitè d'empresa, mirem tant com podem de passar el mort al veí.
Quan ens acorralen, sortim amb el típic "És que jo no serveixo per a aquests coses. Si discuteixo després no dormo".
I ja sé que queda fatal, però en un cas així el més honrat seria dir: "No, mira, és que sóc idiota".
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Llengua funciona com a metàfora en gairebé totes les llengües: el múscul del cos més important per parlar dóna nom al complex sistema que associant sons a significats crea infinites frases partint d'un conjunt finit.
Fins i tot l'anglès, que té tongue i language , parla de la mother tongue. Però, en canvi, no té una paraula per referir-se a la llengua com a facultat humana i una altra per referir-se a un codi lingüístic concret. Nosaltres sí: en diem llenguatge i llengua , una distinció que si no es té prou clara genera grans malentesos.
El llenguatge és una realitat natural, com l'òrgan de la visió. L'estudia la lingüística, que encara que sembli que estudiï llengües, l'únic que li interessa és el codi que subjau a totes. Les pren només com a miralls d'una dotació biològica universal.
Per contra, una llengua concreta -el francès o el català- és un fenomen social i polític de base natural i, per tant, no pot ser l'objecte de la ci ència entesa en el sentit més propi i restrictiu, el del mètode experimental tal com s'aplica, per exemple, en física.
Preguntar-li a un lingüística si el portuguès i el gallec són la mateixa llengua és -i ho caricaturitzo una mica perquè s'entengui- com demanar a un geòleg que dibuixi la línia per separar dos països.
És evident que una alta serralada o un ample riu són llocs adequats per posar-hi la frontera, però factors socials i polítics imprevisibles modelen arbitràriament el que semblava tan lògic, i els mapamundis en van plens.
ESMOLET DE PARAULES
En sentit popular, és agnòstic qui, a diferència de l'ateu, no afirma ni nega Déu. Però si filem més prim, és algú que creu que les preguntes més transcendents seran sempre misteris, perquè desborden els límits de la raó.
El terme, creat pel biòleg anglès T.H. Huxley el 1869, expressa un "no ho sé" tan humil davant tot el que queda fora de la ciència com desafiant amb els dogmes religiosos.
L'agnòstic, com Sòcrates, afirma saber que no sap, i enfonsa el xi rin guito als que trepitjant misteris pro clamen certituds inventades que s'aprofiten de la por i la ignorància.
S'obliga, doncs, a viure en el neguit de no saber on anem i d'on venim. Però dir que la raó no hi pot fer llum no impedeix creure, íntimament i de manera irracional, en alguna cosa que ajudi a viure.
Si certes creences ens fan més feliços i ens milloren com a persones, no tenir-les perquè no són racionals és un mal negoci. Kant deia: "Limita el saber per deixar espai a la fe". L'ateu no en deixa: afirma que el misteri no existeix. I el dogmàtic tampoc: assegura que el coneix.
Sempre he pensat que el dogma catòlic, en el seu sentit més carca, és tan poc compatible amb la fe com l'ateisme. Per poder tenir fe cal ser una mica agnòstic, perquè la fe és justament creure en el que res ni ningú pot garantir que existeixi.
"I per què hi hem de creure?", pregunta algú. "Si a tu et va bé no fer-ho, endavant", li respondria jo.
Però n'hi ha que som tan poca cosa que sense una mica de fe no ens en sortim.
ESMOLET DE PARAULES
Entenem per suburbi un barri perifèric. Però un barri que està con notat negativament: amb gent humil i edificis lletjos. En llatí la paraula ho deixa clar: suburbs vol dir, literalment, sota la ciutat . La ciutat es feia en un turó i el suburbi quedava sota, fora de la muralla.
L'urbanisme anglosaxó, amb un downtown col·lapsat, els ha convertit en àrees residencials: carrers amb casetes iguals i jardinet per a classes mitjanes.
Però el mot reté un sentit negatiu. I és que el que oposa suburbi a ciutat o a poble no és que sigui perifèric, el tipus de casa o el nivell de vida sinó, sobretot, l'absència de societat civil. Ho poden ser barris nous de trinca al mateix centre d'una ciutat.
Suburbi és una suma d'individus que viuen a prop sense fer mai res junts. Separats per unes barreres de confort, van amunt i avall en un tanc que en diuen totterreny .
Si l'urbanisme de ciutats i pobles aboca la gent a conviure, el d'un suburbi, incloent-hi les urbanitzacions reconvertides en primera residència, aïlla en la perniciosa autosuficiència que mata la vida social i desarrela de la tradició. Els únics veïns de l'home suburbà no viuen allà: són els concursants dels reality shows .
La degradació de la democràcia és inseparable d'una suburbialització que arrenca el teixit social i fa dels ciutadans residents. Restaurar-la exigeix urbanitzar suburbis.
Calen clavegueres, escoles, mercats i transport públic, però cal, sobretot, deixar de teleresoldre la vida perquè ningú es pugui escapar de fer de ciutadà.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Albert Pla Nualart
Intentava fer-li veure a un amic, amb tot el tacte, que no s'havia portat gaire bé amb algú, quan ell, intuint el que estava a punt de dir-li, em va interrompre: "Val més que no continuïs que em faràs sentir culpable, i el psicòleg m'ha dit que no em convé". Vaig callar pensant que qui no et deixa fer-lo sentir culpable t'està expulsant de l'amistat.
¿És útil sentir-se culpable? ¿Ens ajuda o ens fa mal? ¿És una moral d'esclaus, com deia Nietzsche, o una brúixola per no perdre'ns?
El sentiment de culpa el tenim en el llenguatge. La locució saber greu no expressa altra cosa. El pecat potser ha passat de moda perquè es basa en la desobediència a Déu. Però mantenim una altra fe igual d'irracional: creure que som lliures. És la fe que sustenta la moral i té com a inevitable derivat el sentiment de culpa.
Mentre seguim aspirant a coses tan sofisticades com ara estimar, no estarem mai a l'altura. Sentir-nos culpables, sense caure en l'excés, ens hi pot ajudar.
Ha de ser, això sí, una culpa que no aclapari. El malestar suficient perquè surti a compte obrar bé. I si ho trobeu antic, penseu que alguna cosa bona té la culpa que no sentir-ne gens és típic dels psicòpates.
L'associàvem a la moral repressiva que prohibia masturbar-se i amenaçava amb el foc etern. Però quan el foc etern és, com a molt, un estat d'ànim i la masturbació l'exercici dos del manual d'iniciació al se xe, no hem trobat cap estratègia més efectiva per millorar com a persones que sentir-nos, de tant en tant, una mica culpables.
----------------
RETRATS QUE PARLEN
L'home que fa deu dies vam veure al telenotícies de TV3 marcant el gol del triomf del São Paulo és un fantasma del passat. Enterrat sota munts de Ronaldinho i muntanyes de Messi, és el millor exemple del Sic transit gloria mundi .
Durant cinc anys es va carregar el Barça a l'esquena com un cirineu resignat i solvent. En recordo la xilena inversemblant davant el València que va donar a uns culers desnonats el passaport a Europa. I encara veig l'excessiu Gaspart aixecant els braços al cel, com si el sever Déu de l'Opus li hagués fet aquell regal per allargar-li la presidència.
Va tenir altar major en l'efímer santoral blaugrana, però la seva humilitat trista i una dentadura devorada per la pobresa feien que el confonguessis amb el sagristà.
Sense les cuixes d'acer d'un Ronald Koeman, xutava amb tot el cos i l'esforç el desmuntava com si fos un ninot articulat. Però la pilota sortia amb alguna cosa viva a dintre que la feia tan difícil de caçar com una papallona.
Escoltava les ovacions amb l'aire desorientat d'un esclau llançat al circ romà. Enmig de l'adoració massiva, semblava que encara busqués la mà tendra que quan era només un menino da rua l'havia d'acotxar.
Un dia els representants, moderns negrers de faveles, no es van posar d'acord amb el Barça, i el vam esborrar del nostre paisatge sentimental com qui oblida un cromo perdut en una mala ratxa.
----------------
Publicat en el diari ARA diumenge18 de setembre del 2011
RETRATS QUE PARLEN
Posat en una medalla seria l'efí gie noble d'un prohom que recorda Francesc Cambó. Tot ell respira aristocràcia i un intel·lectualisme que malda sense èxit per ser empàtic. Amb aire desmenjat, parla com els llibres, fent ús d'una re tòrica tan monòtonament eficaç que acaba fent que desconnectis.
Dóna respostes llarguíssimes a preguntes concises, però és difícil de tallar perquè no fa ni un punt i a part. Entra al drap de la broma equívoca, i més si és sexual, però té tan bona oralitat que ni així es mulla.
Dalt del faristol, diu coses més fortes que el Tardà amb tanta flegma que ses senyories ni es desperten. Si diu "Mori el Borbó" té el to de "Demà plourà", i encara hi afegeix una cita que fa oblidar si ha dit mori o visca.
És l' empollon autosuficient que sap que, encara que no caigui gaire bé, tots li hauran d'acabar demanant els apunts.
L'actual Estatut ha sortit tant de la seva ploma que Pasqual Maragall li deia "el Joan de l'Estatut".
Ve a ser el Duran d'Esquerra. El polític de raça que transacciona als passadissos i té destresa cortesana per coure les esmenes al punt just.
El repugnen els exaltats i, amb el traspassat Barrera, és del polítics d'ERC amb més sentit institucional.
Però avui li han tocat els virolais allunyant-lo dels dos lleons de bronze, Daoíz i Velarde. Solidaris en la impavidesa, li donaven una calma que no té preu.
11)
La ironia forada plaques
d’acer
Comunicació escrita:
reunir les dades
pertinents
Joan Tudela
Del llibre Llengua i
comunicació.