¿Angimbori o
atzimbori?
Joan Tudela
(Publicat al Diari de Barcelona el 5 de desembre del 1991)
Deixem ara de banda el color negre, perquè tot i alhora no es pot dissecar. En la guerra verbal s'hi val tot; el fang de la polèmica sobre els anuncis de la Generalitat ha esquitxat des de la Santa Mare Església fins el providencial president Pujol. Fins i tot hem hagut de veure com era atacada la cosa més sagrada de totes, la deessa Salut. Alguns subversius han arribat a l'extrem d'afirmar que fumar, beure i fer el dròpol sí que és vida. Tot s'ha posat en qüestió. Tot? No pas tot. Ningú no ha criticat el fet que els anuncis de la Generalitat són sempre i a tot arreu en català. Es veu que la gent troba que és normal. O no se n'adona. O no hi dóna importància. Això -i no és broma- és un èxit de la política lingüística de la Generalitat.
Fem ara la dissecció d'un cas contrari. A les jornades sobre la llengua que fa mesos va convocar IC, el sociolingüista Francesc Vallverdú hi va arribar d'allò més content, perquè l'acabaven d'atracar, però en català! Tothom el va felicitar. Que quan ens atraquen en la llengua del país, en comptes de tenir un disgust, tinguem una alegria patriòtica, això no és normal. Ja va dir el mallorquí Josep Maria Llompart que la nostra llengua serà normal el dia que els atracaments es facin en català.
Com convèncer els delinqüents? Les institucions no es poden adreçar a les associacions de lladres i assassins perquè no n'hi ha. Malament rai, si n'hi hagués: seria allò del crim organitzat, que diuen als telefilms, l'únic lloc on sí que atraquen en català. Els delinqüents no viuen fora de la societat. Però els defensors de la llei i l'ordre i els que en viuen al marge formen, tots plegats, un món a part, el de la novel·la negra i el cinema negre. El mal és que aquí jutges, policies i proscrits comparteixen una mateixa llengua de treball, que és el castellà. Ara en català només funcionen els mossos d'esquadra que vigilen algunes presons, però és de témer que, en contacte amb la realitat, es castellanitzin.
Què cal fer?, demanava Lenin vint-i-dos anys abans de ser dissecat. Doncs un programa global de normalització lingüística d'aquest món que novel·listes i cineastes anomenen negre, incloent-hi la policia estatal i la Guàrdia Civil. L'actuació a les policies locals, que Miquel Reniu va anunciar la setmana passada, les restes del naufragi de les campanyes normalitzadores de l'Administració de Justícia i els catalanitzats col·legis professionals d'advocats poden servir de llavor per tirar endavant un gran programa adreçat a tot aquest món en què la situació del català és tan negra.
Un cop rellegit aquest article meu del 1991, podríem preguntar-nos: vint anys després, què se n'ha fet, dels protagonistes? A veure. El negre dissecat de Banyoles va tornar a l'Àfrica negra, on va ser enterrat amb tots els honors... i després oblidat: la seva tomba és víctima de la deixadesa, perquè ningú no en té cura. La publicitat institucional continua existint, però no és tan intensa com abans, i val a dir que, almenys la de les nostres principals institucions (Generalitat, Ajuntament de Barcelona, Diputació de Barcelona) continua expressant-se sempre i a tot arreu en català. La llengua dels atracaments -però- continua sent el castellà. Pel que fa a la policia, el desplegament dels mossos d'esquadra com a policia integral ha fet que tinguem, actualment, una policia catalana. Però les presons són un forat negre de la política lingüística: malgrat que Catalunya és l'única comunitat que gestiona les presons, allà dins la megafonia és sempre en castellà i els funcionaris s'adrecen sempre en castellà als presos.
Començo a buscar desesperadament al primer lloc on s'ha de buscar qualsevol novetat: el savi Google. Però no hi trobo res. “En quin context ho han escrit?” En aquests casos el context és bàsic, esclar. “Ah, no, aquí, en un article que parla de la nova consola que presenten”, em diu. Ostres, era només curiositat per saber d'on venia el nom! Encara sort.
(Per cert, nintendo en japonès vol dir una cosa així com confia en el que et digui el cel, segons una altra jove sàvia, la Viquipèdia.)
El procés de normalització lingüística gairebé mai ha deixat de formar part dels debats polítics al 100%, a voltes emmascarats de qüestions tècniques i judicials. Doncs bé, amb el títol de La llengua a Girona no em vull referir, únicament, a com es parla o com s'expressa la gent, la ciutadania, a la magnífica ciutat dels quatre rius, a l'exuberant, culturalment parlant, Florència catalana, sinó que pretenc fer una ràpida radiografia de com es troba el tema de la llengua, la sociolingüística, en el conjunt de territoris que formen la regió de Girona; el que tècnicament/electoralment s'anomena la demarcació de Girona o que alguns, un xic nostàlgics d'autoritaris règims anteriors, encara denominen “la província de Girona/Gerona”. No hi ha dubte que, en el seu conjunt, l'ús de la llengua a les comarques gironines és força superior a la mitjana catalana; ara bé, comencen a existir zones en què la cosa no marxa gaire bé. Per exemple, en tota la franja costanera, des de Portbou fins a Blanes, amb les excepcions dels llocs que encara conserven l'esplèndid parlar salat, la normalització de la llengua, l'ús del català al carrer, és feble. A més, és molt preocupant que el sector turístic encara no consideri que la llengua pròpia de Catalunya ha de ser un revulsiu per millorar i transformar un model turístic força esgotat. La Costa Brava només tornarà a ser aquella terra màgica i encisadora, allunyada del turisme desendreçat i malgirbat, si inclou, com a valor afegit, la qualitat de la llengua i el seu ple ús en la quotidianitat. A la contrada gironina, molt rica en paisatges físics i geogràfics (mar/ muntanya, interior/costa, urbà/rural), també existeixen diversos “paisatges” lingüístics, graus diversos de consciència lingüística/política; de tota manera, amb excepcions limitades, l'acolliment lingüístic dels immigrants, tot i ser molt complicat, es fa més planer que en altres indrets de la demarcació barcelonina o tarragonina. En aquest sentit, sí que considero que Girona ha de liderar el procés de normalització del català, la lluita a favor de la immersió a l'escola, i rebutjar radicalment (políticament i socialment) aquells que pretenen posar en dubte el concepte del català com a llengua pròpia del territori i utilitzar la llengua com a arma llancívola, al servei de l'unionisme castellanista, per tal d'intentar fracturar la nostra estimada nació catalana.
Ara que el clam s'ha fet general, potser a Twitter els costarà més justificar el menyspreu pel català que van mostrar al setembre, quan els vaig visitar a la seva seu. O potser no: fent-nos més visibles també hem despertat l'oposició visceral dels que troben que amb l'espanyol ja es va a tot arreu, i disparen contra els futbolistes i els presentadors que, ara sí, es manifesten a favor de tenir Twitter en català. Fins a cert punt entenc que hagin trigat a fer-ho: quan el teu mercat és el veí, costa arriscar-te a ofendre uns clients que tenen la pell tan fina. Per això, més enllà de deixar-se traduir al català, el que cal és que Twitter -i altres serveis de la web 2.0- permeti especificar en quin idioma escrivim els tuits i triar en quin idioma volem llegir-los. La barreja actual és un nyap per als que tenim la sort de ser plurilingües. A veure si a San Francisco se n'adonen d'una vegada.
Dissabte es va organitzar una gran, massiva, piulada reivindicativa perquè els avisos, caràtules i altres informacions del sistema Twitter siguin en català com ja són en altres idiomes amb menys parlants. A les vuit en punt s'havia d'escriure #tuitterencatala a l'ordinador o al mòbil i enviar-ho als amos de l'invent els quals, segons vaig entendre, viuen a San Francisco. Mentre esperàvem que toquessin les vuit van començar les desavinences. Uns piuladors van observar que #twitterencatala contenia una falta ortogràfica i van córrer a avisar tots els altres que ja que es tractava de defensar l'idioma calia ser curosos i escriure #twittererencatalà. De seguida va a aparèixer un altre grup partidari d'escriure #tiwitterenCatalà per donar alçada i importància a la llengua reivindicada. Uns altres ho van trobar insuficient i es van mostrar a favor de piular #twitterEnCatalà, de la mateixa manera que diem el rei En Jaume. Van sortir llavors els entesos avisant que o tots escrivíem #twitterencatala com havíem quedat o els missatges no arribarien. Uns altres asseguraven que arribarien igualment s'escrivissin com s'escrivissin, perquè el Twitter no entén d'accents ni majúscules. Es tractava, però, d'una qüestió de principis. Escriure #twitterencatala era com posar la bandera catalana amb les simples quatre barres del comte Guifré i #twitterEnCatalà era com brandar l'estelada. Si els partidaris del #twitterEnCatalà no van tractar de botiflers els del #twitterenCatalà i aquests no van acusar de traïdors els de #twitterencatalà i els de #twitterencatala no van ser titllats de ser del PP és perquè van sonar les vuit campanades i tothom es va posar a la feina, i perquè a aquella hora començava el Barça i en aquest país quan comença el Barça es fa el silenci i la provisional pau i treva de l'abat Oliba.
A les vuit encara va passar una altra cosa. Va començar el recompte de les primàries d'ERC. Van guanyar Oriol Junqueras i Alfred Bosch, substituts de Joan Pigcercós i Joan Ridao. En saber-se el resultat, Junqueras va dir que maldaria la unitat de l'independentisme català. Titànic.
(del 30 de setembre del 2011 al 26 de març del 2012)
Dates: 30/09/2011
Hora: a les 12
hores
Lloc: Jardí Mercè Rodoreda (Institut d'Estudis
Catalans)
Dia Internacional de la Traducció. Lectura de textos
L'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) coordina, un any més, una sèrie d'actes participatius per a fer visible la tasca del traductor.
Aquest any l'Institut d'Estudis Catalans participa en la celebració amb lectures de 5 o 10 minuts de durada de fragments d'obres traduïdes per membres de l'Institut, a partir de les 12 hores del divendres 30 de setembre, al Jardí Mercè Rodoreda (Casa de Convalescència. Carrer del Carme, 47. Barcelona).
Les lectures s'anuncien als webs de l'IEC i de l'AELC, i als mitjans de comunicació.
Organitzat per: Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC)
Aquesta activitat forma part de l'Any de la paraula viva
|
|
|
|
|
|
|
La mainada d'origen estranger escolaritzada a Catalunya acaba dominant el català i el castellà per regla general en un termini de sis anys, segons un estudi d'àmbit nacional elaborat per la Universitat de Girona (UdG). La dada és una de les més destacades d'un informe que posa de manifest diverses consideracions que avalen la immersió lingüística com a eina d'integració dels nens i nenes nouvinguts o fills de la immigració.
La situació no és homogènia, naturalment, i es detecten algunes variacions depenent de l'origen lingüístic dels alumnes, i també de l'entorn veïnal on viuen. Hi ha un seguit de conclusions que, tot i semblar òbvies o previsibles, ajuden a fixar amb dades objectives les evidències. Una és que la creació de bosses d'immigració desconnectades de l'entorn lingüístic autòcton fan més difícil l'aprenentatge. L'altra és que hi ha col·lectius determinats que tenen més dificultats per accedir amb solvència a la llengua del país. No hi ha dubte, en aquest sentit, sobre el pes decisiu de l'escola com a factor integrador i centre de transmissió d'una llengua vehicular comuna que permet relacionar-se nens i nenes amb diferents, en alguns casos molt diferents, idiomes materns. I l'altra és la necessitat de fomentar al carrer la desaparició dels guetos, autèntica barrera a la integració lingüística i social.
Una altra conclusió a tenir en compte és el fet que aquest estudi demostra que, al cap i a la fi, la llengua no és cap obstacle a l'hora d'adquirir coneixements, qüestió que es constata a partir del fet, per exemple, que la immersió lingüística en català provoca un major fracàs escolar entre la mainada castellanoparlant. Les dades parlen clar.
En una conferència de premsa, ha dit, basant-se en les conclusions del dossier, que el català anava a bon ritme, i ha lamentat 'l'escassa predisposició de l'estat envers la llengua catalana. En paraules seves, el govern espanyol no solament no protegeix la llengua, sinó que la combat, amb les sentències del Tribunal Constitucional i les del Tribunal Suprem sobre la immersió lingüística.
Segons l'informe, les dades són esperançadores per la llengua:
el 13% de castellanoparlants s'han passat al català i un 97% dels joves de 19
anys saben escriure bé en català. 'És un èxit de la immersió', ha dit Mascarell,
que ha afegit: 'ningú no pot dir que la societat catalana no sap administrar la
pluralitat de les seves llengües'.
Ara, la salut de la llengua a la
societat contrasta amb l'escàs ús en altres àmbits, com el de la justícia, on
encara no s'hi ha normalitzat. De fet, només el 14,5% de les sentències dictades
l'any passat a Catalunya es van redactar en català, concretament 37.645, 2.300
menys que l'any anterior, mentre que 221.359 es van dictar en espanyol, onze mil
més que no el 2009.