barraca
Caseta del
gos.
|
Al gos no el furgues amb la granera quan està dins de la barraca,
que l’enrabies. |
En la
novel·
|
Bordava amb veu grossa i rogallosa un gos d’aspecte feroç lligat
amb una cadena a una tosca barraca de rajola vora la paret del
celler. |
Les
barraques dels gossos han sigut tradicionalment de fusta o d’obra. Actualment
són de plàstic, com tantes coses.
Aquesta accepció de la paraula barraca és molt corrent en
valencià, però no l’arreplega cap diccionari.
17x24 cm - 272
pàgines
En II Jornada sobre el Valencià de Taula
de Filologia Valenciana, que tingué lloc a Alzira, es va presentar el llibre Millorem la pronúncia, de Josep Saborit,
editat per l’Acadèmia Valenciana de
Millorem la pronúncia descriu el sistema fonològic del valencià actual, amb molta argumentació i profusió d’exemples. El treball fa una proposta d’estàndard oral valencià, partint d’eixa descripció, que comprén els parlars valencians i, també, altres variants de la llengua. Un mèrit d’esta publicació és la sensibilitat i pedagogia de l’argumentació, que no reprimix cap particularitat genuïna del valencià. L’encert de l’AVL és total en publicar-lo, perquè està en la línia aperturista, autònoma i real que caracteritza la institució normativa valenciana. L’acadèmic Josep Lluís Doménech diu en el pròleg: “Esta línia de treball de l’autor l’hem vista reflectida també en uns altres estudiosos valencians que s’han preocupat igualment pel necessari acostament als parlars valencians”.
Millorem la pronúncia es dividix en sis apartats dedicats a les vocals, les consonants, la relació entre ortografia i fonètica i els dialectes valencians; els dos apartats finals arrepleguen una sèrie de mostres i transcripcions dels diversos parlars valencians i uns utilíssims exercicis de correció fonètica. El treball ve acompanyat d’un CD amb uns fitxers d’àudio que exemplaritzen i complementen els conceptes descrits i prescrits.
Amb un to pedagògic, Saborit és categòric a combatre la reducció del sistema fonològic del valencià general tradicional, com ara les ee i les oo obertes; defén la pronúncia sonora de la g, j, tg i tj (gent, jove, fetge) i de s, z (casa, onze); la realització palatal de la x en paraules com baixar i Xúquer (no baissar ni Txàtiva); emfatitza sobre la diferenciació de v respecte de b (dir Balència en lloc de València) i alerta sobre la profusió del ieisme (llet > iet, vall > vai). Trobem a faltar, com apuntà Àngel Calpe, la descripció (i prescripció) de la pronúncia dels aplecs -mpt-, -tm, -tn- (comptar, setmana o cotna), cosa que indiquem a fi que es puga esmenar en futures edicions.
És un llibre molt recomanable per a tots els professionals de la llengua, i particularment per al professorat de tots els nivells de l’ensenyament del valencià, pel seu caràcter pedagògic i didàctic, perquè com diu l’autor en la introducció: “L’anivellament de la fonètica valenciana amb la castellana, sobretot entre les noves generacions, és un problema més seriós que no sembla”. I també hauria de ser manual de referència dels professionals dels mitjans de comunicació en el vessant oral. Però especialment hauria de ser, ara com ara, llibre de capçalera dels directius de RTVV, que permeten que al costat d’excel·lents professionals, ben competents en la dicció i pronúncia valencianes, hi haja locutors/ores per als/a les quals la fonètica pròpia i distintiva d’esta llengua és inexistent.
J. Leonardo Giménez
Tècnic lingüístic d’Administració Local. Membre de
TFV
Algunes dites relacionades amb
Antoni Llull Martí
La setmana passada us vaig parlar del significat del mot quaresma i de com es diu en diverses llengües. Avui em referiré a alguns refranys i dites relacionades amb aquest període que en altre temps era tan mal de passar per les mortificacions i rigorosos dejunis als quals eren obligats els cristians catòlics. Una cançó que encara era popular quan jo era al·lot diu: sa corema ja és passada / Mare de Déu, que no torn / que tenc s’esquena escorxada / d’anar a dormir tant de jorn.
Diuen a diversos països (al nostre, a França, a Itàlia i potser a d’altres) que els qui troben curta la quaresma són aquells qui deuen diners i els han de tornar per Pasqua. Un vell proverbi francès en dóna una altra fórmula: caresme ou jeune n’ennuient pas / qui fait grand chère a tous repas ‘Quaresma i dijuni no enutgen gens / aquell qui de res no es priva en les menjades’.
Moltes dites al·ludeixen a la llargària de la quaresma: més llarg que una corema. En castellà diuen más largo que semana de cuaresma, i també a fuerza de ayunos llegan las Pascuas. Una graciosa dita en aquesta llengua proposa que ayunen los santos, que no tienen tripa. Quan a la fi arribava Pasqua la gent n’estava ben cansada de dejunis i de sermons. Per això els italians deien que dopo quaresima predicatori e broccoli non vale un par di zoccoli ‘després de la quaresma, predicadors i bròquil no valen un parell d’esclops’.
En castellà diuen que la cárcel y la cuaresma, para los pobres es hecha, supòs que per allò que un ric l’ha d’haver feta molt grossa per anar a la presó, i d’altra banda que qui té prou diners pot fer els dejunis i l’abstinència de carn sense passar-s’ho gaire malament, posat que pot menjar llagosta, i tota casta de peix fi i formatges i esclata-sangs i fruites saboroses sempre que en tengui ganes. Com diu un refrany portuguès, a quaresma é a cadeia para pobres é feita, és a dir, ‘la quaresma i la presó són fetes pels pobres’.
Hi
ha paraules que s’expliquen soles: oi que si us demanessin d’on surten mots com
ara bocabadat, pellofa o miolar, per posar tres estils diferents,
no us empatollaríeu gaire? Doncs amb empatollar-se segurament tampoc. Ja es
veu que ve de patoll, ‘conjunt de
gent que van plegats desordenadament, atropelladament’, i al seu torn aquest de
patollar, ‘agitar els peus en el fang
o l’aigua estancada’. Ara, aquella cara de reny que fem quan diem a algú “Però
es pot saber què t’empatolles?” fa pensar en l’ús de patuès, un terme despectiu per
referir-se a les variants dialectals que no en va ha estat encunyat a França. I
no diríeu mai d’on prové patollar?
Justa la fusta, del francès patouiller, que té exactament la mateixa
arrel (patte, ‘pota’) que patois.
«Quan va haver acabat
de sermonar tia va donar-me un cop de colze i una mirada intel·ligent es creuà
amb la meva. Al sortir va dir-me que mossèn Miquel sempre havia estat un
llepaculs dels rics i que ara el feien empatollar-se
on no li pertocava. Aleshores vaig comprendre que aquell sermó anava que ni
pintat per a mi» (Maria Barbal, Pedra de
tartera, 1985).
«No’t fassis ilusions,
amich Francesch: lo meu germá, repetint la teva frase, m’ha escoltat embadalit
quan, pobre de mi, me li he empatollat alguna d’aquellas caborias
estranyas qu’ell ne diu filosofías mevas» (Narcís Oller, La febre d’or,
1892).
Locucions i frases fetes
Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d’aquest recull.
Malament rai! Pèssim pronòstic, mal averany.
─Quan li ho he dit, ha reguitnat i
de quina manera! ─Malament rai!
Mal
abeurat! Insult dit amb ràbia.
El dat pel sac és un mal
abeurat!
Mal
de cap, lo ventre ho sap.
¿Tens mal de cap? Lo ventre ho sap.
Mal
que mal...
Acceptant joiosament un mal menor.
─Quina vols, d'aquestes dues?
─Home, mal que mal la pubilla!
Mal
xinat. Mal nascut.
Lo teu nét és un mal xinat.
Mals endreços.
Cambra on hom desa els fòtils.
Aquest pis també té mals endreços.
Màquina de retratar.
Càmera fotogràfica.
Llàstima que no portava la màquina de
retratar!
Manyoc de padrina. Cilindre de roba on la padrina enrotlla els fils de color per a
sargir.
La padrina no pot trobar el seu manyoc de
padrina.
...m’has dit! Amb
despit.
─Que
ja ha arribat, el pastís? ─Sí, pastís m’has
dit!
Massa poc!
Tot aprovant un càstig, un inconvenient.
T'ha pegat el mestre? Massa poc!
Massa que...!
Penedint-se de quelcom.
Massa que l'hi he dit!
Mastegar tatxes. Menjar desganat, avorrit.
Au, fill, que sembla que masteguis
tatxes!
Matar el cuc. Menjar de moment un mos per a entretenir la gana.
─Ja dines? ─Home, mato el
cuc.
Menjar com un lladre. Afartar-se a petapell.
El bordegàs fa el dropo i menja com un
lladre.
Menjar com una grípia. Afartar-se de valent.
Aquet galifardeu menja com una
grípia.
Menja i calla. Reny que s’emporta el bocafluix que a taula diu una
bestiesa.
Menja i calla, tu,
carnús!
Menjar poc i pair bé. Consell molt casolà.
─Et vec molt reposat. ─Home, menjar poc i pair
bé.
Me'n tornaràs contesta.
Esperaré el bon comentari respecte a allò que et proposo.
Adoba les dàlies amb fem de cabra i me'n tornaràs contesta!
Mercat de Calaf. En gros desordre, amb molt de xivarri.
La classe de llatí, avui, semblava
un mercat de Calaf.
Més
aviat fet que dit. Fer-ho ara mateix, fàcilment.
Veus? Més aviat fet que
dit.
Més
callat que un mort. Mut total.
─I el Pere què hi deia a tot això?
─Ell més callat que un mort.
Més... que fet d'encàrrec.
Més... que donat a fer. Ésser-ho a tot fer.
Ets més ruc que fet d'encàrrec!
...
més que...!
Grup que emfasitza molt.
Dolent més que dolent! Ruc més que ruc!
Més
que no jo, més que no tu. Més
que jo, més que tu.
Ell té dos títols més que no jo. Té dos anys més que no tu.
Mira'm i no
Mira on balles! La
mà enlaire i movent les dues últimes falanges de l'índex.
Que jo puja a dalt sola?
Mira on balles!
Mira què et dic. Fixa-t'hi bé, fes-me'n cas.
No en faràs la meitat d'aquesta feina, mira què et
dic.
Misèria no
A ca
Molla de
(negació). Sense gens.
Morir per morir, morir tip!
Dit per aquell que està tip que el privin de menjar per raons de dieta.
─No et convé aquest tros de pastís, tossut! ─Dona, morir per morir,
morir tip!
Moure soroll. Alterar, amoïnar, esvalotar, crear problemes.
Hep, sense moure soroll, eh!
Muts i a la gàbia! Cal, o convé, callar.
─Jo he vist que aquest paio saltava la capterrera! ─Tu, muts i a la
gàbia!
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Esmolet_0_548945107.html
L'esmolet era algú que anava pels carrers amb la mola incorporada a una motocicleta. Emetia un xiulet graciós i distintiu. (No aquell estrèpit dels butaners.) I la gent sortia de casa amb tisores i ganivets que havien perdut tall. Associant-lo a l'agudesa, també diem esmolet a algú que és espavilat.
Sota l'advocació d'aquest humil ofici, enceto avui una secció que trobareu aquí de dilluns a divendres. (Els cap de setmana seran per als retrats.)
Per uns segons farem saltar espurnes esmolant paraules que la desídia o la mala fe han anat esmussant. Si volem que el pensament talli, sigui incisiu i transformi la realitat, primer de tot hem d'esmolar les paraules, que és l'alternativa més civilitzada a l'esmolada d'eines que suggereix el nostre himne nacional.
La forta crispació que ve demanarà tones de diàleg. Però el diàleg degenera en estèrils discussions quan fem servir la mateixa paraula amb sentits diferents. Partir tots del més exacte, permet veure on hi ha la diferència i ajuda a acostar posicions.
La paraula és una cambra tancada on rarament entra la llum. La reiteració d'un ús impropi en va alterant el sentit d'una manera tan insidiosa que rarament ens adonem que, sense cap canvi en el discurs, el missatge ja no és el mateix.
La manipulació més efectiva del pensament posa la ideologia dins les paraules. És perversa publicitat subliminar. En règims en què la violència necessita vots, l'ús esbiaixat d'una paraula, com ara terrorisme , és més letal que una arma de destrucció massiva.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Un dels models de TV3 és la BBC, però mentre que la BBC sol parlar d'ETA com "el grup separatista basc", a TV3 és sovint "una banda terrorista".
Això no vol dir en absolut que la BBC condemni ETA menys que TV3. Vol dir que, per norma, restringeix l'ús de terrorista , perquè -havent-hi rumiat- creu que fa més difícil enten dre la complexitat d'un conflicte.
L'ús interessat n'ha fet un adjectiu inútil per a la informació. Està tan demonitzat que no descriu sinó que estigmatitza. Si a un estat li pengen aquesta etiqueta, esdevé envaïble; i si la pengen a una minoria ètnica, s'obren les portes al genocidi.
Qui aposta per la pau vol entendre l'origen de la violència, vingui d'on vingui. En el llarg conflicte entre kurds i turcs, palestins i israelians, bascos i espanyols, etc., dir que els uns són terroristes i els altres no, aposta per la violència.
Tant Hamàs com Israel fan actes de violència execrable. Qualificant de terroristes els uns i els altres no només enquistem l'odi. ¿Hi ha graus d'ètica en la mort d'infants?
Però el més pervers és que l'ús de terrorista deshumanitza. Un cop hem decidit que algú ho és, passa a ser prou poc humà perquè torturar-lo ja no sigui tan il·legítim.
La informació que usa terrorista , com ara l'ARA, dirà que no pretén deshumanitzar a ningú. Obvia una evidència: una paraula no vol dir el que voldríem que volgués dir, porta la càrrega que li ha anat posant a sobre un prolongat ús. I és amb tota aquesta càrrega que n'hem de fer un ús responsable.
ESMOLET DE PARAULES
L'ideal, compartit per tot l'arc parlamentari, que tots els catalans dominin per igual català i castellà condemna el català in aeternum a ser la llengua d'uns quants enfront d'un castellà llengua de tots. La raó és simple: del castellà, segona llengua del món, sempre ens vindran immigrants que, almenys de moment, no parlaran català. I el moment es fa etern quan viuen en zones on el català és una papallona exòtica.
Aracil i la història demostren que el bilingüisme social és el mite que fa passador un procés de substitució. En la societat urbana postindustrial, llengua comuna -la del contacte pú blic i impersonal- és sinònim d'una.
Als suburbis i la metròpoli, que és on viuen el 80% dels catalans, és el castellà. Només en nuclis rurals el català és encara la llengua del carrer.
I en aquest marc sociolingüístic, el seu ús popular es castellanitza mentre l'elitista es llatinitza.
El nacionalista espanyol alimenta el mite del bilingüisme perquè sap que, per darrere, el castellà avança. I el català l'apuntala per salvar la cara i no fer de la llengua casus belli . Però tots dos tenen el somni humit de fer la seva llengua hegemònica.
No excloc -ho dic sempre- que pel bé de tots, de la convivència, hàgim d'abandonar el català a la inèrcia que, molt a la llarga, en farà un irlandès.
Ara: si volem que sigui algun dia com l'holandès a Holanda o el suec a Suècia, el model -i sé que és utòpic- hauria de garantir que, en general, els catalans sabessin més català que castellà, i molt més anglès del que saben ara.
ESMOLET DE PARAULES
La immersió lingüística ensenya una segona llengua fent que no sigui objecte d'estudi sinó vehicle d'aprenentatge d'altres matèries. El mètode neix al Quebec als anys 60, quan pares angloparlants convencen l'escola que la millor manera perquè els seus fills aprenguin francès no és estudiar francès sinó en francès.
L'èxit va ser tan gran que avui s'aplica en moltes escoles dels EUA. I l'experiència acumulada permet dir que, si bé és cert que en els primers anys l'alumne immergit no és tan bo com el monolingüe en la llengua materna o en matemàtiques, amb el temps l'atrapa i fins i tot el supera.
Al final de l'ensenyament, els immergits tenen, en totes les matèries, un nivell equivalent o superior als monolingües, saben una llengua més i n'aprenen més fàcilment de noves.
Però, sobretot, entenen millor la llengua i la cultura pròpies, perquè se les poden mirar des de fora. Deixen de ser la llengua i la cultura, per ser només una llengua i una cultura entre les altres. Aprenen, doncs, a respectar i valorar la diversitat.
La immersió té sentit quan la llengua materna de l'alumne és tan forta socialment que el seu aprenentatge està assegurat. Dit al revés, immergim en una llengua prou feble socialment perquè, sense immersió, no hi ha garanties que s'aprengui.
Defensant la immersió admetem, doncs, una evidència: que el castellà és la llengua dominant. Si algun dia ho arribés a ser el català, tindria sentit plantejar- se una immersió en anglès o, per què no, en castellà.
----------------
ESMOLET DE PARAULES
Albert Pla Nualart
En un sentit anglosaxó, el cínic és un sarcàstic que viu als antípodes de la ingenuïtat. En tothom hi veu interès. Entén la bondat com pura comèdia. Es regeix pel "Com més malpensis, més l'encertaràs".
D'aquest cínic se n'ha de fugir. Cal ser molt mesquí per no poder veure noblesa en ningú.
No és tan antipàtic el nostre cínic, proper a l'origen del mot: una escola filosòfica pionera dels hippies .
Els cínics d'abans de Crist només volien viure d'acord amb la natura. Menyspreaven el poder, la fama i els calés, i es negaven a votar. Per evitar hipoteques, vivien al carrer amb el dubtós sentit de la higiene i el pudor d'un quissoflauta. Els deien kynikos , que vol dir com un gos .
Però la societat castiga qui se salta les convencions. Tot i que el cínic clàssic desafiava el materialisme, el temps li ha penjat la llufa de no creure en la virtut.
Avui diem cínic a qui es vanta de no creure en els valors de la majoria, com en l'Antiguitat, però som prou hipòcrites per dir que aquests valors no són els dels anuncis -ser ric, guapo i famós-, sinó els que volem que ensenyin les escoles.
Entenem, doncs, que és cínic qui diu com Zaplana "M'he ficat en política per forrar-me". L'únic que el separa del malparit és que té la franquesa, o la barra, de no voler passar per virtuós.
També hi ha cínics per ultraidealisme. Indignats perquè ens exigim tan poc, no estalvien comentaris corrosius perquè tinguem, almenys, mala consciència.
----------------
RETRATS QUE PARLEN
Té faccions severes i allargades i, entre ressentit i escaldat, tracta amb desdeny altiu uns mitjans que veu venuts al capital. Pròxim en idees a Arcadi Oliveres, està lluny de la seva humil afabilitat. Diu que no el deixen sortir enlloc pe rò tampoc no ho facilita gens.
El seu barceloní dels 60 -quan Franco el va forçar a l'exili- està ple d'oclusives explosives de 35 anys d'anglès professoral a Baltimore.
Vol sortir del pou contradient en tot el "dogma neoliberal": augmentant la despesa social a través d'una reforma fiscal que fes pagar als que s'han forrat en les vaques grasses el mateix que paguen a Suècia.
El govern, afirma, no recapta la riquesa, la deixa en mans dels més rics, i això l'obliga a reduir el dè ficit re tallant drets socials. Que no gasti estanca una economia ja frenada per l'endeutament de les famílies i estronca una font de llocs de treball.
En la reforma de la carta magna hi veu un atac a l'estat del benestar i, com que no era al programa del PP ni del PSOE , diu que cal un referèndum per evitar augmentar encara més la distància governats-governants.
I si més que retratar-lo resumeixo què pensa és per equilibrar la constant presència als mitjans dels que proclamen tot el contrari. Potser ell viu sobre un terròs i la raó la tenen els que eliminen l'impost de successions i tanquen CAPs. Però com diuen a Baltimore: "It's good to get a second opinion".
----------------
Publicat en el diari ARA diumenge11 de setembre del 2011
RETRATS QUE PARLEN
Ràpid de cap i brillant imitador, idolatra el Boss però, més que el carisma d'un Bruce Springsteen, té la picardia múrria de l'Stòitxkov, que ja era el seu referent quan va impressionar el Puyal d' Un tomb per la vida .
Té prou d'actor per ser el totterreny que s'adapta a públiques i a privades. I, quan convé, manté a ratlla una frivolitat que està disposat a exhibir per exigències del guió.
Si l'hagués de definir amb un sol adjectiu seria hàbil, però massa hereu del perfeccionisme neuròtic, de vegades s'oblida que el seu equip no el formen instruments per assolir l'excel·lència, sinó persones que ho faran més bé si se senten valorades.
Talla molt bé quan l'entrevistat tira pilotes fora, però està tan segur d'ell mateix que també s'hi llança a mig explicar una idea complexa. Tot el que qüestiona versions oficials demana temps, perquè desarrela prejudicis. No donar-lo fa menys plural i crític un mitjà públic.
Si en obert pot arribar a ser prepotent, com deu ser a micro tancat? Ser bo parlant no dóna patent per alliçonar experts. Alguna emoció mal posada, quan el domina, el delata.
Però té la grandesa, insòlita en un crac mediàtic, de saber disculpar-se. I li sobra talent perquè, si el gestiona bé, mai li falti audiència.
L'assignatura on necessita millorar és el tracte humà. Si al final no l'aprova, les privades l'esperen amb els braços oberts.
És un assaig sobre el llenguatge organitzat a partir de molt guions, reflexions, paperets, lectures, recollits durant molts anys de fer l'assignatura introducció a la lingüística. Està plantejat en to d'assaig, en molts moments provocador. D'aquí les sortides de to.
Hi ha un origen clar del naixement del llenguatge?
L'opinió entre els experts està dividida. Hi ha qui pensa que el llenguatge comença amb les primeres mostres de pintura i escultura i d'això fa uns quaranta mil anys, a tot estirar. Però altres diuen: si s'ha trobat l' Homo sapiens anatòmicament modern, amb una capacitat craniana com la nostra actual, i té cent cinquanta mil anys, què fa? ¿S'espera cent mil anys per començar a parlar? No, home, no!
Així que neix fa cent cinquanta mil anys?
Fa cent mil anys, els humans surten d'Àfrica, fa seixanta mil anys eren a la costa de la Xina, i fa quaranta-cinc mil anys hi ha mostres que havien arribat a Austràlia. Sabien navegar, no hi van anar nedant! Qui sap navegar i sap de vents, de veles, sap parlar. Les migracions massives des del bressol africà s'havien de planificar. Amb la llengua planifiques, sense la llengua ets un ximpanzé.
Diu que la llengua és un ésser vivent. La mort d'una llengua de què depèn?
Hi ha casos, com en les colonitzacions salvatges a sang i fetge, que s'han extingit llengües perquè han mort la població. Aquí el menys important és l'extinció de la llengua, el més important és l'extinció dels parlants. En molts casos, els invasors han actuat d'una manera més perversa perquè han fet que els parlants continuessin vius però han allargat la seva agonia durant molt de temps a base de dir: la vostra llengua no serveix per a res, la que us salvarà, us farà progressar a vosaltres i als vostres fills és la nostra, que és una llengua internacional, una llengua amb molts parlants, que té poder, aconseguireu feina amb aquesta llengua no amb la vostra…
Perdoni, està parlant de fa uns quants segles o està retratant l'actualitat?
Estic parlant d'ara mateix i de fa molts segles. Quan els grecs parlaven dels bàrbars els definien com a no parlants que només feien barabarabà, d'aquí la paraula bàrbar molt probablement. Però actualment hi ha gent que pregunta: "Ah, encara esteu parlant en català?" I és que encara és viva la designació d'algunes llengües plenes com a dialectes. Dialectes, de què? Tota llengua és llengua. Els dominadors no s'han caracteritzat mai per ser generosos ni amants d'altres cultures.
Això és ignorància o mala llet?
Això és un menyspreu secular que s'ha fomentat sobretot des que es van produir les grans colonitzacions. A l'Enciclopèdia Francesa de Diderot i D'Alembert, es fa una distinció entre el francès i les parles indignes, els patuesos: el bretó, l'euskera, el català, considerades llengües de la ignorància. Es pensaven que no tenien una tradició escrita quan l'occità o el provençal en aquell moment tenien una tradició impressionant!
Els SMS abreujats empobreixen la llengua?
Sé que hi ha especialistes en normativa lingüística clàssics, tradicionals, carcoides, que pensen que els joves estan fent malbé la llengua amb uns SMS sense hacs, tot amb k, sense accents, i que això és la destrucció de la llengua. I no ho és! Senyors rancis: els copistes medievals, que vostès admiren tant, tenien més de tres-cents abreujaments! Per què? Perquè el pergamí era molt car i s'havia d'encabir tant text com fos possible. És el mateix que fem ara: missatges escrits de pressa i amb pocs caràcters perquè si no et cobren el doble.
Creu que es dóna poca importància a l'oralitat?
Sí, de sempre. La tradició és que l'excel·lència d'una llengua està en l'escriptura i l'oralitat és vulgar, quan resulta que les llengües, si la hipòtesi es bona, es parlen des de fa cent cinquanta mil anys i l'escriptura és de fa cinc mil anys.
I què hem de fer?
S'hauria d'ensenyar seriosament a parlar en públic i ensenyar a escoltar. A Catalunya hi ha una tradició escolar que parla de les quatre habilitats: escriure i saber llegir, parlar i saber escoltar. Quan algú llegeix en veu alta dóna indicis claríssims que entén el que llegeix si fa les corbes d'entonació. A les escoles s'hauria d'introduir el teatre per saber dir un text, per interpretar i expressar la ràbia o l'alegria.
Hi ha qui defensa que avui dia les dues llengües que s'haurien de saber són l'anglès i el xinès!
I la pròpia! Aquesta que no falti! Això és fer trampa. Tota aquesta gent que ve aquí a Catalunya i et diu: " Os va muy bien ser bilingues, ¿eh?" Sí, esclar, però si jo digués: "Sóc bilingüe en català i en swahili". Ah, no! Això no els serveix! La varietat lingüística i cultural es garantia d'enriquiment. En el moment que només hi hagi una llengua i una cultura, d'on vindran les influències?
Publicat en el diari ARA diumenge11 de setembre del 2011
http://www.ara.cat/ara_premium/cronica/Lexit-histories-Nascuda-Madrid-leducacio_0_552544752.html
L'escola en català assegura el coneixement de la llengua pròpia del país i també del castellà
Onze testimonis expliquen a l'ARA aquesta Diada el que els ha
permès un sistema escolar en català que ara qüestionen els tribunals amb la
petició d'introduir el castellà com a llengua vehicular
La Diada d'enguany està marcada per l'amenaça que plana sobre el model d'immersió lingüística que s'aplica a les escoles catalanes. Després que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) emetés, el 2 de setembre, una interlucutòria que obliga el Govern a fer del castellà llengua vehicular a l'escola, mestres, pares, sindicats i tots els partits polítics, excepte el PP i Ciutadans, han mostrat el seu rebuig a aquest ultimàtum. Bona prova del consens polític i social que desperta l'ensenyament en català és que la junta de portaveus del Parlament aprovarà una declaració que reclama que el català continuï sent l'única llengua vehicular en el sistema educatiu del país. CiU, PSC, ICV-EUiA i ERC han acordat un text en defensa de la immersió lingüística, un model "d'èxit i de cohesió social reconegut internacionalment".
Fins i tot el president de la Generalitat, Artur Mas, ha dit que cal defensar la immersió "peti qui peti". I és que l'amenaça del TSJC posa en perill un model que, com ha dit la consellera d'Educació, Irene Rigau, en més d'una ocasió "garanteix el domini del català i del castellà i la cohesió social". El clam a favor d'un model que ha estat un dels èxits del restabliment de la democràcia s'ha estès també al món jurídic i veus autoritzades han defensat, des de diferents àmbits, els beneficis de la immersió lingüística, que assegura no només el coneixement de la llengua pròpia del país sinó també del castellà, per sobre, fins i tot, d'algunes comunitats de l'Estat espanyol monolingües, com demostren diversos estudis.
Reivindicacions arreu del país
La defensa de la immersió lingüística també ha arribat al carrer. El rebuig a la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya centrarà la manifestació de la Diada Nacional que cada any organitzen entitats i plataformes de la societat civil. La manifestació convocada sota el lema "Som una nació. Volem un Estat propi" i que homenatjarà l'expresident del Parlament Heribert Barrera també farà una crida a la desobediència civil i comptarà amb una segona pancarta amb el lema "Jo no acato" en referència a la sentència. I demà, coincidint amb l'inici del curs escolar, la coordinadora Somescola.cat ha convocat concentracions ciutadanes arreu de Catalunya amb l'objectiu de refermar el suport a l'escola catalana i al model de cohesió social que ha funcionat sense problemes durant els últims 30 anys. També es demana que, aquest mateix dia, les escoles pengin un cartell en defensa del model d'escola catalana.
Garantia d'èxit
Però les veus a favor del model d'immersió no només han vingut des del món institucional. Hi ha centenars d'històries de gent anònima que avalen l'èxit de l'educació en català i l'ARA n'ha recollit onze per celebrar aquest Onze de Setembre. Moltes són històries de fills d'immigrants andalusos, castellans, bascos o extremenys que van venir a Catalunya a buscar més oportunitats. Els seus fills van viure en primera persona la implantació d'aquest model educatiu en català i avui en dia dominen les dues llengües oficials a la perfecció i porten els seus fills a escoles on encara es gaudeix d'aquest sistema. Alguns han format famílies catalanes o han fet del català la seva professió, sense renunciar a la seva llengua materna.
Altres històries tracten de nouvinguts d'altres països que avui, gràcies a l'escolarització en català, s'han integrat, treballen a Catalunya i són catalans. Ells són l'exemple que la immersió garanteix el mateix nivell de català que de castellà i no entenen que es qüestioni un model que a ells els ha obert tantes portes.
«El meu cas és contundent: si no hagués estat pel model d’immersió lingüística, ara jo no seria el que sóc»
El primer contacte de la Maribel amb el català va ser a l'escola. Amb els pares -d'origen murcià- i els germans parla en castellà, la seva llengua materna. També amb els amics de la infància. "El meu context sempre ha estat castellanoparlant". Viu a les Roquetes (Sant Pere de Ribes), un municipi que va créixer amb la onada migratòria dels anys 60 i on "hi ha poca gent que parli català", explica. El seu entorn, doncs, no era el més propici per acabar sent mestra de català, però ho atribueix a l'actual model d'immersió lingüística. "Estic segura que no dominaria el català com ho faig sense la immersió. Jo ara no seria el que sóc i no hauria estat possible que em dediqués al que em dedico: donar classes de llengua i literatura catalana a secundària i batxillerat". Per a la seva mare és un orgull que la seva filla es guanyi la vida ensenyant català. La Maribel diu d'ella que "és un exemple d'adaptació a la terra que l'ha acollit". Per a aquesta jove mestra, el seu context bilingüe no representa cap problema: "Com més llengües millor!" Lamenta que ara es qüestioni un model que ha funcionat durant 30 anys i del qual ella és el viu exemple. "Qui es passegi per Barcelona sap que el castellà no està en perill, al revés, has de fer un esforç per parlar català". Aquesta és la llengua en què es comunica amb la seva parella i amb els amics que ha fet de més gran. Quan arribi el moment, es veu parlant català als seus fills. "No podria predicar una cosa que no faig", assenyala. I és que en algunes de les aules que ara trepitja com a mestra, ha vist una altra realitat: alumnes que pràcticament no utilitzen el català. "No són la majoria però hi ha instituts on he de dir als alumnes que els baixaré la nota si no parlen català almenys a les classes".
«El sistema d'immersió lingüística afavoreix l'aprenentatge d'idiomes»
A Dídac Lee, a la dreta de la foto, li agrada definir-se com a "figuerenc orgullós" i com a fill d'una de les primeres parelles d'immigrants que es van establir a l'Alt Empordà. Aquest emprenedor, que ara també és directiu del Barça, va viure la immersió lingüística mentre estudiava primària. "D'un dia per l'altre vaig passar de ser Diego a ser Dídac", diu. A casa, els pares -que són de Taiwan- parlaven amb ell i el seu germà en xinès, i fora ells parlaven en català i castellà. I així s'ha construït una identitat multicultural, tot i que ell assegura que se sent "català i catalanista". Creu que la immersió lingüística afavoreix no només el català sinó l'aprenentatge d'altres idiomes.
«Jo no sabia ni escriure el català amb 10 anys. Avui és la meva llengua materna»
La seva primera relació amb el català va ser traumàtica. Amb 10 anys els pares la van treure d'una escola privada on només s'estudiava en castellà i la van matricular a la pública. El primer dia la mestra la va cridar a la pissarra per fer un dictat. "Jo no sabia ni escriure en català", diu. Aquell desconeixement va alarmar la professora i van posar-li unes classes de reforç. Ella va demanar als amics, amb qui fins llavors parlava castellà, que ho fessin en català. Així, al cap de poc va aconseguir tenir el mateix nivell que els seus companys de classe. Amb els anys la importància del català ha crescut i avui considera que és la seva llengua materna, tot i que amb el pares parla en castellà.
«A mi la immersió lingüística m'ha ajudat perquè si coneixes l'idioma, estàs coneixent els catalans»
Sabia que existia el Barça, però del català no n'havia sentit a parlar mai fins que l'any 1996 va arribar a Osona gràcies a la política de reagrupament familiar. Youcef Allaoui és fill de la primera onada d'immigrants marroquins que es van instal·lar a la comarca d'Osona. Primer va venir el seu pare i sis anys després el van seguir la mare i cinc fills. Aquí va néixer una sisena germana amb qui el Youcef de vegades parla ara en català. I això que quan va començar l'escola no podia ni anar al lavabo perquè no sabia com demanar-ho. "Sembla que estiguis escalfant la cadira, però no és així perquè al final t'adones que cada dia entens més coses", explica. Per ell, la relació amb professors i companys va ser essencial per aprendre el català. "Que et parlin i et sentis ben acollit és important perquè al final acabes relacionant la llengua amb l'afecte que et demostren". En tres mesos va aprendre català i castellà -gràcies a l'escola i als mitjans de comunicació- però el castellà, tot i parlar-lo perfectament, no l'utilitza. Principalment, es relaciona en àrab i en català. Per això el molesta que hi hagi gent que en veure el seu color de pell se li dirigeixi en castellà donant per fet que no entén el català, quan és l'idioma que parla, fins i tot, amb alguns companys marroquins. "Quan canvies al castellà per dirigir-te a un nouvingut no l'ajudes, al contrari".
El Youcef és educador social i psicopedagog i treballa per a un sindicat d'assessor jurídic en temes d'immigració. També és professor universitari. "A mi la immersió lingüística m'ha obert portes perquè si coneixes l'idioma, estàs coneixent els catalans. És essencial", diu. Si un dia té fills creu que els parlarà en català i en àrab. "Evidentment no s'ha de perdre l'origen, però també els parlaré en català perquè és l'idioma que veig que parlen tots els nens marroquins a Osona".
«La immersió va ser un procés normal. M'encantava poder escriure en català»
La Montserrat té 47 anys i representa un dels casos més comuns: pare de Burgos i mare d'Almeria. La immersió la va enganxar a sisè. Tot i que el seu entorn era castellà, va viure el procés de manera "natural" i li agradava tant escriure en català que va rebre diversos premis per Sant Jordi a l'institut. Anys després va conèixer el Manel, de Saragossa, que va venir a Catalunya de jove. Tot i que entre ells dos parlen castellà, quan va néixer el seu fill van decidir parlar-li en català. Així, a l'hora de sopar barregen els idiomes sense cap problema.
«L'escola en castellà no et permet aprendre bé el català, però no a la inversa»
Meritxell Humbert defensa aferrissadament la immersió lingüística. "És un model molt vàlid". Primer, perquè és el que ha permès que el seu marit, Carles Hernández, d'origen castellanoparlant, ara parli en català amb els fills i, segon, perquè coneix els resultats de no ensenyar català a l'escola. "El meu pare és catalonoparlant, però en canvi el parla i l'escriu pitjor que jo perquè a la seva època no s'estudiava", explica. Considera que "l'escola en castellà no et permet aprendre bé el català, però no a la inversa". "Ho veig amb els meus fills: ells parlen i escriuen perfectament en castellà i ja m'agrada que el dominin". No obstant això, a casa es parla català i amb l'àvia i altres familiars paterns, castellà. Aquesta és la llengua materna del Carles, fill de pares andalusos que van arribar als anys 60. A Vilanova del Camí, on es va criar, el castellà era l'idioma d'ús habitual. "Jo parlava castellà a tot arreu excepte a les classes de català", recorda. Tot i que sempre va ser un bon estudiant, va ser ja d'adolescent -quan va entrar a l'institut a Igualada- que va acostumar-se a parlar en català. Progressivament, el seu entorn es va catalanitzar i el Carlos va passar a ser el Carles, excepte per a la seva mare. Ara és l'idioma que fa servir, tant a la feina com a la vida privada. "La família que he creat és catalana, però si les classes s'haguessin fet en castellà, ara no parlaria català", assegura convençut.
«Com a professor he estudiat la immersió i sé que genera grans beneficis»
El Carles recorda que a casa seva, de petit, "tot era en castellà". Tot i això, els seus pares -ell és d'Almeria, i ella, de Badajoz-, instal·lats a Sant Boi, sempre van insistir molt que aprengués el català. El seu primer contacte amb la llengua va ser a l'escola, "després de la mort de Franco", diu. Li va costar una mica però va ser qüestió de temps. Ara és mestre de primària i dóna totes les classes en català. Diu que com a professor ha estudiat molt la immersió i sap que genera grans beneficis. A casa, amb la dona i el fills, parlen en català.
«I el cas contrari? El meu entorn és català i el castellà l'he après gràcies a l'escola»
Mònica Rius personifica l'altra cara de la immersió lingüística: catalanoparlants que gràcies al castellà que van aprendre a l'escola ara són bilingües. Explica que a Almatret (Lleida), el poble d'uns 400 habitants on va créixer, el castellà no es parlava. "El meu entorn és català i el castellà l'he après a l'escola i considero que el parlo i l'escric perfectament", diu. Defensa l'actual model d'immersió lingüística perquè li ha permès formar-se en la seva llengua, el català, i aprendre també castellà: "Amb l'assignatura de castellà a l'escola és suficient. Jo m'expresso correctament i consumeixo cultura en els dos idiomes", assegura. A més, explica que a mesura que anava pujant el grau d'educació, el castellà s'anava fent més present. "A la carrera de dret quasi totes les assignatures eren en castellà". Considera que el català és l'idioma minoritari i per això s'ha de protegir. La Mònica viu ara a Viella i el primer que ha fet ha estat posar-se a estudiar aranès.
«Parlar perfectament català m'ha obert moltes portes i no he patit prejudicis»
Encara hi ha gent -polítics inclosos- que se sorprèn quan senten "un negre parlant català am b accent gironí". "Se'ls desmunten molts esquemes", diu aquest fotoperiodista nascut a Barcelona. Eddy Kelele explica que parlar català l'ha ajudat en la seva trajectòria i ha desactivat prejudicis racials. La immersió lingüística el va agafar mentre estudiava secundària i fins llavors el seu idioma d'ús habitual era el castellà, llengua amb què parla amb la seva mare, Penninah Ivy Grange, d'origen guineà. "Si no fos per l'escola, seria castellanoparlant", diu. Amb 12 anys, la família es va mudar a Salt. Llavors no hi havia immigració: "A totes les escoles on he estudiat era l'únic negre", recorda. Ara, a les aules de Salt hi ha nois d'orígens diversos i l'Eddy els aconsella parlar en català. "La llengua és un element integrador i qualsevol nouvingut que parli bé el català té més portes obertes".
«És un avantatge parlar idiomes i, si el català no és a l'escola, s'acabarà perdent»
Quan Annabelle Ensargueix va arribar a Roses amb sis anys no parlava ni català ni castellà, només francès. La seva mare havia vingut des de França a fer la temporada turística i van decidir establir-se a l'Empordà. La llengua no va ser un problema: "En un mes vaig aprendre castellà perquè era el que els nens parlaven al pati i al cap de tres mesos ja sabia català", ja que era l'idioma en què es feien les classes. A casa i amb la família continuava parlant en francès. Ara diu que se li fa difícil dir quina és la seva llengua. "Bàsicament la vida la faig en català perquè és el que es parla a l'Empordà, però a la feina -és arquitecta tècnica- utilitzo el castellà i amb la mare el francès". I afegeix: "Sóc trilingüe i tinc el mateix nivell de català que de castellà". Per això troba absurd qüestionar el model d'immersió lingüística. "És un avantatge parlar idiomes, i si el català no s'ensenya a l'escola, a la llarga es perdria, com qualsevol idioma".
«Aquí no tenim cap problema amb la llengua, ho vivim amb normalitat»
La Maite i el seu marit, el Javier, parlen sempre en castellà. És la llengua que fan servir a casa i en què parlen també amb els seus dos fills, l'Óscar i el Carlos. Però això no significa que vulgui que l'educació dels nois sigui en castellà. Al contrari.
Aquesta mare de 44 anys, nascuda a Madrid, defensa el model d'immersió lingüística en català i en lloa els beneficis. Els seus dos fills estudien actualment en una escola concertada on gairebé totes les assignatures són en català i així "coneixen perfectament les dues llengües", tal com diu. Per ella, la immersió lingüística és un "model d'èxit" perquè "permet aprendre dos idiomes la mar de bé". I es posa com a exemple ella mateixa, nascuda fora de Catalunya: "Jo puc saltar d'un idioma a l'altre sense cap problema i això és una riquesa". Ella va venir de petita a Barcelona sense parlar ni una paraula de català. Llavors això no va suposar-li cap problema perquè a casa i a l'escola només es parlava en castellà. Malgrat tot, amb la mort de Franco les coses van començar a canviar i recorda que a l'escola "es va començar a parlar en català gairebé d'un dia per l'altre". Tot i la velocitat dels canvis, per ella va ser un procés natural i gens traumàtic. Així, la Maite va aprendre català sense problemes. Va completar tota l'educació primària i secundària en català i quan a COU va arribar el moment d'escollir en quina llengua volia examinar-se, ella va triar el català. Després d'estudiar delineació arquitectònica es va posar a treballar en una botiga, on va estar més de 20 anys. Tant temps de cara al públic fan que sigui un testimoni molt vàlid per conèixer com està i com ha evolucionat la realitat lingüística catalana. La seva conclusió és clara: "Aquí no hi ha cap problema. Els problemes ens els creen de fora, pensant-se que aquí vivim el tema de la llengua amb dificultat, i en realitat aquí ho vivim amb molta normalitat", diu.
De fet, assegura que la satisfacció amb el model educatiu català és generalitzada també en entorns castellanoparlants. "Conec moltes famílies de fora de Catalunya que han arribat aquí amb els seus fills i que els han escolaritzat en català i mai han tingut cap problema. Estan tan contents com nosaltres".
11)
Saber-se riure d’un
mateix
Ara bé, tampoc no hem de caure en l’extrem de voler anar pel món
lluint, en comptes de les qualitats, els defectes. O de sentir-nos
sempre incapaços d’emprendre qualsevol compromís o projecte. Demostraríem
ser curts de gambals si anéssim dient: sóc un golafre, un gandul, un
poruc, un dormilega, un ressentit, un babau, un
ximple...
Parlem de saber-nos prendre amb certa calma, bon humor i ironia fets i característiques personals que generalment hom sol voler amagar, cosa que no impedeix que vulguem millorar i progressar.
12)
Joan Tudela