barallamenta
Acció de barallar-se dos o més persones o animals de manera violenta i
sorollosa. Baralla
tumultuosa.
|
Varen començar insultant-se i pegant-se espentons i allò va acabar
en una barallamenta tremenda.
|
|
Anit hi havien en el carrer uns gossos que tenien una barallamenta
de por i no em deixaven
dormir |
La
paraula la conec del parlar d’Alcoi, encara que crec que és d’ús bastant
general.
La Quaresma
Antoni Llull Martí
De Quadragesima, mot un poc difícil per a la gent del poble, sortiren formes més simplificades en les diverses llengües evolucionades a partir de llatí: Quaresma en català i portuguès; Cuaresma en castellà; Carême (antigament Caresme) en francès; Quarésima en italià, etc. En les llengües germàniques el nom sol esser compost sobre el mot fast que significa dejuni, o fasten ‘dejunar’, o les seves variants, segons la llengua, i en algunes amb un mot afegit (Zeit, lag, tid) que vol dir temps. És el cas de l’alemany Fastenzeit ‘temps de dejunar’, del suec fastlag, i del danès i noruec fastetid, ‘temps de dejuni’. El cas de l’anglès és més particular. Li diuen lent, denominació que prové d’un antic mot germànic del que en són derivats l’holandès lente i l’alemany Lenz, que signifiquen primavera, potser partint d’alguna locució que es referia al «dejuni de la primavera» (diferenciant-lo d’altres dejunis com el de l’Advent) i que al final, quan en anglès deixà d’usar-se lent per referir-se a l’estació de l’any (avui en dia se’n diu spring) quedà exclusivament per a indicar el període del dejuni.
«Saltaven i movien mans i peus d’una manera tan polida que el cor se
n’enamorava. Després feien jocs de mans prodigiosos, tot a compàs de dansa, tot
mesurat i saltironejat: calaven foc a les cabanes i dansaven entre les falles,
i, en acabat, les cases no mostraven ni una mala emmascara de fum, ni una sola llepada de flama...» (Lluís Ferran de Pol, Abans de l’alba,
1954).
«Abans de trucar a la porta del meu pis, vaig desembolicar la nina, per tal de revestir la sorpresa d’una certa brutalitat. Aleshores em fou possible descobrir que tenia a la cara, damunt del nas, una emmascara fosca» (Pere Calders, Cròniques de la veritat oculta, 1955).
Locucions i frases fetes
Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d’aquest recull.
La
cara que m'aguanta!, o
que t'aguanta!
Reprenent(-se) per un error gros.
He trencat l'àmfora! La cara que m'aguanta!
La
fi del cagalàstics.
Execució, entre nens, per una malifeta en el joc, etc.
Li farem la fi del cagalàstics.
La
llei de l’embut. Abús de poder, la llei del despotisme, de
l’egoisme.
─El Blai ha engegat de la feina el
Pauet.
─ Besa a terra i calla!, la llei de l’embut.
La
setmana del tres dijous. Quan les gallines treguin dens, és a dir, mai.
Sí, tu em pagaràs la setmana dels
tres dijous!
Les
coses tal com siguin i els lladres a robar. Al·lusió sarcàstica a un conducta deshonesta.
─Té les mans ben llargues i vol
fer veure que és molt honrat, saps?
─Les coses tal com siguin i els lladres a robar,
home.
L’any de la picor. Fa molt, molt de temps.
Aquesta gent vivien aquí de l’any
de la picor!
L’any del “sicut erat”. L’any de la picor.
Carat, Blai, vós parleu de l’any
del “sicut erat”!
L'és, l'era, etc. Referit a un subjecte concret.
─No l'és, aquell, el teu germà.
─Sí que l'és!
Ha
fet dos gols al Barça i cap no l'era
Llamps i trons! Exclamació de sorpresa, de ponderació d’un fet
interessant.
─Han clavat pana al Madrid! ─Llamps i
trons!
Llançar les campanes al vol.
Entusiasmar-se per un fet.
Han trobat aigua al tros i llancen les campanes al
vol.
Llarg i prim, parent d’en Bufa. Espigat i esprimatxat.
El teu xicot és llarg i prim,
parent d’en Bufa.
Llepar-se'n els dits.
D'un recapte deliciós.
Tasta-ho, te'n lleparàs els dits!
Lligar caps. Mirar enrere i veure-ho tot alhora.
Ah, ara m’ho explico, ara lligo
caps!
Lloa’t, ruc, que a la fira et duc.
Dit
de qui es prea i no val res.
─Ningú no és capaç de fer-ho com jo ha faig.
─Lloa’t ruc, que a la fira et duc.
Lo
que no mata, engreixa. Excusa per a menjar-se un recapte sospitós.
─¿Te'ls menjaràs els pèsols pollats?
─Tira, home; lo que no mata, engreixa.
7)
La forma li i
variants
La forma
pronominal li de la llengua oral amaga algunes vegades, o
força sovint, una segona forma pronominal,
representant d’un complement directe o acusatiu: el,
la o
ho.
Dit d’una altra manera: es pot esdevenir
que pronunciant li calgui
escriure l’hi,
la hi o
li ho.
El conjunt l’hi és la combinació del pronom el, masculí singular, que representa un complement directe o acusatiu, i el pronom li, que és el datiu singular de tercera persona (masculí o femení), esdevingut hi en contacte amb un pronom acusatiu de tercera persona, o bé el pronom adverbial hi, que representa també complements d’objecte introduïts per preposicions altres que de (especialment a, en i amb).
El conjunt la hi és la
combinació del pronom la, l’acusatiu
de la tercera persona del femení singular, i de la forma pronominal
hi, en els
mateixos casos esmentats en el paràgraf anterior.
I el conjunt li ho és la
combinació del pronom li, el datiu de
la tercera persona del singular, masculí o femení, i el pronom neutre
ho, que fa
sempre la funció de complement directe o acusatiu.
El conjunt l’hi s’ha de
pronunciar necessàriament li, exactament
igual que el simple pronom datiu. Els conjunts la hi o
li ho s’haurien
de dir, pròpiament, en un discurs subjecte al rigor formal de les normes
gramaticals, sense fer cap contracció.
Una anàlisi correcta de cada proposició
revela clarament si cal escriure simplement li o bé
l’hi,
la hi o
li ho. Aquesta
anàlisi, però, en alguns casos, no deixa de presentar alguns
paranys.
Ara bé, hi ha una guia tan segura com
senzilla i eficaç que ens permet de veure, al marge de l’anàlisi que en puguem
fer, o complementant-la, si cal escriure li o bé algun
dels tres conjunts esmentats.
Aquesta guia consisteix, ben
simplement, a canviar la forma de pronom personal (datiu o acusatiu) de tercera
persona del singular per una forma, per exemple, de primera persona del singular
(també podria ser de segona persona del singular o, encara, de primera o segona
del plural). Dit altrament: a fer una frase parlant de mi en lloc de parlar
d’ell (o d’ella). Aquesta guia no falla mai (si no ens demostren el
contrari).
Comparem, així, les parelles
d’exemples següents:
[1] Li van regalar
un rellotge però l’hi van
prendre.
[2] Em van regalar un rellotge però me’l van prendre.
[3] No sé si
li concediran la
beca o no la hi
(pronunciat, usualment, li)
concediran.
[4] No sé si
em concediran la
beca o no me la
concediran.
[5]
Li van dir que
ho fes i li ho
(pronunciat, usualment, li) van tornar a
dir una colla de vegades.
[6] Em van dir que
ho fes i m’ho van tornar
a dir una colla de vegades.
Considerem, ara, les tres
parelles d’exemples següents:
[7] Li van regalar
un rellotge però no li va
agradar.
[8] Em van regalar
un rellotge però no em va
agradar.
[9] Ha perdut el
rellotge que li van
regalar.
[10] He perdut el
rellotge que em van
regalar.
[11] Ell volia aquell
rellotge i van decidir que l’hi
regalarien.
[12] Jo volia aquell
rellotge i van decidir que me’l
regalarien.
Qui sap si, en els exemples
següents, la guia que proposem seria encara més
útil:
[13] Li ho
(pronunciat, usualment, li) van dir i no
en va fer cas.
[14] M’ho van dir i
no en vaig fer cas.
[15] Se li va dir i
no en va fer cas.
[16] Se’m va dir i no
en vaig fer cas.
[17] En un concert de música
moderna? No és pas fàcil que l’hi
vegin.
[18] En un concert de música
moderna? No és pas fàcil que m’hi
vegin.
[19] Crec que és un error i no
la hi
(pronunciat, usualment, li) vull
induir.
[20] Creuen que és un error i no
m’hi volen
induir.
És clar que tant el conjunt
pronominal de l’exemple [17] com el de l’exemple [19] són generalment
pronunciats li. En el primer
cas, certament, li és no
solament la pronúncia usual sinó l’única possible. De nou, m’hi vegin [18]
ens faria escriure l’hi vegin [17]
i no m’hi volen induir [20] ens faria escriure no la hi volen induir (parlant d’una dona) [19].
Perquè no sigui dit,
arrodonim aquest comentari amb dos parells d’exemples
més:
[21]
No li agradava el
luxe, però la seva muller l’hi va fer
acostumar.
[22]
No m’agradava el
luxe, però la meva muller m’hi va fer
acostumar.
[23] Si vèieu el perill, no sé per què la hi exposàveu, pobra noia!
[24]
Si vèieu el perill, no sé per què
m’hi exposàveu,
pobre de mi!
8)
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Joan-margarit-tristesa-consoladora_0_540545948.html
No té a l'armari cap vestit de ratlles, i el seu pitjor malson als 96 anys és despertar-se a Ravensbrück i, en lloc de ser-hi ella, veure-hi els dos fills que va tenir després.
Conserva intacte l'accent nord-occidental de Guiamets. I en aquest petit poble d'un Priorat tan agrari com injust, amb 8 anys ja treia el cap per la finestra de la barberia del pare i prenia partit en les agres disputes entre dretes i esquerres.
Volia ser actriu però la història que tant l'ha trepitjat la va fer infermera que treia bales en quiròfans de campanya i cuidava nens de pares desplaçats.
Va sortir viva dels camps d'extermini perquè se sentia infinitament superior als seus botxins i necessitava explicar al món fins on pot arribar el feixisme i com li va plantar cara el coratge d'unes dones.
En aquell infern va descobrir que hi ha d'haver alguna cosa molt valuosa en la naturalesa humana perquè, quan tot feia tornar boig i dolent, ella i les altres preses es cuidessin com germanes entre les urpes de l'horror.
Té clar que Stalin va ser un dictador i que el socialisme real és la perversió d'un comunisme que tard o d'hora, diu, s'imposarà. I només pot concebre l'esquerra, i la vida, com a lluita contra el capitalisme en què vivim.
Prenent-ne l'esperit més que la lletra, el seu testimoni el fa vigent una crisi sistèmica que posa a prova la nostra solidaritat mentre alguns esmolen ganivets llargs.
----------------
Té als ulls la perplexitat amb què fa 30 anys veia sortir el sol qualsevol nit. I fa tot el que pot per reaprendre una innocència que el salvi del ressentiment.
Podria ser vocalista d'un cabaret tirant a puticlub o el flabioler d'una cobla que es guanya la vida fent de barber. No haver passat mai per la universitat ni ser de cap cau, el va fer massa silvestre per poder tocar el cul de burgesetes emocionant-les amb cançons de protesta.
Beu de la multidimensionalitat de Dalí, té més diòptries que Pau Riba i ha fet hereus en els marcians d'Antònia Font i el torero d'Albert Pla. Montalbán deia d'això seu poètica narcisista, però el que ell veu és que la ideologia fa estèril la inspiració.
El seu català de Pitarra "té poc que veure" amb el Noucentisme. I el disc i el disco hi alternen amb l'alegre promiscuïtat amb què conviuen a casa seva el Popeye i la Ventafocs.
Era un friqui més d'aquell carrer Plateria que va ser l'hòstia quan el dictador la va palmar i la incipient democràcia no sabia res de disciplines de partit. D'aquell carrer que, en fer-se d'argent, va ser pres per franquícies que es barallaven com putes de luxe per tenir-hi aparador.
L'esperit olímpic va esclafar-li les ulleres de cul de got quan netejava Barcelona de xiringuitos i del substrat de ronya que alimenta els genis. Però, per sort, l'únic que cal per veure la dimensió galàctica és saber mirar.
RETRATS QUE PARLEN
El seu somriure Profidén em fa pensar en un estel·lar Bugs Bunny que deixava en mera comparsa els altres personatges dels Looney tunes . I és que no només seu més amunt que ells, com els profes que peguen amb regle, sinó que viu un flirteig tan intens amb la càmera que hi parla sense mirar-los.
Que els altres es mirin i ell no, crea l'estranya sensació que és l'únic que sap que els estan filmant. I és que si no el veiessis dalt la tarima, t'arribaries a pensar que han posat una càmera oculta a la sala d'espera d'una clínica de depilació.
Subratlla els acudits amb èmfasi radiofònic, però no hauria de patir perquè un estol de senyoretes florero i crítics jovencells li fan de claca al ritme que marca la seva esposa.
Escura amb fruïció la poca-soltada insubstancial. Se'n riu del cantant que desafina i els mitxelins d'una exmodel en biquini. I t'acaba fent pensar que és més digne l'infeliç que fa el ridícul que el que viu de fer-ne burla des de la superioritat moral.
Tanta hilaritat no amaga que està fortament dolgut perquè certs canals públics no valoren prou el seu talent. I explica que, mentre hi va ser, li posaven tantes traves que ha hagut d'anar a un de petit per demostrar tot el que pot fer.
L'únic que lamenta és que col·laboradors tan edificants com el comte Lequio o la Carmen de Mairena se'ls acabin emportant els de Gestmusic.
RETRATS QUE PARLEN
És una veu que porta vel. Una eloqüència sòbria i didàctica que no es mou de l'andante ma non troppo per poder-ho passar tot pel seu rigorós nihil obstat.
Parla amb la modèstia d'una mitjancera, viu en la tensió de no immutar-se i el seu esforç perquè no aflori cap passió té un punt d'enervant si ets una mica bel·licós.
Ho té tot per dir tòpics conservadors, però amb calma beata diu veritats tan incòmodes i perilloses per a certs negocis milionaris que els periodistes independents han hagut de fer hores extres per desacreditar-la.
Moderns i feministes com són, li han arribat a dir que, seguint la regla benedictina, no hauria de parlar tant. Ignoraven que sant Benet només demana callar quan no tens res important a dir: un consell que ells farien santament de seguir.
Els sorprèn que seguir l'Evangeli obligui a dir sense embuts el que per a l'establishment és teoria conspirativa i per a la majoria una obvietat: que l'interès d'una multinacional no coincideix amb el bé comú.
Han esperat, en va, que la vanitat la convertís en un Pare Apel·les femení. Però manté un perfil baix amb el crèdit intacte. I no és probable que torni a ser mediàtica fins que la consciència la impulsi a parlar.
Als EUA va descobrir que la prioritat dels hospitals és fer diners. Que es trobi bé en un monestir no és aliè al seu rebuig visceral a la lògica del mercat.
----------------
RETRATS QUE PARLEN
Albert Pla Nualart
Emulant Tartarí de Tarascó porta un salacot de selva tropical en un lloc tan poc exòtic com Capellades. No puc saber si és molt bo fent d'arqueòleg, però ho és, sens dubte, donant ressonància al que fa. És un exemple més que, en aquest país, certes professions sembla que tinguin un sol representant.
Tens la sensació que els jaciments on treballa són sempre a frec d'un descobriment que canviarà el curs del passat. I per propiciar un efecte dramàtic davant les càmeres, agafa un martell mecànic i torna a descobrir un aqüeducte romà que ja estava descobert.
El seu toc Indiana Jones en ressalta les virtuts com a dinamitzador que s'apunta a un bombardeig i sap vendre la moto que arrodoneix un pressupost , però el fa poc creïble en el paper d'un humil científic. El veus més de socialitzar la tecnologia que de socialitzar el protagonisme.
Compensa la grisa i pacient feina de paleontòleg amb salts mortals especulatius que contesten grans preguntes. Acostumat a moure's de milió en milió d'anys, li costa poc elucubrar sobre el futur fregant el gènere de la ciència-ficció.
Ha divulgat el suggerent contrast entre hominització i humanització. La selecció natural ens va hominitzar fins a arribar al sapiens i ara ens humanitzem cap a l'home que som lluny de ser. Saber que som encara tan micos posa una mica de llum al final del túnel.
----------------
RETRATS QUE PARLEN
Ensenya l'emperador nu fent veure que s'ha perdut i no sap on es fica. És impertinent des de la franquesa del nen que no ha après a ser hipòcrita. Els poderosos hi flirtegen per treure'n rèdits però, quan se n'adonen, ja han fet el ridícul.
Els anys de guionista li donen reflexos per fingir la frescor del directe. Té la simpatia relaxada que fa que et confiïs i abaixis la guàrdia. I és prou fidel a les avorrides camises de quadros perquè sembli un fill dels veïns.
L'èxit l'ha fet ambiciós. De buscar l'emoció d'un moment televisiu ha passat a fer servir l'entreteniment per formar una audiència massa castigada pel fracàs escolar.
La broma poca-solta és l'esquer perquè algú que mai agafaria un llibre entengui què passa a Palestina. Tractant amb humor temes seriosos, el peix que pica no deixa anar l'ham.
Accentua l'aire de perplexitat perquè el menys intel·lectual se senti còmode en la seva mirada i, un cop atrapat, es plantegi preguntes que no s'havia fet mai.
Vol mostrar coses sense prejudicis, però treballa on treballa, i la neutralitat que exhibeix davant un sionista no la manté davant un líder del PP.
Si un dia el crida TV3, potser acabarà de polir el seu català interferit. Però si una cosa no l'amoïna és que les càmeres el cremin.
Sap que té prou talent per tornar a l'altra banda i prou amics perquè deixar de ser reconegut al carrer li suposi un gran descans.
----------------
Publicat en el diari ARA diumenge 4 de setembre del 2011
RETRATS QUE PARLEN
L' Espanya negra s'entesta a fer-lo independentista a la tercera edat. Arrossegant un hàbit d'anys, i en algun cas d'esquitllentes, tot Catalunya el mira. Quan l'home baix i grassonet tanca els ulls i es desenrogalla, els alienígenes per força d'aquesta pell de brau que vol ser plaça de toros escolten les paraules sàvies del seu Yoda.
Seguint-lo, hem travessat deserts malvivint del mannà del peix al cove. Però la terra promesa pel profeta Vicens Vives, el país que regalima mel i mató i parla en català als patis d'escola, ens l'hem de pintar a l'oli.
Manté la tensió quasi impossible entre botiguer i místic. Empeltant el tomista Maritain en el catolicisme de la ceba d'un Folch i Torres, va arrelar un arbret que es va fer frondós en el brot d'espiritualitat de la postguerra.
Haver plantat cara al dictador quan els demòcrates eren una pinya faltada de liderat, li va donar carisma. Encarna una síntesi insòlita i imbatible: banquer i torturat als sinistres calabossos dels germans Creix.
El crèdit guanyat amb un immens coratge el va fer el líder indiscutit 23 anys en un país que anava endavant dins l'Espanya avergonyida de ser una i gran. Però el còctel explosiu de neoespanyolisme i crisi sistèmica fa pensar ara que els seus ideals potser tenien els peus de fang.
Tot Catalunya el mira i el Yoda parla: "¿Sabeu què faig quan acabo la paciència?" Pausa dramàtica. "En vaig a comprar més!"
9)
10)
11)
L’humorisme requereix
traça
Joan Tudela
El tradicional pànic davant el full en blanc s’ha convertit, avui dia, en el nou pànic davant la pantalla de l’ordinador en blanc: un pànic més tecnològic, però igualment espantós. Aquest pànic, que fa que molta gent escrigui el mínim possible o, fins i tot, que no escrigui mai res, és fàcil de vèncer. Més encara: és fàcil d’evitar. Es tracta de tenir clar que el procés de l’escriptura comença molt abans d’escriure la primera ratlla. Cal, simplement, treballar a fons la preescriptura i, d’aquesta manera, entrarem després en l’escriptura sense patir cap paràlisi.
Del llibre Llengua i
comunicació.