La catalanitat indiscutible de l'extrem
sud valencià
Des del rovellet de l'ou d'Elx és un recull de vint-i-tres escrits que són una aportació a la catalanitat lingüística i cultural dels valencians de l'extrem sud del País Valencià. Els catalanoparlants que viuen en les comarques al sud de la línia Biar-Busot –amb una població de gairebé un milió de persones en el territori catalogat com a catalanoparlant– són uns grans desconeguts per a la resta de catalanoparlants, incloent-hi els que hem nascut uns pocs quilòmetres al nord d'eixa línia que, inexplicablement, ha tingut un poder d'aïllament que no varen aconseguir mai ni la Gran Muralla Xinesa ni la Línia Maginot. Jo, nascut a Alcoi i habitant de la ciutat de València des de la infància, he de confessar que no sabia quasi res dels meus paisans sud-meridionals fins que vaig entrar en contacte amb Joan-Carles Martí i Casanova –primer a través de la llista Migjorn i després personalment– i em va fer conéixer la riquesa lingüística dels parlars de la zona i la gran vitalitat que tenen la llengua i la cultura catalanes a l'extrem sud valencià.
L'autor s'autodefineix com un valencià de llengua i cultura
catalanes. Si u és d'on ha nascut, Joan-Carles és de Marsella, fill de
l'emigració valenciana. Si, com deia Max Aub, u és d'on ha fet el batxillerat,
Joan-Carles en va fer més de la meitat a Sidney (Austràlia). Però, si u és d'on
se sent que és, d'on vol ser, d'on té el seu cor i la seua ànima, en eixe cas
Joan-Carles és d'Elx d'on són els pares i els germans i on fa gairebé quaranta
anys que habita. I per això mateix, perquè és d'Elx, és un valencià de llengua i
cultura catalanes. Cal aclarir que som davant d'un cosmopolita que ha viscut en
diverses parts del món i que viatja molt. A més a més, és un políglot (parla
perfectament bé cinc llengües i bastant bé altres tantes), però és precisament
el seu cosmopolitisme i poliglotisme els que fan que estime profundament la seua
terra i la seua llengua per les quals és un treballador
infatigable.
Vol una llengua catalana forta i considera que la millor
manera d'aconseguir-ho és que hi haja un estàndard únic. Ho diu molt clarament
en el llibre: «Per això, m'estime més un estàndard català únic per a tots, amb
el color local que cadascú vulga posar-hi. No crec gens que el valencià siga
monolític. Un model de llengua, que s'allunya una mica de la parla de cadascú,
es veu àmpliament compensat pel prestigi de l'ús i de l'extensió territorial del
català».
S'indigna perquè determinats mots emprats pels nostres
clàssics i encara vius s'arraconen en el valencià que s'ensenya a l'escola i
s'usa en els mitjans audiovisuals. A tall d'exemple, estudia la paraula
petit emprada per Ausiàs Marc, i diu: «El cas de petit és curiós
perquè és viu –especialitzat semànticament– a Alcoi on significa el membre viril
[...]» En efecte, a Alcoi s'ha usat –i encara s'usa, fonamentalment per les
dones– la paraula petit per a denominar el membre viril, sobretot en
diminutiu –petitet– quan ens referim al dels xiquets. És un escurçament
de la denominació “el germà petit” que empraven els antics alcoians per a
referir-se al seu penis, expressió que és fàcil que encara hi haja algun lloc on
s'utilitze. Ens diu que a sa filla Beatriu l'anomenen familiarment “la petita”:
«A casa ens referim sovint a na Triu com a “la petita” perquè és la caganiu».
Vull dir-li a Joan-Carles que a ma mare, nascuda a Alcoi l'any 1909, els seus
pares sempre la varen anomenar “la petita” perquè era vuit anys més jove que la
seua germana. Els alcoians sempre hem tingut molt clar què significa
petit i continuem tenint-ho.
Des del rovellet de l'ou d'Elx és un llibre que ens transporta a un món –les comarques valencianes més meridionals– que la immensa majoria de catalanoparlants no coneixem o coneixem d'una manera molt superficial, un món on la nostra llengua batega amb força, un món que es capaç de donar-nos lluitadors pel català tan excepcionals com Joan-Carles Martí i Casanova a qui incite des d'ací a elaborar un recull de paraules i expressions pròpies del Camp d'Elx –moltes de les quals ens ha ofert generosament en la llista Migjorn i algunes de les quals trobareu en aquest llibre–, paraules i fraseologia que ell coneix millor que ningú i que és imprescindible que queden arreplegades en un volum adient a fi que puguen ser conegudes per tots els que parlem català però que no ho sabem tot –ni de bon tros– sobre la nostra llengua.
Llegir Des del rovellet de l'ou d'Elx és
imprescindible si volem saber com de riques i variades són la nostra terra, la
nostra llengua i la nostra
cultura.
(Publicat al Diari de Barcelona el 7 de novembre del 1991)
Una de les conclusions del simposi sobre l'ensenyament del català que va tenir lloc el setembre a Vic deia: "Cal prendre les mesures per garantir la possibilitat que totes les persones adultes que ho desitgin puguin disposar d'una oferta adequada i de qualitat de cursos de català, que ha de tendir a preparar-les per a un ús efectiu de la llengua." És un bon objectiu per als anys noranta, però és ben segur que no ha pogut influir en l'increment de l'alumnat dels cursos que han començat el 15 d'octubre.
Només a la ciutat de Barcelona, en comptes dels 250 cursos de fa un any, se'n fan 35 més. A tot Catalunya, s'ha passat de 700 a 800 cursos. A més, la mitjana d'alumnes per curs, que l'any passat era de 21, ara és de 26. Com cal interpretar aquestes dades del Consorci per a la Normalització Lingüística? Hi han influït tres factors principals.
El factor estructural: aquests cursos tenen un mercat assegurat ben bé fins a l'any 2001. Molta parròquia la generen les mancances lingüístiques del nostre sistema educatiu, perquè no és veritat que tots els nois i noies acabin l'ensenyament obligatori amb uns coneixements mitjans de català suficients. Molta clientela provindrà de la nova immigració, tant la que va néixer nord enllà, com diria Salvador Espriu, com l'altra, la que va tenir la mala sort de néixer sud avall, com diria Pere Quart. I hi ha, és clar, els clients de tota la vida, els adults que van ser escolaritzats només en castellà i que no deixaran l'escena tan aviat com pretenen alguns sociolingüistes, perquè no tenen cap pressa per anar al cementiri i ben fet que fan.
Un factor conjuntural, claríssim: la famosa sentència 46/1991 del Tribunal Constitucional. Els magistrats inapel·lables han desestimat el recurs del Govern de l'Estat contra la llei de la funció pública de la Generalitat i, per tant, queda clar que "en el procés de selecció haurà d'acreditar-se el coneixement oral i escrit de la llengua catalana". Molts aspirants a funcionari han anat a corre-cuita a apuntar-se a un curs de català.
Un altre factor conjuntural, opinable: l'enrenou polític sobre la qüestió nacional. D'una banda, Àngel Colom afirma que ens trobem en la via cap a la independència i que falten poques estacions per arribar-hi. De l'altra, Raimon Obiols avisa que els immigrats hauran d'agafar el tren per anar-se'n, foragitats pels ultranacionalistes, però que tranquils, que ell els acompanyarà. Com que ningú no vol anar-se'n, ni sol ni ben acompanyat, com que tothom vol quedar-se aquí, tant si Catalunya és dependent com si és independent, més d'un ha pensat: saps què?, aprendrem català, que no fa cap nosa i potser ens farà servei.
Els cursos de català per a persones adultes són, des de sempre, una de les eines més importants de la nostra política lingüística. Vet aquí, en aquest article de la meva hemeroteca personal, un primer diagnòstic sobre la qüestió tal com es plantejava ara fa vint anys. La setmana que ve en parlarem més.
Un altre xoc de trens: la justícia espanyola contra la
voluntat democràtica dels catalans
Tothom sap, i l'estadística ho posa de manifest, que el poder funcionarial més refractari a acceptar la pluralitat lingüística d'Espanya han estat els jutges. I amb una freqüència creixent d'ençà del fiasco de l'Estatut, els tribunals han exercit de lobby influent del nacionalisme espanyol, de dretes o d'esquerres, que pel que fa al cas és el mateix, interpretant la legislació d'acord amb la majoria política espanyola i en contra de la voluntat democràticament expressada dels catalans i dels seus legisladors. La sentència del Suprem planteja, doncs, un conflicte polític que no té res a veure amb la pedagogia i potser sí amb l'ofensiva que va començar amb la sentència de l'Estatut per organitzar un Estat de nova planta. El tarannà que han demostrat els dos partits espanyols principals amb la reforma constitucional confirma la intenció de blindar el poder central de l'Estat i limitar la resta a simples delegacions administratives la gesta més gran de les quals sigui obeir.
Política vol dir pedagogia. La frase correspon al títol d'un
llibre de Rafael Campalans del 1933. Quan era líder de la Lliga i president de
la Mancomunitat, Enric Prat de la Riba va confiar a un socialista com Campalans
la direcció de l'Escola del Treball, que es va convertir en imatge de marca
d'aquella experiència d'autogovern. Campalans deia que els representants
polítics tenien l'obligació de dur a terme una pedagogia social que contribuís a
elevar els valors de la col·lectivitat. Ha passat gairebé un segle i la
tendència és la inversa. S'utilitza la política contra la pedagogia, o encara
pitjor, s'utilitza l'escola per atiar un conflicte que amenaça la convivència a
les escoles.
El model escolar català sempre ha estat avalat per una majoria
molt qualificada de la representació popular. L'Estatut es va aprovar amb el
73,9% de vots a favor. La llei d'Educació de Catalunya es va aprovar amb el vot
favorable de 106 dels 135 diputats de la Cambra. El model ha donat bons
resultats des del punt de vista de la convivència, la integració i la
competència dels alumnes pel que fa a llengües. En altres matèries, la
competència és semblant, o sigui igual de mediocre, que a la resta de les
comunitats autònomes, tot i que l'impacte de la immigració ha estat més gran a
Catalunya.
Ara la justícia espanyola commina el Govern de Catalunya a
canviar aquest model educatiu que satisfà la immensa majoria i substituir-lo per
un que generi el rebuig d'aquesta immensa majoria, però que satisfaci les tres
famílies que han protestat aclamades per dos partits polítics minoritaris a
Catalunya però ben connectats amb els centres de decisió de les institucions de
l'Estat. És la legitimitat de la justícia espanyola a Catalunya contra la
legitimitat de la voluntat popular democràticament expressada dels catalans. Un
altre xoc de trens. Hi ha una citació de Mahatma Gandhi que ve a tomb. “Quan
algú comprèn que obeir lleis injustes és contrari a la seva dignitat d'home, cap
tirania no el pot dominar”.
Quan al desembre Miguel Ángel Gimeno va prendre possessió com a president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es va comprometre a defensar i promocionar l'ús del català perquè no es podia obviar que es tractava de la primera manifestació de la identitat de Catalunya. Els percentatges de sentències en català continuen sent irrisoris i no hi ha cap advocat com cal que no recomani al seu client que es dirigeixi en castellà al jutge. Només per si de cas. Davant un tribunal no és qüestió de ferse el gall i reclamar el compliment de la llei de política lingüística, sinó de sortirne tan ben parat com sigui possible, sigui un l'acusat, l'acusador o un simple testimoni. Gimeno, doncs, fa “el que pot”. Delinqueixen jutges, secretaris judicials i funcionaris? El que s'exigeix a la justícia és que sigui justa. I ràpida. Que a més sigui catalana és avui un extra inabastable.
Una altra cosa és si pot la Generalitat delinquir per complir
una llei que regula el sistema educatiu català i que té gairebé trenta anys de
vigència. Doncs sembla que depèn. Del tribunal, del moment i de la
circumstància. El model de normalització lingüística és la història d'un èxit
avalat pel Tribunal Constitucional, per les institucions europees, a qui tant de
cas fem quan ens marquen la pauta econòmica, i per un organisme tan poc sospitós
com el Consell Superior d'Avaluació del Sistema Educatiu. Ni aquesta llei del
1983 ni la del 1998 de Política Lingüística –totes amb el suport unànime de la
comunitat educativa– van ser recorregudes davant l'Alt Tribunal espanyol. No ho
va fer el PP. José María Aznar anava llavors necessitat de vots.
Ara el moment és un altre. L'ambigüitat de la sentència que va retallar i reinterpretar l'Estatut a mans d'un tribunal qüestionat va obrir la veda a les demandes particulars al Tribunal i el TSJC. Però mal que els pesi, la llei continua sent la mateixa i és l'excepció dels qui reclamen educació en castellà el que confirma la necessitat de persistir en la immersió. Els alumnes catalans (de Catalunya) demostren el mateix nivell de competència lingüística en les dues llengües, fet que ja constitueix un extra davant la resta d'alumnes de l'Estat. Això dins de les classes. Fora, una alumna del Baix Llobregat canta en anglès els hits de Justin Bieber i llegeix Harry Potter en castellà perquè el català “no es lo suyo”. El 70% dels adolescents no té el català com a llengua familiar i l'educació és l'únic àmbit on es pot garantir el seu dret a conèixer aquesta llengua cooficial, un dret també avalat per la desdenyada sentència del Tribunal Constitucional.
Així que, posats a delinquir, el delicte seria segregar els
alumnes en funció de la seva llengua materna, sobretot perquè l'arrel quadrada
de nou continuarà sent tres. En castellà i en català. Però saben fer una arrel
quadrada? La resposta és la condemna.
Amb la desinhibició d'algú que observa la realitat catalana des de fora, Stegmann posa el dit a la nafra quan hi veu dos estatus lingüístics: un de rang superior -el de la llengua espanyola- i un altre de rang inferior -el de la llengua catalana. Això fa que sigui impossible no aprendre espanyol a Catalunya, fins i tot no volent-ho, i que, per contra, s'hi pugui viure sense saber un borrall de català. De fet, encara que algú vulgui saber-ne, de català, ho té difícil, perquè són els mateixos catalans, parlant-li en espanyol, els qui li ho impedeixen.
Es comprèn, per tant, que la situació que viu la nostra llengua sigui dramàtica, ja que en el seu procés de desaparició hi conflueixen factors d'ordre jurídic, polític, mediàtic, psicològic i pràctic. Jurídic, perquè totes les lleis protegeixen l'espanyol; polític, perquè l'apatia del govern català en aquesta qüestió és total; mediàtic, perquè la presència de la llengua espanyola en els mitjans de comunicació, fins i tot en els de parla catalana -com TV3 i Catalunya Ràdio-, és abassegadora; psicològic, perquè, a força d'anys de colonització, els catalans hem interioritzat que saber català és un acte voluntari i condescendent mentre que saber espanyol és una obligació inqüestionable; i pràctic, perquè l'ús desinhibit del català, a diferència de l'espanyol, està estigmatitzat ideològicament o, si més no, connotat políticament. Tot plegat fa que el català sigui sinònim de conflicte i l'espanyol d'harmonia. I, és clar, qui vol viure en conflicte permanent?
“Me sabe grave” o “Te encuentro a faltar” destaquen entre les traduccions literals incorrectes per antonomàsia. El 'hashtag' en 'trending topic' espanyol
1. “Me sabe grave” (@Veintidocil)
2. “Te encuentro a faltar” (@eneneri)
3. “Hacemos un pensamiento?” (@mariavadell)
4. "No me toques lo que no suena” (@dejamehablarr)
5. “Me das un golpe de mano?" (@jesusetsoler)
6. "Nos vemos mañana pasado" (@dejamehablarr)
7. “Alguien tiene una maquineta?” (@Bea_46)
8. “Se veía de una hora lejos” (@javieralexandre)
9. “Ya no viene de aquí” (@xphere)
10. “Hola, como te dices?” (@gerardsese)
Com a repic final, “un aplaudimiento”, cortesia de @mcuranta.
La poesia de Vicent Andrés Estellés i la seua estreta relació amb la música són l'eix principal del nou llibre que s'ha editat al voltant de l'obra de l'imprescindible autor burjassotí. Ara Estellés. 12 poemes, 12 cançons a Benicarló, publicat per Onada, fa una completa ullada sobre la vida i la influència del considerat millor poeta en valencià del segle XX, a l'altura dels grans clàssics com Ausiàs March. El llibre, a més a més, s'acompanya d'un disc amb 12 cançons en les quals Ximo Caffarena enllaça les rimes estellesianes amb els ritmes tradicionals valencians.
Els impulsors d'aquest volum han estat professors i professores de l'IES Joan Coromines, de Benicarló. Aquest institut va acollir, a la primavera de l'any passat, unes Jornades d'Homenatge a Estellés. Es commemorava el quart de segle de l'estada del poeta a la població del Baix Maestrat i per celebrar-ho, es van programar un seguit d'actes amb convidats de primera fila dins del món cultural català: acadèmics com Maria Conca o Ferran Carbó, literats com Isabel-Clara Simó o Jaume Pérez Montaner, músics com Xavi Sarrià, Miquel Pujadó, Feliu Ventura. La llista va ser extensa i les conferències, recitals, concerts, exposicions i presentacions van ser un èxit de públic i de cobertura mediàtica.
Una fita cultural d'aquesta mena havia de perdurar i quedar palesa. Així, el professorat del Coromines va arreplegar les intervencions d'alguns dels convidats i va proposar a Ximo Caffarena (qui ha estat membre d'Al Tall o Urbàlia Rurana, entre d'altres) la composició d'un disc, on s'han combinat dos dels tresors culturals valencians, com són les músiques populars i les rimes del fill del forner.
Després de 'Els taxistes del tsar' (Empúries, 2007), 'Una educació francesa' (L'Avenç, 2009) i 'Un país de butxaca' (Empúries, 2010), en què Joan-Daniel Bezsonoff (bloc) traça una geografia personal de la seva cultura i identitat, l'escriptor nord-català torna ara a la ficció pura amb 'La melancolia dels oficials' (Facebook). La novel·la arribarà a les llibreries el 8 de setembre. (Avançament de VilaWeb, publicat al número zero de la revista mensual.)
Diu Bezsonoff que 'La melancolia dels
oficials' marca el seu retorn a la ficció pura, però que no abandona la línia
memorialística que l'ha ocupat durant els darrers anys: té al calaix dos llibres
més, una altra novel·la i el volum 'Les meves universitats'.
Essent ficció pura, aquesta nova novel·la també està lligada a
la seva biografia?
És la meva prehistòria, perquè els meus
pares em van concebre a Bône (Bona en dèiem en català, i ara es diu Annaba),
ciutat al nordest d'Algèria. El meu pare era militar destinat a Algèria i una
setmana abans del meu naixement la mare se'n va anar a Perpinyà. Això deu
comptar.
La influència francesa és forta encara a l'Algèria
actual?
Sí i no. Sorprenentment, Algèria s'ha quedat francesa
en molts aspectes: els diaris, bona part dels programes televisius són en
francès. La relació entre Algèria i França és molt forta encara. Com va dir De
Gaulle a Malraux: l'Algèria quedarà francesa com la Galia va quedar
romana.
La novel·la comença i acaba amb el general De Gaulle,
que queda molt malparat.
No em cau bé De Gaulle, certament, però
és un personatge molt interessant, un bon escriptor. Va escriure unes memòries
excel·lents.
Com va concebre 'La melancolia dels
oficials'?
Uf, és complicat. Al principi vaig concebre la
novel·la com una continuació de 'La
presonera d'Alger' (Empúries, 2002). Però després per raons de d'argument i
concordança em vaig encallar i vaig abandonar el fil. L'inici d'aquest llibre el
vaig escriure fa quinze anys i després el vaig reemprendre incorporant una
història de tràfic d'armes i espionatge i encara li vaig sumar dos llibres més
fallits en un primer estadi. Així doncs, és a partir de quatre novel·les
avortades que neix 'La melancolia dels oficials' . M'ha costat molt
unificar-les. Podria fer un altre llibre explicant la gestació d'aquest
llibre.
Quin mètode de treball utilitza per
escriure?
El material que escric i descarto momentàniament el
vaig guardant a 'la pedrera', que en dic jo, que és un espai que ple d'escrits i
d'ideees que de mica en recupero. Pensa que jo escric no escric mai una història
de principi a fi i despés vaig afinant. Jo escric unes planes i les reescric i
no les deixo fins que estan depurades. D'aquesta manera, quan acabo d'escriure
un llibre el 90% ja és acabat. I a més del mètode, les històries i els diàlegs
venen de llocs insospitats, Per exemple, a 'La melancolia dels oficials' hi
incloc un diàleg literal d'una pel·lícula que em va inspirar: 'Avec
la peau des autres' (1966), del director Jacques Deray amb Lino Ventura i
Jean Bouise.
I quina mirada dóna d'Algèria?
Una
mirada contrastada: he mirat de ser honest, d'explicar les coses com van
passar.
D'ironia no n'hi falta.
Més que ironia
hi he posat humor. Però sigui ironia o humor, al final el que compta és que la
novel·la faci riure, que la gent s'ho passi bé. He volgut fer un homenatge a les
pel·lícules d'espionatge que es feien als anys cinquanta, pel·lícules de
qualitat, de diversió intel·ligent, com les que protagonitzava l'actor Eddi
Constantine fent de Lemmy Caution. Un
homenatge al cinema popular (no populatxer) d'aquell temps.
La
ironia ja comença amb aquesta melanconia del títol
És un llibre
molt trist. El protagonista perd la seva amant, està envoltat de torturadors,
perd el seu millor amic, organitza un assessinat
I al final, descobreix que tot
això no ha servir per a res. N'hi ha per tornar-se melangiós.
Descriguim al protagonista.
El comandant Daniel
Valls és nat a Nils, com jo, al costat de Perpinyà, el 1920. Va passar la
infantesa al Pointe Noire, al Congo, i després de passar per l'acadèmia militar
al 1939, va participar en la campanya del 1940, però no contra els nazis sinó
contra els italians als Alps. Després va arribar a Indoxina
tot això ho explico
en un altre llibre, 'Les
rambles de Saigon' (Llibres del trabucaire, 1996).
Ho fa
molt això de passar els personatges d'una novel·la a una altra?
Déu ni do, però la gent no se n'adona.
A 'La melancolia dels oficials' hi ha un personatge, Maurice Leccia, el millor
amic de Valls, que apareix a 'La presonera d'Alger', a 'Les rambles de Saigon' i
és el personatge central de 'Les
amnèsies de déu' (Empúries, 2005). I ja tinc al cap una novel·la que passarà
a Saigon l'any 75, quan va caure la ciutat amb els comunistes, on sortirà en
Valls.
I què el va motivar a tractar el tema
d'Algèria?
Fa trenta anys que llegeixo sobre Algèria, tinc una
biblioteca sencera. Fins i tot tinc la guia telefònica de l'any 1961 d'Alger i
d'Orà. Les vaig comprar per internet. Es troba molta informació en una guia
telefònica. A més, tinc molts amics d'allà, en especial un que ho recorda tot,
que va marxar d'Algèria als divuit anys, que m'ha explicat un munt de detalls
que jo he adaptat a a novel·la.
Què hi trobarà, doncs, el públic
en aquesta novel·la?
És una bona iniciació a la guerra
d'Algèria, però sempre cercant que el lector s'ho passi bé, i d'una manera
lúdica conèixer una part de la història del país veí. Vull que el lector s'ho
passi bé, que s'entretingui i que es converteixi en una mica més culte.
Tots els que volem defensar la immersió lingüística hem d'estar disposats a anar a la presó. La sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut d'Autonomia de Catalunya ha desencadenat una dinàmica judicial que només s'aturarà si l'Estat espanyol comprova que hi ha catalans disposats a adoptar una actitud com la de Gandhi davant la dominació britànica o la de Mandela davant del règim de segregació racial.
De moment és una interlocutòria del TSJC en compliment d'una
sentència del Tribunal Suprem. El moment culminant vindrà quan el Tribunal
Constitucional sentencii la Llei d'Educació de Catalunya, impugnada pel PP des
de fa dos anys. La consellera d'Ensenyament és la primera que haurà de donar
exemple davant la interlocutòria actual i ha de saber que hi ha molta gent
disposada a acompanyar-la. Si no imposa l'espanyol com a llengua vehicular a
l'ensenyament, se li aplicarà l'article 112 de la Llei Jurisdiccional, que
estableix multes de 150 a 1.500 euros si no acompleix la resolució judicial, i a
responsabilitats penals (la presó) si persevera en la seva
negativa.
El corró judicial és lent, però imparable. La
Constitució espanyola no reconeix Catalunya com una nació que té el seu
territori històric; només reconeix els drets lingüístics dels catalanoparlants
residents a la "comunitat autònoma" catalana. D'acord amb aquesta filosofia la
llengua espanyola és de rang superior i es seu coneixement és obligatori i la
llengua catalana té una categoria inferior i el seu ús és un dret, però no un
deure.
Durant tres dècades s'ha aprofitat les indefinicions
constitucionals per portar a terme una política lingüística basada en el dret
territorial com és la immersió lingüística. Es va inspirar en l'exemple del
Quebec, al qual la constitució del Canadà reconeix l'àmbit territorial, com ho
fa la belga amb Flandes o la Suïssa amb cada cantó. L'Estatut que va aprovar el
Parlament de Catalunya establia el dret i el deure de conèixer el català, però
aquest deure va desaparèixer en la seva tramitació. Ara la sentència contra un
Estatut ha eliminat tota ambigüitat de la Constitució espanyola en relació a les
autonomies i els drets nacionals: el poble català no existeix com a subjecte
històric; és una subespècie linneana.
L'estratègia de la minorització és a llarg termini,
però el resultat és la nostra desaparició com a nació
Aquesta
sentència reflecteix la nova estratègia del Regne d'Espanya en relació a
Catalunya. Des del 1714 l'Espanya borbònica ha intentat assimilar els catalans,
intentant que oblidessin les llibertats arrabassades per la força de les armes i
que arraconessin la seva llengua. L'assimilació ha estat impossible. La
Renaixença va recuperar el prestigi de la nostra llengua i va posar en valor la
nostra pròpia història. Valentí Almirall va establir la necessitat de crear
partits catalans, separats dels espanyols. Prat de la Riba va restablir la
nostra identitat: els catalans som catalans i només catalans. Alexandre Galí,
Pau Vila i molts altres van posar en marxa l'escola catalana. L'assimilació de
Catalunya va esdevenir impossible; els quaranta anys de repressió franquista els
ho van demostrar.
Ara desenvolupa l'estratègia de la
minorització: l'Estat espanyol malda per convertir els catalans en una minoria,
irrellevant dins Espanya i residual dins del seu propi territori històric.
Compta amb armes molt poderoses: la demografia, els mitjans de comunicació
audiovisuals d'abast estatal, el màrqueting d'un mercat lingüísticament
unificat. Aquesta estratègia és compartida pel PP i el PSOE. El novembre de 2009
el Govern del PSOE va posar un conjunt de reserves davant la Llei d'Educació de
Catalunya. No es van convertir en un recurs d'anticonstitucionalitat per no
desgastar el govern del President Montilla. El PSOE sabia que ja ho faria el
Partit Popular. L'atàvica tàctica del policia bo i el policia
dolent.
L'estratègia de la minorització és a llarg termini, però el
resultat és la nostra desaparició com a nació. Catalunya l'any 1960 tenia 3
milions d'habitants, entre 1975 i 2000 érem sis milions i en la darrera dècada
hem arribat a set milions i mig. L'any 1986 hi havia tres televisions, dues en
espanyol i una en català; aleshores s'aprovà la llei de les televisions
privades, totes en espanyol; ara, amb la TDT hi ha centenars de canals, la
immensa majoria en l'idioma de l'Estat. En el combat contra la minorització ens
juguem la supervivència nacional. Per aquesta raó hem de recuperar el mateix
esperit de resistència que contra el genocidi franquisme.