baciner
Aquell que
tot vol saber-ho, que es clava en tot, que es fica allà a on no el demanen, que
procura indagar i saber les coses del proïsme, que es fica en els afers dels
altres.
|
Als baciners que fiquen el nas a on no deuen, més prompte o més
tard, els l’esclafen. |
En el
relat curt de l’escriptor xativí Toni Cucarella titulat Si
té fe, guanyarà milions podem llegir:
|
Tomàs Tomàs corre a la sala d’estar. El segueixen el presentador
del concurs, el càmera i uns quants baciners dels més
atrevits. |
L’origen d’aquesta accepció de la paraula baciner es troba en els
metges de segles passats que miraven atentament la femta i l’orí dels seus
pacients amb la intenció d’aclarir la malaltia que patien. Quan algú ficava el
nas en alguna cosa que no li importava deien d’ell que era un dotor
baciner, és a dir un doctor (= metge) d’aquells que ficaven el nas en
els bacins dels malalts. La locució ha sobreviscut fins els nostres dies, encara
que sovint, per a expressar el concepte definit, s’usa únicament, o bé la
paraula dotor, o bé la paraula baciner.
L’accepció ací definida del mot baciner l’he trobada només en el
Diccionario general valenciano-castellano de Jaquim Martí i Gadea que el definix com «El que se entromete en asuntos que no le pertenecen» i en el Diccionari Valencià-Castellà de
Enllaços d'interés
Tomeu Martí: 'El govern vol que perdem tot el terreny que havíem
guanya'
El coordinador de l'Obra Cultural Balear creu que el tancament de RTVM és
un gran pas enrere i diu que Bauzá 'és un titella del PP de Rajoy'
Dimarts 23 d'agost
El
govern balear continuarà a l'Institut Ramon Llull, però amb una aportació menor
Segons Villatoro, els comptes del 2012 indicaran la mesura de la voluntat
dels governs català i balear · L'Espai Mallorca, en
dubte.
http://butlletins.partal.cat//lt.php?id=Kx4IWAUGVgMFB04JAwQKTVAEClJT
Dijous 25 d'agost
"A l'Aragó no s'acorrala el català per una impossibilitat fàctica: ningú no hi parla català." Heus ací l'argument més terminant, i el més consistent amb l'oferta ideològica del PP, amb què Bermúdez de Castro, portaveu del govern aragonès, hauria pogut replicar les acusacions de Joan Reñé, president de la Diputació de Lleida, a propòsit de presumptes assetjaments lingüístics enllà de Fraga. [...]
El Dijous llarder
Antoni Llull Martí
En el dijous anterior al començament de la quaresma, quan aquesta era
rigorosament observada, la gent acostumava a fer menjars amb gran
profusió de
greix: saïm, trossos de xulla, sobrassada, i altres ingredients substanciosos.
Era per assaciar-se, amb els àpats també extremadament greixosos del
dimarts següent, per envestir una mica preparats el llarg període de quaresma
durant el
qual no es podria menjar carn sense fer un pecat gros. El nom de dijous
llarder (a
Mallorca deformat en jarder) i que a alguns llocs li diuen dijous
gras, de forma
semblant a com anomenen els francesos el dimarts següent, el mardi
gras,
prové de llard, que a Mallorca li deim saïm. El castellà
lardero prové de lardo, nom
usual en castellà antic pel greix del porc, germà del català llard
derivats un i
altre del llatí lardum, que significa ‘llard’ i també ‘xulla’, i que com
en castellà, ha passat, amb la forma lardo, a l’italià i al
portuguès, i al francès com a
lard. Al darrer dia de Carnestoltes, o Carnaval, li deien popularment, a
la nostra illa,
el «darrer darrer dia».
Diverses cançons populars mallorquines fan referència a aquest llarg
període d’abstinència de carn i de penitència. Una diu que Ja s’acosta sa
corema; / demà
és es dijous jarder / qualsevol qui xuia té / és hora de dar-li
empena. I
una altra, semblant, que A sa xuia da-li empena / ara que hi ha llibertat; /
llavò entra sa corema / i
es porc ha d’estar tancat. I a
alguns llocs de Catalunya diuen que pel dijous llarder, botifarra menjaré.
Això de donar empena a qualcú o a qualque cosa, per pegar
o
atacar, crec que ja no s’usa. Empena era el nom que es donava a la
ploma que es
posava a cada banda de la part de darrera d’un dard o sageta, i també era una
espècie de calçat, i finalment es donà aquest nom a la peça de cuiro que forma
la part principal de la sabata que cobreix el voltant del peu i va
cosida a la sola.
En italià hi ha algunes dites gracioses relacionades amb el llard: cercare il lardo dalla gata ‘cercar el llard de la moixa’ que vol dir que qualcú s’aferra a coses insignificants, de forma avariciosa, i tanto va la gatta al lardo che ci lascia lo zampino, ‘tant va la moixa al llard, que s’hi deixa la poteta’, significa que qui s’avesa a fer coses dolentes més tard o més d’hora en paga les conseqüències.
Per cert: dida és una
sinècdoque, car és l’adaptació d’un terme infantil de base imitativa, igual que
meta, teta o popa.
«En Cuenca i en Ruiz, per indisposició natural o amb l’empresa, foren
substituïts per en Gonzàlez i en López. No hi mancava més que un Sànchez que els
engegués a dida. Al pobre Matias també el varen enredar (ja en som més), i sort que va
aixecar el braç fent veure que tenia ganes de dallonses. Els jutges, sempre
atents, li ofereixen tres papers i el noi se’n va cap a l’adamcuatori, i no en
diem evacuatori perquè ens pensem que no en tenia prou amb un riuet» (Papitu, 1923).
Locucions i frases fetes
Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d’aquest recull.
I
ara! Refús, indignació, sarcasme
Agafa aquells diners i
compra-t’ho. ─I ara!
Cal advertir que a aquesta exclamació tan bonica li ha pres el lloc el
castellà “Qué va!”
I
encara gràcies. Amb prou feines si hi arriba.
Només n’hi toquen tres, i encara
gràcies.
I
fora! I prou! I no n’hi ha d’altra!
Tu no et rebel·lis, tu obeir i fora! Allò
que han de fer és pagar i fora!
I... (nom, pronom), també! Renya.
─El nen m’ha pegat. ─I tu, també,
tornant-hi!
I
un pa calent! I
un be negre!
-Penso arribar al cim. -I un pa calent que hi
arribis!
Inventar la sopa d'all. Creure's dir una gran cosa.
Oh, sí, tu sempre inventes la sopa d'all!
.... (substantiu) i tot. Fins i tot.
Són tan treballadors que treballen el vespre i
tot.
D’aquesta cansalada rostideta, jo me’n menjo cotna i
tot.
7)
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Rosa-maria-sarda-Humor-dunhappy_0_536346407.html
És una còmica de les d'abans. Quan ser-ho passava de pares a
fills més com un estigma que una vocació. Portar-ho a la sang li ha permès
trobar sempre la frase justa i el to tallant perquè l'imbècil de torn s'adoni
que estava més bufó calladet. Té l'eloqüència de la venedora d'enciclopèdies i l'humor àcid
d'haver-les passades de tots colors. Encarna, com l'Espert, aquell coratge de
bellesa de barri que al Terenci, mitòman i amic entranyable, li agradava
comparar amb la Scarlett O'Hara. La seva veu, massa prima, no ens arribaria tan clarament si no
posés en cada frase un subratllat malèvol que intenta fer-se perdonar amb un
somriure. El seu control de la pausa i l'entonació ha hagut de donar
intenció a guions tan impossibles que al final no ha tingut més remei que
posar-se a escriure i a dirigir. Viu en la tortura de creure que decebrà i encadenada al
perfeccionisme. I això l'ha dut a la insòlita proesa de presentar i, alhora,
rebre premis. Però l'èxit li ha creat una addicció que no ajuda a viure,
sobretot si sotmets el cos a la seva llei. Els anys l'han fet més interessant que cordial. Guarda l'actriu
solidària per als cercles íntims i mostra la diva altiva als vulgars mortals.
Ser tan competent i estar farcida de records li bloqueja l'empatia. Però té prou recursos estilístics per fer un gir de guió que
l'allunyi de Sunset Boulevard i l'orienti a un final de Humphrey
Bogart. ---------------- Té el to de l'amic que t'atura un moment al carrer. La seva
falta de solemnitat contrasta amb els aires transcendents d'altres divulgadors
del petit món mediàtic català per dir coses sense substància. I és que ell en
sap tant més, que pot il·lustrar a peu pla sense perdre autoritat i, a sobre,
fent-te creure que el que aprens ho heu descobert plegats. Va tant com una moto que parlant fa derrapades. El cervell no
li para i la feina és triar entre el que hi amuntega. I aquest festival de
neurones, connectat a unes TIC que ha integrat com una pròtesi, crea la il·lusió
que és ubic i omniscient. És com un personatge de Lewis Carroll enderiat per la pressa
que crea un univers màgic jugant amb les paraules. Les patilles unides a la
sotabarba li donen aire de jòquer que et premia amb partides gratis si
soluciones l'enigma que planteja. Mastega la informació perquè la digereixi l'oient més dropo. Ho
diu tot posant-hi una passió que faria innecessari l'interès intrínsec. Reté tan
bé l'atenció que, posat al mercat, només la decència li impediria fer-se ric
venent un elixir de llarga vida. El seu virtuosisme treu so a tecles del català que ja pocs
toquen, i en fa un ús tan precís i pertinent que no sembla que s'adorni. Si parla del "delit d'es catir", no desenterra res. Només fa
viva llengua moribun da com pertoca a un crac dels mots encreuats deixeble del
Tísner. RETRATS QUE PARLEN Seria tòpic dir que se sent part d'una dinastia destronada que,
quan torna al poder, veu usurpadors en l'oposició. Però el to i les maneres no
ho acaben de desmentir. Parla el català quasi modèlic de qui de petit jugava amb la
Norma i brilla amb una eloqüència enèrgica que seria més eficaç si fos menys
agressiva. El seu currículum sembla inspirat per Aristòtil. Si l'home és un
animal polític, primer va fer la teoria -és veterinari- i ara fa les
pràctiques. És tan nerviüt que no para quiet. Masega l'amic o el
periodista: li pessiga l'esquena o li serra la mà deixant-lo adolorit i amb el
dubte de si allò és cordialitat o un desig velat de fer-li retre acatament. Es proclama més Ferrusola que Pujol amb el perill que sembli
més de sentir-se molest perquè l'andalús José arriba a president, que no pas de
veure-hi un èxit d'integració. És dels nacionalistes que branden la senyera
perquè en l'elit no s'hi vegin privilegis sinó els líders d'un exèrcit. Crida i es fa notar perquè se sent múscul d'una nació que
arriba a ser prou desagraïda per escopir el pinyol. És audaç com el benjamí d'un ranxo del Far West que, sense
avisar ningú, decideix batre's en duel amb el cacic local que els roba
vaques. I de vegades ha tingut la sensació que si fos alt com el David
Madí, les seves patilles de Curro Jiménez farien tals estralls en les dones del
PP que en quatre dies tindria el concert al sarró.
RETRATS QUE PARLEN Albert Pla
Nualart Té una presència tan senzilla que seria gairebé mongívola si no
desprengués la bellesa serena amb què el Dant i Petrarca van construir la
donna angelicata. De les lletanies del rosari, li es cau més consolatrix
afflictorum que la speculum iustitiae a què l'empeny la militància a
ICV, però la seva gran virtut mariana és fer de mitjancera. És la noia que si pren la paraula en una assemblea tothom fa
xxssst. Primer perquè parla fluixet però, so bretot, perquè té el crèdit ètic
que concilia posicions irreductibles. Ho diu tot molt suaument, com si li dolgués ser protagonista, i
al final de cada afirmació exhala un "noo..." interrogant i dubitatiu que en
treu el poc ferro que hi ha posat. Hi pots no estar d'acord però per tenir-li
mania la maldat l'has de posar tota tu. Al faristol, tendeix a emetre una sonsònia que, havent dinat,
és ideal per fer la becaina. Però si atrapa un diputat dormint li fa un somriure
de complicitat. Com a mare jove, sap massa bé què és anar curt de son. Pujada en el barri benestant, però molt barri, que envolta el
mercat de Galvany, ha fet de l'associacionisme una família que li ha permès
arribar sense cops de colze al Parlament. Li sobra disciplina i bona fe per creure en causes que la
mandra i el cinisme ja donen per perdudes, però com que les defensa en un to més
p lanyívol que enrabiat, frases de gran duresa acaben sonant a música
celestial. ----------------
RETRATS QUE PARLEN Albert Pla Nualart Parla amb el desmenjament amb què ho fa tot. Ser superdotat li
va permetre jugar al Barça amb sang d'orxata. És, potser, l'últim esportista
d'elit que ha viscut bé. I ho sap i està agraït a la vida. Entendre que l'èxit no és només mèrit seu el fa senzill i
assequible. El seu heroisme particular el resumeix molt bé el lema que seguia
damunt la gespa: "Córrer és de covards". Sentir-lo fa una gran companyia, et fa sentir com a casa. Diu
sempre assenyades generalitats, i ho té tan assumit que la seva frase favorita
és "Jo sempre dic el mateix". El seu català és autèntic i prenormatiu, ple de castellanismes
i girs genuïns que els joves ja no diuen. I es mou com peix a l'aigua en les
tertúlies d'homes sols dels clubs de golf, plenes d'implícits, bromes gastades i
comentaris vagament libidinosos. Es va casar grandet i havent gastat més energies amb dones que
al camp, però l'ha atret poc ser adúlter, perquè dóna massa maldecaps. Barallar-s'hi és quasi impossible perquè en tot veu parts de
raó. Però també costa fer-s'hi amic, perquè no es mulla ni a la dutxa. És aquell
paio a qui voten delegat el primer dia de classe. La innata facilitat per caure
bé a tothom el fa un pèssim aliat per a qui funciona a base de capelletes. Té tanta pau interior que pot viure sense fer res i no patir-hi
gens. Més que fent d'entrenador podria tenir un gran futur com a mestre
zen. ----------------
RETRATS QUE PARLEN Dinamita estereotips. Tant els islamofòbics com aquell que
assegura que només diuen els pronoms febles els pagesos de l'Empordà. Sentir-la
dóna una idea de la facilitat amb què l'immigrant parlaria en català si en lloc
de ser la llengua de l'aula, fos la del pati. Les ulleres li matisen la frescor juvenil. Són l'estigma
d'haver construït el jo cremant-se la vista llegint. Un jo revoltat contra una
tradició que odia, estima i coneix prou per saber que el món islàmic, rere els
vels, està ple de brots verds. Oposa les faltes genuïnes del parlar de Vic als
flagrants castellanismes del seu ben pagat entrevistador, català de vint
generacions. Parla una mica incòmoda, com l'espia infiltrada en l'enemic que
tem que un petit detall la delati. Haver tingut el coratge d'esquinçar afectes
per fer-se catalana no la farà renegar del bagatge que ha salvat. Ha fet dos llibres honestos però amb morbo, on gairebé es fa
servir de carn de canó. Tenia molt clar que només pouant en les entranyes del
seu agònic viatge guanyaria prou per poder-se dedicar a escriure. Ara té una mirada més neta que la nostra, perquè és ella la que
s'ho ha hagut de qüestionar tot. Escriu en una pàgina en blanc que nosaltres ja
tenim plena de màximes i principis. Enfilar-se a la seva talaia ens podria
portar a descobrir que alguns dels nostres valors no són més que
prejudicis. ----------------
Publicat en el diari ARA diumenge 21
d'agost del 2011 RETRATS QUE PARLEN En plena temporada, li fan 800 preguntes al mes que busquen
titular. Les sentim en off mentre ell mira intensament qui parla, buscant el
parany que li para. El Pep dels mitjans és tens perquè sap que en cada resposta
hi ha el perill d'una pilota a la frontal de l'àrea. Amaneix sequedat amb humor per no ser antipàtic. La mala fe la
desvia amb ironia; i les punyalades, fugint d'estudi. S'estima més pixar colònia
que posar-se a segons quina altura. Enmig d'un discurs fred i racional, la veu que es trenca en
petits galls ens diu que viu perquè tot l'afecti. Parla un català genuí per
aproximació, que està amb peus a terra en lloc de tocar-hi, però el parla a tot
arreu i el sent tan seu com el Barça. Fill del treball com a valor sagrat, li repugna guanyar sense
esforç. I el sentit del ridícul el fa ser un antixulo que mai ens farà passar
vergonya. Una nació que té set d'èpica l'està convertint en heroi. Però
és, només -i és moltíssim-, un malalt del futbol que beu fins a l'última gota
del calze de la responsabilitat i no exigeix mai el que no s'ha exigit a
ell. Abans que el fem semidéu, seria bo recordar que entrena un club
que per massa social ha de ser un dels primers del món. I que l'altra cara
d'aquests èxits és un país obsessionat per la pilota i un jovent de nivell
escolar lamentable que pot descriure, amb pèls i senyals, les ziga-zagues de
l'últim fitxatge. ---------------- 8) Ressenya publicada en el blog SO DE LLENGÜES
diumenge 3 de juliol del 2011 http://sodellengues.blogspot.com/2011/07/des-del-rovellet-de-lou-delx.html David Valls i Botet Martí i Casanova, Joan-Carles Des del rovellet de l’ou
d’Elx Pròlegs de Miquel Adrover i Mascaró i de Jordi Solé i
Camardons Voliana Edicions Argentona, 2011 ISBN 978-84-615-0929-4 15x21 cm - 214 pàgines Sens dubte un llibre impressionant, l'he acabat ara
mateix dins d'una tarda plujosa en un poblet de la meva Segarra estimada.
L'impuls m'ha fet encendre l'ordinador i escriure aquestes ratlles. Unes ratlles
que ja m'agradaria que fossin al nivell que escriu en Joan-Carles Martí! Buf! He
somniat tantes vegades tenir un domini de la llengua com el que ell té! Em penso
que no ho aconseguiré mai! Sempre hi ha aquell mot nou que mai havia sentit dir!
aquest gir... El llibre és un relat poètic meravellós sobre la
llengua i la cultura catalana des d'Elx estant, per a Elx, per a seva rodalia,
però per a la resta dels Països Catalans. Un llibre que només podia sortir d'una
persona d'una cultura i un bagatge immens com és el seu autor, Joan-Carles Martí
i Casanova. Un enamorat de la seva (nostra) llengua, com també un enamorat del
seu rovellet, Elx. Perquè no hi ha rovell sense clara, o potser, no hi ha clara
sense rovell, però en tot cas, tot pertany a una sola entitat que se sustenta
per si sola. He de dir que ha estat un goig de llegir aquest llibre, que he
après molt, que he gaudit amb la riquesa del seu vocabulari escrit per un ver
cathalà que parla e escriu del bell catalanesch del món. Que és immens llegir i rellegir com en Joan-Carles
Martí acarona els mots i com els fa bellugar a dojo en un llibre que es fa curt.
Un llibre ple d'idees i reflexions genials d'una persona que ho ha donat tot pel
català i que ens fa veure la nostra llengua i la seva situació d'una altra
manera. Que ens diu que sí, que la situació és la que és, però que val pena de
lluitar i de tirar endavant. I sí, cauré en el típic tòpic de dir que si hagués
estat escrit en anglès seria un best-seller. Podeu visitar el seu
blog: http://extremsud.blogspot.com/ des d'on, si ho
voleu, podreu comprar-li el llibre. Gràcies pel
llibre! Oriol
Pujol: El noi de la Ferrusola
Albert Pla Nualart
Dolors
Camats: Uns ulls misericordiosos
Carles
Rexach: Un crac amb sang d'orxata
Najat
el hachmi: La catalana que ens veu
Albert Pla
Nualart
Josep
Guardiola: La passió per fer les coses bé
Albert Pla
Nualart
Humors agres comença amb una cita de Jacinto Benavente “La ironia és una tristesa que no pot plorar i somriu”. I això és el que trobem en aquests relats; Tant és que s'hi relate el desig de no fer-se vell ni morir, com en el relat "La immortalitat", com en el de la protagonista de "L'home de pedra", que s'enamora perdudament d'un home molt especial, la ironia és omnipresent i com mig amagada darrere de cada frase, cada situació, cada personatge.
Segons declaracions de l’autor sobre l’obra: “Si ens hem d'atenir al que ens diu el diccionari, la ironia és una figura de llenguatge que consisteix a dir el contrari d'allò que hom vol donar a entendre. O si hem de citar a l'escriptor Jacinto Benavente –com jo he fet al principi del recull– direm, d'una forma molt més poètica, “La ironia és una tristesa que no pot plorar i somriu”.
I si he de dir la meua, expressaré que aquesta em sembla moltes vegades l'escut o el recer que fa servir la ment humana per a protegir-se de l'absurd, el dolor o la dissort de la vida quotidiana.
I si busquem el sentit del mot "humor", ens trobarem als diccionaris que entre altres sentits, hi trobarem el de ser qualsevol líquid del cos d'un animal o d'una planta i també, per descomptat, la definició de "facultat de descobrir i expressar elements còmics o absurdament incongruents en idees, situacions, esdeveniments, actes".
Doncs tot això és, si fa no fa, el que vaig creure trobar en aquest recull de relats que una persona, molt especial per a mi i a qui li estic mot agraït, em va convèncer perquè el presentara a aquest premi, el Premi Soler i Estruch.”
L’autor: Sico Fons és el nom literari de Francesc Antoni Asensio Fons (Tavernes de la Valldigna, 1963). Deu aquest nom als seus companys d’escola “Sico per Francisco i Fons pel meu segon cognom, clar; i també, supose, perquè en aquell temps estava de moda el corredor de motos anomenat Sito Pons. Coses de xiquets”.
Refereix sobre ell mateix que va “ingressar en el món del proletariat fent diferents treballs (en tota mena de fàbriques, com a apicultor -cosa que continue sent per herència familiar-, muntador de mobles per tota la geografia espanyola o collidor de taronges), vaig fer el servei militar en cavalleria ensinistrant poltres salvatges”, sense haver acabat els estudis secundaris. Més tard, tampoc va acabar els estudis d’Història i Història de l'Art en la UNED. Pel que creu que allò que més ha marcat la seua formació i gustos intel·lectuals va ser una hepatitis que el va mantindre al llit durant un any i en el qual es va convertir en un lector voraç de literatura i enciclopèdies i en un cinèfil sense remissió.
Ha publicat els següents llibres: L’udol de la sirena (Edicions La Xara, 2001), Històries de la Vall (Ediciones Bonet Sichar, 2003), La mort de la sirena (Edicions La Xara, 2003), Els crits de la follia (Edicions La Xara, 2004), Infants adormits (Edicions La Xara, 2005), Parelles imperfectes (El Taller del Poeta, 2006)., Portes tancades (La Busca Edicions, 2006), El desfici dels herois (La Busca Edicions, 2008), Un estiu a l'infern (La Busca Edicions, 2010).
I ha guanyat alguns certàmens literaris, com ara l’XI Concurs de Narrativa de Capdepera, III Premi Literari de Constantí de Tarragona, el VII Certamen de Cuentos "al margen" i el Premi Nacional de Microrelats "El Basar".
També ha fet col·laboracions puntuals a diversos mitjans de comunicació, com Turia, el Diari Levante, el Temps, l’Avui o L’Avanç i és col·laborador habitual a La Veu de la Valldigna, Quinzedies de la Safor i Gandia Express.
10)
Saber parlar és un
art
Comunicació
presencial: contingut
Joan Tudela
Hi ha entre nosaltres una idea desafortunada que ha fet fortuna: que el contingut és el més important de tot. I no. Aquesta mala idea tan estesa fa que molta gent, a l’hora de preparar una intervenció, treballi només el contingut. I si es tracta d’improvisar, doncs també es preocupa sobretot del contingut. I no. La lectura sencera d’aquest apartat dedicat a la comunicació oral demostra clarament que el contingut no és tan important. Ara bé, tampoc no hem de caure en l’extrem contrari i dir que el contingut no té cap importància. En té. Documentar-se i preparar el contingut de les nostres intervencions, evidentment, és necessari i és positiu. Però com que, de la importància del contingut, tothom n’és conscient, no cal insistir-hi. Sí que cal dir que un bon contingut ha de tenir una bona estructura narrativa, ha de tenir riquesa expressiva i ha de respectar el lèxic, la morfologia i la sintaxi de la llengua en què parlem. I el més important de tot: el contingut (i tota la resta de factors que formen el mapa de la comunicació presencial) ha d’estar sempre al servei del nostre objectiu. Això mai no ho hem de perdre de vista.
Del llibre Llengua i
comunicació.