bacallaret
Peix de l'orde dels
gadiformes i de la família dels gàdids, espècie Micromesistius poutassou,
amb tres aletes dorsals i dues d'anals, totes sense espines, boca
terminal amb una o dos dents a cada costat del vòmer, de color gris blavós al dors, platejat als
flancs i blanc al ventre. Fa entre 60 i 470 mil·límetres de llargària, encara
que la majoria dels que es pesquen fan al voltant dels 250 mil·límetres. Es cria
en el mar Mediterrani.
|
A mi m’agraden molt les espardenyes de
bacallaret. |
Micromesistius poutassou (Risso, 1827) és el nom
científic que ara es dóna a aquesta espècie. En el segle xix se li varen donar altres
denominacions, actualment desusades.
Els
valencians donem el mateix nom al bacallà de l’Atlàntic, espècie Gadus
morhua
(denominació antiga Gadus callarias) i a l’abadejo o fals bacallà,
espècie Pollachius pollachius (denominació antiga Gadus
pollachuius). Mentres una part del valencià anomena els dos peixos
bacallar, la resta els anomena abadejo (amb caiguda de la d
intervocàlica i la j pronunciada com a prepalatal africada sonora o
sorda, segons zones). Açò s’estén també al peix que ens ocupa que bona part dels
valencians anomena abadeget.
En el
diccionari del SALT3, les entrades maire i tabanc remeten a
llúcera i les entrades llúcera i lluça remeten a llucet
2. Si cerquem llucet 2 trobem la definició de l’espècie
Micromesistius poutassou, cosa totalment incorrecta. Els valencians
anomenem llucet només a la cria del lluç. La primera accepció de
llucet que dóna el SALT3 és correcta, la segona no. La confusió es
produïx perquè en una part del domini lingüístic del castellà anomenen
pescadilla al bacallaret mentres que en la resta del domini
anomenen pescadilla al llucet. Si en lloc mirar sempre cap al
castellà miràrem més cap a la nostra llengua no ens passarien aquestes coses tan
lamentables.
En el
DVal, lluça, maire i tabanc remeten a llúcera i en llúcera trobem la definició de l’espècie
Micromesistius poutassou. En
llucet diu: «Cria de lluç, que encara no s’ha desenvolupat totalment». La
informació que dóna el DVal és correcta encara que incompleta, ja que no
inclou les paraules bacallaret i abadeget, àmpliament usades pels
valencians.
Joan Antoni Lluch m’informa que ell ha sentit que els pescadors de Xàbia
usen el mot maire i la variant maira per a anomenar el peix que
ens ocupa.
El
Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l’AVL no
arreplega la paraula bacallaret, malgrat que sí que arreplega
bacallar, bacallarer i bacalleria. Tampoc arreplega
abadeget, encara que sí que recull abadejo i abadeger, però
no abadegeria.
Entenc
que en el Diccionari Normatiu del
Valencià de l’AVL l’entrada a on s’hauria de definir l’espècie
Micromesistius poutassou hauria
de ser bacallaret i totes les altres (abadeget, lluça, llúcera, maira, maire, mare de lluç, peix rei, tabanc) haurien de remetre a bacallaret.
Ressenya publicada en el núm. 75 de la revista Llengua Nacional (II trimestre del 2011)
El català em sedueix,
edicions 7dquatre,
Sabadell 2011.
Enllaços d'interés
La
Candelera
Antoni Llull Martí
El
dia en què s’esdevé aquesta festa, el 2 de febrer, és tingut per un temps
propici per a una previsió meteorològica de caràcter popular: Si
Posem que el dia convingut vas a ca l’editor amb la teva llisteta de
cent mots en perill d’extinció i ell, un cop repassada, et fa: “i coloraines?”. Si contestes: “Òndia, me
n’he oblidat!”, et jugues que l’editor et despatxi immediatament, amb tota la
raó, perquè no recordes l’existència d’un mot com aquest (encara que ara com
ara, vés a saber per què, molts prefereixin colorins). Si en canvi contestes:
“Òndia, me n’he descuidat!”, és probable que l’editor et proposi un segon volum
sobre el tema, veient que de mots en extinció n’hi ha molts més de cent (i que
et regali un dietari, de passada).
Posem que el dia convingut vas a ca l’editor i ell, un cop saludat, et
reclama la llista. Si contestes: “Òndia, me l’he descuidada!”, ja cal que
arrenquis a córrer cap a casa, l’arrepleguis i vagis rumiant una bona excusa per
fer-li passar el mal humor. Però si contestes: “Òndia, me n’he oblidat”, no cal
que t’esforcis a córrer cap enlloc. Considera’t despatxat.
«Si la paraula expressa no arriba fins a nosaltres és perquè Proust ja s’adreçava al present. Per a ell, només el passat tenia una existència real. I en el tempo angoixós de l’obra en la qual va dibuixar de mà mestra la imatge d’aquell món que agonitzava, ens sembla de vegades que sentim la desesperada prolixitat del qui no es vol descuidar res perquè sap que, en l’hora que ell acabarà de parlar, tota la resta serà silenci» (Maurici Serrahima, Marcel Proust, 1971).
Locucions i frases fetes
Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d’aquest recull.
Haver de fer carreró. Haver d’anar a casa a cercar més diners, per perdre en el
joc.
Si continues jugant, rai, com
haurà de fer carreró.
Haver-hi maror. Haver-hi mar de fons.
Hi ha molta maror, a l’Institut;
tothom està nerviós.
Haver-hi més mànigues que jaquetes. Ser
massa a despendre, malgastar.
En aquella casa hi ha més mànigues que
jaquetes.
Haver-hi moltes maneres de matar puces. Les coses es poden fer de moltes maneres.
─No sé com s’hi ha pogut fer, el
murri...
─Home, hi ha moltes maneres de matar puces.
Haver-hi roba estesa.
Haver-hi gent present que no ho poden sentir.
No ho diguis ara, que hi ha roba
estesa.
Haver-hi soroll.
Haver-hi brou, cops, altercats.
En aquesta reunió hi haurà soroll.
Haver-n’hi a tenti i potenti. A betzef, en molta abundància.
Al món hi ha rucs a tenti i
potenti.
Haver-n’hi per a llogar cadires. Un cas que fa riure molt.
N’hi havia per llogar cadires, amb
aquell pallasso, creieu-s’ho!
Haver-n’hi per donar i per vendre. Haver-n’hi molt.
Enguany hi haurà figues per donar i per
vendre.
Haver-n’hi per sucar-hi pa. Molt bo, el cas, extremadament graciós.
Els dos vells enraonaven i n’hi
havia per sucar-hi pa.
Hi
ha ulls que s’enamoren de lleganyes. Mal gust a triar (company o companya).
─El Pau festeja amb
Hi
posaria les mans al foc. Estar tan segur d’una cosa.
─Vols dir que se l’han emportat
ells? ─Hi posaria la mà al foc!
Home de Déu! Reny benigne quan hom ha fet malament.
Has caigut marge avall? Home de Déu!
Ho
pots ben dir!
Ratificant una afirmació encertada.
─Estan tocats de l'ala!
─Ho pots ben dir!
7)
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Guillem-gisbert-fill-nha-sortit_0_532146829.html
Deu ser, després de Guardiola, el model de jove de la progressia catalanista que la bitlla. Intenta ser un més dins Manel, no sobresortir, però li sobren cames per tot arreu.
És un balú prim i baronívol que protegeix els llobatons i, si agafa la guitarra al foc de camp, fa brillar els ulls de les bagueres.
Té les faccions allargades d'un místic del Greco però s'ha ficat en un còmic de línia clara i fa de bard al poblat d'Astèrix. No tens clar si toca l'ukelele o una joguina que li van portar els Reis. L'èxit el va enganxar vestit de carrer i ha decidit fer-ne l'uniforme.
Pal de paller del grup, té vocació de germà gran. El Martí Maymó no sortiria a escena sense la seva ombra protectora.
Beu d'Antònia Font, el passa per Mecano i canta com Falsterbo 3, però sona nou de trinca. Posa colors i màgia a petits moments que la música que crida no deixa sentir. Explica històries petites amb regust d'esperança.
Reprèn ideals dels 60 sense cops de porta ni drogues. És la veu tranquil·la d'una generació que no calia que marxés de casa perquè la mare fa l'esmorzar a l'amiga després d'una nit de follar entre vells números de Cavall Fort .
Parla en un monotò una mica atropellat. Evita tant l'afectació que quasi subratlla el cohibiment. Sap què ha de dir i com per crear complicitat, per ser el paio de la taula del costat que pren una birra a la terrassa d'un bar de Gràcia.
----------------
En una foto a l'ARA de fa mig any, seu a l'escullera, calçada i d'esquena a Barcelona. No guaita l'horitzó ni busca l'illa on voldria tornar. Té la mirada buida i el cansament d'haver rebut massa puntades de peu jugant de visitant i amb l'àrbitre comprat.
"En Joan treu les caques del gat", titulava un diari fent escarni del seu in tent de canviar el món des dels pe tits hàbits. És fàcil fer-ne conya, però és més persona qui té la ingenuïtat d'explicar-ho que qui, fregant-se les mans, ho posa al titular.
El camí al liderat d'un dèspota l'empedren Mayols trepitjades. Qui farà política si qui en feia amb errors i incoherències, però certa bona fe, tira la tovallola avorrit del vilipendi d'un poder més fàctic que quart?
I que em perdoni el lector si no m'esplaio en el retrat de misèries, que en té. Ja hi han excel·lit tantes plomes sembrades d'enginy, que jo fa ria el ridícul i seria redundant. Quan atacar algú surt gratis o té pre mi, no hi sé veure la gràcia.
Té un català en què el balear no més treu el cap a la fonètica. I un to flower power que els anys fan més defensiu i amarg. Com tants progres coetanis, ha passat de neorural a por tar roba de marca però manté un punt d'okupa en el tallat de cabells.
Tot i que ara només vol l'oblit, potser el temps permetrà veure que els desfalcs milionaris no són comparables a un arbre de Nadal amb pedals.
RETRATS QUE PARLEN
Li han tret i posat tantes peces, n'ha passat de tants colors, que ni dissimula defectes ni fingeix perfeccions. En una flagrant subversió del dogma consumista que diu que només pot ser feliç qui ho té tot, els seus herois aprenen a ser-ho perdent amics i cames.
Això del cos danone se'ns ha ficat tan endins que veient-lo ens sentim incòmodes. ¿No es podria pentinar? ¿I si s'arreglés les dents? Potser que faci raigs UVA! Però ell s'explica com un mecànic que t'ha arreglat el cotxe i encara du el mono posat.
Quan parla palesa que no ha anat a Súnion. No sap sonoritzar enllaços fonètics. És una llengua de xandall amb caputxa que ens permet gaudir de tendresses . Però ha fet més per normalitzar el català que les obres completes d'algun poeta sublim.
La seva tècnica és ficar-nos en la pell de petits malalts que, voltats dels que els estimen, creixen i es fan forts superant dures pèrdues. I això fa que busquem en l'infant que tenim dins estratègies enterrades en rutina.
En el món d'Espinosa créixer ja és perdre un món màgic que amb els seus guions vol retenir. A ell l'han obert tantes vegades que fa que ens sentim de ferides que potser mai no han cicatritzat bé.
Deu anys d'hospital fan que soni autèntic on és difícil no ser tòpic. Haver sigut nen tan a prop de la mort li ha donat tantes ganes de viure que està condemnat a encomanar-les.
RETRATS QUE PARLEN
Albert Pla Nualart
És la calidesa còmica que trenca el gel a la festa on ningú es coneix. El paio que enviaries a l'enemic per evitar la guerra in extremis . No ofèn perquè riu de tu i d'ell, de la patètica (i entranyable) condició humana. És un inhibidor de la mala llet.
El seu humor és la punta d'un iceberg. Ningú és tan divertit sense ser una fàbrica de pensaments tòxics que obliga al reciclatge permanent.
Si fa molta bondat arriba a estar prim, però el cos li demana ser rabassudet. I les ulleres, una muntura gruixuda que emmarqui la seva mirada de Woody Allen demanant a Mariel Hemingway que no marxi a Londres.
Té l'enorme mèrit de fer entreteniment per a masses sense enfangar-se, sense que sigui, alhora, embrutiment. I per fer-li el salt a aquest model hauria de fer fora de l'equip directiu d'El Terrat companys de classe dels hermanos de Reus.
Com als del Baix Camp, de vegades li agafa "com a" una cosa, però no diu "aqueta". De tu a tu parla un català més còmplice que purista, i a TV3 feia barreges que els d'Òmnium no van apreciar gens. Ell intueix (i el share no ho nega) que a certa audiència només s'hi arriba sortint de la plaça forta i entrant en terra de ningú.
Pocs han fet més per carregar-se l'estereotip de català ensopit, tancat i garrepa. Però el nacionalisme radical de totes dues bandes porta malament que encara vulgui fer d'Espanya i Catalunya un matxembrat de diàleg i bon rotllo.
----------------
RETRATS QUE PARLEN
Albert Pla Nualart
Té una elegància que surt dels ossos i mira d'estar a l'altura de l'etiqueta de guapo que li van penjar a Malalts de tele. És aquell cosí de timidesa atractiva a qui mai no hauries d'haver presentat nòvies.
Manté l'accent d'Osona amb una fonètica exageradament clara per motius professionals. I quan no el senten, no crida: vocalitza més.
És càlid però desprèn certa formalitat, com un convidat que no es decidís a portar sabatilles a casa teva.
Ja de petit connectava molt bé amb la gent gran, que hi veien una bona influència per al fill tarambana. I quan els altres nens en fugien com gat escaldat, ell es quedava escoltant batalletes dels avis.
Pateix perquè l'entrevistat no pateixi i, si cal, n'omple els buits i dóna sentit a frases penjades. Quan un silenci s'allarga el trenca amb un riure nerviós i empàtic.
Sembla que es talla però, de cop i volta, fa una pregunta tan personal que si no la fes ell seria impertinent.
Li agrada exhibir que és una mica inútil per a moltes coses, i és dels que a la discoteca balla una mica rígid i perquè no hi ha més remei.
De tan educat no et queda mai clar què pensa. I de vegades no ho sap ni ell. Simpatitzar amb tants punts de vista no facilita la síntesi.
Però potser pensa massa i tot, i això l'empeny a ser més espectador de la vida que algú que salta al camp. Si el deixessin triar, potser faria d'àrbitre.
----------------
RETRATS QUE PARLEN
La recordo en vigílies de les generals del 2004, petita i blanca entre indignats contra el PP. Se la veia feliç sumant-se, des de la base, al crit d'un poble. Tan fràgil entre la massa que feia patir. Tan fràgil i emanant tanta força.
La seva biografia és una revolta feminista per etapes: de la mare jove quasi esclava a la femella alfa que s'imposa sent-hi.
El teatre li va obrir la vida i es manté teatral per dir que passis la sal. En cada paraula hi posa la intenció que manté en tensió tota una platea.
Parla en un to sec que l'amabilitat s'esforça a diluir . I escolta amb els ulls blaus en alerta tensa. Riu i somriu molt perquè sap que, quan no ho fa, té el dramatisme de la dignitat davant l'infortuni. I intenta renyar suaument per no fer encara més intensa la severitat del seu ADN.
És una prova vivent que l'edat va afegint interès a qui no la fa servir de coartada per deixar-se anar, a qui té el coratge d'afrontar fins al final el repte de Viure. Està tan poc disposada a jubilar-se que l'hauran de treure a empentes dels escenaris.
Venint dels berenars a les fosques i un Pigmalió de veu meravellosa que arribava a casa a les 5 del matí, cada minut de present li sembla un regal. Ha hagut de lluitar massa per fer la cursi: el seu romanticisme, si se'n pot dir així, és una teranyina d'afecte que té el pragmatisme d'un comptable i l'esperit indòmit de la tramuntana.
----------------
Publicat en el diari ARA diumenge 14 d'agost del 2011
RETRATS QUE PARLEN
Al principi li fumien empenta perquè sortís a escena. I encara ara, quan s'escolta i es veu, sent la incomoditat d'imposar una presència que exposa replecs que el pudor taparia.
Ser centre d'atenció d'una massa té alguna cosa de tortura per a algú nascut per a la tertúlia lenta d'un cafè de poble on les paraules es masteguen.
Fent consonants de les vocals i vocals de les consonants vol convertir la veu en tacte per arribar on la mà no gosa. Al seu univers amors i ideals tenen la potència del somni per realitzar. No li fa res que els altres vagin més lluny, perquè sap que anar-hi tenyeix de prosa el que només és poesia com a Itaca.
En alguns patis d'escola s'enriurien de com parla. Venim d'una cultura que no tolera que els homes siguin tendres. Però ell n'ha fet un ofici que fa que a molts mascles, quan ningú els veu, se'ls humitegin els ulls sentint-lo.
Li agrada deixar frases inacabades i fer pauses en què no saps si s'ha quedat en blanc o l'ennuega l'emoció. Tendeix a arrossegar el discurs i arriba a dir el que vol acumulant matisos.
Té un català que percaça, tranuita i s'obsedeix, que xuca pa en escorrialles de llengua tan verges de metròpoli com xopes de Verges i versos de Martí i Pol. Però si convé es deixa anar amb un què va i un gilipolles .
Ell mateix diu bromejant que és com una iaia, però el mateix que a ell el feminitza ens ha fet a tots una mica menys bàrbars.
----------------
8)
Un motiu per a la independència: la
llengua
Per què ens cal la independència des d’un punt de vista lingüístic? La resposta es pot sintetitzar en una frase: disposar d’un estat propi és una condició sine qua non per poder normalitzar una llengua. Si ens fixem en la història, veurem que totes les comunitats lingüístiques minorades que han aconseguit normalitzar les seves llengües ho han assolit en accedir a la independència política. El txec o el polonès a principis del segle XX o les llengües bàltiques a finals del mateix segle en són només alguns exemples. Sense un estat que la recolzi en tots els àmbits, una llengua no disposa dels mitjans necessaris per poder normalitzar-se plenament.
El català no només està mancat d’un estat propi fort –Andorra, com a microestat, no disposa de la capacitat per assumir aquest paper–, sinó que, a més a més, té dos estats en contra: l’espanyol i el francès, els quals persisteixen en la seva voluntat d’arraconar la llengua catalana a un reducte “regional”. Així ho demostren les sentències dels tribunals constitucional i suprem espanyols contra la immersió lingüística, la nul·la presència del català en els mitjans de comunicació públics d’aquests estats, els impediments a la reciprocitat dels canals de televisió dels diversos territoris de parla catalana, o els atacs a la unitat de la llengua amb una intencionalitat exclusivament política. Accedir a la independència implicaria deslliurar-se del llast d’uns estats que són els principals responsables del retrocés en l’ús social del català.
En la mateixa línia, una llengua només té presència internacional si disposa d’un estat que la promogui i n’exigeixi el reconeixement. El català és comparable a llengües oficials d’estats de la Unió Europea, com el suec, el danès o el neerlandès, en àmbits tan diversos com internet o la producció editorial. Tanmateix, els estats espanyol i francès han optat per ocultar i fins i tot negar aquest potencial cultural. Per tant, un estat propi és l’única manera d’oficialitzar el català a Europa.
La normalització de la llengua va lligada intrínsicament a la independència política dels Països Catalans. Però per què és tan desitjable la normalitat del català? Una llengua no és només un instrument de comunicació, sinó que una llengua també és una manera genuïna d’interpretar l’entorn i un element d’identificació col·lectiva, d’integració de les persones nouvingudes i de cohesió social. La diversitat lingüística és un patrimoni cultural que cal preservar i la millor manera de fer-ho és que les llengües minorades disposin d’un estat propi que en fomenti l’ús.
David Vila i Ros
Publicat al
bloc Malgrat la boira,
14/7/11
9)
10)
La identitat es cotitza
bé
Comunicació
presencial: idioma
Joan Tudela
Com tothom sap, el català i el castellà són, actualment, les dues grans llengües vives entre la gent de Catalunya. Com a ciutadans de Catalunya, però també, simplement, com a bons comunicadors, hem de diferenciar-ne dues coses: el coneixement i l’ús. En tots dos casos, els criteris a seguir són relativament senzills. Pel que fa al coneixement, hem de ser capaços d’entendre, llegir, parlar i escriure en totes dues llengües. Segurament, ja en som capaços a hores d’ara; si no és així, a la nostra societat existeix una àmplia oferta de formació que ens ajudarà a superar aquesta mancança, tot i que per aprendre’n el més important és la voluntat personal i la pràctica quotidiana. Pel que fa a l’ús, d’acord amb l’orientació general de la societat catalana, es tracta de fer avançar la normalització del català, cosa que significa, senzillament, que tot allò que es pot fer en català es faci, efectivament, en català.
Del llibre Llengua i
comunicació.