arrematat
En el màxim grau possible, a més no poder.
|
Tan honrada i tan bona persona que és ella i el fill és un
deshonrat arrematat. |
Aquest adjectiu s’aplica únicament a persones, mai a animals, coses o conceptes abstractes. Sempre l’he sentit referit a qualitats negatives, mai positives. He sentit dir, per exemple, que algú és un imbècil, un estúpid, un criminal, un lladre, un boig, un pillo, un idiota, un deshonrat o un desvergonyit arrematat però no he sentit mai dir d’algú que és un savi o un sant arrematat.
Supose que el
motiu pel qual l’adjectiu qualificatiu arrematat s’aplica només a
substantius que impliquen qualitats negatives és perquè és, simplement,
l’adjectivació del participi del verb arrematar, variant formal de
rematar, i només és remata allò que és a punt de morir però que es
considera negatiu, ja que si es considerara positiu no es remataria sinó que es
posarien tots els mitjans per tal d’intentar salvar-ho.
La salabror de Marsella
El primer cop que vaig sentir parlar de Marsella va ser durant l’adolescència. Fou arran d’un film d’acció intitulat El marsellès. Era sobre màfies locals i altres afers d’allò més tèrbol. El protagonista, que freqüentava el port, duia ulleres negres, una mena d’escopeta de canons retallats i anava per feina.
La màfia marsellesa no ha desaparegut mai. Tant cert és, que controla avui en dia part del turisme i del comerç de diferents punts de la Provença. Segurament perquè hi ha algú a qui ja li va bé que existeixin aquestes xarxes d’extorsió. Aquest algú disposa del poder suficient per aconseguir que el govern no hi dediqui els esforços que caldria per extirpar-les. Fruit d’aquesta situació, dos assassinats han colpejat la ciutat la tercera setmana de juliol (els ensurts sovintegen). Es tracta d’ajustaments de comptes que solen acabar a sang i fetge. Diuen els entesos que, a partir de la II Guerra Mundial, Marsella ha estat en crisi, la qual cosa l’ha convertit en decadent i pobra. Sobretot si la comparem amb la dinàmica i elegant Ais de Provença, a mitja hora en cotxe.
Hi ha altres marselles dins la gran Marsella: la dels extravertits vianants; la del mestral que colpeja els porticons i fa amainar la calorada; la dels illots costaners, un dels quals transformat en la presó que va inspirar El comte de Montecristo; la dels brasilers que fan exhibicions de capoeira; la de les noies de taló alt; la del sabó de Marsella made in Tailàndia... També és bufona la Marsella dels antics veïnats de pescadors, atapeïda d’humils casetes amb un xic de jardí i/o hortet (o antics magatzems esdevinguts habitatges). Però allò que més crida l’atenció és el sector conegut com dels catalans, bàsicament un carrer a prop del mar i una platja. Arran d’una epidèmia, que trasbalsà la ciutat el 1720, les autoritats van permetre el repoblament de la zona, la pesca lliure i la venda de peix en els mercats. Més d’un centenar de famílies catalanes no van deixar escapar l’oportunitat d’assentar-se en el que a hores d’ara és un indret cèntric de Marsella. A conseqüència de la presència catalana, l’escriptor Alexandre Dumas crea la figura de la bella Mercedes, una catalana que festejarà amb Edmond Dantès, el protagonista d’El comte de Montecristo.
La Marsella d’aquell temps era provençal (o, si voleu, occitana) de llengua i d’identitat. L’antropòleg Albert Sánchez Piñol subratlla que quan l’any 1840 uns viatgers anglesos van visitar la ciutat ningú es considerava francès. El mateix Sánchez Piñol diu que aquest procés destructiu, que també ha afectat a la Catalunya del Nord, no va ser planificat, dirigit i consumat per cap dictadura, «sinó per una democràcia». Piñol afegeix que França i Espanya són dos colossos intolerants que «han dedicat i dedicaran tots els esforços possibles a destruir qualsevol tret cultural aliè». Amb tot, d’un temps ençà l’occità és una assignatura optativa en alguns centres educatius. Domergue Sumien, professor de llengua occitana, diu que «a tothom que viu i treballa a Occitània se’l considera occità». Sumien ho recalca perquè té alumnes tant d’origen provençal com fills d’africans i d’altres parts del món. I és que una altra característica de Marsella és la seva diversitat ètnica, probablement perquè el port ha estat un anar i venir de gent i de mercaderies. No oblidem que la relació marítima, posem per cas, entre Calella de Palafrugell i Marsella ha girat entorn l’exportació de taps de suro. I entre Sòller, pel contraband.
M’ha sabut greu no haver trobat cap rastre del petòman Joseph Pujol, fill de pares mataronins establerts a la ciutat, que va fer fortuna ara fa un segle en els cabarets entonant tota mena de melodies per mitjà de ventositats.
Quim Gibert, psicòleg i coautor de Identitats. Convivència o conflicte?
Ressenya publicada en el núm. 75 de la revista Llengua Nacional (II trimestre del 2011)
Joan Carreres i
Péra
Enllaços d'interés
----------------------
Divendres 5 d'agost del 2011
----------------------
Dilluns 8 d'agost del
2011
La
pujada al port de Salau, un clam en favor de
l'occità
Ahir s'hi van aplegar més de tres-cents
participants.
La XXIV Pujada al Port de Salau, que es féu ahir, ha estat enguany un
clam en favor de la llengua occitana, en resposta a l'atac del govern espanyol a
la llei de l'aranès. L'aplec, per a reforçar els vincles entre catalans i
occitans, va reunir ahir més de tres-cents participants a una altitud de
http://www.vilaweb.cat/noticia/3918264/20110808/pujada-port-salau-clam-favor-loccita.html
----------------------
Dijous 11 d'agost del 2011
----------------------
----------------------
LA FRANJA DE PONENT : EL PP JA TÉ LA DESTRAL A PUNT PER ANAR CONTRA EL CATALÀ
----------------------
Sant Antoni Abat / d’Egipte / de
Viana?
Antoni Llull Martí
Dimarts de la setmana que ve serà la festa de Sant Antoni i he pensat
que podríem parlar una mica sobre aquesta varietat de noms amb què aquest
sant tan
popular a Mallorca, és conegut a diverses parts del món, i especialment d’aquell
amb què és més anomenat a l’illa, «de
Viana».
És
prou sabut que sant Antoni va néixer i va romandre tota la seva vida a
Egipte, i que se santificà fent oració i grans sacrificis en el desert
de la regió de Tebes, en el qual, quan morí, fou enterrat per dos deixebles seus, en un
lloc que no
revelaren a ningú. Per devers l’any 530 fou trobat miraculosament el cos del
sant i el dugueren a Alexandria, aleshores la ciutat més important
d’Egipte, i cent
anys després a Constantinople, fins que cap al 980 fou traslladat a França
per un cavaller del qual no se’n sap gaire més que el nom,
Jocelyn, i de qui es diu
que era comte de Viena del Delfinat. Conta la llegenda que aquest senyor,
que havia pres part en una croada, havia aconseguit un gran miracle del
sant i havia
promès fer-li construir una església on les seves despulles poguessin esser
dignament i definitivament enterrades i venerades.
Un
cop bastit el temple de Sant Antoni, ja dins el segle XI, es declarà a
Europa una epidèmia que produïa terribles úlceres a la pell, malaltia de
la que molts
en morien, i es crea un orde de frares, els Hospitalers de Sant Antoni, per
a atendre els contagiats d’aquell greu mal, en principi a un hospital
prop d’on era
la tomba del sant, però aviat aquells benèfics frares s’estengueren per molts
de llocs de França i d’altres països, trobant-se ja l’any 1230, just
acabada la conquesta, a
Ja de ben petitó vaig prendre consciència que tenia la dèria de les paraules: quan el padrí va
fer l’inevitable intent d’encaminar-me cap al col·leccionisme, tota la meva fal·lera era saber per què d’un munt de
segells en deien filatèlia i d’una pila de monedes numismàtica. Ara, si li
haguessin dit a l’àvia que en Pauet estava agafant la mania de les paraules, a pesar del goig
que li feia com a antiga bibliotecària, segurament hauria mirat de treure-m’ho
del cap, pensant-se que es referien a una aversió.
Ara que ja sóc grandet, encara estic més enderiat: un cop per setmana competeixo
remenant lletres contra altres malaltons amb fal·leres anagramàtiques tan greus com
la meva. Això sí, no accepto de cap de les maneres que em tractin de maniàtic: l’amor pels mots és massa
obsessiu i malaltís per reduir-lo a una simple neurosi.
“Al extranger un sereno es més respectat que un regidor; allí enrahona ab lo rey, quan n’hi ha, ab la mateixa franquesa que si tots dos fossin serenos. Aixó es un gust; á la nostra terra fins los lladres tenen més tirada que’ls agafin los vigilants. Nos coneixen tan bé y se’n refian, que aixis que’ns senten s’escorran per altre cantó com si juguessim á fet. Y per ells, res, sembla que sigui moda y que fassi més luxo caure á las urpas dels vigilants. Los deuhen convidar á café y copa, que hi tinguin tanta déria” (Emili Vilanova, Escenes barcelonines, 1886).
Locucions i frases fetes
Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d’aquest recull.
Garrotada allà on fa bony! Vol
dir que cal procedir sense contemplacions contra un afer difícil, contra el
mal.
Posa-t'hi de va de bo, en aquest merder: garrotada allà on fa bony,
creu-me!
Gastar-les. Tenir reaccions pesades.
Que no motegi més, que ja sap com les gasto,
jo!
Gat
mesquer. Geneta. Gat salvatge.
El gat mesquer, una espècie en perill
d'extinció.
Girar la cara al revés.
Clavar un parell de mastegots.
Si torna a insultar-me, li giraré la cara al
revés.
Girar l’esquena. Abandonar, negar l’assistència o l’amistat.
El malvat, ha girat l’esquena a
son pare.
Girar-se la truita. Canviar la situació, pràcticament al revés.
Fins ara ell abusava de mi, però
s’ha girat la truita, noi!
Girar-se. Produir-se (de cop) un fenomen meteorològic.
S’acaba de girar un vent fred i
penetrant.
Gràcies de l’embut, que el vi ja era nostre. Precisant un favor rebut; davant el reclam per un ajut
limitat.
Feia molta glòria de la seva ajuda
i em va obligar a dir-li: gràcies de l’embut, que el vi ja era
nostre.
Gran de palla. Grandolàs.
─Fora d’aquí, canalla! ─Tu, fora, gran de
palla!
Guanyar-se les garrofes. Guanyar-se el passament.
Apa, fill, que en aquesta casa ens
hem de guanyar les garrofes!
Guillar-se-les. Fer-se escàpol, per si de cas.
Quan es va veure descobert, se les
guillà sense moure fressa .
8)
Articles d'Albert Pla Nualart
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/extimida-accelerada_0_527947226.html
El que la recorda dels principis diu ara quan la veu: "Però què s'ha pres, aquesta noia?" Acostumats a uns telenotícies en què ens perdíem en la immensa mar bla va dels seus ulls, ens sobta que ara pugui fúmer crits a la Rahola.
En l'any olímpic un càsting la va salvar d'explicar els presocràtics als nens d'un institut. Però el salt del mel·liflu Alsius al superhome Cuní ha fet de la passiva oient angelical una entrevistadora intrusiva i li ha encomanat un neguit que espatlla el seu aire de sirena entregada al dolce far niente d'un club nàutic.
La llasta, en el debat, un flou de barris alts que difumina misèries i incapacita per a l'acidesa. Fa esforços per ser incisiva que queden només en èmfasi. Hi posa més ganes que tall. I si l'altra, l'Oltra, no ens els carrega d' intenció, Els matins corren el risc d'acabar lliscant cap a l' Hora Q .
Té un català i una dicció que, en l'esforç de no semblar bleda -se li es capa algun és qué -, queda polit però una mica impersonal. Si pares bé l'orella, no deixes de sentir-hi, fins i tot quan vol ser espontània, l'empremta de grans noms de TV3.
Exhibeix una maternitat sense varius, tan ideal per explicar en paper cuixé que fa una mica de ràbia. Però és, malgrat tot, una dona que es lleva cada dia a les 6 del matí i té prou caràcter i perseverança per anar guanyant en veu pròpia tot el que perdi en bellesa d'heroïna de Walt Disney.
----------------
Albert Pla Nualart
Se sent tan bé dins la seva pell que, posats a triar, li agradaria reencarnar-se en ell mateix. S'esplaia en intimitats que freguen la marranada, com ara -i ho diu per la tele- que ballant amb una famosa actriu li va fer notar la seva erecció. És un supervivent nat, pujat en la dura postguerra. Un sac de nervis obsessivament fascinat per l'etern femení que fa vint-i-cinc anys que fotografia pubis.
Quan sents la seva veueta afònica i aguda per la ràdio penses que no pot ser, que és l'imitador. Però és ell: un perruquer que no es talla ni un pèl i en una resposta hi fica cinc espots de l'últim negoci. Haver construït un personatge li dóna patent. Tant li fa que se n'enfumin. Ell es regeix per l'afarta'm i digue'm moro.
Com Dalí, s'ha servit de la barra i els deliris de grandesa per vendre com a art un ofici que coneix a fons. Ha passat d'esculpir caps de dona a fer escultures. I envelleix amb tants retocs que, en petit, seria un bibelot perfecte per a l'escalfapanxes.
De tant persuadir clientes parla en femení. És un català de fer cua a la plaça, d'anar amb tapa-rabus , amb l'empatia fàcil negada als homes.
Tot i que sempre el veus content, també té petits contratemps, com que la filla li enviï un burofax on li comunica que el despatxa. Però quan ets rei de les franquícies altra feina tens, com guanyar l'or als Jocs Olímpics de sexe tàntric per a la tercera edat.
RETRATS QUE PARLEN
El seu fons d'armari és l'arc de Sant Martí. Diu que vesteix tan llampant per combatre la grisor però sospites que no li dol gens cridar l'atenció, encara que en l'esforç per fer-se veure, més que un professor universitari, sembli el vocalista d'una orquestrina.
Valora tant els estudis que val més parlar-hi amb el currículum a mà. A ell el va transbordar a Columbia una beca de La Caixa i és per això que defensa un sistema educatiu més pensat per als superdotats que per als burros, perquè el país només se'n sortirà si no perd talents com el seu.
Té una vehemència agressiva i, si el rebaten, frega la grolleria d'una baralla de trànsit. Quan s'escalfa, barreja l'índex Nasdaq amb collons i el deute fiscal amb cabrons.
Però amb una audiència mansa passa a ser el venedor d'enciclopèdies guapot que col·loca tot el gènero.
És apòstol de la desregulació que ha inflat bombolles que ara peten. El paladí dels EUA que estan a punt de fer fallida. I tot i haver estat anys ventant el foc, els mateixos mitjans que s'indignen veient Inside job el criden a ell per apagar les flames.
Parla amb tant d'aplom que gent humil l'admira quan afirma, taxatiu, que la nostra crisi no és culpa dels bancs sinó de ciutadans que estiren més el braç que la màniga. I em pregunto si el que li dóna tantes tribunes no és saber explicar els secrets de l'economia carregant els neulers al desgraciat.
RETRATS QUE PARLEN
Albert Pla Nualart
La noia fresca, sexi i pallassa que va ser encara té ganes de jugar. Diuen que al professional de la ràdio la veu no se li fa gran i, de vegades, en el to juvenil hi queda enganxada l'actitud. Molts anys d'anar de falsa ingènua fan que ara, quan potser no li escau tant, encara faci moneries.
Ve d'una verdor d'ovelles i vaques, d'on els pares, per guanyar-se la vida, la van arrencar amb tres anys, just perquè el seu primer record sigui la nevada que el 1962 va emblanquinar la Barcelona de postguerra.
Del seu borrós passat de Heidi n'ha conservat l'instint de llibertat i un punt de cursi. De les monges del Poble-sec, per reacció, la tendència a les bromes sexuals. I dels quiròfans de la primera joventut, una maduresa que dissimulava amb pelo pincho .
Lingüísticament superdotada, ja feia subordinades al bressol. Parlar gallec li va facilitar el salt professional al català, tot i certs dèficits que tapa amb recursos comunicatius.
Ser guapa, intel·ligent i socialista, l'ha fet blanc de fatxes masclistes que l'acusen de sectària. Però té una tendenciositat més plural i elegant que els mitjans que l'ataquen.
Compagina el feminisme combatiu amb una desinhibida coqueteria. És dels mediàtics que creu que no es comunica sense seducció.
Però defensa gelosament la intimitat i és un model de famós que té molt clar que certes coses no es compren amb diners.
----------------
RETRATS QUE PARLEN
Abord d'un vaixell ancorat en l'efímera alegria d'encetar cap de setmana, l'Espartac té la cara ferrenya d'un armat i la picardia de sarsuela que excita les tietes. Combina el parlar pausat i emfàtic amb la malícia sorneguera que fa dir a les bledes: "Mira que ets dolent!"
El seu català explota el substrat maresmenc. Marca territori amb Barcelona fent uns jo i ja amb molta fricció , i del sigut no se'n sap res. Com la virtut de la dona del Cèsar, no només és genuí sinó que es nota.
S'ha obert camí més per apuntar-se a tot que per bones notes. Té més ganes de ser-hi que un gran coco. Educat en escoles progres i facultats d'inspiració cristiana, és d'aquells tri omfadors de qui els pares deien: "No sé què en farem, d'aquest noi!"
L'art de connectar amb la gent l'ha mamat a la peixateria familiar. Li cos ta poc dir "reina" i en el seu tracte amb les mares fa oposicions a gendre desitjat. Mira a la càmera coquetejant-hi una mica, i no pot evitar fer cares quan l'altre parla. Volia ser pallasso però el seu fort no és tant tenir gràcia com ser gra ciós.
Té la calidesa que busca el cos a cos sense ser ofensiva. La que de tant fer-se el simpàtic perquè el ciutadà anònim es destapi, pot acabar emba fant el que té inquietuds.
Fa un entreteniment antropològic que té una gran virtut, no ser mai mor bós ni ordinari, i un petit defecte, incitar més al cofoisme que al sentit crític.
----------------
RETRATS QUE PARLEN
És desmanegat i acollidor com un menjador de masia amb cadires d'espart. Té el volum imprecís d'una muntanya que el temps ha construït barrejant substrats d'obrerisme llibertari i pagesia carlina. L'empatia amb el passat el vacuna contra el dogmatisme i li permet explicar el país amb la calidesa i amenitat d'una rondalla.
Pujat en una família de memòria viva, era un nen savi que confonia batalles de fa segles amb records. El Liceu Italià el va fer europeu saltant-se Espanya. I a la universitat va tastar el gust amarg de la política quan el personalisme mata el projecte comú.
A la ràdio, ha sigut un totterreny que ens ha posat en guàrdia contra l'oblit des d'una informalitat de sobretaula. En clar contrast amb alguns líders d'Esquerra, no és èpic ni prepotent , gairebé ni vocalitza. Parla amb la calma de l'humanisme benedictí.
Però mai resulta avorrit. La passió de fer entendre als altres el que a ell li ha costat veure clar, l'ha abocada en milers de classes i xerrades per tot el país. I sap dosificar la informació perquè el que escolta no s'empatxi ni perdi el fil.
El càstig electoral a l'afany de tocar poder permet que un polític tan atípic opti a liderar ERC. Però els temps crispats que vénen seran poc propicis a la seva racionalitat.
Sort que en el seu cas, si acaba plegant almenys tindrem el consol de recuperar un divulgador que ens relliga com a poble.
----------------
Publicat en el diari ARA diumenge 7 d'agost del 2011
RETRATS QUE PARLEN
Ha desaprès les fragilitats de dona i mare. Ara té la pell gruixuda però rasca quan acarona. S'ha exigit tant que, volent ser suau, li surt una severitat que fa tremolar becaris. És com si hagués passat per un camp de concentració i la lleialtat als que hi va deixar no li permetés un minut de frivolitat.
Mai s'ha tret de sobre la gravetat d'internista d'urgències que ha de comunicar la mort d'un fill. Envoltar- se de dolor tan jove, la fa solemne i tràgica com una heroïna de Bertolt Brecht, i li posa molt difícil trobar el registre en el hi-hi-ha-ha televisiu.
La seva veu és un baix continu institucional i una mica fúnebre. Parla un català de sonores impossibles -de cosos i posisions- , on als quasis i als milers la u i la erra sonen.
La mou l'ambició de donar sentit al sacrifici dels seus per uns ideals. Ni ella té clar si en el que entén com a deure també hi ha supèrbia. Els que la coneixen de prop saben que fa el que pot i més. Els que la miren de lluny agrairien que en tanta rectitud hi hagués alguna corba.
Tenir una alta missió no ajuda gaire a ser flexible. Dins el PSC, és un trumfo que va per lliure i s'avé poc a les mitges tintes.
El mateix que li ha donat força i vocació per ser política i n'ha fet una alcaldessa modèlica també l'ha anat convertint en una outsider que sí, potser val molt, però està mas sa il·luminada per cohesionar un partit.
----------------
9)
10)
Cal identitat clara i
definida
Comunicació
presencial: suports materials
Joan Tudela
En la comunicació presencial, hi ha suports materials que són com un apèndix nostre: el típic bolígraf o retolador (de vegades les ulleres) que moltes persones tenen a la mà quan enraonen i fan servir per gesticular més bé. És un bon recurs, aquest apèndix. També hi ha suports materials amb entitat pròpia: les pissarres, els gràfics, els sistemes informàtics de projecció. Aquests altres suports materials els hem de fer servir amb bon criteri. En cap cas no han de substituir la persona que parla. Sobretot, no han d’entrebancar la nostra comunicació. Massa vegades passa, actualment, que la foscor que requereix una projecció perjudica greument l’èxit de la comunicació personal. Aquests suports, doncs, els hem de fer servir al nostre servei i no hem de posar-nos –orador i públic– al seu servei.
Del llibre Llengua i
comunicació.