armariada
1)
Conjunt
d’armaris.
|
En la cuina de casa de ma mare hi havien unes armariades de fusta
de faig que eren un goig. Hui ja no es fan mobles com
aquells. |
L’escriptor Joan
Francesc Mira usa aquesta paraula en la seua prosa literària. En la novel·la
Els treballs perduts podem llegir:
|
Ací hi ha unes armariades plenes que fan
goig. |
2)
Quantitat de coses
que cap en un armari ple.
|
En casa tinc cinc armariades de llibres. Quan em canvie al pis nou
no sé com m’ho arreglaré, perquè és molt
xicotiu. |
Ressenya del Nou diccionari auxiliar de Josep Ruaix publicada en el núm. 75 de la revista Llengua Nacional (II trimestre del 2011)
Carles Riera
Enllaços d'interés
Diumenge 31 de juliol del 2011
Òmnium
combat l'atac contra el nivell C a
L'entitat ja s'ha personat en el recurs que l'entitat espanyolista Convivencia Cívica Catalana va presentar a final de febrer davant el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en contra del decret del Govern que estableix que els professors universitaris que tinguin plaça fixa al país han d'acreditar el nivell C de català.
Diumenge 31 de juliol del 2011
L'ús escrit del català per part de jutges i magistrats a Catalunya continua baixant any rere any. L'última dada coneguda –i a què ha tingut accés El Punt Avui– conclou que el nombre de sentències redactades en català a Catalunya durant el 2010 va ser inferior a les que es van emetre el 2007, en total 350 menys.
http://www.tribuna.cat:80/noticies/comunicacio/el-punt-avui-ja-es-una-realitat-01-08-2011.html
Els Reis Mags, màgics o, simplement, «els
Reis»?
Antoni Llull Martí
Els noms d’aquests «reis» o «savis» o «mags» no són citats als llibres sagrats, i ens han arribat a través de narracions evangèliques apòcrifes conegudes a partir del segle IV. Sobre la significació dels seus noms, sembla que les opinions més fiables són que Melcior és un nom semític compost pels mot melk ‘rei’, i ur ‘llum’, i es podria interpretar com a ‘rei de la llum’; Gaspar podria provenir del persa Kansbar ‘tresorer’, i Baltasar pot esser el mateix nom fenici, una mica transformat, que dugué el darrer rei de Babilònia, Belshazzar, que pot esser interpretat com a ‘que Déu protegeixi el rei’. Però en tot això no hi ha res segur.
«Hi van fresques, eixerides, / quan les ombres són humides, / quant els
herbeis atapits / són brufats de margarides, / que estrafan amb llurs florides /
grans solades de confits» (Maria-Antònia
Salvà, Espigues en flor,
1926).
Iepa-la!
Per què mostrem disgust envers algú que no ens vol deixar o ni tan sols ensenyar alguna cosa amb l’expressió “Ja t’ho pots confitar!”? Doncs perquè la finalitat del procés de confitar fruita és conservar, mitjançant la substitució del suc natural per una solució concentrada de sucre. Així, l’avarícia ostentosa (el nano carregat de joguines que no ens deixa que l’ajudem a trencar-ne cap o el milhomes carregat de duros que es vanta de cotxe nou) desperta una reacció irònica i despectiva (i envejosa, segurament), per desitjar-los “que s’ho confitin”. I bon profit els faci.
Locucions i frases fetes
Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d’aquest recull.
Faltar-li un bull, com a les guixes. No ser-hi tot, necessitar més maduresa.
A aquet betzol li falta un bull,
com a les guixes.
Fart d'olla. Fart. Fartanera. Golafre.
El fart d'olla s'ho ha acabat tot.
Fer. Cordar, lligar, trossar.
Nen, fes-te les sabates, que les tens
descordades.
Fer a... Suposar a algú a alguna banda.
Jo et feia a
Reus.
Fer abaixar el cap. Humiliar.
Fer anar. Utilitzar una eina, etc.
Quin martell fas anar?
Fer anys i panys. De temps immemorial.
Feia anys i panys que segàvem amb
falç i amb dalla.
Fer arrencar a córrer. Espantar.
És tan lletja que fa arrencar a córrer.
Fer atots. Morir-se.
El malalt ja ha fet
atots.
Fer ballar el barret. Atabalar,
amoïnar.
Aquí jo sóc el responsable i no hi
vull ningú que em faci ballar el barret.
Fer ballar el sandó. Manipular algú, dominar-lo.
És un calçaces i la núvia li fa
ballar el sandó.
Fer barrila. Fer gresca, fer xerinola.
Els marits se’n van al mas i fan barrila
coma lladres.
Fer beure algú amb una orella de ruc. Ensarronar. Engalipar.
T'ha fet beure amb una orella de ruc!
Fer bo. Fer bon temps, més
aviat escalfadet.
─Quin bo que fa, eh? ─Fa un bo que enamora.
Fer bondat. Creure, no ser díscol.
Ja has fet bondat amb la iaia, tu,
galifardeu?
Fer bugada. Fer safareig. Xafardejar.
Allà, al rentador, les dones fan bugada.
Fer burilles. Fer mandonguilles, treure's els taps del nas.
Mira, el porc, com fa burilles.
Fer caca. Defecar.
─On és el nen? ─Fa caca.
Fer campana. Amagar-se d’estudi, fer rodó.
Si tornes a fer campana, t’espavilaré, ho
sents?
Fer cap. Acudir. Deixar-se caure en un lloc.
Demà fem festa a casa; ja hi faràs cap.
Fer cara de prunes agres. Fer cara de disgust.
El jutge feia una cara de prunes
agres indigna d’un magistrat.
Fer carbó de palla. De no res, traure’n profit.
El paio sap bé com fer carbó de
palla.
Fer caure. Tirar a terra.
El defensa ha fet caure el davanter.
Fer com si se sentís ploure.
No fer cas d’algú que et parla, que et demana.
Li demanava ajuda i ell feia com
si sentís ploure.
Fer córrer la bola. Propagar una gallofa.
És fals que ho hagi fet ell i
tothom en fa córrer la bola.
Fer cosa de. Fer engir de.
Fa cosa de dos anys.
Fer costat (a algú). Donar suport.
Ella li feia costat en tot el que deia.
Fer de bon, de mal dir. Difícil o fàcil d’opinar.
Fa de mal dir, si se’n sortiran o no.
Fer de bon veure. Fer bona cara, tenir bon aspecte de salut.
El padrinet fa de molt bon veure.
Fer de cos. Anar de ventre.
S'amagava darrere l'arbust per fer de cos.
Fer dentetes. Fer dalir, (delir).
El galifardeu s’afarta i fa
dentetes a la nena.
Fer el borinot. Moure soroll, amoïnar fent rucades.
Au, que ja ets massa gran per fer
tant lo borinot, home!
Fer el botet. Fer les ganyes precursores del plor.
Mentre la mare el renyava, el nen feia el
botet.
Fer el buit. Mostrar-se fred, indiferent, desatendre algú.
A aquesta gent aquí els feien el
buit, i per ambaixò ara no vénen.
Fer el pirandó o tocar el pirandó. Tocar el dos.
Escapolir-se.
Veient que el panorama es
deteriorava, ell va fer el pirandó. Veient que el ball s’embrutava,
Fer el ploricó. Rondinar, queixant-se.
Mira, no m’atabalis, tu, fent lo
teu ploricó davant darrere meu.
Fer el podall. Fer el préssec. Fer el mec.
Ensenyar l’orella, el llautó.
Has fet el podall, mencionant
Fer el ronsa (ronso). No voler prestar atenció al que se sent,
dissimular.
D’aquet dropo no en trauràs res,
sempre et farà el ronsa.
Fer el salt. Ésser infidel.
La dona ha fet lo salt al
Costelles.
Fer els ulls grossos. Fer veure que no ho veus.
El grandolàs afartant-se del
berenar del nen i ella fent-hi els ulls grossos.
Fer embuts. Fer els sanglots del plor.
La mare l’havia renyat i el
galifardeu feia embuts.
Fer entrar el clau per la cabota. Voler fer allò que és impossible.
Au, no vingos a fer entrar el clau
per la cabota, tu, ara!
Fer esgarrifar. Benignament irònic.
─Quina filla més bonica que tens! ─Ui, fa
esgarrifar!
Fer esgarrifor. Causar aversió al sentit, ser-hi al·lèrgic.
A mi em fa esgarrifor que mosseguin cartró, o que rasquin dos ferros o
que freguin la mà sobre el mosaic
amb pols.
Fer esquella. Fer befa, esventant-la.
Fan esquella del pobre Simó, que fa tot el que
pot.
Fer esqueneta. Vinclar un xic l’esquena perquè algú hi pugi.
Fes-me esqueneta perquè pugui guaitar a l’hort per sobre la
capterrera.
Fer estrany. Ser estrany.
Fa estrany que no diguin res.
Fer feredat. Fer esgarrifor. Esbalair. Fer impacte.
Fa feredat el munt que hi van.
Fer festes. Fer carícies.
La dependenta ha fet una festa al nen.
Fer figa. Col×lapsar. Ensorrar-se. Claudicar. Empanar-se.
Per fi l'home valent ha fet figa. Es volia carregat la saca de farina
i ha fet figa.
Fer florir. Fer perdre la paciència.
Mireu, aquesta somera em fa
florir, a mi.
Fer goig. Veure’s bé. Fer patxoca
Quin goig que fa el nen amb el seu uniforme!
Pejoratiu.
Faré goig, jo, fent de manobre tot el matí.
Fer herba. Collir herba per a les bestioles.
Avui anirem a fer herba.
Fer la figuereta. Fer s’uiastre esbrancat, com diuen a Mallorca.
Sóc molt seriós, però si convé et puc fer la figuereta al mig de la
plaça.
Fer la farina blana. Fer sirgar com cal, fer passar per l’adreçador.
A soldat, a aquet li faran fer la
farina blana.
Fer la guixa. Clavar les dents al front d'algú, de riure o per fer-li
mal.
Aquest tararot m'ha fet la guixa!
Fer la guitza. Fer la patota. Fer la pim-pam.
Aquet paio ha vingut per fer-me la
guitza a mi.
Fer la guitza. Fer la contrària, perjudicar.
Aquet murri m’odia i em fa la
guitza sempre que pot.
Fer la mona. Donar la mona per Pasqua. (Compte, no el qui la confecciona i la
ven.)
El padrinet m'ha fet la mona!
Fer la patota. Fer la guitza. Fer la pim-pam.
El ruc es pensa que em fa la
patota, parlant mal del llibre, i encara me’l propaga.
Fer la pelatxa. Escabellar algú, passant-li la mà pel cap amb
força.
No li faços la pelatxa, al nen, que el
despentines.
Fer la pell. Matar, liquidar.
S’acolla amb aquets perduts que li
ho prendran tot i encabat li faran
la pell.
Fer la pim-pam. Fer la traveta, destorbar un afer, perjudicar. Fer la
patota.
M'has ben fet la pim-pam!
Fer la rateta. Enlluernar, amb un mirall, a distància.
L'Arnau fa la rateta a
Quan no hi havia telèfons, ni mòbils, els xicots tiraven floretes d’amor
a la xicota fent-li la rateta des d’un solà o d’una finestra estant.
Fer la santíssima. Fer emprenyar.
Amb la teua tossudesa em fots la
santíssima.
Fer la viu-viu. Anar tirant.
Tot i la seva feridura, el padrí fa la
viu-viu.
Fer l’ànec. Ofegar-se, a l’aigua.
Es tirà a la bassa, sense saber nedar, i com
feia l’ànec, xiquet!
Fer l’indiot. Fer el ruc, fer el ximple.
Tu a fer l’indiot rai, en això sí
que ningú no et guanya!
Fer-la bona. Fer un nyap. Fer un esguerro. Fer una atzagaiada.
T’han vist al seu hort? Tu sí que l’has feta
bona!
Fer-la petar. Xerrar, enraonar, amb calma.
Els dos vells prenen el so,l
asseguts al pedrís, i la fan
petar
Fer llit. Jeure per malaltia.
La padrina està empiocada i ha de fer llit.
Fer llum (amb una espelma, un llum d'oli).
Fes-me llum, que no vec la clau.
Fer l'orni. Fer el desentès.
Prou que li
ho deia, però feia l'orni.
Fer majors. Fer de cos.
Vai a fer majors.
Fer mal el clot del bast. Fer mal l’esquena.
El vell va jup perquè li fa mal el
clot del bast.
Fer mala espina. Causar males sospites.
No m’agrada aquet merder, fa mala
espina tot això.
Fer mala pinta. Fer mal aspecte. Fer mala espina.
No m'agrada, aquest paio; fa mala pinta.
Fer malícia. Fer ràbia.
Aquet em fa malícia, amb la seua
mauleria.
Fer malves. Criar malves, a la tomba.
Ui, quines malves que faré jo aleshores!
Fer mandonguilles. Fer burilles.
És d'un gust pèssim, fer mandonguilles davant els
altres!
Fer marxar a fum de sabatots. Fer tocar el dos de mala manera.
Els visitava amb tota la bona
voluntat i el feren marxar a fum de sabatots.
Fer menjucs. Menjar sovint i poquet.
Al diabètic li convé molt fer
menjucs.
Fer menors. Fer un riu.
Tan sols vull fer menors.
Fer més badalls que rots. Passar gana, misèria.
A casa seva fan més badalls que
rots, pobra gent.
Fer més mal que el fred tardà. Fer molt de mal.
Aquest tifa, murmurant, fa més mal que el fred
tardà.
Fer més mal que una pedregada. Causar molt de mal.
Aquí aquestes idees teues faran
més mal que una pedregada.
Fer més nosa que servei. Ser un destorb.
Aquet emplastre aquí fa més nosa
que servei.
Fer més por que goig. No poder fiar-se'n.
Aquell nyeu-nyeu em fa més por que goig.
Fer més por que una pedregada. Fer témer molt de mal.
Aquesta activitat contra el govern fa més
por que una pedregada.
Fer molt o fer més. En un joc, en un esport, ser-hi eficient.
El Pere fa molt. El Joan fa més que el
Jordi.
Fermar els gossos amb llonganisses. Indica gran abundància.
Ui, al mas vivíem com reis, fermàvem els
gossos amb llangonisses!
Fer net. Menjar-s'ho tot.
El nen ha fet net, s'ho ha cruspit tot.
Fer nyigui-nyego. Fer soroll de desllorigat.
Aquesta taula fa
nyigui-nyego.
Fer-ne cent per un diner. Fer moltes bestieses.
Aquest nofri en fa cent per un
diner.
Fer-ne cinc cèntims. Contar-ho. Escudellar-ho.
Què dius, ha fracassat? A veure,
fes-me’n cinc cèntims!
Fer-ne un gra massa. Sobrepassar-se.
L’has renyat que no s’ho mereix;
n‘has fet un gra massa.
Fer-ne una com un cove. Fer-la grossa.
El vostre fill ens n’ha fet una
com un cove: mos ha deixat plantades.
Fer-ne una de les seves. Fer una bestiesa de les avesades.
El tabalot, n'ha hagut de fer una de les
seves.
Fer-ne una de sonada. Fer-la molt bona o famosa.
El noi del Tulla n’ha fet una de
sonada, insultant el sometent.
Fer passar per l’adreçador. Obligar a complir la llei.
L’Andreu és un llibertí però, a la
feina el fan passar per l’adreçador.
Fer pudor de socarrim (figurat). Un afer, causar sospites.
Aquesta oferta, ara, fa pudor de socarrim...
Fer pam i pipa. Triomfant sobre algú, gaudir-se'n befant-lo.
Li vai fer pam i pipa, perquè a aquella noia ell li anava
darrere.
Fer Pasqua abans de Rams. Sortir amb gravidesa abans de casar-se.
Fer passar amb raons, o amb cançons. Acontentar amb bestieses a qui
reclama.
El cabaler sempre ha reclamat a
l’hereu la legítima, però aquell el
fa passar amb raons.
Fer patxoca. Anar mudat i fer goig.
El pubill fa patxoca, sobre el
cavall.
Fer petar la claca.
Enraonar, xerrar.
Les padrines seuen a la fresca i
fan petar la claca.
Fer ploure. És dit a qui canta malament.
Calla, tu, no cantis, que faràs
ploure.
Fer quam-quam. Fer festa. Fer platxèria
Avui, per comptes de classe, farem
quam-quam.
Fer que... Comportar-se malament i propiciar que...
Fes que vingui el meu marit i sabràs què és
bo!
Fer riure a les pedres. Ser molt graciós.
És un pallasso que fa riure a les
pedres.
Fer salat. Fer tard.
Noi heu fet salat, i heus aquí què
hi heu guanyat.
Fer ser. Fer quelcom que revela una mala qualitat.
Dir això fa ser ruc,
home.
Fer-se barba d’or. Fer-se ric.
Lo Seques, amb les pomes daurades,
s’ha fet barba d’or.
Fer-se repicar. Fer-se fúmer.
No t’agrada el peix? Doncs fes-te
repicar, que no hi ha res més!
Fer-se'n. Pagar-ne.
─Quant
te n'has fet d'aquest rellotge? ─Me
n’hai fet dues-centes pessetes.
Afectar-se'n, en bé o en mal.
Se n'ha fet molt, del teu regal. Se'n va fer molt, que
l'ignoressis.
Fer-se'n creus. No poder avenir-se'n.
Encara es fa creus de la barra del bandarra.
Fer sirgar dret. Fer reballar com cal.
Pla que el nou amo us farà sirgar
drets.
Fer-se repicar. Fer-se retratar.
Els demanava massa sou i li
digueren que es fes repicar.
Fer-se retratar. Fer-se fúmer o anar-se’n a passeig.
Què esperes, que t’ho pagui jo?
Fes-te retratar!
Fer-se un tip de riure. Trencar-se de riure.
Ell prenent-s’ho a la calenta i
ells que s’hi feien un tip de riure.
Fer-se veure. Exhibir-se. Fatxendejar.
Uiteu com es fa veure, la vanitosa!
Fer-s’hi veure. Fer quelcom, exhibint-s’hi.
S’hi ha fet veure molt, el
lleter.
Fer-s'ho anar. Expressar-ho d'una peculiar manera.
Ara no recordo exactament com s'ho va fer
anar.
Fer taula de maig. Fer net amb el recapte preparat.
Amb tant de recapte i han fet taula de maig!
Fer taules. Restar tant a tant, empatats.
Amb aquesta jo fai taules, amb tu, xiquet.
Fer temperi. Fer soroll, moure fressa.
Astigos quiet i no faços
temperi!
Fer temps. Esperar-se per una raó de conveniència.
Els forners ara fan temps perquè
la pasta pugi i la puguin enfornar.
Fer trenquis. Trencar una cosa, més aviat delicada.
Para compte amb aquesta porcellana, no faços
trenquis.
Fer ulleres. Fer ulls malmirrosos, de malalt.
Aquest nen té febre, fa ulleres.
Fer un bisbe. Coincidir dos, o més, a dir el mateix mot.
Nois, heu fet un bisbe!
Fer un bo que enamora. Fer bonança, agradosa.
Fa un bo que enamora!
Fer un ciri. Fer un xut recte enlaire.
La seva rematada va ser un ciri
imponent.
Fer un cluquissó. Fer una becaina.
L’avi no et sent perquè fa un
cluquissó.
Fer un fred que pela. Fer molt de fred.
Tapa’t bé, que fa un fred que
pela.
Fer un gall. Sortir de to, fer un esgarip, cantant.
Tan cantaire i ha fet un gall imponent.
Fer un goig que enamora. Fer un goig que enamora. Ésser molt bonic.
Encantar.
Aquests albis (àlbers) fan un goig que enamora.
Fer un mos. Fer una queixalada.
Seu, que farem un mos.
Fer un nas com un pebrot. Fer una nas gros, lleig i vermell.
Tant de bo que l’home dels nassos
no els faci com un pebrot.
Fer un nas de lloro. Fer un nas prominent, i ganxut.
Que faci el favor de callar, aquet
nas de lloro!
Fer un nas d’apagallums. Fer un nas gros i ganxut.
L’amo del banc fa un nas
d’apagallums.
Fer un nus a la cua. Sarcasme, ja em vindràs darrere.
Això em proposes? Ja em faràs un
nus a la cua!
Fer un pa com unes hòsties. Fer una matusseria, un nyap.
Si poseu aquesta estàtua aquí,
fareu un pa com unes hòsties.
Fer un pet com una gla. Rebentar, sonant. Ferir-se, col·lapsar un home
gros.
El Simó de cal Potes farà un pet
com una gla de gras que està..
Fer un petó. Fer un bes. Estimar.
Fes-me un petó, manyac.
"Donar un petó", "dar un beso", és d'importació.
Fer un riu. Orinar.
Nen, amaga’t per fer un
riu.
Pares i mestres haurien d’ensenyar els nens a dir aquesta expressió per
comptes de pixar. Fer un riu
és una expressió metafòrica, boniquíssima.
Fer un quant temps. Fer un cert temps.
Fa un quant temps que no es deixa veure.
Fer un salipàs. Fer cops d’ull a uns quants llocs.
Hai fet un salipàs a uns quants
tallers de mecànica.
Fer un tomb de pobre. Anar a veure mercaderies i no comprar res.
Hai anat a fer un tomb de pobre
pels aparadors del carrer Major .
Fer un airet que talla. Fer un vent molt fred.
Tapa’t bé, que fa un airet que
talla.
Fer una caparrada. Fer una becaina.
La mare fa una
caparrada.
Fer una cosa sense voler. No fer-ho exprés.
─Has fet mal a la nena! ─Ho he fet sense
voler.
Fer una lluna. Causar un forat negre en els béns domèstics.
L’hereu del Salla ha fet una lluna a casa
seua que Déu n’hi do.
Fer una pudor que empesta. Fer fortor.
Aquesta entrada fa una pudor que
empesta.
Fer uns ulls com fanals. Fer-los molt oberts davant un cas.
Davant l’oferta tan barata, ell feia uns
ulls com fanals.
Fer uns ulls com un xoriguer. Obrir bé els ulls, esbatanar-los.
Davant l’estenall de joies,
l’usurer feia uns ulls com un xoriguer.
Fer, o tenir, una ràbia que alça. Realment alterar-se amb un fet.
Aquesta guilla, amb les seves
fleumeries, em fa una ràbia que m’alça!
Fer verd. Fer herba.
Anem a fer verd per als
conills.
Fer vagues. Fer vacances.
Ella fa vagues al
setembre.
Fer veure. Simular.
Ell volia fer veure que l’ajudava,
però el ben deixà a l’estacada.
Fer veure el blanc, negre. Enganyar, imposant.
Educa el pobre fill fent-li veure
el blanc, negre.
Fer veure garses per perdius. Ensarronar algú distorsionant-li la visió de les
coses.
Féu veure garses per perdius al pobre albat.
Fer veure la padrina. Causar greu dolor.
Tinc un galindó que em fa veure la padrina. Un queixal que em fa veure
la padrina
Fer xim-xim. Fer un plugim.
Fent aquest xim-xim no podem pas jugar.
Fer-s’hi l’arròs. Fer-hi guanys. Aprofitar-se’n.
En aquest batibull de preus, els
especuladors s’hi fan l’arròs.
Fes-li un nus a la cua! I un pa calent!
Em vols manllevar diners? Fes-li un nus a la
cua!
Fet i dret. Ser-ho de va debò.
És un fadrí fet i dret.
Fica-m’ho aquí, que no tinc butxaques. Sarcasme per deixar quelcom fora de lloc.
Ves, quin lloc de deixar-ho!
Fica-m’ho aquí, que no tinc butxaques!
Ficar els peus a la galleda. Fer una planxa, delatar-se
d’un nyap. Fer una atzagaiada.
Dient-ho, es pensava qui sap què i ha ben
ficat els peus a la
galleda.
Ficar la banya. Entestar-se en un afer, en una feina.
Si ell hi ha ficat la banya, prou que se'n
sortirà.
Ficar la banya en un forat. Decidit a acabar-ho o trencar amb tot.
En aquesta qüestió el Pau ja ha ficat la
banya en un forat.
Ficar la pota. Intervenir maldestrament, en una conversa, o ficar-s’hi sense ser-hi
demanat.
Au, no vingos a ficar la pota aquí, que no
n’has de fer re, tu, d’això.
Filar prim. Ésser acurat, detallista en les coses, en els
sentits.
És una noia molt llesta i que fila
prim.
Flors i violes. Que tot va bé, felicitat.
A la vida no tot és flors i
violes.
Forc d'alls. Trena de cabeces d'all.
Dels alls, en fem forcs i els desem al
rebost.
Fotuda la gràcia! Està ben espatllat.
Ho ha olorat tot, el lladre! Fotuda la
gràcia!
Fugir de fam i de feina. Ser gandul, dropo.
No n’esperis res, d’aquet, perquè fuig de
fam i de feina.
Fugir d’estudi. Canviar de tema, no escoltar quan no convé.
Sí, ara no fugis d’estudi i contesta el que
et diuen.
Fuig, home, fuig! Vilipendiant un punt de vista, una opinió.
─Els pobres també haurien de pagar! ─Fuig, home, fuig!
Fullar nius. Afollar nius, prendre'n els ous o els pelatxos.
Avui anirem a fullar nius de garses.
Fumbre's d'oros. Fumbre's de trompis.
No corros tant, que et fotaràs d'oros.
Fumaràs i
fotaràs infantils, de casa.
7)
Publicat a
Joan-Lluís Lluís
Quan, adolescent, vaig adonar-me que el català normatiu utilitzava la forma possessiva de la tercera persona del singular (el seu / la seva...) també per la tercera persona del plural, em vaig atabalar una mica. Si diem: «Han celebrat la seva festa de casament» es pot entendre que «la seva» es refereix a més d'una persona, però una frase com: «A davant dels acadèmics, l'orador ha subratllat els seus errors», em sembla que no aclareix ben bé de qui són els errors en qüestió... Tot i que permeti més precisió, llur cau en desús. De fet, sembla que faci tant de temps que hagi caigut en desús que Pau Vidal, al seu llibre En perill d'extinció, 100 paraules per salvar (ed. Empúries) inclou la paraula llur però ho fa reconeixent implícitament que no serveix de res fer cap esforç per salvar aquesta paraula, i explica que de les cent paraules que proposa salvar és l'única que no ha sentit mai emprar espontàniament. Un viatge per les terres cremades de la Catalunya Nord li podria valdre d'esmenar aquesta cruel mancança (a condició, és clar, de trobar catalanoparlants, cosa cada vegada més complicada, aquí dalt). A la Catalunya Nord, el llur és estès i generalitzat a la llengua parlada. Al punt que sovint, per analogia amb les altres formes possessives, inclou l'article preliminar: «S'ha mort el llur gos», «Han venut la llur casa». També per analogia es pot sentir fins i tot, en certes comarques: «Ha vingut la llura filla».
Antoni Maria Badia i Margarit, a la seva Gramàtica de la llengua catalana (ed. Proa) explica que la recuperació acadèmica moderna de llur s'ha fet a partir de textos antics i no de l'ús corrent. I afegeix que «hi ha motius per creure que 'llur' no fou mai una forma arrelada de manera pregona i universal al nostre domini lingüístic: la filologia forneix abundoses mostres de 'llur' emprat erròniament». Reconeix que la Catalunya Nord constitueix una excepció a aquesta situació però afirma que «el possessiu rossellonès s'explica pel poderós influx del francès oficial». He de confessar que aquesta afirmació, sobretot pel fet de venir d'un dels gramàtics catalans més notoris i influents de l'època contemporània, va ferir-me una mica. Em va fer pensar que, vist del sud, es podia creure amb una certa facilitat que qualsevol tret particular del català septentrional ve, de manera mecànica, de la influència del francès. Com si no tinguéssim, aquí dalt, cap geni propi, cap capacitat d'invenció, cap peculiaritat que no fos importada. La nostra manera particular d'usar el llur que, justament, no s'adiu a la manera francesa d'emprar el leur, em fa intuir que en aquest cas la influència francesa no té res a veure amb aquest ús. I, de fet, Joan Coromines afirmava la mateixa cosa al Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana: «No és menys mancada de fonament la suposició d'alguns que la conservació de 'llur' hagi estat deguda ni ajudada per la influència francesa».
Tot i això, els entesos expliquen que la substitució de llur per el seu / la seva ja es pot notar a l'edat mitjana i, és clar, mai no m'atreviria a negar que es tracta d'una evolució profunda de la llengua. Ara bé, malpensat com sóc, em dic que la situació contemporània d'aquest pobre llur agonitzant seria diferent si l'espanyol tingués pronoms possessius diferents per a les terceres persones del singular i del plural. I fins i tot diria que si una mica arreu existeix un intent potser desesperat però tossut de salvar aquest llur deu ser perquè es percep que la seva desaparició té alguna cosa a veure amb la influència asfixiant que exerceix la llengua espanyola sobre la llengua catalana.
8)
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/corco-ulls-gat_0_523747699.html
RETRATS QUE PARLEN
Albert Pla Nualart
Alguna cosa felina la vincula a la nit. En la foscor, les pupil·les se li dilaten. Ella ho té tot controlat i, en canvi, l'entrevistat contesta a les palpentes.
Té un petit descompassament entre veu i gestos, com si les mans anessin per lliure, que neguiteja. Sentir-la no relaxa i fa impensable arrepapar-se al sofà.
Ella, en tot cas, tot i disposar d'una gran butaca, es manté incorporada, a l'aguait, a punt de saltar. I amb un petit balanceig del cos rebla arguments que van tapant sortides a l'oponent.
Parla com si el telepròmpter s'hagués disparat i el volgués seguir a risc d'ofegar-se. Mira el convidat com si fos un objecte que cal desxifrar. Té en els ulls la freda fixesa escrutadora de qui per dins és extraterrestre. I només atura l'escaneig si el pacient diu, impensadament, una cosa graciosa. Llavors, de cop, s'humanitza i se li escapa el riure per sota el nas. De fet, la dominàtrix és amable i respectuosa amb l'equip.
Com a directora de TVC, mira de mantenir la qualitat de la llengua navegant contra corrent entre queixes de l'audiència i el territori. I almenys ella dóna exemple amb un català excel·lent per ser barcelonina de menys de 45.
En temps de retallades, no és el blindat que alguns podien témer. Té ànima de comitè d'empresa i dóna sempre la cara. Jo, com a espectador, només tinc un retret a fer-li: que la nostra faci tanta pudor de benzina els caps de setmana.
----------------
Albert Pla Nualart
Albert Pla Nualart
Parla un català que, si tot va com ara, serà el del futur. Hi conviu el mestissatge del Baix Llobregat amb un tancament de boca nasalitzat que és típic dels pijos. És un català de pro noms febles aleatoris, en què el vocalisme, "per suposat", no deixa cap que neutre "malgrat ho intenta".
I és que Carme Chacón no para de "donar salts endavant", defensa el "compartiment de tasques" i veu en l'embaràs "quelcom a normalitzar".
Quan fa un discurs al Congrés, el to (sempre seriós i formal) arriba a adoptar aquella rigidesa severa de la Fernández de la Vega, com volent-se fer perdonar la joventut.
Mai és natural, com si se sentís en fals. De tant dir bé la lliçó, té un punt de repel·lent. I és que de petita ja volia que s'acabessin les vacances "per tornar el col·le". Però, tot i això, és el trumfo del PSC a les generals. De tots els seus ganxos l'important és ser catalana i sentir-se espanyola.
L'agermana amb Zapatero un avi víctima de l'Alzamiento que, en el seu cas, va viure fins al 2002 i és com l'heroi de Soldats de Salamina. Per això n'esperàvem rotllo Labordeta i no aquesta gravetat institucional.
Ens queda l'esperança que un dia, tenint ja el màxim poder, li surti l'ADN an arquista i, en lloc de fer-nos posar ferms, ens ordeni trencar files.
RETRATS QUE PARLEN
Albert Pla Nualart
Vol fer la impressió que té una mala llet còsmica. Parlant, és de l'escola tremendista. I no te'n pots enfotre perquè mai no l'hi diràs tan grossa com se la diu ell mateix. Si insinues que no té èxit amb les dones, t'assabenta que fa més d'un decenni que el sexe ni el tasta ni se'l veu.
És exhibicionista per protegir la intimitat. Portar en públic la persona -que ve del grec màscara - i mantenir el rictus emprenyat del perdedor, permet al tímid i sensible que hi ha al darrere fer la viu-viu sense entomar els tomàquets de l'audiència.
El Sergi nen, amb pare del PSUC resistent i mare escriptora del morro fort, va ingerir si us plau per força tanta emoció subversiva que es va prometre que de gran seria normal: el ciutadà gris, l'antiheroi. No ho és, però ho dissimula tant com pot.
Una de les seves armes és no sortir mai del català de sobretaula, que serveix -quan s'és tan puta com ell- per dir-ho gairebé tot. L'horroritza mostrar que té cultura, i si una cosa no la pot dir que soni normal, s'estima més callar o cagar-se en tot.
Fa la crònica del desencant adult que veu estafa en la Vida que li van vendre. Fill d'utòpics, ningú com ell pot dir "companys, no era això" i oposar-hi l'hedonisme de la rutina, el que troba en petits plaers bescantats l'única Ítaca per al bastonejat supervivent del segle XX. Els pares anaven de Quixot, ell va de Sanxo Pança.
----------------
RETRATS QUE PARLEN
Albert Pla Nualart
És una veu d'aquells dies de ràdio evocats per Woody Allen que tenien la màgia del teatre invisible. És el timbre greu i embolcallant amb què tantes dones, en la fosca postguerra, modelaven un galant que sortint de les ones les faria reines per un dia.
D'aquella època també n'ha heretat els valors d'un concili que va acabar en Primavera de Praga. I és que en certs temes està tan xapat a l'antiga que pot creure que una emissora institucional és un servei públic.
Veure'l el fa entranyable però resta glamur a l'imaginat. I alguna senyora, més xerraire que prudent, li ha dit: "A la ràdio estàs més guapo".
Entrevista apsicòlegs en l'esforç per pronunciar la pe i té alguna cosa del petit saltamartí que diu al mestre: "No corri tant, que no puc prendre apunts". Però aquesta bona fe en va fer un líder d'opinió envejat per uns polítics que, de tan sectaris, veien crosta en la seva independència.
I ja sé que no és mort: que el tenim a Nova York i aquí a l'ARA, però molts enyorem aquella pluja fina que durant 14 anys va fabricar ciutadans enmig del diluvi de banal morbositat. I encara fem el dol d'aquell "Bon dia, són les 8" que ens carregava les piles.
S'ha guanyat l'exili daurat, i és bo que escrigui, però el seu fort -ell ho sap- no és ser una cara ni unes ratlles: és ser la veu que t'acompanya dutxant-te, planxant, conduint, i et fa creure, quan la sents, que no tot està perdut.
----------------
RETRATS QUE PARLEN
Tot i el seu passat cabareter, és la nostra mediàtica més circense. Fa triples salts sense xarxa i triomfa com a contorsionista que allibera nervis cargolant-se.
Amb un nas vermell, es confondria amb la Pepa Plana. Li brillen els ulls com a Jaimito quan és tard per tapar-li la boca. Té incontinència d'enginy i si no el deixés anar se'l faria a sobre.
Parla amb nervis, com tement que la interrompran. Repeteix paraules com qui t'agafa el braç. I amb alguns girs arcaïtzants hi posa la ironia.
Llepa el personal i, en el moment que s'estarrufa, li penja la llufa. Una barreja d'àcids de la boja joventut l'ha condemnat a veure els motivats pel costat més patètic. Davant les dones que alleten en grup al parc hi posa un vagabund fent-se una palla. És com la Mrs Hyde de la Mary Poppins.
Aspira a bufó de la cort ben pagat que riu per sota el nas del seu rei. I si li queda ràbia l'aboca als llibres.
Punxa globus de felicitat inflats amb aire d'anuncis, i ens refrega pels morros que els que tenen barra lliure de daiquiris a la piscina caribenya no solen ser gaire més feliços que els que malviuen a uns quants metres.
No per això renuncia als còctels ni als bons vins. I t'explica el seu últim descobriment enològic amb la sobreexcitació de qui ha trobat la clau del paradís. No sé quan fa vacances: surt a tot arreu. Tractant-se d'ella, ho diré amb poca correcció política: o té negres treballant o treballa com una negra.
----------------
Publicat en el diari ARA diumenge 31 de juliol del 2011
RETRATS QUE PARLEN
Albert Pla Nualart
Núñez té la dolçor sinistra d'un osset de pelfa de film de terror. No pot parlar sense que se li esquerdi la veu i l'ennuegui una emoció de sanglot i mocador. Viu en l'ambivalència emotiva d'un Tony Soprano, que després d'enviar dos sicaris a matar l'amic se li humitegen els ulls veient volar uns ànecs.
Cal remuntar-se al Capità Garfi per trobar algú que arribi al seu nivell d'autoparòdia. Té un català de lis vai dir , sànvix i cese i un castellà de se llovía , llambordins i arengada , però prou cultura per saber que la ciutat on és rei dels xamfrans copia el nom de l'equip.
Un ardor filantròpic de nou-ric el va dur al cim de la república culer, on en lloc de ciutadans hi ha sosssis . El sosssi és una raça que mentre l'equip guanya tant li fa si el pesident és man gui . Quan diu "Ho haveu vist!" parla de l' àrbit . Només s'emprenya si li roben el partit.
Poc avesat, doncs, a retre comptes, Núñez plora perquè se sent màrtir. I se'n sent perquè en coneix de pitjors amb creu de Sant Jordi. Perquè sap que si no fos per una mala conjunció astral -haver d'eixalar Josep Borrell- mai no l'haurien empaperat.
Per entendre'l només cal passar de l'això no està bé, i punt, a l'això ho fa tothom. La corrupció és un bany maria on estafar s'acaba confonent amb fer bullir l'olla. La seva ha esclatat tard i prou suaument perquè ja no ens pugui entendrir plorant entre barrots .
----------------
9)
Publicat en el diari Levante-EMV divendres 29 de juliol del 2011
http://www.levante-emv.com/panorama/2011/07/29/faena-i-feina/828276.html
Hi ha paraules que durant alguns anys, en el model lingüístic «de llibre», han sigut titlades d'incorrectes o d'invàlides per ser considerades castellanismes, barbarismes o localismes; per tant, indignes de ser integrades en el valencià culte i, particularment, en l'ensenyament. Una d'estes és el substantiu «faena», sistemàticament substituït en els textos escrits per «feina». Ha ocorregut com en «buscar», «enguany», «firmar» i més de tres mil vocables i expressions comdemnats a l'ostracisme en nom d'un inviable (per a la majoria de parlants) estàndard únic.
Però succeïx que la forma «faena», «allò que
s'ha de fer, que es fa, treball o quefer que ens ocupa», és la tradicional
valenciana (apareix en la Crònica de Jaume I) i la que usem de manera espontània
i natural la immensa majoria de valencianoparlants. I ocorre també que, com en
tantes paraules o expressions anatemitzades, no és un castellanisme, sinó
justament el contrari: és un valencianisme (o catalanisme) admés en castellà.
Vegeu les precises explicacions sobre este mot en El valencià de Bernat i
Baldoví, d'Abelard Saragossà, i en Valencià en perill d'extinció,
d'Eugeni S. Reig, en què s'argumenta la genuïnitat valenciana d'eixa forma i
s'explica el préstec que en fa el castellà.
El Diccionario de la lengua española
de la RAE, a més, en l'entrada «faena», aclarix: «(Del cat. ant. «faena», hoy
«feina», cosa que se ha de hacer)». Per tant, no és cap castellanisme, sinó que
és una paraula ben nostrada. Així ho veia Ferrer Pastor, que la va incloure en
el seu Diccionari general, i així ho veuen els autors del
Diccionari valencià (IIFV, GV, Bromera, Lacreu), dels diccionaris del
SALT i, naturalment, l'AVL. La forma «faena» també apareix en el DIEC 2
i en el GDLC d´Enciclopèdia Catalana, però remetent a «feina».
Si un vocable té un ús de segles, i és actual
i comunicatiu, ¿quina necessitat hi ha de substituir-lo sistemàticament per un
altre? I sobretot, ¿quina és la raó per a no integrar-lo plenament en el
valencià culte?
10)
11)
Estabilitat
lingüística
Comunicació
presencial: condicions ambientals
Joan Tudela
Les condicions ambientals també tenen la seva importància en la comunicació presencial. Això és evident. Però passa una cosa curiosa i és que només adquireixen protagonisme si són deficients. Si són com cal, passen feliçment desapercebudes. Ara, si fa massa calor o massa fred, si falla la megafonia, si el local fa pudor, si no hi ha prou claror, si el retolador amb què escrivim a la pissarra no guixa bé, aleshores la mancança en qüestió passa a primer pla i pot arribar a perjudicar o, fins i tot, a arruïnar la bona marxa de la comunicació presencial. Conclusió: hem d’esforçar-nos per tal que les condicions ambientals siguin òptimes o, si més no, prou bones.
Del llibre Llengua i
comunicació.