amuntonar
1)
Fer un
muntó.
|
Amuntoneu el fem en aquell racó de
l’hort. |
2)
Acumular.
|
Només pensa en
amuntonar diners i en acabant els seus fills ho balafiaran tot en quatre
dies. |
En el programa Trau la llengua dedicat a les begudes, emés per
Canal 9 diumenge 5 de juny del
Per a
elaborar el café gelat hem de tindre café torrat i mòlt de la millor qualitat,
alcohol etílic de 96 graus i aigua, a ser possible, desmineralitzada. El café es
fica en unes calces especials que es submergixen en l’alcohol i es deixa en
maceració durant deu dies o més. Després es retiren les calces amb el café i
s’hi afig l’aigua que calga per a obtindre una beguda d’una graduació alcohòlica
d’uns 17 graus. Això és tot.
Aquesta beguda va nàixer a Alcoi en la primera meitat del segle xix, en l’època de la revolució
industrial, com un estimulant per a ajudar a suportar les jornades laborals
d’aquell temps, molt llargues i molt pesades. La beguda es consumia sola o
barrejada amb gasosa. Actualment continua consumint-se i és molt popular en les
comarques de l’Alcoià, el Comtat, la Vall d’Albaida, la Marina Alta i la Marina
Baixa, sobretot en les festes de moros i cristians. Es beu sola o en combinació
amb diverses begudes, alcohòliques o no alcohòliques (cervesa, orxata, refresc
de cola, granissats diversos, llet i batuts diversos, etc.). Hi ha un bon grapat
de combinacions –més de quinze– i totes tenen el seu nom. Les més conegudes i
més consumides són la mentira (1/3 de café gelat i 2/3 de granissat de
llima), la negreta (1/3 de café gelat i 2/3 de cervesa), la
burreta (1/3 de café gelat i 2/3 de refresc de cola) i el
plis-plai (1/2 de café gelat i 1/2 de refresc de cola). Les
denominacions, sovint, canvien d’unes poblacions a altres.
El
nom que els alcoians del segle xix
varen donar a aquesta beguda va ser café gelat, per a distingir-la del
café calent o infusió de café. La immensa majoria dels valencians usem
habitualment l’adjectiu gelat amb el significat de fred. En el cas
que ens ocupa el significat de la paraula gelat és, exactament, ‘a la
temperatura ambient’. Café gelat és una denominació popular antiga, però
també moderna perquè actualment continua usant-se amb total normalitat. És un
nom original i molt encertat i és el que s’hauria d’haver usat com a denominació
comercial de la beguda. Durant molt de temps es va emprar la denominació café
licor, però ara s’usa la denominació geogràfica aperitiu café
d’Alcoi. És una llàstima que els alcoians no hagen tingut la personalitat
d’imposar el nom genuí de la seua beguda com a denominació comercial. I em dol
dir-ho perquè jo sóc d’Alcoi.
Els
redactors del programa Trau la llengua haurien d’haver-se informat bé de
tot açò abans de fer el programa i, així, no haurien emprat una denominació
inadequada. Haurien d’haver emprat la denominació geogràfica que s’usa
actualment i haurien d’haver explicat el que jo acabe
d’explicar.
Enllaços d'interés
El 10% dels alumnes els sol·licita i, d'aquests, només el 22% els pot fer
Chusé Raúl Usón: 'Pa l'aragonés a Lei de Luengas d'Aragon ye o zaguer tren'
http://www.vilaweb.cat/noticia/3910315/20110715/noticia.html
http://www.elsingulardigital.cat/cat/notices/2011/07/neix_un_nou_diari_esportiu_71465.php
El 14 d'agost hi haurà un nou diari als quioscos del país. El 9 Esportiu deixa de ser el suplement del ram dels diaris Avui i El Punt per convertir-se en l'únic diari esportiu nacional en català.
La segona edició de la Festa Vicent Andrés Estellés escalfa motors
Les uvas i altres tradicions
importades
Antoni Llull
Martí
No
voldria ofendre ningú amb això que vaig a dir, però és que em dol que
hagi arrelat tant una tradició inventada dins el segle XX per uns
astuts viticultors que
en qüestió de pocs anys saberen imposar-la dins quasi tota
Encara no fa cent anys que començà això a Espanya, i a Mallorca no en
deu fer gaire més de cinquanta que es va generalitzar, i és natural que
a més d’imitar aqueix particular costum espanyol n’hàgim imitat també el nom,
no catalanitzat, i la gent sol parlar de «ses uvas» o «ses dotze
uvas»). No som partidari de
canviar-ne el nom, que de manera tan clara senyala el seu origen forà,
sinó d’abolir aqueixa bajanada, amb tot i que respecti els qui vulguin
seguir fent-la. Crec que hi ha altres coses que posen més en perill la
nostra cultura autòctona.
No
menys bàrbara i també comercial és la tradició encara més recent i
d’origen estranger del «papá Noël», nom francès del personatge que a Anglaterra
anomenen Father Christmas i a Amèrica del Nord Santa
Claus, i que a més de trobar-lo pertot arreu amb la figura tradicional, ara se’n veuen penjats
a balcons i
finestres en forma «d’homenets de drap / de rogenca vesta / que porten un sac
/ a
l’espatla destra / i lleven betlems», en
versos del Biel Barceló a la seva postal d’enguany. (Aquest article fou publicat el 28 de desembre del
2007)
La majoria dels americans no saben que Santa Claus originàriament representava Sant Nicolau (Klaus és un hipocorístic germànic de Nikolaus) i Santa és una deformació de Sankt ‘sant’, saint en anglès. I molts creuen que Santa, que per a ells no és necessàriament paraula femenina, és el nom del curiós personatge, que no saben d’on ha sortit, si bé saben que té la residència prop del Pol Nord, i Claus n’és el cognom.
«Però’l
públic anava al teatre, y de mica en mica prenia aires de negoci brillant lo que
va trobar sos origens en el petit caliu
d’uns quants trempats a la faisó dels
temps» (Adrià Gual, Les orientacions,
1911).
Locucions i frases fetes
Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d’aquest recull.
Damunt davall. En gros desordre.
En tornant de vacances, han trobat la casa damunt davall.
D’acabances. Sentir el final d’una cosa.
Aquesta nosa està
d’acabances.
D'aquí a... Qüestió de temps.
D'aquí a mitja hora partirem. D'aquí a tres
dies.
Dar pel sac. Deixar algú plantat, amb rudesa. Fúmer-se'n.
Perquè no complí la seva paraula, el daren pe
sac.
Dat pel sac. Roí. Sense honor. Menyspreable. Canalla.
Espereu-s'ho tot, d'aquest dat pel sac.
De banda de. Atansat a, cap a, devers.
L'òliba s'alça de banda de nit. No és bo regar el jardí de banda de
vespre per raó dels fongs que s’hi fan.
De botzades. De bursades.
Ets un desmanyotat, sempre fas les coses de botzades. Cantar de
botzades.
De cara al terròs. Fer l’ofici de pagès.
Jo, de cara al terròs,
noi.
De cor de colom. Dit d'una cirera grosseta, vermella i molt dolça.
M'hai menjat un grapat de cireres de cor de
colom.
De creu. Fet malbé, destruït, espatllat.
Li caigué una bomba a
sobre, i el tractor de creu.
De cua d’ull. Mirar pel racó baix de l’ull.
Se’l mirava de cua d’ull, fent
veure que no el veia.
De cul de madrona. Dit d'una cirera grossa,vermella i bona, amb un solc al
mig.
Els galifardeus han robat totes les cireres de cul de madrona de
l'hort del Quel.
De fora vila. Foraster.
Home, tracta’l bé que és de fora
vila.
De garrot. Tirar el bitllot contra les bitlles, no per baix, sinó per dalt, com qui
clava un assot.
Aquet paio, de garrot, no en falla
cap.
De més eixerits en pengen. Compte a no creure massa de si mateix.
L’Andreu que no faci tant el
pinxo, que de més eixerits en pengen.
De patac. Frontalment. D’un cop fort.
L’obús petà de patac a la façana.
No tanqueu la porta de patac.
De pa sucat amb oli. Maixant, quec, de mala qualitat.
Noi, un discurs de pa sucat amb
oli.
De pessic o de pelada. Per fas o per nefas, d’una manera o altra.
De pessic o de pelada, ell surt
amb la seua.
De pèl a pèl.
Nu, tal com va néixer.
El brivall sortí al carrer de pèl a pèl.
De pressa i corrents. Ràpid, ràpid, A tot drap.
Ja cal que vagis a dir-ho al pare
de pressa i corrents.
De quin pa fas rosegons. Reny per no aprofitar una bona ocasió.
Mira que no vols treballar amb el
Baula; de quin pa fas rosegons, no!.
De remosall. De rebuig, de segona.
Al pobre sempre li toca fer feines
de remosall.
De riure. D’ullera. De folga. No seriosament. Per
passatemps.
No t’enfadis, dona; ho deia de riure.
(Ara sempre diuen “de broma”, la qual cosa és un barbarisme, segons
Fabra; vegeu aquí l’entrada broma).
De torna. De canvi. A canvi.
L’he saludada i ella, de torna,
m’ha fet una ganya.
De tota herba fer feix. Aprofitar-se de tot, assumir en bé els contratemps, sortir-se bé de
tot.
─Com se’n sortirà d’aquesta, el
pobre Joanot?
─Oh,
no hi pateixos, que aquet paio de tota herba fa feix!
De truca-l’embut. Maixant, dolent.
Aquesta ràdio és de
truca-l’embut.
Deixar amb la paraula a la boca. No deixar dir, abandonar abans d’escoltar.
Ets tan grosser que l’has deixada
amb la paraula a la boca.
Deixar amb un pam de nas. Deixar algú avergonyit, convicte.
Amb aquell entretoc, l'ha deixat amb un pam de
nas.
Deixar com un drap brut. Confondre per treure els drapets al sol.
L'ha deixat com un drap brut.
Deixar de pedra. Deixar parat, esbalaït, sense alè.
Amb l'anunci de la mort de l'avi els deixà de
pedra.
Deixar estar. Deixar fer. (Més bo que “deixar-ho córrer”).
Deixa'l estar; no l'amoïnis.
Deixar penjat. Un afer, una resposta sense solució.
L’Enric se’ls ha escapat i ho ha
deixat tot penjat.
Deixar per llavor. Estalviar la mort.
Aquet rai com l’afusellaran, no el
deixaran pas per llavor!
Deixar-hi la pell. Perdre-hi molt.
En aquet afer el Soques hi deixarà
la pell.
Deixar-se esquilar. Deixar-se prendre les coses.
És tan babau que es deixa esquilar
per aquell murri.
Deixar-s'hi caure. Anar-hi. Arribar-s'hi. Fer-hi cap.
A casa demà fem festa; ja t'hi deixaràs
caure.
Deixar un budell buit. No afartar-se completament.
Deixa un budell buit per al ressopó.
Deixar-ho per a un altre dia. Generalment vol dir: deixar-ho estar, oblidar-ho.
Au, no t’hi amoïnis tant; deixa-ho
per a un altre dia.
Demà m'afaitaràs! Fument-se d'allò boig que li proposen.
Vols que pugi al dragó? Demà m'afaitaràs! (... i avui no ho faràs
pas!)
Demà serà un altre dia. Ja ho farem; de moment deixem-ho així. Excusa.
Què vols, que et doni el rellotge?
Demà serà un altre dia.
Demanar la lluna en un cove. Demanar l'impossible.
Cercant que els reconeguin el dret, demanen la lluna en un
cove.
Del dit al fet. Au, ja n’hem parlat, som-hi, doncs. Fer de seguit allò de què hom ha
parlat.
Noi, dóna bo, han passat del dit al fet com
si res.
Del foc a les brases. Sortir d’un problema, d’una situació adversa, per caure en una altre de
pitjor.
Han canviat de criada i han anat del foc a
les brases.
Demanar la moma. Demanar allò que no és possible, demanar la lluna en un
cove.
Aquet vol treballar a ca
Deo gratias! (pronunciat Deu gràcies!) Cridant quan hom arriba en una casa,
perquè el sentin els estadants.
Deu gràcies! Us portava la llet.
Descobrir la sopa d’all. Fer una descoberta ja fa molt de temps feta.
És tan ruc, que es creu que amb
això descobreix la sopa d’all.
Desdir-se'n. Fer-se enrere d'un propòsit, d'una promesa.
M'ho prometé i ara se'n desdiu.
Desmerèixer.
Perdre qualitat.
L’arròs massa covat desmereix.
D'esquitllèbit o d'esquitllebi. De biaix, de gairell,
obliquament.
Ha tirat d'esquitllèbit i ha tret totes les boles del
flendi.
Déu dóna el fred segons la roba. Hi ha una providència, a favor nostre.
Home, vai tirant, Déu dóna el fred
segons la roba.
Déu hi faci més que jo. Dit després d’una feina, de la qual hom espera
fruit.
Acabo de sembrar els fesols; Déu hi faci més que
jo.
Déu l’hagi perdonat. Bon desig, referent a un mort.
Que ha mort el Tomeu? Déu l’hagi
perdonat!
Déu mos en guard d'un ja està fet! Expressa precaució i alarma abans d'una decisió molt riscosa,
irreparable.
Mira-t'hi a comprar-lo aquest camp, Déu mos en guard d'un ja està
fet!
Deure ser. Expressa dubte, possibilitat, contingència.
─Truco i no responen. ─No hi duen ser.
─Els
he demanat diners i no me n'han donat. ─No en deuen
tenir.
Altres locucions alternatives foren: vés a saber si hi són,
potser no hi són.
(Ara molts diuen: 'igual no hi són', 'igual no en tenen', preses del
castellà "igual no están", "igual
no tienen". Cal suprimir-lo, aquest "igual" i, en el seu lloc, emprar el verb deure, segons l’exposat.
'A la millor' és un manlleu,
antic, del castellà "a lo
mejor".
El castellà "será", "será que no tienen",
s'expressa bé en català amb deu ser, deuen ser,
etc.).
Dia per altre. Dia sí, dia no.
Vai a la universitat dia per altre.
Dir el nom del porc. Clavar tots els insults.
Per la seva marranada, li va dir el nom del
porc.
Dir pestes. D’algú, dir-ne penjaments.
La pobra deia pestes del
marit.
Dit i fet. Tal com ha estat dit, ha estat fet aviat.
Noi, dit i fet, eh? Fa una estona que han
acabat de posar el tendal que han dit.
Donar beure amb una orella de ruc. Ensarronar algú, fumbre-se'n.
T'ho has cregut? T'han donat beure amb una orella de ruc!
Donar bo. Ser plaent. Fer-se agradós.
Quin bo que dóna aquest oratge tan fresquet!
Donar cap. Prestar atenció, tenir cura de.
Ell dóna cap a tot ço de casa.
Donar corda. Provocar a xerrar.
Només feia que dir disbarats i el
Pere encara li donava
corda.
Donar de coll. Fixar una data límit.
Per a pagar-li, em dóna de coll fins l'u
d'abril.
Donar garsa per perdiu. Enganyar, falsificar, amagar l’autèntic i oferir el
fals.
Als catalans el govern central
sempre ens ha donat garsa per perdiu
Donar la bola. Donar el mos enverinat a un gos rabiós o malalt.
Li han donat la bola, al pobre, i
ara es mor.
Donar la cara. Ser valent, noble, presentar-se a qui sigui.
Ho ha fet ell i ara en donarà la
cara.
Donar un miquel. Clavar un moc, un rebuf, avergonyir algú,
exposant-lo.
Déu n’hi do el miquel que
l’indefens ha donat al jutge.
Donar un cop de mà. Ajudar.
És bon xicot i li ha donat un cop
de mà per treure el carro de la sèquia.
Donar-se al dimoni. Desesperar-se.
Quan s’adonà que havia perdut, es
donava al dimoni.
Doncs mira, millor. Responent a una reconvenció.
─Ets xona i malendreçada! ─Doncs mira,
millor!
D’on sortiran les misses? D’on sortiran els pistrincs?
Sí, vol viure sol i fer això i fer allò,
però d’on sortiran les misses?
Dormir a la palla. Dormir a la figuera. Badar. Beure a galet. Viure
enganyat.
Et penses que dormim a la palla?
Dormir amb un ull obert. Dormir vigilant.
No es deixarà rifar; aquet dorm
amb un ull obert.
Dormir com un soc. Dormir molt
feliçment.
El Pep es va cansar i aquella nit dormí com
un soc.
Dormir la mona. Dormir l’embriaguesa.
El Pau? Espera’l, que dorm la
mona.
Dormir més que el guix. Dormir molt, com el guix que s’adorm molt aviat, i
tururut.
Aquet dropo dorm més que el
guix.
Dur de pelar. De tracte difícil, que no admet raons.
Aquet vell no el convenceràs, és
molt dur de pelar.
D'un pet fer cent esquerdes. Ficadís. Carronya. Ser un perepunyetes que tot ho fa gros, tot ho exagera i
esguerra.
Pareu compte amb aquest torracollons, que d'un pet sempre us en farà
cent esquerdes.
Durar com un balcó de ferro. Durar, viure, molt.
El vell Pastanagues dura com un
balcó de ferro.
Durar de casa al carrer. Durar molt poc.
Feia un bon ram, però ha durat de
casa al carrer.
Durar menys que de Nadal a Sant Esteve. Ser molt fugaç.
L'amistat entre aquests dos pòtols ha durat menys que de Nadal a Sant
Esteve.
7)
Publicat a
Joan-Lluís Lluís
8)
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Miquel-calcada-megacrac-comunicacio_0_515348517.html
Miquel calçada. El megacrac de la comunicació
Un dia li van preguntar per què duia ulleres fosques, i ell va respondre, ràpid i tranquil: "Perquè sense semblo un hàmster". No és del tot just: és una curiosa barreja de hàmster i Andre Agassi. Si fóssim a Lilliput, l'agafaries amb la mà per amanyagar-lo. Quan t'adones que mossega, ja és massa tard.
Miquel Calçada és cool i casual. Treu l'entrellat de països llunyans amb el posat impassible de Sam Spade desembolicant el falcó maltès. És el turista accidental que no saps si va o ve, si es riu del mort o de qui el vetlla, si t'ha agafat carinyo o directament se'n fot. Però, com amb els mims que imiten, tothom fa veure que s'ho pren bé.
La tècnica Miki Moto fa que la persona humana es pengi amb la pròpia corda. Posa en el diàleg la curiositat esmorteïda del ressacós. Arriba a prescindir de la funció fàtica: de dir "sí... sí..." mentre l'altre malda per fer-se entendre. Li crea un buit tan gran que l'aboca a confessar i a mostrar, si és el cas, tot l'energumenisme que té a dins.
Alguns ho confonen amb passotisme i sovint costa saber si té tant talent que sembla que no fa res o prou barra per no preparar-s'ho. També corria la brama que els guions de Pasta gansa eren genials. "Així és fàcil lluir-se". Però quan els llegia un altre queien en una insospitada inanitat. Al paper, Sant Nicolau Pistoler i el Nano Zombi eren només putxinel·lis. La vida els hi donava la mà d'un megacrac.
----------------
Parla com qui camina amb plataformes. Imposta la veu per dir les coses més trivials. En ell l'histrionisme és una segona naturalesa i de vegades costa saber si la primera encara hi és.
Té un català de fonètica d'abans, però algun castellanisme de tant en tant delata en quina llengua se sol cultivar. Treballa bé les pauses i explota a fons tot de recursos de la col·loquialitat -d'empassar saliva a fer petar la llengua- que li ha anat enganxant amb els anys el senyor Casamajor.
Fugint d'una infantesa de mestres sàdics i sense mare als 8 anys, sempre ha volgut tenir èxit i volar alt. L'estela del concunyat Mainat li ha imposat de brúixola l'audiència, que en un mar liberalitzat té per nord la teleporqueria. L'èxit ha sigut total, s'ha fet milionari, però a un preu molt alt: sentir-se dir que, per tenir-lo, ja no podia caure més baix.
Ara fa de tertulià en emissores públiques del país i dissimula la magresa de dades i arguments amb èmfasi retòric i frivolitat. El Javier que brillava a la matinada davant joves ximplets i una mica col·locats és un Xavier que al matí, amb una audiència que ha dormit bé i té coses al cap, més aviat fa patir.
Té una espina clavada: haver decebut el seu mentor a Radio Nacional, el mestre Juan Manuel Soriano. Un dia el va veure en somnis i li deia amb aquella veu de Rock Hudson: "Sardá, basta de mierda. Haga entrevistas a fondo, como Soler Serrano ".
----------------
Joan Laporta. La poteta enfarinada
Laporta parla amb una tensa tranquil·litat. Té un to massa innocent, com de nen que l'ha feta grossa, i aquella dolçor que intenta que els cabridets t'obrin la porta. És una suavitat amb violència latent: la calma inquietant d'abans de la tempesta.
El seu català és "la iengua plena de pozibilitats i ventatges dels que es iauren un futur". Militant del dequeisme, compensa barbarismes "esmerçant esforços amb escreix". Res no passa, tot succeeix i, "recent succeït, deixa molt que desitjar".
Més enllà de voler el poder d'un estat, té una ideologia imprecisa, però els seus economistes de capçalera són liberals sense complexos.
Però on brilla el seu enginy és en l'ús de nobles conceptes. Això seu no és afany de poder: és servei a un país que el percep com a líder. És només qüestió de temps que els votants de CiU, que sent molt propers, descobreixin que el nou Jordi Pujol no és l'Artur Mas, que no ha guanyat cap Copa.
Mentrestant, no es pot resignar a ser cua de lluç i va canviant de sigles. De l'última ja n'és líder absolut, encara que més que cap d'arengada sigui cap de xanguet.
Coneixíem el cas dels que de dividir-se en deien reagrupar-se, però ell ha anat molt més lluny. S'ha escindit de l'escissió d'una escissió donant un únic argument: que vol unir i sumar. De fet, té tanta set d'unitat que, si ningú el frena, seguirà sumant fins que només quedi ell per apagar el llum.
----------------
Maruja Torres. La dignitat dels renecs
La nena del Raval una mica gamberra i xicotot s'ha fet senyora i estilosa, però segueix parlant un xarnego que ella i Montalbán han demostrat que pot ser tan culte i subtil com l'anglès d'Oxford. És, en molts sentits, un alter ego femení del malaguanyat pare de Carvalho. Fins ara hi compartia barri i llengua i ara s'estrena en la novel·la negra.
El seu xarnego està en perill d'extinció, com els vells progres que no claudiquen. Al Raval el pressiona l'urdú i als barris alts el parlar bleda. Ve d'una època fosca i freda viscuda amb alegria. Més que passiu davant la interferència, és fidel al mestissatge. I és que a la Maruja la set de mestissatge l'ha arribat a exiliar a Beirut.
Té el timbre esqueixat de les veïnes que parlen pel balcó i la fatiga a la veu de la cronista. És el corcó que retrata el món que no volem veure. El que canta veritats amb ràbia agressiva i les amaneix amb retòrica de carajillo. M'agrada més aquesta que l'elegíaca: la del "nosaltres, de joves, sí que fèiem periodisme".
Fer-se dir Maruja ja és una declaració de principis. Una maruja , diu la RAE, és " una ama de casa de bajo nivel cultural ". Res a veure amb ella, doncs. O potser sí? Qui pot dir que ha arribat al periodisme des de la mecanografia i ha explicat el món des del marujeo ? Però fent-se dir Maruja, i no Maria Dolors, ens està dient, sobretot, que a l'hora de la veritat no la trobarem entre els vencedors.
----------------
El professor Tornassol al timó
El mascaró de proa de la crisi catalana és aquest savi despistat mirant documents amb les ulleres damunt les celles i els cabells esborrifats. Els mira amb una intensitat violenta, com si no donés crèdit al que veu. "On són els calés? Estem arruïnats!" I fa una cara que de tan greu és còmica. La de l'heroi de Berlanga que ha de demanar sacrificis a la família i no sap com posar-s'hi.
Gasta un català de ieisme amb quelcom, de que poc neutre i on omnipresent. Més col·loquial que tècnic. Més partidari de la llei de l'embut que de lleis de noms impronunciables. Un català tan didàctic com poc fluid.
Té la veu una mica cavernosa i li costa trobar les paraules. No és de lletres: és un economista matemàtic. Mentre les busca, allarga les vocals com xiclets i fa sorolls guturals de tradició pujoliana. Dret, agita els braços. Assegut, acota el cap i mira a un punt de la taula.
El veus prou genial per mocar-se i després netejar-se les ulleres. Tens la impressió que va sempre cansat. Viure amb passió el que fa i no desendollar-se'n el fa estar tan als núvols com el Tornassol.
Mas-Colell ens mereix respecte encara que només sigui perquè, sent una eminència i sortint-li la feina per les orelles, agafa el timó de la nau en plena maltempsada. Veure'l et crea la il·lusió que no tots els polítics es mouen pel poder i, almenys en algun cas, allò del govern dels millors eren més que paraules.
----------------
9)
Publicat en el diari Levante-EMV divendres 15 de juliol del 2011
http://www.levante-emv.com/panorama/2011/07/15/estandards-autonoms/824457.html
10)
Ressenya publicada en el núm. 75 de la revista Llengua Nacional (II trimestre del 2011)
Ressenya feta per Joan-Carles Martí i Casanova del llibre Poliglotisme passiu i altres escrits de Delfí Dalmau i Gener
Delfí Dalmau i Gener,
Poliglotisme passiu i altres
escrits,
Voliana Edicions “Col·lecció Entrevol
Argentona 2010.
11)
La llengua és més que un muntatge de paraules
Ramon Sangles i Moles
Comunicació
presencial: gestió del temps
Joan Tudela
La gestió del temps personal és un dels reptes de la nostra època. També en el terreny de la comunicació presencial. N’hi ha que parlen llarg. N’hi ha que parlen breu. També hi ha persones capaces d’escoltar llarga estona seguida i d’altres que no. Hem d’identificar bé quin és el nostre estil personal pel que fa a la gestió del temps. Però en cap cas no n’hem de fer una esmena a la totalitat, sinó una ampliació per tal d’adaptar-nos a interlocutors i a situacions diferents. Gestionar bé el temps, en la comunicació presencial, vol dir, també, practicar amb èxit l’art d’acabar clarament i quan toca les nostres intervencions.
Del llibre Llengua i
comunicació.