¡amunt!
Interjecció que
s’usa per a encoratjar algú a fer alguna cosa difícil.
|
Sí, tu molt ¡amunt!, ¡amunt!, però no et meneges de la cadira.
¿Per què no ho fas tu, rei? |
¿Morir-se de gana o morir-se de
fam?
Eugeni S. Reig
Enllaços d'interés
Neules i
torrons
No, els que estan a un pam de perdre la casa són els oficis: hem deixat
d’anar a cal metge, a cal fuster, a ca l’oculista... I qui sap si no deixarem
d’anar a demanar sal a cals veïns, a buscar els reis a ca la padrina o a avisar
de pegues a la fàbrica a ca l’amo. A ca
vostra passa, això?
«Els
nens jugaven a pilota i de tant en tant feien un gol. El qui feia de porter va
donar-li una ullada i prou. Eren nens que anaven ben vestits, i cridaven molt.
En Roc pensà en la seva roba deslluïda, però si l’haguessin convidat a jugar amb
ells, no s’hi hauria pensat pas gens. Ell havia practicat, al barri, amb algun
altre xicotet, i xutava amb força punteria. Fins i tot tenia una pilota, que
havia anat a parar a cal
drapaire un bon dia» (Josep Vallverdú, En Roc drapaire,
1971).
«Esclau
1: Com pots anomenar tassons les bacinilles de can
Trigeu? El nostre amo, ni coneix la vergonya, ni té consciència» (Rodolf Sirera,
La pau (retorna a Atenes),
1975).
Locucions i frases fetes
Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d’aquest recull.
Ca
barret!
Negació rotunda.
─T'ha pagat el deute? ─Ca
barret!
Cabra boja. Difícil de controlar. Esverat, renover,
estrabul·lat.
Ara ve aquet cabra boja i m’ho
desgavellarà tot.
Cabrer de raïm o
cabreret. Gotim.
M'he menjat un cabreret i m'ha fet passar la
set.
Cagar-se a les calces. Morir-se de por.
A tu no t’hi vui aquí, que sempre
et cagues de por.
Caigui qui caigui. Peti qui peti.
Cal fer-ho, i caigui qui
caigui.
Cametes ajudeu-me! Fugint d'un perill.
En veure que la casa s'ensorrava, jo cametes
ajudeu-me!
Camí de Sant Jaume.
Goita que bonic lo camí de Sant
Jaume!
Campi qui pugui! Espavil, nois! O vol dir que tot va a l’ample.
─Això s’ha fet malbé, eh, noi?
─Home, campi qui pugui!
Cansalada viada. Cansalada amb vinces de magre, (anglès bacon).
Els
americans, per a esmorzar, fan ous ferrats amb cansalada viada
fregida.
Canta perdius. Terra dolenta, de mal conrear.
El tros de la
pubilla és un canta perdius.
Cantar les quaranta. Dir a algú les veritats a l’ample.
M’agrada, perquè a aquet pòtol li
has cantat les quaranta.
Cantin papers i mentin barbes. Proves, documents, no paraules.
Pel que fa als seus assoliments
escolars, cantin papers i mentin barbes, eh?
Cantar-hi els àngels.
Ésser un recapte d'una qualitat excel×lent.
M'he cruspit un plat de
fesols i botifarra que hi cantaven
els àngels.
Canviar la pesseta. Vomitar.
Després de l’àpat, l’Andreu hagué
d’anar a canviar la pesseta.
Cap
a casa, que plou. Anar-se’n, per no complicar-se la vida.
Deixa-ho estar, i cap a casa, que
plou.
Cap
a... falta gent!
Invitant i forçant a una acció.
Fent entrar tothom: Cap a casa falta gent!
Cap
a recer! Salut que es repartien els pagesos, tornant de la feina al foscant, quan
els cants ressonaven pels nostres trossos.
Ep, cap a recer, noi!
Cap
de ruc, capderuc.
Beneit. Ximple. Babau. Capsigrany. Totxo.
Que ets cap de ruc! No ho veus que et rifen?
Cap
de trons, capdetrons. Tarit-tarot, baliga-balaga, tocacampanes.
D’aquet capdetrons no n’esperos
res de bo.
Cap
gros, capgrós. Que fa el cap gros i és ruc, llondro, totxo.
Calla tu, capgrós, que no en saps
re, d’això, i vols enraonar de tot.
Cap
verd. Immadur, lleuger d’enteniment.
No ho entens perquè ets un cap
verd.
Cara de pa tou. De poc caràcter.
Aquet pobre de mi fa cara de pa
tou.
Cares llargues. Cares de murris, d’empipats
Perquè els digués les veritats pel seu nom, l’endemà tot eren cares
llargues.
Carregar el mort. Culpar-ne un altre, injustament.
─Si tinc tan mala cal·ligrafia és
per culpa del mestre.
─Tu sempre carregant el mort a un altre.
Carregar els neulers. Donar la culpa.
No t’hi ficos amb aquesta barjaula
que, si hi ha res, et carregaran els neulers a
tu.
Carregar-se-la.
Pagar-ne les conseqüències.
Si els ajudes, te la carregaràs.
Carregar-se-la amb tot l'equip.
Assumir-ne les duríssimes conseqüències.
Els autors d'aquest contraban se la carregaran amb tot
l'equip.
Carregat com un ruc. Excessivament carregat.
A més de ser l’escarràs d’aquella
casa, sempre ha d’anar carregat com un ruc.
Castell de foc.
Celebració de pirotècnia.
La festa major acaba amb el castell de foc.
Caure a la ratera. Caure en un parany.
Tant espavilat com és, i ha ben
caigut a la ratera.
Caure de paternes. Caure de nassos.
El xicot del Blai empaitava la
noia i ha caigut de paternes
Caure del ruc, de l’ase. Donar-hi, hom adonar-se del seu error, parar ment en la pròpia
niciesa.
El bèstia no ha caigut del ruc
fins que s’hi ha estavellat de nassos.
Caure la bava. Sentir-se però molt cofoi.
Mentre el brivall deia el vers, als pares els queia la
bava.
Caure-hi.
Adonar-se del sentit de quelcom.
─No has entès l'acudit...!
─ Ah, ara hi caic!
Caure-hi de quatre potes. Deixar-se enganyar com un albat.
Els va clavar aquesta gallofa i el
Tòfol hi caigué de quatre potes.
Caure (a
algú) la cara de vergonya.. Avergonyir-se en gran
manera.
Així has tractat ta mare? T'hauria de caure la cara de
vergonya!
Cèntim de pobre. Peça d'un centimet, d'aquells d'abans de la
guerra.
Dóna un cèntim de pobre a aquell captaire.
Cercar els tres peus del gat. Sobre un afer, anar-hi amb romanços capciosos i
inútils.
Ara que he guanyat el premi, aquet
envejós ve a cercar els tres peus
del gat.
Cercar la lluna en un cove.
Cercar, o somniar, l'impossible.
L'han perdut al mercat i ara cerquen la lluna en un
cove.
Cercar les pessigolles.
Cercar el punt flac a algú.
Cercava les pessigolles al seu contrincant i no se'n
sortí.
Cervell de gat.
Pedra mitjaneta, plana, llisa per un costat i per l'altre grofolluda, granulosa,
molt forta, emprada molt en la base de les tàpies..
Una paret feta de cervell de gat.
Sauló molt dur i integrat.
El solament de la casa s’aguanta sobre un cervell de gat.
Cirereta de pastor. Drupa, petita i vermella, de l'arç, comestible.
Hem portat cireretes de pastor a la padrina.
Clavar una pana. Vèncer per una colla de gols.
Quina pana que els hem clavat, set
a un!
Coig, coig! Dit
al porc i a qui, menjant, fa soroll i
s'enllardufa.
Uiteu lo porc, com minja: coig, coig!
Coll avall! Cal empassar-s’ho, ara, pit al que s’ha decidit o s’ha
fet.
Li surten molts entrebancs, en el
negoci, però ell coll avall amb tot!
Com
aquell que res.
Fer fàcilment una cosa. Dissimular. Com si res.
Com aquell que res, ell ha fet la bastida.
S'ho ha afartat tot, i com aquell que res.
Com
cal.
Recte, de bona moral, tal com ha de ser.
Si fos una noia com cal, no hi aniria sola.
Com
el cul del Jaumet. Que és mou molt.
Ets com el cul del Jaumet, que mai
no està quiet.
Com
gat i gos. Estar sempre a mata-degolla, barallar-se sempre.
Aquet parell sempre estan com gat i
gos.
Com
més anem, menys valem. Queixa davant un deteriorament.
Ja no fan aquell pa tan ben cuit; com més
anem, menys valem!
Com
més aviat millor.
Així que puguis. Ràpid.
Arriba't a la feina com més aviat millor.
Molts diuen "quant abans", calc servil de "cuanto
antes".
Com
més serem, més riurem.
─Lo Pep del Gros també s’ha apuntat al viatge en
carro.
─Home, com més sirem, més riurem
Com
prova?
Demanant com va una cosa, com s'assenta.
Com prova la festa major?
Com
que no... No
te n'alegris, que no has fet res.
─Té, aquest clatellot perquè no hi tornis. ─Com que no m'has fet
mal!
Com
si res. Com aquell que res. Com si no es fes res.
Fàcilment.
Ho ha pujat tot dalt, com si res.
Ha deixat el mestre plantat com si res.
Com
s'entén això?
Demanant explicacions, protestant.
No volen pagar? Com s'entén això!
Com
tres i dos fan cinc! Amb tota seguretat. Ara mateix.
Si et plantes damunt la trapa,
aniràs avall com tres i dos fan cinc.
Com
un frare convidat a nosses. Anar-hi de pressa, amb deler.
Oi, el Ramon anava a la festa del Vinyes com
un frare convidat a nosses.
Com
un tro en la nit serena. Causar-ne la sorpresa, l’alarma.
−Goita, la noia del Betes,
escapant-se amb lo Pau del Torna!
−Dona, com un tro en la nit serena!
Combregar amb rodes de molí. Beure’s com un babau les gallofes que et diuen.
Sempre em ve amb les seves
gallofes i poc sap que jo amb rodes de molí no hi
combrego.
Complir amb la parròquia. Confessar-se i combregar una vegada l’any.
He complert amb la parròquia i a
fe que em sento descarregat.
Confessar-se malament. Cordant-se, equivocar-se de trau amb el botó.
Tens la jaqueta mal
botonada: t'has confessat malament.
Contar sopars de duro. Contar excel·lències i avantatges, falsos.
No en facis cas, d’aquet paio, que
sempre conta sopars de duro.
Cop
de...
Vol dir fer bon ús de quelcom.
El metge per curar-lo, cop d'injeccions. Per distreure'ls, cop de rondalles.
Ell, per a engreixar, cop de faves.
Cop
d’aire. Tenir enravenada una part del cos, o enravenat un membre potser per
tocar-hi l’aire fred durant un lapse.
─Em fa mal l’espatlla i la tinc
enravenada. ─Això és un cop d’aire!
Cornut i pagar el beure. Doblement enganyat, perjudicat.
Amb aquet merder, jo cornut i paga
el beure.
Córrer la rateta pel ventre. Tenir ganeta.
Noi, a mi em corre la rateta pel ventre.
Córrer
El Joan ha corregut
Correu-hi tots!
Dit quan hom troba exagerada una queixa o la vindicació d'un
mèrit.
T'ha pres la baldufa? Ui, correu-hi tots!
Cosa de. Engir de.
De Bellpuig als Omells hi ha cosa de vint
quilòmetres.
Costar més el suc que els moixons. Una cosa més cara que el rendiment.
Així com ho fas, et costa més el
suc que els moixons.
Costar un ronyó. Costar qui-sap-lo.
Noi, fer-te mirar la boca costa un ronyó.
Creu-t'ho! I
un pa calent! Mira on balles!
─Has de venir a ajudar-me. ─Creu-t'ho!
Cridar ous a vendre. Oferir un producte debades.
Si, amb aquet enciam, vés a la
plaça i pots cridar ous a vendre.
Curt de gambals.
Curt com una cua de conill. De poca
intel×ligència. Llondro.
Ets un curt de gambals!
7)
Publicat a
Parlem, un «poch», de la hac
Joan-Lluís Lluís
La pràctica quotidiana d'una llengua pot crear un conformisme que ens impedeix recordar-nos de les preguntes que ens fèiem quan érem infants. Per exemple: «Mama, a què serveix, la h?». Se sap prou bé que aquesta lletra pul·lulava en la nostra catalana llengua fins que Pompeu Fabra va procedir a un desherbatge despietat. Abans de la seva ferrenya intervenció, hauríem pogut llegir, per exemple: «El meu amich Enrich, vehí de Montblanch, ha obehit a una veuheta que l'exhortava al suhicidi». La supressió de la h al mig i al final de la majoria de paraules va ser una tasca complicada, que, pel que sembla, va esgotar prou Fabra perquè aquest ajornés l'altra supressió: la h inicial.
Segons ell, en la immensa majoria de casos, la pervivència de la h s'explicaria només per «criteris etimològics i sentimentals», la qual cosa podria fer entendre, de manera general, les dificultats a reformar l'ortografia de qualsevol llengua. Fabra va haver de lluitar per aconseguir suprimir la h final –foch, sach, artístich, heroich, Joseph...– de la qual va dir, el 1906: «És una convenció ortogràfica com no en conec d'igual en cap altra llengua neollatina, una antigalla inservible, la qual no saben decidir-se a arraconar molts escriptors catalanistes». La seva pervivència es justificava només, segons ell, per un «respecte supersticiós» cap a les formes ortogràfiques llegades pel passat.
Eliminades la h final i la h mitgera, que semblen avui tan elegants com poc pràctiques, va atacar-se la h inicial, amb poc èxit, com se sap. El seu model per argumentar aquesta supressió era l'italià, en què la h ha gairebé desaparegut, i en tot cas sistemàticament de l'inici dels substantius. I tot i que sorprèn llegir uomo, istoria, erboristeria, epatitis, ospedale, cal suposar que els italians ho troben del tot natural. Així que si Fabra hagués lluitat més, i si els editors de L'Avenç, que era la punta de llança de la modernització de la llengua, no haguessin dubtat, avui escriuríem ome, istòria, erboristeria, epatitis, ospital i també ho trobaríem normal. El respecte a l'etimologia és sempre, per sort, relatiu, sinó caldria respectar l'etimologia grega i escriure philosophia, elephant, geographia...
Sí, la h és un animal curiós de l'alfabet –alphabet?– llatí, una raresa que sorprèn perquè, tot i ser aparentment innòcua, de llengua en llengua es comporta de manera diferent. Així, en francès, existeixen dues formes de h. La h llatina, dita muda, que funciona com en català i permet l'apòstrof: «l'humain». I la h germànica, dita aspirada, que no permet l'apòstrof: «la hache» (la destral). A la pràctica, avui, ja gairebé ningú no aspira cap h, a França, excepte a les classes socials més altes, i a certs racons d'Occitània, per la influència del gascó. I d'aquí uns anys pràcticament ningú no es recordarà que la h aspirada no s'apostrofa (l'hache, diran), però per ara aquesta distinció encara s'ensenya com una d'aquestes perles que donen encant al francès... Pel que fa a la h anglesa, em fascina per la manera diferent com es pronuncia d'un lloc a l'altre. He de confessar que, quan no vaig amb compte, la influència francesa m'indueix a tractar-la com una h muda i puc arribar a dir, doncs: «Ollywood» i «Arry Potter». Ara bé, m'estranya molt també la pronúncia molt sentida al Principat que consisteix a dir aquesta h com si fos una j espanyola. La qual cosa significa que un parlant d'una llengua A utilitza, per pronunciar un mot d'una llengua B, un recurs propi d'una llengua C. Que els espanyols diguin «Robin Jood» em sembla perfecte, però que tants catalans semblin no fer la diferència entre j espanyola i h anglesa no deixa de desconcertar-me.
8)
Josep Antoni Duran i Lleida: Una pulcritud crispada
------------------------
------------------------
http://www.ara.cat/ara_premium/claus_dia/Silvia-perez-cruz-timidesa-sensual_0_512348821.html
Sílvia Pérez Cruz: La timidesa sensual
------------------------
------------------------
Té l'estètica de vestit jaqueta i cabellera llarga d'una Cospedal i parla el català "de qui té que ser molt curós perquè hi ha molt toma i daca". I n'hi deu haver, però ella es manté molt honorable havent-se fet passar per llicenciada sense tenir cap títol. Però el més greu és que ara faci passar per "error de transcripció" el que ha constat anys en diversos llocs, incloent-hi el blog que escriu en primera persona.
Li agrada parlar de crisi de valors i ha donat suport a l'Institut Català de la Dona en èxits tan notables per al feminisme com que el Col·legi Oficial d'Òptics Optometristes passés a dir-se Col·legi Oficial d'Òptics Optometristes i Òptiques Optometristes.
Aquesta fita en la visibilització femenina contrasta amb un silenci sepulcral quan Duran la va humiliar revelant, "perquè em dóna la gana", el seu no a la independència.
I mira que el tenia ben guardat! Fa nou mesos, punxant-la sobre el tema al programa 59 segons , només li van treure: "A Convergència i Unió hi ha persones que són independents i altres que no". El temps ha demostrat que ella és de les que no. I tot fa pensar que això no l'ha perjudicat per arribar fins on és.
------------------------
Anna Roig. La Noia de Sant Sadurní
No em fa vergonya confessar que el català d'Anna Roig és millor que el meu. Amb unes neutres que t'emocionen i uns pronoms febles que floreixen en els llocs més insospitats. És un català que s'alimenta de la cohesió social. Hi sents la noia que frega els trenta i l'àvia entremaliada que serà. És un català que "disfruta" i, en la intimitat, tot i ser confrare del cava, deu beure xampany. Per francès, sí, i perquè és el que sempre s'havia dit.
Si voleu sentir com parla poseu-ne un disc. Canta o parla? Fa de mal dir. La catifa d'orfebreria que els chiens li posen sota els peus no ho deixa distingir. L'únic segur és que ens explica una història amb la pell exageradament naïf, certa acidesa a la polpa i una nàusea al pinyol que és menys Sartre que Camus.
L'Anna ens pot dir les coses més terribles amb la veu més innocent. Cada dia fa classe a nens de 5 o 6 anys i sap imitar-ne la màgica crueltat. A les seves cançons, com als films de terror, cauen gotes de sang sobre flors i violes. N'hi ha prou amb una brusca escala descendent per fer de la Caputxeta una psychokiller .
Enmig de tant cantant originalment adotzenat, ha sigut prou humil per buscar la seva veu partint d'un gènere que ja no és le dernier cri. L'acusen d'Amélie però rere la joie de vivre de Charles Trenet exhibeix el desvergonyit desemparament de l'Édith Piaf. I si això encara no us en dóna una imatge prou exacta, imagineu-vos la Barbara amb un bigoti vermell.
------------------------
Joan Herrera. La serietat del jove profe nou
Té Joan Herrera alguna cosa vagament ornitològica. D'au de rapinya tendra i una mica bonifàcia. Manté la fingida severitat del profe nou que sap que si abaixa la guàrdia li pujaran a cavall. Però tampoc li costa tant perquè l'han ensinistrat a trobar motius per viure en la permanent indignació ètica.
Parla molt de pressa i a glopades, amb un petit atropellament. Com si el que volgués dir fos gas a pressió que se li escapa o una empollada que ha de vomitar. (Una estenotipista del Congrés va demanar la baixa.) Com a orador, sembla convençut que val més entatxonar informació que un bon efecte dramàtic. No li faria cap mal una classe de pauses retòriques de Llamazares.
Combina un ieisme semicorregit amb el jo gironí, i un ús constant de major amb la precària sonorització dels enllaços consonàntics. De tant en tant fa un "mmm?" que ve a dir "oi que tinc raó?" I, en tot moment, sembla tenir clar que diu veritats que clamen al cel. De tan noble i ecològic voreja la contradicció d'estar contra el sistema sent-hi. Anar de verd no l'ajuda a cridar l'atenció en la selva del capitalisme.
Abans veia passar tot el trànsit per la dreta, però des de fa un temps ha de tenir un ull a banda i banda. El que es pensava que era un voral d'emergència s'ha omplert d'uns indignats que no el veuen com un dels seus i l'empenyen al mig d'una calçada per on passen Mercedes rabent. Ho portaria més bé si no anés en bici.
------------------------
9)
Publicat en el diari Levante-EMV divendres 8 de juliol del 2011
http://www.levante-emv.com/panorama/2011/07/08/enredrats-amb-lembolic/822549.html
J. Leonardo Giménez
Alguns ara tot ho emboliquen. I algunes sèries televisives en valencià, a pesar del seu bon model lingüístic, més encara. Ara enrotllen (i s'enrotllen) i enredren (o s'enredren) poques coses. Per la via del reductor terme castellà «liar», que quasi sistemàticament el traduïxen per «embolicar», van atribuint-se al verb «embolicar», ben nostrat, però que té els seus límits de significats, uns sentits i uns matisos que ben bé poden expressar-se amb els verbs mencionats i amb altres. Ocorre com en els deprimits «acostar» i «arrimar» que, potser per la influència del castellà acercar, són també sistemàticament substituïts, en el model lingüístic de llibre, per l'artificiós «apropar». O com «creuar», que sembla un calc del castellà «cruzar», que s'ha apoderat més del compte del tradicional «travessar».
En un capítol d'una sèrie de televisió hem
pogut sentir «eixos dos estan embolicats», referint-se a un xic i una xica que
es veien d'amagat. No cal tant. De segur que la parella esmentada s'embolicava i
es feia un bolic amb cames, braços i cossos en moltes ocasions, però no sempre
devien estar així. Millor seria dir que «estan enrotllats», encara que, també,
en sentit figurat, és clar. També hem pogut escoltar, «de les paraules han
passat als fets, i s'han embolicat a galtades». Si s'embolicaren poques se'n
pegarien, de bufetades. Més ben dit estaria «…s'han agarrat a galtades», «…l'han
mamprés a arrear-se galtades» i altres expressions més apropiades per al
cas.
També es pot usar «enredrar» (o «enredar») en
comptes d´«embolicar» en una frase com «el van enredrar i ara no sap com
eixir-se'n del negoci». I hi ha qui embolica un cigarret, en comptes
d´«enrotllar-lo» o de «rotllar-lo», com tota la vida. I també podem «plegar un
cigarro (o cigarret), com fan i diuen en molts pobles valencians». És a dir,
emboliquem els regals, els paquets i tot allò que siga necessari o
emboliquem-nos quan calga, però no renunciem a enredrar(-nos) ni a
enrotllar(-nos), si fa al cas.
10)
Presentació de 500 raons per parlar català de David Pagès i Cassú
11)
12)
I per què és tan potent el llenguatge
humà?
El llenguatge humà és potent, primer, perquè amb la llengua podem parlar de tot, tant si es tracta de coses físiques i concretes com si es tracta d’idees o de conceptes abstractes; segon, perquè per la paraula expressem el pensament, i, com veurem, per la llengua diem les coses d’una manera diferent de com ho fan els parlants d’una altra llengua.
I, doncs, què passa quan ens comuniquem amb algú? És clar, aquí
ens trobem ja en el procés de transmetre el nostre pensament a un
altre, procés que òbviament pot tenir forma d’escriptura, car paraula i
escriptura van lligats: generalment, qui sap parlar bé sap també escriure bé.
L’escriptura és codificar el so en signes. Quan ens comuniquem, doncs,
fem tres operacions quasi instantànies:
1. Cerquem un contingut i mirem de fer-nos-el clar a nosaltres mateixos:
lògicament, hem de tenir clar què volem expressar.
2. Hem de trobar l’expressió capaç de comunicar aquell contingut. D’aquí
la importància de saber bé la nostra llengua i de tenir un repertori
lexical ben ric. Per tant, hem d’estudiar la nostra llengua; hem de tenir
sentit lingüístic per a saber si construïm bé o no les frases; hem de
tenir assumida la saviesa dels avantpassats, generalment empaquetada
en forma de proverbis, aforismes i frases fetes. A més, hem d’anar
aprenent cada dia noves paraules i hem de saber entendre qualsevol
mot; hem de preguntar-nos sovint: què vol dir tal
mot?
3. Un cop trobada la manera justa de manifestar el contingut del nostre
pensament, aleshores hem d’exercir un control sobre nosaltres mateixos
per a detectar si aquella manera d’expressar-nos és capaç de dir, d’una
manera adequada, aquell contingut, i, encara, hem de descobrir si allò
que direm serà entès per l’interlocutor. Fixem-nos que hem seguit un
procés comunicatiu que va de la part emissora interna
(pensamentmentalitat) al conducte transmissor (un element extern, anomenat aparell
fònic, capaç d’emetre sons) per a concretar-se en un missatge que
s’adreça a un interlocutor (el qual ha de descodificar-lo i
entendre’l).
Comunicació
presencial: rol
Joan Tudela
En
un curs de formació, hi ha dos rols: el del professor o professora i el de
l’alumnat. En una reunió ordinària d’una comissió executiva, hi ha dos rols: el
de la persona que, a causa del càrrec que ocupa, condueix la reunió i el de la
resta d’assistents. En una negociació entre dues persones, l’una en
representació de
Del llibre Llengua i
comunicació.