¿altra
volta pum?
Expressió que s’usa
per a manifestar contrarietat quan una mateixa cosa s’ha dit o s’ha preguntat en
repetides ocasions.
Per exemple,
imaginem que algú telefona a una casa particular i pregunta “¿és l’hospital?” i
la persona que respon al telèfon li diu: “no, s’ha equivocat de número”. La
mateixa persona telefona de nou al mateix número i fa la mateixa pregunta i qui
respon li explica que s’ha tornat a equivocar. Suposem que la mateixa persona
telefona per tercera vegada:
|
– Escolte, ¿és l’hospital? –¿Altra volta pum? ¿No li he dit ja dos voltes que no és ací, que
s’enganya de número? Faça el favor de mirar bé a quin número
toca. |
En
aquesta construcció, l’adjectiu altra no va precedit de l’article
una. Dir alta volta equival a dir novament, de nou.
Dir una altra volta equival a dir en una altra
ocasió.
Aquesta expressió és pròpia del parlar d’Alcoi.
Darrerament –fa només uns quants anys– s’ha posat de moda emprar la
paraula mascota per a denominar un
animal de companyia, com ara un gat, un gos, un ocell, etc. No sé per quin motiu
s’ha assignat a aquesta paraula eixa accepció que considere totalment inadequada
i molt desafortunada. Però ¿què significa la paraula mascota? En primer lloc mirarem què
diuen els diccionaris. El Diccionari
Valencià diu: «Persona, animal o cosa que es té
com a símbol, ja que es considera que porta sort». El DIEC diu: «Persona, animal o cosa que hom considera que porta sort». El GDLC diu:
«Persona, animal o cosa que hom té com a símbol, per tal com considera
que porta sort». Aquest diccionari ens diu que el seu
origen etimològic és: «1233; del fr. mascotte, íd., i aquest, del prov. mascoto 'el qui dóna sort, sortilegi',
der. despectiu de masco 'bruixa', del
b. ll. masca 'bruixa'». El DCVB diu: «Persona o cosa a la
qual s'atribueix la propietat d'atreure la bona sort envers els qui la
posseeixen o porten en llur companyia; cast. mascota». Vejam què
diuen sobre aquesta paraula els diccionaris de la llengua castellana. En el Diccionario del español actual trobem:
«Pers., animal o cosa considerados como portadores de suerte para quien
los tiene». En la 21a edició del Diccionario de la lengua española de la
Real Academia Española trobem: «Persona, animal o cosa que sirve de
talismán, que trae buena suerte». En la 22a edició
del DRAE diu, com en l’anterior
edició, «persona, animal o cosa que sirve de talismán, que trae buena
suerte», però afig una nova accepció «animal
de compañía». Observem que en la 21a edició del DRAE que és de l’any 1992 i en el Diccionario del español actual que és
del 1999 no apareix l’accepció
«animal de compañía», però en la 22a edició
del DRAE que és de l’any 2001 ja hi
apareix. És, doncs, una accepció nova, que s’usa des de no fa massa temps i que,
molt probablement, ha nascut en el castellà
peninsular.
Jo, que conec la paraula mascota, tant en valencià com en
castellà, de tota la meua vida, he de dir que considere que totes les
definicions que he copiat en el paràgraf anterior són inadequades i incompletes.
La definició que considere adequada és la següent: «Ésser –habitualment un animal– o cosa –normalment la figura d’un
animal, humanitzat o no– que s’associa amb una col·lectivitat o amb un
esdeveniment, que el representa i que es considera que li porta bona sort». Una mascota sempre s’associa amb un col·lectiu de
persones com ara un regiment, una empresa, una associació, una institució, un
club, una universitat, etc., o, més modernament, amb un esdeveniment com ara uns
jocs olímpics, una exposició universal, un mundial de futbol, etc. Una persona
pot tindre un amulet, un talismà, un esperit protector o un àngel de la guarda,
però no una mascota. La idea de mascota sempre s’associa a un conjunt de
persones o a un esdeveniment, però no a una persona individual. Una mascota és,
per exemple, el boc que porten els legionaris quan desfilen, que l’associem a la
Legión Española, o el lleó de la Metro que l’associem amb la
Metro-Goldwyn-Mayer. També són mascotes alguns ninotets com ara: Cobi, que
associem als jocs olímpics que es varen celebrar a Barcelona l’any 1992;
Naranjito, que associem a la Copa Mundial de Futbol organitzada per Espanya
l’any 1982; Curro, que associem a l’exposició universal que es va celebrar a
Sevilla l’any 1992; Fluvi, que associem a
l’exposició sobre l’aigua que es va celebrar a Saragossa l’any 2008; etc. I
també són mascotes el brau d’Osborne, que associem amb Espanya, i el ruc català,
que associem amb Catalunya.
Cal
aclarir que el mot mascota està
emparentat conceptualment amb un vampir d’aspecte femení citat per diversos
autors llatins amb un nom que es refereix a un mite grec. El vocable mascota resulta documentat per primera
vegada als arxius electrònics de la Real Academia Española l’any 1911 (Pío
Baroja, Las inquietudes de Shanti
Andía). Baroja havia manllevat el mot francès mascotte, documentat per primera vegada
en el Trésor de la langue française
l’any 1867 (Émile Zola, Les Mystères de Marseille). La paraula es va popularitzar a França
pocs anys més tard quan l’opereta “La Mascotte” d’Edmond Audran es va
estrenar a París el 30 de desembre de 1880 i va estar més d’un any en cartell a
causa del gran èxit que va tindre. Zola havia manllevat el mot occità mascota que significa 'sortilegi,
encanteri, mal d’ull, mala sort', derivat de la paraula occitana masca 'bruixa'. Masca també significa 'bruixa' en
piemontès. En llatí tardà (segle vii), masca era sinònim de lamia. En la mitologia grega, Lamia era filla de Posidó i Líbia. Zeus
se’n va enamorar; Hera, la muller del déu, la va obligar, per venjança, a
devorar els propis fills. Embogida de dolor i feta salvatge, es va retirar a una
cova i va viure, des d’aleshores, menjant-se els nens que aconseguia de robar a
les mares. Els romans, que coneixien el mite de la filla de Posidó, donaven el
nom de lamiæ (nominatiu plural de lamia) a dimonis femenins imaginaris
que, de nit, xuplaven la sang i la llet de les parteres i esquarteraven els
xiquets acabats de nàixer. L’occità i el piemontès varen adoptar per a la bruixa
un mot (masca) que remetia als
dimonis femenins xupladors de sang i de llet maternes i esquarteradors de
nadons. L’italià diu strega a la
bruixa, amb la qual cosa remet al mateix diable femení designat pels mots
llatins lamia i masca. De fet, strega deriva del llati vulgar striga(m), derivat de strix, strigis, sinònim llatí de lamia. La paraula mascota es remunta, doncs, a un mite en
què la dida, que dóna vida, és associada a un ésser diabòlic que la
lleva.
Això d’utilitzar la paraula mascota per a denominar els animals de
companyia és una moda molt recent, però que va escampant-se ràpidament. Jo,
personalment, ho considere una falta de respecte cap als animals. Això correspon
a una visió antropocentrista del món i de la vida. Com que les grans religions
monoteistes diuen que Déu va fer l'home a imatge i semblança seua, els éssers
humans ens ho hem cregut, ens considrem déus i, per tant, estem convençuts que
la resta d'éssers vius són en el món únicament i exclusivament per a servir-nos
a nosaltres. Considerem que nosaltres ho som tot, som com Déu, i que ells no són
res, són només matèria primera per al nostre benefici.
Els diccionaris de la nostra llengua encara no han inclòs 'animal de
companyia' com una accepció de la paraula mascota. Espere que no ho facen mai. No
fer-ho seria un signe de sensibilitat i respecte cap a eixos animals que
compartixen la vida amb nosaltres. Per exemple, anomenar mascota un gos policia o un gos guia
d’eixos que ajuden tant les persones que tenen la desgràcia de no veure-hi ho
considere, a més d’un insult al gos, un insult a
l’intel·ligència.
NOTA.- Done les gràcies a Jordi Minguell i Roselló per la informació tan valuosa que m’ha aportat.
Enllaços d'interés
Els noms de la festa de
Nadal
Antoni Llull Martí
Comencem per la més coneguda arreu del món, l’anglesa Christmas,
que literalment traduïda és ‘missa de Crist’, significant el dia en
què a les esglésies es diu
la missa que commemora el naixement del Fill de Déu (nom coincident, en
significació, amb el neerlandès Kerstmiss). Mass, ‘missa’,
reduït a mas es troba en anglès formant part d’altres noms de festes: Candlemas,
‘
El
complicat nom alemany Weihnacht, generalment usat en plural,
Weihnachten (talment com en castellà usen Navidades), és compost pel mot
weih, ‘beneït, consagrat’, i Nacht, ‘nit’, però ho diuen al dia de la
festa, el 25 de desembre, havent format, per a
De cabòries se’n tenen, se’n passen, se’n donen o se n’agafen. Fins i
tot se’n pot estar ple, perquè les cabòries són preocupacions, pensaments, i
encara, afinant més, cavil·lacions. Però d’on vénen, exactament, les cabòries?
(no vull dir qui les causa, que cadascú se les sap, sinó de quin ètim ha sorgit
un mot tan curiós). Doncs, contràriament al que sol ser habitual, el substantiu
cabòries prové d’un verb, encaboriar, format probablement de la
unió de cap i bòria, que és una forma dialectal de boira; així hauria sorgit encapboriar, ‘posar boira al cap’.
D’aquesta manera s’entén la part final de la definició de cabòries que figura al diccionari:
“cavil·lacions, especialment sense fonament”. Perquè una cosa és tenir maldecaps
sòlids, tangibles, que volen remei, i una altra tenir-hi boira, que s’escampa
tota sola (sempre que no hi enviem algun emprenyador a dar-li un cop de mà, és
clar).
«Bé,
sí, però... ¿de quín apuro’t trèu? ¿Quína feyna’t pot fer? Menjar, menjar,
trencar y portar gasto, vetaquí. Y ademés, que si heu de tenir un baylet, ¿per
què ha de ser negre? ¿Per fer bonich? ¿per fer rich? ¿per fer l’amaricanu?... ¡Vaya
unas
caborias
més tontas!» (Narcís Oller, La febre d’or,
1891).
«Y aquestas esgarrifosas caborias encara voleyavan com fantasmas d’ombra pel pensament de mossen Llátzer,
quan els avis, acabada ja l’oració mortuoria, se varen alçar tot senyant se
sobre’l front, sobre‘ls ulls, sobre la boca» (Raimon Casellas, Els sots feréstecs,
1901).
Locucions i frases fetes
Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d’aquest recull.
Ballar-la magra. Viure primparat. Passar-les crespes.
Si no plou, la ballarem magra.
Baixar calces. Acovardir-se, cedir per por.
Tan valent, lo Mingot, i davant lo
Carol baixà calces.
Ball rodó. Ball que es feia de Sant Antoni a Carnestoltes.
La filla del Rauric es desmaià al
ball rodó.
Ballar els goigs de sant Prim. Ballar-la magra.
A cal Brossa ballen els goigs de sant Prim.
Banyut i paga el veure. Mal vergonyós sobre mal.
─Al Ton, la dona li xucla tots els
cèntims. ─Sí, aquet babau banyut i paga el beure!
Barra de torrons. Peça de torrons.
S'ha menjat tot sol una barra de torrons.
(Ni 'tauleta', ni "tableta".)
Barret de cop. Barret que fa bony tot al voltant del cap, que posen als nens que
comencen a caminar, amortidor dels cops de cap a terra.
El nen s’ha fet aquest nyanyo per
no portar el barret de cop.
Barret de rialles. Tarit-tarot, riota dels altres, home ridícul.
Es creu qui sap què i l’infeliç és un barret
de rialles.
Bé de Déu. Bona abundància.
Hi ha un bé de Déu de peres, a l’hort, que
enamora.
Beneit del cabàs. Ximplet. Babau. Tanoca. Pallús.
Aquest murri t'ha xollat, beneit del cabàs!
Bé, va! Atura-ho aquí! Ca
barret!
─Portaré la sogra a dinar.
─Bé va!
Beure a galet. Sense xumar o amorrar-se al broc.
Nen, beu a galet!
Ésser babau. Dormir a la palla.
─Com te n'has adonat? ─Et
creus que bec a galet?
Beure en bones fonts. Assabentar-se’n bé. Documentar-se’n com cal.
Ho ha dit el Pauet i aquet beu en
bones fonts.
Bleda assoleiada. Bo per a no gran cosa, dropo i inútil.
No el contractis, aquet, que és un
bleda assoleiada.
Bitxo coralet o simplement coralet. Bitxo petit, vermell i molt
coent.
En un plat de verdura amb un coralet escalivat, un pessic de sal i una
gota d'oli, hi canten els àngels.
Dir "bichos" a cuques i bestioles és
barbàric.
Bo + adjectiu. Indica una circumstància, una
qualitat.
Bo i dolentes, se les ha menjat.
Això no ho faràs bé, bo i dret.
Boca de rap. Boca lletja i que tot sovint diu males paraules.
Quina boca de rap que
fas!
Bon un! Ponderant un inepte i fins
un dolent. Remarcant una qualitat. En general, sarcàstic.
─L'Andreu vetllarà perquè ningú no s'embriagui. ─Sí, bon un,
aquest!
Bon un per a tornar els diners!
Ara molts diuen "vaia un!", pres escandalosament del castellà "vaya
uno!". Cal suprimir-ho.
Bon vent i bona barca. Que bé que te'n vagis i no amoïnis.
─Aquell carronya ha marxat.
─Bon vent i bona barca, dona!
Bona l’hem feta, Jeroni! L’hem ben pastada, Jeroni!
─L’amo Ciurana ens ha vist que li
pispàvem les figues. ─Bona l’hem
feta, Jeroni!
Bufar i fer ampolles. Dit d’una cosa fàcil de fer. També amb sarcasme, d’allò que hom
creu fàcil de
fer.
─Arregla’m el fre de la bicicleta. ─Si, bufar i fer
ampolles!
7)
Joan-Lluís Lluís
8)
9)
http://www.levante-emv.com/panorama/2011/07/01/germanastres-i-germans/820609.html
10)
Publicat en el blog d'ESCACC dimecres 22 de juny del 2011
Francesc Vila i Femenia
11)
Víctor Iñurria Montero
Martí i Casanova, Joan-Carles
Des del rovellet de l’ou
d’Elx
Pròlegs de Miquel Adrover i Mascaró i de Jordi Solé i
Camardons
Voliana Edicions
Argentona, 2011
ISBN 978-84-615-0929-4
15x21 cm - 214 pàgines
Es pot llegir un llibre pensant en què ens aportarà documentació i coneixements de determinada matèria, o tal vegada sensacions íntimes pel seu contingut humà; o també com a exercici d'humilitat aprenent més sobre la llengua en què està escrit i els ensenyaments que ajuden a millorar el nostre coneixement i facilitat d'expressió.
Tal vegada el que cerquem siga la consolidació de les nostres creences i convenciments, gràcies als coneixements que l'autor puga traslladar-nos, encara que també podríem llançar-nos al buit del desconeixement, per a omplir-lo amb el que les seues pàgines ens aporten.
Així doncs, per a qui vulga saber quina és la meua opinió sobre un llibre que he acabat de llegir, “Des del rovellet de l'ou d'Elx”, escrit per una “biblioteca amb cames, ànima i cervell”, qui des que va nàixer és conegut com Joan-Carles Martí i Casanova, i que completa la seua formació amb una sensibilitat gens corrent entre els investigadors, de manera que des de “el seu Elx”, ens fa enamorar-nos d'aquelles terres.
Valora lingüísticament el seu entorn, (diríem la seua redor), les seues gents que mantenen la llengua des de fa segles i lluiten, encara que tan sols siga de forma instintiva, per la seua permanència en una zona “rodejada de pressions castellanes”, però que es mantenen fidels a la tradició i la història.
Manté erecte i palplantat el pavelló de la catalanitat d'aquelles terres front els dubtes de tants i tants valencians espaordits, que confonen el reconeixement de la Unitat de la Llengua amb un homenatge esclavitzant davant altres zones i pobles.
Tan sols és esclau, qui accepta ser-ho, però l'honor i la història d'una llengua, és la que és, i no la que alguns voldrien.
Joan-Carles ens manifesta de forma clara i palesa el seu amor pel sud del País Valencià. Ho fa aportant no tan sols dades inqüestionables, sinó movent-se amb una alegria i dedicació immenses (pareix que de nit i dia), per totes aquelles zones i també per la resta del món en què, valent-se dels seus dots poliglots, planta la bandera de la nostra llengua allà on es troba.
No sols transmet aquests coneixements i sensacions sinó que, amb un llenguatge perfecte, farcit de paraules que des de la meua infància més tendra no havia tornat a sentir (rotlle, alforrar, nial, cormull, etc.), ve a recordar-me els meus anys de la “mili” allà pel 1.961, en què un company, natural, com ell deia, de “l'Elx Industrial”, ens parlava i enamorava d'aquelles terres, terres a les què posteriorment he tornat, podent constatar tot el que Joan-Carles ens transmet.
Podreu il·lustrar-vos amb coneixements nous o enrobustint els que ja posseïu, però el més important serà el gaudi d'una prosa magnífica, d'un coneixement meravellós de la llengua, d'una sensibilitat que sura en els seus exemples i anècdotes, que vos faran feliços i il·lusionats, fent brollar en la vostra ànima una “enrònia” de conèixer aquell sud, tan valencià o més que la resta del país, si no el coneixeu, o de tornar a gaudir-ne com a centre cultural d'un alt valor inqüestionable.
El meu consell no és tan sols demanar-vos que llegiu el llibre sinó que us endinseu per les seues pàgines, històries, experiències, sensacions estimulants, alhora que us afermeu en la vostra nacionalitat a través de la nostra llengua meravellosa, anomenant-la com més vos agrade, valenciana o catalana, però lluitant per ella, parlant-la i cobejant-la.
Vííctor Iñúrria (Arquitecte)
Des de la vora del Barranc de Mandor (Camp de Túria)
12)
El secret de l'oreneta
de Shaudin Melgar Foraster
13)
El llenguatge humà: una potència
Els
cabdills d’aquest món, sabedors que la llengua és poder, no dubten a
marginar tota llengua que no vagi de bracet amb l’imperi i el simbolitzi.
Què fan si no, molts Estats, com ara l’espanyol, respecte a les llengües
minoritzades? I, per què, essent la llengua un tresor a preservar, la
seva defensa no ocupa un lloc prioritari en l’agenda dels partits
polítics que
tant s’omplen la boca de sostenibilitat i d’ecologisme?
Per
part de la política, la llengua hauria de ser sols un element a protegir
i a defensar, i mai un factor polititzat. La llengua, sempre, hauria
de ser únicament l’instrument a través del qual un poble determinat es
relaciona, s’expressa i es reconeix com a
tal.
Comunicació
presencial: escolta activa
Joan Tudela
En la comunicació presencial, escoltar bé és tan important –o més– que parlar bé. Hi ha ocasions (per exemple, una conversa interpersonal) en què, alternativament, escoltem i enraonem. En altres ocasions, d’acord amb el nostre rol de públic o d’oradors, només escoltem o només parlem (per exemple, en una conferència). Hem de tenir clar que escoltar no és una cosa passiva. És activa. Saber escoltar vol dir practicar l’escolta activa. I l’escolta activa significa, senzillament, escoltar de veritat i demostrar que escoltem (a través, per exemple, de la mirada). Tothom vol ser escoltat. Gairebé tothom agraeix que l’escoltin. És per això que, molt sovint, aconseguirem més ràpidament els nostres objectius escoltant més que no pas parlant.
Del llibre Llengua i
comunicació.