almerienc
Natural
d’Almeria.
Ella, la mare i les germanes són almerienques, però el pare és
vinarossenc. |
L’adjectiu almerienc l’usa Enric Valor. En la
novel·
Hi havia un punt fosc que no vaig voler anomenar: els nostres
porters: una gent de vinguda, almeriencs, pobres,
rancorosos. |
Aquest
gentilici no l’arreplega cap diccionari.
Trau
la llengua fa
olor de castellà
En el
programa Trau la llengua emés per Canal 9 diumenge 5 de juny del
Per a denominar el refresc que es fa posant a l’aigua (si és fresca,
millor) una miqueta d’un aiguardent –generalment dolç i anisat– el qual, quan
entra en contacte amb aquesta, l’enterbolix i fa que prenga l’aspecte d’un
núvol, el valencians emprem la paraula nuvolet, denominació molt clara i
molt expressiva que no necessita cap explicació. Per als valencians, una
palometa és un insecte lepidòpter, no una beguda.
En el
capítol de la telenovel·
El 23
d’octubre del 2007 es va parlar del mot nuvolet en la llista Migjorn i Joan
Carles Martí i Casanova –gran coneixedor dels parlars valencians més
meridionals– ens va informar que la beguda en qüestió és molt popular a Elx i
ens va aportar l’havanera que transcric a continuació.
De
l’aigua dolça venim
de fer-mos un nugolet,
d’eixa que cau a la séquia
que
mos duu el Sansanet.
No begues molt, que te pot fer mal
i
el nugolet
se te’n pot pujar al cap.
I
afegia Joan Carles Martí: «[...] tots els 14 d’agost, a Elx, celebrem El Dia del Nugolet al qual quedeu tots
convidats. A la porta de l’Oficina de Turisme teniu aquest beuratge tradicional
debades i abundós i a la vostra disposició.»
La
grafia nugolet reflectix la pronúncia
popular d’eixa paraula, no únicament elxana, sinó de la immensa majoria de
valencians.
En el
Diccionario de uso del español de
María Moliner trobem que la setena accepció de la paraula paloma és: «Bebida compuesta de agua y
aguardiente anisado». També s’usa en castellà, amb el mateix significat, el
diminutiu palomita.
No hi
ha cap diccionari valencià o català, antic o modern, que assigne el significat
definit a les paraules paloma o palometa, excepte el diccionari del SALT
3 que en la sisena accepció de l’entrada palometa diu: «Beguda elaborada amb aigua i anís o cassalla.» Trist
paperot el d’aquest diccionari –i el de Canal 9–: actuar com a cavall de Troia
per a introduir de manera subreptícia en la nostra llengua castellanismes
innecessaris.
Només em resta afegir que si en
lloc d’afegir-li a l’aigua una miqueta d’aiguardent se li n’afig una bona
quantitat, en eixe cas el refresc rep, per raons obvies, el nom de tempesta.
Tenim
un poble creatiu i enginyós que inventa noms propis i adequats per a cada cosa,
¿quina necessitat tenim d’adoptar els de la llengua veïna?
En el
mateix programa, el presentador va dir “fa olor a cervesa” en lloc de “fa olor
de cervesa”. Cal aclarir-li al senyor Eugeni Alemany que els valencians podem
posar-nos –si ens abellix– camises de flors, però mai de la vida “camises a
flors”.
A
Benassal, en la Font d’en Segures, per a expressar la idea que l’aigua li havia
fet bon profit, li havia provat, li havia anat bé, va dir “l’aigua clara se m’ha
sentat molt bé”. No cal fer cap comentari.
En un
programa anterior –el que parlava de peixos– va usar el verb “caure” com a
pronominal, que és un castellanisme flagrant.
Espere que ningú m’acuse de ser negatiu ni de ser destructiu. El
programa Trau la llengua és francament bo. Està ben fet i ensenya coses
interessants. És un programa fet en valencià i sobre el valencià. Però tot açò
no cal lloar-ho. La televisió autonòmica valenciana es va crear –entre altres
motius– precisament per a fomentar, defendre, potenciar i dignificar el
valencià. Fer programes com Trau la llengua és la seua obligació. I fer
programes bons i ben fets també és la seua obligació. Precisament per això
paguem tots els valencians del nostres imposts el pressupost de RTVV, per a
poder veure programes de qualitat i en valencià.
Trobar una explicació a l’afegitó indumentari de la negació ca! (“ca barret!”) seria fer lingüística
ficció, perquè de fet els especialistes ni tan sols tenen clar l’origen d’una
interjecció tan contundent: Alcover i Moll suggeriren que podria procedir del
llatí quia (‘perquè’), igual que les
equivalents castellanes ca! i quia!; però en Coromines assegura que és
el resultat de la contracció de “què ha!”, usada per expressar negació o
disconformitat amb el que un altre acaba de dir: “Què ha de tenir vint anys, si
encara no ha fet el soldat!”
«Mes ella, qu’era guapeta, y blanqueta, y més rosseta qu’un capdellet de
fil d’or, de sentí una cançoneta, vá quedá enamoradeta, y á un pagés vá dá’l seu
cor. Aixís que’l rey vá saber-ho: –cá! Vá dir, no puch voler ho per primpcesa
que tant val. Al rey d’Islandia jo espero» (Frederic Soler, Pitarra,
La dida)
Locucions i frases fetes
Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d’aquest recull.
A bodes em convides! No podies dir-m’ho més a l’hora?
Que vingo amb tu a caçar? A bodes
em convides!
A deshores. Tard. A una hora desavinent.
Sempre véns a deshores,
tu.
A destemps. Fora de l’hora deguda. Tard.
Això ara ho dius a destemps.
A empentes i rodolons. Tirar endavant contra obstacles, atacant les
contrarietats.
Ell ha tirat el negoci endavant a empentes i
rodolons.
A fe de Déu. Certament que sí.
A fe de Déu que se la carregaran.
A fe de món. Amb tota seguretat.
A fe de món que és un curt de gambals que no
hi arriba.
A fe que. I tant que.
A fe que una altra no l’hi
perdonarà.
A hores d’ara. Per aquest temps.
A hores d’ara ha d’haver fet el
cim.
A la babalà. A la dum-dum. A si l’encerto, l’endevino.
Ho fas tot a la babalà i així no faràs mai
res de bo.
A la barrumba-barramba. A la babalà, a la boja.
Ho fas tot a la barrumba-barramba i sempre
en patiràs.
A la brutesca. Fer caragols a la llauna, sense fer-los dejunar, bo i amb
bava.
Els lladres s’han cruspit
qui-sap-los quilos de caragols a la brutesca.
A la dum-dum. A la babalà, a la que en surti.
Fas les coses a la dum-dum i
vet-te’n aquí el resultat.
A la primeria. Al començament. De bell antuvi.
A la primeria l’incendi esfereïa força
més.
A la vora de. Gairebé.
M’hi he estat a la vora d’un
any.
A la xamberga. De manera insòlita.
Sempre fa cap a la reunió vestit a
la xamberga.
A les de quatre. Molt de pressa.
Sentint dir del foc, s’escapà ales
de quatre.
A les penes, punyalades. No amoïnar-se per cap contratemps.
No hi pateixis, home, a les penes,
punyalades!
A les totes. A tot drap. De valent.
A la carretera hi ha moltes
màquines que treballen a les totes.
A l’hora. Bé.
No trobo a l’hora això que li has
dit.
A l’indret. Col·locar una peça, o posar-se-la, com cal.
Ves, que et posis la bufanda a
l’indret.
A l’inrevés. Al revés. Malament.
T’has posat la barretina a
l’inrevés.
A mans besades. Amb plena facilitat.
Allí, aquestes antigalles, les
vendrien a mans besades.
A mida que. A mesura que.
A mida que pugis, en veuràs
més.
A pagar, al batre. Posposar de pagar el deute, fins que hi hagi
diners.
Noi, a pagar, al batre, que estic ben pelat,
ara.
A petapell. A rebentar.
El lladre s’ha afartat a petapell.
A peu coixet. Saltant, curtet, amb un sol peu.
Va entrepussar amb una pedra i va
haver de fer la resta del camí a peu coixet.
A plaps a plaps. Fet a estones, a trossos.
Feina feta a plaps a plaps no és
mai bona.
A pols. Amb tacte, amb força, amb destresa.
El dibuix l’ha fet ella a
pols.
A preu de patacons. Barat.
I després lo blat anirà a preu de
patacons.
A ravells estira cabells. Amb violència, amb rapacitat agressiva.
Los lladres es repartien el botí a
ravells estira cabells.
A refregues. A trossos, aprofitant estones.
El noi del Ton, a refregues, ha
estudiat l’ofici de comptable .
A rem i a vela. Fer a l’ample.
Ara ell treballa a rem i a vela. El temporers cullen fruita a rem i a
vela.
A remà. Venir una cosa contrària, travessera.
Aquesta feina em ve a
ramà.
A retaló. Portar el calçat no ficat per darrere.
Portes aquestes sabates tan
boniques a retaló.
A sang i a foc. Durament, amb violència.
Els bandolers passaren pel mas a
sang i a foc.
A... s’ha dit! Imposant una estricta obligació.
Ara, a estudiar s’ha
dit!
A tocar-tocar. Un ben prop de l’altre.
Pareu compte que aquí les mines
són a tocar-tocar.
També ho diuen els nens quan baraten un objecte i no es fien de l’altre,
i exigeixen que les mans toquin tos dos objectes.
A tocar-tocar i, si no, no et
barato la fona pel rellotge.
Haver-n’hi molts.
Avui, de lladres, n’hi ha a
tocar-tocar
A tornajornals. A tant per tant.
Li clavà cop, però l’altre anà
a
tornajornals.
A tot drap. De manera intensa. De manera ràpida.
Ara els paletes treballen a tot
drap.
A tot estrop. A tot ús. A tot trast.
Aquestes espardenyes són per a
portar a tot estrop.
A tres quarts de quinze. Anar amb temps desgavellat o anar a parar lluny.
Va arribar a tres quarts de
quinze. No el deixava anar lluny, però el xicot li anà a parar a tres quarts de
quinze.
A última hora. Al capdavall. Comptat i debatut.
Tant de treballar i a última hora
t’adones que no hi has guanyat re.
A un..., un altre! Tal per a qual. Pagar amb la mateixa moneda.
Au, home, a un desvergonyit, un
altre! A un barrut, un altre!
A xollar bous, a Menàrguens! Una feina bruta no s’ha de fer en lloc net i
vistent.
Lo porc, a rentar-se els peus al
meu safareig! Que sàpigo que a xollar bous, a
Menàrguens!
Abaixar la cresta. Perdre coratge, altivesa.
Veient-se l'amo davant, el bordegàs abaixà la
cresta.
Acabar els torrons. L'home perdre virior.
Al pobre Ramon se li han acabat els torrons.
Acabar els anissos. Restar sense diners.
Tot just de començar la casa i ha acabat els anissos.
Acabar-se com el rosari de l’aurora. Tenir un mal final, desordena, potser perjudicial.
Aquell aplec s’acabà com el rosari de
l’aurora.
Ací caic, allà m'alço. Vol dir que la cosa es fa, malgrat les ensopegades, malgrat
tot.
Ací caic, allà m'alço, ella ha arribat a
advocadessa.
Açò, aquet...! Amb enuig, censurant algú.
─L'Arnau ha pegat a la nena. ─Açò, aquet
dropo!
Acomiadar-se a la francesa. No acomiadar-se o fer-ho grollerament.
L’Eladi s’acomiadà a la
francesa.
Adobar un malalt. Guarir-lo.
Confiem que el metge
l’adobarà.
Adonar-se. Vigilar.
Tenir cura de. Estar per.
Adona’t de l’olla, mentre sóc
fora.
Advocat de causes perdudes. Pobre de mi que vol arreglar allò perdut.
Què vol fer, ara, aquet advocat de
causes perdudes?
Afartar-se com un lladre. Atipar-se de valent.
El murri es va afartar com un lladre.
Afarta'm i digâ’m moro. Mentre m'afartis, pots maltractar-me.
Ell, afarta’m i digâ’m moro.
Agafar (a algú) el fred.
Nens, aquí aturats us agafarà el fred.
Agafar el gat per la cua. Agafar el tema o el problema per on cal
agafar-los.
Ell és pràctic i sincer i agafa el gat per
la cua.
Agafar el rave per les fulles. Ser-hi superficial, o inexacte.
No te’n fios, del que et diu, que
aquet pobre de mi sempre agafa el rave per les fulles.
Agafar la mona. Embriagar-se.
Lo Suca ha agafat la mona i canta
trossos d’òpera, plantat a la
cantonada.
Agafar lo que no tens. Agafar una malura, especialment un refredat..
Nen, fuig d'aquest corrent d'aire, que agafaràs lo que no
tens.
Agafar-se (el menjar) a allò que el cou.
Se m'ha agafat l'arròs a la cassola.
Agafar-s’hi els dits. Perdre-hi, tenir-hi mal resultat.
En aquest negoci el Pau s’hi
agafarà els dits, eh?
Agafar-s’ho per la que crema. Prendre-s’ho sempre malament.
Ja t’has empipat, sempre t’ho agafes per la
que crema, també!
Aguantar-se just per la pela. Estar a punt de caure.
Aquet rètol s’aguanta just per la pela.
Ah, si vinc! Una noia amenaçant un galifardeu llenguallarga.
─Marrana, més que marrana! ─Ah, si vinc!
Aixafar la guitarra. Contrariar l’ocasió.
─Noi, no t’ho he pogut mirar.
─M’has ben aixafat la guitarra!
Aixecar la camisa. Burlar-se. Trufar-se.
És tan ruc que no s’adona que li
aixequen la camisa.
Aixecar la llebre. Ser qui s’adona d’un problema, qui hi crida
l’alerta.
Tots n’estàvem tant convençuts,
fins que el Pere aixecà la
llebre.
Aixecar-se el temps. Acabar de ploure, de nevar i esbargir-se.
Per fi s'ha aixecat el temps!
Així com així. No tan fàcilment.
La mare, aquest cop, no el superarà així com
així.
Així hem d'estar? Sorprenent-se d'un tort, d'un incompliment, d'un
desamor.
No m'has dit adéu pel carrer! Així hem
d'estar?
Així sí! Amb sarcasme.
Així sí que farem la feina: dropejant!
Això fa ser... i qualificatiu.
−Lo sapastre del Xisca parlava de cultura al cafè, tu. −Això fa ser ruc,
home!
Això fa tres coses de veure: fàstics, vòmits i pudor. Dit d’una cosa realment mal feta.
Tal com han deixat el canal fa
tres coses de veure: fàstics, vòmits i pudor.
(Això) m'has dit! Decepció davant una paraula
incomplerta.
─Trobaràs el diners sota la teula. (En no trobar-los-hi:)
─Diners m'has dit!
Això portarà cua. Anunciant revenja, tement males conseqüències.
─L’Arnau s’ha rigut del
policia. ─Això portarà
cua...
Al capdavall. Comptat i debatut. Al cap i a la fi. Al cap
d'allà.
Al capdavall no és tan dolent com semblava.
Al carall d’en Pampa! Lluny. Al botavant.
Volia enlluernar-nos i ha anat a
parar al carall d’en Pampa!
Al clot! A la tomba. (generalment de si mateix i amb
sorna).
─Què en trauràs de beure tant?
─Dona, anar de cap al clot!
Al cul me les fums bullides! A un altre amb aquests romanços.
Què dius, que tu no hi eres? Al
cul me les fums bullides!
Al garró. Portar els mitjons caiguts, mal posats.
Uns mitjons nous i els portes al
garró.
Alça aquí! Celebrant o fustigant.
Alça aquí com es rebolca per la
neu, el galifardeu! Alça aquí com vesses la llet!
Alça, que és dia! Celebrant una alegria.
─Mira el gosset com salta!
─Alça, que és dia!
All de bruixa. Clavell bord que floreix en una flor preciosa.
És tan bonic que trasplantaré aquet all de
bruixa al meu jardí.
Allò que no mata, engreixa. Com: tot és bo el que l’olla cou.
─Mira, lo porc, com se minja la
pela de banana que ha arreplegat de terra!
─Tira, home, que allò que no mata, engreixa.
Alt com un San Pau. Ser molt alt.
El Jordi ja és alt com un Sant
Pau.
Alt i gros com un talòs. Corpulent i ruc.
El fill de
Amagar-se d’estudi. Fer campana. Fer rodó.
T’has amagat d’estudi i a casa
t’espavilaran.
Amb la mà esquerra. Expressió utilitzada per la gent senzilla per a enaltir un
talent.
Aquet, amb la mà esquerra, en sap
més que tots!
Amb pèls i senyals. Narrar per peces menudes.
Li ho escudellà tot amb pèls i senyals.
Amb sense. Sense.
Aquell badoc m'ha deixat amb sense síndria.
Amb un cop de... Utilitzant ràpidament quelcom.
Amb un cop de moto, vaig
arribar-me a dir-los-ho.
Amb una sabata i una espardenya. Anar precàriament, arreglar-s’ho com es pot.
El pobre, amb una sabata i una espardenya, però va
tirant.
... amunt i ... avall. Molt parlar d'una cosa i
res.
Aquests,
germanor amunt i germanor avall, i tot s'ho afarten
ells.
Amunt i crits! Es fum d’una situació adversa o encoratja a
superar-la.
─No sé si me'n sortiré.
─Amunt i crits, home!
Anar a can Felip. Anar a la comuna. Al lavabo. (Felip V, Borbó).
Espereu's-e, que me'n vai a can Felip.
Anar a fer punyetes. Per a engegar algú. Una cosa caure, trencar-se,
etc.
Què t’escolti? Vés-te’n a fer
punyetes! El gerro de
Anar a joquer. Els ocells, o les persones, anar a dormir.
Era tard, els pardals anaven a joquer.
Anar a la capta. Fer fallida, perdre-ho tot.
Tot fa preveure que aquests gent aniran a la
capta.
Anar a mal reu. Anar fet un sorges.
El pobre vell sempre va a mal
reu.
Anar a pastar fang. Dit a qui hom engega lluny.
Vols que et pagui més? Vés-te’n a
pastar fang!
Anar a tro de boig. Anar esverat, atabalat.
Home, atura’t i pensa-t’hi, no
vagis a tro de boig.
Anar alhora. Dos, o més, funcionar bé, amb harmonia.
Van partir peres, aquests dos, però ara van
alhora.
Anar al radere. Suplicar molt algú, seguint-lo.
No t'hi
amoïnis, que aquest només vol que li vagin al radere.
Anar al darrere amb un pa calent. Anar-li darrere amb un flabiol sonant.
A aquet lladre del Sabata li
anireu al darrere amb un pa calent.
Anar amb l’albarda sota la panxa. Anar migrat de recursos.
─Què me’n dius, del Ton del Fanga? ─Home, que sempre va amb l’albarda sota
la
panxa.
Anar amb peus de plom. Procedir amb molta prudència.
Ell no hi perd, perquè sempre va
amb peus de plom.
Anar a parar. Dit a qui s'excedeix en una opinió, en un
propòsit.
On vas a parar, amb tants convidats!
Anar a petar. Anar a caure, a estavellar-se.
El roc anà a petar als vidres del balcó de ca
l'Andreu.
Anar a prendre la fresca. Deixar-ho estar,
prendre-s’ho amb calma.
L’amo li exigia la feina ja feta i
ell se n’anà a prendre la fresca.
Anar a raig fet. En abundància.
Li arribaven ocells a raig fet.
Anar a raure. Anar a parar.
El pobre anà a raure a les mans de
l'escanya-rals.
Anar a recer. Anar cap a casa, després de la feina. Anar a
aixopluc.
Cap a recer, noi, que és tard i fa fred!
Anar al carall. Destruir-se, una cosa, engegar algú, morirr-se,
etc.
Xiqueta, me’n vaig al carall
(un que es veia venir la mort).
Anar darrere algú. Anar al radere. Suplicar, amb servilisme.
No li vagis darrere, que vals més
tu que ell.
Empaitar un eixerit.
El paio ha guanyat el premi; ja li
anireu darrere.
Anar davant darrere. Seguir algú amb insistència, suplicant, plorant.
Nen, no em vagis davant darrere, que
m'atabales!
Anar de bòlit. Anar a tomballons, esverat, sense ordre.
Anant sempre de bòlit, no pots fer res ben
fet.
Anar de bracet. Agafats pel braç. Figurat: dues persones, coses, anar
plegades.
El seny va de bracet amb l'educació.
Anar de cos. Anar de ventre.
Vull un recer per a anar de cos.
Anar de cul per terra. Anar de mal borràs, de tomballons en un afer.
Los van fotre quatre a zero i tots anaven de cul per
terra.
Anar de mal borràs. Anar malament, portar les de perdre.
El Joan va de mal borràs, amb la
seva empresa.
Anar de tomballons. Anar sense ordre, descontroladament.
A aquella casa tot va a
tomballons.
Anar de ventre. Fer de cos. Pagar el sastre.
Mentre anava de ventre, a l’altre
se li disparà l’escopeta allí mateix.
Anar de vistes. Anar, els pares del nuvi, a casa de la núvia a
demanar-la.
Els pares de l'hereu Pigot van de vistes,
avui.
Anar d’ací d’allà. Moure’s un xic esverat, sense gaire encert.
La pobra dona anava d’ací
d’allà.
Anar el carro pel pedregar. Anar de mal borràs.
A aquella casa fa temps que el
carro va pel pedregar.
Anar el pollastre. Anar la responsabilitat a algú. Del seu pa, fer
sopes.
Ho vols així? Doncs per tu va el pollastre!
Anar en orri. Tenir mala fi, acabar
malament.
Bufà un vent fort i el teulat del
Pau anà en orri.
Anar fort d'armilla. Tenir diners.
Aquest us pot pagar el beure, que va fort
d'armilla.
Anar-li d'un pèl. Anar-li d'un fil.
Li ha anat d'un pèl que l'auto no l'agafés.
Anar mal abeurat. Estar en males condicions.
D’ell, no n’esperos res ara, que
va mal abeurat.
Anar mal dades. Les coses no anar bé, fer-les mal fetes.
Vaig veure que anaven mal dades i
ho vaig deixar estar tot.
Anar molt atricat. Anar molt mudat.
Vas molt atricat, noi!
Anar per feina. No voler perdre temps, no estar de brocs.
Deixa'm estar de romanços, que jo vaig per
feina.
Anar per tornar. Viatge
ràpid.
–Vine a casa, home. –Bé, serà anar per
tornar.
Anar pet. Anar pitof, anar xirlis, anar begut, embriac.
L’amo del centre cultural, ho
volia dissimular, però anava pet.
Anar-li d’un pèl. Anar-li d’un fil. Per ben poca cosa.
Li ha anat d’un pèl que no agafés
el dit del nen a la porta!
Anar-se’n. Vessar.
El vixell del celler se’n va.
Marxar.
M’he ne d’anar, noi, que és tard i vol
ploure.
Anar tirant. Anar fent. Anar passant-la.
─Què fa el padrí? ─Mira, va tirant.
Àngela Maria! Aprovant un fet, o una dita, oportuns.
─El tenen per pallús, però ja li ficaràs el dit a la boca! ─Àngela
Maria!
Ànima de càntir. Esporuguit. Sense alè. Temorós.
D'aquest ànima de càntir no se'n por esperar res de bo.
Apa, home, apa! Cansat, decebut del mal rendiment d'altri.
Ara em pagues? Apa, home, apa!
Aparteu les criatures, que el cavall és de cartró. Dit amb sarcasme davant d’aquell que ve amb aparat de promeses o de
verificacions.
─Ara sabreu com em dic, jo! ─Ui, aparteu les criatures que el cavall
és de cartró!
Aquesta albarda per a un altre ase. Dit refusant la imposició d’algun os.
Volia obligâm que li rentés la
roba i li vai dir aquesta albarda per a un altre ase.
Aquet no menja fulla d’oliver. No és cap bèstia.
No te’n fios del Pauet, que no menja fulla
d’oliver, eh?.
Aquí caic, allà m’aixeco. Anar tirant, trampejant noses i entrepussades.
─Com t’ho vas fent? ─Mira, aquí
cai, allà m’aixeco.
Ara hi corro! Amb sarcasme, davant un proposició que hom no
accepta.
Que m'alci de la cadira? Ara hi corro!
Ara li fan el mànec! Sí, ara hi corro! Vés-t’ho creient.
─Hauries de jicar-me el xerrac per
a xerracar aquesta fusta. ─Sí, ara
li fan el mànec!
Ara per ara. Ara com ara. Per ara i tant.
Ara per ara no necessito
ningú.
Ara sí que m’has mort! Amarga sorpresa o sarcasme.
−Ja saps que jo sempre he procurat
el teu bé. −Ara sí que m’has mort!
Argent viu. Dit de la dona jove llesta, bitxo, espavilada.
Arrencar-se els cabells. De desesper. Donar-se al diable per l’ocasiò
perduda.
Quan li digueren que havia tocat
la rifa al número que no va voler, s’arrencava els
cabells.
Arreplegar segó i esbarriar farina. Fer una feina perjudicial a qui la fa.
Lo pobre Pau, arreplega segó i
esbarria farina, amb el negoci.
Arribar a l'ermita i no veure el sant. Fallar en el seu objectiu
fonamental
Prou
que hi anà a cantar-li les quaranta, però
arribà a l'ermita i no va veure el sant, de por que li
té.
Arribar al crostó. Castigar, pegar.
Nen, si no fas bondat, t’arribaré
al crostó!
Arribar a misses dites. Fer tard, ja quan tot és acabat.
No t’has assabentat de res del que
han dit, perquè has arribat a misses dites.
Arribar a un punt mort.
Arribar a un atzucac on no es fa res.
Les converses han arribat a un
punt mort.
Arribar i moldre. Arribar en un lloc i fer-hi ràpid la feina.
Aquest no ha fet cua. Arribar i moldre,
xiquet!
Arribar-s'hi. Fer-hi cap, anar-hi.
M'arribo a ca
Arrufar el nas. Fer mala cara a una perspectiva.
Quan li he dit que el meu fill no
hi va, prou que ha arrufat el nas.
Au va! Dissentint
d'actituds, d’un escàndol, o aturant paraules indegudes.
─Diu que volen fer el ball amb bikini. ─Au
va!
Avall va! Engegant una cosa avall.
─Tira'm la pilota! ─Avall va!
Aviar-se el nas. Sagnar pel nas.
Després del cop, se li avià el nas.
Avernir-se a. Estar d'acord amb.
A la fi, s'avingué a acompanyar-lo.
7)
Joan-Lluís Lluís
Fa quatre-cents mil anys, arreu del món, els humans van començar a domesticar el foc. Va ser una revolució de primera magnitud, a la vegada tecnològica, social i cultural, que retruny encara a les nostres ments, com es pot veure a davant de la fascinació hipnòtica que, encara avui, exerceix el foc sobre tots nosaltres. El foc va allargar l'esperança de vida per diversos cantons: evitant malalties gràcies a la cocció, allunyant els depredadors, donant més calor... I també allargant el dia: més hores de feina productiva, però més hores de feina en un perímetre molt reduït i, per tant, molt propícies als intercanvis. Més hores de feina i més temps de lleure: el foc va donar a l'ésser humà els seus primers moments de quietud, gairebé de vacances, encara que fossin només uns minuts al dia.
Evidentment, tot allò que fa referència als humans tan llunyans són conjectures, entre les quals la més incerta de totes deu ser la de la llengua que parlaven aquests avantpassats, o simplement si tenien, o no, una llengua. L'Homo erectus que s'escampava pel món fa quatre-cents mil anys fabricava eines i tenia una vida social segurament complexa, però la paleontologia no ens dóna cap pista sobre la seva manera de comunicar. El primer rastre arqueològic d'objectes sense finalitat utilitària –unes petxines decoratives–, és a dir concebuts com a resultat d'idees abstractes que deixen suposar la necessitat d'una llengua, daten de 75.000 anys. I abans? L'escriptor britànic Anthony Burgess va inventar elements de llengües prehistòriques per al film La guerra del foc, de Jean-Jacques Annaud. Més enllà d'incongruències generalment vistes amb indulgència pels prehistoriadors –si més no així ho veia el meu professor d'art prehistòric de la universitat de Montpeller– aquest film mostra com el foc és un element constitutiu de cohesió social i de progrés cultural. Burgess tenia hipòtesis, segurament més intuïtives que científiques, sobre la invenció del llenguatge articulat. En un article del 1984 al Correu de la UNESCO, escrivia: «Sense cap prova, imagino l'home primitiu mirant la lluna i pronunciant alguna cosa com ara ‘garavapolagiya'. No vol dir ‘lluna'. Vol dir: ‘Sóc aquí mirant aquest objecte rodó allà dalt al cel, que ha aparegut avall i que puja'. L'endemà, quan s'aixeca el sol, dirà, per exemple: ‘garasopolagiya'. Li caldrà molt de temps per distingir els vocables ‘vapo' i ‘sopo', que signifiquen respectivament ‘lluna' i ‘sol'».
Segurament, gràcies al foc, a la seguretat psicològica que donava i al temps lliure que oferia, aquest humà primitiu observador dels astres va tenir més temps per anar combinant vocables, per separar-los, per crear-ne de nous. I, entre tots aquests membres del clan asseguts al voltant del foc, mentre cadascun feinejava sense presses, un –o una– d'entre ells devia tenir més traça per manejar les paraules, més gust per emprar-les per tal d'explicar allò que havia estat el seu dia, o el dia d'uns altres, imaginant allò que no sabia. I em plau imaginar que així, a la vora d'un foc, els humans van inventar la literatura. Literatura oral, és clar, que no és res més que la forma primera de la literatura, encara viva avui i que ha estat durant centenars de segles l'única forma de creació literària. I si tots descendim dels humans de la vora del foc, els escriptors són els hereus directes d'aquells que, després d'haver-se escalfat i després d'haver menjat, es posaven a parlar, de la millor manera possible, d'allò que hi ha més enllà de l'estricta vida quotidiana; i els altres els escoltaven.
8)
Avui veurem si anem fins de nas. I dic nas i no olfacte perquè el català prefereix el que es veu i es toca. Nosaltres sentim "(una) olor de" i no pas "(un) olor a", com els castellans. Però l'olor, contra la brama que corre, tant pot ser bona com dolenta. Per a la dolenta també tenim pudor, fortor, ferum i tuf, però tan correcte és fer pudor com fer mala olor, i un negoci tèrbol fa pudor (o olor) de socarrim (o de cremat).
No confonguem el pudor amb la pudor. Tots dos vénen del llatí però l'un de pudor (vergonya) i l'altra de putor (podrit). Per això el pudor pot ser bo i la pudor no ho és mai. En canvi, l'olor, com la flaire, és bona per defecte. Però en deriven verbs de gramàtica diferent: olorem o flairem quan sentim olors o descobrim secrets, però allò que fa olor només flaira. Jo flairo o oloro la ginesta i la ginesta flaira, però és incapaç d'olorar. I del comentari "Això olora malament!" no diré què en penso, per pudor.
Per contra, pudir (a) és només fer pudor o mala olor (de), que són les formes estàndards. Qui avui el fa servir emula la pedanteria dels tres savis dels Piteus de la rondalla a qui l'hostaler, per fer-ne escarni, va tapar l'única finestra de la cambra on dormien amb un armari on hi havia hagut formatge. Quan el tercer s'aixeca, cansat de rodolar pel llit, hi treu el nas i exclama: "La nit encara és negra com un pecat i el món put a formatge".
Rebo dos renys per haver associat l'ús de pudir a la pedanteria. Admeto la crítica i demano disculpes pel meu maldestre intent de lligar el tast amb la divertida història dels savis dels Piteus. Ells sí que eren pedants, però qui diu "la cuina put" en lloc de "fa pudor" ho pot fer per raons ben senzilles i lloables. La primera i més indiscutible: perquè és com es diu en el seu català, com em recorden amb tota la raó des de sa Pobla. Però darrere l'ús de pudir hi pot haver, també, una intenció literària, irònica, lúdica, humorística, etc.
Ara: si algú a la sèrie americana Fringe diu "la cuina put", la frase sobtarà i exigirà un motiu que la justifiqui. L'audiència sap que no és la forma neutra. No ho és perquè no és la usual al dialecte de més pes social, econòmic i demogràfic. El que, agradi o no, serveix de base a la varietat que la majoria de televidents perceben com a no marcada dialectalment.
L'estàndard, com la llengua, és el resultat d'un model de societat. Si fem la societat més democràtica, l'estàndard també ho serà. Però això el traductor de Fringe no ho pot can viar pel seu compte. Fer pudor no és millor que pudir. Quan diem que és una forma més estàndard no volem dir que sigui superior. No més volem dir que sobta menys gent, que més gent la percep com a neutra. I això no és cap tria, és una constatació. Pudir és igual de correcte i català que fer pudor però qui diu que és igual d'estàndard ignora la realitat.
Si els recogepelotas són aplegapilotes (no pas recullpilotes) i els sacacorchos són llevataps (no pas treutaps ), tot i que recollir i treure són verbs més usuals que aplegar i llevar, és perquè per formar compostos no n'hi ha prou unint significats apropiats, cal que també ho siguin les formes. I en el cas dels formats per verb + nom, la base verbal no pot acabar en consonant. Tocaria dir cobreixllit però diem cobrellit .
Són també restriccions morfològiques les que no deixen vianantitzar un carrer i ens el deixarien pedestritzar. Per raons semblants la traducció directa de perroflauta, gosflauta, no funciona, i alguns, esprement-se el magí, han trobat solucions com rastaflauta, perquè porten rastes, o quissoflauta , amb un quisso en part carinyós i en part despectiu.
Però en algun cas actua una restricció sintàctica. Diem obrellaunes però no hauríem de poder dir obrefàcil, perquè no obrim fàcil sinó fàcilment. Però l'anglès easy és adjectiu i adverbi i, ajudat pel llenguatge publicitari, empeny fácil (i de retop fàcil ) a ser adverbi. Recorrent la via anglès-castellà-català, una subtil invasió ens adverbialitza els adjectius. I per això mengem sa i fins i tot saludable , és a dir, sano , healthy . Ara: no pot ser que l'única alternativa a obrefàcil sigui d'obertura fàcil , ha de ser més funcional, perquè jo també em tallava obrint les llaunes d'olives i ara, com fa gairebé tothom, estiro l'anella.
9)
10)
11)
Enllaços d'interés
12)
La plàcida escolta entre amants i
enamorats
Comunicació
presencial: situació comunicativa
Joan Tudela