InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 43 (divendres 08/07/2011) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
1) Eugeni S. Reig - almerienc
 
2) Eugeni S. Reig - Trau la llengua fa olor de castellà
 
3) Màrius Serra - Culleretes?
 
4) Antoni Llull Martí - Parsimònia i sobrietat
 
5) Pau Vidal - Ca!
 
6) Pere Ortís - La parla de l'Urgell (Locucions i frases fetes. Lletra A)
 
7) Joan-Lluís Lluís - La literatura inventada a la vora del foc
 
8) Articles d'Albert Pla Nualart
 
9) J. Leonardo Giménez - Jocs en l'engonal
 
10) I Concurs d'idees per a fomentar l'ús del valencià. Dotat amb 3.000 euros de premi.
 
11) Enllaços d'interés
 
12) Ramon Sangles i Moles - La plàcida escolta entre amants i enamorats
 
13) Joan Tudela - Comunicació presencial: situació comunicativa
 
 
1)
 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

almerienc

Natural d’Almeria.

Ella, la mare i les germanes són almerienques, però el pare és vinarossenc.

L’adjectiu almerienc l’usa Enric Valor. En la novel·la Temps de batuda trobem:

Hi havia un punt fosc que no vaig voler anomenar: els nostres porters: una gent de vinguda, almeriencs, pobres, rancorosos.

Aquest gentilici no l’arreplega cap diccionari.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar:
En castellà es diu: almeriense
 
NOTA:
- Valor i Vives, Enric Temps de batuda (Tàndem Edicions, València, 1991, pàg. 186)
 
 
2)
 
Article publicat en EL PUNT dilluns 20 de juny del 2011
 

Trau la llengua fa olor de castellà

 

Eugeni S. Reig

 

En el programa Trau la llengua emés per Canal 9 diumenge 5 de juny del 2011 a les nou i quaranta minuts de la nit, ens varen voler fer creure que, en valencià, els vocables “nuvolet” i “palometa” són sinònims. Això és completament fals. És un intent deplorable –un més– per part de la nostra televisió autonòmica de voler incrustar en el valencià una paraula castellana fent-nos creure que és genuïna. Considere lamentable que la televisió pública valenciana, que hauria de defendre i potenciar el nostre lèxic genuí i ajudar a què cada vegada es parle un valencià més autèntic i més digne, contribuïsca a empobrir i castellanitzar la nostra llengua. Lamentable i vergonyós.

Per a denominar el refresc que es fa posant a l’aigua (si és fresca, millor) una miqueta d’un aiguardent –generalment dolç i anisat– el qual, quan entra en contacte amb aquesta, l’enterbolix i fa que prenga l’aspecte d’un núvol, el valencians emprem la paraula nuvolet, denominació molt clara i molt expressiva que no necessita cap explicació. Per als valencians, una palometa és un insecte lepidòpter, no una beguda.

En el capítol de la telenovel·la L’alqueria Blanca que va emetre Canal 9 diumenge 21 d’octubre del 2007 a la nit, hi ha un moment en què un personatge li demana a Cento, el cambrer del bar del poble, “una paloma” i Cento li pregunta, fent brometa, “¿que vole o que no vole?”. Després es veu com el cambrer té en les mans una botella d’aiguardent. És evident que el que el personatge en qüestió demanava era un nuvolet. En castellà, eixe refresc es diu una paloma, probablement perquè l’enterboliment que es produïx quan entra en contacte l’aiguardent amb l’aigua recorda un colom blanc volant. Ja sabem que, en castellà, un colom es diu una paloma. Els catalans, a aquesta beguda, l’anomenen marsinada, vocable que podem trobar en el DOPV. Però la denominació popular valenciana, ben viva encara, és i ha sigut sempre nuvolet.

El 23 d’octubre del 2007 es va parlar del mot nuvolet en la llista Migjorn i Joan Carles Martí i Casanova –gran coneixedor dels parlars valencians més meridionals– ens va informar que la beguda en qüestió és molt popular a Elx i ens va aportar l’havanera que transcric a continuació.

                                                                          De l’aigua dolça venim

                                                                          de fer-mos un nugolet,

                                                                          d’eixa que cau a la séquia

                                                                          que mos duu el Sansanet.

                                                                          No begues molt, que te pot fer mal

                                                                          i el nugolet

                                                                          se te’n pot pujar al cap.

I afegia Joan Carles Martí: «[...] tots els 14 d’agost, a Elx, celebrem El Dia del Nugolet al qual quedeu tots convidats. A la porta de l’Oficina de Turisme teniu aquest beuratge tradicional debades i abundós i a la vostra disposició.»

La grafia nugolet reflectix la pronúncia popular d’eixa paraula, no únicament elxana, sinó de la immensa majoria de valencians.

En el Diccionario de uso del español de María Moliner trobem que la setena accepció de la paraula paloma és: «Bebida compuesta de agua y aguardiente anisado». També s’usa en castellà, amb el mateix significat, el diminutiu palomita.

No hi ha cap diccionari valencià o català, antic o modern, que assigne el significat definit a les paraules paloma o palometa, excepte el diccionari del SALT 3 que en la sisena accepció de l’entrada palometa diu: «Beguda elaborada amb aigua i anís o cassalla.» Trist paperot el d’aquest diccionari –i el de Canal 9–: actuar com a cavall de Troia per a introduir de manera subreptícia en la nostra llengua castellanismes innecessaris.

Només em resta afegir que si en lloc d’afegir-li a l’aigua una miqueta d’aiguardent se li n’afig una bona quantitat, en eixe cas el refresc rep, per raons obvies, el nom de tempesta.

Tenim un poble creatiu i enginyós que inventa noms propis i adequats per a cada cosa, ¿quina necessitat tenim d’adoptar els de la llengua veïna?

En el mateix programa, el presentador va dir “fa olor a cervesa” en lloc de “fa olor de cervesa”. Cal aclarir-li al senyor Eugeni Alemany que els valencians podem posar-nos –si ens abellix– camises de flors, però mai de la vida “camises a flors”.

A Benassal, en la Font d’en Segures, per a expressar la idea que l’aigua li havia fet bon profit, li havia provat, li havia anat bé, va dir “l’aigua clara se m’ha sentat molt bé”. No cal fer cap comentari.

En un programa anterior –el que parlava de peixos– va usar el verb “caure” com a pronominal, que és un castellanisme flagrant.

Espere que ningú m’acuse de ser negatiu ni de ser destructiu. El programa Trau la llengua és francament bo. Està ben fet i ensenya coses interessants. És un programa fet en valencià i sobre el valencià. Però tot açò no cal lloar-ho. La televisió autonòmica valenciana es va crear –entre altres motius– precisament per a fomentar, defendre, potenciar i dignificar el valencià. Fer programes com Trau la llengua és la seua obligació. I fer programes bons i ben fets també és la seua obligació. Precisament per això paguem tots els valencians del nostres imposts el pressupost de RTVV, per a poder veure programes de qualitat i en valencià.

 

 

3)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 7 de juliol del 2011
 
Motacions

per Màrius Serra
 
 
Culleretes?
 
Fa dues setmanes, en divulgar els noms que rebien els gripaus al Pla de l’Estany i a l’Empordà, vaig aventurar una hipòtesi psicodèlica sobre aquesta diversitat. Les denominacions que acabava de descobrir eren greixando (Banyoles) i papibou (La Bisbal). La hipòtesi psicodèlica era que aital varietat de noms té un origen químic. Molts gripaus (del gènere Bufo) fabriquen una substància al·lucinògena de gran potència anomenada bufotenina, i aquest alcaloide derivat de la serotonina ens pot provocar fortes al·lucinacions. Doncs bé, va ser sortir l’article i començar a rebre per twitter, mail i aire denominacions tan diverses com al·lucinants. Començo a creure que és el mateix fenòmen que passa amb les roselles (també al·lucinògenes), que tenen un munt de denominacions: roelles, ababols, peperepeps, pipiripips, quiquiriquics, gallarets, puputs, paparoles, badabadocs... Si la rosella provoca al·lucinacions en el regne vegetal, el rei de l’animal és el gripau: sàput, calàpet, galàpet, galàput, esglàput, escalàput, cabeçut... I la cosa ja els ve de petits, perquè de les cries, a banda de capgrossos i papibous, els diuen capsdebou, calabotins, calaputins, cullerots, culleretes...
 
4)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 189)
 
Parsimònia i sobrietat
 
Antoni Llull Martí
 
Una paraula que no essent rara sol esser imperfectament coneguda és parsimònia. No és un mot vulgar, però vulgarment se l’associa amb lentitud, amb fer les coses molt a poc a poc, sentit que no està gaire enfora del que tenia antigament i del que es pot trobar en una expressió de caràcter formal o culte, en els quals pot significar ‘moderació en la despesa’, ‘estalvi’, d’on, amb una ampliació del significat, es passà a ‘moderació en l’acció, en els moviments’. Prové del verb llatí parcere ‘tenir miraments amb qualcú, estalviar’, i també ‘perdonar’. Els devots ja empesos en anys que hagin recitat lletanies en llatí, segurament recordaran allò d’Agnus Dei, qui tollis peccata mundi, parce nobis, Domine. Derivats moderns d’aqueix verb llatí son parc i el castellà parco, i parquedad, ‘moderació en l’ús de les coses’. El llatí parsimonia sembla que es formà sobre parcus amb el sufix –monia que significava ‘que atany a’ o ‘propi de’.
 
Un altre mot que té una certa afinitat, pel que fa a la significació, amb els que acabam de veure, és sobrietat, derivat de sobri, en llatí sobrius, que en principi significava només ‘que no està ebri’, mot format sobre el llatí ebrius ‘embriagat’ al qual s’havia afegit el prefix so-, que igual que se- tenia l’efecte de transformar el sentit del mot al qual s’anteposava fent-lo significar el contrari. Amb el temps, el mot sobrius, com sobri, a més de la significació de ‘moderat’ (en el menjar o el beure) prengué el de ‘moderat en l’ús de les coses supèrflues’, ‘que no malgasta res’.
 
El prefix so- o se- esmentat no fou gaire usat, però així mateix es troba en alguns mots bastant usuals, com separar (el contrari de parar amb el sentit de ‘disposar, ajuntar coses per a un propòsit determinat), segregar (contrari d’agregar, ‘reunir, arreplegar’), seduir, del llatí seducere, contrari de ducere, ‘conduir’, ‘dur pel bon camí’. Un derivat curiós del llatí cernere ‘cerndre’ és el llatí secernere
que significa el mateix, però amb el prefix esmentat (recordem el derivat vulgar de separar, desseparar, cas semblant). El participi de secernere és secretus ‘cernut’, i amb el sentit de ‘separat i posat apart d’allò amb què es trobava’, es digué també d’un mot o d’un fet reservat, tret d’allò que era corrent en la conversació, és a dir, secret, accepció que ha arribat a esser la principal, sinó l’única, en les llengües modernes.
 
5)
 
Publicat en el llibre EN PERILL D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal (Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 30)
 
 
Ca!
Pau Vidal
 
 

Trobar una explicació a l’afegitó indumentari de la negació ca! (“ca barret!”) seria fer lingüística ficció, perquè de fet els especialistes ni tan sols tenen clar l’origen d’una interjecció tan contundent: Alcover i Moll suggeriren que podria procedir del llatí quia (‘perquè’), igual que les equivalents castellanes ca! i quia!; però en Coromines assegura que és el resultat de la contracció de “què ha!”, usada per expressar negació o disconformitat amb el que un altre acaba de dir: “Què ha de tenir vint anys, si encara no ha fet el soldat!”

 

«Mes ella, qu’era guapeta, y blanqueta, y més rosseta qu’un capdellet de fil d’or, de sentí una cançoneta, vá quedá enamoradeta, y á un pagés vá dá’l seu cor. Aixís que’l rey vá saber-ho: –cá! Vá dir, no puch voler ho per primpcesa que tant val. Al rey d’Islandia jo espero» (Frederic Soler, Pitarra, La dida)

 
 
6)
La parla de l'Urgell
Pere Ortís
 

Locucions i frases fetes

Les locucions i frases fetes són expressions consagrades per l'ús. Un ús que pot venir de molts anys enrere i que, alhora que expressen maneres de pensar i de dir dels nostres avantpassats, engalanen la llengua, fent-la més rica i adaptada a la realitat del lloc. Es troben a mitjan camí de la simple paraula i l'adagi i poden contenir, com aquest darrer, un grau de saviesa popular. Tan sols els falta més revestiment i la rima. Conservo la forma de verb ésser per sintonia amb la qualitat arcaica de molts refranys, frases i mots d’aquest recull.

 

A 

A bodes em convides! No podies dir-m’ho més a l’hora?

         Que vingo amb tu a caçar? A bodes em convides!

A deshores. Tard. A una hora desavinent.

        Sempre véns a deshores, tu.

A destemps. Fora de l’hora deguda. Tard.

        Això ara ho dius a destemps.

A empentes i rodolons. Tirar endavant contra obstacles, atacant les contrarietats.

        Ell ha tirat el negoci endavant a empentes i rodolons.

A fe de Déu. Certament que sí.

        A fe de Déu que se la carregaran.

A fe de món. Amb tota seguretat.

        A fe de món que és un curt de gambals que no hi arriba.

A fe que. I tant que.

        A fe que una altra no l’hi perdonarà.

A hores d’ara. Per aquest temps.

        A hores d’ara ha d’haver fet el cim.

A la babalà. A la dum-dum. A si l’encerto, l’endevino.

        Ho fas tot a la babalà i així no faràs mai res de bo.

A la barrumba-barramba. A la babalà, a la boja.

        Ho fas tot a la barrumba-barramba i sempre en patiràs.

A la brutesca. Fer caragols a la llauna, sense fer-los dejunar, bo i amb bava.

         Els lladres s’han cruspit qui-sap-los quilos de caragols a la brutesca.

A la dum-dum. A la babalà, a la que en surti.

          Fas les coses a la dum-dum i vet-te’n aquí el resultat.

A la primeria. Al començament. De bell antuvi.

          A la primeria l’incendi esfereïa força més.

A la vora de. Gairebé.

         M’hi he estat a la vora d’un any.

A la xamberga. De manera insòlita.

         Sempre fa cap a la reunió vestit a la xamberga.

A les de quatre. Molt de pressa.

          Sentint dir del foc, s’escapà ales de quatre.

A les penes, punyalades. No amoïnar-se per cap contratemps.

          No hi pateixis, home, a les penes, punyalades!

A les totes. A tot drap. De valent.

          A la carretera hi ha moltes màquines que treballen a les totes.

A l’hora. Bé.

          No trobo a l’hora això que li has dit.

A l’indret. Col·locar una peça, o posar-se-la, com cal.

          Ves, que et posis la bufanda a l’indret.

A l’inrevés. Al revés. Malament.

         T’has posat la barretina a l’inrevés.

A mans besades. Amb plena facilitat.

          Allí, aquestes antigalles, les vendrien a mans besades.

A mida que. A mesura que.

          A mida que pugis, en veuràs més.

A pagar, al batre. Posposar de pagar el deute, fins que hi hagi diners.

           Noi, a pagar, al batre, que estic ben pelat, ara.

A petapell. A rebentar.

          El lladre s’ha afartat a petapell.

A peu coixet. Saltant, curtet, amb un sol peu.

          Va entrepussar amb una pedra i va haver de fer la resta del camí a peu coixet.

A plaps a plaps. Fet a estones, a trossos.

           Feina feta a plaps a plaps no és mai bona.

A  pols. Amb tacte, amb força, amb destresa.

          El dibuix l’ha fet ella a pols.

A preu de patacons. Barat.

           I després lo blat anirà a preu de patacons.

A ravells estira cabells. Amb violència, amb rapacitat agressiva.

           Los lladres es repartien el botí a ravells estira cabells.

A refregues. A trossos, aprofitant estones.

           El noi del Ton, a refregues, ha estudiat l’ofici de comptable .

A rem i a vela. Fer a l’ample.

          Ara ell treballa a rem i a vela. El temporers cullen fruita a rem i a vela.

A remà. Venir una cosa contrària, travessera.

          Aquesta feina em ve a ramà.

A retaló. Portar el calçat no ficat per darrere.

           Portes aquestes sabates tan boniques a retaló.

A sang i a foc. Durament, amb violència.

          Els bandolers passaren pel mas a sang i a foc.

A... s’ha dit! Imposant una estricta obligació.

          Ara, a estudiar s’ha dit!

A tocar-tocar. Un ben prop de l’altre.

          Pareu compte que aquí les mines són a tocar-tocar.

          També ho diuen els nens quan baraten un objecte i no es fien de l’altre, i exigeixen que les mans toquin tos dos objectes.

          A tocar-tocar i, si no, no et barato la fona pel rellotge.

          Haver-n’hi molts.

           Avui, de lladres,  n’hi ha a tocar-tocar

A tornajornals. A tant per tant.

         Li clavà cop, però l’altre anà a  tornajornals.

A tot drap. De manera intensa. De manera ràpida.

         Ara els paletes treballen a tot drap.

A tot estrop. A tot ús. A tot trast.

         Aquestes espardenyes són per a portar a tot estrop.

A tres quarts de quinze. Anar amb temps desgavellat o anar a parar lluny.

           Va arribar a tres quarts de quinze. No el deixava anar lluny, però el xicot li anà a parar a tres quarts de quinze.

A última hora. Al capdavall. Comptat i debatut.

           Tant de treballar i a última hora t’adones que no hi has guanyat re.

A un..., un altre! Tal per a qual. Pagar amb la mateixa moneda.

            Au, home, a un desvergonyit, un altre! A un barrut, un altre!

A xollar bous, a Menàrguens! Una feina bruta no s’ha de fer en lloc net i vistent.

          Lo porc, a rentar-se els peus al meu safareig! Que sàpigo que a xollar bous, a Menàrguens!

Abaixar la cresta. Perdre coratge, altivesa.

         Veient-se l'amo davant, el bordegàs abaixà la cresta.

Acabar els torrons. L'home perdre virior.

         Al pobre Ramon se li han acabat els torrons.

Acabar els anissos. Restar sense diners.

         Tot just de començar la casa i ha acabat els  anissos.

Acabar-se com el rosari de l’aurora. Tenir un mal final, desordena, potser perjudicial.

        Aquell aplec s’acabà com el rosari de l’aurora.

Ací caic, allà m'alço. Vol dir que la cosa es fa, malgrat les ensopegades, malgrat tot.

        Ací caic, allà m'alço, ella ha arribat a advocadessa.

Açò, aquet...! Amb enuig, censurant algú.

        L'Arnau ha pegat a la nena.Açò, aquet dropo!

Acomiadar-se a la francesa. No acomiadar-se o fer-ho grollerament.

         L’Eladi s’acomiadà a la francesa.

Adobar un malalt. Guarir-lo.

        Confiem que el metge l’adobarà.

 Adonar-se. Vigilar. Tenir cura de. Estar per.

         Adona’t de l’olla, mentre sóc fora.

Advocat de causes perdudes. Pobre de mi que vol arreglar allò perdut.

          Què vol fer, ara, aquet advocat de causes perdudes?

Afartar-se com un lladre. Atipar-se de valent.

          El murri es va afartar com un lladre.

Afarta'm i digâ’m moro. Mentre m'afartis, pots maltractar-me.

         Ell, afarta’m i digâ’m moro.

Agafar (a algú) el fred.

         Nens, aquí aturats us agafarà el fred.

Agafar el gat per la cua. Agafar el tema o el problema per on cal agafar-los.

        Ell és pràctic i sincer i agafa el gat per la cua.

Agafar el rave per les fulles. Ser-hi superficial, o inexacte.

         No te’n fios, del que et diu, que aquet pobre de mi sempre agafa el rave per les fulles.

Agafar la mona. Embriagar-se.

         Lo Suca ha agafat la mona i canta trossos d’òpera, plantat  a la cantonada.

Agafar lo que no tens. Agafar una malura, especialment un refredat..

         Nen, fuig d'aquest corrent d'aire, que agafaràs lo que no tens.

Agafar-se (el menjar) a allò que el cou.

         Se m'ha agafat l'arròs a la cassola.

Agafar-s’hi els dits. Perdre-hi, tenir-hi mal resultat.

         En aquest negoci el Pau s’hi agafarà els dits, eh?

Agafar-s’ho per la que crema. Prendre-s’ho sempre malament.

        Ja t’has empipat, sempre t’ho agafes per la que crema, també!

Aguantar-se just per la pela. Estar a punt de caure.

         Aquet rètol s’aguanta just  per la pela.

Ah, si vinc! Una noia amenaçant un galifardeu llenguallarga.

         Marrana, més que marrana!  ─Ah, si vinc!

Aixafar la guitarra. Contrariar l’ocasió.

         ─Noi, no t’ho he pogut mirar. ─M’has ben aixafat la guitarra!

Aixecar la camisa. Burlar-se. Trufar-se.

         És tan ruc que no s’adona que li aixequen la camisa.

Aixecar la llebre. Ser qui s’adona d’un problema, qui hi crida l’alerta.

         Tots n’estàvem tant convençuts, fins que  el Pere aixecà la llebre.

Aixecar-se el temps. Acabar de ploure, de nevar i esbargir-se.

         Per fi s'ha aixecat el temps!

Així com així. No tan fàcilment.

         La mare, aquest cop, no el superarà així com així.

Així hem d'estar? Sorprenent-se d'un tort, d'un incompliment, d'un desamor.

         No m'has dit adéu pel carrer! Així hem d'estar?

Així sí! Amb sarcasme.

         Així sí que farem la feina: dropejant!

Això fa ser... i qualificatiu.

         −Lo sapastre del Xisca parlava de cultura al cafè, tu.  −Això fa ser ruc, home!

Això fa tres coses de veure: fàstics, vòmits i pudor. Dit d’una cosa realment mal feta.

         Tal com han deixat el canal fa tres coses de veure: fàstics, vòmits i pudor.        

(Això) m'has dit! Decepció davant una paraula incomplerta.

         Trobaràs el diners sota la teula. (En no trobar-los-hi:) ─Diners m'has dit!

Això portarà cua. Anunciant revenja, tement males conseqüències.

          ─L’Arnau s’ha rigut del policia.  ─Això portarà cua...   

Al capdavall. Comptat i debatut. Al cap i a la fi. Al cap d'allà.

         Al capdavall no és tan dolent com semblava.

Al carall d’en Pampa! Lluny. Al botavant.

          Volia enlluernar-nos i ha anat a parar al carall d’en Pampa!

Al clot! A la tomba. (generalment de si mateix i amb sorna).

          ─Què en trauràs de beure tant? ─Dona, anar de cap al clot!

Al cul me les fums bullides! A un altre amb aquests romanços.

          Què dius, que tu no hi eres? Al cul me les fums bullides!

Al garró. Portar els mitjons caiguts, mal posats.

           Uns mitjons nous i els portes al garró.

Alça aquí! Celebrant o fustigant.

           Alça aquí com es rebolca per la neu, el galifardeu! Alça aquí com vesses la llet!

Alça, que és dia! Celebrant una alegria.

         Mira el gosset com salta!  ─Alça, que és dia!

All de bruixa. Clavell bord que floreix en una flor preciosa.

        És tan bonic que trasplantaré aquet all de bruixa al meu jardí.

Allò que no mata, engreixa. Com: tot és bo el que l’olla cou.

       ─Mira, lo porc, com se minja la pela de banana que ha arreplegat de terra!

      ─Tira, home, que allò que no mata, engreixa.     

Alt com un San Pau. Ser molt alt.

         El Jordi ja és alt com un Sant Pau.

Alt i gros com un talòs. Corpulent i ruc.

         El fill de la Polònia alt i gros com un talòs.

Amagar-se d’estudi. Fer campana. Fer rodó.

         T’has amagat d’estudi i a casa t’espavilaran.

Amb la mà esquerra. Expressió utilitzada per la gent senzilla per a enaltir un talent.

          Aquet, amb la mà esquerra, en sap més que tots!

Amb pèls i senyals. Narrar per peces menudes.

         Li ho escudellà tot amb pèls i senyals.

Amb sense. Sense.

         Aquell badoc m'ha deixat amb sense síndria.

Amb un cop de... Utilitzant ràpidament quelcom.

         Amb un cop de moto, vaig arribar-me a dir-los-ho.

Amb una sabata i una espardenya. Anar precàriament, arreglar-s’ho com es pot.

         El pobre, amb una sabata i una espardenya, però va tirant.

... amunt i ... avall. Molt parlar d'una cosa i res.

         Aquests, germanor amunt i germanor avall, i tot  s'ho afarten ells.

Amunt i crits! Es fum d’una situació adversa o encoratja a superar-la.

         No sé si me'n sortiré.  ─Amunt i crits, home!

Anar a can Felip. Anar a la comuna. Al lavabo. (Felip V, Borbó).

         Espereu's-e, que me'n vai a can Felip.

Anar a fer punyetes. Per a engegar algú. Una cosa caure, trencar-se, etc.

          Què t’escolti? Vés-te’n a fer punyetes! El gerro de la Roser se n’ha anat a fer punyetes,

Anar a joquer. Els ocells, o les persones, anar a dormir.

         Era tard, els pardals anaven a joquer.

Anar a la capta. Fer fallida, perdre-ho tot.

         Tot fa preveure que aquests gent aniran a la capta.

Anar a mal reu. Anar fet un sorges.

         El pobre vell sempre va a mal reu.

Anar a pastar fang. Dit a qui hom engega lluny.

             Vols que et pagui més? Vés-te’n a pastar fang!

Anar a tro de boig. Anar esverat, atabalat.

         Home, atura’t i pensa-t’hi, no vagis a tro de boig.

Anar alhora. Dos, o més, funcionar bé, amb harmonia.

         Van partir peres, aquests dos, però ara van alhora.

Anar al radere. Suplicar molt algú, seguint-lo.

          No t'hi amoïnis, que aquest només vol que li vagin al radere.

Anar al darrere amb un pa calent. Anar-li darrere amb un flabiol sonant.

          A aquet lladre del Sabata li anireu al darrere amb un pa calent.

Anar amb l’albarda sota la panxa. Anar migrat de recursos.

        Què me’n dius, del Ton del Fanga?  ─Home, que sempre va amb l’albarda sota la          panxa.

Anar amb peus de plom. Procedir amb molta prudència.

         Ell no hi perd, perquè sempre va amb peus de plom.

Anar a parar. Dit a qui s'excedeix en una opinió, en un propòsit.

         On vas a parar, amb tants convidats!

Anar a petar. Anar a caure, a estavellar-se.

         El roc anà a petar als vidres del balcó de ca l'Andreu.

Anar a prendre la fresca.  Deixar-ho estar, prendre-s’ho amb calma.

         L’amo li exigia la feina ja feta i ell se n’anà a prendre la fresca.

Anar a raig fet. En abundància.

         Li arribaven ocells a raig fet.

Anar a raure. Anar a parar.

         El pobre anà a raure a les mans de l'escanya-rals.

Anar a recer. Anar cap a casa, després de la feina. Anar a aixopluc.

         Cap a recer, noi, que és tard i fa fred!

Anar al carall. Destruir-se, una cosa, engegar algú, morirr-se, etc.

          Xiqueta, me’n vaig al carall (un que es veia venir la mort).

Anar darrere algú. Anar al radere. Suplicar, amb servilisme.

          No li vagis darrere, que vals més tu que ell.

          Empaitar un eixerit.

          El paio ha guanyat el premi; ja li anireu darrere.

Anar davant darrere. Seguir algú amb insistència, suplicant, plorant.

         Nen, no em vagis davant darrere, que m'atabales!

Anar de bòlit. Anar a tomballons, esverat, sense ordre.

         Anant sempre de bòlit, no pots fer res ben fet.

Anar de bracet. Agafats pel braç. Figurat: dues persones, coses, anar plegades.

         El seny va de bracet amb l'educació.

Anar de cos. Anar de ventre.

         Vull un recer per a anar de cos.

Anar de cul per terra. Anar de mal borràs, de tomballons en un afer.

          La Pau del Bòria va de cul per terra, amb lo negoci.

          Los van fotre quatre a zero i tots anaven de cul per terra.

Anar de mal borràs. Anar malament, portar les de perdre.

         El Joan va de mal borràs, amb la seva empresa.

Anar de tomballons. Anar sense ordre, descontroladament.

         A aquella casa tot va a tomballons.

Anar de ventre. Fer de cos. Pagar el sastre.

          Mentre anava de ventre, a l’altre se li disparà l’escopeta allí mateix.

Anar de vistes. Anar, els pares del nuvi, a casa de la núvia a demanar-la.

         Els pares de l'hereu Pigot van de vistes, avui.

Anar d’ací d’allà. Moure’s un xic esverat, sense gaire encert.

         La pobra dona anava d’ací d’allà.

Anar el carro pel pedregar. Anar de mal borràs.

         A aquella casa fa temps que el carro va pel pedregar.

Anar el pollastre. Anar la responsabilitat a algú. Del seu pa, fer sopes.

         Ho vols així? Doncs per tu va el pollastre!

Anar en orri.  Tenir mala fi, acabar malament.

         Bufà un vent fort i el teulat del Pau anà en orri.

Anar fort d'armilla. Tenir diners.

         Aquest us pot pagar el beure, que va fort d'armilla.

Anar-li d'un pèl. Anar-li d'un fil.

         Li ha anat d'un pèl que l'auto no l'agafés.

Anar mal abeurat. Estar en males condicions.

         D’ell, no n’esperos res ara, que va mal abeurat.

Anar mal dades. Les coses no anar bé, fer-les mal fetes.

         Vaig veure que anaven mal dades i ho vaig deixar estar tot.

Anar molt atricat. Anar molt mudat.

         Vas molt atricat, noi!

Anar per feina. No voler perdre temps, no estar de brocs.

         Deixa'm estar de romanços, que jo vaig per feina.

Anar per tornar.  Viatge ràpid.

          –Vine a casa, home. –Bé, serà anar per tornar.

Anar pet. Anar pitof, anar xirlis, anar begut, embriac.

         L’amo del centre cultural, ho volia dissimular, però anava pet.

Anar-li d’un pèl. Anar-li d’un fil. Per ben poca cosa.

          Li ha anat d’un pèl que no agafés el dit del nen a la porta!

Anar-se’n. Vessar.

         El vixell del celler se’n va.

         Marxar.

         M’he ne d’anar, noi, que és tard i vol ploure.

Anar tirant. Anar fent. Anar passant-la.

         Què fa el padrí? ─Mira, va tirant.

Àngela Maria! Aprovant un fet, o una dita, oportuns.

         El tenen per pallús, però ja li ficaràs el dit a la boca! ─Àngela Maria!

Ànima de càntir. Esporuguit. Sense alè. Temorós.

         D'aquest ànima de càntir no se'n por esperar res  de bo.

Apa, home, apa! Cansat, decebut del mal rendiment d'altri.

          Ara em pagues? Apa, home, apa!

Aparteu les criatures, que el cavall és de cartró. Dit amb sarcasme davant d’aquell que ve amb aparat de promeses o de verificacions.

         Ara sabreu com em dic, jo!  ─Ui, aparteu les criatures que el cavall és de cartró!

Aquesta albarda per a un altre ase. Dit refusant la imposició d’algun os.

         Volia obligâm que li rentés la roba i li vai dir aquesta albarda per a un altre ase.

Aquet no menja fulla d’oliver. No és cap bèstia.

        No te’n fios del Pauet, que no menja fulla d’oliver, eh?.

Aquí caic, allà m’aixeco. Anar tirant, trampejant noses i entrepussades.

         ─Com t’ho vas fent? ─Mira, aquí cai, allà m’aixeco.

Ara hi corro! Amb sarcasme, davant un proposició que hom no accepta.

         Que m'alci de la cadira? Ara hi corro!

Ara li fan el mànec! Sí, ara hi corro! Vés-t’ho creient.

          Hauries de jicar-me el xerrac per a xerracar aquesta fusta.  ─Sí, ara li fan el mànec!

Ara per ara. Ara com ara. Per ara i tant.

           Ara per ara no necessito ningú.

Ara sí que m’has mort! Amarga sorpresa o sarcasme.

         −Ja saps que jo sempre he procurat el teu bé. −Ara sí que m’has mort!

Argent viu. Dit de la dona jove llesta, bitxo, espavilada.

         La Mundeta és un argent viu, manoi..

Arrencar-se els cabells. De desesper. Donar-se al diable per l’ocasiò perduda.

         Quan li digueren que havia tocat la rifa al número que no va voler, s’arrencava els cabells.

Arreplegar segó i esbarriar farina. Fer una feina perjudicial a qui la fa.

          Lo pobre Pau, arreplega segó i esbarria farina, amb el negoci.

Arribar a l'ermita i no veure el sant. Fallar en el seu  objectiu fonamental

          Prou que hi anà a cantar-li les quaranta, però  arribà a l'ermita i no va veure el sant, de por que li té.

Arribar al crostó. Castigar, pegar.

          Nen, si no fas bondat, t’arribaré al crostó!

Arribar a misses dites. Fer tard, ja quan tot és acabat.

          No t’has assabentat de res del que han dit, perquè has arribat a misses dites.

 Arribar a un punt mort. Arribar a un atzucac on no es fa res.

          Les converses han arribat a un punt mort.

Arribar i moldre. Arribar en un lloc i fer-hi ràpid la feina.

          Aquest no ha fet cua. Arribar i moldre, xiquet!

Arribar-s'hi. Fer-hi cap, anar-hi.

          M'arribo a ca la Biela, a comprar.

Arrufar el nas. Fer mala cara a una perspectiva.

          Quan li he dit que el meu fill no hi va, prou que ha arrufat el nas.

Au va!   Dissentint d'actituds, d’un escàndol, o aturant paraules indegudes.

         Diu que volen fer el ball amb bikini. ─Au va!

Avall va! Engegant una cosa avall.

        Tira'm la pilota! ─Avall va!

Aviar-se el nas. Sagnar pel nas.

         Després del cop, se li avià el nas.

Avernir-se a. Estar d'acord amb.

         A la fi, s'avingué a acompanyar-lo.

 

 

7)

 
Publicat a

La literatura inventada a la vora del foc

Joan-Lluís Lluís

Fa quatre-cents mil anys, arreu del món, els humans van començar a domesticar el foc. Va ser una revolució de primera magnitud, a la vegada tecnològica, social i cultural, que retruny encara a les nostres ments, com es pot veure a davant de la fascinació hipnòtica que, encara avui, exerceix el foc sobre tots nosaltres. El foc va allargar l'esperança de vida per diversos cantons: evitant malalties gràcies a la cocció, allunyant els depredadors, donant més calor... I també allargant el dia: més hores de feina productiva, però més hores de feina en un perímetre molt reduït i, per tant, molt propícies als intercanvis. Més hores de feina i més temps de lleure: el foc va donar a l'ésser humà els seus primers moments de quietud, gairebé de vacances, encara que fossin només uns minuts al dia.

Evidentment, tot allò que fa referència als humans tan llunyans són conjectures, entre les quals la més incerta de totes deu ser la de la llengua que parlaven aquests avantpassats, o simplement si tenien, o no, una llengua. L'Homo erectus que s'escampava pel món fa quatre-cents mil anys fabricava eines i tenia una vida social segurament complexa, però la paleontologia no ens dóna cap pista sobre la seva manera de comunicar. El primer rastre arqueològic d'objectes sense finalitat utilitària –unes petxines decoratives–, és a dir concebuts com a resultat d'idees abstractes que deixen suposar la necessitat d'una llengua, daten de 75.000 anys. I abans? L'escriptor britànic Anthony Burgess va inventar elements de llengües prehistòriques per al film La guerra del foc, de Jean-Jacques Annaud. Més enllà d'incongruències generalment vistes amb indulgència pels prehistoriadors –si més no així ho veia el meu professor d'art prehistòric de la universitat de Montpeller– aquest film mostra com el foc és un element constitutiu de cohesió social i de progrés cultural. Burgess tenia hipòtesis, segurament més intuïtives que científiques, sobre la invenció del llenguatge articulat. En un article del 1984 al Correu de la UNESCO, escrivia: «Sense cap prova, imagino l'home primitiu mirant la lluna i pronunciant alguna cosa com ara ‘garavapolagiya'. No vol dir ‘lluna'. Vol dir: ‘Sóc aquí mirant aquest objecte rodó allà dalt al cel, que ha aparegut avall i que puja'. L'endemà, quan s'aixeca el sol, dirà, per exemple: ‘garasopolagiya'. Li caldrà molt de temps per distingir els vocables ‘vapo' i ‘sopo', que signifiquen respectivament ‘lluna' i ‘sol'».

Segurament, gràcies al foc, a la seguretat psicològica que donava i al temps lliure que oferia, aquest humà primitiu observador dels astres va tenir més temps per anar combinant vocables, per separar-los, per crear-ne de nous. I, entre tots aquests membres del clan asseguts al voltant del foc, mentre cadascun feinejava sense presses, un –o una– d'entre ells devia tenir més traça per manejar les paraules, més gust per emprar-les per tal d'explicar allò que havia estat el seu dia, o el dia d'uns altres, imaginant allò que no sabia. I em plau imaginar que així, a la vora d'un foc, els humans van inventar la literatura. Literatura oral, és clar, que no és res més que la forma primera de la literatura, encara viva avui i que ha estat durant centenars de segles l'única forma de creació literària. I si tots descendim dels humans de la vora del foc, els escriptors són els hereus directes d'aquells que, després d'haver-se escalfat i després d'haver menjat, es posaven a parlar, de la millor manera possible, d'allò que hi ha més enllà de l'estricta vida quotidiana; i els altres els escoltaven.

8)

 

Articles d'Albert Pla Nualart
 
(Setmana del 20 al 24 de juny)

 

Publicat en el diari ARA dilluns 20 de juny del 2011
 

Avui veurem si anem fins de nas. I dic nas i no olfacte perquè el català prefereix el que es veu i es toca. Nosaltres sentim "(una) olor de" i no pas "(un) olor a", com els castellans. Però l'olor, contra la brama que corre, tant pot ser bona com dolenta. Per a la dolenta també tenim pudor, fortor, ferum i tuf, però tan correcte és fer pudor com fer mala olor, i un negoci tèrbol fa pudor (o olor) de socarrim (o de cremat).

No confonguem el pudor amb la pudor. Tots dos vénen del llatí però l'un de pudor (vergonya) i l'altra de putor (podrit). Per això el pudor pot ser bo i la pudor no ho és mai. En canvi, l'olor, com la flaire, és bona per defecte. Però en deriven verbs de gramàtica diferent: olorem o flairem quan sentim olors o descobrim secrets, però allò que fa olor només flaira. Jo flairo o oloro la ginesta i la ginesta flaira, però és incapaç d'olorar. I del comentari "Això olora malament!" no diré què en penso, per pudor.

Per contra, pudir (a) és només fer pudor o mala olor (de), que són les formes estàndards. Qui avui el fa servir emula la pedanteria dels tres savis dels Piteus de la rondalla a qui l'hostaler, per fer-ne escarni, va tapar l'única finestra de la cambra on dormien amb un armari on hi havia hagut formatge. Quan el tercer s'aixeca, cansat de rodolar pel llit, hi treu el nas i exclama: "La nit encara és negra com un pecat i el món put a formatge".

 
-------------
Publicat en el diari ARA dimarts 21 de juny del 2011
 
 

Rebo dos renys per haver associat l'ús de pudir a la pedanteria. Admeto la crítica i demano disculpes pel meu maldestre intent de lligar el tast amb la divertida història dels savis dels Piteus. Ells sí que eren pedants, però qui diu "la cuina put" en lloc de "fa pudor" ho pot fer per raons ben senzilles i lloables. La primera i més indiscutible: perquè és com es diu en el seu català, com em recorden amb tota la raó des de sa Pobla. Però darrere l'ús de pudir hi pot haver, també, una intenció literària, irònica, lúdica, humorística, etc.

Ara: si algú a la sèrie americana Fringe diu "la cuina put", la frase sobtarà i exigirà un motiu que la justifiqui. L'audiència sap que no és la forma neutra. No ho és perquè no és la usual al dialecte de més pes social, econòmic i demogràfic. El que, agradi o no, serveix de base a la varietat que la majoria de televidents perceben com a no marcada dialectalment.

L'estàndard, com la llengua, és el resultat d'un model de societat. Si fem la societat més democràtica, l'estàndard també ho serà. Però això el traductor de Fringe no ho pot can viar pel seu compte. Fer pudor no és millor que pudir. Quan diem que és una forma més estàndard no volem dir que sigui superior. No més volem dir que sobta menys gent, que més gent la percep com a neutra. I això no és cap tria, és una constatació. Pudir és igual de correcte i català que fer pudor però qui diu que és igual d'estàndard ignora la realitat.

-------------
Publicat en el diari ARA dimecres 22 de juny del 2011
 

Si els recogepelotas són aplegapilotes (no pas recullpilotes) i els sacacorchos són llevataps (no pas treutaps ), tot i que recollir i treure són verbs més usuals que aplegar i llevar, és perquè per formar compostos no n'hi ha prou unint significats apropiats, cal que també ho siguin les formes. I en el cas dels formats per verb + nom, la base verbal no pot acabar en consonant. Tocaria dir cobreixllit però diem cobrellit .

Són també restriccions morfològiques les que no deixen vianantitzar un carrer i ens el deixarien pedestritzar. Per raons semblants la traducció directa de perroflauta, gosflauta, no funciona, i alguns, esprement-se el magí, han trobat solucions com rastaflauta, perquè porten rastes, o quissoflauta , amb un quisso en part carinyós i en part despectiu.

Però en algun cas actua una restricció sintàctica. Diem obrellaunes però no hauríem de poder dir obrefàcil, perquè no obrim fàcil sinó fàcilment. Però l'anglès easy és adjectiu i adverbi i, ajudat pel llenguatge publicitari, empeny fácil (i de retop fàcil ) a ser adverbi. Recorrent la via anglès-castellà-català, una subtil invasió ens adverbialitza els adjectius. I per això mengem sa i fins i tot saludable , és a dir, sano , healthy . Ara: no pot ser que l'única alternativa a obrefàcil sigui d'obertura fàcil , ha de ser més funcional, perquè jo també em tallava obrint les llaunes d'olives i ara, com fa gairebé tothom, estiro l'anella.

-------------
 
 
A l' 1x1 d'abans-d'ahir dèiem "sord" a Al- Assad perquè no escolta el poble. Al mes de desembre parlàvem de dummies "anorèxics". I al novembre d'una relació entre PSC i PSOE "esquizofrènica". En cada ocasió vam rebre un mail que lamentava l'ús d'un adjectiu que el remitent trobava frívol i perjudicial per a un col·lectiu. Tot i que entenc que qui té algú molt proper afectat hi vegi una trivialització del que li marca la vida, no faré el que és més fàcil: dir que té raó i que evitarem aquest ús.
 
Cada tecla de la llengua fa vibrar en qui llegeix emocions impossibles de predir. Un text llegit és un text reescrit: una amalgama indestriable del que l'autor vol dir i el lector interpreta. Algunes tecles pitgen carn tendra sense que qui escriu se n'adoni. L'escriptor té un objectiu massa important i difícil -fer-se entendre- per no explotar tot el potencial d'una llengua.
 
Ser sord i no escoltar són, normalment, coses molt diferents, però sord té dos sentits: 1. Que no hi sent. 2. Que no vol escoltar. I el mateix passa amb cec. ¿Hem d'ignorar el que diuen els diccionaris? ¿Hauríem d'eliminar de tots la segona accepció? Posem-hi seny: són sentits metafòrics quasi universals, que tots diem i entenem, i que el context permet no confondre amb el literal. N'hi ha un munt. Per aquest camí aniríem esporgant la llengua de recursos. Per no ferir el lector sensibilitzat per raons personals, els perjudicaríem a tots.
 
-------------
 
 
La normativa dels pronoms relatius és antiintuïtiva i això complica la vida a l'usuari. La construcció allò pel que lluitem, treta d'un text real, és incorrecta perquè, contra el que ens diu la intuïció, la norma no deixa escriure preposició + el que en les adjectives de relatiu. Qui ha estudiat català sap que les alternatives correctes són preposició + el qual o preposició + què (no humà) / qui (humà) . I és per això que el corrector tendeix a canviar-ho per "Allò pel qual lluitem" o bé "Allò per què lluitem".
 
És un cas en què la correcció empitjora (fa més estrany i difícil) l'original. Però, a més, el corrector s'equivoca: el qual és masculí i no pot tenir un antecedent neutre com el pronom allò . L'única opció correcta és un per què que sembla que interrogui. En el mateix text, més endavant, hi diu: "Però quan s'acompleixi allò que havíem desitjat i pel que havíem lluitat, potser no hi serem". Novament, esquivar el pel que ens pot fer caure en el pel qual , tan in correcte com estrany. Però, per desgràcia, el per què , que és bo, no sona gaire millor.
 
La intuïció innocent deia l'incorrecte allò per lo que lluitem. La que està una mica filtrada per la norma diu allò pel que lluitem , que tampoc està bé. El corrector mal informat ho converteix en allò pel qual lluitem , que es passa de frenada. I el més expert ho resol amb un estrany i impecable allò per què lluitem . Però hem de lluitar per un català correcte més fàcil i natural, que prou problemes té.
 
-------------
 

 

9)

 
Publicat en el diari Levante-EMV divendres 24 de juny del 2011
 
 
J. Leonardo Giménez
 
Cal revisar molt bé les traduccions automàtiques perquè els resultats poden provocar rialles, però també algun disgust. Fa dos setmanes s'anunciava en el web d'una administració pública una activitat ludicoeducativa titulada "Jocs en engonals".

En un primer moment penses que hi falta l'article. L'hi poses mentalment i resulta un inquietant "Jocs en els engonals". La inquietud te la provoquen, alhora, el perill i/o el morbo que suposa fer jocs en una part tan delicada i tan vulnerable de l'anatomia humana, perquè, segons l'instrument que s'aplique a eixa zona, el joc pot provocar ferides i, fins i tot, esdevindre mortal. O, al contrari, convertir-se en una activitat ben lúdica i plaent.

Alguns toreros han trobat la mort cornejats en l'engonal per un toro de lídia, com ara el mític Manolete de la postguerra a qui el bou Islero clavà una banya en eixa regió anatòmica tan sensible i veïna de les parts pudendes. Sobre la inquietud morboeròtica no cal que m'estenga, perquè el/la lector/a ja l'ha copsada, sens dubte. Però avesats com estem a les passades dels traductors automàtics, ja ens adonem que ni perills ni morbo, la cosa era més prosaica.

L'autor/a de l'anunci l'havia fet primer en castellà, però s'oblidà de posar-hi un accent, hi aplicà el traductor automàtic i este, obedient, de "Juegos en ingles" traduí "Jocs en engonals". I ben equívoca va ser també la notícia d'un altre web que començava amb "Natalie Portman, l'actriu fesol", del castellà "judía". Per poc li diu "bajoca".

Sort que no era una nota governamental, que haguera pogut provocar un conflicte diplomàtic, perquè els jueus i les jueues poden tindre virtuts o defectes, però de bajoques en tenen ben pocs. I un bon puro es degué fumar el responsable d'una notícia de premsa del web de la Presidència de la Generalitat catalana, que va informar que "Els consellers acudiren a la recepció amb les seues manilles". Solució: revisar bé les traduccions. I millor encara: escriure directament els comunicats en esta llengua.
 
 

10)

 
 
Publicat en la pàgina web de la ACV Tirant lo Blanc
 
 
Dotat amb 3.000 euros de premi.
 
Termini per a presentar projectes fins al 8 d'octubre del 2011
 
En el marc del seu vinté aniversari, l'ACV Tirant lo Blanc convoca el I Concurs d'idees per a fomentar l'ús del valencià en qualsevol àmbit social. L'objectiu del concurs és promoure projectes que tinguen per finalitat fomentar l'ús del valencià mitjançant actuacions adreçades a un àmbit social determinat (joves, nouvinguts, infantesa, jubilats, universitaris, etc.), a un sector econòmic concret (empresa, comerç, noves tecnologies, indústria audiovisual, hostaleria, etc.) o a la població en general.
 
El concurs està dotat amb 3.000 euros de premi, i el termini per a presentar els projectes finalitza el 8 d'octubre del 2011. Poden presentar projectes tant persones a títol individual com entitats sense ànim de lucre i empreses privades.
 
Consulteu les bases. Podeu demanar més informació al c/e projectes@tirant.org o al tel. 607 632 248.
 

11)

Enllaços d'interés

 
Publicat en VilaWeb dijous 30 de juny del 2011
---------------
Publicat en VilaWeb dijous 30 de juny del 2011
---------------
Publicat en e-notícies dijous 30 de juny del 2011
---------------
El TERMCAT publica en línia el Diccionari de geografia física
---------------
---------------
---------------
Publicat en VilaWeb dilluns 4 de juliol del 2011
---------------
Publicat en VilaWeb dimarts 5 de juliol del 2011
Publicat en el blog Extrem Sud del País Valencià: d'Elx a Guardamar dimecres 6 de juliol del 2011
D'un viatge a València: la reunió amb el comité d'experts de la Unió Europea al Centre d'Octubre
http://extremsud.blogspot.com/2011/07/dun-viatge-valencia-la-reunio-amb-el.html
---------------
Publicat en el diari Levante-EMV dimecres 6 de juliol del 2011
Podeu traduir el text amb www.internostrum.com
---------------
---------------
Cursos anuals de formació de traductors, ajustadors i lingüistes especialitzats en doblatge
Tota la informació a www.ecad.cat, a info@ecad.cat i al telèfon 93 445 71 95
---------------
 

12)

 
 
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 54)

La plàcida escolta entre amants i enamorats

Ramon Sangles i Moles

La plàcida i refinada escolta entre els amants i els enamorats és font d’inspiració i d’humanitat. Dos enamorats en la intimitat de la seva estança, o estirats sota un arbre o passejant per la platja acompanyats de la suau remor del mar, són un espectacle digne de presenciar.
 
En l’escolta que es tenen ell i ella s’endevina la síntesi de l’art d’escoltar i s’hi perfila la simbologia de la més alta i perfecta bellesa possible en l’esfera social dels humans. En la manera d’escoltar-se dos amants s’hi projecta el reflex de la vera consagració de l’un a l’altre. Tal escolta, en aquest món ultrapassa tota altra dimensió comunicativa.
 
Per a anar més enllà de l’escolta terrenal dels amants, per a més perfecció i plenitud, hem de donar impuls a la volada de la fe i endinsar-nos en el paradís celestial. Allà hi trobem novament els amants en un estat ebri d’escolta, sublim i ple a més no poder de bellesa, d’atracció, de delicadesa, d’exquisitat. En aquesta terra, tal realitat solament és comprensible, creïble –i experimentable!– pels esperits altament refinats i bojos d’amor.
 
 
13)

Comunicació presencial: situació comunicativa

 

Joan Tudela

 

No és el mateix una boda que un funeral. No és el mateix una conversa amb una sola persona que una intervenció en públic. No és el mateix una negociació que una festa. No és el mateix una inauguració que una sessió de pluja d’idees. No és el mateix una campanya d’unes eleccions sindicals que un partit de futbol. Hem de ser conscients de la situació comunicativa en què ens trobem i adaptar-nos-hi plenament.

 

Del llibre Llengua i comunicació.

joantudela@periodistes.org

 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net 
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net