Butlletí número 42 (divendres 01/07/2011) - Continguts
triats i enviats per Eugeni S. Reig
1) Eugeni S. Reig - alifacat
2) Eugeni S. Reig - ¿Manar a pastar fang?
3) Màrius Serra - Catxet?
4) Antoni Llull Martí - L'elecció, la
lectura i l'elegància
5) Pau Vidal - Bugadera
6) Pere Ortís - La parla de l'Urgell
(Lletra X)
7) Joan-Lluís Lluís - L'amo de tot el saber del món
8) Articles d'Albert Pla
Nualart
9) J. Leonardo Giménez - Per què no
calles?
10) Enllaços
d'interés
11) Ramon Sangles i Moles -
Hem de saber escoltar els
nens
12) Joan Tudela - Comunicació
presencial: estil personal de comunicació
1)
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i
de hui d'Eugeni S. Reig
alifacat
Ple d'alifacs. Que patix molts
alifacs.
La tia Roseta està molt
alifacada. |
En valencià
també es diu: xancós
La llengua
estàndard sol emprar: xacrós
En castellà es diu:
achacoso
2)
Article publicat en EL PUNT
dilluns 13 de juny del 2011
¿Manar a pastar fang?
Eugeni S.
Reig
Dimecres 13 de maig d'enguany, J. Leonardo Giménez, en un article
publicat en el diari Levante-EMV titulat Manar carabasses escrivia:
«Més destrossa lingüística, encara, va representar, en la triomfadora
sèrie mencionada [es referix a L'Alqueria Blanca], que el capellà don Cipriano
diguera que "Ja he manat la carta" o "Mana'l a pastar fang", en comptes de "Ja
he enviat la carta" o "Envia'l a pastar fang". Calc relleig, d'última fornada i
d'autèntica subordinació lingüística, al qual s'ha referit el precitat
lexicògraf [es referix a mi] en un article publicat en este mateix diari i en
altres, on criticava la permissivitat i deixadesa de Canal 9 davant les
interferències, amb la precisió i la solidesa argumental que el
caracteritzen.»
En efecte, jo vaig publicar en el setmanari EL PUNT (edició del País
Valencià –quan encara es publicava en paper– el 3 d'agost del 2008), en el diari Levante-EMV (el 22 d'octubre del
2008) i en el periòdic Ciudad de Alcoy (el 7 de juny del 2009) un article
titulat Desgavell lingüístic en Canal 9, en el qual vaig escriure: «En el
capítol de L'Alqueria Blanca –la telenovel·la que cada nit de diumenge s'emet per Canal 9–
corresponent al 6 de juliol
del 2008, hi ha un moment en què el capellà, mossén Cipriano, en una conversa
telefònica que manté amb un altre capellà, parla de “manar cartes”. Animalada
lingüística més bestial que eixa no l'havia sentida mai de la vida. Ara resulta
que les cartes no hem d'enviar-les, hem de manar-les. Clar, com que en castellà,
les cartes “se mandan”, doncs ¿quina cosa podem fer els valencians més que
manar-les? Això és una bestiesa apoteòsica, d'antologia, de les que fan època.»
En el setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) vaig publicar el 22 de juliol
del 2008 un altre article titulat El valencià canalnouer en el qual
escrivia: «En el capítol de la
telenovel·la L'Alqueria Blanca
emés la nit del diumenge 13 de juliol del 2008 –darrer capítol de la temporada,
per cert– el capellà, mossén Cipriano, diu “manes a pastar fang”. Una altra
vegada el valencià castellanitzat de Canal 9 comet la bestialitat apoteòsica
d'emprar el verb manar amb el
significat de 'trametre'. El verb manar, en valencià, té únicament i
exclusivament el significat de 'donar ordes'. Per al significat de 'trametre'
hem d'usar imprescindiblement el verb enviar.» El mateix article el vaig
publicar en el periòdic Ciudad de Alcoy el 21 de juny del 2009 amb el títol
El valencià de RTVV.
En el
meu centre de salut, en el carrer de Guillem de Castro de la ciutat de València,
enfront mateix de les torres de Quart, hi ha un cartell de la Conselleria de
Sanitat de la Generalitat. En el cartell podem llegir la frase literal “Mana un
missatge SMS”. Supose que el mateix cartell deu estar en tots el centres de
salut de la Comunitat Valenciana i, a hores d'ara, la barbaritat eixa de “mana
un missatge SMS” l'han d'haver llegida ja milers de valencians i els que la
llegiran encara.
Els
mitjans de comunicació tenen una força considerable. La gent, les paraules i les
expressions que sent en la televisió, pensa que són correctes i les copia. Ja
veieu que comença Canal 9 “manant cartes” i “manant a pastar fang” i,
immediatament, la Conselleria de Sanitat es posa a “manar missatges
SMS”.
No sé
si val la pena que ens esforcem escrivint articles explicant aquestes qüestions
lingüístiques i publicant-los en la premsa perquè ningú ens fa gens de cas.
Potser siga millor enviar-los a tots allà a on brama la tonyina i dedicar-nos a
altres coses més agraïdes i menys frustrants.
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI
dijous 30 de juny del 2011
Motacions
per Màrius
Serra
Catxet?
Acaba de sortir un nou volum de la col·lecció “La
ciutat del Born, Barcelona 1700”, editada per l'Ajuntament de Barcelona. Si
establim un paral·lelisme amb la triple distància que Occident ha fixat per
parlar d'Orient, la memòria històrica que permet la recuperació del recinte del
Born seria Mitjana, essent la Pròxima la del segle XX i la Llunyana la de
l'època de Ramon Llull. Aquest sisè volum va de Llengua i
literatura i una de les
aportacions més interessants és la llarga llista de paraules catalanes que no
consten a cap diccionari, recuperades per l'historiador Albert Garcia Espuche
gràcies a la literatura notarial. Moltes provenen dels arts i oficis. Eines de
sabater com l'arrencatatxes o la brunyeta, o eines d'argenter com el tambalet o
la bavera. Em crida l'atenció el catxet (joia). Garcia Espuche extreu “un catxet
d'or” d'un inventari de Miquel Riber (1676). Per un d'aquells atzars lingüístics
els diccionaris terminològics del Termcat inclouen el gal·licisme
caixet (del francès
cachet) per
designar la “cotització d'un artista en el mercat de contractació”. Si l'artista
fes música de tres segles enrere potser ens ompliria de joia i el seu caixet
seria un catxet d'or.
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES
PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma,
2009, pàg. 189)
L'elecció, la lectura i
l'elegància
Antoni Llull
Martí
El verb llatí legere, que en principi significava ‘collir' i
‘recollir', produí una sèrie de derivats que al seu torn es transformaren en paraules conegudes
de tothom, però que molt poques persones saben que estiguin relacionades entre
elles. Ja en llatí, s'amplià considerablement la significació d'aqueix
verb, que a més de la dita prengué les accepcions de ‘escollir, triar', i ‘destriar',
que referit a les lletres escrites es deia de l'acció d'interpretar-les i reconèixer
els mots que formaven, és a dir, ‘llegir'. Legir (llegir) en català molt antic
significava també ‘triar', però finalment quedà per a l'exercici de la lectura. El
participi de legere era lectum, de la rel del qual sortiren lector i
lectura. En anglès s'usa el mot lecture, però amb el sentit de ‘lliçó' o ‘conferència'.
D'una variant de legere, elegere, prové elegir, mot que ha
tingut més fortuna en castellà que en la nostra llengua, al costat del més popular
escoger, germà del nostre escollir. A Mallorca, solem preferir triar, i en
francès, amb tot i que tinguin élire
(forma provinent d'eligere, variant d'elegere), el mot
usat normalment per ‘triar' és choisir germà de l'anglès choose, d'origen
germànic. Un mot que ha tingut molta difusió internacional és el francès élite, procedent
d'élire, adaptat al català amb la forma elit, de pronunciació prou acostada a la
francesa.
Més sorprenents encara són els derivats del mateix verb legio
‘legió', amb el sentit de ‘soldats escollits', ‘tropes selectes', i elegant, que
es troba, talment o amb forma molt semblant, en moltes llengües europees, adoptat de mot
llatí elegans, emparentat amb el verb que vinc comentant. Elegant i elegància
ja eren usuals en la nostra llengua per devers el segle XIV, però només com a
paraules cultes, i crec que fins entrat el segle XX no es feren populars. No
record que mossèn Alcover les usàs mai a les Rondaies. Les princeses i dames
distingides d'aquests contes populars, o altres heroïnes, podien esser garrides,
belles, ben taiades, gentils, plantoses, galanxones, xerevel·les, i els joves galans,
plantosos, gaiards, ben taiats, garrits, llambriners, però mai
elegants.
5)
Publicat en el llibre EN PERILL
D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal
(Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 28)
Que la bugadera s'hagi quasi extingit en sentit literal, si
més no per aquests verals, segurament és una sort: hi ha poques coses tan
feixugues com rentar roba a mà (tot i que el nom encara val pels treballadors
d'establiments on et fan la bugada a tant la peça). Però no seria just que
s'extingís també en el metafòric, en benefici de sa cosina la xafardera, perquè
el noble esport de desenvolupar la fantasia a base de malparlar dels altres i
embolicar la troca continua tan viu com sempre.
«Montserrat [al públic]: És que aquest notari és molt
bugadera... Ai! Us obriré el cor com només l'he obert a la mamà, a la senyora
Pebrots, al padre Fernandu, a la meva cunyada, a la Consol Benet, a la Martita
Cisternas, a la Carlotita... Són nou anys, nou!, que el meu llit només
l'escalfen una nina Mariquita Pérez i un grapat de somnis pansits...» (Terenci
Moix, Tartan dels micos contra l'estreta
de l'Ensanxe, 1974).
Iepa-la!
A més de perpetuar l'antiquíssim conreu de la maledicència,
la bugadera té una altra virtut no reconeguda: és la responsable de la coneguda
frase feta ‘trencar el glaç'. En llocs de terra endins com ara Vallderoures o
Vallbona de les Monges a l'hivern hi fa un fred que pela. Quan, de bon matí, la
primera bugadera baixava amb el cove ple de roba es trobava el safareig públic
cobert amb una lleugera capa de glaç, atès que l'aigua hi és gairebé estanca.
Rompent, doncs, aquesta capa superficial no tan sols donava inici a la feina
sinó també a la xerrameca amb les altres bugaderes que anaven arribant,
activitat que caracteritza l'ofici i d'on va prendre origen l'expressió en
qüestió. Per saber qui havia estat la més matinera, una tocatardana podia
preguntar, per exemple, “Qui ha estat que ha trencat el glaç,
avui?”
6)
La parla de l'Urgell
Pere
Ortís
Vocabulari
En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies
de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i
per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un
exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin
eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.
Xafallós. Que enraona brut, confonent les esses amb la xeix o la zeta
castellana.
L'amo del bar és murri i xafallós.
Xafar. Pronunciar.
Mira com s'ho xafa ell!
Xafarnec. Cosa llorda, aixafada, viscosa.
No m'ho minjaré això, és un
xafarnec!
Xafatolls, aixafatolls. Sapastre. Maldestre. Esgarriador de coses.
S'hi ha posat el xafatolls i ho ha fet malbé
tot.
Xalanguer. Vistós, extremat.
Alça, quina brusa més xalanguera
que portes!
Xalar. Gaudir. Passar gust. Divertir-se. Passar-s'ho bé.
Xalem més, gronxant-nos!
Xamba. Sort, casualitat.
Ves quin encert, quina
xamba!
Xambrada. Menjar de camp.
Ahir vam fer una xambrada
fabulosa.
Xamellot. Grapat de cabells.
El cafre li arrencà un xamellot
del cap.
Xanguet. Fang prim i aigualit.
Ha plogut i al carrer hi ha un xanguet que empastifa tot el
calçat.
Xanxa. Folga. Facècia. Acudit. Gràcia.
Tothom parlant de va de bo i tu fent xanxes.
Xanxull. Xanguet. Aigua bruta.
Nens, sortiu
d'aquest xanxull!
Xapó. Aixada grossa.
Amb el xapó agafaràs més
terra.
Xarquí. Llim. Llot. Llac.
El fons de la bassa és ple de xarquí.
Xaveta. Seny.
Perdre la xaveta.
Xefla. Cassolada amb molta cosa. Menjada abundant i
festosa.
Han celebrat la cacera amb una bona xefla.
Xera. Flamarada feta amb branquillons.
Quin fred que tinc! Fem una xera!
Xerar. Encendre.
Tu, noi, xera'm la cigarreta.
Xerrameca. Xerrera. Garola.
Els col×legials feien xerrameca, esperant el professor.
Xerricar. Beure a galet tot fent petar la llengua.
Fem una xerricada, noi.
Xicra. Tassa petita.
Assaborir una xicra de cafè negre.
Peça de vidre on lliguen els fils elèctrics.
Ha trencat un xicra d'un cop de pedra.
Xinalla. Grup de marrecs, quitxalla, mainada.
Aquests berenars són per a la la xinalla.
Xinar. Estirar els cabells.
Aquest galifardeu sempre xina la nena.
Xinxullar. Xinxollar. Sacsejar un líquid.
Nen, no xinxullis el safareig.
Xipella. Calçat amb sola de fusta i betes.
A les festes no s'hi va, amb
xipelles.
Xiribec o giribec. Nyanyo. Trep. Trau.
S'ha fet un xiribec i li'n surt molta sang.
Xirigar. Girigar. Guinyolar.
L'anguila li mossegà el dit i com xirigava,
xiquet!
Xirigot o xerigot. Sèrum o aigua que resta després de fer el
formatge.
Aquet xirigot el donem als
porcs.
Xitxa. Infantil per carn.
Acaba't la xitxa, rei, tan bona
que és!
Xocar-la. Encaixar la mà.
Xoca-la, noi!
Xollar. Tondre.
Les ovelles les xollen a cal xollador.
Fúmer. Engalipar. Entabanar. Ensarronar.
Aquest, a la que bades, ja t'ha xollat.
Xolla. Grenya.
El bordegàs portava les xolles empolsinades.
Xon -na. Xarxó. Mal engiponat. Llord. Brut. Espellifat.
És una dona xona.
Xop. Moll. Amarat.
Ha plogut i estic xop fins als ossos
Pollancre.
El canal estava ple de xops.
Xopar. Amarar.
Xopa el draps perquè no s'encenguin.
Xulla. Present que es porta, de les matances, a un altre.
Té, porta la xulla als de ca l'Oliva.
Xurar o xorar. Prendre. Pispar. Robar.
M'han xurat la cartera.
Xorra. Nyonya, deixadesa causada per la xafogor.
A la migdiada tinc xorra.
Xotolet. Gripau.
Sentir bagallar els xotolets.
Xotre. (eufemisme de fotre.)
Ja estem ben xotuts, ja!
Xurrupar. Xarrupar. Xuclar.
Nen, no xurrupis l'escudella.
Xut. Mussol.
Els xuts han cantat tota la santa nit.
7)
Publicat a
L'amo de tot el saber
del món
Joan-Lluís Lluís
Eren dos mil xinesos i durant anys van treballar
plegats a crear la més gran enciclopèdia de la història de la humanitat. I ho
van fer tan bé que sols la irrupció d'internet, amb la magnífica Viquipèdia, ha
aconseguit de debò superar-los, sis-cents anys més tard... Sota l'impuls de
l'emperador Ming Yongle, aquests dos mil xinesos, savis de totes les disciplines
conegudes, van elaborar a l'inici del segle XV aquesta enciclopèdia anomenada
Yongle Dadian, veritable monument a les coneixences humanes, garbellades
per la filosofia confuciana. Em costa una mica imaginar com podien treballar dos
mil savis xinesos, com es van organitzar, com es van repartir la feina, com van
prendre les decisions més crucials: què incloure?, què excloure? Com van, o no,
adoptar estils descriptius similars, per tal d'unificar el conjunt de l'obra,
com van resoldre la immensa quantitat de dubtes que devien tenir sobre una
infinitat de temes... Potser, però, que aquesta manca d'imaginació meva és
deguda al fet de ser un ciutadà europeu del segle XXI, que pensa amb criteris
europeus del segle XXI, però que, en el segle XV de l'imperi xinès, les coses
eren més simples, potser que els dogmes establerts i el poder polític impedien
els savis de fer-se algunes preguntes enutjoses i, sobretot, de transcriure-les.
El món confucià és un món equilibrat però no gaire obert als
canvis...
Aquesta ignorància meva no m'impedeix d'admirar
aquesta empresa, aquest treball que podríem qualificar de faraònic, i que
imagino silenciós però hiperactiu, a les ordres d'un emperador que, pel que
sembla, considerava com un deure envers el seu imperi congregar tot el saber
disponible en un lloc únic. I dic lloc perquè el volum d'aquesta enciclopèdia
podria fer-lo semblar més a un lloc geogràfic que a un objecte: quaranta metres
cúbics... Com que les xifres solen agradar a les ments europees del segle XXI,
sempre que s'esmenta aquesta enciclopèdia se citen aquestes: era constituïda per
gairebé vint-i-tres mil rotllos, repartits en onze mil volums, i tractaven de
vuit mil temes diferents, redactats amb un total aproximatiu de cinquanta
milions de signes xinesos... Sembla que aquesta monumentalitat va fer que fos
impossible emprar per a la seva reproducció el mètode d'impressió sobre fusta
inventat uns quants segles abans i, per tal de protegir aquest saber,
l'emperador Ming Yongle va ordenar que se'n fes una còpia manual, que va ser
realitzada al cap de sis anys suplementaris de feina intensa dels escribes
imperials.
Avui, queden uns centenars d'aquests volums, la
resta va anar desapareixent, en incendis o per descura de règims menys propensos
a la problemàtica del saber. Es diu, potser més com una llegenda que com a
hipòtesi històrica, que l'emperador Ming Yongle –el mateix que va concebre la
famosa Ciutat Prohibida de Pequín– va ordenar que l'enciclopèdia original fos
enterrada amb ell. Si fos veritat, podria significar que aquest monarca
considerava aquest saber universal que va intentar aplegar com una mena de
propietat privada. I que la seva ambició no era de garantir la pervivència de
les coneixences, sinó d'aplegar-les com a símbol del seu poder personal, com a
eina i com a arma per mantenir i eixamplar els dominis imperials. En aquest cas,
doncs, el Yongle Dadian no seria de debò una enciclopèdia –que
significa, etimològicament, «instruir en cercle»–, seria més aviat un secret
d'estat, un monòlit atrinxerat destinat a l'ús exclusiu del seu concebedor, amo
únic i gelós de les coneixences compilades.
8)
Articles d'Albert Pla
Nualart
(Setmana del 13 al 17 de
juny)
No es poden llegir de franc més que tres articles
cada dia, així que per a llegir gratuïtament els cinc d'Albert Pla Nualart ho
heu de fer en dos dies, tres un dia i els altres dos a l'endemà.
Publicat en el diari ARA dilluns 13 de juny
del 2011
-------------
Publicat en el diari ARA dimarts 14 de juny del 2011
-------------
Publicat en el diari ARA dimecres 15 de juny
del 2011
-------------
Publicat en el diari ARA dijous 16 de juny
del 2011
-------------
Publicat en el diari ARA divendres 17 de juny
del 2011
-------------
9)
Publicat en el diari Levante-EMV divendres
17 de juny del 2011
http://www.levante-emv.com/panorama/2011/06/17/per-calles/816742.html
J. Leonardo
Giménez
Tots recordem el famós "Y tú por qué no te callas?", que va
amollar el rei Joan Carles I a l'histriònic president de Veneçuela, Hugo Chávez,
per les opinions que este formulava sobre l'expresident del Govern espanyol José
María Aznar en una cimera de mandataris hispanoamericans. Eixa forma pronominal
del verb és acceptable en el segon idioma de la família reial (com se sap, el
primer, "patriòticament", és l'anglés), però en la nostra llengua el verb
"callar" no du adjunt cap pronom feble de la mateixa persona que el subjecte,
encara que eixe calc espuri, malauradament, va colant-se en la parla de molts
valencians.
Si el rei d'Espanya haguera heretat la llengua
del que potser era el seu rebesavi biològic (segons cròniques oficioses), el
capità Enric Puig Moltó, natural d'Ontinyent, i l'exabrupte l'haguera dirigit al
mandatari executiu d'Andorra, en una molt imaginària cimera peninsular, la
frase, ja lapidària, haguera sigut "I tu per què no calles?". Tot deixant anar
moltíssim la imaginació, és clar (veg. Puigmoltejo en Google). Per tant, frases
com "Sempre es calla quan toca parlar", "Em calle per no discutir", "Els direm
que es callen" són calcs innecessaris que cal bandejar. Sobretot s'han d'evitar
en les sèries televisives en valencià, on sembla que es dediquen a promocionar
interferències i canvis lingüístics gratuïts que van adulterant la nostra
parla.
La forma genuïna d'eixes frases, pel que fa al
verb, és "Sempre calla quan toca parlar", "Calle per no discutir", "Els direm
que callen". Si recorrem al refranyer, que és quasi sempre una certificació de
genuïnitat, el verb "callar", en les sentències, frases fetes, dites i refranys,
mai és pronominal, i a més no s'han creat nous conceptes ni noves situacions
comunicatives que en demanen una forma pronominal.
En molts pobles de la Ribera es pot sentir un
aforisme (que l'haguera subscrit perfectament Groucho Marx) antic i molt savi,
alhora que actual per a moltes situacions: "El que tinga més coneixement que
calle". Naturalment sense pronom.
10)
Enllaços
d'interés
Article publicat el 2006 en el número 24 de la
revista L'Espill (Universitat de València)
Francesc Viadel
----------------
Manuel Sanchis Guarner-Cabanilles
Isabel-Clara Simó
----------------
Publicat en VILAWEB dimarts 21 de juny del
2011
----------------
Publicat en el diari Levante-EMV divendres 24 de juny
del 2011
Josep Lluís
Bausset
----------------
Publicat en el diari ARA diumenge 26 de
juny del 2011
El
PP posa setge a l'ensenyament en català: Camps elimina les línies en valencià /
Bauzá suprimeix Política Lingüística
http://www.ara.cat/ara_premium/cronica/PP-Camps-Bauza-Politica-Linguistica_0_506349454.html
----------------
Oberta la preinscripció per al curs 2011-2012 del màster
d'Ensenyament de Català per a l'Acolliment
Lingüístic
Trobareu la butlleta de preinscripció a http://filcat.uab.cat/mecal
----------------
Publicat en el
blog de Víctor Alexandre dijous 30 de juny del
2011
Víctor Alexandre
----------------
11)
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART
de Ramon Sangles (2a edició, Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg.
53)
Hem de saber escoltar els
nens
Ramon Sangles i
Moles
«Si no canvieu i no us feu com els infants, no entrareu pas en el regne
del cel» (Mt 18,3). Són paraules de Jesús. I és clar que ens hem de fer
com els infants, perquè en els petits hi ha la innocència i la puresa;
ells diuen les coses tal com les veuen, sense subterfugis (recordeu el conte
El vestit de l'emperador, d'Andersen, on, per por de passar per panoli, ningú no va dir res en veure l'emperador en roba interior, fins que una
nena molt petita va cridar: «L'emperador va
despullat!»).
Diem que els nens no escolten, i no ens adonem que en el fet
d'escoltar-los hi ha la millor manera d'ensenyar-los a escoltar. Aquesta escolta,
sempre pacient, serà, doncs, la millor estratègia per a educar-los,
pujarlos bé, alliçonar-los i fer-los madurar.
Escoltar els nens és escoltar la veu de la innocència, una veu que ens
fa concebre la vida amb uns altres paràmetres a aquells a què la
societat ens ha acostumat. A mesura que ens fem grans ens tornem massa
calculadors, massa malfiats, massa complicats.
Escoltar els nens rejoveneix i fa tornar flexibles i sensibles els
esperits enrigidits i esquemàtics. En aquest món tan ple de decepcions i de
gent sense il·lusió ni imaginació convenen cures d'estar amb els nens,
jugar-hi i escoltar-los.
Comunicació
presencial: estil personal de
comunicació
Joan Tudela
Tothom té el seu estil personal de comunicació. Però gairebé ningú no
s'atura a analitzar-lo per ser-ne ben conscient. La nostra manera d'escoltar, de
parlar, de gesticular, de vestir, de seure, de mirar, de llegir, etcètera,
conformen el nostre personal estil de comunicació. L'hem de conèixer, primer de
tot. Després, sense perdre la nostra personalitat, ampliar-lo (per exemple, si
algú parla llarg, cosa que no és ni una virtut ni un defecte, ha d'aprendre
també a parlar breu). Finalment, sense deixar d'exercir de nosaltres mateixos,
perquè no som pas actors dalt de l'escenari d'un teatre, hem d'adaptar-nos a
cada interlocutor i a cada situació comunicativa.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net