Article publicat en la revista El Temps, núm. 1409, de 14 de juny de 2011
Monolingüisme per decret
Diguem-ho clar: la proposta de decret del Govern Valencià del PP no és
promoure el plurilingüisme. La finalitat és just la contrària: el monolingüisme
castellà per defecte. Això sí, disfressat de modernitat, amb molt de bombo per a
l'anglès. L'embolcall és fashion; el contingut, enverinat. Vegem per
què.
En primer lloc, l’única llengua en què s'ha difós la proposta de decret
ja dóna una pista de com aniran la resta de coses: només en castellà. No he vist
enlloc la versió en català, ni tampoc en anglès. Però el contingut encara és
molt pitjor. En el preàmbul s'afirma literalment que “els programes d'educació
bilingüe [...] han permès donar una empenta a l'ensenyament del valencià [...]
però les circumstàncies socials, polítiques i econòmiques [...] obliguen a
superar un model actual que no sempre garanteix la presència equilibrada de les
llengües oficials”. És a dir, com que s'ha avançat massa en l'ensenyament del
català ara toca redreçar l’anomalia i recuperar la supremacia del
castellà.
Una altra novetat és la introducció de l'exempció de l'assignatura de
valencià al territori de predomini lingüístic valencià. Fins ara qualsevol pare
o mare la podia demanar en el territori de predomini lingüístic castellà. Ara
també ho podrà fer en el de predomini valencià. I compte que no parlem de
l'ensenyament en valencià sinó de valencià. Com s'explica, doncs,
que un decret que pretén assegurar el plurilingüisme permeta eximir d'una
assignatura i precisament de llengua? I per què sols d’una i no del
castellà i l’anglès?
L'article 2.6 recull una altra de les regulacions més perilloses: “la
llengua materna predominant entre l'alumnat en què es vehicularan els àmbits
d'actuació en l'educació infantil la determinarà la Conselleria [...] després
que en cada centre docent es faça una consulta de caràcter orientatiu i no
vinculant a tots els pares, mares o tutors". És a dir, que la Conselleria
s'atorga el dret a decidir la llengua en què s'ha d'impartir la docència en cada
centre, això sí, en funció de la “llengua materna” i no del
territori.
Aquestes previsions tenen uns resultats ben clars si les combinem, per
exemple, amb les de l'article 7, on es regula que “el professorat emprarà en
l'aula la llengua materna predominant entre l'alumnat [...] si bé haurà de tenir en compte la
llengua de l'entorn social”. Notem que en aquest cas, com en l'article 2.6, ja
no parla de predomini lingüístic sinó de “llengua de l'entorn social”, un
concepte nou que fins ara no s'havia fet servir en cap norma legal. L'aplicació
d'aquests preceptes a València, Alacant, Elx i les seues conurbacions poden
significar l’eliminació del valencià en qualsevol dels seus col·legis.
I, per rematar-ho, mai més ben dit, cal parar esment al pervers sistema
de distribució de la llengua vehicular en les matèries. Les socials, la història
i la natura, en valencià. Les matemàtiques, les tecnologies, la física i la
química, en castellà. La resta de matèries les determinarà el Consell Escolar
mitjançant un projecte lingüístic de centre, però serà la Conselleria qui
finalment l'ha d'“autoritzar o aprovar”.
I on queda la introducció de l'anglès en les matèries del suposat
subject matter del decret? S'hi preveuen dos programes: el plurilingüe
inicial i l’avançat. Doncs bé, en l'inicial l'única assignatura en anglès és la
d’anglès i en l'avançat, on es puga: les matèries que no s'han d'impartir
obligatòriament en castellà o en valencià.
Clar i català: el Govern valencià pretén vendre l’embolcall cool
i fashion del plurilingüisme equilibrat valencià-castellà-anglès al
33 %. Però, de plurilingüisme, ni mitja paraula. L’anglès fa de cirereta
plurilingüe: justifica el rètol però ni hi té presència clara ni sobretot mitjans per
a impartir-lo. La resta del “plurilingüisme equilibrat” es resol així: eximir de
l'estudi del valencià (sols del valencià) amb la simple petició dels pares;
substituir el concepte de predomini lingüístic territorial pel nou de “llengua
de l'entorn social”; control decisori i directe de la Conselleria centre a
centre i una curiosa fixació dirigista en les matèries que indica cap a on ens
vol portar: les considerades socialment més rellevants, en castellà; i la resta,
si l'entorn social i la Conselleria ho permeten, es podran fer en valencià. I,
si no, també en castellà. Tres llengües en equilibri plurilingüe? ¡Una, grande y
libre!
Alfons
Esteve
Publicat a indirecte.cat dimecres 15 de juny del 2011
Si es vol la llengua catalana salvar, aquesta s’ha d’IMPOSAR
Joan Lladonet
Article publicat en el CIUMENGE, suplement dominical del periòdic CIUDAD DE ALCOY, diumenge 20 de juny del 2010 (pàgina 16)
Article publicat en EL PUNT dilluns
25 d’octubre del
2010
Publicat en
http://www.migjorn.cat/historic/20101110.466.html
Política, politologia i politòleg
¿Què
significa la paraula política? Segons
el DIEC «ciència i
art de governar, que tracta de l’organització i de l’administració d’un estat en
els seus afers interiors i exteriors». La definició és molt adequada a la seua
etimologia, ja que política deriva de
la paraula grega πόλις (pronunciada
'polis') que significa 'ciutat' i també 'estat'. Però durant l’edat mitjana la política era l’art de comportar-se de
manera educada, polida, cortesa, delicada, gentil. Joan Coromines en el seu DECat (VI, 646b43) escriu: «Res
d’estrany, doncs, que sobretot a Val. i Mall. s’anomeni polític –germà polític, pare polític– com en cast., el parent
per afinitat, el qual tractem amb més miraments formularis [...]» Eixe
significat medieval de la paraula política ha arribat ben viu fins al
segle xx, però actualment, per
desgràcia, em fa l’efecte que s’ha perdut per complet. Política, avui en dia, significa només
'art de governar' i alguns li donen un cert sentit pejoratiu. Ja sabeu l’acudit
que diu: “veges tu si és roín la política que a la sogra li diuen mare
política”.
I les paraules
politologia i politòleg ¿què
signifiquen? Si les cerquem en el Diccionari de l’Institut d’Estudis
Catalans, l’únic diccionari normatiu de la nostra llengua –per ara–, no les
trobem, ni en la primera edició ni en la segona. Tampoc les trobem en el Diccionari Català-Valencià-Balear ni en
el Diccionari etimològic i complementari
de la llengua catalana de Joan Coromines. Si les cerquem en el Gran
diccionari de la llengua catalana de la Fundació Enciclopèdia Catalana
(1a edició, Barcelona 1998) sí que les trobem. Les
definicions són, respectivament: «ciència que té per objecte la política» i
«persona versada en politologia». En català tenim més de cent paraules acabades
en –ologia, totes elles denominacions de ciències o de disciplines que
estudien qüestions determinades. Però de la mateixa manera que de música
fem musicologia, de bacteri, bacteriologia o de
lèxic, lexicologia, de política hem de fer
politicologia. El DIEC recull politicologia i politicòleg que definix, respectivament,
com «ciència que estudia la política o les relacions de poder de la societat» i
«persona versada en politicologia», però no arreplega politologia ni politòleg. El GDLC també arreplega politicologia i politicòleg, però com a
formes secundàries, ja que remeten a politologia i politòleg. Cal aclarir que en les tres
edicions del Diccionari de la llengua
catalana de l’Enciclopèdia (1982, 1988 i 1993) –quan encara no duia el títol
de Gran– trobem únicament i
exclusivament politicologia i politicòleg. Tant el Termcat com el
Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià de l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua arrepleguen politicologia però no
politologia, en canvi arrepleguen politicòleg i politòleg, cosa que trobe incongruent.
Serà molt interessant saber què farà el futur Diccionari normatiu del
valencià de l’AVL.
El pas
de politicologia a politologia es produïx pel fenomen
fonètic anomenat haplologia que podríem definir com l’eliminació de determinats
fonemes en una paraula que fan que aquesta esdevinga més curta. Açò passa,
normalment, quan apareixen consecutivament dos sons idèntics o molt semblants,
com passa en la paraula tragicocòmic
que, per aquest procés, passa a tragicòmic. Cal aclarir que la immensa
majoria d’haplologies es consideren formes deturpades i, per tant, completament
inadmissibles en un registre formal. De tota manera, hi han algunes haplologies
que han estat admeses com a normatives i, fins i tot, en alguns casos, com és el
de la paraula tragicòmic que he posat
d’exemple, són l’única forma normativa. La veritat és que, des del meu punt de
vista, politologia és una variant
formal francament mal formada. Pense que hauria de considerar-se una forma
deturpada, un vulgarisme, i no s’hauria d’admetre en la llengua culta, ja que
dir politologia en lloc de politicologia és, més o menys –no és
exactament el mateix cas–, com dir filogia en lloc de filologia. La paraula politologia, per ara, no és normativa i
jo, personalment, considere que no hauria de ser-ho mai. Però la cosa és,
francament, molt complexa. En primer lloc, els professionals que han cursat
estudis de ciències polítiques l’usen habitualment. En segon lloc, en les
llengües del nostre entorn (castellà, francés, italià, alemany), hi ha la
mateixa haplologia. La pressió és forta. Veurem quina de les dues formes
triomfa.
Si el
lector em permet unes gotes d’humor –sense intenció de molestar ni ofendre els
llicenciats en ciències polítiques ni cap altra persona– diré que, en bona
lògica, politologia només pot significar «ciència que estudia els
polits», és a dir, les aus de l’espècie Meleagridis
gallopavo. Com que aquest animal, en
la nostra llengua, a més de polit, també rep les denominacions de
titot, indià (o andià), i gall dindi, la
politologia hauria de tindre els sinònims titologia,
indiologia (o andiologia) i galldindiologia.
Josep Lluís Galiana
Les concentracions de dijous passat foren la primera pedra de toc del moviment de protesta contra el decret de pretés plurilingüisme de l'ensenyament valencià. Milers de persones isqueren arreu del país al caliu del manifest realitzat per Escola Valenciana, que acabava amb un rotund "Sí al valencià, sí al plurilingüisme, sí a la qualitat". En això hem d'insistir, bo i deixant clar que el nou model ni defén el valencià, ni garanteix l'aprenentatge de l'anglés, ni millora l'educació, sinó tot el contrari, com vaig tractar d'explicar la setmana passada. I ho dic en relació a algunes veus que s'han sentit darrerament, com la d'Andreu Boix, ahir mateix, segons el qual s'hauria d'aprofitar esta oportunitat per a implantar una línia única que acabara amb el teòric "efecte gueto" al qual estarien sotmesos els estudiants de les línies en valencià. Així, les dos úniques modificacions a introduir en el decret serien l'increment dels percentatges de la docència en valencià i l'obligatorietat d'usar esta llengua en els treballs i exàmens.
La postura, des del meu punt de vista, és d'una candidesa extrema. I per exemplificar-ho torne a l'exemple gallec que vaig emprar en la meua darrera columna. Què va passar a Galícia quan el PSOE i el BNG van introduir en 2007 un mínim del 50% de l'ensenyament en gallec? Hi hagué una intensa reacció social contra la mesura, encapçalada pel col·lectiu Galicia Bilingüe i per UPyD, que va servir d'excusa al PP per tal d'anul·lar aquell decret i introduir el mateix que ara es vol instaurar a la zona valencianoparlant de les nostres terres. Val a dir, d'una banda, el PP no admetrà la preeminència de l'ensenyament en valencià en una línia única, i, d'una altra banda, correm el risc de trencar el consens social establert entorn de la LUEV, que, tot i els entrebancs, ha tractat de garantir la llibertat dels pares a l'hora de triar la llengua de l'ensenyament dels seus fills.
En este sentit, a més a més, el suposat efecte de gueto no pot ser considerat com a tal, ja que el percentatge d'ensenyament en valencià en infantil i en primària arriba al 40% en l'àrea valencianoparlant (més d’un 50% en la xarxa d'escoles públiques). És ben cert que a ciutats grans, com València, Alacant o Elx, la ràtio és molt menor, del 6,5% al 22%, però, en general, el veritable problema és la manca de desenvolupament del sistema, que continua sense adaptar-se a la demanda dels pares. Així, a cada tram educatiu les línies en valencià disminueixen, no per manca d'alumnes sinó perquè la Generalitat Valenciana no garanteix una oferta suficient, com no es cansen de denunciar any rere any Escola Valenciana i l'STEPV. Per tant, més que amb un gueto ens trobem amb una clara situació de minorització davant la qual els governants valencians no només no posen solució, sinó que tracten d'agreujar-la.
És per això que, sense defugir el debat sobre l'ensenyament plurilingüe, el que sembla més urgent és garantir, com a mínim, el sistema vigent i reclamar-ne un ple desenvolupament i la seua millora. En eixe camí, una de les faenes més importants és la d'explicar al conjunt de la societat que el nou model proposat té unes mancances importantíssimes que no serviran per a acomplir els objectius que diu voler assolir. Ni garantirà realment un 33% de valencià (perquè simplement serà un 33% d'escoltar als professors en eixa llengua), ni servirà per adquirir el domini de l'anglés (amb la marginació d'assignatures sense importància i sense un ús vehicular), ni millorarà la qualitat de l'ensenyament (sotmés a un experiment fet a la babalà). En darrer lloc, per si fóra poc, eliminarà la llibertat d'elecció lingüística dels pares. Cal subvertir el llenguatge amb el qual es presenta el decret: no és plurilingüe ni representa cap oportunitat. Insistim-hi i no els legitimem, perquè no en tenen, de raó.