així
mateix
En una quantitat o
en un nombre considerable, relativament gran.
|
–¿I tenia prou diners per a fer front a tots eixos
pagaments? –Sí, en tenia així
mateix. |
Aquesta expressió és d’ús habitual a
Alcoi.
L’escriptor Enric Valor i Vives l’usa en la seua
prosa literària. Així, en la novel·la Sense la terra promesa podem
llegir:
|
–Us ajuda
així mateix el de Tivarri? –s’interessà Joan. –Es porta
molt bé –contà Roseta ja amb les llàgrimes quasi eixutes–; però ara, amb
Toni a la presó... Quin poc coneixement això de la
vaga? |
En la novel·
|
–Quedava així
mateix sulfat de coure, i els hem arruixats a temps –va comentar Llorenç
devanit. |
En la rondalla El xiquet que va nàixer de peus, també
d’Enric Valor podem llegir:
|
La cosa va
durar així mateix; de nit, encara hi havia crits, trons i barrafustades
per tot el palau, perquè la seua ira es desfermava contra
tot. |
I en la mateixa
rondalla, una miqueta més avant, trobem:
|
Descavalcà
d’un bot, lligà el cavall en una soca, davall un pilot espés de fullatge
que el defensava així mateix de la pluja que seguia caent, i ell es va
acostar a la llum. |
En valencià també es diu:
bastant, no poc
La llengua estàndard sol
emprar: bastant
En castellà es diu:
bastante
La lluna, la pruna
Hi ha una cançó popular molt coneguda que
fa:
|
La lluna, la
pruna, vestida de dol, son pare la
crida, sa mare no
vol. |
¿Quin
significat té aquesta cançó? Hi ha una interpretació freudiana que explica que
“la lluna, la pruna” és una xiqueta, que son pare la crida perquè vol mantenir
relacions sexuals amb ella i que sa mare el que no vol és que el pare mantinga
aquestes relacions incestuoses amb la filla. És una interpretació que considera
que eixes cançonetes populars són reminiscències d'una tradició oral
antiquíssima, que es pot remuntar fins al neolític, moment en el qual comença a
establir-se el tabú de l'incest que sempre s’ha considerat causa de degeneració
de l’espècie humana. Aquesta explicació freudiana la trobe complexa,
entravessada, rebuscada i estranya. Crec, francament, que eixa no és
l’explicació, encara que té lògica.
L’explicació verdadera podem trobar-la en boca d’alguns vells camperols
mallorquins que encara, quan canten la cançó, diuen “la lluna, la bruna”. Sense
cap mena de dubte, la versió original era eixa. La paraula bru s’aplica al color que és fosc,
obscur, negrós. Evidentment, la lluna, la
bruna és la lluna fosca, la que no es veu, és a dir, la lluna nova anomenada astronòmicament noviluni. És la fase de la lluna en la
qual els raigs del sol il·luminen la cara oposada a la que es veu des de
|
La lluna, la
bruna, vestida de dol, son pare la
crida, sa mare no
vol. |
Cançoneta que, originàriament, es cantaria quan hi havia lluna
nova.
Altres
versions són: «La lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li crida / i son
pare no ho vol», «La lluna, la pruna, / i el sol mariner, / son pare la crida, /
sa mare també», «La lluna, la pruna, / vestida de dol, / sa mare li pega, / son
pare no vol» i moltes més. Fins i tot he arribat a sentir: «La una, la
pruna...».
Considere que els valencians faríem molt ben fet si ens esforçàrem a
recuperar l’ús, tant en la llengua culta com en la parla quotidiana, del nostre
vocable ancestral bru i, a poc a poc,
deixàrem d’usar la paraula castellana moreno. Sobre la variant moré m’estime més no fer cap
comentari.
NOTA: Done les gràcies a tots els membres de la llista Migjorn per la seua ajuda i, de manera molt
especial, a Miquel Adrover i Mascaró, a Pere Saumell i Lladó i a Eduard Verger i
Hervàs.
Si tot allò intangible, per la seva essència mateixa, és un camp infinit obert a l'especulació –la qual cosa deu explicar l'èxit del pensament religiós–, és evident que la qüestió de l'origen de les llengües afavoreix la multiplicitat de teories. I la seva extravagància. Una extravagància a vegades entranyable i gairebé fascinant pel seu contingut poètic, encara que sigui disfressat de recerca racional. Així doncs, sense poder desprendre'm d'una certa emoció, convido un tal A. de Vertus a fer aquí un breu resum de la teoria que va desenvolupar a La langue primitive basée sur l'idéographie lunaire, que va publicar a París el 1864. Aquest assaig de més de cent pàgines porta com a subtítol: Principi dels idiomes antics i moderns que conté un vocabulari redactat en caràcters francesos i també apunts diversos a propòsit de les objeccions de diferents lingüistes eminents. La idea principal d'aquest assaig és que les llengües, totes les llengües, han estat creades a partir de l'observació de la lluna. L'autor ho planteja amb un to solemne i auster que no deixa cap dubte sobre el seu grau de seriositat, però, conscient de la novetat de la seva teoria diu saber que, «no serà acollida immediatament i podrà ser rebutjada». Ara bé, no sembla tenir cap dubte sobre el seu futur, i afirma que aquest llibre garantirà al seus fills «el benefici d'una descoberta el valor de la qual tard o d'hora serà apreciat».
Així doncs, l'observació de la lluna, atenta, repetida de generació en generació, va ser el motor de l'aparició del llenguatge, el qual va estructurar-se, arreu del món, al voltant de les característiques visibles d'aquest tan útil satèl·lit. He de reconèixer que m'ha costat entendre aquesta teoria, al punt que ara mateix encara no estic segur de poder explicar-la sense cometre algun error d'interpretació. Anem a poc a poc. Segons Vertus, el primer dia de lluna ha simbolitzat tot allò que és únic, però també, per extensió, el jo, el pare, el cap, etcètera, i totes aquests paraules vindrien de la manera com, en temps primitius, s'anomenava aquest primer dia –o primera nit– lunar. I això, en totes les llengües, encara que de manera deformada. De fet, dóna molts exemples de proximitats sonores entre llengües de famílies diferents que, cal dir-ho, semblen servir-li exclusivament quan l'atzar d'apropaments més o menys encertats li permet de confirmar la seva teoria...
Ara bé, la seva voluntat globalitzant és tan gran que també afirma que les paraules que serveixen a anomenar conceptes abstractes vénen de la lluna. Per exemple, el mot «dèbil», del llatí debilis vindria del nom de la punta de la lluna quan és més prima. Com sap com s'anomenava aquesta punta en els temps remots? Com sap tota la resta: per associacions d'idees relativament obscures, per vaivens entre francès, basc i malgaix, per reduccions fonètiques i supressions autoritàries de vocals que li fan dir que l'italià és la llengua europea que s'ha mantingut més propera a la «llengua primitiva». Aquesta llengua primitiva, de fet, no seria simplement la mare de totes les llengües, sinó que, «vestida diversament, encara serveix entre els homes». I la feina que proposa als lingüistes és de treure la roba que la cobreix per descobrir-la, per fi nua i pura. Vertus predeia un gran futur a la nova lingüística del qual era el concebedor, que havia de substituir la lingüística antiga «com l'alquímia dels nostres pares ha deixat lloc a la química moderna». I va desafiar els escèptics a demostrar-li que la lluna no ha servit a tot allò que deia que ha servit. I jo, és clar, no m'atreviria a intentar-ho.
Ens calen contes d'ara
Quim Gibert, psicòleg i coautor de
Removent consciències
El banyeta ha estat batejat de moltes maneres diferents:
diable, dimoni, el maligne, Llucifer, Satanàs, Mefistòfeles... Però la més
contundent és la que va prendre el nom del malfactor jueu indultat en lloc de
Jesús: Barrabàs. “Ets de la pell de Barrabàs!”, renyen els pares al minyó que no
creu, i per això fer barrabassades
mereix reprovació a qualsevol edat, ja que és sinònim de disbarats o accions insensates. La
barrabassada té parentes igual d’expressives, com ara la bertranada (‘bajanada’) o la jeremiada (‘lament exagerat, plany sens
fi’), però cap de tan descriptiva: fixeu-vos en la erra i la essa doblades,
senyal de fortalesa, enmig d’aquesta exclusivitat d’as, senyal d’insistència i
tossuderia. Els termes monovocàlics solen fer fortuna perquè impressionen més el
negatiu de la memòria: a la babalà, tiquis-miquis,
xup-xup.
«Coral, i fa riure, ha estat el meu amor sublim, pel qual ho he oblidat
tot i pel qual no he estat a temps de fer una barrabassada més grossa amb diners del banc... perquè m’ha substituït a temps per un
minyó amb braçalets. Dels diners de la casa, deu mil pessetes, n’ha sortit el
brillant, els viatges a fora, els remeis de Dani i unes vacances negades a
vosaltres i viscudes en cases suspectes, perquè el meu gran amor havia d’ésser
una noia moderna, però decent, davant dels possibles amants que el temps li
planti a l’entrada» (Mercè Rodoreda, Aloma, 1938).
Iepa-la!
L’etimologia és una ciència molt pròxima al joc de
paraules. Com se’n diu d’un que fa barrabassades? Un barrabassaire, igual que un
que renega és un renegaire? O un barrabassut, com un rabiüt és un que s’enrabia?
Sigui com vulgui, no és un ‘rabassut fent dolenteries en un bar’ (tal com vaig
llegir una vegada en un crucigrama un pèl imaginatiu), perquè si el rabassut és
baixet i gros no és perquè les plantofades dels grans no l’hagin deixat créixer
sinó perquè sembla una rabassa, una soca d’arbre.
Vocabulari
En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.
Tacó. Estomacada. Tupada. Estovat. Sumanda. Calent. Batan.
Li han donat un bon tacó.
Taleia. Fal×lera. Dèria.
Ves quina taleia que porta aquest home!
Talejar-se. Adonar-se de tal cosa.
No em talejava que hi ha aquest pont aquí.
Tallacebes. Insecte grosset que viu sota terra i talla les
cebes.
Mira les galeries que han fet els
tallacebes.
Tallar. Moure, amb enganyifa, la pilota jugant a futbol.
No tallis tant, tu, i centra més!
Talla-robes. Esquinça-robes. Menja-robes. Dragó.
Els talla-robes em fan mania i esgarrifor.
Tallisser. Que li agrada el tall.
El meu noi és tallisser.
Talòs. Llondro. Pallús. Totxo. Curt de gambals.
Au, entén-me, no siguis talòs!
Talúries. Molt tard, a deshores.
Van arribar a les talúries.
Tap. Tros de moc sec, al nas.
El llord s'escura els taps del nas.
Tapaboques. Bufanda ampla que tapa la boca.
Pren el tapaboques, que gela.
Tapaforats. Persona que fan anar només per a cobrir necessitats espinoses.
El tenien a casa només de tapaforats i ell els digué
adéu-siau.
Tapar-se. Abrigar-se bé.
Tapa’t, que fa un ventet que talla.
Tapàs. Estrat de roca arenosa, terrosa.
Cal que caveu fins
a arribar al tapàs.
Tapullar. Compactar, trepitjant-lo, un terreny moll.
Els nens, jugant, han tapullat el tros.
Tardaó. Tardor.
Les mangranes vénen a la tardaó.
Tarrabastada. Caiguda amb conseqüències.
El noi ha fet una tarrabastada i va ple de
sang!
Tarrabastall. Gros estrèpit, desori amb fort daltabaix.
La canalla jugaven a la golfa i feien un tarrabastall que
eixordava.
Tartall o tartany. Papaterra. Cuc gros i vermell, de
terra.
Aquest tartall per a esquer, noi!
Tartalló. Remolí. Tromba.
Un tartalló ha fet destrosses a l'Espluga.
Tastaolletes. Que comença moltes coses i no n’acaba cap.
A aquet no li encarreguis res que és un
tastaolletes.
Tastorrada. Caiguda i cop a terra.
Corria i ha fet una tastorrada que ha fet clot a
terra!
Tatà, tata. Germà, germana, més grans.
Que no l’estimes, el tatà?
Tatxar. Fer un tall quadrat i profund a un meló, a una síndria, per
tastar-los.
Si no tatxes la síndria, no la vull.
Taup. Talp.
Els taups obren corredors al sembrat i el fan
malbé.
Tavà. Tàvec.
Li ha picat un tavà i porta un nas com un
pebrot.
Té! (bé que a l'Urgell pronunciat tè) Dóna pas a un
sarcasme.
Tè, el
dropo s'ha escarxofat a la poltrona i que treballin els
altres!
Som-hi, doncs, fem-ho.
Tè, malgrat que ell s'hi oposi, jo el
compro.
Tenir-ne. Ser ric.
Aquest lladre en té, encara que ho
dissimuli.
Terça. Pes de carn, o de peix, que fa uns quatre-cents
grams.
Dóna’m una llonza de bou que faci una terça, si fa no
fa.
Terrerol. Bolet, semblant al xampinyó, que surt a la tardor i és
comestible.
El terrerol m'agrada més que el pebràs.
Terrol. Llim sec.
El terrol és un adob excel×lent.
Test. Rígid, enravenat.
Tinc els dits testos, pel fred.
Teulís. Tros de teula, padellàs.
Aquets teulissos em faran de reble.
Tibar. Estirar bé. Tesar.
Aquesta corda ben tibada!
Tiberi. Àpat fort, fartanera.
Alça, noi, quin tiberi aquests pobres!
Timó. Farigola.
Per sopar fem sopes de timó.
Tiragomes. Forqueta que té dues tires de goma lligades als extrems bessons, les
quals, al seu altre extrem,hi tenen lligada una bosseta de cuir que les uneix,
per a tirar pedres. A la Conca de Barberà en diuen bassetja.
El Pep ha mort un pardal amb el tiragomes.
Tirants. Animals que tiren del carro davant de l'escaler.
A un carro ben carregat hi
enjovem tres tirants.
Tocacampanes. Tocatimbals, tarit-tarot, baliga-balaga,
toca-sons.
Aquet tocacampanes em te cuit amb les seves
animalades.
Tocatimbals. Lleuger de cap, poca-solta, sense formalitat.
No te’n fiïs d’aquet tocatimbals, que et deixarà a
l’estacada.
Tòfol. Pàmfil. Ruc. Aturat. Talòs.
Apa, tòfol, mou-t’hi!
Toia. Ram de
flors.
La parella de cal Soler ha guanyat la toia del
ball.
Toll. Bassal. Bassiot.
No et mullis, salta el toll!
Tombar. Tirar a terra.
D'un cop de puny l'ha tombat.
Girar.
Tomba a la propera cantonada.
Rondar.
Aquet paio que dius tomba per aquí.
Tomet. (diminutiu de tomb). Volteta.
Espera’t, que anem a fer
un tomet.
Tonya. Beneita, infeliç, pàmfila.
És una tonya, pobreta.
Torcar. Netejar amb un drap, un paper.
Torca't els llavis amb el tovalló.
Tornall. Repartiment familiar de trossos de regadiu.
S'han repartit els tornalls com a bons
germans.
En un camp, racó no llaurat.
Fes per no deixar aquests tornalls tan
amples.
Torra, torre. Habitatge a l'extrem del poble, o dins, o fora, més modern, més
ornamentat.
Són una gent de molts diners; tenen una torra al
defora.
Avui només saben dir "xalet", el qual és un gal×licisme flagrant.
Mas, masia.
Tenim una torra a la vora del riu.
Torracollons. Empudegador carronya, que a tot troba pegues i
entrebancs.
─Lo Patxot diu que
aquesta feina és una animalada.
─No
n’hi feu cas, a aquet torracollons!
Torrat. Content.
Li han donat una joguina i se n'ha anat més
torrat!
Tortilló. Remolí, tartalló.
Guaita, un tortilló i quin munt de pols!
Tossar. Clavar cop de cap l’animal banyegaire, brau,
marrà.
Nen, para compte, que aquest marrà tossa.
Tòtil. Encantat, badoc, saboc, ximple, babau, ruc.
Au, mou-te, tòtil!
Tracalada. Colla. Grup. Trepa.
Aquella tracalada de lladres s'emportaren les gallines del
corral.
Traficó. Que es belluga molt.
Iai, no siguis tan traficó i mira d’estar-te en un lloc i fer alguna
cosa de bé.
Traginar. Portar inherent.
Aquest paio tragina una mala bava que no et dic
res.
Tramall o tremall. Filat. Xarxa.
Pescar amb tramall.
Trast. Espai. Tram.
Un trast de muralla.
Trebinejar. Trontollar.
Tot el trebol trebinejava.
Trebol. Sostre.
Fan molt siroll, dalt del trebol.
Tresiella o trisella. Giny, darrere el tractor, per a
llaurar.
Amb la tresiella nova faig una feinada, al
tros!
Triadures. Peladures. Les deixes de la verdura triada.
Aquestes triadures són per al porc.
Triança. Forca d'una branca, generalment de lledoner, de tres o més pollegons,
per a triar el gra a l'era.
Al cobert hi tinc una triança de tres
forcons.
Tricot. Gipó per a abrigar-se els pastors.
Amb tricot i samarra, ja m’anireu al
darrere.
Tridolé. Boll. Cosa petita.
Quan bufa el vent, el tridolé s’escampa, de l’era, i ho embruta
tot.
Talla’m un tridolé de butifarra.
Trillat. Dit del camí fressat, net de bardissa.
Heu de seguir sempre el camí més trillat.
Trilles. Carrellades.
Ha plogut molt i les trilles són plenes
d’aigua.
Trinar. Estar irat.
Està que trina.
Trincar. Fer sonar les copes, quan hom brinda.
Apa nois, trinquem, trinquem!
Tríncola. Campaneta.
Li ha regalat un tríncola i el pelat està que no hi veu de
content.
Trinco-trinco. Amb diners, no a crèdit.
Li vai pagar les dues-centes pessetes trinco-trinco,
eh?
Trinquet. Sistema de vida, costums personals.
A mi dixa’m amb lo meu trinquet, no em marejos amb altres
romanços.
Trinxeraire. Captaire.
Plou i el cancell és ple de trinxeraires.
Triscar. Trescar. Atrafegar-se.
Triscaven com a bons per tenir-ho tot
llest.
Trits. Les despulles de quarta i segó, una vegada mòlt el
blat.
Als porcs, cop de triadures amassades amb
trits.
Trompada. Cop. Patacada.
D’una trompada, el deixà sense sentits.
Tronat. Maixant, pobre, xaroner.
Quin despatx més tronat, el d’aquet bon
senyor!
Tropell. Cop sobtat de mal, atac de malura.
Veniu corrents que la padrina ha tingut un tropell!
Tros. Camp, parada, terres, propietat.
Avui hai de treballar tot el sant dia al
tros.
Trossa. Feix gros de llenya.
Oh, encara tenim tres trosses per cremar!
Trossar. Cordar. Lligar. Ajustar-se al cos. Fer-se.
Trossa't la jaqueta, que fa molt fred.
Truc. Esquella de les cabres.
Aquet boc ha perdut lo truc.
Trucat. Dolent, mal fet, arranjat amb gens d’encert,
impresentable.
─Què t’ha semblat el drama? ─Trucat, a fe de
món!
Trufar. Xerrar. Anar-se'n de la llengua.
Les veïnes trufen a la fresca.
Trumfa. Patata.
La trumfa de muntanya és la més bona.
Trumfar-se. Burlar-se de. (Possible modificació de trufar-se arran de trumfa).
El murri s'ha trumfat de nosaltres.
Tunda. Tacó. Estovat. Sumanda. Batan.
El pare li ha clvat una tunda, per dropo.
Tupina. Carn de porc conservada en oli.
A l'estiu mos fem uns bons farts de tupina.
Diccionari de ramaderia
La comunicació i l'ús democràtic de la paraula
L’escolta en el món de la
salut
En el món de la salut hi trobem gent adolorida, indefensa, nafrada,
vella. Hi ha tot un munt de persones amb necessitat de ser escoltades,
potser més que no pas de ser curades. Sovint, qui és escoltat, s’oblida
fàcilment dels seus mals i es refà. Si una persona malalta és ben
escoltada i atesa, el seu dolor és molt més suportable i les mateixes medecines
li poden fer molt més efecte; podríem dir que, escoltant i aconsellant
els malalts, hom fa de metge i d’animador.
He tingut la sort de veure algunes infermeres que ho són per vocació:
totes tenen el do de la comunicació; elles, a més de ser unes expertes
de la cura, són unes artistes de la paraula, de la paciència, de la
delicadesa; saben prendre cura del malalt, i el seu ver art està a saber escoltar, a
saber dir les paraules justes d’encoratjament, d’ànim, a fer-hi veure més
enllà de l’espai reclòs de l’hospital. Beneïdes
siguin!
Tanmateix, per dissort, també n’he hagudes de veure i tractar de
malcarades, geniüdes i incapaces d’atendre els malalts tal com es mereixen i
negades a parlar-los en la seva llengua. Déu ens en
deslliuri!
Quan una persona en la migradesa de forces se sent escoltada, pren
un alè que la fa saltar del llit i posar-se a córrer. En l’art de saber
escoltar els dèbils i nafrats hi ha el secret per a fer després pioners en un món
ple de dificultats. No heu vist mai un malalt refer-se i tenir en endavant
una salut de ferro i estar més disposat que ningú a servir? Hom és un bon
metge de l’ànima i del cos si escoltant els pacients entra en el seu cor
i els fa sentir estimats i compresos.
I encara molt més tacte i perícia demana l’art de saber escoltar
persones tristes, amb depressions, envoltades de soledat... on el fet
d’escoltarles atentament els és ja una teràpia de primer ordre.
Pel que fa a l’escolta dels ancians, cal remarcar que l’escoltant sent
en ells la veu de l’experiència. L’ancià, amb tot un cúmul de fets i
successos viscuts, i a sobre veient que se li acosta el comiat, dóna més valor a
les seves paraules i duu una vida més contemplativa i
assossegada.
No cal dir que coneixent el món dels malalts i prenent consciència del
seu estat s’entén de seguida que amb la salut no s’hi juga. En els
malalts trobem la veu dels nostres límits i de la fragilitat humana;
escoltant-los ens adonem de com en som de vulnerables i veiem que tots estem exposats
a malures. Davant els malalts prenem consciència que la vida no és
objecte de caricatura o de broma i que, davant d’ella, cal tenir una
actitud molt seriosa i respectuosa.
Comunicació
presencial: roba, calçat i complements
Joan Tudela