Això era ja fa un bon grapat anys, potser prop de vint-i-cinc, que amb Eliseu Climent i l'advocat Rafael Mansanet vam eixir del metro de Madrid a l'estació Nuevos Ministerios, presidits per l'estàtua eqüestre del general Franco quan el PSOE ja feia uns quants anys que governava. Admirable sentit de la història: sorties del metro, i et trobaves el caudillo a cavall. Vam entrar a l'edifici del ram dels transports i comunicacions, o algun nom ministerial semblant, i el personal devia estar fent la llarga pausa del cafè, perquè semblava tot mig desert. Però, desert i tot, aquell era un espai on el poder de l'Estat surava en l'aire dels corredors, escales i salons. Finalment, ens va rebre el senyor ministre, José Barrionuevo, després conegut per altres afers també relacionats amb el poder de qui té el poder, i vam parlar del cas que ens ocupava. El cas era, ja aleshores, la recepció de TV3 al País Valencià, a través dels repetidors d'Acció Cultural. Una qüestió d'Estat, segons semblava, i segons les informacions que el ministre havia rebut de Joan Lerma, president de la Generalitat Valenciana. El resultat de la conversa, en forma de resposta i de decisió ministerial, va ser la presència de la Guàrdia Civil al repetidor de Castelló, i el tancament manu militari de les modestes instal·lacions.
Les vam tornar a connectar subreptíciament i cladestina, el president Pujol va fer alguna gestió personal i enèrgica, i així passaren els anys. Alternant indiferència i amenaces en temps de l'insigne estadista de Cartagena i honestíssim polític Eduardo Zaplana. Rebent promeses enganyoses del ministre José Montilla, i l'activa passivitat del ministre Joan Clos, tots dos suposadament amics. I després suportant l'hostilitat declarada, immutable, repressiva i mortal del senyor Camps i els seus col·legues de govern i de partit. El menyspreu i la indiferència d'uns, la violència dels uns i dels altres. Abans, entremig i ara: deu ser una de les poques constants del darrer quart de segle. Ara l'amenaça odiosa ha arribat fins als últims projectes de destrucció, i fins a les declaracions de la senyora Sánchez de León, portaveu de la nostra Generalitat: diu, amb gest de menyspreu i de burla, que al País Valencià això de TV3 només interessa dues o tres mil persones. Però són desenes de milers les que han eixit ja als carrers (espontàniament, els ho assegure), i centenars de milers els qui firmaren la iniciativa legislativa popular (sense suport dels populars del PP, ni dels socialistes del PSOE).
Es tracta, doncs, d'una obsessió antiga i permanent: que els valencians no puguen veure la televisió catalana, que el ferrocarril entre València i Barcelona continue ofegat per una via única de fa segle i mig (deu ser l'única d'Europa occidental), que la llengua comuna, al País Valencià, no siga ni comuna ni respectada i usada pels polítics grossos. Passen ministres, passen governs, passen partits. L'obsessió és la mateixa. El resultat, en aquesta matèria de les televisions, és una persecució metòdica, incessant i brutal, que dura ja un quart de segle. La dedicació persecutòria de Joan Lerma, una inútil visita al ministre Barrionuevo, repetidors de televisió tancats per la força armada, totes les estacions d'un calvari inacabable, fins a l'execució de la sentència de mort. És l'aplicació continuada d'una antiga hostilitat irracional. O perfectament racional i comprensible: el vell anticatalanisme espanyol, en la seua miserable i patètica versió valenciana. El menyspreu, la prepotència violenta dels uns i dels altres. Ara, aquesta hostilitat inalterable, històrica, és obra sobretot del senyor Camps i dels seus col·legues de govern i de partit. Deu ser que el simple intent de voler veure una televisió pública veïna, la catalana, és un atemptat a la salut de la població, un perill de contagi, un risc de malaltia, o vés a saber què, davant del qual cal mostrar contundència autoritària i, si pot ser, la més alta eficàcia destructiva.
També per al govern espanyol la idea sembla nefanda, i per això van bloquejar (amb intervenció personal de la senyora De la Vega, valencianíssima) la tramitació d'una ILP amb més 650.000 firmes, en prova de profundes conviccions democràtiques. I les multes administratives i arbitràries que imposa Francisco Camps, valencià exemplar per tants conceptes, arriben ja a quantitats tan inaudites i brutals que només s'entenen si el que busquen és l'aniquilació total de l'enemic, destrucció física inclosa. Perquè es tracta, en últim extrem, no tan sols d'impedir la recepció de la televisió catalana, sinó també i sobretot de destruir l'entitat cívica que manté i fa possibles els repetidors, i que és alhora el nucli i l'emblema visible de tota una concepció de la cultura i la llengua comunes: es tracta de destruir Acció Cultural del País Valencià, amb tot el que és i representa. Tot plegat, aquesta llarga història m'omple de tristor, i d'un profund sentiment de repugnància.
Molt sovint, anant per terres de Catalunya o d'Espanya, em pregunten “com van les coses” al País Valencià, i si és cert tot això que de tant en tant llegeixen als diaris. Això que vostés llegeixen als diaris és cert, conteste invariablement, però és només una part de la veritat. Perquè la veritat completa és molt pitjor: la major part dels valencians viuen en un món de falsedats brillants, en una societat d'espectacles inútils i caríssims que afalaguen vanitats estúpides, de fracassos profunds en economia, finances, política, moral pública, ètica i estètica. Les coses, doncs, no van bé: en realitat, van fins i tot molt pitjor del que sembla. Alguna cosa, molta cosa, fa olor de podridura, a Dinamarca, com escrivia Shakespeare, i pareix que moltíssima gent no troba desagradable l'olor. Aquesta és la tragèdia, no sé si la del “ser o no ser” de Hamlet, la del Rei Lear o la del moro de Venècia. És com aquella pudor insuportable que feien nobles i reis de segles passats, que no es rentaven mai, i la cobrien arruixant-se amb perfums intensos. Alguna cosa fa pudor, i la causa de la pudor és profunda i extensa. La cosa més alarmant i perillosa, però, no és la podridura i la mala olor: és el perfum aparentment agradable que la dissimula. La colònia sobre la brutícia, el desodorant amb aroma d'espígol, i el bon poble del bon país caminant feliç cap a la ruïna, entre els efluvis de perfum sintètic. El perfum d'un “despotisme suau”, com recordava jo ací mateix, fa dos o tres mesos. Un monstre dolç, un monstre perfumat.
El Consell vol eliminar la línia en català de l'ensenyament · Es farien classes en català, espanyol i en una altra llengua a parts iguals · Començaria a aplicar-se al curs 2012-2013
L'anunci del conseller d'Educació valencià, Alejandro Font de Mora, d'imposar en l'ensenyament públic una sola línia que integri el català, l'espanyol i una altra llengua, principalment l'anglès, va moure tot de reaccions i crítiques, d'àmbit educatiu i polític. Escola Valenciana va fer públic aquest comunicat en què diu que 'suprimir les línies en valencià és un atac al plurilingüisme i a l'ensenyament de qualitat'.
Des de la federació han explicat a VilaWeb que la proposta de Font de Mora culminava l'ofensiva del Consell contra la llengua, oberta fa mesos; que era una proposta improvisada, sostinguda en criteris ideològics i en cap cas educatius, car hi ha centenars d'estudis que avalen la immersió lingüística; i a més, que la proposta era il·legal, tenint en compte el marc normatiu actual –encara que el parlament ja faria els canvis legislatius necessaris perquè pogués aplicar-se.
Escola Valenciana, preocupada pels propòsits del govern, ja va presentar al mes de febrer una proposta 'de consens, aplicable a tots els centres' per a promoure l'educació plurilingüe i el domini de la llengua per a tots els estudiants. El document va tenir el suport de tots els sindicats, partits (tret el PP), universitats públiques, associacions de pares i d'entitats diverses. I ara tots sostenen que un canvi de model en aquesta línia equivaldria, a la pràctica, a derogar la llei d'ús i d'ensenyament i seria una clara violació dels drets lingüístics dels ciutadans.
FAPA València: 'Volem que el valencià siga protegit'
La presidenta de FAPA València, Maria José Navarro, també es va declarar preocupada: 'Fa molt que demanem una reunió amb el conseller per a parlar d'aquests temes. Sempre parla de plurilingüisme, però ens fa dubtar molt. D'una banda, si ara mateix els xiquets de cinc anys no poden fer anglès, perquè no hi ha prou professors, com pensa fer aquesta línia única? A més, volem que el valencià siga protegit i que no hi haja cap classe de desequilibri entre els tres idiomes. A mi, m'ha arribat que en el curs que ve hi haurà línies en valencià que desapareixeran perquè es fusionaran amb el castellà. Això fa que puga acabar desapareixent el valencià de l'escola.'
ACPV: Una nova agressió a la llengua
Acció Cultural del País Valencià va emetre un comunicat avisant que l'anunci de Font de Mora era una nova agressió a la llengua i a la cultura. 'Amb aquesta mesura, el president Camps i el conseller Font de Mora insisteixen en la línia política que ha provocat una creixent mobilització ciutadana i la primera erosió electoral del PP en unes eleccions autonòmiques, una línia caracteritzada per la censura, l'autoritarisme i el més profund antivalencianisme.'
ACPV considera que el conseller 'encara és a temps de rectificar i de no aplicar una mesura que sap que causarà el rebuig de la comunitat educativa i dels sectors socials compromesos amb la llengua i la cultura i amb un ensenyament de qualitat i, conseqüentment, tensió social i mobilització ciutadana'.
Alarte: ' És una agressió intolerable i una greu equivocació de conseqüències nefastes'
El secretari general del PSPV-PSOE, Jorge Alarte, considera que és 'una agressió intolerable i una greu equivocació de conseqüències nefastes' suprimir les línies en català i substituir-les per una línia única: 'Es un error sense precedents perquè el consens aconseguit al voltant de la llei d'ús i ensenyament del valencià ha demostrat que era la base d'un sistema lingüístic avaluat, eficient i de qualitat'.
Enric Morera: 'Una bomba contra la normalitat del valencià'
El portaveu de Compromís, Enric Morera, va declarar a VilaWeb: 'Volen enfonsar el model lingüístic valencià; han passat de la discriminació del valencià a la voluntat d'anihilar-lo. Això és una bomba contra la normalitat del valencià a l'escola, que s'havia aconseguit mínimament, gràcies a l'esforç de pares i d'alumnes, i és un atac directe al valencià com a element d'identitat.' Morera va avançar que parlarien amb totes les associacions, especialment amb Escola Valenciana i amb la STEPV, per mirar de reaccionar 'a l'anunci d'atac a la llengua i a la voluntat de precaritzar encara més l'ensenyament'. La coalició Compromís va emetre un comunicat amb més declaracions de Morera, que considera que 'Font de Mora i Camps es confirmen com uns traïdors a la identitat valenciana'.
Marga Sanz: 'Seria una sentència de mort per a l'ús del valencià'
Marga Sanz, coordinadora d'EUPV, s'oposa de ple a la proposta de Font de Mora, que seria una 'sentència de mort per a l'ús del valencià'. Suprimir el català de les escoles 'és un menyspreu a la cultura i a la llengua pròpia' i una manera de desvincular els valencians 'de la comunitat lingüística que formen juntament amb Catalunya i les Illes'. Per això, tot i que recorda que el govern del PP té 'la força de les urnes', EUPV diu que donarà suport a totes les entitats de defensa de la llengua perquè el català continuï dins del sistema educatiu, perquè 'aquesta és l'única manera que el valencià tinga un ús social'.
Agustí Cerdà: 'Deteriorarà el sistema d'ensenyament públic'
Pel president d'ERPV, Agustí Cerdà, l'anunci de Font de Mora representa un 'atac frontal a la llengua pròpia del País Valencià i coarta la llibertat de molts pares d'elegir la llengua amb què volen educar els fills'. També 'deteriorarà brutalment el sistema d'ensenyament públic, hi haurà més fracàs escolar i, per tant, contribuirà a la volguda degradació de l'escola pública per una dreta que privilegia l'escola privada'. Cerdà reivindica el model d'escola valenciana com a model d'èxit, avalat per tot el món, i per això fa una crida perquè la gent es mobilitzi contra el decret.
Entrevista amb el president de la Mesa per la Normalització Lingüística · Explica l'efecte en el gallec del model que el PP vol imposar ara al País Valencià
El conseller Alejandro Font de Mora ha anunciat la supressió de la línia de català de l'ensenyament invocant el model plurilingüe d'una sola línia imposat pel PP a Galícia. La comunitat educativa gallega s'hi ha oposat amb força, però el decret s'ha acabat aplicant. Una de les entitats que ha impulsat el moviment de protesta és la Mesa per la Normalització Lingüística. El president, Carlos Callón, explica en aquesta entrevista que el PP ha posat el model a prova a Galícia amb la idea d'estendre'l pertot, i els efectes que té en el gallec.
Arran de l'experiència a Galícia, com veieu el cas
valencià?
El cas valencià demostra allò que ja dèiem a Galícia, que
el PP feia servir la llengua gallega de banc de proves amb la idea d'estendre la
involució lingüística i cultural al conjunt de l'estat. Cal tenir en compte que
a Galícia es va aprovar malgrat la resistència social i el repudi de tota
l'oposició. Aquest decret del terç teòric del gallec, el castellà i l'anglès ha
tingut contra tots els sindicats de l'ensenyament; totes les associacions de
pares i mares, tret d'una, vinculada al PP; totes les associacions estudiantils
i tots els moviments de renovació pedagògica, totes les institucions culturals i
el consell escolar de Galícia.
Tot i amb això, el van aprovar.
Perquè obeeix a un pla
dissenyat des de Madrid. El fet que a Galícia s'hagi aprovat sense tenir present
l'opinió de la societat ni de la comunitat educativa indica que en el cas
valencià i de les Illes Balears no vacil·laran a fer retrocedir el català.
Com es concreta aquest model en el cas de Galícia?
En
teoria, hi ha un terç d'ensenyament del gallec, un terç del castellà i un terç
de l'anglès. A la pràctica, la majoria de centres no compleixen aquesta norma;
n'hi ha menys de cent que s'hagin declarat plurilingües, és a dir, que
compleixin els tres terços. En la distribució horària, hi ha molts centres que
tenen els tres terços, però quines matèries ensenyen en gallec? Doncs, religió i
educació física. I la majoria dels centres no respecten els tres terços; el
decret, de fet, diu que la meitat de les assignatures es facin en gallec i
l'altra meitat en castellà, i que progressivament es vagi introduint l'anglès
com a llengua vehicular.
Bauzà i Font de Mora ja han dit que volen fer això
mateix.
Sí, però no és pas idea seva. Això que ara diuen Bauzà o
Font de Mora ja ho diu a Galícia el PP des del 2009. Parlen de llibertat
d'elecció, que els pares poden elegir la llengua en l'educació infantil
Aquesta
llibertat d'acció es concreta a demanar als pares, en el formulari de la
matrícula quina llengua parlen amb els fills. I segons que responguin gallec o
castellà a la pràctica tota la classe dels fills es fa en un idioma o en un
altre.
I ho porten a la pràctica?
El 40% de les famílies
d'educació infantil (tres anys a sis) van respondre que parlaven en gallec, però
només el 10% de les classes es fa en gallec a les ciutats, que és on més es perd
el gallec. A Núñez Feijoo, van demanar-li com era possible aquest desfasament, i
va respondre que les majories decidien sobre les minories.
En teoria, les matèries es poden fer indistintament en castellà o en
gallec mentre es mantingui la proporció?
El decret assenyala que les
matèries d'humanitats es facin en gallec i les científiques i tècniques, en
castellà. És a dir, és prohibit de fer en gallec matemàtiques, física, química
I les editorials deixen de publicar material educatiu en gallec sobre aquestes
matèries.
I es respecta aquesta distribució?
No hi ha entrebancs,
si fas geografia i història, o coneixement del medi, en castellà. Però en el cas
contrari, si fas en gallec assignatures que el decret diu que s'han de fer en
castellà, t'exposes a sancions. La presència actual del gallec en l'ensenyament
no universitari, segons les avaluacions més optimistes, és del 25%.
Com han reaccionat els professors?
Hi ha molts
professors, uns 4.500, que han lliurat un escrit a la Xunta de Galícia dient que
són matemàtics, professors de física i de química, de tecnologia, que pensen
continuar fent aquestes matèries en gallec, i les hi fan malgrat l'amenaça de
ser expedientats.
Hi ha casos d'expedients oberts a professors?
De moment,
no. Perquè el decret encara continua 'sub judice'; hi ha set organitzacions que
l'han recorregut a la justícia. Des de la Mesa per la Normalització vam demanar
que suspenguessin el decret perquè violava la llei de normalització, la llei
d'educació, l'estatut
Però el tribunal diu que de moment no el suspèn perquè ja
tocarà la qüestió a fons quan dicti sentència, i assenyala que, si la Xunta obre
expedient a cap professor, l'expedientarà pel fet de fer la classe en llengua
gallega, la llengua pròpia, que els poders públics haurien de promoure.
Quines conseqüències pot tenir aquest model per a la llengua
gallega?
El PP vol accelerar la desaparició del gallec. Durant la
transició era la llengua més parlada a Galícia: més que no pas el català a
Catalunya, a les Illes i al País Valencià, o que l'èuscar a qualsevol territori
del País Basc. Però, en aquests anys d'autonomia, la llengua ha anat perdent
parlants un any i un altre. Ara, també hi ha hagut una reacció social
fortíssima; les manifestacions més multitudinàries que s'hagin fet a Europa
aquests últims anys en defensa d'una llengua s'han fet aquí, amb cent mil
manifestants a Sant Jaume de Galícia, en unes quantes convocatòries. Sí que hi
ha una política insidiosa des de la Xunta, però també hi ha una reacció social
molt positiva.
A la plaça Catalunya s'hi parla de tot, però sobretot castellà. En algunes assemblees, quan algú arrenca en català i s'aixeca una mà per dir que no l'entén, li posen un traductor al costat. I es fa el mateix si parla anglès. Malgrat tot, en comentaris de la nostra web i d'algun articulista hi veig rebuig cap al moviment d'acampats per massa espanyol.
La plaça Catalunya és un bany de realitat sense crosses institucionals ni subvencions. És fàcil ridiculitzar-la des de la distància intel·ligent. Té la ineptitud del nen que intenta caminar, però també el seu futur. I si el català en vol tenir, s'hi ha de fer un lloc. Des de la humil fermesa, sabent cedir metres per guanyar quilòmetres. Fent-se sinònim d'acolliment i diàleg, defugint la intolerància i l'elitisme. No el podem exigir als acampats però hem d'exigir, amb un somriure, el dret a mantenir-lo esforçant-nos perquè ningú se senti exclòs.
La plaça Catalunya és el que som: agradi o no. El pitjor enemic del català són les connotacions que va adquirint: llengua de rics, de pijos, d'intel·lectuals. No serà la llengua d'un poble si no connecta amb el seu passat de revolta; si no refà a la gran ciutat l'interclassisme que manté en part del territori. Som un país amb una històrica set de democràcia. I seria patètic que el català girés l'esquena als acampats perquè la democràcia real que reclamen té al darrere un ja .
En qualsevol racó del planeta saben que Barcelona és la Meca del futbol. La parella Guardiola-Vilanova és ara la gran guru d'un esport que parla en una llengua universal: les passades de Xavi no necessiten traducció. A pocs metres d'on escric, a La Villarroel, la parella Manrique-Genebat demostra cada vespre que Barcelona és també una capital mundial del teatre. Però pot semblar que, a la resta del món, només ho aprecia Mourinho.
I, tanmateix, els joves estrangers que estudien uns mesos a la ciutat comencen a entendre que passant del català es perden una joia tan important com Gaudí. La parella català-excel·lència també és imbatible. Si ho fem millor que ningú en un món globalitzat, no hem de patir: serem al centre del mapa. Coses que dèiem avui, Pa negre o els Manel fan avui el català atractiu i modern sense des til·lar una gota de nacionalisme.
Al restaurant de Neil LaBute s'hi parla japonès, anglès, espanyol i francès, però es manté el català al centre. Un català que sona autèntic a Tòquio, Mèxic o París, perquè el talent és el millor dissolvent de prejudicis. Un premi Nobel ens volia fer creure que, si no ens passàvem al castellà, acabaríem sent una capital de província. Però, quan es frega la perfecció, tan cosmopolita és la llengua de Hamlet com la de Tirant lo Blanc. Per això avui, a Barcelona, fins i tot els parents de Vargas Llosa van a veure teatre en català.