Nit de Foc

Sal·lus Herrero

Podria dir i crec que no m'equivocaria que és impossible arribar a ser faller, pirotècnic, pescador de l'Albufera o regidor de València com cal, sense haver-se llegit abans Nit de Foc. Aquesta és una novel·la de Vicent Marqués sobre el món de les falles, en la que trobem els pirotècnics, les màfies de la droga, el sector immobiliari, l'Ajuntament de València i els periodistes de RTVV, que ha arribat a la seua vuitena edició ara mateix per l'editorial Alfaní. A la dècada dels noranta, el contracte signat amb Eliseu Climent es va trencar, perquè l'editor imposà un corrector que canvià el lèxic al barceloní, i l'autor preferí mantenir els mots i les expresions típiques de l'Horta de València, l'ús del “lo”, de l'”aixina”, d'”acostar”, de “matalaf”, etc. com recomana el nostre lexicòleg, Eugeni S. Reig, en el seu llibre Valencià en perill d'extinció i en els seus articles periodístics, sense ni un bri de secessionisme ni renunciar a ser entés pels lectors, cultes i populars, d'Alacant, Girona, Mallorca o Barcelona. Nit de Foc és una història de suspens amb molts embolics i corredors laberíntics per tal d'esbrinar els entramats d'una amenaça terrorista durant les festes de les Falles; en el seu passeig, el detectiu Toni Pons ens mostra una realitat molt bèstia, àcida, crua, descarnada, que recorda a un film de Quentin Tarantino.

Els succeïts que conta la novel·la s'inicien el 17 de març, quan comença la festa, i va com una traca “in crescendo”. Des de la frase inicial fins a l'esclafit final totes les històries i desenllaços s'acaben quan una “colla municipal de neteja agranava desganadament les cendres de carbó de la meua falla.” Entre el principi i la fi hi ha un muntó d'aventures desgavellades, escatològiques i grotesques del detectiu Toni Pons, nascut a Castelló, que parla amb l'alcalde arran d'un missatge anònim arribat a l'Ajuntament de València que anuncia un mort cada dia. El detectiu, que treballa al cap i casal, amolla estes meditacions: “És curiós el que passa a València amb la qüestió lingüística. Llevat dels immigrants, tothom sap parlar valencià; pel carrer sempre s'adrecen als desconeguts en castellà, i amb els fills no s'estila tampoc parlar en la llengua del país. No és que jo tinga res en contra del castellà, que em sembla una llengua admirable, però és que no ho acabe d'entendre. D'estudiant, quan venia a la universitat, em xocava molt; és com si tots els habitants de la ciutat hagueren renegat de l'idioma dels seus pares. Jo encara no m'hi he avesat i parle sempre en valencià, però no per aquelles ximpleses culturalistes de revista progre ni res d'això. Simplement, m'expresse millor així”. Ideològicament, es confessa de dretes, s'entrevista amb l'alcalde Lizondo i va a concerts del Titi.

La nostra és ací una societat limitada per la màfia de la droga i per l'especulació immobiliària, com una falla immensa, mastodòntica i descomunal que ens mostra una caricatura de la realitat plena de clevills i cutror darrere de la façana de cartó-pedra impoluta. Retrata -amb ironia fusteriana- una societat primària, masclista, mafiosa i racista que reflecteix la ‘moralitat' d'una part de la societat valenciana, el menyspreu als immigrants, a les mesquites o a l'Alcorà; el protagonista arriba a una llibreria de vell, està xarrant amb altres i el senyor Eusebi “d'una brusca revolada engrapà un exemplar de l'Alcorà de tapes dures i orles i lletres daurades que anà a parar destrament sobre un ratolí bellugadís i massa confiat que rondava prop de la porta. Els budellets esguitaren tres o quatre rajoles d'argila.” Després diu: “L'Alcorà és una collonada, un enfilall d'estupideses, però, a vegades, també aprofita per a alguna cosa". No cal dir que l'autor no comparteix, necessàriament, el menyspreu dels protagonistes de la novel·la pel llibre sagrat de l'Islam i que tracta de respectar creences i increences, li siguen, més o menys, familiars, conegudes, saludades, estranyes o alienes.

Fet i fet, és tracta d'un homenatge a la manera de viure, de beure, de divertir-se i de parlar de l'Horta de València; un xicotet museu antropològic i filològic, farcit d'usos i de mots (destralejar, baquejar, farfallejar, lliscar, rajar, gemegar, guirigall, asclar, badar, llefardosos, etc.), d'atifells (llibrell, andròmines, respatller, etc.), d'oficis (manaires, minyona, llanterner, endevinaire, etc.), expressions fetes (“caigut de sobines”, “rebolcons amorosits”, “s'ajocà a la gatzoneta”, “no parlaven debades”, “com millor els convingué”, “fer un mos i enganyar els budells”, “a mitjan matí”, “a tota virolla”, “de bat a bat”, “no s'està de”, “la mòlta del café”, “de raspalló”, “de traure el trellat”, “s'escorria lentament”, “albelló embussat”, etc.), inclús els personatges de totes les espècies arrimades al taulell d'una taverna de la plaça Lope de Vega, abans anomenada “de les Herbes” (‘vermutaires', ‘tastavins', ‘pixacerveses', ‘mistelallèpols', ‘flairanúvols', ‘canyagoluts', ‘fartacremats', ‘endrapaanissos', ‘escuraabsentes', ‘tragaconyacs', ‘barrejapets'...) que són coses, oficis, fal·leres, maneres de dir i fer, sens dubte, “en vies d'extinció”, com les barraques de l'Horta a prop de l'Albufera o de La Punta; és un homenatge al “valencià” de l'Horta despareguda on va nàixer i viure durant la seua infantesa l'escriptor de Nit de foc, en una alqueria entre Patraix i Xirivella, al costat d'on ara es troba l'Avinguda de les Tres Forques i el Polígon Vara de Quart, d'on foren desallojats a finals dels anys seixanta.

Per això, si hi haguera “justícia literaria” (que ni n'hi ha hagut, ni n'hi ha, ni n'hi haurà) i el nostre fos un País “normal” (que encara no ho ha sigut mai), l'escriptor Vicent Marqués es dedicaria professionalment a l'ofici d'escriure; escriuria més llibres de cuina, com els que ja ha escrit: “Els millors arrossos valencians” (2004), “El dinar de Nadal” (2.006), els vuit primers volums del “Thesaurus de la cuina catalana i occitana”, (2005-2006) i més novel·les, a més d'“Un quilo de coca” (2006), “El mite d'Eva” (2006) i el deliri “Una de Tarzan” (2006), que ha escrit furtant-li son al seu cos; si forem un País, segurament, aniria pels Instituts i universitats explicant perquè en els seus llibres fa servir esta i aquella frase, expresió o mot i explicaria les millors receptes per menjar i fer pastissos i dolços perquè s'ha corregut tot el País preguntant a forners i pastisseres i s'ha llegit més llibres de cuina que ningú. "Nit de Foc", a més d'un petit museu, és també un bagul meravellós de paraules i garberes d'expressions fins al caramull que han caigut en desús i estan "en perill", a punt d'extingir-se; si les noves generacions volen saber com es parlava a l'Horta, fa cinquanta o seixanta anys, hauran d'anar a poar en aquests llibres arqueològics; per això, no és estrany que Joan Fuster, en un dels seus últims actes literaris, votara a favor de la concesió d'un premi a aquesta novel·la, que finalment va rebre el Premi Ciutat de València del 1990, perquè hi habita la riquesa del llenguatge de l'Horta de València en les històries que es narren i són d'un interés especial per a rescatar un món que s'ensorra enmig d'una Cremà que converteix les Falles en un espectacle multitudinari i grandiós, en un acte singular i catàrtic; com la lectura de la novel·la ens reconcilia amb el parlar de l'Horta, amb la gent i el món dels casals i de les Falles, “amb la pròdiga fertilitat mediterrània i l'entrada gojosa i exhuberant de la primavera, una estació en què renaix l'instint i s'accentua la propensió a les alteracions impulsives i voluptuoses de la sang”. Perquè les Falles no respecten res, per molt respectable que siga, i bé que fan!