Diuen que han dit que l'alcaldessa del meu poble en l'acte de la presentació de la seua candidatura va titllar de maleducats alguns dels seus adversaris polítics perquè parlen valencià als immigrants, siguen andalusos, castellans de Castella, Equatorians, Colombians o de qualsevol d'aquelles contrades castellanoparlants. Ja us dic: diuen que han dit... Jo, personalment, no m'ho vull acabar de creure, perquè us puc ben assegurar que al despatx de casa, en un lloc destacat, tinc una carta d'aquesta senyora, que en l'any 2004, quan vaig guanyar el Premi de Narrativa Antoni Bru d'Elx, em felicitava “por dignificar nuestra lengua, nuestra literatura y el nombre de nuestro pueblo a través del trabajo de novelista” (més o menys... En castellà, això sí, perquè al cap i a la fi, cadascú és lliure d'expressar-se con vulga, o no?). Per tant, donem-li el benefici del dubte, perquè no volem pensar que aquesta senyora és dels polítics que veuen en la llengua l'escletxa per arrapar els vots que li falten per no perdre el poder (i la sensació omnipotent que aquest deu comportar). Dubtem també de l'afirmació, perquè, de mala educació és dir coses lletges dels altres quan aquests no són presents i no es poden defensar, i no volem pensar que una persona que dirigeix un ajuntament patix tan lamentable defecte.

El cas, però, és que em consta que, ho haja dit una alcaldessa o no, hi ha gent que encara pensa que els que parlem valencià som maleducats. El més trist, per cert, és que aquesta és una afirmació que, la majoria de vegades, que l'he escoltada venia de boca de valencianoparlants o de fills de famílies valencianoparlants “de tota la vida”. Veieu com les prohibicions sí que serveixen? Ja us ho deia jo no fa gaires setmanes: l'ombra de les prohibicions que patírem durant la dictadura enfosqueix generacions i generacions. En ple segle XXI, quan se'ns ompli la boca en parlar d'educació plurilingüe, encara tenim una generació d'acomplexats incapaços d'acceptar i valorar el que és part important de la seua identitat.

Ja és hora que ens parem a pensar que la falta d'autoconeixement i d'autoacceptació és el punt de partida de greus patologies psicològiques. Després de 30 anys de llibertats —de llibertat d'expressió— ja és moment que comencem a acceptar que el nostre autoodi no té sentit i que hem de posar remei des d'ara mateix. És hora d'acceptar que parlar una llengua no és una qüestió d'educació. Alguns, de fet, hem rebut una educació exquisida... Parlar una llengua simplement és una qüestió d'identitat, d'història, de geografia i de generositat, perquè compartir la nostra cultura amb els que vénen de fora és un acte generós, enriquidor i integrador. I no em cansaré de repetir-ho: al llarg d'aquests 16 anys que he exercit de professora de llengua per a adults, he ensenyat a parlar a bascos, a gallecs, andalusos, manxecs, a francesos, a belgues, i ara més que mai, a colombians, a bolivians i a equatorians. Cap dels meus alumnes ha pensat mai que li he faltat al respecte, fins i tot quan els he parlat valencià fora de classe., perquè tots ells han fet un gran esforç per conéixer qui som i d'on venim. Ja és hora que s'esforcen mínimament els valencians “de tota la vida” a comportar-se amb normalitat d'una vegada i a respectar la llengua que els nostres pares (no cal remuntar-se moltes més generacions) van conservar per a nosaltres aguantant colps de regle, burles, escarnis i prohibicions.