Se sap que molts noms de pobles són, de fet, apel·lacions creades per pobles veïns, sovint de manera pejorativa, ja que sembla que menysprear els altres pobles o, com a mínim, burlar-se'n, és una activitat bastant comuna en la humanitat. El més famós d'aquests noms és probablement esquimal, que significa ‘que menja peix cru', i per això es tendeix avui a abandonar aquesta denominació en benefici d'inuit. Per la mateixa raó, és preferible parlar de samis que de lapons, ja que aquesta paraula podria venir del suc lap, que significa una cosa aproximada a ‘parracs de captaire'. És prou evident, també, que la paraula berber ve de bàrbar, potser desproveïda de sentit pejoratiu quan es va començar a aplicar, a l'edat mitjana, a aquest poble de l'Àfrica del Nord que se sent molt millor quan se l'anomena amazic. De fet, en circumstàncies històriques diferents, potser que el terme espanyol polacos per referir-se als catalans hauria pogut tenir acceptació i esdevenir acadèmicament correcte. Alguns hi deuen treballar. És també prou curiós el mot gavatx que si bé avui designa els francesos de manera pejorativa, en l'origen estava reservat als immigrants occitans –això sí, súbdits francesos– que van arribar en gran quantitat a Catalunya entre els segles XVI i XVIII. Aquest mateix terme, a la Catalunya Nord, designa avui específicament els occitans del Llenguadoc i, encara més precisament, els habitants del departament septentrional limítrof de l'Auda. I, per als llenguadocians, el gavach és l'occità que ve de més al nord... És a dir, alguns són gavatxos i, simultàniament, tenen els seus propis gavatxos, sempre mirant cap al nord. Els francesos, per cert, solen ser anomenats frogs (‘granotes') pels anglosaxons, potser per aquest tret particularment indecent de la gastronomia francesa de cuinar batracis. El cantant quebequès Robert Charlebois, en els anys setanta, va assumir aquest malnom, usat, doncs, també al Canadà, amb una frog song humorística. Es tracta aquí, és clar, d'exemple de noms genèrics que hauria estat complicat que poguessin quedar com a nom oficial dels pobles en qüestió...

En el segle XIX, els exploradors occidentals que intentaven dibuixar els mapes d'Àfrica per tal de facilitar la feina dels colonitzadors van trobar-se amb una quantitat exorbitant de denominacions diferents referides als mateixos pobles, fins al punt de generar picabaralles d'erudits, posades en escena mitjançant articles i conferències en les societats geogràfiques més il·lustres. Així, el 1876, el geògraf francès J. Belin de Launay, en la seva introducció de l'edició francesa del relat del famós viatge de Henry Stanley per retrobar el doctor Livingstone, dóna un exemple d'aquesta dificultat, sense precisar-ne, però, la localització exacta (probablement a la Banya d'Àfrica). Parlant del poble zandès, diu que és anomenat (conservo l'ortografia francesa de l'època): niam-niam pels dincas, moundo o maniania pels bongos, o-madiâca pels diours, maccaraccâs o caccaracâs pels mittous, counda pels golos i babounghéra pels mombouttous... Aquest tipus de trencaclosques onomàstic no era, de fet, gaire problemàtic per a les potències colonitzadores, essencialment britàniques i franceses, que van encarregar als militars de resoldre'ls de manera pragmàtica, a punta de fusell i tractant cada poble de manera rigorosament igualitària, essent la igualtat, en aquest cas, un efecte del menyspreu més profund.

Com anomenem els altres pobles