De res no ha servit que, ara fa un any, els eurodiputats catalans fessin front comú i signessin un full de ruta en què es comprometien a millorar el reconeixement de la llengua catalana a la Unió Europea. No s'ha fet cap pas endavant (i potser fins i tot algun enrere!), el català segueix arraconat i, tot i ser la vuitena llengua més parlada, és encara molt lluny de fer-se un lloc entre les 23 oficials. Però la culpa no és de Ramon Tremosa (CiU), Maria Badia (PSC), Oriol Junqueras (ERC) i Raül Romeva (ICV), ni tampoc de l'Eurocambra i la Comissió Europea, sinó del govern espanyol, que és qui decideix l'estatus del català a Brussel·les.
Avui, els quatre eurodiputats catalans faran balanç i informaran en una roda de premsa dels (pocs) èxits i (molts) fracassos que han aconseguit en aquests dotze mesos. Horitzó Europa, però, l'equip d'especialistes (think tank) que els va convèncer perquè fessin pinya, ja avança que els suspèn. “S'han incomplert la pràctica totalitat dels objectius, els resultats són molt insatisfactoris”, revela a aquest diari Kolja Bienert, president de l'associació. De la desena de reivindicacions compromeses en el full de ruta dels eurodiputats “només hem pogut salvar que la Comissió mantingui un traductor de català, tot i que de forma molt precària, i que de tant en tant arribi alguna resposta en català a una carta enviada per un ciutadà”, critica.
Les empreses escripturades en català continuen marginades dels concursos públics de la UE, els catalans no poden fer oposicions a Brussel·les en la seva llengua materna, a diferència de la resta d'europeus, i les farmacèutiques no poden redactar els prospectes en català, denuncia Horitzó Europa. I d'intervenir en català al ple de l'Eurocambra, ni parlar-ne: “Estem molt oberts al multilingüisme, però ¿com ens podeu demanar poder fer servir a Brussel·les una llengua que ni tan sols no us deixen parlar al vostre Congrés dels Diputats?”, s'estranya el president del Parlament Europeu, el polonès Jerzy Buzek. En les reunions del Consell de Ministres de la UE el català es pot fer servir amb comptagotes: els consellers de la Generalitat hi poden intervenir si avisen set (!) setmanes abans (i el cafè per a tothom els obliga a esperar que la resta de comunitats hi hagin desfilat, uns dos anys, per poder tornar a parlar-hi).
Massa ambiciós
Badia ja va avisar fa un any: subscriu el full de ruta però el troba “massa ambiciós i difícilment assolible”, tot i que per a Junqueras és “el mínim necessari per la dignitat dels catalans”. Horitzó Europa els demanarà avui que pressionin a Madrid perquè el govern espanyol aprofiti l'escletxa de l'adhesió de Croàcia a la UE, previsiblement el 2013, per resoldre una vegada per totes el principal dèficit democràtic de Catalunya a Europa: quan Zagreb es converteixi en el 28è soci de la Unió, caldrà reobrir el reglament 1/58 sobre el règim lingüístic de les institucions comunitàries per fer oficial el croat. L'Estat espanyol podria demanar llavors l'oficialitat del català i no acceptar el croat si se li nega, ja que es requereix unanimitat. Però Zapatero ha incomplert fins ara totes les seves promeses (també pel català a Europa) i sembla més probable que Andorra ingressi a la UE abans que un govern del PP doni al català el mateix estatus que ja té el castellà.
Trist vintè aniversari de la resolució Reding, la primera petició que l'Eurocambra va fer per reconèixer el català a la UE, el 1991. Ara que és vicepresidenta de la Comissió ja no sembla recordar-ho, però quan era eurodiputada, la luxemburguesa Viviane Reding va impulsar que el Parlament Europeu reclamés més presència del català “per evitar que les institucions europees siguin vistes com una cosa estranya i allunyada de la vida quotidiana”. L'expresident Jordi Pujol la va premiar amb una Creu de Sant Jordi.