Per si encara no havíem perdut prou l'oremus barrejant penitents i doloroses amb biquinis i Saloufest, ara s'hi fica pel mig sant Jordi, el drac, la rosa, un munt de llibres i la final de Copa. Ahir mateix Umberto Eco ens explicava que cada dia vivim més en un no-lloc, un espai neutre i uniforme. I jo afegiria que també vivim en un no-temps. La ritualització del calendari es perd i esborra de la memòria sensorial l'olor d'encens i el gust de matafaluga dels bunyols de Quaresma. Evocar el passat vol fites en el temps.
La gramàtica ens ha d'ajudar a ordenar els fets. De petit no vaig poder entendre mai la ràpida resurrecció de Crist amb davallada als inferns pel mig. Si ressuscitava al tercer dia, els números no quadraven. L'enterraves divendres al tard i dissabte a la nit encenies el ciri pasqual. Per molt que m'hi esforcés, no hi cabia l'espai de tres dies. "Deu ser un tres en un com la Trinitat", vaig aventurar.
En una final de Copa com la d'ahir, les fites del temps són gols. Gols que es poden fer "quan falten 4 minuts per al final" (a falta de és un castellanisme). El llenguatge periodístic ho simplifica dient "a 4 minuts del final". És una estructura que es basa en la metàfora del temps com a espai: com "a 4 passes de casa" indica la distància que ens separa d'un punt. I és que el temps no el veiem, només el podem percebre com un lloc. Per això viure en un no- lloc ens condemna a viure en un no- temps.
Som en dies de padrins estressats i és que la mona entra amb calçador en aquest no parar de la Setmana Santa. Però el padrí és, o era, molt més que això: era un pare davant Déu, un godfather gens mafiós que seia a la banqueta disposat a sortir al camp si el fillol quedava orfe. Una eventualitat gens remota quan l'esperança de vida era de 40 anys. I amb els joves carregats de fills, els primers a qui queia el mort -vull dir el nounat- eren els avis.
Això fa que padrí i padrina, per a alguns dialectes, sigui sinònim d'avi, que ho és de vell. Doble eufemisme que tenyeix de sentiments la por i el rebuig que ens inspira la decadència. I així com en fadrí hi conflueixen solter i jove; en padrí ho fan avi i vell. Ja ho diu la dita: "Qui no treballa de fadrí, treballa quan és padrí". Esclar que en això dels eufemismes els nostres besavis eren uns aficionats: mai se'ls hauria acudit parlar de singles o de la quarta edat.
Potser perquè en un món masclista qui protegia era l'home, parlem de padrina i no de madrina, com fa el castellà. El protagonisme s'invertia a l'hora de donar el pit. Per això el didot i la padrina eren tan entranyables com secundaris. Tant ho devia ser, d'entranyable, la padrina, que la feien servir d'esquer per agafar un nen d'una orella i estirar-lo. D'aquí ve "fer veure la padrina". Formava part d'aquell sadisme tan de l'època, antítesi de la sobreprotecció actual, que feia dir a les mares quan un fill es feia mal: "Torna-hi!"
Cursos creació de Corpus Lingüístics Informatitzats