InfoMigjorn Cap de
Setmana
Butlletí número 34 (divendres 06/05/2011) - Continguts
triats i enviats per Eugeni S. Reig
1) Eugeni S. Reig - fila
d'aigua
2) Eugeni S. Reig - El lèxic popular
en la llengua culta
3) Ramon Sangles i Moles - Fer temps
4) Màrius Serra - Xinguen?
5) Antoni Llull Martí - Un mot que ens ve
de la prehistòria:
suro
6) Pau Vidal - Apedaçar
7) Pere Ortís - La parla de l'Urgell
(Lletra O)
8) Publicació del Repertori
biobibliogràfic de la literatura popular catalana: el cicle romàntic
9) Joan-Lluís Lluís - El que puc dir de la mort de Jordi
Barre
10) David Vila i Ros -
Per què l'anomeno "espanyol" i no pas
"castellà"
11) Ramon Sangles i Moles -
Si ets intel·ligent, escoltes a
fons
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: mans i braços
1)
Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig
(Llibre inèdit)
fila
d'aigua
1)
Quantitat d'aigua que es
fixa com a unitat de mesura quan es fa el repartiment del cabal total d'un riu o
d'una séquia entre diversos regants.
El llibre Tratado de aguas y
riegos
de Andés Llauradó ens diu que el cabal del riu Túria es dividix en 138 files que
es repartixen entre les diferents séquies de la manera següent: 48 files per a
la de Montcada, 14 per a la de Quart, 10 per a la de Tormos, 10 per a la de
Mislata, 14 per a la de Mestalla, 14 per a la de Favara, 14 per a la de Rascanya
i 14 per a la de Rovella. Així era, almenys, en el mes de juliol de 1856 quan ho
va escriure el senyor Llauradó.
El
cabal de la fila és variable i, per consegüent, no es pot donar una equivalència
en unitats del sistema internacional. Depén del riu, depén del nombre de regants
i, per a un riu determinat i per a un nombre de regants determinats, depén del
cabal que porte el riu en cada moment.
2)
Unitat per a mesurar el cabal de l'aigua que passa per una
conducció.
Per a poder mesurar la quantitat d'aigua que passa per un conducte cal
definir unitats de cabal que tinguen un valor fix. Des de sempre s'ha considerat
necessari disposar d'unitats fixes de cabal d'aigua, però quan en el segle xix es va començar a extraure aigua dels
aqüífers subterranis per mitjans mecànics, generalment destinada a la indústria,
la necessitat es va convertir en imprescindibilitat. Ara ja no es podia parlar
de repartiment proporcional del cabal d'un riu entre diversos regants perquè
l'aigua l'extreien del subsòl i es destinava a fins industrials. Com es
disposava de la fila com a unitat de mesura de l'aigua de reg, es va aprofitar
el mateix nom, però es va definir la fila fixa com la quantitat d'aigua que
passava per una superfície determinada a una velocitat determinada. Es varen
usar, com és natural, les unitats de superfície i de velocitat d'aquella època
que ja sabem que no eren les mateixes en tots els llocs. Si considerem que la
fila fixa és la quantitat d'aigua que passa per un pam quadrat valencià a una
velocitat de 4 pams valencians per segon, obtenim una equivalència de
46,4798
litres per segon, però si, en canvi, considerem que la
velocitat a la qual passa l'aigua és de 4 peus valencians per segon,
l'equivalència és de 61,9731 litres per segon. En cada lloc es
definia la fila fixa d'acord amb el cabal que es considerava adequat, que era
més o menys semblant als cabals de la fila de reg, que eren variables perquè
estaven en funció del cabal que duia el riu en cada moment però que, normalment,
fluctuaven entre uns cabals màxim i mínim coneguts. Quan a darreries del
segle xix es va implantar el
sistema mètric decimal es varen establir les equivalències entre els diferents
valors que s'havien assignat a la fila fixa en diferents llocs i les unitats
mètriques de cabal, i es varen redonejar. Durant bastant temps es varen emprar
les files mètriques –diferents en cada lloc– per a mesurar cabals d'aigua.
Gilberto Olcina Llorens en el seu llibre Orígenes
y desarrollo de la cuenca industrial del río Barchell diu que una fila
equival a 22,5
litres per segon. Sense cap mena de dubte, això era així
en Alcoi, en la conca del Barxell, a darreries del segle xix i primeries del xx. Però només cal
que mirem l'equivalència en unitats mètriques que tenia la fila a Cocentaina,
ben propet d'Alcoi, per a adonar-nos que era diferent. Per tant, quan trobem un
document antic que ens parla d'un cabal expressat en files d'aigua, no podem
calcular automàticament l'equivalència d'eixe cabal en unitats mètriques actuals
sense saber primer a quin lloc i a quina època fa referència el document en
qüestió.
La Gran
Enciclopedia de la Región Valenciana, en l'entrada
fila d'aigua, dóna una informació signada pel professor Felip Mateu i
Llopis bastant llarga però poc clara i poc útil. La Gran
Enciclopedia de la Comunidad Valenciana, editada trenta
dos anys després, reproduïx la mateixa informació. És una llàstima que els
autors de diccionaris i d'enciclopèdies es limiten a copiar-se els uns dels
altres sense fer els estudis i les recerques necessàries per a donar-nos als
lectors la informació fefaent que ens cal i que considere que ens
mereixem.
En valencià també es diu:
1) 2)
La llengua estàndard sol
emprar: 1) fila 2)
fila
En castellà es diu:
1) fila,
hila 2) fila, hila
NOTA 1: Definicions de
fila
-
DIEC: «Mesura de capacitat per a cabals d'aigua, equivalent a
144 plomes valencianes».
-
GDLC: «Al País Valencià, unitat volumètrica de reg equivalent a la quantitat
que surt per un orifici o espai entre dos partidors. Al Camp de Morvedre és
anomenada també roll».
-
DVal: «Unitat
volumètrica de reg equivalent a la quantitat que ix per un orifici o espai entre
dos partidors».
- Diccionari
General de Francesc
Ferrer Pastor: «Quantitat d'aigua que es fixa com a unitat de
mesura».
-
DCVB: «Quantitat
d'aigua que es fixa com a unitat de mesura en tractar-se de repartir l'aigua
d'un riu o sèquia per a regar».
- Gran
Enciclopèdia Catalana: «Al País Valencià, unitat volumètrica de reg
equivalent a la quantitat que surt per un orifici o espai entre dos partidors;
no és, doncs, una mesura fixa, sinó relativa al cabdal del riu o de la sèquia.
Al Camp de Morvedre és anomenada també roll».
- Diccionari de mesures catalanes: «Mesura
de capacitat per a cabals d'aigua, pròpia de València, equivalent (segons
Cervera) a 6.014.920,674 l/dia. Es dividia en 20 teules o 144 plomes
valencianes. En el repartiment d'aigua d'un riu o sèquia per a regar, es
considerava la fila com la quantitat d'aigua que passava per un forat d'un dit
quadrat a la velocitat de 6 pams per segon. La fila era també dita mola (o roll). A la sèquia de Montcada, a
l'Horta valenciana, es dividia el cabal d'aigua, quan aquest era escàs, en 138
parts o files.»
- Diccionario
valenciano-castellano de Josep Escrig (1a edició, València, 1851). Diu que fila d'aigua
és «Hila de agua».
- Diccionario
valenciano-castellano de Josep Escrig (3a edició, dirigida per Constantí Llombart, València,
1887): «Unidad de medida para apreciar la cantidad de agua que llevan las
acequias, y se usa principalmente en Valencia, Aragón y Navarra. Su equivalencia
varía mucho según las localidades, y no baja de 46 litros por segundo. Según D.
Tomás Villanueva, D. José de Soto y D. José Cervera, fila es en Valencia la cantidad de agua
que sale por un orificio cuadrado de un palmo valenciano, con una velocidad de
cuatro pies por segundo. Según D. Vicente Boix, la fila se divide en 144 plumas; cada pluma
es el agua que arroja un orificio de un dedo cuadrado, con una velocidad de
cuatro a seis palmos por segundo.»
- Diccionario
general valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea (València,
1891): «Unidad de medida para apreciar la cantidad de agua que lleva una
acequia: úsase mucho en Valencia, Aragón y Navarra variando su equivalencia
según las localidades, aunque no baja de 46 litros por segundo; en nuestro reino
es una cantidad de agua que sale por un orificio cuadrado de un palmo, con una
velocidad de cuatro pies por segundo, y según Boix, se divide en 144 plumas, y
cada una de éstas arroja el agua por un orificio de un dedo cuadrado, con la
velocidad de unos 6 palmos por segundo».
-
DRAE. En l'entrada
hila diu: «hila de agua Cantidad de agua que se toma de una acequia
por un boquete de un palmo cuadrado».
- Diccionario
ideológico de la lengua española de Julio Casares.
En l'entrada
hila diu: «hila de agua Medida hidráulica correspondiente a la
cantidad de agua que se toma de una acequia por un boquete de un palmo
cuadrado».
- Diccionario de uso
del español de María
Moliner. En l'entrada
fila diu: «Unidad de medida de agua aplicada a expresar la que llevan las
acequias, usada especialmente en Valencia, Aragón y Navarra, de 46 a 86 litros
por segundo».
NOTA 2: Un pam valencià equival a 22,65 cm i un
peu valencià a 30,2 cm (El pam considerat és el que s'emprava a València i
Castelló i el més àmpliament usat en l'antic Regne de València. A Alacant
s'usava un pam de 22,80 cm)
NOTA 3:
- LLAURADÓ, Andrés; Tratado de
aguas y riegos (Imprenta de Moreno y Rojas, Madrid, 1884, 2 volums, segona
edició)
- OLCINA LLORENS, Gilberto; Orígenes y desarrollo de la cuenca
industrial del río Barchell (Edició de l'autor, Alcoi, 2006, pàg. 356)
-
MATEU y LLOPIS, Felipe; “fila d'aigua” entrada de la Gran Enciclopedia de la
Región Valenciana (València, 1973. vol. IV., pàg. 254)
- MATEU y LLOPIS,
Felipe; “fila d'aigua” entrada de la Gran Enciclopedia de la Comunidad
Valenciana (Editorial Prensa Valenciana, València, 2005, vol. VI, pàg.384)
-
ALSINA I CATALÀ, Claudi, FELIU I MONTFORT, Gaspar & MARQUET I
FERIGLE, Lluís; Diccionari de mesures catalanes (Curial, Barcelona,
1996, pàgs. 155 i 156)
El lèxic popular en la llengua
culta
Eugeni S.
Reig
Els valencians ens hem transmés de pares a fills,
durant quasi 800 anys, un conjunt de mots, expressions, girs, modismes, frases
fetes, refranys, que són els que s'adiuen amb la nostra idiosincràsia, i que són
els que ens permeten expressar més bé la nostra manera de veure el món. Hi ha
una quantitat immensa de paraules genuïnament valencianes que hem emprat
quotidianament des de temps immemorials i que ara els nostres jóvens estan
perdent perquè la llengua normativa que usen l'escola i els mitjans de
comunicació margina bona part d'aquest lèxic tradicional valencià. Els
valencians, per exemple, no hem dit mai aviat, hem dit sempre prompte o enjorn, no hem usat mai endavant ni endarrere sinó avant i arrere, no hem dit mai feina, feiner ni
malfeiner, hem dit sempre i continuem dient faena, faener i malfaener, no diem matalàs ni
matalasser, sempre hem dit i continuem dient matalaf (en molts
llocs pronunciat 'matalap') i matalafer. Recordem la dita valenciana
la faena del matalafer, fer i desfer en la qual trobem de manera ben
clara les paraules faena i matalafer, que rima amb fer i
amb desfer. La immensa majoria de valencians usem la paraula renyó
–i també renyonada, renyonera, desrenyonat,
desrenyonar-se, etc.– i no la variant ronyó i derivats. Recordem
la dita, conegudíssima, fer-se (algú) el renyó d'or. Els
valencians hem utilitzat ininterrompudament des de l'edat mitjana fins al dia
d'avui el verb eixir per a expressar
la idea d'anar de dins a fora i no usem ni hem usat mai el verb sortir amb eixe significat (excepte els vinarossencs). Aquest verb ja
s'usava a l'edat mitjana, però amb els sentits de ‘sorgir', ‘aparéixer', ‘saltar
bruscament' o ‘brollar amb força', significats amb els quals encara el conservem
els valencians, però tan sols de manera residual. L'aigua que brolla amb força
d'una mànega de regar podem dir amb propietat que surt. Recorde que, en una certa ocasió,
vaig oir a uns jóvens valencians com deien que havien vist sortir un pas de processó d'una
església. ¿Som capaços d'imaginar-nos com devia d'eixir el pas de l'església per
a poder dir que sortia? I quelcom de
semblant podríem dir de paraules tan nostres com aüixar, granera, arreüssar, algeps, llavar,
torcar, rabosa, menfot, pigota, acatxar, llevar, pallola o quemenjar, o de locucions com a estall, més aïna, de gaidó, anar en cama
crua, de rapafuig, de raspalló o de
repica'm el colze, o d'exclamacions com ara ¡repalleta!, ¡voto a Déu!, ¡s'ha acabat el
cafetí!, ¡a osades, mare! o ¡a
osades, vida! Quan parlem castellà, si volem ponderar la magnitud o el
caràcter sorprenent d'alguna cosa, usem exclamacions com ara ¡vaya tela! o ¡tela marinera! Açò, tots els nostres
jóvens ho saben molt bé i ho usen a bondó. I supose que la majoria saben que
l'exclamació ¡Déu n'hi do! té el
mateix significat, però estic segur que molt pocs saben que ¡a osades, mare! i ¡a osades, vida! volen dir exactament la
mateixa cosa i que és com ho hem dit sempre els valencians i encara continuem
dient-ho molts de nosaltres.
La llengua normativa que s'ensenya a l'escola no ajuda precisament a la
supervivència del nostre lèxic tradicional: al contrari, a manca d'un estudi
seriós i exhaustiu del lèxic valencià, els ensenyants dubten de la seua
correcció i no s'atrevixen a emprar-lo en els registres formals, encara que el
coneguen i, fins i tot, l'usen habitualment en l'àmbit col·loquial. Nosaltres,
els valencians que vivim a la primeria del segle xxi, tenim la responsabilitat de
salvar-lo i, per a aconseguir-ho, hem d'estudiar-lo de manera seriosa i
conscienciosa i hem de transmetre'l als nostres descendents. I, evidentment, hem
de dignificar-lo, emprant-lo en els nostres escrits i usant-lo en els mitjans de
comunicació, en l'escola i en la universitat; hem de procurar que el lèxic tradicional
valencià siga normatiu i, per tant, hem d'aconseguir que l'arrepleguen els
diccionaris normatius. La immensa majoria de les nostres paraules i locucions
tradicionals són normativitzables i normalitzables i, per tant, poden i deuen
formar part de la llengua culta. Si no usem en la llengua culta el nostre lèxic
tradicional valencià perquè no l'arrepleguen els diccionaris normatius i, de
retruc, els dits diccionaris no el recullen perquè els valencians no l'usem mai
en els registres formals, ens trobem atrapats en un cercle viciós que, si no ens
decidim d'una vegada a trencar-lo, ens farà perdre irremissiblement un tresor
meravellós que ens hem transmés de generació en generació des de fa un grapat de
segles.
Podríem preguntar-nos: «¿I no cabria la possibilitat que, d'ací a uns
quants anys, els valencians parlàrem una llengua col·loquial en la qual les
paraules i locucions tradicionals hagueren estat substituïdes per unes altres
equivalents apreses en l'escola i en els mitjans de comunicació?» Jo,
sincerament, crec que això no passarà mai perquè les circumstàncies
sociològiques – i, fins i tot, m'atreviria a afegir psicològiques – no són
favorables a eixa substitució. L'única substitució lingüística que està
disposada a dur a terme la societat valenciana és la del valencià tradicional
pel castellà, però no la del valencià viu que es parla en els carrers i les
places dels nostres pobles i ciutats per un valencià llibresc amb un lèxic que
ens és alié. Avui en dia no queda cap valencianoparlant unilingüe.
Aproximadament la meitat dels valencians parlem valencià, però tots els
valencianoparlants parlem també castellà, tots som bilingües. Amb un bilingüisme
més o menys diglòssic, però bilingües. L'altra meitat de valencians són
monolingües en castellà i, majoritàriament, entenen el valencià, però no el
parlen mai, encara que alguns serien capaços de fer-ho amb més o menys fluïdesa.
Qualsevol valencià pot parlar en castellà amb un altre valencià i sentir-se
còmode. Si un xiquet vol parlar en valencià amb altres persones
valencianoparlants i vol, per exemple, referir-se a l'anella d'una cadena,
hauria d'usar, lògicament, la paraula esclavó que és la que els
valencians emprem des de temps immemorials per a denominar l'objecte citat i que
qualsevol pot entendre. Si al xiquet no li han ensenyat en l'escola eixa paraula
valenciana i li han explicat que l'objecte en qüestió s'anomena baula,
emprarà el vocable que li han ensenyat, i la conseqüència serà que no
l'entendran o se li burlaran. Aleshores el xiquet es posarà a la defensiva
utilitzant el mot eslabó que és, simplement, la valencianització de la
paraula castellana equivalent. Si el mateix problema se li presenta amb un bon
grapat de vocables alhora, el xiquet se'n passarà al castellà i així es sentirà
segur, ja que tots l'entendran i no se li burlarà ningú. Per voler-li ensenyar
un valencià culte massa llibresc i excessivament allunyat de la llengua del
carrer, hem perdut un valencianoparlant. I, per eixe camí, en perdem a grapats
cada dia. Podem estar ben segurs que, si no som capaços d'aconseguir que la
llengua normativa incorpore el nostre lèxic tradicional, els valencians del
futur, per desgràcia nostra, parlaran tots en castellà i s'haurà perdut per a
sempre allò que més ens caracteritza com a poble diferenciat: la llengua pròpia.
Si els valencians no encarem de manera enèrgica i decidida el problema de la
degeneració de la nostra llengua, si no aturem la degradació fonètica galopant
que ens envaïx, si no parem l'empobriment sintàctic que augmenta dia a dia i si
continuem perdent el nostre lèxic tradicional i substituint-lo per vocables que
ens són aliens, la nostra llengua, que ha arribat quasi intacta al segle xxi, no arribarà de cap manera al segle
xxii, podem estar ben
segurs.
3)
Publicat en el llibre COMPENDI DE NORMES
D'ESTIL (3a edició) de Ramon Sangles (Editat per Llengua
Nacional, Barcelona, 2009, pàg. 156)
Fer
temps
Ramon Sangles i
Moles
Sap greu veure com l'expressió
‘portar (o
dur) + temps',
còpia del castellà ‘llevar
+ tiempo', s'ha infiltrat en
la nostra llengua, tenint com tenim la nostra genuïna locució ‘fer + expressió
temporal + que', equivalent
a ‘haver transcorregut (tant de temps) des d'alguna cosa': Fa quatre anys que està malalt.
Una mostra del que mai no
hem de fer (però que hem vist escrit), seria:
*Són vuit anys que porto en
el club.
*Quan va arribar ja portava
tres hores esperant-la.
*En Joan porta sis anys
vivint a Barcelona.
*Ja porto vuit anys de
casat.
Totes aquetes frases, de total estructura
castellana, en català les hem de formular amb el verb fer, així:
Fa vuit anys que sóc del
club.
Quan va
arribar ja feia tres hores que l'esperava.
En Joan
fa sis anys que viu a Barcelona.
Fa vint-i-sis anys que sóc casat.
4)
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI
dijous 5 de maig del 2011
Motacions
Xingar no surt al DIEC. Aquí pitgem, cardem, catxem, fotem o follem, però
no xinguem. Xingar és en
portuguès i chingar en
espanyol. El crit d'afirmació nacional mexicana fa: "¡Viva México, hijos de la
Chingada!" Octavio Paz escriu a El laberinto de la soledad sobre les ambigües figures maternals dels mexicans
("que madre no hay más que una y a tí te encontré en la calle"). La
Xingada és la mare que ha patit
l'acció corrosiva i infamant del colonitzador. La primera violada, la mare del
primer mestís. Darío Rubio, a la seva Anarquía del lenguaje en la América
Española li assigna un origen
nahuatl, de xinaxtli (aiguamel
fermentat). Joan Coromines, en canvi, escriu: "mot brutal, comú amb el castellà
chingar, molt arrelat a tot
Amèrica, i amb molts derivats, mot gitano i caló, probablement del zingàric
cingarar (barallar-se), compost
de cinar (tallar) i
kerár (fer), tots dos d'origen
índic; a penes cal indicar que l'etimologia xeringar d'Alcover-Moll és impossible". Ara que Sarkoszy i
Berlusconi s'estan confabulant per carregar-se aquest embrió d'Europa que era
l'Espai Schengen, potser hauríem d'acceptar el verb xengar. Jo et xengo, tu em xengues, ells ens
Schengen.
5)
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES
PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma,
2009, pàg. 182)
Un mot que ens ve de la prehistòria:
suro
Antoni Llull Martí
La nostra
llengua es va formar, en el transcurs de segles, sobre el llatí vulgar
que introduïren els romans en els territoris que amb el temps es
coneixerien per Catalunya, però la llengua que es desenvolupà a partir
de la llengua imperial conservà restes
de la llengua, o de les llengües preexistents en el país, llengües
no escrites que s'extingiren deixant només com a testimonis de la seva
existència uns quants mots i noms de lloc (i de persona), més o menys
transformats. El llatí, base del nostre lèxic general, i el grec, base
del nostre lèxic científic i tècnic,
tampoc no nasqueren per generació espontània, sinó que es formaren sobre
altres llengües més antigues que també acabaren per desaparèixer,
deixant només algunes mostres de paraules en la llengua que havia
estat causa de la seva extinció.
El llatí i el grec, i quasi totes les llengües europees, es formaren
sobre llengües més antigues pertanyents a un gran grup de llengües amb
característiques similars anomenat indoeuropeu perquè fa més de cinc
mil anys es va estendre per l'Índia i
altres països asiàtics i per quasi tota Europa, i la pressió d'aquestes
llengües fou tan forta que acabaren amb quasi totes les que parlaven la
majoria dels habitants del continent eurasiàtic. Només
sobrevisqueren l'èuscar a la península
Ibèrica i algunes altres, molt poques, a altres llocs del
continent.
Una paraula molt corrent que ens ha arribat a través del llatí, però que
segons els experts no és llatina, ni tan sols indoeuropea, és
suro. En llatí l'escorça de l'alzina
surera és anomenat suber, i no se sap de quina llengua anterior al llatí
l'agafaren els romans. Aquest mot ha produït formes en diverses llengües
romàniques, com en la nostra, suro, en la italiana,
súghero, en la sarda súaru i suru, en l'occitana, suve
i siure, i en la portuguesa, en la qual es troben molts de
noms pel suro i per l'alzina surera, moltes vegades el mateix, com
sobreiro, sovereiro, sobro, sóvero i
sovro, i possiblement encara d'altres. A un bosc de surers o
alzines sureres en català se li diu una sureda, en italià,
sughereto, i en portuguès sobreira, soveral i
sobral. Sureda, Sobreira i Sobral són llinatges prou corrents,
però no en conec cap que representi el seu equivalent castellà
alcornocal, si bé es troba com a
cognom, no gaire corrent, Corcho. Seguirem parlant-ne la setmana
que ve, si Déu ho vol.
6)
Publicat en el llibre EN PERILL
D'EXTINCIÓ (100 paraules catalanes per salvar) de Pau Vidal
(Editorial Empúries, Barcelona, 2005, pàg. 16)
“Oh pare déu, / que alimenteu / tots
els ocells que hi ha en el món, / beneïu aquesta taula / i a tots nosaltres
també” cantàvem els minyons escoltes abans dels àpats, i després d'aquest pare
benefactor que ens peixava encara en teníem dos més: el pare carbasser, que era
el juganer per excel·lència, i el pare pedaços, una mena de patriarca que posava
pau quan hi havia raons. La figura d'aquesta mena de drapaire taumaturg explica
molt bé el significat del terme pedaç, i conseqüentment també el probable
perquè del fet que hagi caigut en desús: en català designa exclusivament el
trosset de roba que es fa servir per tapar un forat o un set, però la proximitat
amb el pedazo castellà, d'ús molt més universal (ja que pot ser un tros o
un fragment de moltes coses), li ha penjat la llufa de barbarisme que el pobre
pedaç, ja humil de mena, arrossega amb esparracada resignació. Entre això, i que
els preus de Zara surten més a compte que pagar una hora de didal, als patis de
les escoles ja no hi corren nens amb les calces apedaçades o el jersei amb
colzeres d'un pam.
«Però va tornar aquell mateix
dijous a l'hora que espetegava el sol a la plaça i sortíem a aprofitar la
bonança amb els llençols per apedaçar o a fer mitja. Era un picarol. Uns
instants que deixàvem que digués i les mans de tia, de la Delina, de la jove de
cal Melis i les meves, quietes. Jo només tenia por que se sentís el bategar del
meu cor més fort que les rialles, i que les galtes em traïssin» (Maria Barbal,
Pedra de tartera, 1985)
7)
La parla de l'Urgell
Pere
Ortís
Vocabulari
En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies
de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i
per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un
exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin
eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.
Ollà! Perquè l'animal giri a la dreta. Ollà, que no ho saps de
sempre!
Oratge. Ambient fi i caldejadet. Fa un
bon oratge.
Orc. Carallot. T'ho han de dir cent
vegades, tros d'orc!
Orellut. Ruc, beneit, ximple. T'ho
empasses tot, tu, orellut.
Orxegar. Vomitar, perbocar. Es va afartar
tant, que va haver d'orxegar.
8)
Publicació del Repertori
biobibliogràfic de la literatura popular catalana: el cicle romàntic ,
editat per la Carme Oriol i Emili Samper
Carme Oriol i Emili Samper, del Departament de Filologia
Catalana de la Universitat Rovira i Virgili, són els editors del Repertori
biobibliogràfic de la literatura popular catalana: el cicle
romàntic, un llibre electrònic de Publicacions URV editat dins la
col·lecció “Biblioteca Digital”.
És una obra col·lectiva i
interuniversitària fruit de la recerca realitzada pels investigadors: Joan
Armangué, de l'Arxiu de Tradicions de l'Alguer; Jaume Guiscafrè i Caterina
Valriu, de la Universitat de les Illes Balears, i Carme Oriol, Josep Maria
Pujol, Mònica Sales, Emili Samper i Magí Sunyer, del Departament de Filologia
Catalana de la Universitat Rovira i Virgili. El Repertori pretén fer accessible
als investigadors la informació bibliogràfica i de contingut referida als
estudis i les col·leccions de literatura popular i folklore de l'àmbit català,
així com els treballs biogràfics i crítics dedicats als seus autors i a les
institucions més actives d'aquest període.
La investigació s'ha dut a
terme en el marc del projecte de R+D “Repertori Biobibliogràfic de la Literatura
Popular Catalana: el cicle romàntic (1778-1893)” finançat pel Ministeri
d'Educació i Ciència entre els anys 2006 i 2009 i coordinat des de la
Universitat Rovira i Virgili. El projecte ha permès localitzar i inventariar una
important quantitat de dades referides a les obres de la literatura popular
catalana, als seus autors i recol·lectors, i a les institucions més
representatives que hi van intervenir dins de l'anomenat període romàntic. Les
característiques i, sobretot, l'extensió del Repertori, han fet decidir els
autors per una edició electrònica.
Biblioteca Digital, 5, 1a ed.
ISBN
978-84-694-0458-4
9)
El que puc dir de la mort de Jordi
Barre
Joan-Lluís Lluís
El ministre de Cultura francès va
publicar un comunicat per lamentar la mort de Jordi Barre. És la primera i, molt
probablement, l'última vegada que un ministre francès fa veure que li sap greu
que hagi mort un creador d'expressió catalana de la Catalunya Nord. La
Prefectura de Perpinyà deu haver fet bé la seva feina, enviant al ministeri una
nota indicant que Jordi Barre era més que un cantant en llengua regional,
que era la personalitat més popular de la Catalunya Nord i que la seva
desaparició, a noranta anys, seria un sotrac per a tota la societat. I, de fet,
al seu funeral a la catedral de Perpinyà hi va assistir la quasi totalitat de la
classe política nord-catalana. Se'm permetrà de no evocar aquí les qualitats
humanes indiscutibles de Jordi Barre, ni la constància de la seva defensa de la
llengua catalana, ni la bellesa d'algunes de les seves cançons, i de centrar-me
en allò que representava, a desgrat seu, per a una bona part de la classe
política que assistia a les seves exèquies. Per a ells, Jordi Barre era la
coartada perfecta a la pròpia inacció.
Nascut el 1920, famós a Catalunya Nord
durant els anys cinquanta per la seva orquestra de ball amb la qual interpretava
els grans èxits francesos, Georges Barre va esdevenir Jordi Barre el 1963 i, des
d'aquell any i del seu primer disc en català, mai més no va cantar en francès.
En el món de la cançó de protesta dels anys seixanta, Barre era una personalitat
atípica per la seva moderació, que va posar al servei d'un poble per cantar-ne
les virtuts i, sobretot, per imaginar-lo més fort del que era, al punt que els
seus seguidors van creure'l i, de tant creure'l, van guanyar una mica de força.
Jordi Barre cantava com d'altres parlen: perquè no podia concebre altrament les
relacions humanes; i cantava arreu, i molt sovint de franc, i mentre cantava
semblava a molts que no era necessari fer res per la llengua catalana. Estimar
Jordi Barre era molt fàcil, perquè era una persona que respirava la bondat;
escoltar les seves cançons no era gaire complicat perquè les interpretava a la
vegada amb fervor i amb gran professionalisme; fer cas del missatge de les seves
cançons que parlaven de la llengua era francament més complicat, ja que podia
implicar haver d'actuar. No hi ha dubte que aviat a gairebé cada municipi de
Catalunya Nord hi haurà una rue Jordi Barre; en certs casos fins i tot
serà un carrer Jordi Barre. A part d'això, però, continuarà prevalent la
inèrcia. Una de les cançons que més sovint cantava Barre deia, amb lletra de
Joan Cayrol: «Tant com me quedarà un alè de vida, / tant com me quedarà una gota
de sang, / jo te cantaré, dolça terra ferida, / jo te cantaré, malaguanyat país
meu». I va complir aquesta promesa feta a un públic que, commogut per les seves
lletres, poc sovint ha semblat capaç d'extreure'n conclusions pràctiques.
Les mentalitats, pel que fa la llengua
catalana, han evolucionat bastant, i en sentit positiu, a la Catalunya Nord.
Gairebé ja no queda anticatalanisme, fora d'alguns reductes jacobins. Ara bé, la
bona voluntat que, de manera general, es percep avui, és una bona voluntat
condicionada per una enorme passivitat. Les enquestes demostren que la majoria
de la població desitja que hi hagi més presència del català arreu, però gairebé
ningú no protesta per la seva absència. L'agressivitat ha anat deixant lloc a
una mena de fatalisme: «Si la llengua mor, deu ser que ha de morir», diuen
alguns. I afegeixen: «Però la llengua no morirà tant com en Jordi Barre serà
viu». Justament...
10)
Per què l'anomeno “espanyol” i no pas
“castellà”
Moltes vegades m'han demanat perquè empro el mot espanyol i no castellà per referir-me a la llengua.
Intentaré explicar-ho.
Històricament, la denominació espanyol és fruit d'una apropiació
indeguda del concepte d'Espanya. Seguint la lògica dels estats-nació, cada nació havia de tenir una llengua i, per
tant, la llengua de l'estat, és a dir, el castellà, va esdevenir espanyol, relegant les altres a meres
parles regionals. Ja que ens hem
posat a denunciar apropiacions indegudes, el mot Espanya també n'és una. Hispania
comprenia tota la Península Ibèrica i durant l'edat mitjana les referències a
Espanya continuaven sent de caire geogràfic, no pas polític. Adoptar el nom Espanya per a una estructura política,
ignorant sense vergonya els portuguesos, els andorrans i, oh sí, els
gibraltarencs, no va ser precisament una mostra de respecte envers els veïns,
els quals sempre havien estat inclosos en aquesta denominació. Per tant, davant
de tanta apropiació, semblaria lògic que els catalans, que ens ha tocat el rebre
amb l'assumpte, optéssim per anomenar-la castellà, evidenciant que és la llengua
de Castella, però no pas la dels Països Catalans.
Ara bé, vull fer-hi un matís. Com es coneix la llengua arreu?
Fixem-nos-hi: els anglesos en diuen spanish, els francesos, espagnol, els italians, spagnolo, i alguns espanyols i molts
catalans... castellano o castellà! I per què? Doncs perquè, després de la
repressió franquista, el catalanisme regionalista, de bracet de cert
progressisme espanyol, va voler que es reconegués que a l'estat espanyol s'hi
parlaven diverses llengües, totes elles espanyoles, de manera que no tenia
sentit que només una s'anomenés espanyol. “Las lenguas españolas son el castellano, el
catalán, el gallego y el vasco”, van dir. Per tant, si anomenem castellà a l'espanyol, estem acceptant
aquesta visió de la realitat en clau espanyola, acatant la idea que el català és
també una llengua espanyola i que Catalunya és una part d'Espanya. Si, per
contra, no tenim cap interès a ser espanyols i pensem que els Països Catalans
són la nostra nació, tant ens fa com li diguin a la seva llengua. Millor que fem
com tota la resta, anomenem-la espanyol, i llestos. Espanyol, la
llengua d'Espanya. I és que ja els la regalem, Espanya! Nosaltres prou feina
tenim amb els Països Catalans! I que no ens provoquin o bé farem el ridícul com
ells amb el català i el valencià i començarem a dir que el castellà i l'espanyol
són llengües diferents!
David
Vila i Ros
Publicat en el llibre COMUNICAR-SE, TOT UN ART
de Ramon Sangles (Edicions SPD, Barcelona, 2010, pàg. 48)
Si ets intel·ligent, escoltes a
fons
Ramon Sangles i
Moles
Em va agradar veure la italiana Federica Pellegrini, campiona del
món de natació 2009, en un programa on era entrevistada. M'admirava i
sorprenia la concentració amb què escoltava l'entrevistador, com fent un
buit total dels seus èxits. Després, responia a cada pregunta d'una
manera molt concreta, senzilla, sintètica; sense ombra de tecnicismes o de
voler-se donar importància deixava anar unes respostes que per la forma
i el contingut eren una meravella. Jo mateix em deia: aquesta persona
s'ha entrenat a fons i ha seguit una disciplina rigorosa.
De fet, quan hom fa bé el seu ofici i acompleix els seus compromisos,
és a dir, quan hom és treballador, honrat, tenaç, eficient... t'adones
que aquest tal és també intel·ligent i que hi pots parlar d'infinitat de
temes, amb seriositat i amb el plaer d'anar descobrint nous colors en un
univers ple de persones agradables.
Sí, amb les persones intel·ligents hi pots parlar de tot i hi gaudeixes
de veres; un hom s'adona que, a elles, els fets de la vida no els
rellisquen, que res no els passa desapercebut, que saben donar la importància justa
a cada cosa. A més, les persones intel·ligents solen ser també molt
atractives físicament, i, si n'hi ha que no ho són tant, la mateixa bellesa
interior els dóna un encant i una fascinació especial. Aquestes persones es
caracteritza per ser obertes, expressives, moderades, rialleres,
elegants...
No hi ha dubte que les persones intel·ligents encomanen, no les ganes
de voler ser com elles, sinó el desig de ser competents en tot allò que
és incumbència nostra i ens conviden a fer bé els nostres deures. Aquestes
persones són apòstols dels nostres
temps.
Comunicació
presencial: mans i braços
Joan Tudela
En la comunicació presencial, la gesticulació és el camp propi de les
nostres mans i els nostres braços. Quan gesticulem, ho fem amb els dits, ho fem
amb les mans i ho fem amb els braços. Cada cultura té costums determinats, pel que fa a la
gesticulació. És conegut que, per exemple, els italians del sud gesticulen més
que els suecs. La força de la gesticulació en la comunicació presencial és
notable. Tenim un ventall molt ric de possibilitats, en aquest aspecte (per
exemple, enumerar una explicació alhora amb la veu i amb els dits d'una mà). Hi
ha, però, una cosa que hem de tenir present i és que, mentre parlem, hem de
deixar anar els dits, les mans i els braços i harmonitzar-los amb allò que diem,
però sense pensar-hi, perquè, si hi pensem, aleshores trontolla tota la
comunicació. La gesticulació ha de ser l'adequada a cada interlocutor i a cada
situació comunicativa. Per tant, en principi no hi ha res prohibit (podem posar
les mans a la butxaca, per exemple, en una situació informal). Així i tot, sí
que hem de dir que la immobilitat completa i permanent de mans i braços és un
defecte comunicatiu.
Del llibre Llengua i
comunicació.
joantudela@periodistes.org
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net