InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana
[10.400
membres]
Butlletí número 488 (dijous 05/05/2011) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
1) Artur Quintana i Font
- La Llei d'ús, protecció i promoció de les llengües pròpies d'Aragó.
Unes consideracions
5) Lliurament dels premis Maig de Narrativa Breu a
Vila-real
6) Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
1)
Publicat en el núm. 4 de la revista
Beceroles
La Llei d'ús, protecció i promoció de les
llengües pròpies d'Aragó. Unes
consideracions
Artur Quintana i
Font
Precedents remots de la
Llei
Des de la seua
aparició en l'escriptura al segle XIII i fins a la derogació borbònica dels furs
aragonesos l'any 1707 el català va ser llengua oficial a l'Aragó, i no només en
els territoris on actualment es parla, ans també sovint en molts d'altres
-Capella, Casp, Graus, Saragossa ... -, sempre al costat del llatí, com a tot
arreu de l'Europa Occidental, i també del castellà d'ençà de la instauració el
1412 dels Trastàmares. L'ús oficial de la llengua catalana començà a decaure a
l'Aragó a partir de la segona meitat del segle XVI, decadència que s'accelerà
sobretot a la segona part del XVII amb diferències territorials molt notables.
L'ús i el desús de la llengua catalana durant aquests segles és un tema que
només molt recentment comença a ser estudiat en profunditat. Quant a la
discriminació de la llengua catalana a l'Aragó gairebé és tot per investigar. En
tenim testimonis ja del XVI, si bé podria haver-n'hi de més antics, i
possiblement ja des de principis del XIX s'anà imposant el nom de xapurriau', i
ocasionalment el de polaco', així com el de patués' al nord de la Ribagorça
per al català parlat a l'Aragó, qualificatius infamants que no semblen
refermar-se plenament fins passada la darrera guerra civil, i que se
segueixen usant actualment, si bé en retrocés enfront de català'. Des del 1707
l'ús escrit de la llengua és poc més que testimonial, i no pren una certa
embranzida fins al final de la dècada dels seixanta del segle passat, i amb
caràcter paraoficial la llengua catalana encara haurà d'esperar a ben entrada la
restauració democràtica per a tenir-hi una certa presència. La legislació en
matèria lingüística de la Segona República Espanyola, on es declarava allò tan
conegut que el castellà és la llengua oficial d'Espanya i que tothom té el dret
de fer-lo servir i l'obligació de saber-lo -recollit
també per l'actual constitució-, i que fa que siguen supèrflues, potser no
necessàriament de iure, però sí de facto, totes les
llengües espanyoles no castellanes, aqueixa legislació, repeteixo, no prometia
gaires esperances per a la
normalització del català ni de qualsevol altra llengua no castellana a Espanya.
I així ho devien entendre els que redactaren l'any 1936 l'Avant-projecte
d'Estatut d'Autonomia per a l'Aragó, l'anomenat Estatut de Casp, on tota la
referència que s'hi fa a la qüestió
lingüística és la següent El castellano es lengua oficial de
Aragón, i això que en
la redacció hi va tenir un important paper l'aragonesista i catalanista Gaspar
Torrente. I el català és també del tot absent de la legislació del Consell
d'Aragó que actuà durant la darrera guerra civil a la zona republicana d'Aragó,
on es trobaven inclosos tots els territoris aragonesos de llengua
catalana.
Precedents directes de la
Llei
El primer precedent directe de la Llei és, de tota
evidència, l'actual Constitució Espanyola, de la qual deriven tots els vigents
estatuts d'autonomia, que només poden desenvolupar el que diu la Constitució,
pero no pas contradir-la o ignorar-ne les disposicions. Aquesta a l'article 3
repeteix al primer apartat allò que ja deia la Constitució de la Segona
República, que el castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat i que tots
els espanyols tenen l'obligació de conèixer-la i el dret de fer-la servir, i per
tant atorga a les llengües espanyoles no castellanes el mateix caràcter superflu
que ja preveïa la darrera constitució repúblicana. Tanmateix declara a
continuació, a l'apartat 2, que les altres llengües espanyoles seran també
oficials a les respectives comunitats autònomes d'acord amb llurs estatuts, text
a partir del qual no es pot garantir, ni de bon tros, la normalització
d'aquestes llengües, però sí que en pot frenar, si més no, la desaparició. Les
interpretacions que s'ha fet a aquest apartat 2 han estat crucials per a
l'evolució de la posterior legislació aragonesa sobre la llengua catalana
d'aquest país, i són del tot oposades. Mentre uns juristes entenen que el
text constitucional ja consagra (ordena) l'oficialitat de les llengües
espanyoles diferents de la castellana, i els Estatuts d'Autonomia tindran la
missió d'actualitzar-ne l'efectivitat, d'altres, concretament els que redactaren
l'Estatut d'Autonomia d'Aragó del 1982, van aplicar-lo com si la frase
d'acord amb llurs estatuts fos una condició optativa, i no l'obligació de
desenvolupar l'oficialitat del català. I aquests legisladors van optar -hi havia
aleshores una majoria dretana a les Corts d'Aragó- per no estar d'acord amb la
Constitució i no declarar l'oficialitat del català a l'Aragó. Aquesta opció ha
estat denunciada diverses vegades ja que contravé el caràcter preceptiu de la
norma, o essent més cauts és de
constitucionalitat dubtosa ... I es pot concloure, ..., que l'Estatut
d'Autonomia d'Aragó no ha complert el manament de l'article 3,2 de la
Constitució en no disposar l'oficialitat de la llengua catalana. L'Estatut d'Aragó només recull de la Constitució
pel que afecta a les llengües no castellanes el § 3.3. que declara que cal
protegir i fomentar les modalitats lingüístiques espanyoles, per tant també les
de l'Aragó. Aquest article constitucional reapareix al §7 de l'Estatut dient
concisament que les modalitats
lingüístiques de l'Aragó s'han de protegir. L'article és d'una volguda vaguetat,
car no se sap de quines modalitats es tracta. Com que a l'Estatut només es parla
de la llengua castellana es podria pensar que es tracta de les modalitats
d'aquesta llengua. Res més lluny de la realitat, com mostren els posteriors
textos legislatius: darrera de modalitats s'hi amaguen les llengües
aragonesa i catalana, això sí, atomitzades en centenars de modalitats. En les
reformes de l'Estatut del 1996 i del 2007 al mateix §7, si bé s'hi parla de
llengües' -tot i que no se sap de quines, car no les cita per llur nom- no es
deixa mai d'insistir en les modalitats. Tanta insistència en aquest
darrer mot modalitats fa sospitar que el legislador no vulgue mostrar
sinó que enfront de la llengua castellana, mancada de modalitats,
unitària, doncs, en tots els aspectes, es troben unes altres llengües
atomitzades en tot de variants i mancades, per tant, d'unitat. Aquesta actitud,
que no té cap mena de fonament empíric -el castella parlat a l'Aragó és també
tot un seguit de modalitats-, i sí només discriminatori, veurem que ha influït
poderosament en la redacció de la Llei, i que es troba al centre del debat entre
defensors i opositors de la dita Llei.
Davant del nyap que suposava l'Estatut en la
qüestió lingüística sorgiren veus a l'Aragó que en demanaven sobretot un
desplegament a través d'una llei que l'acostés més a la lletra i a l'esperit
constitucional de l'article 3.2. abans esmentat. Primerament fou la Declaració
de Mequinensa del 1984 on s'anomenava el català parlat a l'Aragó pel seu nom,
se'n rebutjava el qualificatiu que se li aplica de xapurriau, i es declarava que
era urgent de prendre mesures de normalització per a aqueixa llengua, i entre
elles sobretot el seu ensenyament optatiu -que esdevingué realitat aquell mateix
any 1984 gràcies a la decidida actuació de l'aleshores conseller de cultura José
Ramón Bada Panillo. L'any 1993 el Justícia, que era en aquell temps Emilio
Gastón, veient que el procés legislatiu de política lingüística no avançava, va
redactar un informe on recomanava que tant l'aragonès com el català fossen
declarats llengües oficials a l'Aragó i insistia molt en l'ensenyament
d'aqueixes llengües a tots els nivells, no oblidant mai, això sí, una especial
atenció a les modalitats lingüístiques dialectals. Ja hem vist, però, que
les reformes de l'Estatut no van dur quasi res de nou en relació amb el català i
l'aragonès. Sí que ho féu la Llei de Patrimoni Cultural Aragonès del 1999 que en
la seua disposició final segona parla d'una llei de llengües d'Aragó que haurà
de regular la cooficialitat de l'aragonès i del català, i insisteix en llur
ensenyament i plena normalització. A l'article 4 no deixa de citar les
modalitats de l'aragonès i del català, modalitats que, tal com és redactat
l'article, s'ha de concloure que aquesta Llei de Patrimoni entén que només en
tenen l'aragonès i el català, no pas el castellà. És molt important de remarcar que es tracta de
l'única llei on es declara la necessitat de fer de l'aragonès i del català
llengües cooficials a l'Aragó. Tots els altres textos que la precediren, o que
l'han seguida, van en la seua mateixa línia, però cap d'ells no és una llei. Ja
hem vist els que la precediren, i els que la segueixen són: el Dictamen elaborat per la Comissió
Especial sobre la Política Lingüística a l'Aragó del 1997 i l'Avantprojecte de
la Llei de Llengües del 2001. El Dictamen, que en referir-se a les
modalitats copia al peu de la lletra el text de la Llei de Patrimoni,
declara, amb unes paraules que recorden poderosament l'article 3.2 de la
Constitució, que La lengua catalana y la lengua aragonesa serán cooficiales
junto a la lengua castellana en sus respectivos territorios. Desenvolupa
àmpliament l'ensenyament de l'aragonès i el català, estenent-lo a tots els
nivells però mantenint-ne el caràcter opcional. L'Avantprojecte declara si fa no
fa quasi el mateix que el Dictamen, si bé desplega una casuística que gairebé
invalida les moltes bones intencions de cooficialitat, ensenyament etc., ja que
cada ajuntament pot decidir si vol o no la cooficialitat i també quin nom donarà
a la llengua que s'hi parla –que pot ser cheso, ansotano, fobano, hablar de
canalizo, patués, aragonés, etc. per a la llengua aragonesa i xapurriau, calaceità, fragatí, patués,
tamarità, aragonés oriental, català etc. per al català- i quina norma adoptarà:
la general de l'aragonès i del català o la de la modalitat local. A
l'Avantprojecte hi apareix per primera vegada un Consell Superior de les
Llengües d'Aragó que ha d'establir la normativa tant de l'aragonès com del
català, així com també de les modalitats. La llibertat de tria del nom i la
norma de l'aragonès i del català i l'aferrissada defensa de les modalitats –tria
i defensa que no s'apliquen mai al castellà- delaten l'afany d'alguns
legisladors d'aquest avantprojecte de fer inviable la llei de política
lingüística que en pogués eixir. Aquest Avantprojecte ha tingut molta influència
en el redactat de la Llei.
L'any 2009, vint-set anys després de l'entrada en
vigor de l'Estatut d'Autonomia de l'Aragó, i veient que tot el que s'havia
proposat i discutit fins aleshores entorn d'una llei de llengües de l'Aragó no
donava cap resultat positiu, el Partit Socialista Obrer Espanyol, majoritari al
Govern d'Aragó -però no a les Corts- va decidir de presentar en solitari a les
Corts una Proposició de Llei d'Ús, Protecció i Promoció de les Llengües Pròpies
de l'Aragó. El fet de presentar aqueixa llei en solitari era necessari perquè el
Partit Aragonès Regionalista, soci del PSOE al Govern d'Aragó, no va acceptar en
cap moment de participar en el redactat d'una proposició de llei on s'anomenés
la llengua catalana pel seu nom –és ben sabut que l'anticatalanisme sol donar
molts vots a Espanya en general, i en especial a l'Aragó. La proposició de llei
es va presentar a les Corts el dos de juliol del 2009 i va ser aprovada pel Ple
el 17 de desembre del mateix any, i poc després, ja al 2010, entrava en vigor.
Va ser aprovada amb els vots a favor del PSOE i, entenent la Llei com a mal
menor, amb els de la Chunta Aragonesista, malgrat que aquest partit la trobés
insuficient. Esquerra Unida-Verds va votar-hi en contra per considerar-la també
insuficient, mentre que els vots contraris a la Llei emesos pel PAR i el Partit Popular ho van ser
bàsicament per anticatalanisme. En els mesos immediatament anteriors a la
votació de la Llei tant el PAR com el PP van desfermar una àmplia campanya
anticatalanista en col·laboració amb les associacions blaveristes de l'Aragó,
especialment la Federación de Asociaciones Culturales del Aragón Oriental
(FACAO), entitat que declara que el català parlat a l'Aragó no és tal, sinó
aragonès oriental, i la Plataforma No hablamos catalán'. El PP es va dedicar a
recollir signatures -unes 40.000 segons van declarar a les Corts en justificar
el seu vot negatiu a la Llei, però
també poden haver estat 60.000, no ho recordo bé- i es van presentar al Ple de
les Corts el 17 de desembre, en ocasió de votar la Llei, ostentant a la solapa
una insígnia que deia No hablamos catalán.
Passo ara a
comentar la Llei i compararé sovint la versió presentada pel PSOE amb el text
final, ampliat respecte a aquella per les moltes esmenes presentades pels
diferents partits i acceptades segons diverses majories. Es manté el títol
-Llei d'Ús, Protecció i Promoció de les Llengües Pròpies d'Aragó- sense
cap mena de canvi. L'adjectiu pròpies sol fer referència a l'aragonès i al
català dins del text de la Llei, si bé ací al títol, i en alguns altres casos,
inclou també el castellà, mentre que en certes ocasions no queda del tot clar si
inclou, o no, el castellà. El text de la Llei comença per una Exposició de
Motius on després de declarar al §1, primer paràgraf, que a l'Aragó el castellà
és llengua majoritària i oficial a tot el seu territori s'indica que a
determinades zones es parlen altres llengües, l'aragonès i el català.
Aquesta declaració explícita del català pel seu nom i no pas pels diversos
qualificatius de lingüística-ficció que corren per l'Aragó per a anomenar
aqueixa llengua -que abans hem vist-, per molt que només siga Qüestió de
noms, que hauria dit en Joan Fuster, és un dels guanys més positius de la
Llei, ja que la qüestio de noms ha estat un dels aspectes que més ha fet
trontollar-la i n'han enverinat el debat. Veurem més endavant que aquesta
declaració de català per al català té tanmateix algunes considerables
limitacions. També té importància, encara que no pas tanta com per a la llengua
catalana, el fet que a la Llei s'anomene aragonès a la llengua aragonesa
i no amb els molts qualificatius, que ja he citat abans, amb què se la sol
qualificar -que també hi ha blaverisme en relació amb aqueixa llengua.
Al mateix
paràgraf es fa saber que totes tres [llengües], és a dir l'aragonès, el
castellà i el català, es parlen en les seues modalitats lingüístiques pròpies
d'Aragó. Es tracta, això de totes tres, d'una esmena, presentada per
la CHA, molt important, ja que per primera vegada a l'Aragó, i possiblement per
primera vegada igualment a l'Estat, hom reconeix que el castellà [d'Aragó] té
també modalitats, i deixa per tant de ser aquell model perfectament unitari que
suggerien tots els textos legals anteriors per a aqueixa llengua enfront d'una
atomització dialectal pròpia només de les altres llengües espanyoles i
aragoneses no castellanes. El menysteniment de les modalitats del castellà
d'Aragó ha estat i segueix essent catastròfic per a aqueixa llengua i les seues
modalitats tant en la literatura com en l'ensenyament. Ara l'esment explícit a
la Llei de les modalitats del castellà d'Aragó podria obrir portes per acabar
amb l'actual discriminació d'aqueixes modalitats. Però el fet que en el text de
la Llei no s'expose com han de ser tractades aqueixes modalitats del castellà
-al Capítol II,§ 7, 1, d, es repeteix només que el castellà té
modalitats, i s'hi afegeix i variants locals- mentre que si que ho
són les de l'aragonès i del català -en un monòton total de vint-i-una vegades-,
permet pensar que els legisladors no han estat ben bé conscients de l'abast que
té el sintagma totes tres. En el cas de l'aragonès i del català, malgrat
la precària situació d'aqueixes llengües, el respecte i el foment de les
corresponents modalitats és i ha estat fins ara força millor, tot i que encara
sovint no se sàpiga trobar el punt dolç entre aquestes i la respectiva llengua
literària.
La Llei declara també en aquest §1 que el català i
l'aragonès –i s'ha d'entendre que també el castellà- són un ric llegat i
un fet singular dins el panorama de les llengües històriques d'Europa,
configuradores d'una història i cultura pròpies i que cal que siguen
protegides i fomentades. Sobretot la consideració aqueixa de història
i cultura pròpia, ben llegida i aplicada, podria tenir excel·lent influència
en el desenvolupament cultural dels territoris de llengua aragonesa i catalana,
als quals fins ara se'ls ha imposat una història i uns models culturals tan
impropis com s'ha pogut. El legislador és conscient que l'aragonès i el català
es troben en una situació sociolingüística molt precària, sobretot l'aragonès, i
deu-n'hi-do el català, i proposen la ràpida adopció de mesures que en
garantesquen la protecció i recuperació –val a dir que aqueixa rapidesa
ha arribat trenta-dos anys després de la proclamació de la Constitució i
vint-i-set de la de l'Estatut. La Llei insisteix que també cal
prestigiar-les, dignificar-les i normalitzar-les socialment, i insisteix
altra vegada que s'han de protegir i promocionar. Es torna a repetir, en un text
més aviat confús, que hi ha varietats locals o dialectals històriques i
s'hi afegeix l'esmena i/o territorials, és a dir, no es deixa mai
d'insistir en les modalitats. Més afortunada és la frase sobre l'existència
d'una zona de confluència entre ambdues llengües en alguns territoris per
a definir la zona dita mixta o de transició entre aragonès i català a la
Ribagorça i a l'Alta Llitera.
En els capítols 2 i 3 de l'Exposició de Motius es
fa un breu repàs dels textos legislatius estatals i aragonesos que han precedit
la Llei des de la Constitució del 1978, i que jo ja he exposat abans. És
simptomàtic que en el text de la Llei presentat pel PSOE a les Corts hi mancaven
tots els capítols d'aqueixes lleis on s'exposava la cooficialitat de l'aragonès
i del català, textos -l'article 3,2 de la Constitució, la Llei de Patrimoni, el
Dictamen i l'Avantprojecte- que apareixen ara en la versió final de la Llei
gràcies a les esmenes presentades per altres partits. Finalment al §4 de
l'Exposició de Motius se citen, a més de l'Estatut ja mencionat abans, totes les
lleis internacionals que proclamen el dret de tots els parlants a fer servir
la seva llengua i modalitat -aquest substantiu no pot faltar mai-
pròpies. A continuació hi ha un resum del que serà el text de la Llei,
resum que no cal comentar.
El Capítol I de la Llei, subtitulat
Disposicions generals, torna a explicitar al §2 que el castellà és la
llengua oficial a L'Aragó i que tothom l'ha de saber i la pot fer servir,
mentre que l'aragonès i el català només són llengües pròpies originals i
històriques de l'Aragó, per tant no pas oficials, contradint la Constitució
i molts de textos aragonesos que sí que les hi declaren –Llei de Patrimoni,
Dictamen, Avantprojecte. Què vol dir el legislador per l'ús dels adjectius
històrica i original glossant el mot pròpia? Possiblement
remarcar que tant l'aragonès com el català, però sobretot el català -que sovint
ha estat titllat de llengua forastera', quan no estrangera', fruit de
l'imperialisme català'- són llengües aragoneses des de temps llunyans
–històrics'- i també remots- originals'. L'adjectiu original', que no trobem
aplicat al castellà dins de la Llei, indicaria que l'aragonès i el català són a
l'Aragó ab origine, és a dir des de la conquesta romana al segle III
abans de Jesucrist, mentre que el castellà no comença a penetrar a l'Aragó fins
entrat el segle XV, i no és per tant original', sinó només pròpi' i
històric'. El català i l'aragonès només tindran drets als territoris on es
parlen -el castellà els té a tot arreu- que es precisaran al §9 de la Llei. Més
endavant al §7, 2 veurem, però, que l'aragonès i el català també tindran alguns
drets fora dels territoris on es parlen, tal com ja deia el text presentat pel PSOE a les Corts en la primera
versió de la Llei, i que ha estat suprimit de la versió definitiva, ja que el
§7,2 el fa innecessari .
La Llei ha incorporat un §3, inspirat en
l'Avantprojecte, que no constava a la primera versió, i on es faculta als
ajuntaments perquè anomenen l'aragonès i el català com els parega. Aquest
article -segurament una concessió del PSOE al PAR, quan aquell partit encara
suposava que el PAR votaria la Llei- dóna vigència al blaverisme més desbocat,
malgrat que la Llei intente frenar-la posant-li algunes limitacions -acord de la
majoria del Ple de l'ajuntament respectiu i fonamentació del nom de l'aragonès i
del català en raons històriques,filològiques i sociolingüístiques davant
del Consell Superior de les Llengües d'Aragó (veg. Capítol III). Com en
comentava el professor Anchel Conte en lletra del 10 de desembre del 2009: A
partir de ahora, aunque se reconozca la existencia del aragonés y del catalán,
oíremos hablar de doscientas modalidades, tantas como pueblos.
El §4, també nou en relació amb la primera versió
de la Llei, exposa explícitament els drets lingüístics del ciutadans de llengua
aragonesa i catalana, cosa que sempre convé, per més que molts d'ells siguin
evidents i ja existeixen ab origine, i que són: conèixer les llengües
pròpies; usar-les oralment i per escrit tant en les relacions privades com amb
les administracions públiques; rebre ensenyament de la llengua pròpia; rebre en
la llengua pròpia mitjans de comunicació i fer servir aqueixa llengua a la vida
econòmica i social. Finalment es declara, expressis verbis, que Ningú
no podrà ser discriminat per raó de la llengua. Els poders públics
garantiran aquests drets. El §5, també nou, diu que és promourà el correcte
coneixement de la realitat lingüística aragonesa, cosa molt convenient, ja
que en aquest camp a l'Aragó, i a Espanya en general, encara és tot per fer,
llevat de comptades excepcions.
El Capítol II, §7 descriu globalment les zones on
es parla només castellà, aragonès i castellà o català i castellà, i se cita
també una zona mixta d'utilització històrica de totes dues llengües pròpies
d'Aragó [i.e.: aragonès i català] juntament amb el castellà. Aquesta
zona, definida així, no existeix. No hi ha cap zona a l'Aragó on s'utilitzen en
una mateixa localitat tant l'aragonès com el català. El que es pretén definir
ací, encara que la manera de fer-ho siga errònia, és que existeix una zona mixta
o de transició entre l'aragonès i el català, a la Ribagorça i a l'Alta Llitera,
on els parlars són de difícil atribució a una o altra d'aqueixes dues llengües
–la definició que se li ha donat abans (Exposició de Motius, capítol 1) de
zona de confluència entre ambdues llengües era millor. Les dificultats a
l'hora d'adscriure aquests parlars a l'aragonès i al català no són pas tan grans
que justifiquen la creació -com hi ha qui ho pretén- d'una quarta llengua a
l'Aragó. Val la pena remarcar que en parlar de la zona d'ús exclusiu del
castellà s'hi afegeix, com ja he esmentat més amunt, que això és amb
modalitats i varietats locals [del castellà] (Capítol II, §7, 1, d). Es
tracta d'un apartat que no figurava en la primera versió de la Llei i que deixa
ben clar que el castellà té, doncs, modalitats i variants. A l'apartat 2 es crea
una nova zona, anomenada de transició-recepció, que eixampla d'alguna manera
l'abast territorial on tant l'aragonès com el català tenen alguns drets a
l'Aragó. S'entén com a tal les localitats de llengua castellana properes a la
frontera lingüística, que en el cas del català poden ser especialment Graus,
Montsó, Binèfar, Casp i Alcanyís, o gran pols d'atracció -Saragossa sobretot- i
que solen rebre ciutadans de les zones de llengua aragonesa o catalana. Al
mateix capítol apareix un nou §8 -nou en relació amb la primera versió de la
Llei- per a tornar a definir les diferents zones de predomini d'una o altra
llengua, capítol, al meu entendre bastant redundant, llevat de la frase on es fa
al·lusió a sistemes lingüístics que s'han emprat –i per tant, ja no
s'empren-, i que possiblement al·ludeix a territoris d'on l'aragonès ha
desaparegut en dates molt properes, i que també s'inclouen dins de la zona d'ús
predominant d'aqueixa llengua. Finalment al §9 es fa constar que el Govern
declararà les diferents zones lingüístiques després d'haver estat informat pel
Consell Superior de les Llengües d'Aragó, un òrgan que ja havia aparegut a
l'Avantprojecte del 1997.
I
el següent Capítol III tracta precisament d'aquest Consell que serà format per
quinze membres –filòlegs, juristes, sociòlegs, escriptors, pedagogs, o persones procedents dels àmbits
socials o culturals de l'Aragó. En
cap cas no es diu que hagen de ser especialistes d'aragonès i de català, ni es
precisa, és clar, quants n'hi ha d'haver per a cada una d'aqueixes llengües.
Aquest Consell pot, doncs, estar format per membres que les desconeixen, tot i
que els membres del Consell segons diu la Disposició Transitòria Segona -vegeu
més endavant- seran qui proposaran al Govern el nomenament dels primers membres de les acadèmies de l'aragonès i
del català -sobre aqueixes vegeu també més endavant. Seran nomenats pels
President del Govern per un temps de sis anys, a proposta cada cinc d'ells de
les Corts, del Govern i de la Universitat de Saragossa. Les competéncies del
Consell seran sempre de caràcter consultiu, mai decisori, ja que això pertoca a
l'Administració segons la Llei. El Consell podrá fer totes les propostes que
vulga per a afavorir l'aplicació i el desenvolupament de la Llei, i haurà
d'informar sobre el seu compliment. Entre les seues atribucions, sempre només de
caràcter consultiu o d'informació, repeteixo, convé destacar la de determinar
les zones atribuïdes a cada llengua, així com la de fixar els topònims –sobre
aquest punt vegeu igualment més endavant. S'insisteix especialment en l'actuació
del Consell a l'hora d'actuar sobre l'anomenada zona mixta o de transició,
actuació que entenc que s'hauria de fer sense uns prejudicis suposadament
inevitables. El text de la Llei no deixa mai de recordar que el Consell haurà de
tenir en compte les modalitats.
El Capítol IV tracta de l'autoritat lingüística de
l'aragonès i el català. En la primera versió només es deia que les
administracions hauran de fer servir la versió normalitzada -entengueu
normativitzada'- d'aqueixes llengües fixada per les institucions
científiques reconegudes –no precisava quines- per a cada llengua. Ara, al
§15, 1 de la Llei es creen dues acadèmies, anomenades Acadèmia de la Llengua
Aragonesa i Acadèmia Aragonesa de la Llengua Catalana, les quals
hauran de fixar les normes de la llengua corresponent i aconsellar
l'administració a l'hora d'usar correctament la llengua, així com promoure'n
l'ús social. Els membres seran filòlegs, escriptors, pedagogs, comunicadors i
altres investigadors de temes relacionats amb la temàtica de la Llei. No es
precisen quants seran, això queda per a uns estatuts que es faran més tard.
Sembla, per informacions que em van arribant, que podrien ésser quinze,
possiblement vitalicis, i que les vacants que es produesquen es cobririen a
partir de propostes fetes pels acadèmics mateixos. El nomenament dels primers
acadèmics, com ja abans he dit, i d'acord amb la Disposició Transitòria Segona
-vegeu més endavant-, es farà pel Govern a proposta del Consell de les Llengües.
Aquesta creació d'una autoritat normativitzadora i normalitzadora per a
l'aragonès pareix del tot encertada, ja que en aquest moment hi ha tres
institucions que declaren ser aquesta autoritat cada una amb normes força
diferents: el Consello d'a Fabla Aragonesa, la Sociedat de Lingüistica Aragonesa
i l'Estudio de Filología Aragonesa-Academia de l'Aragonés. En el cas del català
l'acadèmia només té sentit si es limita exercir una activitat normalitzadora,
però no pas normativitzadora, per a la qual ja existeix la Secció Filològica de
l'Institut d'Estudis Catalans des de fa més de cent anys. Segons notícies que em
van arribant sembla que aquesta podria ésser realment la missió de l'Académia
Aragonesa de la Llengua Catalana. Esperem que siga així, car altrament s'obriria
la porta als blaverismes més recaragolats. Tot i que es precisa que les
institucions públiques hauran de fer servir les normes establertes per
les autoritats científiques de cada llengua, s'indica que també podran emprar la
modalitat local, sempre, però, fent un correcte ús ortogràfic (§16,3).
precisió necessària si es volen evitar usos desmesurats de les modalitats o
tendències obertament blaveristes.
El capítol V tracta del Patrimoni Lingüístic
Aragonès, de com protegir-lo i fomentar-ne el coneixement i la persistència.
S'especifiquen amb moltíssim detall, quasi com en un inventari podríem dir, tots
els béns que conformen el patrimoni lingüístic aragonès -impresos, suports
digitals, usos, costums, teatres, cinemes, cultura popular, festivals etc.
S'indiquen també els indrets
on cal conservar-los: arxius, museus, biblioteques etc. I es precisa que això també s'haurà de fer a les
dites zones de transició-recepció. Qui conega bé la demografia dels territoris
aragonesos de llengua aragonesa o catalana, formats majoritàriament per viles
menudes, comprendrà la necessitat d'aqueixa precisió. La llei enumera igualment
els àmbits que s'han de fomentar per a promoure les llengües pròpies d'Aragó: la
traducció, el doblatge, la subtitulació, totes les activitats que contribuesquen
a l'ús de la llengua, etc. etc. I s'insisteix molt perquè en la vida econòmica i
social s'eviten disposicions que prohibesquen o limiten l'ús de la llengua
pròpia, o que desencoratgen de fer-ho. Gran part d'aquesta casuística no
figurava a la primera versió de la Llei i evidencia el temor dels legisladors
davant la possibilitat prou real que en el futur, amb unes altres majories a
l'Aragó, s'aplique la Llei, a tot estirar, només a la baixa i limitant-se al que
s'hi exposa, sense usos analògics de cap mena, encara que puguen ser del tot
evidents i necesssaris.
El pròxim capítol, el VII, tracta de l'ensenyament
de ls llengües pròpies. Si bé es garanteix el dret a l'ensenyament d'aqueixes
llengües, no es precisa si serà només l'ensenyament de les llengües o
també ensenyament en les llengües. L'existència ja d'alguns instituts on
s'ensenya en català determinades matèries permet esperar que hi haurà
ensenyament també en les llengües pròpies d'Aragó. Sorprèn que no s'hage fet ací
cap esmena en aquest sentit a la Llei, altrament tan detallista, i pel que he
pogut saber sembla que efectivament ni tan solament es va presentar una esmena
d'aquest tipus. A la Llei només es precisa que l'ensenyament, que el govern
garanteix, serà matèria integrant del currículum, i es farà a tots els nivells,
inclosa la universitat i els centres d'estudis superiors, així com a cursos per
a adults i de formació permanent. També hi haurà ensenyament garantit a les
zones de transició-recepció que posseixen centres educatius de referència per
a l'alumnat procedent de les zones d'ús predominat de l'aragonès i del català
–els exemples que sovint he citat per al català d'Alcanyís, Graus, Casp etc.
Tot seguit s'indica que l'ensenyament serà voluntari en tots els casos, ço que
pràcticament l'invalida, i de retop quasi tota la Llei, atesa la precària
situació sociolingüística de l'aragonès i del català a l'Aragó. L'ensenyament de
l'aragonès i del català se situa no solament per sota del del castellà, ans
també per sota del de les llengües estrangeres, que són la una i les altres,
totes d'ensenyament obligatori. La discriminació de l'aragonès i del català, que
la Llei condemnava declarant expressis verbis que Ningú no podrà ser
discriminat per raó de llengua (Capítol I, §4, 2), queda així consumada. Si
això hi afegim la no oficialitat tant per a l'aragonès com per al català, que el
castellà sí que posseeix (vegeu abans Capítol I, §2,1), encara es referma més
aquesta discriminació. De tot aquest tètric capítol només és francament positiu
el §22, 3 on es declara que s'assegurarà l'ensenyament a tot Aragó de la
història i la cultura de les que són expressió l'aragonès i el català.
S'indica finalment que s'impulsarà l'edició de materials didàctics per a l'ensenyament de l'aragonès i del
català -fins ara s'ha editat ben poc en aquest sentit, i les classes es fan amb
materials didàctis procedents d'altres territoris o creats ad hoc pels
mestres-, i que es garantirà la formació del professorat que haja de fer
l'ensenyament d'aquestes llengües, tenint en compte les modalitats
lingüístiques locals (§26, 1). Esperem que aquests darrers mots no
servesquen per a excloure candidats a professor d'aragonès o català amb diplomes
obtinguts en territoris fora de l'Aragó, com veiem al País Valencià, malgrat que
una actitud d'aquest ordre haja estat declarada il·legal en repetides ocasions.
Resta encara explicar un bon detall, tot i que hauria de ser evident, i potser
per això no era present a la primera versió de la Llei, però vista la situació a
l'Aragó, el legislador ha fet bé de declarar-lo: §26.3. El professorat de les
llengües pròpies estarà sotmès al mateix règim jurídic que el professorat de la
resta de matèries del currículum.
L'últim capítol, el VII, tracta de l'ús de les
llengües pròpies [i.e. l'aragonès i el català] a les institucions
i Administracions aragoneses. En les relacions del ciutadans amb les
administracions públiques s'indica al §29 que tots els ciutadans tenen el dret
d'expressar-se de forma oral o escrit
en castellà i/o en les llengües i modalitats lingüístiques. Aquesta
declaració té un especial interès per dos motius: per una part mostra, un cop
més, que la Llei és també una llei del castella, i no només de l'aragonès i del
català, tot i que en el cas del castellà gairebé no té desplegament, com ja he
dit, i això que bona falta fa en relació amb les modalitats d'aquesta llengua,
molt més deixades de la mà de Deu que no pas l'aragonès i el català i llurs
modalitats –que ja és dir. L'altre motiu és que després d'aquesta declaració,
que podria fer pensar en una certa oficialitat del català, ja que tothom pot
adreçar-se en aragonès o en català a l'administració, comencen a sorgir tot de
condicions que van retallant-ne aquesta pretesa oficialitat, o paraoficialitat,
fins a reduir-la a una pura pelleringa. Després de l'anterior declaració la Llei
afegeix que aquest dret de dirigir-se en aragonès o català a les administracions
només és vàlid en els territoris on aqueixes llengües són d'ús predominant -en
el cas del castellà ho és a tot arreu, recordem- i, a més, d'acord amb tot de
condicions que van fent d'aquest dret una plena superfluïtat. Si un ciutadà
s'adreça en català a l'administració aquesta traduirà el text al castellà i el
tornarà a enviar al ciutadà -la Llei no diu per què ho fa, però hem de suposar
perquè el ciutadà comprove si la traducció és correcta, o una altra ocurrència
per l'estil. La resposta li arribarà en castellà i en català. La intenció de tot
plegat és diàfana: cal esborrar de la Llei tot allò que podria conferir una
ombra de oficialitat funcional, és a dir sense la crossa del castellà, a
l'aragonès o al català. Malgrat tanta superfluïtat per a les llengües aragoneses
minoritzades per part de la Llei, aquesta afirma (§27,4) que les administracions
procuraran els mitjans necessaris perquè els ciutadans puguen ser atesos
oralment en aragonès o en català, sense més romanços, als territoris on es
parlen aqueixes llengües. També es fa saber al §27, 5 que les administracions
oferiran formularis i texts propis d'ús freqüent en aragonès o en català, o
bilingües aragonès-castellà, català-castellà. Aquest article no figurava a la
primera versió de la Llei.
Els següents articles 28 a 32 van detallant l'ús de
l'aragonès i el català a cada administració. En una edició separada del Butlletí
Oficial d'Aragó es podran publicar disposicions, resolucions etc. en aragonès i
en català, i sempre també en castellà, quan així ho acorde l'òrgan autor
d'aquestes disposicions, resolucions, etc. Tanmateix s'ha deixat perdre una
esplèndida ocasió de fer servir al BOA l'aragonès i el català, com hauria estat
la publicació en aqueixes llengües del text de la Llei. Així i tot al §28,3 es
remarca que les disposicions de desenvolupament de la present Llei s'hauran de
publicar -és a dir amb caràcter compulsiu- en les llengües pròpies
d'Aragó. Però abans que no es faça, s'haurà d'esperar fins
que no es dispose de la norma lingüística corresponent, ço que justificaria la
no publicació oficial del text de la Llei que abans comentava. Efectivament,
encara que per al català ja fa més d'un segle que es disposa de la norma, no
passa el mateix, ni de bon tros, malauradament, per a l'aragonès, cosa que no
vol pas dir que no existeixe una norma, si no definitiva, sí prou generalitzada
d'aquesta llengua.
El §29 indica que tot ciutadà podra adreçar-se a
les Corts en aragonès o en català, amb l'afegitó, que no figurava a la primera
versió de la Llei, que rebrà la resposta en la llengua corresponent -i en
castellà. El mateix passa amb el Justícia (§ 30) que, a més, podrà emetre
escrits, informes etc. propis en aragonès i en català, sempre acompanyats del
castellà, evidentment. Una mica més positiu, en tot cas per a l'aragonès i el
català, és el §31 referit a l'ús d'aqueixes llengües en les administracions
locals. Si el primer apartat de l'article es prou magre per a l'ús de les
llengües minoritzades -els debats es podran (sic!) realitzar en
aragonès o en català, segons pertoque, i sense prejudici de l'ús del castellà-,
el segon es millor perquè precisa que les actes es redactaran -futur
d'obligació- en castellà i en la respectiva llengua pròpia. Els instruments
notarials (§32) es podran fer en qualsevol de les llengües pròpies o modalitats
lingüístiques d'Aragó, d'acord amb les limitacions que impose la legilació civil
del cas, que desconec i que, evidentment, no s'esmenten. Suposo que per llengües
pròpies el legislador vol dir ací aragonès i català, i
per modalitats lingüístiques, també només les d'aqueixes llengües, que així -les
modalitats per primera vegada- queden elevades a una certa oficialitat. Sí
aquesta interpretació és la correcta, veiem que hi ha ací una discriminació
-volguda?- de les modalitats del castellà, ja que en aqueixes modalitats no es
poden fer instruments notarials.
Els §33 i §34 fan referència a temes d'onomàstica,
el primer a la toponímia i l'altre a l'antroponímia. En el primer cas (§33,1) es
diu que la denominació oficial dels topònims serà única, la tradicionalment
emprada al territori. Fins ací la disposició sembla molt bé per a
l'oficialització dels topònims en aragonès o en català, llevat d'algun comptat
cas. Però tot seguit sorgeixen les limitacions de sempre: la denominació dels
topònims no podrà anar en contra del que diguen els Consells Comarcals i els
Ajuntaments. Tanmateix a l'apartat següent del mateix article es fa saber que
qui fixarà els topònims dels territoris, ajuntament i vies interurbanes, serà el
futur Departament del Govern competent en política lingüística,
assessorat tant pel Consell Superior de les Llengües com per la respectiva
acadèmia. Sembla doncs que el conflicte entre aquestes institucions i alguns
ajuntament repatanis és assegurat. Al §33, 3 és devalua encara més la capacitat
normativitzadora i normalitzadora del Consell i les acadèmies: la denominació de
les vies urbanes serà única i determinada pels ajuntaments. Per als antropònims,
tant noms com cognoms, es podrà adoptar l'equivalent onomàstic d'aquests en
aragonès o en català (§33, 3). Per un cop, excepcionalment, la Llei no exigeix
que vagen acompanyats d'una versió castellana.
Vénen a continuació els dos darrers articles de la
Llei, el §35 sobre els mitjans de comunicació, bastant extens, i el §36 sobre
iniciativa social. Ambdós són un ample desplegament del §27 de la primera versió
de la Llei sobre el foment de la difusió de l'aragonès i del català, i on es
feia saber succintament que el Govern fomentarà la producció i la programació en
aquestes llengües per a difondre-les pels mitjans de comunicació. Ara es detalla
que l'administració promourà emissions de ràdio i televisió, així com la
publicació d'articles de premsa en aragonès i en català, ajudarà la producció
audiovisual en aqueixes llengües, i en recolzarà també la formació de
periodistes. Finalment vetllarà perquè els interessos dels ciutadans de llengua
aragonesa i catalana es troben representats o considerats en el marc de les
estructures que es puguen crear en conformitat amb la llei per tal de garantir
la llibertat i la pluralitat dels mitjans de comunicació. Al §36 es
tindrà especialment en compte per part de les administracions l'ajut a les
entitats socials que treballen per l'estudi i el foment de l'aragonès i del
català.
Clou el text legal una sèrie de disposicions, unes
d'elles transitòries, d'altres addicionals, finals i una, de gran importància,
derogatòria. La Disposició Addicional Primera tracta de la política de
cooperació i declara que es podran signar convenis o acords de col·laboració amb
d'altres administracions, institucions o entitats que puguen ajudar a un millor
compliment de la Llei. Clar i català, que es podran signar convenis amb la
Generalitat de Catalunya -com ja s'ha fet en el passat-, o amb la del País
Valencià, el Govern d'Andorra, o qui siga, i evidentment tant per al català, com
també per a l'aragonès. La Disposició Addicional Segona regula les Acadèmies. El
Govern aprovarà els Estatuts de les Acadèmies en el termini de vuit mesos
-que a la primera versió era un any- a partir de l'entrada en vigor de la
present Llei, i aquestes es
constituiran en els tres mesos següents. La Disposició Addicional
Tercera fixa la gradualitat en l'aplicació de la Llei en un màxim de tres anys
-que a la primera versió eren quatre-, i en relació amb l'ensenyament diu que ja
s'haurà de fer abans del començament del curs 2011-2012 –a la primera versió
eren quatre anys. La Disposició Addicional Quarta diu, ras i curt, que el Govern
consignarà les partides pressupostàries necessàries i suficients per a la
posada en marxa de la present Llei. La Disposició Addicional Cinquena tracta
de la creació d'un òrgan administratiu per a l'aplicació de la Llei dins del
termini màxim de sis mesos, i s'afegeix explícitament que aquest òrgan haurà de
tenir cura, en particular, del seguiment dels ensenyaments en
aragonès i en català. I perquè quede encara més clar, i alguns no vinguen amb
peus de banc, es declara expressis verbis que aquest òrgan comptarà
amb personal tècnic especialitzat amb domini i coneixement de les llengües
pròpies d'Aragó. Ja s'havia al·ludit a aquest òrgan dins el cos anterior de
la Llei, sota el títol provisional de Departament del Govern competent en
Política Lingüística (§33). La Disposició Transitòria Primera repeteix que el
Consell de les Llengües d'Aragó es constituirà en el termini de tres mesos
després de l'entrada en vigor de la Llei i dóna molts detalls de tipus, pel que
veig, merament reglamentaris i no crec que calga comentar-los. La Disposició
Transitòria Segona fa referències a la designació dels primers membres de les
Acadèmies, que ho serà pel Govern d'Aragó a proposta del Consell de les
Llengües.
I arribem a la Disposició Derogatòria Única,
especialment important, com ja he indicat, per tal com el que es deroga és la
Llei 3/1999, del 10 de març, del Patrimoni Cultural Aragonès, l'única llei
aragonesa on es declara que en una futura llei de Corts l'aragonès i el català
seran cooficials. Aquesta disposició derogatòria va ser aprovada amb els vots a
favor del PSOE, que és el partit que n'havia proposat la derogació, del PP i del
PAR, i els vots en contra de la CHA i IU. Aquesta derogació ve motivada perquè
la llei de Patrimoni, malgrat que vage d'acord amb la Constitució, es troba en
contradicció amb la present Llei de Llengües, la qual no preveu la cooficialitat
ni de l'aragonès ni del català, ni té cap inconvenient en anar en contra de la
Constitució. Al final d'aquesta disposició derogatòria es fa saber que es
deroguen també totes les disposicions de rang igual o inferior que s'oposin
al que preveu la present Llei.
Només resten per comentar les dues Disposicions
Finals. A la Primera es faculta al Govern
per dictar totes les disposicions que calguen per al desenvolupament i
execució de la present Llei. A la Segona es declara que la Llei entrarà en
vigor en el termini d'un mes –a la primera versió eren tres. I ací s'acaba la
Llei.
Vistos els resultats més aviat discrets, com a molt, en el
procés de normalització de les llengües espanyoles no castellanes en els
territoris on són cooficials, i on frueixen d'ensenyament obligatori tant
de la llengua cooficial com en la llengua cooficial, cal concloure
que caldrà molta imaginació i mà esquerra perquè a l'Aragó, amb una legislació
lingüística molt ménys favorable per a aqueixes llengües, s'arribe a uns
resultats no del tot decepcionants.
-----------------
Publicat en el diari ARA dimarts 19
d'abril del 2011
Albert Pla Nualart
Hi ha usos de per part de que
ningú discuteix: "Són cosins per part de mare". Però avui es fa servir sobretot
per introduir l'agent d'una acció. Si l'acció l'expressa un verb, cal canviar
per part de per per : "realitzat per part de" ha de ser "realitzat
per". Si l'expressa un nom, hem d'intentar canviar per part de per
de : "l'ajuda per part de" ha de ser "l'ajuda de".
Però en aquest segon cas sovint el
canvi és impossible, perquè de té massa significats i tendeix a
enganxar-se al nom del costat. En una definició del Termcat hi diu: "Anotació
d'un punt positiu per part de l'àrbitre". Aquí és fa molt difícil prescindir de
per part de . Per seguir-ne l'abús, doncs, no ens hauria d'impedir
admetre'n l'ús. En la pràctica, no es fa servir gairebé mai en l'únic sentit que
avui li dóna el DIEC: "pel que es refereix a".
Però si avui trobem tants per part
de és per una raó més profunda i transcendent: és per un intent de diluir
responsabilitats. La del que escriu, que vol dir sense acabar de dir, i la de la
persona que va darrere de per part de, que quedaria molt més al descobert
si fos el subjecte d'un verb en activa. "El cessament de X per part de Y" ha de
ser "Y destitueix X". Ni la sintaxi ni el lector en tenen cap culpa que el
redactor no es vulgui mullar. I és que quan la informació dels mitjans
passa a ser in formació per part dels mitjans, o és que no més informen
uns quants (una part) o és que és de menys qualitat.
Publicat en el diari ARA
dimecres 20 d'abril del 2011
La caiguda de la a en les
preposicions compostes fins a i cap a és un dels punts més
vacil·lants de l'actual norma. Pel que fa a cap (a), Fabra es limita a
dir que la a cau davant els demostratius i alguns adverbis començats en
a. Sorprèn en un gramàtic tan logicista que un criteri fonètic que depèn
del context passi per davant de la coherència sintàctica. Si escrivim cap al
costat sembla que seria lògic escriure cap a aquest costat,
encara que la a no soni.
La norma que en la pràctica s'aplica
és que la a cau davant els adverbis aquí, allí, allà i els que
indiquen la direcció del moviment (amunt, avall, endavant, enrere, endins,
etc.), uns adverbis que és com si ja tinguessin la pre posició a dins. La
caiguda, en aquests dos casos, la fa gairebé tothom però al DIEC ja hi trobem
contradiccions: a l'entrada pronació "el palmell mira cap a dins i cap a
enrere"; i, en canvi, la retroflexió "és una flexió cap enrere".
Si passem als demostratius, els dubtes
augmenten. I el DIEC tampoc no ho té clar: a encaminar diu "cap a aquesta
solució" i a gust "cap aquest conjunt de coses". I alguns llibres
d'estil, com el de la Rovira i Virgili, aconsellen mantenir la a . La
intuïció poc hi pot dir: la a no sona. Es tracta d'establir una convenció
racional i seguir-la. Jo, en el cas dels demostratius, trobo més lògic mantenir
la a. Ara com ara, però, cap dels dos usos es pot considerar incorrecte
si no volem que també ho sigui el diccionari normatiu.
4)
Publicat en EL PUNT dimecres 4 de maig del 2011
“Trau la llengua” serà un espai
sobre l'idioma parlat
Jaraba diu que el programa “encaixa
perfectament” en la “filosofia” de RTVV de “foment” del valencià
Canal 9 estrena demà dijous a les
22.15 h Trau la llengua, un nou programa divulgatiu sobre l'ús de
l'idioma. “Es tracta d'un programa sobre paraules, sobre la gent que les
utilitza i sobre com les utilitza; un programa que no dóna lliçons, no
corregeix, ni aconsella, només busca complicitats amb l'espectador, i que aquest
ho passe bé”, ha explicat el director general de Radiotelevisió Valenciana, José
López Jaraba, des de la seua de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, on s'hi ha
presentat.
Segons ha informat la cadena, “Trau la llengua arreplega la llengua
valenciana parlada, busca entre les seues curiositats i descobreix els seus
secrets”. El programa estarà conduït per Eugeni Alemany, que serà “l'encarregat
de fer un viatge al voltant d'un tema, convertint-se en el protagonista que
conta en primera persona la seua experiència en buscar diferents dialectes,
variants poc conegudes i modes poc freqüents d'anomenar a les coses”.
L'espai comptarà amb seccions fixes, com ara una enquesta al carrer; Que
vol dir
?, sobre etimologia; o Uvituari, on es mostraran paraules que
estiguen caient en desús.
Jaraba ha assegurat que el programa “encaixa perfectament” en la “filosofia”
de RTVV, “ja que és la millor forma de posar en pràctica la llei de creació, que
diu que, entre els deures de l'ens, hi ha el foment i la protecció de l'ús del
valencià”.
5)
Lliurament dels premis Maig de Narrativa
Breu a Vila-real
La plaça Major
acollirà la gala de lliurament dels guardons, que comptarà amb l'actuació en
directe de Sac de Sons
Divendres 6 de maig, a les 19.00 h, la
plaça Major de Vila-real acollirà l'acte de lliurament dels premis Maig de
Narrativa Breu. Un certamen que organitza l'Associació Cultural El Guitarró amb
el patrocini i la col·laboració del Departament de Promoció Lingüística de
l'Ajuntament de Vila-real. Serà en aquell moment que es coneixeran els noms dels
autors dels contes guardonats en la present convocatòria. La cloenda de l'acte
de lliurament dels guardons anirà a càrrec del grup Sac de Sons, que aportaran
en directe una mostra de la seua música.
Enguany, els premis Maig celebren la quinzena edició amb la
consolidació de l'alt grau de qualitat dels darrers anys. Enguany opten al premi
24 treballs que, com sempre, provenen de tot el domini lingüístic. Aquestes dues
circumstàncies ratifiquen l'interés i el prestigi que han assolit els premis
Maig, així com l'atractiu d'una dotació econòmica que figura entre les
principals per a premis de narrativa breu. L'autor del conte guanyador s'endurà
600 euros i el del conte finalista se n'emportarà 300.
El jurat d'aquesta edició està format pel regidor de
Cultura, Héctor Folgado; el representant de l'AC El Guitarró, Pasqual Broch, i
l'escriptor, Vicent Usó.
6)
Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
Sumari
1) Eugeni S. Reig - fila
d'aigua
2) Eugeni S. Reig - El lèxic popular
en la llengua culta
3) Ramon Sangles i Moles - Fer temps
4) Màrius Serra - Xinguen?
5) Antoni Llull Martí - Un mot que ens ve
de la prehistòria:
suro
6) Pau Vidal - Apedaçar
7) Pere Ortís - La parla de l'Urgell
(Lletra O)
8) Publicació del Repertori
biobibliogràfic de la literatura popular catalana: el cicle romàntic
9) Joan-Lluís Lluís - El que puc dir de la mort de Jordi
Barre
10) David Vila i Ros -
Per què l'anomeno "espanyol" i no pas
"castellà"
11) Ramon Sangles i Moles -
Si ets intel·ligent, escoltes a
fons
12) Joan Tudela - Comunicació presencial: mans i
braços
Si voleu rebre el
butlletí InfoMigjorn Cap
de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic
que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça
electrònica on voleu rebre'l.
El preu de la subscripció al butlletí
InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2011 és de
25 euros.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
Us preguem encaridament que feu arribar aquest
missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del butlletí InfoMigjorn
siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la
llengua catalana.
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací