Final de viatge. Memòries d'un gandià:
amics, coneguts i saludats
(editat pel CEIC Alfons el
Vell i l'Ajuntament de Gandia), de Gonçal
Castelló.
Amb la intervenció
d'Enric
Borràs, editor; August Gil Matamala, advocat, i Àngel Velasco, filòleg i editor del
llibre. Presentarà: Vicent Partal, director de Vilaweb.
Lloc: Espai
Vilaweb (C/Ferlandina, 43), BARCELONA.
Entrada gratuïta, aforament limitat.
Dijous, 5 de maig de
Organitza: Espai País Valencià (dins la setmana cultural: “L'avantguarda d'un país nou”) i Vilaweb.
La realitat més propera sovint ens passa per ull. Coses que tenim a tocar del nas no sabem ni com es diuen. I tocar, en aquest cas, no és metafòric: parlo de les ulleres. En diem ulleres, sí, però com en diem de les dues peces que les agafen a les orelles? Jo en diria patilles, diu un; què us sembla varetes; crec que són barnilles. Algú em dirà que no en parlem mai però algun dia se li trencaran i tindrà feina per explicar què se li ha trencat.
És en castellà que en diuen patilles: les nostres només són de pèl. Per ser varetes, són massa primes i poc màgiques. I les barnilles fan la funció d'esquelet del teixit. En trobem als paraigües, als ventalls i també a les cotilles. La barnilla és una barreja de balena i varilla, i el seu parentiu amb el cetaci és ben curiós: les barbes palatals de l'immens mamífer eren flexibles i ideals per armar unes cotilles que, antigament, eren autèntiques baluernes.
Doncs en diem branques (branches en diu el francès). I és que són com dues tiges que surten d'un tronc. Encara us diré més: de la punta del final del colze, la que fa que no ens ballin les ulleres, se'n diu gafa. I d'aquesta gafa tant en ve el nostre verb agafar com, per sinècdoque, les gafas del castellà. Es tracta d'una ar rel comuna que a Espanya ben pocs deuen conèixer. I és que hi ha miopies que no les corregeix cap mena d'ulleres. La realitat més propera, ja ho he dit, sol passar per ull. I m'aturo aquí que ara m'embranco.
M'escriu un amic viticultor per preguntar-me com es diu en català syrah, un tipus de cep de gra negre característic del Roine i en franca expansió a tot el món. El seu origen està envoltat de llegendes: unes parlen d'un croat que el va dur de la ciutat iraniana de Shiraz (i així s'anomena a Austràlia); d'altres l'entronquen amb Síria, Siracusa o l'illa grega de Siros. Però al Termcat hi trobo sirà, una catalanització que em deixa perplex.
Sembla que la norma és respectar la grafia del nom original, tret que una llarga tradició en doni una versió en llengua pròpia. La grafia es manté fins i tot corrent el risc que se'n facin lectures tan còmiques com el famós "xarel 10" de la Campos, víctima d'un traïdor punt volat. Una prova del que dic és que -a la Wikipedia- l'anglès, l'espanyol i l'alemany escriuen xarel·lo . (El francès escriu xarel-lo , però en alguna cosa s'ha de notar la grandeur.)
Avui trobem que hi ha syrah en molts vins d'aquí: dels Costers del Segre al Montsant. Es barreja amb garnatxa i samsó però també amb cabernet sauvignon. Unes varietats tenen ortografia catalana, per origen o tradició, i d'altres no. Hi ha fins i tot dobles versions: tant s'admet tempranillo com ull de llebre. Però si algun lector o expert no hi fa més llum, jo diria que sirà és una catalanització tirant pel dret. Amb les dades que ara mateix tinc aconsellaré al meu amic, contra el Termcat, que posi a l'etiqueta syrah.
La delegada de TV3 al País Valencià, Empar Marco, i els periodistes del 30 minuts Esther Llauradó i Sara Segarra han realitzat conjuntament el reportatge d'aquesta nit (1 de maig) del programa; una radiografia de la reacció ciutadana contra el tancament de les emissions de TV3. La fi de les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys, ha fet visible una llarga història d'incomprensions i malentesos entre catalans i valencians. Una part de la societat valenciana s'ha sentit desatesa sense el senyal de TV3, mentre que una altra continua sentint una Catalunya amenaçadora. D'altra banda, potser hi ha una progressiva indiferència des de Catalunya pel destí dels veïns del sud.
Valencians i catalans
Amb el títol Una relació sense senyal, el reportatge del 30 minuts aborda també el debat sobre quines relacions culturals i econòmiques han de tenir ambdós territoris. La reivindicació del corredor mediterrani, ara per ara, sembla que sigui l'únic punt de confluència entre valencians i catalans. El programa es pregunta, però, si això ha de suposar oblidar-nos dels vincles culturals i lingüístics. Entre altres qüestions, el reportatge vol mostrar com ens veiem uns i altres, la llengua, la recerca d'una identitat valenciana, la utilització política de l'anticatalanisme o el paper dels mitjans de comunicació i, també, com interpreten tot això els joves, la generació del futur. En el reportatge intervenen l'economista Vicent Soler, l'exmilitant d'Unió Valenciana Artur Ahuir, l'editor i president de l'ACPV, motor de la reacció, Eliseu Climent, els portaveus dels governs català i valencià, l'exdiputat popular Joserra García Fuster, l'exconseller de Cultura català Joan Manuel Tresserras, l'editora Rosa Serrano i l'economista Germà Bel, entre altres.
ACPV, propietària dels repetidors de TV3 al País Valencià, té un termini d'un mes, aproximadament, per aconseguir els 800.000 euros de les dues multes per les emissions, imposades pel govern de Francisco Camps. Segons Toni Gisbert, coordinador de l'entitat, la campanya d'ajudes populars posada en marxa els ha permès recaptar més de 135.000 euros, de moment. Tot i les dificultats, Gisbert és optimista però no s'atreveix a pronosticar si aconseguiran els diners finalment o no.“La cosa no va malament. La gent està responent, però la quantitat és desproporcionada”, apunta el coordinador. ACPV està amenaçada d'embargament si no paga a temps.
Ja s'han complert 20 anys del naixement de la tercera escola Bressola que es va inaugurar a la Catalunya del Nord: l'Escola Bressola de Prada.
El centre educatiu en català a Prada de Conflent ha celebrat
els seus vint anys aquesta setmana amb una gran festa organitzada per tot
l'equip del centre, per fundadors i per antics alumnes davant d'un panorama que
es presenta difícil degut a les retallades de pressupost anunciades pel govern
de la Generalitat la setmana passada.
La Bressola situada a Prada va ser el tercer centre escolar de tota la xarxa Bressola en ser
inaugurat, i va constituir el primer pas d'una refundació, tal com indica el
web oficial de la Bressola, que va permetre la creació del nou
sistema d'immersió lingüística amb què avui dia es treballa a la Bressola.
L'escola de Prada de Conflent va ser fundada l'any 1990 per Joan
Pere Le Bihan i va començar la seva activitat amb 9 alumnes de 2 a 4 anys.
Actualment compta amb més de 100 alumnes en classes verticals sota la direcció
de Cesc Franquesa, qui manté la coherència i el dinamisme del projecte a favor
de l'educació en llengua catalana.