acabar
com Camot
Acabar de mala manera.
|
Ja veus, tanta amistat que tenien i tan bé que es portaven i al
remat varen acabar com
Camot. |
Marisol Gonzàlez Felip en el seu llibre Frases fetes al nord de la llengua arreplega aquesta expressió i diu: «acabar com Camot Fracassar algun assumpte en la intenció que es tenia en un principi. Ex: Vam fer el sopar per aclarir l’herència, però vam acabar com Camot. SIN.: acabar com el rosari de l’aurora, acabar com una “picà” de fesols.»
El dia 28 de abril del 2005 l’escriptor Toni Cucarella va publicar en el seu blog l’escrit Els habitants de l’idioma: Camot, a on explica detalladament qui era Camot i l’origen de l’expressió que ens ocupa, encara que ell, en lloc d’acabar com Camot, escriu quedar com Camot. Transcric a continuació la major part de l’escrit de Toni Cucarella:
«[...] cal, primer de tot, donar les gràcies a Vicent Orquín, bibliotecari de Xàtiva, que va ser qui em va proporcionar les dades que tot seguit escudellaré. El que referiré de Camot ho he amprat –manllevat– de l’article que l’any 1911 va publicar el prevere Pere Sucias a l’Heraldo de Játiva, i que va titular, com no podia ser d’una altra manera, Has quedat com “Camot”.
» Francesc Navarro, més conegut pel malnom de Camot, va nàixer a Xàtiva, al barri de les Barreres (extramurs de la ciutat), l’any 1780. De jove va seguir l’ofici de son pare: carreter. Però, segons Sucias, Camot era amic del comboi i la gresca, freqüentava les tavernes i tenia fama de fatxenda i buscaraons. Com que li agradava la bona vida i defugia la faena –fuig, faena, fuig!–, es va posar a roder, sobretot per la zona de Cerdà, és a dir, pel camí reial. Feia robatoris de poca consistència, però que el dugueren sovint a la presó. Fins que l’any 1826 feren la feta del canonge Cebrià, home de família rica. Era vell, el canonge, i en tenien cura una fadrina tan vella com ell i un acòlit. Vivia en el carrer que avui porta el seu nom, i que puja des del final del carrer de Sant Francesc a la plaça de Santa Tecla o de la Zona.
» La colla de Camot va intentar robar a cal canonge Cebrià. Amb un filaberquí feren un forat en la finestra, despres amb un serrutx ampliaren el forat per tal de passar-hi el braç i moure el passador que tancava la finestra. L’acòlit que convivia amb el canonge va sentir el soroll i va descobrir el braç del lladre que intentava manipular el passador. L’acòlit va agafar la corretja del pantaló i amb ella va lligar el braç del lladre, de manera que aquest no podria fugir-se’n. Què feren els seus companys ara que havien estat descoberts? El mataren d’una punyalada al cor i li tallaren el cap i el despullaren, tot amb la idea que no pogueren identificar el cadàver i, per tant, que no pogueren aclarir amb qui treballava el mort.
» Abans de tres mesos, un llaurador va trobar el cap tallat en un paller de la partida de Divendres. Ara que ja sabien qui havia intentat aquell robatori, la colla de Camot va ser detinguda. Eren cinc en total, comptant-hi Camot. I tots foren condemnats a morir en la forca. Camot havia de ser penjat l’últim i a part. Però se’n va fugir esmunyint-se pel forat del comú. Va travessar tot el clavegueram, i “molt va patir en el trajecte, unes voltes per l’estretor del camí, i unes altres per les emanacions que l’ofegaven”. Finalment, va poder eixir a la Font del Lleó, vora la porta principal de la ciutat emmurallada. Anava espentolat i ple de merda. Va llavar-se en la font i va acudir a demanar ajuda al forn de Santa Anna. Allí, un aprenent es va avenir a socórrer-lo, i mentre Camot s'amagava a l'alcavor el xicon va anar a buscar-li roba neta. Però mentre Camot dormia la fornera el va descobrir i va avisar la justícia. I el detingueren sense saber que era Camot. Pura xamba. A partir d’aquell moment, Camot no pararia de lamentar-se: “Que desgraciat que sóc!”.
» Diu Sucias, i jo li ho traduesc: “Als tres dies va arribar el botxí, a poqueta nit. L’endemà, se li va llegir la sentència, i transcorregut el termini legal, allà a les onze del matí va ordenar-se una processó a la porta de la presó. Al cap hi anava un redoblant marcant un pas llarg; el seguia un cruscifix amb dos fanalets, l’un al costat de l’altre; darrere hi venien moltes persones amb llargues capes, a la usança d’aquell temps, i presidia tota aquella filera Camot en mànegues de camisa a cavall d’un mal burro…” La comitiva va resseguir el carrer Montcada, la plaça de l’Almodí, la plaça de Santa Tecla, fins a la plaça de la Bassa (dita de les Forques). En tot aquest trajecte, Camot se’n planyia: “Sóc molt desgraciat! No he mort ningú, però vaig a ser penjat. Sóc molt desgraciat!”.
» Val a dir que el relat sencer, i extens, del prevere Pere Sucias, és ben colpidor; fins i tot s’hi atreveix a fer una crítica contundent contra la pena de mort dient poquet i bo de l’ofici de botxí.»
Tot açò ho explica també Toni Cucarella en la seua novel·la Heretaràs la terra.
El
significat de la paraula Camot, malnom del roder Francesc Navarro, és ben
clar: camot és, simplement, un augmentatiu de cama. Segurament
aquell home o algun dels seus avantpassats tenia les cames molt llargues i per
això li posaren el malnom de Camot. Quan fem l’augmentatiu d’algun nom
femení, si el masculinitzem, sembla que siga una mica més gran encara. Així, si
algú té una panxa molt gran diem ¡quina panxota que té!, però si
volem que faça l’efecte que és més gran encara diem ¡té un panxot! De la
mateixa manera podem dir un missot, un botellot, un
esquenot o un camot.
Cada llengua és única perquè transmet d'una manera peculiar la visió que
els seus parlants tenen del món. Per deixar constància que hi ha una retirada
entre pares i fills, posem per cas, el refranyer català apunta que «els testos
s'assemblen a les olles». Per venir a dir el mateix, en castellà afirmen que «de
tal palo, tal astilla». I en francès, «chat et chaton chassent le raton». La
perspectiva, segons la cultura, canvia: allà on nosaltres hi veiem olles, altres
hi veuen estelles i ratolins.
També hi ha una colla de mots genuïnament catalans lligats a les festes
populars, als àpats nadalencs, a la pastisseria, que formen part en exclusiva de
l'imaginari català (caramelles, tió, galets, panellets... ). En paral·lel, la
lingüista Rosa Calafat (Andratx, 1963) afegeix, en el llibre Per a un ús ètic
del llenguatge (Angle Editorial, 2010), que el terme castell, en el
sentit de torre humana, és un mot que no té cap lloc en el món cultural
espanyol: «els diccionaris en línia bilingües i multilingües en espanyol i
altres llengües només incorporen aquest mot al diccionari
castellano-catalán». Per tant, Calafat afirma que castell és un
mot de mercat a partir del món cultural català: «castell es projecta a
l'exterior a partir dels diccionaris bilingües en català i una altra
llengua».
L'ús de dites i expressions pròpies, entre d'altres aportacions, ens
singularitzen com a identitat diferenciada. La lingüista mallorquina no té cap
dubte que una llengua és una eina de poder i de domini simbòlic, amb capacitat
per modelar el pensament col·lectiu: «Si no, que ho demanin als estats nació
veïns nostres, que han gastat cervell i trets i guerres i democràcies per tenir
llengües expansives lliures de culpa!». Això explica que hi hagi catalans que
recorren al «apaga y vámonos», al «da igual» o bé al «más de lo mismo» podent
dir «tanca la parada», «tant se val» o «la cançó de mai acabar» respectivament.
En aquesta línia, la d'Andratx assenyala que «si en català perdem el trosset, el
trast, aleshores perdem el matís, perdem la diferència. Perdem la diversitat
cultural». Justament per això, Calafat també denuncia l'estigmatització de les
nostres realitzacions fonemàtiques: «perquè en parlar espanyol amb pòsit
fonemàtic català ens situam fora del grup nacional espanyol» i «perquè en parlar
qualsevol altra llengua aplicant-hi pòsit català, el món no ens reconeix com a
hispanoparlants». I és que la fonètica catalana és una traça de referència que
ens diferencia de les altres llengües.
Ras i curt, Calafat és del parer que la llengua catalana té tres enemics:
«la legalitat vigent d'un Estat que li denega àmbits d'ús; l'opacitat d'un
discurs en punt de vista català, que impedeix una conformitat social capacitada
per donar categoria de valor únic a la cultura catalana; i la lliure circulació
del discurs de la por, un discurs que es basa en el fet que l'ús del català o
l'exercici d'un punt de vista particular i en català són elements de conflicte
social i de mercat».
Per a un ús ètic del
llenguatge, guardonat amb el
Premi d'assaig breu Josep Irla de 2010, és tanmateix un al·legat contra certes
invisibilitats escolars (l'expansió de la catalanitat que va protagonitzar el
rei en Jaume; la fi del president Companys en termes d'«assassinat»; la
presència de l'espanyol a Catalunya en termes d'«imposició per violència») i
invisibilitats socials (la hibridació lingüística com a tret d'un procés
colonial; la castellanització del mercat laboral a Catalunya; els factors
limitadors de la conducta lingüística, la negativa d'una part dels
castellanoparlants i residents comunitaris a adoptar el català). Les de Rosa
Calafat són unes reflexions d'alt voltatge: un llibre imprescindible!
Quim Gibert,
psicòleg i coautor d'El despertar dels Països Catalans
La investigació i altres pèdies
Vocabulari
En aquest apartat recollim les paraules que semblen més pròpies de l'Urgell, no únicament pel seu origen, sinó també per la seva estructura i per la manera de ser pronunciades. En donarem la versió urgellenca, exposarem un exemple de la seva pràctica i donarem el conjunt de sinònims que puguin eixamplar més el seu significat, per a enriquiment del lector.
L’ensenyament del valencià ha estat una de les principals inquietuds d’una part ben significativa de la societat valenciana, que durant segles ha vist com la llengua pròpia dels valencians era marginada, prohibida i fins i tot perseguida per part de les institucions del poder central. Aquesta preocupació, però, no es convertí en reivindicació política i social fins al primer terç del segle XX, i això gràcies a la ferma actuació de persones com Carles Salvador, Enric Soler i Godes, Nicolau Primitiu Gómez, Josep Giner, Manuel Sanchis Guarner o Enric Valor i Vives que proclamaven als quatre vents la urgència i la necessitat de l’ensenyament del valencià a l’escola, com l’únic mitjà per garantir la seua transmissió i supervivència. És en aquests moments que els sectors valencianistes se n’adonen de la rellevància política que per als valencians tenia la llengua pròpia en el procés de construcció nacional. De fet, Enric Valor ja afirmava el 1935 que la llengua «és l’expressió màxima de la nació mateixa», i per això des de la premsa valenciana feia una crida demanant que «treballem, doncs, per la llengua pròpia si volem enlairar la nostra pàtria».
Els primers cursos de llengua durant la II República
Poc després de l’aprovació de les Normes de Castelló el 1932 sorgí la necessitat de difondre la nova normativa ortogràfica, però com que l’ensenyament del valencià a l’escola no fou autoritzat per part del govern republicà, malgrat les nombroses peticions com ara de l’Ajuntament de València o el Centre de Cultura Valenciana, hagué de ser des de la societat civil valenciana que s’organitzaren els primers cursos de valencià. Així fou que el 1933 Carles Salvador publicà al setmanari El Camí un «Curs d’Ortografia Valenciana per correspondència», que l’any següent es repetia a Alacant de la mà d’Enric Valor al setmanari El Tio Cuc, iniciant una obligada tradició d’utilització de la premsa escrita com a mitjà per a ensenyar la seua llengua als valencians i valencianes.
Els cursos de llengua durant el franquisme
Com bé sabem, durant el franquisme, la situació de l’ensenyament del valencià no féu més que empitjorar. De fet, haurem d’esperar al febrer de 1949 per veure com s’iniciava el primer curs de valencià presencial en la societat Lo Rat Penat. La iniciativa sorgí de Carles Salvador i el primer professor fou Enric Valor; poc després Josep Giner, Francesc Ferrer Pastor i altres estudiosos s’incorporaren al claustre de professors de l’entitat ratpenatista. Enric Valor participà activament en aquests cursos, bé com a professor, bé com a responsable de la revisió de la Gramàtica Valenciana de Carles Salvador i, fins i tot, com a president de la Secció de Filologia de Lo Rat Penat el 1959.
A principis de la dècada de 1960 Enric Valor inicià, amb la complicitat de l’administrador del periòdic Levante, Francesc Soriano, una veritable «campanya de normalització lingüística» a través de la premsa valenciana. La iniciativa es concretà amb la publicació el maig de 1960 d’unes notes breus sobre llengua en el suplement Valencia del periòdic, amb el títol «Cuestiones lexicográficas valencianas»; poc després, des de novembre de 1962 fins gener de 1964, aparegueren, sota el títol «Lecciones de valenciano. Parlem bé», 175 fitxes gramaticals de temàtica variada que tenien la finalitat de millorar la manera de parlar i escriure el valencià; a continuació, des de gener a octubre de 1964, Valor publicà el curs «Gramàtica elemental per a valencians», amb un total de 114 fitxes; i, finalment, des d’octubre del 1964 fins setembre de 1965 aparegué la sèrie «Vocabularios», 134 fitxes lexicogràfiques. Aquesta fou, sens dubte la iniciativa més significativa d’ensenyament de la llengua en la premsa valenciana durant el franquisme, tant per la quantitat com per la qualitat dels temes tractats.
Posteriorment, els cursos de llengua publicats en el periòdic Jornada es convertiren en diverses obres gramaticals; la primera el Curso de lengua valenciana (1966), després Millorem el llenguatge (1971) i, posteriorment, el Curso medio de gramatica catalana referida especialmente al Pais Valenciano (1973). S’ha de dir que fou en aquestes obres on es formaren la major part de valencians durant la dècada dels 70 i 80 del segle XX, i que les propostes gramaticals que aportà Valor contribuïren significativament a la construcció d’un model de llengua estàndard molt útil per als valencians, que combinava la normativa fabriana amb les solucions genuïnes valencianes.
El valor de Valor
Gràcies als cursos de llengua i a les obres gramaticals d’Enric Valor s’aconseguí formar milers de valencians en els coneixements bàsics de la seua llengua i preparar el camí per encetar tímidament un procés de normalització lingüística de la societat valenciana a l’acabament del règim franquista, recuperant per al valencià els àmbits d’ús que la repressió política ens havia negat durant segles.
Amb tot el que hem vist podem comprovar que Enric Valor ha sigut un dels grans precursors de l’ensenyament del valencià, i que amb les seues iniciatives actuava amb intel·ligència i perícia, perquè davant de la prohibició de l’ensenyament del valencià en les escoles durant la II República i el període franquista calia dur endavant activitats enginyoses que permeteren la transmissió intergeneracional de la llengua tant de manera oral com escrita amb uns mínims de dignitat.
Aquesta ferma i decidida actuació en favor de l’ensenyament del valencià
ens permet constatar el compromís cívic de Valor amb la seua llengua, amb la
seua terra i amb la seua gent, la convicció i fortalesa dels seus ideals, la
tenacitat esmerçada en la seua defensa i la constància de les seues actuacions
en les situacions més adverses, que no foren escasses, aspectes aquests que bé
mereixen ser recordats i homenatjats pels valencians actuals com fan aquests
dies des l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, la Fira del Llibre de València o
les Trobades d’Escoles en valencià organitzades per Escola
Valenciana.
Publicat a la Revista Papers, hivern 11
La llengua, un dret dels pobles
Àngel Guimerà deia que la llengua i la història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble. No debades, la Història amb majúscules és la que han escrit els vencedors, mitjançant la qual han ofert la seva particular visió dels fets i amb què han justificat les seves accions. Una història que, lògicament, està escrita en la seva llengua, imposada als vençuts com un instrument incomparable d’assimilació. La història de la humanitat és també la història de la vulneració constant dels drets individuals i col·lectius. I els drets lingüístics, expressió genuïna dels pobles, no n’han estat una excepció. Com s’entén, sinó, que el 50% de la població mundial s’expressi habitualment en alguna de les deu llengües més parlades, mentre l’altre 50% empra les 6.000 llengües restants? Només podrem comprendre-ho si estudiem els processos de substitució lingüística que al llarg dels segles han funcionat com a mecanisme d’uniformització i, en conseqüència, d’empobriment. Per fer-ho, però, hem d’anar a pams.
Molt més que eines de
comunicació
Les llengües serveixen per entendre’ns. Cert. Però no només amb els altres, sinó també per entendre el nostre entorn i, per tant, a nosaltres mateixos. Cada llengua és una manera única de copsar el món i el lèxic respon a la necessitat de descriure aquest entorn. Nous coneixements van lligats a noves paraules. Per posar-ne un exemple, la paraula xocolata no va existir en català fins que els primers europeus van dur-ne d’Amèrica i, per anomenar-la, van manllevar un mot del nàhuatl, la llengua asteca. A voltes, fins i tot un mateix objecte conegut és interpretat i, en conseqüència, descrit de maneres distintes. Sense anar gaire lluny, el vi ho palesa. El nostre vi negre, equivalent a l’ardo beltza de l’èuscar, es torna red wine en anglès, com ho fa també en francès, vin rouge, en espanyol, vino tinto, i en italià, vino rosso. Per què? Els catalans i els bascos ens hem fixat en el color del raïm (negre); els anglesos, els francesos, els espanyols i els italians, en canvi, han pres de referència el color del propi vi (vermell). D’exemples com aquest en trobaríem un munt. Llengües diferents, interpretacions diverses. Així doncs, si cada llengua interpreta el món d’una manera diferent, no hi ha millor eina contra el pensament únic.
L’univers particular de les llengües les converteix també en un tret d’identificació col·lectiva. Qui no s’ha sentit identificat amb algú quan, estant en un país estranger, ha sentit que parlaven la seva llengua? Les llengües cohesionen les societats, els ofereixen un marc comú de referències, les situa en el món. A l’ensems, les llengües, lluny de ser barreres, són portes obertes a una comunitat. Així ho expliquen molts nouvinguts als Països Catalans: quan s’han llançat a parlar català, han passat a ser considerats un català més.
Aquests valors afegits de les llengües –descripció genuïna de l’entorn i element d’identificació col·lectiva– les converteixen en quelcom que cal protegir. La diversitat és riquesa. Tanmateix, els lingüistes coincideixen en el fet que entre un 50% i un 90% de les llengües que es parlen actualment cauran en desús durant aquest segle. La causa? L’abandonament per part dels parlants, que no les utilitzen en contextos públics i que n’interrompen la transmissió intergeneracional. I per què ho fan? Evidentment, no és una decisió lliure en el sentit ampli del terme, ans és fruit de les polítiques de repressió que els estats han aplicat des de fa segles. Vegem-ho.
L’arraconament de les
llengües
Al món hi ha 200 estats independents i, com dèiem, prop de 6.000 llengües. La consolidació de l’estat-nació va afavorir l’adopció de polítiques d’uniformització “nacional”, sent la de caire lingüístic una de les que va tenir més pes. Si volien que tots els ciutadans pensessin d’una mateixa manera, calia que parlessin la mateixa llengua, la de l’estat, i que per tant abandonessin les seves llengües pròpies, les que havien parlat històricament en els seus territoris. Per aconseguir-ho, alguns estats van utilitzar mesures dràstiques, com l’escolarització forçosa –i exclusivament en anglès– dels nadius nord-americans reclosos en reserves, o el segrest directe dels aborígens australians amb la finalitat d’integrar-los a la societat blanca. En ambdós casos es buscava trencar el fil històric que els unia amb els seus avantpassats i, per tant, posar fi a la seva identitat col·lectiva. Sense història pròpia, sense llengua pròpia, només podien esdevenir ciutadans del nou estat uniforme.
No ens cal, però, anar a les antípodes per trobar-ne exemples. Els estats espanyol i francès han aplicat des de fa 300 anys polítiques d’assimilació cultural i lingüística. Tant en un cas com en l’altre, les mesures preses han estat similars: consideració de les “altres” llengües com a dialectes o patois; escolarització en la llengua de l’estat i ensenyament exclusiu d’aquesta llengua; i oficialitat única de la llengua estatal i prohibició d’ús de qualssevol altres. L’objectiu de tot plegat és ben clar: si la teva llengua és inferior no cal aprendre-la, ergo no s’ensenya a l’escola, la gent cada vegada l’usa menys i, finalment, acaba desapareixent.
Aquestes polítiques han reeixit a l’estat francès, on les llengües no oficials tenen poquíssima presència social i, en alguns casos, estan al límit de la desaparició. A l’estat espanyol, però, les mateixes polítiques han anat sovint vinculades a règims dictatorials i aquest fet ha generat una reacció social en contra que ha permès que encara tinguin un pes considerable. Actualment, algunes d’aquestes llengües han accedit a la cooficialitat, si bé en una posició d’inferioritat legal respecte l’espanyol. Tot i així, les estadístiques continuen indicant que l’ús social en retrocedeix.
Arribats a aquest punt, per què una llengua reconeguda legalment després d’anys de prohibició continua perdent pes social? Ens cal recórrer a la psicologia per entendre-ho. Els parlants de les llengües minorades s’han avesat, durant anys, a renunciar a la seva llengua en qualsevol situació: algú que s’expressa en la llengua dominant, un desconegut, una persona que sembla estrangera... En lloc de preguntar-li si parla la llengua minorada o si, com a mínim, l’entén, el gest inconscient és adreçar-s’hi en la dominant. És el que es coneix tècnicament com a submissió lingüística o, dit d’una manera menys contundent, timidesa lingüística: canviar a la llengua de l’interlocutor en situacions en què no és necessari (no hi entren, lògicament, les situacions en què l’altra persona ens demostra que realment no ens entén). No cal ser un expert en números per comprendre que, com més habitual sigui la submissió lingüística, més feble és una llengua socialment. Si un 10% dels parlants tenen aquest hàbit, la llengua no corre un perill excessiu; si, per contra, són el 90% els que canvien sempre de llengua, el seu ús social anirà minvant en favor de la llengua dominant. Això és, precisament, el que passa amb la majoria de llengües del món, aquestes 5.000 que corren el risc de desaparèixer. I, amb elles, una manera d’entendre la realitat, una visió genuïna i, també, uns coneixements únics.
L’alliberament
lingüístic
Què ens cal fer per aturar-ho? D’entrada, és essencial prendre consciència del valor intrínsec de les llengües. Cada poble, com una via més d’accés a la normalitat col·lectiva, necessita recuperar plenament la seva llengua, desempallegant-se de complexos adquirits, de prejudicis i d’hàbits submisos. Per aconseguir-ho cal exigir als estats respecte envers els drets lingüístics dels pobles; les llengües no són un problema per un estat, ans una font de riquesa. I cal, sobretot, que els parlants aprenguin –i no és fàcil– a utilitzar-les amb comoditat. Nosaltres, com a catalans, hi tenim molt a dir. La nostra llengua, malgrat no ser minoritària –té més de nou milions de parlants–, continua minorada. Una majoria aclaparadora de catalanoparlants, ja siguin d’origen o d’adopció, canvien de llengua en situacions en què no caldria fer-ho (les enquestes d’ús social del català indiquen que la comprensió oral de la llengua està al voltant del 95% al Principat i en un 80% al conjunt del país). Parlar en la llengua pròpia en qualsevol context, i molt especialment amb les persones nouvingudes, és la millor manera de cohesionar una societat, acollir i integrar plenament els que vénen de fora i, de retruc, ajudar a preservar la diversitat lingüística global. Tornant a les paraules d’Àngel Guimerà, si la llengua i la història són botins per als vencedors, també poden ser l’arma que permeti als pobles del món alliberar-se de la negació, la uniformització i l’assimilació.
David Vila i
Ros
Dinamitzador lingüístic. Membre fundador i secretari de l’entitat Tallers per la Llengua
Escoltar enforteix la
relació
Ramon Sangles i Moles
Saber
escoltar és el primer ingredient en l’harmonia d’una bona relació. Si,
com hem dit, els fruits dels savis són la pau, el benestar i el progrés, els fruits d’una bona relació, perquè s’ha sabut escoltar bé,
són l’estimació, la solidaritat i el gaudi.
Pot
donar-se el cas que la relació entre parlant i escoltant no sigui tan
fluida com seria d’esperar. Aleshores hi ha d’intervenir el respecte, el
qual marca equidistància entre l’allunyament (o indiferència) i la
invasió (o
trepitjament del terreny de l’altre). El respecte fa que hi hagi una
proximitat no feridora ni fiscalitzadora quan les opinions són diferents
o divergents o quan no mereixen admiració de part nostra ans
reprovació.
Tanmateix, continuant pel camí d’una bona harmonia relacional, no
hi poden pas faltar els elements focals i connectius com mirar als ulls,
tenir la cara desperta, somrient, atractiva, concentrada, xucladora...;
és més,
tot el cos ha d’estar en actitud d’escoltar; per això és també molt important la manera com tinguem posades les mans, les cames, el
cap.
Estem
parlant d’una escolta harmònica i activa, que aporta un plus de qualitat a les paraules que el parlant emet a fi que la relació entre
parlant i
escoltant sigui plena, rica i satisfactòria.
Indiscutiblement, una persona demostra saber escoltar tal com Déu
mana si tot el seu cos va acompanyat d’una actitud diríem seductora, que
fa que, destil·lant una irresistible harmonia i fascinació, tothom
vulgui estar
al seu voltant per l’empatia que genera.
Comunicació
presencial: somriure i rialla
Joan Tudela