Fa uns deu dies Albert Branchadell responia amb el seu article Desbancar el castellà? a un article meu del 20 de febrer (Però, senyoreta, on es parla català?) oposant-hi dos tipus d'arguments. D'una banda, hi qüestionava que l'ús del català retrocedís. De l'altra, em llançava un repte molt concret: em demanava que expliqués de quina manera podia el català desbancar el castellà com a llengua comuna dels catalans. I afegia: "La política comparada no ofereix gaires exemples de desbancament de llengües comunes i dominants amb procediments democràtics". Deixava clar, per tant, que per ell el castellà és avui la llengua comuna i dominant a Catalunya, cosa evident però que no tothom admet.

Sobre l'ús del català, crec que Josep Maria Aymà, a qui Branchadell feia referència, hi té més a dir que jo. Aymà, que fa 30 anys que és funcionari a Política Lingüística, sap prou bé que les enquestes tenen una elasticitat que les fa ideals per al màrqueting polític. Sap que qui diu que parla català sovint no l'usa de debò i que transmetre la llengua al fill no vol dir que el fill la parli en el seu entorn social. Sap, en fi, com sabem tots, que a cap govern català li interessa dir que el català va enrere, i que el primer reflex d'un polític és percebre la realitat com li convindria que fos.

Però, vagi o no vagi enrere, a mi no em sembla que es pugui ser optimista sobre la salut i el futur d'una llengua minoritària quan una de molt més forta és la comuna i dominant en tot el seu territori. La política comparada, en tot cas, no hi ajuda. I admetre aquesta situació ens aboca al gran repte: com es pot fer retrocedir el castellà democràticament?

Alguns, com Aymà, creuen que es pot aconseguir sense imposicions, que l'únic que cal és que els que parlen català el parlin sempre i amb tothom. Jo, en canvi, crec que només és possible a través de lleis, com la del cinema, que facin que la voluntat política majoritària s'imposi a la lògica del mercat. Perquè si alguna cosa no és democràtica és que grans poders econòmics que ningú ha elegit manin més que les persones que hem votat, i siguin ells i no nosaltres els que decideixin en quina llengua han de veure les pel·lícules els nostres fills al cine del barri, al DVD o a internet.

¿Hi ha una majoria social a Catalunya que aboni aquesta mena de lleis? Crec que no, i aquest és el gran problema. ¿Hi serà mai? Fa de molt mal dir. En aquest sentit, puc estar molt d'acord amb Branchadell: fer retrocedir el castellà democràticament és gairebé impossible perquè la majoria de catalans, de ciutadans amb dret a vot, no estan a favor de lleis que canviïn les regles i el terreny de joc de la convivència lingüística, d'això que en diem bilingüisme .

Però aquesta mateixa majoria també creu fermament que el bilingüisme -que tots parlin una llengua i només alguns parlin l'altra- no fa perillar la salut del català. Més encara, aquesta majoria no té la lucidesa de Branchadell, no comparteix amb ell que el castellà sigui la llengua comuna i dominant a Catalunya. De fet, un bon sector de catalans creuen, de bona o mala fe, que és el castellà el que està en perill, i canviarien les lleis ara mateix per protegir-lo.

I en aquesta majoria també hi ha molts catalans de tota la vida que no pateixen gens pel futur de la seva llengua perquè de totes bandes els arriben missatges optimistes. Si fins i tot vénen alts dirigents de la Unesco a assegurar-nos que és impossible que el català es perdi. (Jo els suggeriria que ho anessin a dir a València.)

Si a aquesta majoria se li expliqués que l'actual bilingüisme condemna el català a una progressiva dissolució i, sabent-ho, optés per no fer lleis per protegir la llengua, estaríem davant una decisió democràtica respectable que jo mai no qüestionaria. Com tampoc qüestiono el vot d'ara, per molt intoxicat que estigui. Però hi ha dues coses a les quals em nego: em nego a deixar d'explicar el que per mi és l'autèntica situació del català, i em nego a afirmar que si algun dia aquesta situació porta una majoria social a votar lleis que fan avançar el català i retrocedir el castellà, això no serà democràtic.

No sé si negar-m'hi em converteix en partidari de la neteja ètnica, però vull pensar que no.